TANCATS A CASA

 

Què passaria si d’ara endavant ens veiéssim obligats a viure mig tancats a casa, o potser fins i tot tancats del tot, durant un temps llarg? La Covid ens ha llevat llibertat física i psicològica sense cap mena de dubte. I si seguim així, potser no serà un virus, sinó les forces de la natura desfermades les que ens mantindran a ratlla tant si volem com si no volem. La natura no la tenim ni de bon tros dominada encara, per més que ens ho haguéssim pensat en alguns moments. La natura té més capacitat que nosaltres, pot canviar el món i ens pot canviar a nosaltres més del que podem imaginar. Només cal veure, el poder destructor del foc; o de l’aigua desfermada: o del vent i els temporals…

No sé si algun dia podrem controlar la natura perquè ella també té els seus límits i des del principi dels temps que hi lluitem. Però no ens n’hem sortit encara. Aquests pròxims anys diuen els científics que seran decisius per veure què fem i cap on tirem. Potser sí que, si pensem i actuem d’una altra manera, podrem endreçar una mica aquest món tan desendreçat, tan castigat i tan fet malbé. L’alliberament i la felicitat de la humanitat dependrà molt de l’actitud que prenguem.

Veient les notícies de desastres hauríem de pensar què pensen fer els grans mandataris per posar fil a l’agulla. Hi ha un haiku, l’autor del qual ignoro, que diu: “Com cabies, oh incendi, al petit ventre de l’espurna?”. Sí, tots hauríem de preguntar-nos com pot desencadenar una gran catàstrofe una petita acció sense importància i aparentment sense valor. Qui s’imaginava que hauríem d’estar tancats i confinats a casa a causa d’una pandèmia que inicialment quasi ningú li va donar importància? Haurem de tornar a allunyar-nos uns dels altres, limitar molt la vida social de sempre i tancar-nos a casa nostra? Qui ens pot assegurar que no ens torni a passar? Potser anem massa confiats i amb posat de milhomes pensant que la tècnica i la ciència ens ho pot arreglar tot. Sabrem fer front a un altre tancament llarg si s’arriba a produir?

El psiquiatre japonès Tamaki Saito va ser qui ja va posar nom el 1998 a aquesta síndrome d’aïllament social que, amb xifres de març de 2019, regia la vida de mig milió de persones, només al Japó. I això s’ha estès de forma alarmant a tot el món. Saito explica que el “hikikomori” (així l’anomena) no és una malaltia sinó una situació en què algú no participa en activitats socials durant un mínim de sis mesos i reconeix als “hikikomori” com a persones normals que es troben en una situació molt difícil. Al cap de cinc mesos de viure com un ermità, en una situació difícil per incerta, amb dies en què no tinc ganes de parlar amb ningú per telèfon, ni veure ningú per Zoom, dependent quasi totalment de la tecnologia, enganxat a alguna sèrie o distret amb el mòbil, diu ell que ja es pot complicar molt la salut psicològica d’algú.

Quanta gent, en veure’s forçats a instal·lar-se indefinidament dins de casa, en no poder fer la vida social de sempre, sentirà l’angoixa del “hikikomori” perquè, en la nostra ment -i ressalto això d’ “en la nostra ment” -, la vida anirà perdent sentit per ells, creient que ja no valem res perquè deixem de fer o sentir el que considerem eix de la nostra identitat. Si aquesta situació dura gaire més potser ens caldrà fer un esforç mental extra per trencar aquesta campana que ens aïllarà d’un món exterior i d’unes persones que seguirem necessitant com l’aire que respirem els humans. Perquè no hem d’oblidar que som humans per més esforços que fem per conquerir la lluna i les estrelles…