dissabte, 29 de novembre del 2008

Entrevistes de feina...









 
Les entrevistes que algunes empreses fan a l'hora de buscar una feina crec que no serveixen de res. Ja sé que, d'alguna manera, s'ha d'avaluar el candidat/a. Però em sembla que la majoria de vegades es fa tan malament, amb criteris tan tronants o tant estranys, que l'entrevista no serveix per a res. El que es mira no són precisament les qualitats per la feina sinó altres coses que no tenen res a veure, ni amb les qualitats per fer una feina ben feta ni amb les qualitats de la persona. Almenys, aquest és el meu parer, després d'haver observat alguns cassos de ben a prop i  haver llegit les condicions que es demanen per una feina en els anuncis dels diaris (edat, presència física, etc )
Això em recorda un acudit que un dia algú em va explicar sobre aquest tema. Perdoneu si no el trobeu de massa bon gust. Segurament que els psicòlegs entrevistadors seran qui el trobaran de pitjor gust. Però que, per una vegada, s'aguantin...
  
Va un candidat a una entrevista de feina i el psicòleg li diu: 

- Li faré un test final per a la seva admissió. 

- Perfecte, diu el candidat. 

- Llavors el psicòleg li pregunta: 

- Vostè està en un carrer fosc i veu allà lluny dos fars venint a la seva direcció, Vostè què pensa que és? 

- Un cotxe, diu el candidat. 

- Un cotxe és molt poc, Quin tipus de cotxe? Un BMW, un Audi, un Volkswagen

- I com ho sabré? 
  
- Hummm ..., diu el psicòleg, que continua: li faré una altra pregunta: 

- Vostè és al mateix carrer fosc i veu només un llum venint a la seva direcció, què és? 

- Una moto, diu el candidat. 

- Si, però quin tipus de moto? Una Yamaha, una Honda, una Suzuki

- Però si és un carrer fosc com ho sabré? (ja mig nerviós) 
  
- Hummm ..., diu el psicòleg. Heus aquí la darrera pregunta: 

- Al mateix carrer fosc vostè veu de nou un sol llum però més petit i percep que ve més lent, què és? 

- Una bicicleta. 
  
- Si, però quin tipus de bicicleta?, Una Caloi, una Raleigh

- No ho sé!!. 

- ¡Ha estat vostè. Desqualificat! - Diu el psicòleg. 
  
Llavors el candidat, mig trist amb el resultat, diu al psicòleg: 

- Encara que he estat desqualificat, el test m'ha semblat molt interessant. Puc fer-li una pregunta, en la mateixa línia de raonament? 

I el psicòleg satisfet respon, ¡és clar que pot! 
  
- Vostè, senyor, està a la tarda, gairebé de nit, en un carrer mal il·luminat. Heus ací que veu una dona molt maquillada, amb un vestit vermell molt curt, contornejant-se i movent la bossa, què és?

- Ah! - Diu el psicòleg - és una dona... bé... una dona de mala vida, per dir-ho finament. 

- Si, però quin tipus de dona?: ¿La seva germana? La seva filla? La seva dona? O la seva mare?

Cal desmitificar-ho tot?



En les ètnies indígenes es transmeten històries que vénen de lluny a les que anomenem "mites". 
Per a molts de nosaltres, "mite" és sinònim de coses que no són veritat, fantasies o coses paganes sense valor, provinents de falses interpretacions i pràctiques d'altres religions. El mite de vegades és considerat com una equivocació, un error, que ha de ser destruït per l'evangelització o per la cultura moderna; com quelcom endarrerit que va desaparèixer amb l'avanç del progrés i de la civilització. 
Per als indígenes mateixos, però, el mite és l'eix de l'ètnia, al voltant del qual s'estructura tota la resta. 

  • El Mite com a "Casa de la Ètnia" 
El mite, amb tota la varietat de les seves històries, és com una teranyina, estesa sobre pedres i entre branques que serveix de casa a l'aranya. El mite és la tela invisible que l'ètnia va estendre sobre el territori que ocupa i sobre la història que transcorre. Allà parla de turons i valls, de rius, fonts, arbres, camins, bestioles, flors, peixos, pluges, núvols etc. (Elements lligats al territori). Parla d'avantpassats, de crisi, de guerres, d'invasions, de patiments, d'epidèmies, de viatges, de migracions etc. (elements lligats a la història de l'ètnia). Aquests elements de la història i del territori són els punts, on l'ètnia penja els fils d'aquella tela invisible, construint així la seva casa. Les històries del mite "expliquen" totes aquestes coses del territori i de la història (espai i temps), lligant-les amb l'origen de la pròpia ètnia. Així estableix, dins d'aquest món amb el seu temps i el seu espai, un "quadre de referència" que dóna seguretat i identitat a la ètnia. I els seus membres se senten a casa -enmig del temps i l'espai marcats per aquella tela invisible- com l'aranya en la seva teranyina. Gràcies al seu mite, ells se situen, es troben amb si mateix, amb els altres, amb la divinitat. En el mite l'ètnia troba l'equilibri de la seva vida. 

  • El Mite com a "memòria" 
En cert sentit, el mite és més gran que els membres de l'ètnia. És la seva memòria col · lectiva, memòria dels seus orígens, amb els que els seus membres s'identifiquen i mitjançant els quals es situen. El mite els envolta, les sustenta i els orienta, els protegeix i els educa. Pel seu simbolisme estrany, el mite amaga el seu secret als de fora i el revela als que són de casa. El seu secret últim és revelar als membres de l'ètnia el sentit de l'existència. 
La pitjor cosa que pot esdevenir una persona és perdre la memòria. La persona llavors es perd, es converteix en una joguina en mans dels més vius, doncs perd la capacitat de reaccionar i de resistir. Privar a algú de la seva memòria és el mateix que matar per dins. 
El pitjor que es pot fer amb una ètnia és destruir els seus mites. 

  • El Mite com "defensa" 
Quan un vent fort raja la teranyina, l'aranya es queda agitada. Si és possible ella recompon la tela i roman allà on morava. En cas contrari, fuig. 
Quan qualsevol fet raja o desequilibra la vida mantinguda pel mite, l'ètnia es queda agitada i es perd. Per exemple: el govern obre -sense preguntar- una ruta enmig del "espai" de l'ètnia, aquesta ruta és com una ferida oberta a l'ànima de l'indígena. Afecta la identitat de l'ètnia. Si és possible, l'ètnia recupera l'equilibri, és a dir, incorpora el fet nou dins del seu mite, donant-li així el seu lloc "previst". Si això no fos possible, l'ètnia fuig, es perd i mor com a tal. Només viuran uns individus aïllats, sense memòria, perduts.
Quan hi ha en el cos humà una ferida oberta, la vida reacciona i posa en acció forces que protegeixen el cos contra la invasió i contra el perill de mort. La defensa contra l'invasor deixa marques i cicatrius a la pell. 
Així el mite dels indígenes està ple de cicatrius, provocades per les ferides dels fets i per l'acció defensiva de l'ètnia. Per exemple, gairebé tots els mites parlen de la invasió dels espanyols i portuguesos a Amèrica. Aquest fet va afectar molt a la vida dels indígenes i un gran nombre d'ells va desaparèixer. Altres, per no perdre's i per poder recuperar la seva identitat perduda, van lligar aquest fet nou als seus orígens antics i ho van incorporar dins del seu mite. O sigui, la força "centrifugal" del fet va ser absorbida i neutralitzada per la força "centripetal" de la consciència de l'ètnia, expressada en el mite. El mite, per la seva naturalesa, és una força "conservadora", conserva la vida i la protegeix. 

  • Ús del Mite en la vida 
El mite és sempre rellegit i modificat a la llum dels nous fets que així van sent incorporats dins de la consciència i de la vida d'una ètnia. El mite, en la manera que és comptat i usat avui, és l'expressió de la consciència que ells tenen de si mateixos. 
L'ús i la recitació del mite es realitza amb un cerimonial propi, en èpoques i situacions determinades, lligades a festes i esdeveniments específics. Segons la festa, l'esdeveniment o la situació, es recita aquesta o aquella part del mite. La recitació no la fa qualsevol, sinó només aquell que exerceix aquesta funció en l'ètnia. Qui recita el mite, fa presents les històries passades. Mitjançant la recitació del mite, l'ètnia, es lliga o es relliga (re-ligió), cada vegada de nou, al seu origen permanent, d'on rep la força per poder viure i reviure. El mite és com un vell bagul, d'on l'amo de casa treu coses velles i noves, segons les necessitats de la vida de l'ètnia, perquè serveixin de llum i d'orientació en la solució dels problemes de la vida. El mite mor amb l'ètnia i amb ella reneix. És el seu termòmetre. 

  • El Mite com a clau de lectura de la vida 
El mite és com el catalitzador de la vida de l'ètnia. Per l'indígena el mite és la clau amb la que llegeix i interpreta tot el que existeix i passa a la vida. És com l'enciclopèdia de l'ètnia. En ella hi ha de tot. És la tradició, la seva norma de vida, la seva llei, la seva medicina, el seu passat, el seu present i el seu futur. Tot el que és important per a la vida de l'ètnia, es troba en el mite. 

NOMÉS UNA REFLEXIÓ: NO ENS CALDRIA APRENDRE ALGUNA COSA DE TOT AIXÒ EN ELS MOMENTS ACTUALS EN QUE EL NOSTRE PAÍS CADA DIA QUEDA MÉS DESARRELAT, MÉS A L'AIRE?....

divendres, 28 de novembre del 2008

Yoani Sánchez, la bloguera cubana


La popular bloguera Yoani Sánchez  va arrasar en els premis The Bobs 2008, que atorga la televisió alemanya Deutsche Welle, en emportar-se el guardó al millor weblog internacional i també al de el de Reporteros Sin Fronteras, que es decideix per votació, segons ha explicat l'agència EFE.

Aquesta és la notícia. Però és una notícia que a mi m' ha alegrat. Aquest blog el tinc entre els favorits i el segueixo quasi cada dia que escriu. El que ja no puc seguir (i tampoc m'interessa massa, la veritat) són els comentaris que cada dia reb. Hi han dies que té més de 3000 comentaris. Us heu adonat del que significa això?

Yoani Sánchez no ha pogut assistir a la cerimònia berlinesa per no tenir permís per a sortir del país , però ha expressat la seva satisfacció pel premi en declaracions a la plana  web en espanyol de la Deutsche Welle (www.dw-world.de/spanish).

Sánchez considera el premi com  un impuls als cubans par a emprar aquest sistema de comunicació i ha qualificat Generación Y como una espècie de "exorcismo personal para sacar fuera algunos demonios".

"Decidí abrir una bitácora para contar todo eso que nos pasa a los cubanos y que no aparece mencionado en los medios oficiales", va explicar Sánchez, qui  considera que gràcies a aquests mitjants s'ha "abierto una ventana para que a través de ella podamos salir al mundo".

Personalment crec que una de les coses més bones que té Internet és que les opinions personals més diverses i més distants entre si es poden escriure amb total llibertat i, també amb total llibertat, es poden rebatre.

Això és la democràcia i això ajudarà a fer indefectiblement les persones més lliures.

Per molts anys Yoani!!



dijous, 27 de novembre del 2008

L'autoestima

Aquests dies passats l'assegurança que tenim contractada a l'empresa feis revisions mèdiques a tot el personal que vogués. Tots hi anàvem passant i, qui més qui menys, feia el seu comentari en sortir als companys: a mi m'han trobat colesterol; a mi m'han dit que no hi sentia gaire d'una orella; a mi que hauria de deixar de fumar i fer una mica d'esport...

Em va fer gràcia i a la vegada em va fer pensar el comentari que va fer un dels usuaris del centre que va en cadira de rodes i té una disminució física molt notable i una disminució mental lleu. En sortir de la revisió, algú li pregunta: què tal t'han trobat? i ell que respón: "m'han trobat perfecte".

Em va fer pensar una colla de dies la resposta d'aquest noi i avui us vull fer partícips d'aquestes reflexions:
-l'autoestima no té res a veure amb les limitacions i les mancances personals. De fet, tots tenim limitacions i mancances en més o menys grau. 
-l'autoestima puja o baixa segons sapiguem superar, o no, les diverses situacions de limitació que la vida ens va regalant.
-les persones depenem molt de la confiança que tenim en nosaltres mateixos i en els altres.

La resposta d'aquest noi em fa pensar que, amb totes les seves moltes limitacions físiques i psíquiques (més que la immensa majoria de la gent), té una autoestima molt elevada. La majoria de nosaltres hauríem d'aprendre aquesta lliçó: hauríem de ser més comprensius amb nosaltres mateixos i no deixar que les limitacions i mancances personals ens superin i mutilin del tot la nostra vida.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Els valors dels "nostres" nois i noies.

Ja sabeu que treballo en un taller de discapacitats psíquics. Entre les moltes coses bones que fem i la molta bona feina que es fa al taller és la dels tallers.

Treballem molt: Envasem ferreteria, fem cortines i persianes, fabriquem alvèols per a fruita, planters d'oliveres, etc  Entreu a la web del taller i veureu tot el que fem http://www.acudam.com/

Però no tot és treballar. Els nois i noies fan esport, fan tallers de diverses coses, fan cursets i mirem que hi hagi un bon equilibri educacional. Algun dia ja us explicaré més extensament tot el que fem.

Avui us voldria regalar tota una sèrie de frases que els nois i noies han aportat al taller  d' "EDUCACIÓ EN ELS VALORS". 

"Jo trobo la felicitat amb els companys".
"Em fa feliç poder anar a Llavorsí, a Port Aventura... amb la meva germana, cunyat i nebot".
"La felicitat es troba ajudant els demés".
"Sóc feliç amb la música, gaudeixo cantant i escoltant-la".
"Yo soy feliz compartiendo el tiempo con mi madre y con José".
"Sóc feliç quan puc ajudar a la meva mare".
"Estic feliç quan guanya el Barça".
"Sóc feliç quan puc estar a casa amb la mare".
"Em fa feliç jugar a bitlles i venint a treballar".
"La felicitat la puc trobar en moltes coses: anant de vacances, estant amb la família, al cinema, etc. Uns dies ho seré més i altres menys però sempre intento ser feliç".
"La felicidad la tengo cuando estoy con mi familia, trabajando en los viveros, cuando cocino y cuando voy a las fiestas de mi pueblo en Navarra".
"Sóc feliç estimant els meus pares i quan la meva germana i cunyat em fan un regal".

Potser n'hauríem d'aprendre tots d'aquestes aportacions. I que penséssim una mica si els valors que la nostra societat ens ofereix van cap aquesta direcció. 



dilluns, 24 de novembre del 2008

La meva estimada amiga veneçolana...

La meva estimada amiga veneçolana deu tenir avui un gust agredolç a la boca.
Chávez ha tornat a guanyar als comicis a les governacions regionals de Veneçuela però ha perdut en tres dels estats més importants i ha perdut l'alcaldia de Caracas.
La meva estimada amiga veneçolana, amb la que he parlat moltes hores de tot "l'humà i diví", no suporta Chávez. Ha estat ella qui m'ha anat explicant algunes coses del que ella un dia va qualificar  i dir "un dictador" trampós. És veu que és un especialista en fer trampes. 
A mi, sincerament, en principi no em queia tan malament. La veritat és que seguia poc la política veneçolana. Des que tinc aquesta amiga, ho segueixo tot més d'a prop. Sobretot, m'agrada llegir algun dels seus discursos. Trobo que és un bon comunicador. Això no se li pot pas negar. Això sí: un humorista. Perquè si hom segueix la lògica de qualsevol discurs seu és com un acudit portat a l'infinit. Tipus Cantinfles: que xerra i xerra i no diu res. I quan diu alguna cosa, generalment són mentides. Té entre cella i cella EEUU. Això és el que el salva. Sempre té una sortida al seu discurs fent un atac a la nació del nort... No dic pas que en moltes coses no tingui pas raó. Però té tants tics de dictador, de militar "xusquero", d'home fals...que ja no me'l crec de res. Això sí: em fa riure. A vegades ric per no plorar, també és cert.
Encara no he parlat amb la meva estimada amiga veneçolana per poder comentar les coses... Però ja sé que té un regust agredolç a la boca. La conec bé.


diumenge, 23 de novembre del 2008

Ruc català i catalans rucs.

El ruc català té moltes virtuts. Li són reconegudes per tothom i diuen que és la raça millor del món.  És de més grans proporcions, té un temperament plàcid i enèrgic a la vegada, un  pelatge curt i suau degut al clima mediterrani, etc. Tot això està molt bé.

Però també estaria bé que se li reconeguessin els defectes que, com a bon ruc té. Vegem-ne alguns:

-Aguanta molt. Potser massa...
-Calla i calla. Potser ja seria hora que digués alguna cosa, no?...
-És molt passiu. Potser ha arribat el moment de fer alguna cosa...
-Va molt a la seva. Potser si cada un estira pel seu compte no arribarem enlloc...
-Ha servit per animal de càrrega sempre. Encara ha de seguint sent-ho?

Encara en podríem trobar més de defectes. Però ho deixaré per un altre dia. De moment, caldria pensar si podem modificar-ne algun d'aquests.




dissabte, 22 de novembre del 2008

Regal d'idees

Acabo d'arribar d'un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l' Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat. Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d' Urgell, Solsona i LLeida.

Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes  idees que, en definitiva, són el pòsit que m'ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-"Estima't, estima i no et caldrà ser egoista".

-"La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t'aïllis,  millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten... quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-"Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui  jo erl qui rep l'ajuda i l'atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m'ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres".

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!


dijous, 20 de novembre del 2008

Xavier Sala i Martín: "Meritissimus cum laude"


Acabo de llegir un article de Sala i Martín, en el diari Avui, titulat “Avergonyit”. Si li hagués de posar nota, li posaria un 10 rodó.

El trobo perfecte. Perfecte perquè rebat, un a un, tots els punts de l’acusació pública que ens feia un diari no fa massa dies. El que s’havia d’haver fet des del Govern -si s’havia de fer alguna cosa- era el que ha fet el professor: defensar-se amb arguments. Opinió tothom en pot tenir. Raó, només en tenen els que tenen arguments vàlids. Jo puc opinar sobre química o meteorologia i dir tants disbarats com vulgui. Com que no en sé un borrall d’aquests temes, puc dir mil tonteries, dir que és la meva opinió i quedar tan ample. Però si algú que en sap em fa explicar aquesta opinió, faré el ridícul.

Per tant, considero que, amb tants arguments com tenim, no els hem fet servir. No hem sabut defensar-nos. La Generalitat tenia prou gent preparada per a posar les coses al seu lloc. Aquest article s’hauria d’enviar al diari. Professors, tècnics, especialistes en mil matèries haurien de parlar més i millor. Sala i Martín serà discutible en moltes coses (segur que en les jaquetes de colors ho és….) però no ho serà en el fet de que parla “clar i català”. A Sala i Martín se l’entén. Sap divulgar. I, a més d’opinió, té raons.

I, el que és més important: TË RAÓ. Ara només cal que, persones com ell ho facin saber. A diaris, a revistes. On sigui. S’ha de fer saber que la veritat no és aquella que la COPE, EL Mundo, The Economist, Ciutadans, etc volen imposar. La veritat és una altra ben diferent. La veritat és la que exposa en Sala i Martín.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Txeroki: tour operator, travel agency?

Qui ens ho havia de dir que en un poblet tan tranquil, tan turístic i tant bonic com CAUTERETS hi enxampessin Txeroki!

El meu record de Cauterets es remunta als anys 70 quan treballava els estius, com un estudiant qualsevol, de guia turístic. Un dia per setmana, -invariablement- fèiem la ruta Vielha-Cauterets.
Us he de confessar que aquests indrets del Pirineu francès són dels més bonics que jo conec. És clar que tampoc no el conec massa... 
Us recomano anar-hi, si no el coneixeu. Queda just al darrere d'Ordesa, al Pirineu aragonès. 

Cauterets és un poblet amb fonts termals. Els francesos són molt donats a "prendre les aigues" i en tota aquest zona del Pirineu hi han molt llocs termals. És un lloc petit, tranquil, silenciós. Des de Cauterets s'arriva al llac de Gaube, passant pel Pont d' Espanya.  Molt a prop d'aquí hi ha el circ de  Gavarnie, un altre lloc que s'ha de visitar. Només s'hi arriba a peu o amb rucs i cavalls que van fent el camí vora un petit riuet com un rosari interminable. Llocs preciosos. Llocs impressionants.

Què hi  feia aquí Txeroki? Es diu que ETA està molt debilitada. Es diu que els dirigents han de moure's d'un lloc a l'altre per tal que no els puguin seguir la pista tan fàcilment. Es diu que cada dia estan cometent més errors i és més fàcil seguir-los. Es diu.... es diu....
Es diuen moltes coses d'ETA. Però el cert és que fa 50 anys que existeix i que cap govern no ha pogut vèncer-la i aniquilar-la. No han pogut o no han volgut. Perquè la meva humil opinió és que no s'ha volgut negociar prou per solucionar el tema. Alguns han posat tants pals a la roda com han pogut. No s'ha creat un clima adequat per poder negociar. No s'ha col.laborat prou des dels diferents partits per arribar a una negociació justa....

Alguns segueixen dient -i sembla que no es cansen- que la única solució és policial. Rucs!!! Més que rucs!!! Que no ho heu vist que aquest solució ha fracassat durant 40 anys? En posen a la presó tres i en surten cinc més... La solució ha de ser política: negociar, negociar i negociar.

dimarts, 18 de novembre del 2008

El món no és rodó.

Vull dir que està molt mal acabat. Molt mal girbat. Que encara li falta molt per ser rodó del tot (si és que ho pugui ser mai....).
Vull dir que  quan hom llegeix el diari li cau l'ànima als peus. Tot són males notícies.
Ja sabem que el món -la societat- ha d'evolucionar i que, de fet, evoluciona. Que cada dia som millors. Però no ho sembla. Segurament que si comparéssim el món actual amb l' Edat Mitjana veuríem que hem evolucionat cap a millor en quasi tots els aspectes. Però no ens ho sembla. No ens ho creiem. No ens ho fan saber.
Seria possible que els diaris publiquessin alguna notícia bona de tant en tant? La majoria són dolentes. O molt dolentes. Semblen triades. Bé: són triades. I ben triades. Trien les males notícies, no hi ha cap mena de dubte. M'agradaria saber amb quins criteris els diaris publiquen les notícies. Seria ben interessant que ens ho expliquessin.
És clar que llavors els diaris no vendrien. Una bona notícia no ven. No crida l'atenció. Caldria que, obligatòriament, tots els diaris publiquessin una plana amb notícies de bona gent, de bones causes, de fets positius, de coses bones...
En els mals temps que vivim i que se'ns apropen és totalment necessari. 

dilluns, 17 de novembre del 2008

ACUDAM

Treballo a ACUDAM, que és centre per a discapacitats psíquics de Mollerussa. Entre els nois i noies que hi ha al centre, una bona colla  fan servir cadires de rodes.
Hi treballen  persones de tota la comarca i els anem a buscar i tornar cada dia a casa seva amb furgonetes del mateix centre.
Fa poc temps que hem comprat un autobús adaptat amb rampa per tal de poder-los portar millor.
Doncs bé: resulta que l'Ajuntament ens ha reservat un lloc davant del taller com és de dret. Hi tenim el seu corresponent rètol que ho indica. Així i tot, pràcticament cada dia aparquen cotxes al lloc del bus.
Aquesta introducció em serveix per reflexionar sobre la manca de sensibilitat que hi ha encara per les necessitats, sobretot motrius, del discapacitat. Encara hi ha barreres arquitectòniques insalvables a molts llocs públics en la majoria de ciutats.
I, sobretot, caldria que fóssim una mica més sensibles en el fet de no fer servir les places d'aparcament que ells tenen reservades. Per nosaltres no significa res. Però per a ells sí que significa. I molt!!!
L'amic Josep Rof, que em visita sovint aquí suposo que podria opinar força sobre aquest tema i m'agradaria que ho fes.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Dios los cría y ellos se juntan





"Dios los cría y ellos se juntan" diuen en castellà. Doncs això: aquesta gent del G20 han vist les orelles al llop i, corrents i depressa, reunió de pastors (neoliberals). Els altres pastors no compten.
El neoliberalisme és la idolatria al déu del mercat. No hem d'oblidar que el neoliberalisme continua sent el capitalisme transnacional portat a l'extrem. El món convertit en un gran mercat al servei del capital fet déu.
El neoliberalisme implica allò de que "cadascú que s'espavili". L'Estat se'n renta les mans de les responsabilitats que li toquen (perquè hauria de ser el reponsable de la comunitat). Deixa d'existir la comunitat i comença a prevaler tot el privat. La propietat privada passa a ser privativa i d'aquí passa a ser excloïdora. Deixa pel camí milions de persones pobres .
La privatització es la selecció d'una minoria previlegiada que, aquesta sí que mereix viure, i viure bé. El 15% de la humanitat té dret a viure bé; la resta és la resta. La marginació freda de la resta que sobra.
Així com el col·lectivisme dictatorial és la degeneració de la col·lectivitat i la negació de la persona, l'individualisme neoliberal és la degeneració de la persona i la negació de la comunitat. L'individualisme egoista degenera la persona que, per definició, hauria de ser relació i complementació amb els altres. (Gonzàlez Faus)
I podríem continuar aquesta reflexió. Però em temo que avui a Washington no es tindrà en compte aquesta posició i que la solució serà més del mateix. Quatre retocs, quatre regles que defensin millor el capital ...i tot arreglat!

Tomàs Cacheiro

     

























Segurament que aquest nom no us sonarà de res a la majoria. No és estrany. Però avui us el vull presentar.

Tomás Cacheiro era un artista uruguaià. Professor de dibuix i d’ història de l’ art. I els darrers anys de la seva vida, també ceramista. Va dedicar-se plenament a la ceràmica quan la dictadura li va prohibir fer de professor i el va fer fora del Liceu on educava.
I dic bé: EDUCAVA. No només ensenyava dibuix i donava classes d’art. Era un home que educava en tots els sentits de la paraula. Les seves classes estaven sempre plenes d’alumnes. Mai passava llista, però a les seves classes no hi faltava ningú. A vegades hi anaven alumnes d’altres classes pel pur plaer del gaudi. Per fruir amb les seves explicacions.Les seves paraules sempre estaven plenes d’ironia i d’humor. Humor del fi i ironia de la fina. Parlava baixet, amb grans pauses. Com si pensés el que anava a dir. Però una vegada engegava, no parava. Era un home de gran intel·ligència i gran agudesa mental. Un analista de la realitat d’aquells tan fins.
Jo vaig tenir el plaer de conèixer-lo i tractar-lo quan ja no donava classes i només es dedicava a la ceràmica. Se’n va anar a viure vora el riu Cebollatí. Tant a prop del riu, que quan creixia havia de deixar corrent i de pressa casa seva. Moltes vegades se li havia inundat el taller. Va començar investigant amb el mateix fang que recollia del riu i fent escultures amb arrels i troncs que recollia a vora l’aigua. Allà, vora el riu i sota un arbre fèiem petar la xerrada amb un grup d’amics tot prenent mate i fent “asados” inolvidables…
Ara, un grup de ceramistes uruguaiencs (m’ho ha fet saber la ceramista Rosina Rubio) han decidit fer un estudi reivindicatiu de 5 figures que ells creuen importants en el panorama artístic uruguaienc. Tomàs Cacheiro hi és.I penso que hi és amb tots els honors i amb tot el mèrit.
També allà recobren la memòria històrica. Endavant i manteniu-nos informats.Hem afegit, entre els blogs amics, la plana web d’aquests ceramistes. La trobareu aquí al costat

.cacheir1.jpgcacheiro01.jpg

dijous, 13 de novembre del 2008

Solitud

Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.  Se m'apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d'haver rebut cops. És prima  -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.

Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M'agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l' alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.

Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M'explica que ha estat malalta, que l'han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: "El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social". 

Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l'afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l'afecte, qui és capaç d'aguantar-ho?

Això no ho aguanta ni Déu!      

dimecres, 12 de novembre del 2008

Manifestacions violentes.

Gestionar adequadament una empresa en aquests moment de crisi deu ser força difícil. Però fer-ho en moments d'eufòria econòmica no té cap gràcia ni cap mèrit.

Se'ns acosten dies complicats en aquest sentit. Ja han començat a sortir els treballadors a protestar als carrers perquè es queden sense feina. I ja comencen a tancar moltes empreses.
Aquest panorama a mi em fa pensar unes quantes coses:

1.Que moltes empreses no s'han preparat gens ni mica per aquest moment.
2.Que quedar-se sense feina, d'un dia per l'altre, també ha d'ésser molt fotut.
3.que aprofitar el moment de crisi per fer neteja és immoral.
4.Que sortir al carrer a destrossar mobiliari públic que és de tots i paguem entre tots  també és immoral.
5.Que s'hauria de parlar i dialogar molt més del que es fa actualment.

Ramon Pàmies, blocaire d'aquest diari, em comentava en un correu personal, parlant d'aquest tema en el que ell n'és especialista perquè ha treballat tota la vida de Director de Personal en grans empreses:

"Fa anys que dic, a qui em vulgui escoltar, que la crisi del
capitalisme es una crisi de mal directius, que només busquen diners i poder".

 Doncs potser sí que té raó...

dilluns, 10 de novembre del 2008

Avui ha mort un amic.


Cada dia es mor molta gent però, com que no la coneixem o ens queda llunyana, no en fem gaire cas. 

Però quan ens toca d'a prop  la mort, llavors sembla que la nostra actitud canvia i sempre ens fa pensar. A vegades fins i tot ens fa canviar la nostra visió de la vida.

El meu amic ha mort aquesta matinada de càncer. I us vull compartir unes paraules que un dia em deia en veu baixa -quasi inaudible- , després de molts dies de malaltia i de dolor. Em sembla que les havia escrit algú altre, però ell se les havia fet seves:

"Si tens càncer poden passar dues coses i les dues són bones: si et guanya, t'allibera del cos que cada cop es torna més molest (tinc gana, tinc fred, tinc son, tinc ganes o desgana, tinc raó, tinc dubtes)... i si el guanyes, seràs més humil, més agraït.... per tant, fàcilment feliç, lliure del gran pes de la culpa, de la responsabilitat i de la vanitat, disposat a viure cada instant profundament, com ha de ser".

Aquestes paraules em van fer pensar una bona estona. I fruit d'elles, va néixer aquest poema que li dedico a ell.


 
PARADA I FONDA

Ha arribat el moment
de fer parada i fonda.

Mirar-se de dalt a baix
davant del mirall
per fora.
I mirar-se una bona estona per dins
amb els ulls ben oberts,
sense mentides
i sense enganys.

Cal posar un mirall
darrere l'espatlla
per veure bé què arrosseguem,
quines coses la vida ens ha anat carregant.
Ens caldrà veure què ens sobra
i què ens falta.

I potser caldrà descarregar,
o potser començar a carregar,
ves a saber!

Potser caldrà canviar de jaqueta
-en el bon sentit de la paraula-
i veure si no hem canviat de jaqueta
-en el mal sentit de la paraula.


dissabte, 8 de novembre del 2008

Visca Montserrat Abelló

He trobat aquesta perla. No puc resistir-me a difondre-la perquè, tot i que hauria de ser normal, no ho són -lamentablement - actituds com la de la Sra. Abelló.
 La dignitat només roman en la gent com la Montserrat Abelló?

Gràcies, senyora Abelló

Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'. 
Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta. 
I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un. 

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal
Mail obert

Ciència i religió


El biòleg Edward O. Wilson (*1929), introductor de la paraula biodiversitat, és una autoritat en matèria de l'escalfament global.

Té un llibre fonamental sobre el tema: "La Creación: salvemos la vida en la Tierra" (Kazt Editores 2007). És una crida preocupada a sortir de la crisi que nosaltres mateixos hem creat. En la llarga història de la Terra diu que hi han hagut 5 grans mortaldats i que entre una i altra s'han necessitat milions d'anys per a auto-regenerar-se. Ell  diu que estem començant la sisena extinció massiva amb el mal ús dels recursos actuals.

«la tasa de extinción actual es cien veces mayor que la existente antes que los seres humanos aparecieran sobre la Tierra, y se prevé que se multiplicarán por mil por lo menos en los próximos decenios» (pág. 12).

El causant és l'ésser humà que ha esdevingut una vertadera força geofísica destructora. En aquest context, ell proposa "una aliança per la vida" i convoca a dues de les forces que a ell li semblen més poderoses: la ciència i la religió.

Ciència i religió han de canviar. La ciència, fins avui, no ha respectat l'alteritat dels éssers. S'ha situat a sobre, dominant-los. la religió encara no s'ha alliberat del fonamentalisme en la lectura dels texts sagrats. Mantenint la seva fe pot reconèixer l'evolució de les espècies. Ells aporta la reverència davant de la "grandeur" de l'univers i el respecte a totes les formes de vida. Això faria donar un tomb copernicà a les coses: convertiria el poder en protecció i cura. I aquesta aliança sagrada podrà salvar la vida amenaçada.


dijous, 6 de novembre del 2008

Augmenten els delictes?

Els Mossos d'Esquadra han desarticulat al Segrià i al Pla d'Urgell una xarxa que es dedicava a falsificar targetes de crèdit i a estafar comerços de les comarques de Lleida. La policia ha detingut deu persones, totes de nacionalitat romanesa, i ha escorcollat tres pisos de Lleida, Bell-lloc d'Urgell i Mollerussa. Els arrestats obtenien targetes de crèdit de forma legal, però després hi haurien gravat una numeració que haurien aconseguit fraudulentment per internet. Posteriorment, els falsificadors utilitzaven les targetes per comprar en diversos comerços de les comarques de Lleida.

Aquesta és la notícia. Quan l'he llegida m'ha semblat que és molt possible que algun d'aquests viuen -o millor dit, vivien-  a la meva escala. No és que en sàpiga més que els Mossos, però tots hem vist els  moviments d'alguns d'ells. Tota l'escala ho sap. Hem denunciat a la Policia moltes vegades activitats il·legals i in cíviques dels nostres veïns d'escala: Portaven gent il·legal i ens els posaven a dormir a les golfes; encabien una multitud de gent en pisos de capacitat normal; es venia droga...

Encara ara (quan ja fa temps que no hi viuen) arriben cartes de companyies telefòniques amb factures mensuals de més de 500 euros a nom de gent que ja no viu a l'escala de fa temps. Es veu que es donen d'alta i després se'n van.... En fi, que la picaresca cada dia està més estesa i no sé si es fa prou per combatre-la. 

La societat no s'hauria de defensar d'alguna manera d'aquests individus?

 No serà això llavor de futurs racismes? Segur que aquí hi ha gent tan in cívica com ells però els diaris i la TV tenen la rara virtut de fer notar que són estrangers els qui cometen els delictes.

No crea tot plegat un caldo de cultiu una mica perillós? 

Són preguntes i reflexions que em faig sovint. Tant de bo que no.




dimarts, 4 de novembre del 2008

Terratrèmol Obama.

Ja sé que apostar en aquests moments per Obama no té cap mèrit. És pujar al carro guanyador.
M'és igual. Fa mesos que desitjo que guanyo Obama i sé que guanyarà Obama. D'aquí una estona me'n vaig a dormir i sé que demà em llevaré amb Obama president de EEUU.
No sé si serà un bon president. Espero i desitjo que sí. Quasi n'estic segur que ho serà.
Però el que sé és que ha estat com un terratrèmol. Ho ha somogut tot. Ha fet caure murs i EEUU haurà d'obrar parets noves.
Haurà de canviar el xip. Haurà d'escoltar paraules noves. Idees noves. Veurà un home interessat en els més pobres i haurà de veure com moltes coses i molts esquemes canviaran.
Això és el que més valoro. Estic segur que aquest nova manera de fer política sortirà d' EEUU i s'anirà escampant per tot el món.
Estic segur que les relacions internacionals seran diferents a partir d' Obama.
Tant de bo aquell somni de Martin Luther King comenci a fer-se realitat pel fet que una persona, ara president d'EEUU, un dia s'ho va creure.
Obama no defraudis. No ens defraudis.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Gràcies Pep!


Gràcies Pep! I no només perquè en poc temps ens has posat primers a la Lliga. També per això. 
Però, sobretot, gràcies per fer l'esforç de dignificar una mica les rodes de premsa utilitzant el català, siguis on siguis. Al Camp Nou era habitual fer les preguntes en català. Però no era així a fora. Hi havia com una espècie de pacte tàcit de fer les preguntes en castellà.
l'altre dia això es va acabar. Se li varen fer preguntes en català i va respondre en català (amb alguna protesta inclosa d'algun periodista espanyol).
A veure si això dura i es normalitza en català també en les rodes de premsa. A Guardiola li haurem de donar les gràcies si això s'aconsegueix d'una punyetera vegada.
I els periodistes catalans que ara no "s'arruguin" .... perquè segur que les pressions seran importants. Però si tots plegats volen, se'n sortiran. 
De moment ja et podem dir: MOLTES GRÀCIES PEP!

Sr. Vázquez Honrubia



Sr. Vázquez Honrubia: 
Veu aquesta llengua? Doncs aquesta llengua la traiem els catalans per riure'ns de vosté, que no té la més remota idea del per què serveix una llengua. Vosté s'ha rigut de la nostra i aquesta llengua es riu de vosté. No pas de la seva llengua. De vosté, que hauria d'anar a l'escola a que li ensenyessin què és una llengua i per a que serveix.
I posats a ensenyar-li coses, li podrien ensenyar una mica d'educació i li podrien fer repassar la Costitució que sembla que la té una mica rovellada.
Vosté també deu tenir una llengua, dic jo; que no sé quina és però me la imagino. Jo li respecto la llengua però cada dia em costarà més respectar-lo com a jutje i com a persona educada.
Els catalans la podem ensenyar la llengua tan orgullosos com vosté. La tenim tan neta i tan útil com la seva. I no perdré el temps explicant-li el per què seveix una llengua perquè no ho entendria, em penso.
 Ja podem xiular, que si l'ase no vol beure...