Avui,
si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena.
El govern d’Espanya, degut
als molts casos de contagi de la
COVID-19 que anaven sortint,
va declarar un estat
d’alarma que començaria
el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició
d’una quarantena
(i els primers dies de confinament total
als domicilis) que a hores d’ara
encara dura.
Els
que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot
aquest temps no he escrit res de tipus personal en
aquest blog, on
només
he anat recollint poesies de tant en tant. No
tenia esma, ni
ganes,
ni ànims
per a escriure
res
des
del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots
els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien
d’ingressar-lo.
Ha
estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits,
pors
i
temors.
Durant
aquests dies he
llegit molts diaris, algun llibre que
no necessités gaire esforç de concentració,
he
procurat informar-me molt
sobre aquesta
malaltia,
he
vist
alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en
lectures una mica serioses i profundes i
encara més escriure.
Sí
que he procurat fer a diari una petita crònica basada en els
informes que a diari em donaven els metges per tal d’anar-la
passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu
germà. El
meu germà va començar amb els primers símptomes al cap de pocs
dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van
haver d’internar-lo. Va arribar a estar molt greu durant uns quants
dies però sembla que poc a poc se’n
va
sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que
li donin l’alta ben aviat.
Deia
que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns
quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no
havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El
fet d’haver-nos
de confinar
a casa em feia plantejar
moltes coses:
de
quina manera
ho estaria
passant
aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en
petits espais, sense les mínimes comoditats?. En
situacions com aquestes pensava
que és
quan es fa més evident les
diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres
som
uns
afortunats.
Pensava
en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi
han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres
polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a
la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns
d’ells havien pogut començar a tastar.
I
també vaig
pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que
ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es
titula «Memorias
del calabozo»,
un
relat testimonial publicat
entre 1987 i
1988 de
Mauricio
Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro.
En
el llibre es narra
l’experiència
carcerària
que van
viure
entre setembre
de 1973 i
març
de 1985 junt amb
José
Mujica,
durant la darrera
dictadura militar a
l’Uruguai.
El fet
fou conseqüència
de la
seva militància en
el Movimiento
de Liberación Nacional – Tupamaros.
Entre
els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la
situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels
principals integrants de la conducció de l'organització van ser
presos per la justícia militar en qualitat d'ostatges, és a dir, a
risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que
atemptés contra l'ordre militar. Van
ser
separats del
Penal
de Libertad
on es trobava la majoria dels militants de l'organització
guerrillera i d'altres agrupacions i partits igualment proscrits,
i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos
dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en
absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al
tractament
ja
conegut
cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud
d’Amèrica
Llatina.
Al
dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg
truncat
en aquelles dates
en un registre d'àudio i
que posteriorment
és editada en
forma de llibre.
Deia
que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la
pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut
oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018
es va filmar amb el títol de LA
NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut
oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al
llibre i està molt ben feta.
Per
tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de
confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i
sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa
nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com
aquest:
«Maria
Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat
espanyol, amb
113
anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses
persones positives. La seva família i les cuidadores de la
residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més
de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la
Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, ha
quedat
ben demostrat».
Ara
només falta que trobin ben aviat una vacuna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.