Hem sentit a parlar moltes vegades dels pactes amb el diable. Hi ha
un munt de llegendes i tradicions a tot Europa que en parlen des de ben antic.
El pacte diabòlic consisteix en oferir la pròpia ànima a canvi d’algun favor
impossible d’aconseguir per un altre camí. Es fan pactes per aconseguir poder,
l’amor d’alguna persona, diners, l’eterna joventut o coses per l’estil. Aquests
dies són dies de pactes als Ajuntaments o en algunes Comunitats autònomes i
alguns d’ells resulten estranyíssims i molt difícils d’entendre. La primera
sensació que fan és que són pactes diabòlics ja que, a canvi d’un càrrec per a
tu, n’hi ha d’haver una altre per a mi, deixant de banda principis, promeses i
paraules que –com se sap. se les emporta qualsevol ventada.
I així anar fent. Amb l’única condició de tocar poder de prop,
una poltrona on aposentar el cul i uns calaixos ben grossos on guardar el
principis, alguns polítics es passen aquests dies de pactes abans d’anar a la
platja i fer vacances. Aquí és on s’escau exactament allò del Grouxo
Marx: “Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc
uns altres”. La política, com en altres ordres de la vida, no sempre
funciona per principis ètics clars i nets. Més aviat es mou entre dues aigües i
entre llums. I sovint amb aigües brutes i poca, molt poca, llum. No sé si algun
dia això canviarà i si n’aprendrem una mica d’alguns països on la res
publica és una cosa força més clara, pública, i es fa amb llum i
taquígrafs. Aquí no hi estem acostumats i encara no ho exigim prou. Per això
encara posem massa confiança en polítics d’aquest estil.
Tot això no vol dir pas que sigui enemic dels pactes. En tots
els ordres de la vida crec que són inevitables per tal de poder viure o,
almenys, sobreviure. Pactem amb els amics, amb la família, amb els veïns. Pacten
els mestres amb els alumnes; pacten els entrenadors de futbol amb les seves
figures... Pactar és bo. Les treves són bones. Les negociacions en tots els
terrenys són sempre convenients, necessàries i, molt sovint imprescindibles. El
que no accepto com a bo o legítim són els pactes contra natura. Vendre’n l’ànima
al diable no acostuma a sortir a compte, tot i que tot hi hem estat temptats
alguna vegada i potser ho hem fet i tot. Adulterar els principis propis tampoc
acostuma a sortir a compte perquè més d’hora o més tard es fa present el fracàs.
Em sembla que tots nosaltres hem sentit el propi fracàs -més o menys gran- per
haver abandonat pel camí principis que consideràvem imprescindibles per poder
viure amb dignitat. Poques persones han sigut sempre totalment rectes i poques
persones poden dir que no s’han desviat ni un centímetre dels seus ideals. I si
n’hi ha alguna, cal fer-li un monument i prendre’n exemple tots plegats.
Els fracassos, en aquest terreny, són molt comuns i tampoc cal
estranyar-se’n. Però caldria que els evitéssim sempre que puguem i molt més ara
que tots parlen de regeneració, neteja i començar de nou. Si els nostres
polítics fan pactes lògics, naturals i beneficiosos pels ciutadans, tots ho
entendrem, i fins i tot els aplaudirem.Ala Ajuntaments això sembla més fàcil,
fins i tot, perquè els temes són molt propers al ciutadà. Altres tipus de pactes
no els entendrem mai a la vida, per més que ens els expliquin pel dret i pel
revés. Són legítims? Són necessaris? No s’han preguntat si a la llarga no hi
sortiran perdent?. Sembla que no s’ho plantegen això. O si s’ho han preguntat i
ho han analitzat, no els importa gaire. Calen menys paraules, menys explicacions
d’allò que havien dit i més fets. Tot el que no sigui pactes que pensin en el
ciutadà no els entendrem i cal condemnar-los.