Les entrevistes que algunes empreses fan a l'hora de buscar una feina crec que no serveixen de res. Ja sé que, d'alguna manera, s'ha d'avaluar el candidat/a. Però em sembla que la majoria de vegades es fa tan malament, amb criteris tan tronants o tant estranys, que l'entrevista no serveix per a res. El que es mira no són precisament les qualitats per la feina sinó altres coses que no tenen res a veure, ni amb les qualitats per fer una feina ben feta ni amb les qualitats de la persona. Almenys, aquest és el meu parer, després d'haver observat alguns cassos de ben a prop i haver llegit les condicions que es demanen per una feina en els anuncis dels diaris (edat, presència física, etc ) Això em recorda un acudit que un dia algú em va explicar sobre aquest tema. Perdoneu si no el trobeu de massa bon gust. Segurament que els psicòlegs entrevistadors seran qui el trobaran de pitjor gust. Però que, per una vegada, s'aguantin... Va un candidat a una entrevista de feina i el psicòleg li diu: - Li faré un test final per a la seva admissió. - Perfecte, diu el candidat. - Llavors el psicòleg li pregunta: - Vostè està en un carrer fosc i veu allà lluny dos fars venint a la seva direcció, Vostè què pensa que és? - Un cotxe, diu el candidat. - Un cotxe és molt poc, Quin tipus de cotxe? Un BMW, un Audi, un Volkswagen? - I com ho sabré? - Hummm ..., diu el psicòleg, que continua: li faré una altra pregunta: - Vostè és al mateix carrer fosc i veu només un llum venint a la seva direcció, què és? - Una moto, diu el candidat. - Si, però quin tipus de moto? Una Yamaha, una Honda, una Suzuki? - Però si és un carrer fosc com ho sabré? (ja mig nerviós) - Hummm ..., diu el psicòleg. Heus aquí la darrera pregunta: - Al mateix carrer fosc vostè veu de nou un sol llum però més petit i percep que ve més lent, què és? - Una bicicleta. - Si, però quin tipus de bicicleta?, Una Caloi, una Raleigh? - No ho sé!!. - ¡Ha estat vostè. Desqualificat! - Diu el psicòleg. Llavors el candidat, mig trist amb el resultat, diu al psicòleg: - Encara que he estat desqualificat, el test m'ha semblat molt interessant. Puc fer-li una pregunta, en la mateixa línia de raonament? I el psicòleg satisfet respon, ¡és clar que pot! - Vostè, senyor, està a la tarda, gairebé de nit, en un carrer mal il·luminat. Heus ací que veu una dona molt maquillada, amb un vestit vermell molt curt, contornejant-se i movent la bossa, què és? - Ah! - Diu el psicòleg - és una dona... bé... una dona de mala vida, per dir-ho finament. - Si, però quin tipus de dona?: ¿La seva germana? La seva filla? La seva dona? O la seva mare? |
dissabte, 29 de novembre del 2008
Entrevistes de feina...
Cal desmitificar-ho tot?
En les ètnies indígenes es transmeten històries que vénen de lluny a les que anomenem "mites".
Per a molts de nosaltres, "mite" és sinònim de coses que no són veritat, fantasies o coses paganes sense valor, provinents de falses interpretacions i pràctiques d'altres religions. El mite de vegades és considerat com una equivocació, un error, que ha de ser destruït per l'evangelització o per la cultura moderna; com quelcom endarrerit que va desaparèixer amb l'avanç del progrés i de la civilització.
Per als indígenes mateixos, però, el mite és l'eix de l'ètnia, al voltant del qual s'estructura tota la resta.
- El Mite com a "Casa de la Ètnia"
- El Mite com a "memòria"
La pitjor cosa que pot esdevenir una persona és perdre la memòria. La persona llavors es perd, es converteix en una joguina en mans dels més vius, doncs perd la capacitat de reaccionar i de resistir. Privar a algú de la seva memòria és el mateix que matar per dins.
El pitjor que es pot fer amb una ètnia és destruir els seus mites.
- El Mite com "defensa"
Quan qualsevol fet raja o desequilibra la vida mantinguda pel mite, l'ètnia es queda agitada i es perd. Per exemple: el govern obre -sense preguntar- una ruta enmig del "espai" de l'ètnia, aquesta ruta és com una ferida oberta a l'ànima de l'indígena. Afecta la identitat de l'ètnia. Si és possible, l'ètnia recupera l'equilibri, és a dir, incorpora el fet nou dins del seu mite, donant-li així el seu lloc "previst". Si això no fos possible, l'ètnia fuig, es perd i mor com a tal. Només viuran uns individus aïllats, sense memòria, perduts.
Quan hi ha en el cos humà una ferida oberta, la vida reacciona i posa en acció forces que protegeixen el cos contra la invasió i contra el perill de mort. La defensa contra l'invasor deixa marques i cicatrius a la pell.
Així el mite dels indígenes està ple de cicatrius, provocades per les ferides dels fets i per l'acció defensiva de l'ètnia. Per exemple, gairebé tots els mites parlen de la invasió dels espanyols i portuguesos a Amèrica. Aquest fet va afectar molt a la vida dels indígenes i un gran nombre d'ells va desaparèixer. Altres, per no perdre's i per poder recuperar la seva identitat perduda, van lligar aquest fet nou als seus orígens antics i ho van incorporar dins del seu mite. O sigui, la força "centrifugal" del fet va ser absorbida i neutralitzada per la força "centripetal" de la consciència de l'ètnia, expressada en el mite. El mite, per la seva naturalesa, és una força "conservadora", conserva la vida i la protegeix.
- Ús del Mite en la vida
L'ús i la recitació del mite es realitza amb un cerimonial propi, en èpoques i situacions determinades, lligades a festes i esdeveniments específics. Segons la festa, l'esdeveniment o la situació, es recita aquesta o aquella part del mite. La recitació no la fa qualsevol, sinó només aquell que exerceix aquesta funció en l'ètnia. Qui recita el mite, fa presents les històries passades. Mitjançant la recitació del mite, l'ètnia, es lliga o es relliga (re-ligió), cada vegada de nou, al seu origen permanent, d'on rep la força per poder viure i reviure. El mite és com un vell bagul, d'on l'amo de casa treu coses velles i noves, segons les necessitats de la vida de l'ètnia, perquè serveixin de llum i d'orientació en la solució dels problemes de la vida. El mite mor amb l'ètnia i amb ella reneix. És el seu termòmetre.
- El Mite com a clau de lectura de la vida
divendres, 28 de novembre del 2008
Yoani Sánchez, la bloguera cubana
La popular bloguera Yoani Sánchez va arrasar en els premis The Bobs 2008, que atorga la televisió alemanya Deutsche Welle, en emportar-se el guardó al millor weblog internacional i també al de el de Reporteros Sin Fronteras, que es decideix per votació, segons ha explicat l'agència EFE.
Aquesta és la notícia. Però és una notícia que a mi m' ha alegrat. Aquest blog el tinc entre els favorits i el segueixo quasi cada dia que escriu. El que ja no puc seguir (i tampoc m'interessa massa, la veritat) són els comentaris que cada dia reb. Hi han dies que té més de 3000 comentaris. Us heu adonat del que significa això?
Yoani Sánchez no ha pogut assistir a la cerimònia berlinesa per no tenir permís per a sortir del país , però ha expressat la seva satisfacció pel premi en declaracions a la plana web en espanyol de la Deutsche Welle (www.dw-world.de/spanish).
Sánchez considera el premi com un impuls als cubans par a emprar aquest sistema de comunicació i ha qualificat Generación Y como una espècie de "exorcismo personal para sacar fuera algunos demonios".
"Decidí abrir una bitácora para contar todo eso que nos pasa a los cubanos y que no aparece mencionado en los medios oficiales", va explicar Sánchez, qui considera que gràcies a aquests mitjants s'ha "abierto una ventana para que a través de ella podamos salir al mundo".
Personalment crec que una de les coses més bones que té Internet és que les opinions personals més diverses i més distants entre si es poden escriure amb total llibertat i, també amb total llibertat, es poden rebatre.
Això és la democràcia i això ajudarà a fer indefectiblement les persones més lliures.
Per molts anys Yoani!!
dijous, 27 de novembre del 2008
L'autoestima
dimarts, 25 de novembre del 2008
Els valors dels "nostres" nois i noies.
dilluns, 24 de novembre del 2008
La meva estimada amiga veneçolana...
diumenge, 23 de novembre del 2008
Ruc català i catalans rucs.
dissabte, 22 de novembre del 2008
Regal d'idees
dijous, 20 de novembre del 2008
Xavier Sala i Martín: "Meritissimus cum laude"
Acabo de llegir un article de Sala i Martín, en el diari Avui, titulat “Avergonyit”. Si li hagués de posar nota, li posaria un 10 rodó.
El trobo perfecte. Perfecte perquè rebat, un a un, tots els punts de l’acusació pública que ens feia un diari no fa massa dies. El que s’havia d’haver fet des del Govern -si s’havia de fer alguna cosa- era el que ha fet el professor: defensar-se amb arguments. Opinió tothom en pot tenir. Raó, només en tenen els que tenen arguments vàlids. Jo puc opinar sobre química o meteorologia i dir tants disbarats com vulgui. Com que no en sé un borrall d’aquests temes, puc dir mil tonteries, dir que és la meva opinió i quedar tan ample. Però si algú que en sap em fa explicar aquesta opinió, faré el ridícul.
Per tant, considero que, amb tants arguments com tenim, no els hem fet servir. No hem sabut defensar-nos. La Generalitat tenia prou gent preparada per a posar les coses al seu lloc. Aquest article s’hauria d’enviar al diari. Professors, tècnics, especialistes en mil matèries haurien de parlar més i millor. Sala i Martín serà discutible en moltes coses (segur que en les jaquetes de colors ho és….) però no ho serà en el fet de que parla “clar i català”. A Sala i Martín se l’entén. Sap divulgar. I, a més d’opinió, té raons.
I, el que és més important: TË RAÓ. Ara només cal que, persones com ell ho facin saber. A diaris, a revistes. On sigui. S’ha de fer saber que la veritat no és aquella que la COPE, EL Mundo, The Economist, Ciutadans, etc volen imposar. La veritat és una altra ben diferent. La veritat és la que exposa en Sala i Martín.
dimecres, 19 de novembre del 2008
Txeroki: tour operator, travel agency?
dimarts, 18 de novembre del 2008
El món no és rodó.
dilluns, 17 de novembre del 2008
ACUDAM
dissabte, 15 de novembre del 2008
Dios los cría y ellos se juntan
"Dios los cría y ellos se juntan" diuen en castellà. Doncs això: aquesta gent del G20 han vist les orelles al llop i, corrents i depressa, reunió de pastors (neoliberals). Els altres pastors no compten.
El neoliberalisme és la idolatria al déu del mercat. No hem d'oblidar que el neoliberalisme continua sent el capitalisme transnacional portat a l'extrem. El món convertit en un gran mercat al servei del capital fet déu.
El neoliberalisme implica allò de que "cadascú que s'espavili". L'Estat se'n renta les mans de les responsabilitats que li toquen (perquè hauria de ser el reponsable de la comunitat). Deixa d'existir la comunitat i comença a prevaler tot el privat. La propietat privada passa a ser privativa i d'aquí passa a ser excloïdora. Deixa pel camí milions de persones pobres .
La privatització es la selecció d'una minoria previlegiada que, aquesta sí que mereix viure, i viure bé. El 15% de la humanitat té dret a viure bé; la resta és la resta. La marginació freda de la resta que sobra.
Així com el col·lectivisme dictatorial és la degeneració de la col·lectivitat i la negació de la persona, l'individualisme neoliberal és la degeneració de la persona i la negació de la comunitat. L'individualisme egoista degenera la persona que, per definició, hauria de ser relació i complementació amb els altres. (Gonzàlez Faus)
I podríem continuar aquesta reflexió. Però em temo que avui a Washington no es tindrà en compte aquesta posició i que la solució serà més del mateix. Quatre retocs, quatre regles que defensin millor el capital ...i tot arreglat!
Tomàs Cacheiro
Segurament que aquest nom no us sonarà de res a la majoria. No és estrany. Però avui us el vull presentar.
Tomás Cacheiro era un artista uruguaià. Professor de dibuix i d’ història de l’ art. I els darrers anys de la seva vida, també ceramista. Va dedicar-se plenament a la ceràmica quan la dictadura li va prohibir fer de professor i el va fer fora del Liceu on educava.
I dic bé: EDUCAVA. No només ensenyava dibuix i donava classes d’art. Era un home que educava en tots els sentits de la paraula. Les seves classes estaven sempre plenes d’alumnes. Mai passava llista, però a les seves classes no hi faltava ningú. A vegades hi anaven alumnes d’altres classes pel pur plaer del gaudi. Per fruir amb les seves explicacions.Les seves paraules sempre estaven plenes d’ironia i d’humor. Humor del fi i ironia de la fina. Parlava baixet, amb grans pauses. Com si pensés el que anava a dir. Però una vegada engegava, no parava. Era un home de gran intel·ligència i gran agudesa mental. Un analista de la realitat d’aquells tan fins.
Jo vaig tenir el plaer de conèixer-lo i tractar-lo quan ja no donava classes i només es dedicava a la ceràmica. Se’n va anar a viure vora el riu Cebollatí. Tant a prop del riu, que quan creixia havia de deixar corrent i de pressa casa seva. Moltes vegades se li havia inundat el taller. Va començar investigant amb el mateix fang que recollia del riu i fent escultures amb arrels i troncs que recollia a vora l’aigua. Allà, vora el riu i sota un arbre fèiem petar la xerrada amb un grup d’amics tot prenent mate i fent “asados” inolvidables…
Ara, un grup de ceramistes uruguaiencs (m’ho ha fet saber la ceramista Rosina Rubio) han decidit fer un estudi reivindicatiu de 5 figures que ells creuen importants en el panorama artístic uruguaienc. Tomàs Cacheiro hi és.I penso que hi és amb tots els honors i amb tot el mèrit.
També allà recobren la memòria històrica. Endavant i manteniu-nos informats.Hem afegit, entre els blogs amics, la plana web d’aquests ceramistes. La trobareu aquí al costat
Tags: Cacheiro, Ceramistes
dijous, 13 de novembre del 2008
Solitud
dimecres, 12 de novembre del 2008
Manifestacions violentes.
capitalisme es una crisi de mal directius, que només busquen diners i poder".
dilluns, 10 de novembre del 2008
Avui ha mort un amic.
dissabte, 8 de novembre del 2008
Visca Montserrat Abelló
Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'.
Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta.
I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un.
Em lleve el barret, senyora.
Vicent Partal
Mail obert
Ciència i religió
El biòleg Edward O. Wilson (*1929), introductor de la paraula biodiversitat, és una autoritat en matèria de l'escalfament global.
Té un llibre fonamental sobre el tema: "La Creación: salvemos la vida en la Tierra" (Kazt Editores 2007). És una crida preocupada a sortir de la crisi que nosaltres mateixos hem creat. En la llarga història de la Terra diu que hi han hagut 5 grans mortaldats i que entre una i altra s'han necessitat milions d'anys per a auto-regenerar-se. Ell diu que estem començant la sisena extinció massiva amb el mal ús dels recursos actuals.
«la tasa de extinción actual es cien veces mayor que la existente antes que los seres humanos aparecieran sobre la Tierra, y se prevé que se multiplicarán por mil por lo menos en los próximos decenios» (pág. 12).
El causant és l'ésser humà que ha esdevingut una vertadera força geofísica destructora. En aquest context, ell proposa "una aliança per la vida" i convoca a dues de les forces que a ell li semblen més poderoses: la ciència i la religió.
Ciència i religió han de canviar. La ciència, fins avui, no ha respectat l'alteritat dels éssers. S'ha situat a sobre, dominant-los. la religió encara no s'ha alliberat del fonamentalisme en la lectura dels texts sagrats. Mantenint la seva fe pot reconèixer l'evolució de les espècies. Ells aporta la reverència davant de la "grandeur" de l'univers i el respecte a totes les formes de vida. Això faria donar un tomb copernicà a les coses: convertiria el poder en protecció i cura. I aquesta aliança sagrada podrà salvar la vida amenaçada.
dijous, 6 de novembre del 2008
Augmenten els delictes?
Els Mossos d'Esquadra han desarticulat al Segrià i al Pla d'Urgell una xarxa que es dedicava a falsificar targetes de crèdit i a estafar comerços de les comarques de Lleida. La policia ha detingut deu persones, totes de nacionalitat romanesa, i ha escorcollat tres pisos de Lleida, Bell-lloc d'Urgell i Mollerussa. Els arrestats obtenien targetes de crèdit de forma legal, però després hi haurien gravat una numeració que haurien aconseguit fraudulentment per internet. Posteriorment, els falsificadors utilitzaven les targetes per comprar en diversos comerços de les comarques de Lleida.
Aquesta és la notícia. Quan l'he llegida m'ha semblat que és molt possible que algun d'aquests viuen -o millor dit, vivien- a la meva escala. No és que en sàpiga més que els Mossos, però tots hem vist els moviments d'alguns d'ells. Tota l'escala ho sap. Hem denunciat a la Policia moltes vegades activitats il·legals i in cíviques dels nostres veïns d'escala: Portaven gent il·legal i ens els posaven a dormir a les golfes; encabien una multitud de gent en pisos de capacitat normal; es venia droga...
Encara ara (quan ja fa temps que no hi viuen) arriben cartes de companyies telefòniques amb factures mensuals de més de 500 euros a nom de gent que ja no viu a l'escala de fa temps. Es veu que es donen d'alta i després se'n van.... En fi, que la picaresca cada dia està més estesa i no sé si es fa prou per combatre-la.
La societat no s'hauria de defensar d'alguna manera d'aquests individus?
No serà això llavor de futurs racismes? Segur que aquí hi ha gent tan in cívica com ells però els diaris i la TV tenen la rara virtut de fer notar que són estrangers els qui cometen els delictes.
No crea tot plegat un caldo de cultiu una mica perillós?
Són preguntes i reflexions que em faig sovint. Tant de bo que no.
dimarts, 4 de novembre del 2008
Terratrèmol Obama.
diumenge, 2 de novembre del 2008
Gràcies Pep!
Gràcies Pep! I no només perquè en poc temps ens has posat primers a la Lliga. També per això.