dimarts, 2 de desembre del 2008

Dia internacional del discapacitat.

Avui se celebra el DIA INTERNACIONAL DEL DISCAPACITAT. Com ja sabeu, jo comparteixo moltes hores amb discapacitats psíquics i, alguns d'ells, físics i psíquics.

El món de la discapacitació hom no el comprèn fins que un mateix o algú proper no sofreix una incapacitat greu.Us he de confessar que jo mateix no me l'imaginava fins q . A  ue no vaig treballar-hi. Al principi és un món que xoca. Xoca fortament la sensibilitat. De mica en mica, hom s'hi va submergint i de seguida esdevé l'àmbit normal on hom fa la seva vida i estableix unes relacions més riques de les que , comunament, hom estableix amb la resta de la societat.

En pocs anys s'han fet molts avanços en aquest camptots els nivells. No els citaré perquè seria molt llarg. Però és cert que la societat els mira de forma diferent de com els mirava abans i ells mateixos es troben molt més integrats en la societat. S'han aconseguit molt drets, gràcies a Déu.

Però encara ens faria falta a tots donar un pas més: Ens caldria entendre que la discapacitat no és una condició o un atribut personal sinó una situació construïda socialment, una creació humana que tots produïm dia a dia a partir de les nostres actituds, les nostres accions i les nostres omissions.
.
Discapacitem des del discurs professional i el discurs col.loquial cotidianament, al desplegar eufemismes com "els de capacitats diferents", "els espacials".

Discapacitem des de la infantilització de les persones amb diferències bio-físiques, "els nois discapacitats", o la seva victimització a partir de la doctrina de la caritat i de la llàstima.

Discapacitem a través de l'exclussió, pensant en aquell "diferent" a partir de la seva diferència bio-física, atribut a partir del qual se'l categoritza i que s'imposa per sobre de la seva dignitat humana, allò que ens defineix com a persones.

Discapacitem a través de la distància física, en canviar de voravia, en desviar la mirada, en murmurar compassivament.

Discapacitem quan posem barreres físiques o no treiem les que hi ha. 

Discapaciten les barreres del prejudici i del desconeixement, el temor a comprovar, permetre'ns la sorpresa o el sorgiment de noves preguntes. Discapacita el NO, el Silenci....

La discapacitat no està en els cossos d'aquelles persones que poseeixen diferències bio-físiques o psíquiques; la discapacitat es troba en el cos social.

  

Classe de demagògia: Lliçó 1a.

Avui he tornat a escoltar al demagog major del Regne (d'Espanya, és clar). Es veu que ha escrit un llibre que es diu "Rompiendo cristales". És el que ha fet tota la se va vida. Trencar vidres i fer demagògia.

Sobretot té una dèria: els nacionalismes (els que ells en diuen perifèrics, no sé ben bé per què). Quan parla d'això és quan li surt del més fondo de la seva ànima la demagògia: els nacionalistes no haurien d'existir perquè porten tots els mals del món. Ell pot ser nacionalista (encara que no ho digui ni ho reconegui) espanyol. Els altres no ho poden ser.

Ell pot demanar diners per Extremadura; els altres no. Com que ell no té TV autonòmica, els altres tampoc n'hauríem de tenir. És una forma de llençar els diners. Igual que tenir policia, etc Ell arreplega el que pot per a  la seva autonomia; els altres no. Els altres que paguin, que són els rics. No ho diu així, però ho deixa entreveure. S'hauria de reformar la Constitució, el Senat les lleis i tot el que vulguis.....però sempre per defensar la seva opinió retrògrada i tancada. 

Avui ha tornat a donar una lliçó magistral sobre el mateix tema. Inclús ha donat fórmules. Ha dit que certes coses només s'haurien de tractar al Senat . l?important i el que de veritat importa (segons ell) s'ha de tractar a la cambra de diputats..... En fi, el de sempre. 

Això si: amb un verb afilat, ràpid, verborreic.... Jo diria que és com un tronc d'alsina extremenya a qui se li ha tret l'escorça (per fer-ne taps que li serveixen de munició. D'aquesta manera no sembla una persona tan tosca (encara que li surt per tots costats i no ho por dissimular). 

Jo no penso pas llegir el llibre. Ja sé de que tracta i quins serem els  qui tornarem a rebre. Els nacionalistes (sobretot els catalans). No sóc masoquista ni vull ser-ho. Que se'l confiti el llibre i que el distribueixi als alumnes de les escoles extremenyes.