dimarts, 30 de desembre del 2008

Sang i plors a Palestina

Des que Palestina va ser venuda l’any 1948, ara fa justament 60 anys, sempre ha estat sola i abandonada. Abandonada pels de fora i abandonada pels seus propis dirigents. Estripada geogràficament i políticament. Lluites internes que no han portat enlloc. O, millor dit: a un carreró sense sortida. Els palestins sempre han estat utilitzats com a peons en aquest tauler d’escacs que és l’orient mitjà.

Mai hi ha hagut voluntat de pau i ara menys que mai, encara que proclamin bones intencions per tot arreu. Tot el que faci Israel se li permet, és clar, i sembla que les vides palestines no tinguin cap valor.

Una periodista especialitzada en aquest conflicte ha dit que Israel encara està cobrant el xec en blanc de l' Holocaust. Potser és veritat… perquè, si no, no s’entén que li deixin fer les barbaritats que fa. L’excusa de la pròpia defensa no se la creu ningú perquè el que fa Israel és totalment desproporcionat des de tots els punts de vista. Hi hauria moltes maneres de posar fre a aquest escandalós espectacle  de sang i llàgrimes.

Hi ha un escriptor nord-americà, jueu, que es diu Jeff Harper que ho resumeix tot en una frase: "No hi ha res pitjor que ser víctima d'una víctima".

Potser és veritat. I la víctima, amb raó o sense, acostuma a ser sempre la persona que tens més a prop.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

dilluns, 29 de desembre del 2008

Nosaltres no som d’eixe món…

 

Aquest senyor que veieu és el Cardenal de Madrid, Rouco Varela, fent una proclama religioso-política ahir a la Plaça Colon de Madrid. Diuen que parlava de la família.

Com a cristià, no cal dir que no em sento representat per ell, ni fa cap favor a l’església. L’església no és això ni res que s’hi assembli.Per sort, l’església és quelcom més profund que les quatre carallotades que el Sr, cardenal va deixar anar ahir a la plaça.

Com que es preveia que aquest any hi hauria menys gent que l’any passat, va deixar l’organització de l’acte en mans del Movimiento Catecumenal (conegut popularment com a KIKOS). Ni així va tenir èxit. Cada vegada hi han més bisbes que se’n desmarquen, per sort.

Simplement vull deixar clar que jo no em sento representat per aquest tipus de bisbes i per aquesta imatge d’església totalment desfigurada.

Res més. Que ells s´ho cuinin i que ells s'ho mengin.

I que els aprofiti!

 

Etiquetes de Technorati: Religió,Política,Església

divendres, 26 de desembre del 2008

Amb un cap així…

Avui que els caps fan festa i no ens llegiran…podem criticar-los. Bé, com podeu suposar és broma i no em vull referir a cap empresa i a cap gerent en particular!

Com que encara tenim els torrons al pap i poques ganes de pensar i escriure (com alguns caps d’empresa), us faig entrega d’un text que m’ha arribat a les mans sense títol ni autor.

 

Una empresa entengué que havia arribat el moment de canviar l'estil de gestió i contractar un nou gerent general. El nou gerent arribà amb la determinació de fer canvis i tornar  l'empresa més productiva.
El primer dia, acompanyat pels seus principals col·laboradors, va fer una inspecció a l'empresa. A la planta tots estaven treballant, però un noi estava recolzat a la paret amb les mans a les butxaques. Veient una bona oportunitat per deixar ben clara la seva filosofia de treball, el nou gerent li va preguntar al jove:
- Quant guanya vostè per mes?
- 800 €, senyor, per què? - Va respondre el noi sense saber de què es tractava.
El gerent va treure 1.600 de la butxaca i els va lliurar al jove, dient:
- Aquí té el sou de dos mesos. Ara desaparegui i no torni mai més!
El jove va guardar els diners i  va desaparèixer, d'acord a les ordres rebudes.
El gerent llavors, orgullós, pregunta a un grup d'operaris:
- Algú de vostès pot dir-me què hi feia allà aquell jove?
- Sí, senyor - van respondre atònits els operaris – Venia a lliurar una pizza ...
Moraleja (Y si no la quieres, la dejas)
Hi ha persones que tenen tantes ganes de manar, que s'obliden de pensar.

Etiquetes de Technorati: ,,

dimecres, 24 de desembre del 2008

Penal decisiu

En un sopar d’amics, al Club CILSA de la ciutat de Santa Fe (Argentina), que aglutina especialment a amics i familiars de nens amb discapacitat, el pare d'un d'aquests nois, va pronunciar un discurs que mai serà oblidat per les persones que ho van escoltar .
Després de felicitar la institució i a tots els que hi treballen, aquest pare va fer el següent raonament:
- 'Quan no hi ha agents externs que interfereixin amb la natura, l'ordre natural de les coses arriba a la perfecció. Però el meu fill, no pot aprendre com altres nois ho fan. No pot comprendre les coses com altres nois. On és l'ordre natural de les coses en el meu fill? '
L'audiència va quedar impactada per la pregunta. El pare del nen va continuar dient:
- 'Jo crec que quan un nen com Facundo, física i mentalment discapacitat, ve al món, una oportunitat de veure la veritable naturalesa humana es presenta i es manifesta en la forma en que altres persones tracten a aquest nen'.
Llavors va explicar que un dia caminava amb el seu fill per un barri on, darrere d'una tanca, alguns nois jugaven a futbol.
Facundo li va preguntar al seu pare: 'Creus que em deixaran jugar?'
El seu pare sabia que a la majoria dels nois no els agradaria que algú com Facundo jugués en el seu equip, però el pare també entengué que si permetien que el seu fill jugués, li donarien un sentit de pertinença molt necessari i la confiança de ser acceptat per altres malgrat les seves habilitats especials.
Van entrar per una obertura del filat, que en altre temps havia posseït una petita porta de xapa. Es va acostar al noi que portava la cinta de Capità d'un dels equips i li van demanar si Facundo podria jugar ...'
El noi va mirar al voltant, com buscant algú que l’aconsellés i va dir:
- Estem perdent per dos a un ... I al partit li queden uns quinze minuts ... Suposo que pot unir-se al nostre grup de suplents i tractarem de que entri una estona abans del final …
Facundo es va desplaçar amb dificultat fins al banc de suplents i, amb un ampli somriure, es va posar una samarreta de l'equip, suada i bruta, abandonada a terra per un jugador reemplaçat que, fora de la pista, es trobava absort, fregant-se un turmell inflat.
Mentre Facundo estava assegut entre el grup dels que esperaven la seva possibilitat de jugar, el seu pare l’anava mirant. Els altres nois van notar una cosa molt evident: la felicitat del pare quan el seu fill era acceptat.
Quan faltaven cinc minuts per acabar el partit, l'equip de Facundo va aconseguir empatar el matx, amb un veritable 'canonada' increïble, des de la meitat de la pista, que va sorprendre al porter, en venir del costat del sol, que queia amb la tarda.
Quedava molt poc temps quan va ocórrer un altre fet notable: un mal lliurament d'un defensor adversari, va permetre al davanter centre 'de l'equip de Facundo' fer-se amb  la pilota dins de l'àrea i quan es preparava a definir amb totes les possibilitats, el defensor, ofuscat per la seva desgraciada jugada anterior, l'escombra' des del darrere, xiulant l'àrbitre sense dubtar:
¡Penal!. ¡Penal sobre l'hora ...!
Enmig de l’alegria de l'equip, per la incomparable oportunitat de guanyar al tradicional oponent, es va veure que el davanter centre, encarregat principal de xutar els penals, amb prou feines podia posar en peu a terra pel fort cop rebut.
Va ser llavors quan el 'Capità de l'equip, va convocar al grup de jugadors per deliberar sobre qui xutaria la pena màxima, i els diu assenyalant Facundo:
- 'Tenim entre els suplents, al millor xutador de penals de l'equip!
Ens queda un canvi!. I dirigint-se a l'àrbitre li va indicar: - Jo surto!. I ell entra a xutar el penal!
L’àrbitre  va acceptar la proposta i autoritzà el relleu dels jugadors, enmig de la sorpresa de la resta de l'equip del Capità, que es va dirigir cap a Facundo, assegut a la vora del camp.
Va arribar al seu costat, li va donar la mà i... d'una estirada, el va posar dret, li va donar un bona abraçada i quan s'allunyava despreocupat, va girar-se i li va cridar: - Sort! ...
Facundo, òbviament extasiat només pel fet d’estar en joc i poder estar al camp, somreia d'orella a orella mentre el seu pare l’animava de lluny i mentre dins del seu cap un remolí de preguntes se succeïen sense control: 'amb aquesta oportunitat, el deixaven caminar i renunciar a la possibilitat de guanyar el partit? '
Sorprenentment, Facundo va ingressar a la pista. Els seus dificultosos passets i la seva desmanegada figura, van indicar a tots els jugadors del camp, que un precís xut per part de Facundo era impossible. Encara que hagués estat un teòric expert en futbol, tots es van adonar que no podria, segurament, ni fer arribar la pilota a la porteria.
Tanmateix, mentre es parava davant de la pilota ubicada en el cercle, a dotze passos del porter oponent, el pare de Facundo va tenir la forta sensació que potser ..., l'altre equip ...., estigués disposat a perdre. .., per permetre al seu fill tenir un gran moment en la seva vida!
Facundo es va moure uns passos cap endavant i va colpejar la pilota molt suaument. En veure la direcció que duia la pilota, es va llançar cap a aquest costat ..., però com per a 'treure-la' des de l'angle superior de l'arc ...! ... Mentre ell s’enlairava amunt, la pilota, ingressava ... poquet a poquet rodant sota el seu cos ... ¡I traspassava la línia del gol.!
L'àrbitre dóna GOL i pita el final del partit ...
Facundo, amb els seus braços ben alçats, desprenent felicitat, va girar el cap mirant al seu pare ... mentre (cosa estranya) els jugadors d'ambdós equips l’abraçaven com a l’heroi que va convertir el gol que va donar al seu país el campionat mundial de futbol ...
'Aquest dia', va dir el pare, 'els nois dels dos equips, van ajudar donant-li
a aquest món un tros de veritable i càlid amor humà '.
Facundo no va sobreviure un altre estiu.
Va morir aquell hivern ..., sense oblidar mai haver estat l'heroi ... i haver fet al seu pare molt feliç ...., haver arribat a casa .. . i veure a la seva mare plorant de felicitat i ¡abraçant al seu heroi del dia ....! 

Un savi va dir una vegada que: “Tota societat serà jutjada, per com tracta als menys afortunats ...”

Nosaltres tenim moltes oportunitats cada dia per ajudar a que es realitzi 'l'ordre natural de les coses ....' Les sabem aprofitar?

Etiquetes de Technorati:

dijous, 18 de desembre del 2008

Franco ha caigut del cavall

A Santander han tret la darrera estàtua eqüestre de Franco. Ja era hora, no?

Segons testimonis presencials s’han sentit i vist les següents coses:

- “I ara els coloms a quin cap cagaran?”.

- “Diuen que el cavall ha dit: Ja era hora” Ja en començava a estar tip!”.

-“També es diu que s’ha vist al cavall prenent una cervesa en un bar proper per celebrar-ho!.

-“El cavall ja està buscant feina i Franco se n’ha anat a l’atur sense esperança de trobar res més….”

Ja ho veieu. Un autèntic drama!!!

Etiquetes de Technorati:

dimarts, 16 de desembre del 2008

Els invents….amb gasosa!

M’han explicat d’un taller de minusvàlids, -que no és ACUDAM-,  que han volgut innovar aplicant un pla de millora de la qualitat.

La gran millora que se’ls ha acudit (suposo que seguint les línees mestres d’un pla d’aquests tant moderns) ha estat suprimir les festes d’aniversari dels nois perquè n’hi havia massa. A partir d’ara se celebraran els darrers divendres de mes, agrupant els de tot el mes.

Com podeu suposar, els aniversaris, fins ara se celebraven a la manera tradicional: galetes, algun refresc, cançons i abraçades i petons. Si alguna cosa els agrada a aquests nois i noies és celebrar coses. Per tant, a partir d’ara se senbten força defraudats i surten dient que no se celebra la seva festa.

A vegades volem ser massa moderns i volem fer moltes innovacions : apliquem mètodes de treball revolucionaris (i no ens adonem que només serveixen per omplir papers i planilles), etc

A mi em sembla que algunes innovacions estan bé però que els invents val més fer-los amb gasosa.

Nota: Aquesta entrada ha estat modificada posteriorment. No em devia explicar bé o se'm va interpretar malament. En demano disculpes i espero que, amb les matitzacions que he fet, tot quedi més clar.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Els pressupostos dels nois d' ACUDAM


Les persones amb discapacitat intel·lectual no es poden fer càrrec al 100% de l’administració dels seus propis ingressos i/o del seu patrimoni, la qual cosa els permetria fer front a les seves necessitats.
Aquestes necessitats les cobreixen les famílies, els tutors o el mateix centre ACUDAM. Però quasi tots ells disposen d’alguns diners per algunes despeses o capricis personals.
Al Centre cada dilluns es fa un curs de formació per a alguns nois per tal que assoleixin millor autonomia en alguns aspectes de la seva vida. Un dels temes que aquest any s’han treballat ha est el dels diners (conèixer el seu valor, valorar l’esforç que s’ha de fer per tenir-los, pensar com s’han de gastar, etc) sobretot arran de la crisi econòmica que ho emplena tot.
Es va preguntar quin era el seu pressupost setmanal personal i com es gastava aquest pressupost. Heus aquí algunes de les respostes per tal que vosaltres mateixes les valoreu:

“Disposo de 10 € setmanals, els gasto amb el meu nòvio al bar i per comprar alguna cosa per als meus pares. Els diners que em sobren me’ls guardo a la meva habitació per fer un viatge”.

“Dels diners que disposo m’agrada gastar-los anant al cinema i comprant la premsa. Amb els diners que em sobra em compro pel·lícules de DVD i estalvio per ananr una vegada a l’ any de viatge”

“Tengo entre 15 y 20 € para gastármelos durante la semana y lo hago comprándome un refresco cada mañana. Lo que me sobra lo guardo en una hucha”.

“A mi el meu pare cada dia em dona diners per comprar-me un diari d’esports. Quan fem sortides al Taller sempre me’n donen. Guardo els estalvis al banc”.

“Amb la pensió que rebo m’agrada anar, de tant en tant, a l’ Auditori de LLeida; els diumenges al ball del poble i comprar-me algun CD de música clàssica. Estalvio els diners que guanyo cantant a les bodes”.

“Cada diumenge em donen 20 € i vaig al bar del poble. Amb els diners que estalvio puc fer altres coses com anar al barber i donar-li una bona propina”.

“Amb els 10 € que tinc a la setmana me’n vaig al plegar de treballar al bar a prendre’m un refresc. Quan tinc estalviats uns 100 € els poso al banc”.

Podríem seguir perquè encara hi han altres opinions. Però la mostra és prou vàlida. La nostra tasca és que reconeguin que hi ha altres despeses que se’n fan càrrec les famílies o els tutors, en funció de les seves necessitats, i que és important a efectes normalitzadors que aprenguin a fer un ús adequat dels diners que disposen.

diumenge, 14 de desembre del 2008

No, Sr. MONTILLA!


NO, SR. MONTILLA! Gastant més, comprant més, consumint més no se surt de la crisi.
Aquest consell no s’adiu a un President de Catalunya i, molt menys, a un socialista. O sinó, que els ho preguntin a tols els que han quedat a l’atur, o que hi quedaran pròximament. Que ens contestin totes aquelles famílies que ja ara no arriben a fi de mes i que cada vegada hi arribaran menys.
Sr, Montilla: crear necessitats, gastar per gastar, animar al consum no serveix per a res. La majoria d’aquest consum és malbaratament. No n’hi ha prou amb la publicitat de les empreses que ja fins i tot ens la fa el Sr. President de Catalunya.
Hauria estat molt millor que el Sr.Montilla ens hagués dit:
“Abans de comprar, penseu si realment necessiteu el que comprareu”.
“Sigueu autocrítics amb el vostre nivell de consum i amb la vostra forma de vida”.
“Modereu-vos amb el consum: Reduiu, Recicleu, Reutilitzeu”.
“Sigueu solidaris amb els vostres veïns que han quedat sense feina”.

En fi, això és el que a mi m’hauria agradat escoltar del meu President. Del meu president “socialista” (socialista de quê?). El que ens ha dit el Sr. Montilla serveix per matar mosques a canonades. És voler parar un riu amb les mans…

dissabte, 13 de desembre del 2008

Imaginem un lloc...

"No volem ni una SOCIETAT ANÒNIMA ni una SOCIETAT LIMITADA". Una societat amb valors és una societat amb futur.

Aquest és el lema que Càritas ens convida a reflexionar aquests dies.



-Imagina on lloc on les persones es valoren pel que són i no pel que tenen o per com són d'útils o productives.
-Imagina un lloc on les persones saben compartit humilment el que tenen i el que són.
-Imagina un lloc on tothom sent en carn pròpia el patiment i les llàgrimes del pròxim.
-Imagina un lloc on ningú no vol millorar ell tot sol, oblidant els altres.
-Imagina un lloc on els qui no compten per a ningú són acollits, tractats i escoltats com a iguals.
-Imagina un lloc on les persones saben posar-se en la pell de l'altre i escoltar-lo de cor.
-Imagina un lloc on les persones contribueixen a la pau ambla seva manera de viure i conviure.
Imagina un lloc on les persones es comprometen en una causa justa sense por a les conseqüències.

Per què imaginar-ho i no fer-ho realitat?

UN ALTRE ESTIL DE VIDA ÉS POSSIBLE.

divendres, 12 de desembre del 2008

La meva amiga de "ochenta y tantos...años"

Avui us vull parlar de la meva amiga Maria de Amurrio.  
I us preguntareu: per quin motiu? Doncs perquè la meva amiga Maria té "ochenta y tantos años" (no us els dic perquè potser se m'enfada, jajajaja) com diu ella molt cofoia i perquè ens vam conèixer jugant a Literati, que és un joc semblant al Scrabble. Jo no em creia que pogués jugar amb una senyora de més de 80 anys amb la rapidesa amb que ho feia. Fins que ella em va dir: no t'ho creus? Posem la càmera i ho veuràs... Vaig quedar de pedra picada!
Mentre jugàvem, anàvem parlant de coses diverses i el que més m'agradava d'aquesta gallega fque viu de fa ja  molts anys al País Basc va ser la seva simpatia, la seva vitalitat i la seva bonhomia.... Un dia li vaig dir que jo era del Barça. Ella que em diu: "Jo tinc un nét que també ho és. M'hauries de fer arribar un escut del Barça que el vull pintar sobre fusta per a ell." 
Li vaig enviar l'escut per internet i al cap d'uns dies em diu: "Bé, l'escut ja està fet.    Vols veure'l? " I ella que me l'ensenya per la càmera. Un escut preciós  d'uns 25X25 cm amb uns colors vius, brillants... Bonic de veritat!
I aquí ve la sorpresa. Em diu: "Et vaig enganyar. L'escut és per a tu. O el vens a buscar o te l'envio....". 
Doncs ja fa més d'un any que el vam anar a buscar a Amurrio. Vam conèixer personalment a la Maria, que ens va atendre de meravella, juntament amb la seva família i ara tinc penjat al meu despatx l'escut del Barça més bonic que us pugueu imaginar.
Tant de bo demà facin honor al joc que estan fent aquesta temporada i facin un cabasset ben ple de gols al Madrid! La Maria, i jo evidentment, en quedarem contents.

dijous, 11 de desembre del 2008

Deixar-se morir.

NO vaig veure el reportatge que ahir va emetre una cadena anglesa sobre aquell home que va anar a una clínica de Suïssa perquè l'assistissin a la seva mort. Però sí que vaig veure la pel·lícula sobre la vida de José Luís Sampedro

Les històries possiblement no són iguals però sí que em semblen semblants.  Són històries escruixidores. Les vides d'aquestes persones deuen ser molt, però molt, dures per arribar a una determinació així.

A mi em sembla que emetre o no el reportatge és una cosa i demanar una mort assistida n'és una altra. No crec que s'hagi de protestar per haver emès el reportatge. Em sembla que, inclús, por ser molt beneficiós per tal de fer pensar sobre un tema del quan s'ha escrit molt i molt bé. Només cal llegir alguna cosa de les que han publicat els de l'associació "Dret a una mort digna". 

Jo no em sento pas capacitat a dir-hi res de nou. "Doctors té l'església" i doctors hi ha també fora de l'església, i filòsofs, i poetes i marits i mullers, i pares, i  mares i germans... Per tant, sí que puc dir alguna cosa com a persona que sempre que pensa una mica en aquest tema queda sense paraules, És un tema que em fa reflexionar sempre que hi penso perquè sempre penso que és un tema dur. Viure o morir. Ésser o no ésser. Marxar o quedar-se definitivament.

Penso que el do de la vida pot arribar a ser una carga massa pesada per dur-la en algun moment de la vida. I penso que el dret a la mort també és una elecció prou clara per a una persona que, amb total llibertat i en plenes facultats de la seva ment, en algun moment de la seva vida pot fer.

Penso que estem massa marcats per temes religiosos, filosòfics, educatius, per poder emetre opinions en fred, de forma allunyada. Però sí que, almenys, hem de ser respectuosos amb les persones o les famílies que en un moment determinat decideixen això, si és que poden fer-ho (com a Suïssa). Penso que un dret a conquerir per part de la humanitat és que en tots els països també es pugui gaudir del dret a morir dignament, cosa que actualment és il·legal i penada.

I, per suposat, no només a morir dignament sinó,- i sobretot- a viure dignament, cosa encara més difícil per milions i milions de persones. No us ho sembla?



dimecres, 10 de desembre del 2008

Dia internacional dels Pobles Indígenes.

Avui és el DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES  I també una altra commemoració important: EL 60è. ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

Les dues diades són prou importants per dir  quelcom de cada una. Però avui les vull unir perquè crec que tenen prou punts en comú.

Jo vaig néixer l'any de la DECLARACIÓ. O sigui, que tinc 60 anys. I des del meu primer moment de raó i des del meu primer record sempre he vist el mateix en aquest món de mones. Que els drets hi són per vulnerar-los i que els rics i poderosos són els que dicten les lleis (que, per suposat, són sempre les lleis del més fort).

Sembla que els drets són per passar-se'ls pel folre. Sembla que per més que es protesti no hi ha res a fer; sembla que aquest món no té remei... Doncs no: si no ho fan els grans, ho hem de fer els petits. Però les coses s'han de dir. I a base de dir-les van empapant les ments con una pluja fina. 
És gràcies a això que els indígenes ja no viuen com vivien. Més malament, em direu. En cert sentit potser sí. Els han pres tot el més valiós que tenien: la terra, les costums, la seva manera de viure... Però no els han pres la dignitat.  La dignitat i les ganes de lluitar de molts d'ells, com diu mol bé Pere Casaldàliga, amic dels indígenes i bon coneixedor del tema.

Una experiència que m'ha marcat la resta de la vida la vaig viure l'any 1977 a Rio Grande do Sul.
Amb un amic vam anar a visitar una "reducció indígena" d' indis xarrúes. Jo vivia llavors a l' Uruguai, país d'indis xarrúes fins que van emportar-se els darrers a una exposició a París per mostrar-los quasi com animals rars. A l' Uruguai ja era creença comuna que no n'existien.  Docs, sí. En un poble del sud del brasil, anomenat justament "Charrua" encara llavors hi havia una "reducció" on hi vivien un parell de centenars d'indis. I allà estaven passant el dia sense fer quasi res, amb uns "cuidadors" del govern brasiler que els vigilaven d'a prop (no pas respectaven) per tal de que no caiguessin en l'alcoholisme i no els enredessin massa quan anaven a vendre els pocs productes artesans que fabricaven. 

Tot plegat, una autèntica llàstima. Drets humans conculcats , indígenes, nens i nenes explotats, semi esclaus en molts països encara ara  etc. etc,   tot plegat és un còctel explosiu molt perillós que els rics no ens acabem d'imaginar.

El dia que ens exploti a les mans, llavors ens adonarem del per què haurien de servir els drets humans i de com hauríem de treballar tots plegats a fer un món mes just mirant de respectar-los i fer-los respectar.




dimarts, 9 de desembre del 2008

Societat anònima

A ningú li agrada ser anònim. Ser anònim, no tenir nom, no ser ningú, no ser reconegut per ningú ni per res no agrada ni és bo. No és bo ni per la persona ni per la mateixa societat.

L'anonimat ens fa sentir i ser ningú. Sense drets i sense deures. Les pitjors coses que es fan, es fan en l'anonimat. No hauria de ser així però, malauradament és així. La persona anònima, la que no compta, se sent exclosa. En realitat és una exclosa. No compta per res ni per ningú.

Si no ens agrada viure en una societat anònima hem de conèixer els nostres veïns, hem de parlar-hi i hem d'escoltar-los. Això se'ns fa cada dia més difícil (per cultura, per costums, per idioma, per diferències de tot tipus cada dia més accentuades) però cada dia serà més necessari si no volem excloure o sentir-nos exclosos. 

dilluns, 8 de desembre del 2008

El malbaratament dels llums de Nadal

Moltes persones, -ecologistes o no-, considerem  que el pla d'enllumenat nadalenc de la majoria de les ciutats  suposa un malbaratament social i ecològicament inacceptable, que lluny del suposat esperit nadalenc, intenta reflotar la cultura del consumisme perquè el comerç pugui continuar fent caixa.

Les llums d'aquestes festes costaran 7.557 euros diaris a la ciutadania de Valladolid, 3.600 euros diaris a la d'Oviedo, un 15% més que l'any passat a la de Madrid, o un 20% més a la de Barcelona, segons notícies del diari.

Tot això, amb l'objectiu, inequívoc i declarat pels titulars dels ajuntaments, de fomentar el consumisme. Les llums de Nadal d'enguany abunda en el malbaratament energètic. Fins a 30 milions de kWh. es dilapidaran, el que suposa unes emissions d'uns 15 milions de kg. de CO2. L'equivalent al consum d'una ciutat de 100.000 habitants durant un mes. Això sí, per intentar salvar la cara d'allò políticament correcte, les llums que utilitzaran els ajuntaments són de baix consum.

Però el malbaratament va molt més enllà, ja que aquestes xifres només es refereixen a la il·luminació nadalenca oficial. Cal tenir en compte, a més, el desorbitat desplegament de llums nadalenques dels milers de grandes centres comerciales repartits per tota la geografia. Es calcula que en els més de mil grans centres comerciales es consumeixen, només per les llums de Nadal, uns 50 milions de kWh., sense comptar el consum afegit derivat de la gran afluència de persones que els visiten.

El consum elèctric de les llums nadalenques està cobert pràcticament en la seva totalitat, donat el seu caràcter extraordinari, per centrals tèrmiques que generen i emeten tones de CO2 a l'atmosfera. Un regal de Nadal per l'efecte hivernacle que causa el canvi climàtic. Limitar la il·luminació al període nadalenc, és a dir, des de Nadal a Reis, suposaria reduir a més de la meitat tot aquest malbaratament. Ni tan sols a aquesta mesura semblen disposats els titulars de les corporacions locals, malgrat que seria, sens dubte, ben rebuda.

No podríem fer res per canviar aquesta realitat? Els ciutadans no hauríem de dir res? Amb aquests KWS quants nens podrien menjar? Quantes vides podríem salvar als hospitals de l' Àfrica, per exemple?

I no em digueu que això és demagògia. I si m'ho dieu, doncs, d'acord: són demagog.



dissabte, 6 de desembre del 2008

Confirmat: Zapatero té doble cara.

Era una cosa que corria pels passadissos de Madrid:" A Zapatero li passa alguna cosa". Doncs ja s'ha pogut confirmar: A Zapatero li surt una cara nova sota l'orella. Una cara que mira cap al costat (com fent-se l'orni, el desentès) mentre l'altra mira endavant.

Si no us ho creieu, mireu la foto que publico aquí al costat...

I encara corre una altra notícia, que no us la puc confirma, però us en faré una petita entrega per tal que us hi aneu fixant: sembla que n'hi està per sortir una tercera al clatell.

I tot plegat, quina importància té, us direu. Doncs sembla que és per poder mirar a la vegada cap a Catalunya i cap a la resta d' Espanya sense agafar torticoli. Sembla que hi ha una prestigiosa clínica madrilenya que fa aquests tipus de cirurgia a petició d'alguns interessats i es remoreja (ja sabeu que Madrizzz viu de rumors) que la majoria de clients són polítics. Segurament que aquest tipus de cirugia s'exportarà a l' estranger veient l'èxit que té.

A Zapatero, per exemple, li vindrà de primera: amb una cara podrà dir als catalans que complirà al peu de la lletra el que aquí diguem i amb l'altra dirà tot el contrari sense el més mínim dolor. Ni tan sols haurà de girar el coll i dissimular!

Els colors de la vida i de la mort.


CANÇÓ DE BRESSOL 

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està illuminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit


Aquests dies  són estranys per a mi. S'acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d'alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d'expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d'algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l'anonimat ha estat capaç d'esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se'm fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d'acabament, de buidor... Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo... És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses...

Tinc l'esperança -una remota i difusa esperança- que tot s'anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

"un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern." , tal com diu l'amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses...formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets



dijous, 4 de desembre del 2008

DIA INTERNACIONAL DEL VOLUNTARI.

Demà se celebra el Dia internacional del Voluntari, establert per l' Assemblea General de les Nacions Unides l'any 1985.

La veritat és que no sé ben bé si serveixen per alguna cosa aquests dies. Crec que si. Si més no, per recordar-nos aspectes importants de la vida de caire personal o social.

En quant a aquest dia en concret reflexiono sovint què seria del nostre món sense l'exèrcit pacífic dels voluntaris. Hi són en tots els àmbits de la societat i seria impossible valorar tot el que han fet i estan fent en mil i un racons del món.

Un món cada vegada més economicista, cada vegada més materialista, abocat a fer diners, se salva gràcies als voluntaris que fan les coses sense esperar res a canvi.

Aquest es l' autèntica gràcia del voluntari: donar sense esperar-ne res a canvi.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Dia internacional del discapacitat.

Avui se celebra el DIA INTERNACIONAL DEL DISCAPACITAT. Com ja sabeu, jo comparteixo moltes hores amb discapacitats psíquics i, alguns d'ells, físics i psíquics.

El món de la discapacitació hom no el comprèn fins que un mateix o algú proper no sofreix una incapacitat greu.Us he de confessar que jo mateix no me l'imaginava fins q . A  ue no vaig treballar-hi. Al principi és un món que xoca. Xoca fortament la sensibilitat. De mica en mica, hom s'hi va submergint i de seguida esdevé l'àmbit normal on hom fa la seva vida i estableix unes relacions més riques de les que , comunament, hom estableix amb la resta de la societat.

En pocs anys s'han fet molts avanços en aquest camptots els nivells. No els citaré perquè seria molt llarg. Però és cert que la societat els mira de forma diferent de com els mirava abans i ells mateixos es troben molt més integrats en la societat. S'han aconseguit molt drets, gràcies a Déu.

Però encara ens faria falta a tots donar un pas més: Ens caldria entendre que la discapacitat no és una condició o un atribut personal sinó una situació construïda socialment, una creació humana que tots produïm dia a dia a partir de les nostres actituds, les nostres accions i les nostres omissions.
.
Discapacitem des del discurs professional i el discurs col.loquial cotidianament, al desplegar eufemismes com "els de capacitats diferents", "els espacials".

Discapacitem des de la infantilització de les persones amb diferències bio-físiques, "els nois discapacitats", o la seva victimització a partir de la doctrina de la caritat i de la llàstima.

Discapacitem a través de l'exclussió, pensant en aquell "diferent" a partir de la seva diferència bio-física, atribut a partir del qual se'l categoritza i que s'imposa per sobre de la seva dignitat humana, allò que ens defineix com a persones.

Discapacitem a través de la distància física, en canviar de voravia, en desviar la mirada, en murmurar compassivament.

Discapacitem quan posem barreres físiques o no treiem les que hi ha. 

Discapaciten les barreres del prejudici i del desconeixement, el temor a comprovar, permetre'ns la sorpresa o el sorgiment de noves preguntes. Discapacita el NO, el Silenci....

La discapacitat no està en els cossos d'aquelles persones que poseeixen diferències bio-físiques o psíquiques; la discapacitat es troba en el cos social.

  

Classe de demagògia: Lliçó 1a.

Avui he tornat a escoltar al demagog major del Regne (d'Espanya, és clar). Es veu que ha escrit un llibre que es diu "Rompiendo cristales". És el que ha fet tota la se va vida. Trencar vidres i fer demagògia.

Sobretot té una dèria: els nacionalismes (els que ells en diuen perifèrics, no sé ben bé per què). Quan parla d'això és quan li surt del més fondo de la seva ànima la demagògia: els nacionalistes no haurien d'existir perquè porten tots els mals del món. Ell pot ser nacionalista (encara que no ho digui ni ho reconegui) espanyol. Els altres no ho poden ser.

Ell pot demanar diners per Extremadura; els altres no. Com que ell no té TV autonòmica, els altres tampoc n'hauríem de tenir. És una forma de llençar els diners. Igual que tenir policia, etc Ell arreplega el que pot per a  la seva autonomia; els altres no. Els altres que paguin, que són els rics. No ho diu així, però ho deixa entreveure. S'hauria de reformar la Constitució, el Senat les lleis i tot el que vulguis.....però sempre per defensar la seva opinió retrògrada i tancada. 

Avui ha tornat a donar una lliçó magistral sobre el mateix tema. Inclús ha donat fórmules. Ha dit que certes coses només s'haurien de tractar al Senat . l?important i el que de veritat importa (segons ell) s'ha de tractar a la cambra de diputats..... En fi, el de sempre. 

Això si: amb un verb afilat, ràpid, verborreic.... Jo diria que és com un tronc d'alsina extremenya a qui se li ha tret l'escorça (per fer-ne taps que li serveixen de munició. D'aquesta manera no sembla una persona tan tosca (encara que li surt per tots costats i no ho por dissimular). 

Jo no penso pas llegir el llibre. Ja sé de que tracta i quins serem els  qui tornarem a rebre. Els nacionalistes (sobretot els catalans). No sóc masoquista ni vull ser-ho. Que se'l confiti el llibre i que el distribueixi als alumnes de les escoles extremenyes.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Dia internacional de la SIDA.


Un 20% dels malalts de sida van tard al metge tot i saber que estan infectats. 

Un 40% de les persones infectades pel VIH van al metge quan el seu sistema immunitari està molt debilitat i la malaltia molt avançada. Endarrereixen voluntàriament la visita a l'especialista i quan hi van ja tenen la malaltia molt avançada.

Lluitar contra la Sida és també educar. Educar en valors, però també educar la població en la salud.

LA SOCIETAT NO ES POT PERMETRE  AQUESTA SAGNIA.