dissabte, 15 de novembre del 2008

Dios los cría y ellos se juntan





"Dios los cría y ellos se juntan" diuen en castellà. Doncs això: aquesta gent del G20 han vist les orelles al llop i, corrents i depressa, reunió de pastors (neoliberals). Els altres pastors no compten.
El neoliberalisme és la idolatria al déu del mercat. No hem d'oblidar que el neoliberalisme continua sent el capitalisme transnacional portat a l'extrem. El món convertit en un gran mercat al servei del capital fet déu.
El neoliberalisme implica allò de que "cadascú que s'espavili". L'Estat se'n renta les mans de les responsabilitats que li toquen (perquè hauria de ser el reponsable de la comunitat). Deixa d'existir la comunitat i comença a prevaler tot el privat. La propietat privada passa a ser privativa i d'aquí passa a ser excloïdora. Deixa pel camí milions de persones pobres .
La privatització es la selecció d'una minoria previlegiada que, aquesta sí que mereix viure, i viure bé. El 15% de la humanitat té dret a viure bé; la resta és la resta. La marginació freda de la resta que sobra.
Així com el col·lectivisme dictatorial és la degeneració de la col·lectivitat i la negació de la persona, l'individualisme neoliberal és la degeneració de la persona i la negació de la comunitat. L'individualisme egoista degenera la persona que, per definició, hauria de ser relació i complementació amb els altres. (Gonzàlez Faus)
I podríem continuar aquesta reflexió. Però em temo que avui a Washington no es tindrà en compte aquesta posició i que la solució serà més del mateix. Quatre retocs, quatre regles que defensin millor el capital ...i tot arreglat!

Tomàs Cacheiro

     

























Segurament que aquest nom no us sonarà de res a la majoria. No és estrany. Però avui us el vull presentar.

Tomás Cacheiro era un artista uruguaià. Professor de dibuix i d’ història de l’ art. I els darrers anys de la seva vida, també ceramista. Va dedicar-se plenament a la ceràmica quan la dictadura li va prohibir fer de professor i el va fer fora del Liceu on educava.
I dic bé: EDUCAVA. No només ensenyava dibuix i donava classes d’art. Era un home que educava en tots els sentits de la paraula. Les seves classes estaven sempre plenes d’alumnes. Mai passava llista, però a les seves classes no hi faltava ningú. A vegades hi anaven alumnes d’altres classes pel pur plaer del gaudi. Per fruir amb les seves explicacions.Les seves paraules sempre estaven plenes d’ironia i d’humor. Humor del fi i ironia de la fina. Parlava baixet, amb grans pauses. Com si pensés el que anava a dir. Però una vegada engegava, no parava. Era un home de gran intel·ligència i gran agudesa mental. Un analista de la realitat d’aquells tan fins.
Jo vaig tenir el plaer de conèixer-lo i tractar-lo quan ja no donava classes i només es dedicava a la ceràmica. Se’n va anar a viure vora el riu Cebollatí. Tant a prop del riu, que quan creixia havia de deixar corrent i de pressa casa seva. Moltes vegades se li havia inundat el taller. Va començar investigant amb el mateix fang que recollia del riu i fent escultures amb arrels i troncs que recollia a vora l’aigua. Allà, vora el riu i sota un arbre fèiem petar la xerrada amb un grup d’amics tot prenent mate i fent “asados” inolvidables…
Ara, un grup de ceramistes uruguaiencs (m’ho ha fet saber la ceramista Rosina Rubio) han decidit fer un estudi reivindicatiu de 5 figures que ells creuen importants en el panorama artístic uruguaienc. Tomàs Cacheiro hi és.I penso que hi és amb tots els honors i amb tot el mèrit.
També allà recobren la memòria històrica. Endavant i manteniu-nos informats.Hem afegit, entre els blogs amics, la plana web d’aquests ceramistes. La trobareu aquí al costat

.cacheir1.jpgcacheiro01.jpg