dilluns, 10 de novembre del 2008

Avui ha mort un amic.


Cada dia es mor molta gent però, com que no la coneixem o ens queda llunyana, no en fem gaire cas. 

Però quan ens toca d'a prop  la mort, llavors sembla que la nostra actitud canvia i sempre ens fa pensar. A vegades fins i tot ens fa canviar la nostra visió de la vida.

El meu amic ha mort aquesta matinada de càncer. I us vull compartir unes paraules que un dia em deia en veu baixa -quasi inaudible- , després de molts dies de malaltia i de dolor. Em sembla que les havia escrit algú altre, però ell se les havia fet seves:

"Si tens càncer poden passar dues coses i les dues són bones: si et guanya, t'allibera del cos que cada cop es torna més molest (tinc gana, tinc fred, tinc son, tinc ganes o desgana, tinc raó, tinc dubtes)... i si el guanyes, seràs més humil, més agraït.... per tant, fàcilment feliç, lliure del gran pes de la culpa, de la responsabilitat i de la vanitat, disposat a viure cada instant profundament, com ha de ser".

Aquestes paraules em van fer pensar una bona estona. I fruit d'elles, va néixer aquest poema que li dedico a ell.


 
PARADA I FONDA

Ha arribat el moment
de fer parada i fonda.

Mirar-se de dalt a baix
davant del mirall
per fora.
I mirar-se una bona estona per dins
amb els ulls ben oberts,
sense mentides
i sense enganys.

Cal posar un mirall
darrere l'espatlla
per veure bé què arrosseguem,
quines coses la vida ens ha anat carregant.
Ens caldrà veure què ens sobra
i què ens falta.

I potser caldrà descarregar,
o potser començar a carregar,
ves a saber!

Potser caldrà canviar de jaqueta
-en el bon sentit de la paraula-
i veure si no hem canviat de jaqueta
-en el mal sentit de la paraula.