El Salvador, un seguidor del meu blog i també blogaire i traductor al català de poemes i cançons que podreu trobar al seu blog http://eltraductorcatala.wordpress.com/ , m’escriu un amable correu dient que li ha agradat i l’ha colpit l’entrada que feia ahir parlant del “Moviment Slow”, sobretot pel fet que acabava de tornar d’un viatge a l’illa de Còrsega. M’explica el següent:
“He passat tres setmanes en un poblet perdut a les muntanyes vivint en una casa construïda el 1683. El poble té uns 40 habitants, una sola botiga com les que hi havia a Catalunya fa cent anys, una petita fàbrica artesanal de formatges i una dona que feia borregos de castanyes.
En aquest poble, com quasi a tot arreu a l’illa, ningú tenia mai pressa. A migdia els gossos dormien a la plaça (mira les fotos que t’envio) i les vaques, sense pastor, es passejaven pel mig de la carretera.
Ahir quan vàrem arribar a Barcelona ens va xocar el fet de què aquí tothom corre, als carrers, a les carreteres, a les botigues. Sembla que tothom hagi d’anar a apagar un foc”.
Trobo que té tota la raó. Recordo que quan era jo estudiant i traduíem textos llatins em van impactar les Èglogues de Virgili on es parlava de la felicitat que proporcionava el contacte amb la vida rural. D’aquí ve l’expressió beatus ille, convertit després en tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d'un vers de les Èpodes d'Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradisíac i rural que evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat. . El beatus ille s'entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l'oci en el camp. Horaci l'incorpora en les seves odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.
Ja sé que la vida del camp no sempre és tan idíl·lica ni tan senzilla com els poetes i escriptors ens pinten. La vida del camp és una vida dura (sobretot abans, quan encara no hi havia maquinària i les feines es feien a mà) però també és una vida agraïda. El fet és que molta gent de ciutat ha tronat al camp i alguns que potser no no l’havien descobert, s’hi han quedat quan han vist que actualment s’hi pot viure molt millor que a la ciutat.
I per acabar d’arrodonir el tema, he recollit uns quants consells que m’han semblat prou interessants per tal d’ajudar a calmar l'enrenou quotidià:
-Pren-te una infusió amb els peus recolzats fora de la finestra.
-Inverteix qualitat de temps a la banyera, i si és acompanyat millor.
-Escriu aquestes paraules en un lloc visible: Fer diverses tasques alhora és no fer-ne cap bé.
- No et vegis forçat a respondre amb rapidesa, pren-te el teu temps.
-No portis rellotge; no et preocupis que ja sabràs l'hora.
-Badalla sovint. Badallar és bo per a la salut.
-Escolta una peça de música de Mozart en el seu tempo original.
-A l'aixecar-te dedica temps per esmorzar tranquil i visionar el dia que tens per davant.
-Practica un hobbie assossegat ... Pescar, pintar, plantar, però tracta de fer una sola cosa alhora.
-Menja poc a poc. Gaudeix de la soledat o d'una conversa si estàs amb gent.
- Fes migdiada i pren-te una hora extra al llit, t'ho mereixes.
-Escriu qualsevol cosa.
-Submergeix-te en el dia que has tingut.
-Surt de casa i practica el noble art del “dolce fare niente”.
-Llegeix un diari, observa les façanes ...
-Sopa un menú amb alt contingut en fruites i verdures.
–Llegeix un llibre al llit, abandona't als teus pensaments i flueix.
Ja veuràs com la gent dirà: Beatus ille!
