MANUEL DE PEDROLO va nàixer l’1 d’abril de 1918 a l’Aranyó i morí a Barcelona el 26 de juny de 1990.
És un dels grans escriptors catalans, Va conreà tots els gèneres literaris, poesia, assaig, teatre, narrativa i contes. Li servien tots els gèneres per explicar el seu pensament i recrear nous mons que o bé retrataven una societat complexa i reprimida –políticament, sexualment, socialment- o n’imaginava un de nou amb unes altres possibilitats, sobre tot d’alliberament personal o col·lectiu.
La seva poesia és possiblement la part menys coneguda de la seva obra, però el seu llenguatge poètic li serveix per explorar-se a si mateix i al món en el que li toca viure.
Heus ací uns exemples:
LÍMITS
Han posat una altra estacada,
ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,
i ens han barrat la cantonada
que solíem travessar.
No era un costum, però; la llibertat no ho és.
Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,
farem marrada sota els xiulets
que perllonguen la tanca,
ben reclosos i units,
pàrvuls o bèsties, ja ho diran
quan siguem adults, quan siguem humans
i hàgim abatut la cleda.
O potser no diran res ni caldrà,
les màquines parlen un llenguatge uniforme, rondinen, mormolen i espeteguen,
desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,
parpellegen fars, s’aturen i engeguen,
L’estacada ens atura, ni homes ni dones,
ni cares ni mans,
i avui hem trobat una altra fita
que orienta el ramat, peus i suor,
llana:
radicalment, la llibertat.
(1967)
———————————————————-
A CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS
El pa és de casa,
el vi del celler,
el sol de l’amo,
i no paga.
Els homes baten el gra,
els homes trepitgen la verema,
i l’amo no paga.
Li pugen el vi,
li pasten el pa,
i s’asseu a taula.
És el nostre vi,
és el nostre pa,
i les dones serveixen a taula.
L’amo no paga;
l’amo menja a taula,
xerrica el porró
i rota, si li dóna la gana.
És el nostre vi,
és el nostre pa,
però l’hem de comprar
-si volem beure,
si volem menjar-
amb el sou que no paga.
(1967)
—————————————————————
NO SÉ QUÈ EM POSSEEIX
No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.
Reixes a través (Poemes 1944-1952)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.