dimarts, 31 de març del 2009

Patxi López aprèn l’euskera a cuita-corrents.

“Tres dies a la setmana, un home entra ben d'hora a la seu del PSE-EE a Bilbao carregat amb llibres. Prem el botó de l'ascensor, puja a la planta noble i enfila directament al despatx del secretari general del partit. Tothom el coneix. Saluda a qui troba al seu pas. «Egunon», és clar. És ell la persona que avui en dia encara pot, i deu, amonestar cada vegada que es despista al candidat socialista a lehendakari en plena cresta de l'onada.
L'home amb tal poder de recriminació truca a la porta amb naturalitat i accedeix al despatx de Patxi López. Aquest i el responsable socialista de Biscaia, José Antonio Pastor, ja ho tenen tot preparat. Llibres, bolígrafs i quaderns sobre la taula. El 'maisu' ha arribat. «Egunon», «egunon». Els alumnes López i Pastor obren els llibres. Comencen a recitar. Comença la classe de basc. Hora i mitja seguida.”

Això ho publica El Correo Digital de Vizcaia avui.

Només un parell de preguntes o reflexions, sorgides de la lectura d’una de les ja famoses CONCULCACIONS (147) de Claudi Romeu.

1. Us sembla normal que el president d’un país no parli ni entengui la seva llengua?

El president d’aquest país, el “Lendakari” que serà elegit d’aquí a pocs dies no parla basc. Sí, “ Patxi Lopez” parla espanyol i sempre s’ha de dirigir als seus ciutadans en una llengua que no és la del país. Té bemolls l’assumpte, arribar a ser el President d’un país sense parlar-ne la llengua pròpia.

No em digueu que no és un rècord. Si algú coneix algun cas agrairé que em sigui indicat ja que jo no n’he sabut localitzar cap. És un cas excepcional, cosa que sols ho aconsegueixen gent i/o grups especialitzats com són espanyols i francesos, veritables experts en aconseguir destrossar un país amb la màxima brutalitat que qualifiquen de democràtica.

I no riguem perquè als catalans ens ha anat ben just a la darrera elecció d’un President. Sí, és de tots conegut que el que fa de president a Catalunya, parla català de fa quatre dies, amb prou dificultats com perquè milers de persones provinents de llocs més llunyans i possiblement amb menys temps de residència a Catalunya, el parlin molt millor que aquest exemplar que ens ha caigut a sobre, també tan democràticament.

2. Això us sembla normal en un país democràtic?

A mi em sembla que el tema és molt greu, gravíssim. Si els catalans i bascos no som capaços de canviar aquest fenomen imposat pels espanyols, és que som uns desgraciats, sense personalitat ni identitat nacional i ens mereixem que ens destrossin sense miraments perquè som uns indignes ciutadans dels nostres respectius països.

Tant els uns com els altres, espanyols i francesos, han dedicat els màxims esforços durant la major part de la seva història, a aconseguir liquidar els catalans. Dit clar i català, sols els podem considerar els nostres enemics i aquest és l’únic tracte que podem dedicar a aquests impresentables veïns.

(  Claudi Romeu, 28 de març del 09)

Suposo que no cal afegir-hi gran cosa més. Per la meva part, només dir que ratifico totalment aquesta opinió i que ens queda un llarg camí per recórrer per fer de Catalunya (i de l’Estat Espanyol) un lloc normal, digne i democràtic. Mentre es donin cassos com aquests no serem mai normals i no anirem enlloc.

Etiquetes de Technorati: ,,

dilluns, 30 de març del 2009

ESTIGMES SOCIALS.

La paraula ESTIGMA prové del grec i vol dir: SENYAL, MARCA. Té diverses accepcions  segons el diccionari, però la que ens interessa aquí és la primera:
|| 1. Senyal o marca indeleble. La calvície era considerada un estigma de la naturalesa, Pla SB 173. Especialment: a) Marca feta amb ferro roent com a signe d'infàmia o d'esclavatge.

Atribut que converteix el seu portador en una persona diferent i poc atraient, de manera que el desacredita socialment. La paraula prové del grec στίγμα ‘senyal, marca’.

L’ escriptora nord americana Susan Sontag té un llibre, que vaig llegir fa ja molts anys, que es diu “La malaltia com a metàfora”. Ella sempre va ser una escriptora polèmica per les seves reflexions crítiques sobre la societat, la guerra, la política, et. Sempre va tenir visions innovadores de les coses, que van xocar frontalment amb moltes maneres de pensar de la societat del seu temps. Era una persona molt crítica amb la societat en general i amb la nord americana en particular.

En aquest llibre parla dels prejudicis col·lectius que es tenen sobre algunes malalties determinades. Les seves reflexions sobre la malaltia i les metàfores negatives que l’acompanyen les va fer, sobretot, a partir de la seva leucèmia, malaltia que la va dur a la tomba. Va parlar de la tuberculosi (la malaltia més cèlebre del S XIX), de la Sida i, sobretot del càncer. A aquestes, s’hi podria afegir la lepra com a malaltia típica de temps primitius i les malalties mentals com a representatives dels temps actuals.

Tota malaltia greu és vista amb molta prevenció. Però, ens hem preguntat per què unes les mirem amb tanta prevenció, amb tanta por, amb tanta càrrega negativa? I per quin motiu estem posant en aquest mateix calaix les malalties mentals actualment?  Suposo que deu ser degut a que cada dia es descobreix més coses del cervell humà i de les emocions que mouen la persona. Però això no fa que es puguin curar encara certs tipus de malalties mentals. estem encara en l’època del misteri, del descobriment, de la por.

De les metàfores associades amb una malaltia greu, Sontag assenyala una en particular, sens dubte la més nociva: la metàfora militar. El cos es concep com un camp de batalla; el cos lliura enfront del càncer un combat aferrissat del que amb molta freqüència surt vençut. Contràriament a la tuberculosi, una afecció molt localitzada, i fins fa poc molt controlada, el càncer representa l'horror d'una invasió generalitzada, amb escaramusses imprevisibles, i teràpies brutals que representen una mena de contraofensiva militar.

Fins fa poc, el càncer era la malaltia tabú per excel·lència, la que persistia en la seva malignitat i encara ara  malgrat les múltiples victòries que oferia la ciència mèdica sobre molts altres patiments. L'escriptora resumeix així: "Es pensava en la tuberculosi com una mort decorativa, sovint lírica. El càncer és un tòpic estrany i encara escandalós per a la poesia, i es preveu inimaginable tornar estètica aquesta malaltia ".


La malaltia, com a metàfora, és també una esplèndida reflexió sobre l'estigma social: una malaltia greu deixa de ser un patiment merament clínic per esdevenir una marca infamant. A l' inici del seu llibre, Sontag parla de la malaltia com el costat nocturn de la vida, com una ciutadania incòmoda, i afegeix: "Cada persona en néixer posseeix una ciutadania dual, en el regne dels sans i en el regne dels malalts . Encara que tots preferiríem només utilitzar el passaport bo, tard o d'hora cada un es veu obligat, almenys per un temps, a identificar-se com a ciutadà d'aquell altre lloc ". El propòsit declarat de l'escriptora és despullar a la malaltia d'una càrrega metafòrica nociva que només engendra discriminació, segregació i estigma, i un gran ostracisme per al malalt, és a dir, per a qui no s'inscriu amb aplom suficient en el món dels saludables .

Etiquetes de Technorati: ,

 


diumenge, 29 de març del 2009

Tomás Cacheiro i la cultura.

Cacheiro.jpg

Em direu que estic obsessionat amb Cacheiro. Ja n’he parlat unes quantes vegades d’ell en aquest blog. Però és que és un personatge que em segueix fascinant després de molts anys.

Cacheiro va deixar molts dibuixos, molta ceràmica però, que jo sàpiga, molt poca cosa escrita. Espero que el grup de recerca que s’ha format a Montevideo per recobrar la memòria de grans ceramistes uruguaians puguin aportar més coses sobre aquest singular artista.

Cacheiro era un home molt culte.Sempre explicava que havia après tant dels intel·lectuals republicans espanyols que van haver-se de refugiar a altres països. Amb qui va tenir molta relació fou amb José Bergamín i sempre deia que amb ell havia après de tot, però sobretot havia après el sentit de la cultura i la dignitat que ha de tenir un intel·lectual. Sempre deia que hom no es pot vendre per un plat de llenties.

Cacheiro explicava en una entrevista que li van fer que a  la capçalera del llit tenia un llibre molt bo: "Al diable amb la cultura", de Herbert Reed. Deia que aquest llibre deia moltes coses interessants i el situava en el lloc adequat.
Cacheiro també va abandonar la cultura formal, aquesta cultura que transforma la cultura en mercaderia.


Diu en l’entrevista:

“DB - A propòsit d'això vostè diu una cosa que té a veure també amb la seva obra i amb la seva vida: la cultura, quan es transforma en mercaderia. Diuen per allà -no sé si és cert- que les seves obres es venen i es revenen a vegades, i arriben molt lluny, i se'n van fins a Europa. I a vostè això poc li importa, i poc cobra per això.
TC - Vaig fer una quantitat de “toritos” que em van demanar per exportar a l'Argentina. En aquell moment necessitava tenir un mitjà de transport perquè el lloc on vivia em distanciava una mica dels llocs on jo volia arribar. I ho vaig fer. Em llevava cada dia a fer el mateix, a fer el mateix, a fer el mateix. I això em va permetre comprar una camioneta.
Després em van encarregar una altra vegada que fes el mateix. I m’hi vaig resistit. No em volia aixecar tots els dies a fer el mateix. Em semblava que era una mica una immoralitat.
Picasso, amb la seva mordacitat, diu coses que tenen sentit: "Prefereixo copiar a altres, i no a mi mateix". I això fa mal, quan un es veu a si mateix que està fent el mateix.”

Llegint això penso en com s’han arribat a prostituir molts artistes per tal de vendre, actuar i viure com a “marajàs”. I com els ajuntaments, diputacions, governs contracten (compren) moltes vegades artistes per tenir-los al costat i adquirir un dubtós prestigi. El gran representant d’això és l’ Albert Boadella, que se n’ha anat a Madrid, renegant de Catalunya però posant-se al servei de l’Esperança Aguirre, que l’utilitza tant com pot per al seu benefici. Un dia ja en parlaré més llargament a propòsit del que em va contestar el Boadella a un retret meu fet a través de correu electrònic per unes declaracions que havia fet. Però deixem-ho per un altre dia….

D’això Cacheiro n’hauria dit “prostitució”. I jo també ho dic.

Etiquetes de Technorati: ,,,

dissabte, 28 de març del 2009

Fòrum ONDARA: Una part de l’església de Solsona.

Pont i catedral de Solsona. Pintura de Jaume Adam

-------------------------------------------------------------------------------------------

Parlar de l’ església és fàcil. Parlar-ne bé, ja no ho és tant. L’església mateix dóna prous motius per a que la gent –sigui cristiana o no- sigui crítica. El dret el tenim. Però també el deure d’opinar.

Per sort, hi han bisbes, capellans i laics que se senten lliures per dir el que els sembla. És la mateixa llibertat de fills de Déu que els fa dir el que pensen. Els Fòrum Ondara és un d’aquests espais de llibertat on s’expressa lliurament opinions sobre l’església, sobretot, però també sobre altres aspectes de la vida.

Si hom entra en la seva pàgina web  http://ondara.galeon.com/ es podrà veure que les seves reflexions són profundes i assenyades.

“El Fòrum Ondara és un espai obert a tots els capellans del Bisbat de Solsona on ens trobem amb freqüència per tal d'ajudar-nos mútuament en la tasca engrescadora d'anunciar l'evangeli de Jesús, tot exercint la llibertat de reflexionar i opinar sobre l'església i sobre el món amb un esperit de comunió amb tota l'església i amb tota la humanitat a la qual pretenem servir. Una comunió que no vol ni pot ser uniformitat, sinó una sola fe en la diferència i en la pluralitat, com sempre són els dons de l'Esperit de Déu.

Ens sentim vius i volem ser presents en el camí de l'inici del tercer mil·lenni, partint de l'experiència d'un passat esperançador, després d'haver fruït de l'esperança que ens va brindar el Concili Vaticà II, malgrat els intents regressius dels darrers anys.

Volem mantenir-nos actius en les noves circumstàncies, sempre immersos amb aquells que lluiten per la renovació, idea que nosaltres tenim plasmada en el document diocesà "La Reconversió Missionera".

Ara que s’apropa el temps de les primeres comunions constaten que fa basca com la gent viuen aquests esdeveniments. Que el 80% és comèdia.

Que cal, en concret amb els pares dels nens de Primera Comunió, explicar-los-hi que el que faran els seus fills no és una anècdota sinó que és el fonament de la nostra esperança. Es diu també que no és comèdia el que fan sinó ignorància profunda del que és la Primera Comunió i el cristianisme en general, i es queden en allò que es veu i es ven.

 

Etiquetes de Technorati: ,

dijous, 26 de març del 2009

Una discapacitat no és una malaltia.

Una conversa escoltada fa pocs dies. Una persona pregunta a una altra pel seu fill discapacitat i ho fa amb els següents termes: 
- "Què tal està el teu fill? ¿Es troba millor? Noteu alguna millora?"
Això em fa reflexionar sobre el natural que resulta per moltíssima gent equiparar Discapacitat amb Malaltia, sigui la discapacitat física, sensorial o intel lectual.
És cert que algunes discapacitats intel·lectuals tenen associades diverses patologies. La síndrome de Down, per exemple, ha d'estar molt pendent de les cardiopaties. En altres casos -com el del fill d’aquesta senyora -l'epilèpsia té una incidència més gran. Però això no significa que els nois i noies amb qui jo treballo, siguin malalts.
Encara hi ha pares que tenen el convenciment que els metges els oculten la "cura" per al seu fill.
S’ha de ser sempre políticament correctes amb el llenguatge?. Ella afirma que no cal ser tan prudents amb els termes col·loquials perquè acabaríem per no poder expressar-nos espontàniament mentre pensem a quin col lectiu podem ofendre.
Però el llenguatge perverteix a vegades la realitat. No fa gaire, aquests nois i noies de qui parlem eren "retardats" o "tarats". Avui, termes com "millora", "cura", "teràpia" no fan més que convertir en recurrents dels llocs comuns sobre la discapacitat contra els que tant combatem els que la vivim des de dins.
Els mitjans de comunicació a vegades no ajuden molt en aquest sentit , encara que s’ha millorat molt. Cal tenir una cura exquisit cada vegada que apareix una notícia sobre el codi de tal o qual gen: associat a la discapacitat i la seva hipotètica "cura", pot generar falses -o si més no, llunyanes en el temps- expectatives a pares desesperats.
He llegit en alguna part que la discapacitat és una "condició de vida". M'agrada aquesta definició perquè també ho és ser alt o baix, tenir els ulls clars o foscos, ser dretà o esquerrà ...
I només cal mirar en Xavi, la Laura o la Núria per constatar la seva alegria de viure, la seva (hiper) activitat esgotadora, el seu cos perfecte, els seus ulls espurnejants, els seus sentiments tant nobles…per adonar-nos que es podrà anomenar de moltes maneres la seva disminució; podrem penjar-los etiquetes velles o noves, però per descomptat "malaltia "no és una etiqueta que se’ls pugui atribuir.

 

dimecres, 25 de març del 2009

Fins quan durarà el mercadeig?

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?

Etiquetes de Technorati: ,,

dimarts, 24 de març del 2009

L’ansietat no mata, però fa patir molt.

Mòmia de la cultura Chachapoyas exhibida àl “Museo de la Nación” de Perú.

“El crit” del pintor Edvard Muunch (1893) Galeria Nacional- Oslo

-------------------------------------------------------------------------------------------

Aquestes dues fotos, que aparentment no tenen res a veure entre elles, tenen una cosa en comú: reflecteixen angoixa, ansietat, por, desesperació…

Alguns diuen que Munch es va inspirar en una mòmia per pintar el seu quadre “El crit” En realitat, la ciència s'ha entestat a treure bona part del seu mèrit a l'artista noruec, autor del cèlebre cuadre. La versió oficial del pintor sobre la seva obra mestra és que va ser fruit d'un atac d'ansietat. "Estava donant un passeig amb dos amics, el sol ja es ponia i, de sobte, el cel es va tornar vermell com la sang [...], em vaig quedar quiet, tremolant per l'ansietat, i vaig sentir un crit infinit travessant la natura", va escriure Munch a el seu diari el gener de 1892.

Jo he pogut veure i viure atacs d’ansietat i, la veritat és que fan sofrir. Sofreix molt qui pateix l’atac i qui vol ajudar-lo i no sap con fer-ho.

Però, què és l'ansietat? Ens ho descriu molt bé el Dr. Ricardo Ros.


L'ansietat és una resposta que tenim els éssers humans (i també els animals) quan el nostre cervell comprova que existeix un perill que posa en risc la nostra vida.
Però, què passa si el nostre cervell interpreta com perillós una cosa que és inofensiu? Immediatament envia símptomes d'ansietat, com si el perill fos real. Si existeix un perill real, l'ansietat fa que fugim o evitem aquesta situació, és a dir, ens ajuda a posar fora de perill.
Podríem dir que hi ha dos tipus d'ansietat: l'ansietat positiva, que és conseqüència de perills reals, i l'ansietat negativa, que respon a pors que només estan en la nostra imaginació. La primera és bona perquè ens mobilitza i ens porta a buscar una solució, mentre que la segona és negativa perquè ens bloqueja i ens impedeix treure-li gratificació a la vida.

 

Dr. Ricardo Ros, Llicenciat en Psicologia

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

dilluns, 23 de març del 2009

Impunitats.

"El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta, és el silenci de la bona gent "

(Mahatma Gandhi)


A l’ Uruguai volen derogar la Llei de l’ Impunitat. D’aquí 30 dies hi haurà un Plebiscit per derogar una llei inconstitucional, encara vigent al país, que viola absolutament els drets humans.
És el moment de corregir aquest error, producte de la por d'aquella
època, i tancar aquesta ferida per sempre, a més d'utilitzar totes les
vies possibles per trobar les restes dels desapareguts.
Costa tant derogar aquestes lleis, resta de dictadures passades? Doncs sembla que sí. A molts països llatinoamericans s’ha intentat i a tots ha costat molt i no sempre s’ha aconseguit.

I no cal que anem tant lluny. Aquí hem quelcom semblant amb la qüestió de les fosses comunes, dels papers de Salamanca, o de la retirada de signes franquistes.

Fa vergonya que a hores d’ara encara puguis passar per carrers on hi han penjades plaques de feixistes declarats. I una estàtua de Franco es va retirar fa ben poc temps.

Des d’aquest petit racó de món i des d’aquest encara més petit racó de la blogosfera, desitjo que als meus amics uruguaians els vagi bé i puguin aconseguir les firmes necessàries per guanyar el Plebiscit i que cada família pugui saber on són els seus familiars desapareguts i es posis a llum pública tots els disbarats dels temps foscos de la dictadura.

diumenge, 22 de març del 2009

“L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo”

«L'amo fa el mosso, i el mosso fa l'amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d'esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

dissabte, 21 de març del 2009

L’estany d’Ivars i Vila-sana:una excel·lent recuperació.

Ahir, amb uns amics vam anar a passejar -aprofitant el pont i el bon dia que feia- al recuperat estany d’ Ivars. Ens ho vam passar molt bé.

Ja s’ha assolit la fita d’omplir-lo del tot. Gràcies a les abundoses pluges d’aquest hivern i a la neu de la muntanya l’ estany ja és ple. És bonic. Dóna bo veure’l.

Crec que la gent del Pla d’ Urgell hem d’estar contents i agraïts d’haver recuperat alguna cosa nostra que ens havien pres. La recuperació de la memòria històrica passa també per aquí: recuperar persones, fets, documents, paisatges, etc.

Un poble digne que vulgui conservar la seva dignitat ha de donar importància també a aquestes coses. Cal que es creixi econòmicament; cal que recuperem i conservem la llengua, les costums i el que sempre ha estat nostre. També els paisatges que un dia es van destruir per interessos particulars, no sempre massa clars. Generalment sempre per interessos econòmics de particulars. Només cal veure algunes platges o alguns racons de muntanya, abans paradisíacs i ara fets una porqueria.

I crec que no seria just si aquí no fes una especial menció i un reconeixement agraït al batlle d’Ivars Ramon Maria Guiu, que ha estat l’ impulsor, amb la seva tossuderia, les seves ganes i la seva il·lusió d’aquesta bonica realitat que és avui l’estany.

Ja és bonic, però encara ho serà més amb els futurs projectes d’introduir cavalls al canyissar, posar-hi barques per fer passejos per dins de l’aigua i plantar-hi arbres. Ara bé: també cal que tots plegats ho sapiguem aprofitar i respectar. Per això cal que es repeteixi l’escena que vam veure ahir: un grups de nens petits, que amb els seus mestres i els guies feien una visita a l’estany on descobrien, potser per primera vegada a la seva vida, la fauna i flora del seu país.

Per molts anys es puguin fer semblants obres!

divendres, 20 de març del 2009

Ha arribat la primavera.

 

L’AMETLLER FLORIT

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l'alegria.

- Joan Maragall -

Aprofitant que faig pont a la feina, hem quedat amb un grup d’amics d’anar a celebrar la primavera prenent una mica el sol, l’aire i dinant a fora.

D’aquí una estona anirem a l' Estany d’ Ivars. Passejarem, observarem aus, veurem ametllers florits, xerrarem, trencarem la monotonia de cada dia i estrenarem la primavera.

Oblidarem per una estona aquest món de cada dia i ens penjarem d’algun núvol que passi per anar a donar un tomb. Veurem com la vida recomença contínuament i potser agafarem oxigen i ganes per una temporada més.

Bona primavera, amics.

dijous, 19 de març del 2009

Catalunya sofreix priapisme.

El nom de la malaltia prové del déu Príap.

Diu la Viquipèdia:

El priapisme és una erecció mantinguda i dolorosa del penis, sense relació amb l'estímul sexual. Aquesta erecció només afecta als cossos cavernosos del penis, de tal manera que els cossos esponjosos no hi participen (el gland es mostra flàccid, per tant). Els cossos cavernosos es congestionen i no poden evacuar correctament la sang que contenen, que pot coagular-se i mantenir el procés.

El mot deriva del llatí Príap, un déu masculí de la fertilitat.

El priapisme pot ser primari o secundari i pot ser degut a diverses causes, com l'anèmia de cèl·lules falciformes, el mieloma múltiple, la policitèmia, l'esclerosi múltiple, prostatitis, uretritis, amiloïdosi, neoplàsies, alcohol, marihuana, andrògens, corticoides, entre d'altres factors desencadenants o contribuents.

És possible la remissió espontània, però un priapisme perllongat, de durada superior a dues o tres hores és tributari d'atenció mèdica urgent. La principal conseqüència de priapismes perllongats és una disfunció erèctil permanent.

El gran filòsof de tots els temps IMMANUEL KANT tenia priapisme perllongat.

Fins aquí l’enciclopèdia. Ara afegeixo jo:

El gran filòsof Kant tenia priapisme. Però Catalunya també en té: amb l’assumpte de l’Estatut, amb l’assumpte del finançament, amb mil assumptes no resolts ni amb ganes de resoldre.

Des de Madrid ens van donant Viagra perquè anem aguantant ben drets, erectes. Sobretot que no cessi la tensió, que no s’abaixi la “cosa”. Cal trempar i seguir trempant fins a les pròximes eleccions i fins quan sigui…. I llavors ens tocarà tornar-nos a creure les repetitives mentides de sempre. Catalunya ja no és una autonomia, ni una regió, ni una nació: és una malaltia crònica. Catalunya sofreix priapisme. Vegeu, sinó:

-Ens anem mantenint  dolorosament erectes com podem. És un anar aguantant sense remissió. Bé hem de viure, no?

-D’estímuls bons no en rebem cap ni un des de fa temps. Només ens venen garrotades. I a callar! Ens perdonen la vida constantment i encara n’hem d’estar agraïts. Fa vergonya aliena escoltar alguns dirigents catalans del PSC com el Sr. Zaragoza, el Sr. Ferran i alguns altres. Almenys podrien callar com el Sr. Montilla, que no té mai res a dir.

-Els cossos cavernosos (els més foscos) són els que fan el fet. Els esponjosos  (els actius) no hi participen. La societat civil catalana està muda, quieta. Només els polítics són els que fan i desfan; els que prometen i prometen coses que no arriben mai.

-Entretant, ens anem ofegant amb la nostra pròpia sang. Per a algunes Comunitats el finançament arriba quan toca. Amb les Comunitats lleials es pot complir. Amb nosaltres no. Catalunya sempre ha estat deslleial, segons ells. Som uns inconformistes i no en tenim mai prou. Val més que ens anem fent la idea que aquesta mena de coses són incurables. No hi ha res a fer. És una disfunció permanent. Ja ni cal que anem al metge.

Jo només demano que ens enterrin amb un taüt ben bonic. Ah! i que el govern de Madrid pagui els funerals. És el mínim que pot fer.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

dimecres, 18 de març del 2009

La bona sembra a Castellnou de Seana.

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l' interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

dimarts, 17 de març del 2009

Radio Nikosia

Nikosia és l'última ciutat dividida. Per muralles, idees, religions i un suposat abisme cultural.

Creiem que, d'una o altra manera, tots portem una certa Nikosia dins de la geografia del cos i la ment. Algú va separar en dues a Nikosia, però nosaltres viatgem constantment a banda i banda d'aquesta frontera. I és des d'aquest dualisme, des d'aquest vaivé que explicarem  la nostra història; que és tan real i legítima com qualsevol altra.

Això és el que diuen unes persones que, fa una temporada ja, han començat una experiència innovadora, original, trencadora de límits i de fronteres. Reconec que encara no conec massa què és, ni coneixia la seva existència. Però el poc que he pogut veure i sentir m’ha sobtat positivament. Crec que és una experiència que s’ha de divulgar.

Nikosia és un programa realitzat per un trentena de persones que pateixen malaties mentals com l'esquizofrènia. S'emet cada dimecres a través de Ràdio Contrabanda i per internet. Aquest projecte és un sistema de rehabilitació per a malalts mentals.  http://www.vilawRàdio

Us deixo unes adreces per si voleu saber-ne més.

http://ayudanikosia.blogspot.com/

http://pod-serve.com/podcasts/show/radio-nikosia

 

Etiquetes de Technorati:

dilluns, 16 de març del 2009

“Quod natura non dat, Salmantica non praestat”.

 

Allò que la naturalesa no dóna, (la Universitat) Salamanca no ho concedeix.

He recordat aquesta frase avui, quan uns companys de feina m’han dit que anaven a Salamanca a un seminari, un congrés o alguna cosa semblant. He de dir, per endavant, que aquest comentari no va per a ells. Vol ser una reflexió, un comentari en general, sobre el món de la universitat i dels estudis i la seva relació amb la vida laboral i de la vida en general.

M’ha fet recordar un professor que vaig tenir, que tenia la mania d’anar distribuint els millors alumnes a universitats famoses. Deia: tu aniràs a Roma; tu, a Salamanca; tu, a Comilles; tu a la Sorbona… i així anava predint el futur dels millors estudiants. La veritat és que en va endevinar ben pocs futurs i tots hem fet el que hem pogut a la vida sense anar a grans universitats. Per dir-ho d’una altra manera: la millor universitat és la vida mateixa i, en definitiva, és la que millor ensenya.

Aquesta frase llatina, de totes maners, considero que és prou profunda i ens diu tota una colla de coses que voldria comentar:

1. Quan no hi ha fusta, pocs mobles farem. Si no hi ha base, ja podem fer. Si hom no té un mínim d’intel·ligència, ja podem anar estudiant tant com vulguem i ja podem anar a les universitats més prestigioses i ja podem fer tants cursos com vulguem: serem tan rucs com al principi.

2. Les persones més intel·ligents no són les que han estudiat més ni són aquelles que tenen més títols penjats a la paret. La intel·ligència no és només coneixements, sinó la forma d’aplicar aquests coneixements a la vida en general.

3. He conegut gent analfabeta que donava mil voltes a molta gent amb títol universitari. Tenia sentit comú, habilitats, coneixements adquirits en la vida pràctica, bona memòria, esforç,  etc. Els ha anat bé a la vida sense haver anat a l’escola. Però han posat tot allò que és necessari per viure i per viure feliç. D’aquestes persones podríem dir: “Quod natura non dat, reddere cura potest (Allò que la naturalesa no dóna, l'esforç ho pot proporcionar.)

4. El món universitari i el món de l’empresa en el nostre país no han anat mai junts ni s’han entès massa bé. En aquest sentit, EEUU i alguns altres països ens donen mil voltes. Allà els estudis són per poder treballar un dia en una empresa. I moltes empreses ja van directament a la universitat a buscar els seus treballadors.

5. La universitat de Salamanca antigament tenia molt prestigi. Aquella persona que havia tingut la possibilitat d’estudiar a Salamanca tenia un prestigi social notable. I d’alguna manera volien dir: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. O el que és el  mateix: volien dir ruc a una persona, però ho feien d’una manera fina i amb un refrany llatí, que sempre queda més bé. I encara n’ hi ha un altre de refrany que va en el mateix sentit: “El que asno fue a Roma, asno torna”. O aquest altre: “El que llega jumento, no sale sabio”

6. Els estudis no fan miracles. Fan falta estudis i dots naturals per a les feines i per a totes les professions. Per això em sembla tan important recuperar la formació professional, tan abandonada i menystinguda durant una colla d’anys.

Etiquetes de Technorati:


 

diumenge, 15 de març del 2009

Tomás Cacheiro: un gran home i un gran artista.

"Para hacer esta silla con raíces que comienzan y se siguen, y se continúan y se continúan, fue largo tiempo recorriendo las costas del río. Y después fui seleccionando para construir una forma. Y si usted mira, se da cuenta de que yo no puedo haber inventado eso. Lo crearon los materiales
Aquests dies m’ha visitat un amic català que fa 40 anys que viu a l’ Uruguai. Allà vam viure junts un parell o tres d’anys i fou a través d’ell que jo vaig conèixer a Tomàs Cacheiro.

Asseguts al sofà repassàvem fets i gent del “paisito”. Miràvem de posar-nosl dia. Davant nostre teníem tres ceràmiques de l’amic comú Cacheiro i vam sortir a parlar d’ell, inevitablement.

No fa massa ja us vaig parlar de Cacheiro en un post en aquest mateix blog. http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2008/11/16/tomas-cacheiro/

Avui deixaré que us parli ell a través d’uns textos d’una entrevista que li van fer l’any 1999. Si la voleu llegir tota, –cosa que us recomano- podeu fer-ho a:

http://www.espectador.com/text/clt06073.htm


"Yo caí a Paso de Averías un poco como subversivo.
Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente
que, después, son las primeras víctimas"


EN PERSPECTIVA
Lunes 07.06.99.
DIEGO BARNABE:
"No tallo formas en barro,
que otros pueblos han creado.
Yo sólo tallo en la tierra
lo que mi tierra me ha dado.
Minerales, agua y fuego,
forman tu mundo, alfarero.
Desde el comienzo del mundo,
ese mundo es el primero.
Si el barro toma su tiempo,
no tiene el tiempo medida.
Porque ese tiempo del barro
es tiempo para la vida."

 
Este es uno de los textos que ha escrito Tomás Cacheiro, que perfectamente podría ser algo así como una "cédula de identidad" o, por lo menos, una forma de presentarse, de presentarlo. Ese texto acompaña el catálogo de la exposición que se inauguró en Montevideo el pasado viernes 4 de junio, en el Subte Municipal. Textos, además de su trabajo en cerámica, en maderas, de su obra y su vida, que están representados en estas creaciones que estamos descubriendo esta mañana aquí, además, con el catálogo a la vista.
Tomás Cacheiro tiene 78 años. Nació en Treinta y Tres, y es uno de los ceramistas más destacados de nuestro país.

Cacheiro vive en Paso Averías, a orillas del río Cebollatí, hace ya unos cuantos años. Se radicó allí luego de que debiera dejar su actividad como docente, en tiempos de la dictadura militar, cosa que, obviamente, significó una contrariedad en su vida, un momento de disgusto. Esta circunstancia lo llevó a vivir en este lugar, en el que hay muy pocos habitantes, ¿no?

"Yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones"

TC - Sí. Cerca de allí hay un pobladito que no pasa de 50 personas. Y la mayoría son gente muy mayor. Porque el lugar no se presta para que un joven pueda vivir. No hay medios de trabajo. La mayor parte de los habitantes son jubilados, ancianos, que están radicados en su lugar, viviendo con un mínimo muy elemental.
Gente que quiero mucho, con la que nos relacionamos mucho. Cuando viene alguna creciente y debo salir de mi lugar, no tengo un lugar donde no me pueda quedar. Y eso hoy importa. En cualquiera de las casas de ellos pido un rincón para quedarme, y lo tengo. Hemos abierto una amistad muy generosa, que me costó un poco al principio. Porque yo caí allí un poco como subversivo. Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente. Que, después, son las primeras víctimas. Eso lo dice muy bien Picasso en Guernica, cuando empapela el caballito, la primera víctima de la corrida de toros.
Y el tiempo me fue reponiendo en la relación con esa gente porque yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, es decir que llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones. No sé si me explico.
DB - ¿Y usted fue "subversivo"?
TC - Bueno: me resistí a la dictadura. ¿Eso es subversión?
En alguna medida, el que está vinculado a este mundo de la cultura, del arte, es un poco forastero en la ciudad; es un tipo medio extraño que no se adapta a los mecanismos sociales. En toda forma de arte, cuando se incluye algo nuevo, es natural que el pueblo la rechace. Ya lo dice Platón, y lo recuerdo con cierta frecuencia: al artista -si es que me cabe el calificativo de artista- hay que expulsarlo de la ciudad porque rompe el pacto social. Y las ciudades tienen un pacto secreto.
Yo diría que no fue sólo la dictadura la que me expulsó de mi trabajo. Porque lo que más me dolió -me dolió y me sigue doliendo, aunque me repone el afecto de los que fueron mis alumnos- fue quedarme sin mis clases, que eran mi forma de vida. Dar una clase de historia del arte ante adolescentes... ¡ah, qué cosa seria! Y el arte madura en la comunicación. ¡Cuántas veces iba a clase convencido de que estaba preparado para tratar ese tema, y en el momento de exponerlo me daba cuenta de que no! Me daba cuenta que tenía que revisar más a fondo y desde otros ángulos la cosa.
Y muchas veces iba a clase con miedo de no estar preparado. Y la comunicación me iba abriendo caminos, de modo que llegaba a mi casa y anotaba cosas descubiertas en la clase con el diálogo de muchachos. Eso fue muy importante.
Y... ¿cómo le voy a decir? Fue mi forma de vida, más que mi medio de vida. Me dolió mucho apartarme de eso.
DB - Pero eso no le impidió seguir estudiando. Usted ha seguido estudiando.
TC - Sí. En la cabecera de cama tengo un libro que es muy bueno: "Al diablo con la cultura", de Herbert Reed. Dice mucha cosa y me ubica en muchas cosas.

….

"Dios hizo al hombre de barro
y fue muy frágil su paso.
Para mi sed de Dios
hice de barro mi vaso.
A pesar de despertarme
antes que aclare la aurora,
entre recuerdos y mates,
me voy quedando sin horas.
Se hallaron en un cacharro
la edad que un pueblo tenía;
no quedará sin edad
el poblado de Averías.
No pretendo con mis versos
hablar en tono profundo.
Un alfarero no sabe
ver con palabras el mundo.
Para animarme a ofrecer
lo que verseando sostengo
tengo el tiempo que he dudado
de las razones que tengo."


En el corazón del barro
sueña una forma dormida.
Sueño que acuna mis manos,
soñando sueños de vida.
Andan y andan mis manos
en torno al barro rondando:
velan el alma dormida
que en el barro está soñando.
No tienen pausa mis manos
cuando el barro se despierta.
Mi vida no tiene pausa,
mi mano no está desierta."

-------------------
Transcripción: Fernando Iglesias
Edición: Jorge García Ramón
Fotos: Catálogo de la Intendencia Municipal de Montevideo

Etiquetes de Technorati: ,,

dissabte, 14 de març del 2009

Cada ovella amb sa parella (i si és lingüística millor!)

Avui fa un mes que tinc parella lingüística. I avui, com cada dissabte, ens trobarem una estona a la tarda amb l’ Ahmed per a fer petar la xerrada en una mena de llengua que no se sap ben bé què és. El dissabte és el dia que em va millor a mi perquè no treballo. A ell li va bé sempre perquè va tenir un greu accident laboral i ja fa molt temps que no treballa.

Ens trobem i anem a fer un cafè o a passejar i, entretant, parlem del que s’escau. Aquesta és la finalitat. També és cert que seria millor que hi hagués una certa base de català. La parella és més per a millorar el català que hom té i acostumar-se a fer-lo servir.

Però no em queixo. Encara no ens hem divorciat i espero que, de moment, no ho fem. Ell fa els seus esforços que, la veritat, no són gaire grans. Jo li dic que miri més TV catalana i que escolti la ràdio. No té gaires oportunitats, em diu ell, de parlar el català perquè viu amb marroquins, no treballa i no té amics catalans. El català no l’entén massa. Li he de traduir moltes coses encara.

I d’això és del que em queixava l’altre dia que parlava d’aquest mateix tema i que voldria profunditzar una mica avui. La nostra xarxa social cada cop és menys catalana a mida que els pobles creixen i es fan diversos. Les escoles salven una mica,  i de moment, la situació. Almenys la quitxalla que puja aprèn el català i és capaç de parlar-lo. Vull dir que la base hi és. Altra cosa és que després es faci servir aquesta llengua apresa a l’escola.

És quan arribem en aquest punt quan penso que els ajuntaments i les associacions civils haurien de posar els seus esforços. Els esplais, els clubs esportius, les associacions diverses de tot tipus i les empreses privades és on haurien d’esmerçar més esforços per tal que la vida social es pogués fer en català. Si anem al cine i no hi ha pel·lícules en català no farem res. Si anem a un bar i el cambrer no entén un borrall de català no farem res. Si anem a una escola de futbol i la llengua normal és el castellà, no farem res. Si no fem una mica d’esforç tots plegats a parlar en català a tots aquests nouvinguts que el volen aprendre, no farem res.

S’ha escrit molt sobre el tema i ni els expert es posen massa d’acord com s’han de fer les coses. Però el govern català crec que hauria de fer més esforços i pressionar més a Madrid. I ell mateix posar més diners i més mitjans, per més que partits com el PP o Ciutadans només facin que posar pals a les rodes de forma constant. Són una autèntica vergonya aquests partits!!!

El català –com qualsevol altra llengua- mai s’ha d’imposar, però sí que s’ha d’ajudar si no volem que mori d’inanició i es converteixi en llengua de museu o una llengua morta com el llatí. Des de Madrid no ens hi ajudaran pas. I possiblement tampoc ens hi ajudaran a Brusel·les. Serà una tasca que ens pertocarà fer a nosaltres els catalans.

, Política

divendres, 13 de març del 2009

Josep Maria Espinàs: 82 anys a peu.

 

A mi l’Espinàs és un personatge que sempre m’ha fascinat. Sempre l’he admirat i l’he llegit, valorant-lo com un gran escriptor. Si fóssim un país normal, l' Espinàs estaria al cap d’a munt de tot, amb premis a dojo.

Fa molts anys que el llegeixo. Però els llibres que més m’agraden d’ell són els viatges a peu. El meu bloc es diu A PEU, en part, en homenatge a ell. Em sembla que dels 20 llibres de viatges a peu que ha escrit, almenys n’he llegit 15…. No ho recordo bé, però sempre hi he gaudit molt llegint-lo. És d’aquelles proses que m’agraden a mi: aparentment senzilles, amb un llenguatge col·loquial i planer, descriptiu de petits detalls però alhora profunds. Parla de persones anònimes, de coses vulgars, de sentiments. Però ho fa senzillament, que és el que més costa.

En aquests llibres es reflexa la persona que és l' Espinàs: senzilla, humana, tranquil·la, polifacètica, irònica, reflexiva, intel·ligent…

Ara acaba de publicar : 'A peu per Múrcia' (Josep M. Espinàs  Ed. la Campana) el seu vintè viatge, al sud del País Valencià. Ja ha complert 82 anys i segueix caminant i segueix escrivint com els déus. L'obra forma part d'una sèrie que va començar a publicar fa més de cinquanta anys i Josep M. Espinàs no podria haver triat un lloc pitjor per cridar l'atenció dels lectors', va comentar l'editora de la Campana, Isabel Martí: 'Als llibres de l'Espinàs no hi ha cap trama que enganxi.' Aleshores, com és que té tant d'èxit? Martí mateix ho explica: 'La gràcia de l'Espinàs és la música que posa darrere les paraules i que converteix en matèria literària allò que aparentment és vulgar.'

Heus ací tots els viatges  'A PEU'. Us convido a llegir-ne algun, si encara no ho heu fet i ja veureu que hi quedareu enganxats.

A peu pel Pallars i la Vall d'Aran (primera edició 1957), 'A peu pel Priorat' (primera edició 1962), 'A peu per la Segarra' (primera edició 1972), 'A peu per la Terra Alta' (1989), 'A peu per la Llitera' (1990), 'A peu per l'Alt Maestrat'. (1991), 'A peu pels camins de cendra' (1994), A peu per l'Alcalatén (1996), 'A peu pel Matarranya' (1996), 'A peu pel Comtat i la Marina' (1996), 'A peu per Castella' (1999), 'A peu pel País Basc' (2000), 'A peu per Extremadura' (2001), 'A peu per Galícia' (2002), 'A peu per Andalusia' (2003), 'A peu per la Costa da Morte' (2004), 'A peu per Mallorca' (2005), 'A peu per Aragó' (2006) i 'A peu per l'Alt Camp' (2007.)

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

dijous, 12 de març del 2009

Estic fart d’aquesta vida.

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

dimecres, 11 de març del 2009

El déu (10) Maradona

 

He de reconèixer que m’agrada el futbol i que m’agradava molt veure jugar Maradona. Però mai m’havia agradat el seu caràcter i la seva manera de fer. Avui vull parlar de futbol i d’algunes actituds que es donen massa sovint entre les gran estrelles del futbol.

Maradona representa todo lo bueno y lo malo de Argentina”, diuen allà. I és cert. Ha arribat al més alt de tot en el món del futbol i també va tocar el fons més amarg i dolorós de tots. Com més amunt el mono puja a l’arbre, més se li veu el cul. I a Maradona ja se li comença a veure el cul…

Després d’una vida sense rumb, l’han fet seleccionador d’ Argentina. Per acabar-ho d’arreglar! Ja es veu que això no pot acabar bé! Un personatge com ell acabarà a les trompades amb tothom perquè no accepta que ningú faci ombra al seu costat. Ja ha començat amb Riquelme i segur que seguirà amb altres. Apostaria que acabarà malament amb Messi…

Va créixer pensant que allò que el feia únic en una cosa (jugar a futbol com ningú), el feia únic en tot. Va perdre la brúixola en un moment determinat i de de llavors està totalment perdut, va dir algú.

Riquelme ha renunciat a jugar amb la selecció. És el millor que pot fer Riquelme, per dignitat i per no haver d’aguantar un “xulo” com Maradona. Riquelme és un tipus una mica especial, tothom ho sap. Però és una persona humil, callada i a qui no li agrada aguantar certes coses.

Crec que ha fet bé i jo li ofereixo el meu aplaudiment.

Etiquetes de Technorati: ,

dimarts, 10 de març del 2009

Les dones: encara invisibles?

Sortosament, cada cop ho són menys d’ invisibles. Sobretot en la societat occidental. En altres societats són tan invisibles com ho han estat al llarg de la història.

A mi m’agrada més que se celebri el Dia internacional de la DONA, en general, que no pas de la DONA TREBALLADORA. El que s’ha de valorar és la persona. sigui home o dona. De treballador ja s’hauria de suposar que ho som tots. Cadascú fa la seva feina i tots hauríem de valorar la feina dels demés, siguin homes o dones.

El mal és que al llarg de la història hi han hagut molts INVISIBLES, com diu Eduardo Galeano en el seu llibre ESPEJOS: indis, negres, esclaus, dones, infants, etc. Gent invisible, (generalment els més febles) perquè han sofert, anònimament, mil i una calamitats sense veu ni sense drets a piular. I el mal és que encara queden molts invisibles arreu del món.

En alguns llocs de Mèxic manava la tradició que els melics de les nounades fossin enterrats sota la cendra de la cuina, perquè des de petites aprenguessin quin és el lloc de la dona, i que d'allà no se surt.
Quan va esclatar la revolució mexicana, moltes van sortir, però portant la cuina a coll. Per les bones o per les dolentes, per segrest o per ganes, van seguir els homes de batalla en batalla. Portaven el nadó enganxat a la mamella i a l'esquena les olles i les cassoles. I les municions: elles s’ ocupaven que no faltessin “tortitas” a les boques ni bales als fusells. I quan l'home queia, elles agafaven l'arma.
En els trens, els homes i els cavalls ocupaven els vagons. Elles viatjaven al sostre, pregant a Déu que no plogués.
Sense elles, la revolució mexicana no hagués existit. A cap se li va pagar pensió.

Com no es paga pensió, ni es poden jubilar, tantes i tantes dones que es cuiden de la casa i dels fills i treballen tan o més que molts homes.

Etiquetes de Technorati:

dilluns, 9 de març del 2009

Caragols

 

Ahi vaig menjar caragols. Em sembla que m’agraden de totes maneres: a la llauna, a la cassola, a la gormanta, a la brutesaca, caragols amb conill, etc.  I suposo que m’agradaria qualsevol tipus de plat amb caragols que es fa per aquests móns de Déu i que encara no he tastat.

Parlant amb una amiga veneçolana d’aquest tema dels caragols s’esgarrifava que mengéssim "semejantes bichos, parecidos a gusanos”. A molts països i a moltes persones no els parleu de menjar caragols, que els agafa, de cop, com una espècie de fàstic que els deixa K.O. A vegades , quan els parles de caragols, es pensen que són els de mar. Aquests encara els toleren. Però quan els expliques que no, que els que també mengem –a més dels de mar- són els de terra, llavors sí que ja no s’ho poden creure ni imaginar.

Els caragols de terra (també anomenats cargols) son mol·luscs gasteròpodes de l'ordre dels pulmonats, que han desenvolupat un pulmó per a respirar l'aire atmosfèric; tenen la conquilla helicoïdal i generalment dextrorsa, de mida i color variables segons les espècies. El cap és proveït de quatre tentacles: els inferiors són petits, i els superiors, més llargs; hi porten dos ulls simples a l'extrem.

Un dels plats més apreciats i més populars de les nostres terres lleidetanes són els Caragols a la llauna . És una especialitat culinària de la cuina catalana. És un plat ben senzill en què els caragols són cuites al forn o a la brasa amb una llauna. Solen anar acompanyats d'una salsa picant. Aquest és especialment típic de les terres de Lleida, on organitzen des del 1980 l'Aplec del Caragol de Lleida, un esdeveniment que dura tot un cap de setmana i on es mengen tones de caragols cuinats i menjats en Colles d’amics enmig de gran xerinola ( i amb Canals i Nubiola o quelcom semblant…)

També es pot trobar la caragolada (o cargolada i caragolà), una preperació similar, al Camp de Túria, l'Empordà i el Rosselló.

A les Terres de l'Ebre, els Ports i el Maestrat valencià, es mengen les vaquetes, un tipus de caragol de terra que sol anar acompanyat amb xai o conill.

ELs caragols cuits són una especialitat d'altres cuines, com ara la cuina francesa.

Bon profit a tots. I qui no els hagi tastat mai, l’animo a fer-ho. Ja veureu que no quedarà decebut.

Etiquetes de Technorati: ,

diumenge, 8 de març del 2009

“Si el ruc porta picarol, la somera també en vol”

Aquesta dita catalana l’hauríem de tenir present en aquests moments de crisi generalitzada. Es parla molt de la crisi però em sembla que ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat. Tot dependrà de com es comportin els grans països després que s’injectin diners fresquets a les seves economies.

Aquests dies he llegit opinions de tots els gustos i de gent que, en principi, sembla seriosa. Però ja sabem que els economistes només encerten allò que ja ha passat. Més o menys com tothom…

Però si alguna cosa veig en comú en tots ells és que de la crisi se’n sortirà poc a poc. Que no s’arranjaran les coses d’un dia per un altre. Que durarà una colla d’anys i que els grans països seran la màquina de tren que estiri els demés. I algú diu que possiblement hi hagi alguna màquina nova estirant l’economia mundial. O sigui, que sortiran alguns països reforçats i segurament que seran ells qui liderin una nova economia.

Com deia abans, tot plegat són opinions i, de fet, en aquests moments ningú sap ben bé què en sortirà de tot plegat.

Per tant, penso que és un moment adequat de pensar la dita catalana que poso de títol: són moments per no voler-ho tot, per no demanar-ho tot, per no fer projectes faraònics. Són moments de treballar com les formigues. Poc a poc i bona lletra. Fent feina menuda. Aprofitant el que tenim. No sentir enveja dels que tenen més.

Però també són bons moments per a pensar què som, què és el que tenim, com ho podem aprofitar millor, quins plans de futur són possibles. Per això necessitem líders que marquin camí. I ho dic, sobretot, per Catalunya que està immersa en la incertesa i sense cap líder al davant que marqui camins.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

dissabte, 7 de març del 2009

Un jutge amb sentit comú.


A Granada hi ha un jutge que s’ha fet molt popular per les seves sentències creatives, educadores i orientadores. Es diu Emilio Calatayud. És un jutge que aplica el sentit comú  i creu en les segones oportunitats. Diu que s’han de posar límits als fills.

Acaba de publicar un llibre: 'Reflexions d'un jutge de menors' (editorial Dauro), en què insereix un' Decàleg per formar un delinqüent '.

És molt interessant, i diu així:


1: Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.


2: No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual. Esperi que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.


3: Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l’animarà a fer coses més gracioses.

4: No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear complexos de culpabilitat.


5: Recolliu tot el que ell deixa escampat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s'acostuma a carregar la responsabilitat sobre els altres.


6: Deixi llegir tot el que caigui a les seves mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s'ompli d'escombraries.


7: Discuteixi sovint amb el seu cònjuge en presència del nen, així a ell no li farà  massa mal el dia en que la família, potser per la seva pròpia conducta, quedi destrossada per sempre.


8:-Doni-li tots els diners que vulgui gastar. No arribés a sospitar que per disposar de diners és necessari treballar.


9: Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l'austeritat podrien produir frustracions.


10: Posi's de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de veritat el que volen fer és fastiguejar.


"I quan el seu fill sigui ja un delinqüent, proclami que mai vàreu poder fer res per ell".

Si el voleu escoltar en una xerrada de 10 minuts aneu a la següent adreça:

http://www.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg

Etiquetes de Technorati: ,

divendres, 6 de març del 2009

«Ningú parla més de merda que el qui n'està untat»

«Ningú parla de merda més que el qui n'està untat». Aquesta frase se la podrien aplicar aquests dies els del PP.  S’han passat tots aquests anys d’oposició criticant els adversaris i treien al sol la poca o molta roba bruta que trobaven o, a voltes, només s’imaginaven.

Bé, sembla que ja els ha arribat l’hora a ells, que s’han omplert la boca fins a vomitar. S’han dedicat a criticar a tort i a dret defectes que ells mateixos tenen a cabassos. Aquest és exactament el sentit de la frase del títol.

I després d’anar a darrere d’uns i altres, ensumant els culs dels altres partits com a gossos perdiguers per si trobaven alguna pudor sospitosa, ara resulta que els sospitosos són ells.

Ara hauran de començar a explicar qui ha fets tants regals de vestits al Sr. Presidente de la Comunidad Valenciana Francisco Camps i per quin motiu han estat regals tan generosos amb ell . I el Srs. Ricardo Costa, José Víctor Campos Guinot, Rafael Betoret Parreño això  i alguns alts càrrecs més del PP hauran d’anar explicant tot el que s’ha trobat en una Caixa B d’un pis de Madrid que tenia tota aquest extensa xarxa de corrupció a l’engròs. I només és el començament. És la serp que comença a treure el cap. Quan surti tota la serp ja veureu que és una boa considerable.

O, si no, temps al temps.

Etiquetes de Technorati: ,,

dijous, 5 de març del 2009

Passejant pel meu poble.

 

El meu blog es titula A PEU perquè caminar, passejar, pujar i baixar muntanyes i tot el que sigui moure’s crec que és quelcom molt bo. Ara bé: una cosa és predicar el que s’ha de fer i una altra fer-ho. He de confessar que camino poc i que cada dia em costa més.

Però, sens dubte, el passeig és un exercici molt convenient que contribueix molt a la salut del cos i fa que l'esperit estigui millor disposat a les activitats que li són pròpies; es transforma en distracció si es fa acompanyat i se li afegeix converses agradables.

Jo surto molt sovint a passejar pel poble amb els nois del nostre taller. Ens movem, fem una mica d’exercici i també aprofitem per comprar alguna cosa que ens pugui fer falta. Aprofitem per parlar sobre alguns temes, sobretot d’educació vial, i mirem de conèixer millor el nostre poble. Mirem de que, quan caminem, no entorpim la circulació d’altres vianants, mirem de caminar de forma educada, pausadament, més o menys alineats per tal de no donar-nos cops de colze uns als altres i de tal manera que puguem parlar sense haver de cridar.

Us semblarà que tot plegat no té cap importància i potser direu: “i aquest de què ens parla!”…. Doncs sí que té importància per als nostres nois i noies tot això perquè és una forma de socialització prou important i necessària i que a vegades no s’ha fet prou bé a les famílies.

Quan camino miro d’observar. Sobretot, observo les cares de la gent i les seves reaccions. És molt interessant i a vegades divertit. També altres vegades és enutjós. Trobes gent que saluda amb molta simpatia als nostres nois que com podem imaginar, moltes vegades saluden a tothom, el coneguin o no…. Altres vegades veus cares de prevenció i salutacions forçades i poc franques. I, per fi, hi ha aquell mal educat que et passa per sobre, si et descuides i que no té en compte que al davant seu hi té discapacitats psíquics…

És un dels avantatges d’anar a peu. I de cara al bon temps, em proposo fermament caminar una mica més.

Etiquetes de Technorati: ,,

dimecres, 4 de març del 2009

El mate

Diumenge passat vaig parlar en el meu post de l' Uruguai. Us deia que és un país que m’estimo molt, degut als 8 anys que vaig viure allà, als molts amics que hi vaig fer i que encara hi tinc i perquè, si no ho sabíeu, la meva dona és uruguaiana. Tot plegat fa que l' Uruguai, que és un país que té la forma de cor, el tingui dins del meu, juntament amb la meva Catalunya.

Algun amic d’allà m’ha recriminat alguna vegada de que parlo poc d' Uruguai. Li vaig dir que ja ho faria. Avui compleixo la promesa començant a parlar del mate, la beguda per excel·lència del país i de tot el Con Sud d' Amèrica Llatina.

L'herba mate, encara que semblant en molts aspectes, no és un té com qualsevol altre. La seva forma i "tècnica" de preparació, el seu simbolisme i ritual, ho fa essencialment diferent. Fins i tot es diu "cebar", en lloc de servir, donant la idea de mantenir, alimentar i sustentar.

No és la mateixa cosa convidar amb un té o un cafè, que se serveixen en tasses individuals. El mate és més íntim. És un element de vinculació, d'aproximació entre les persones, pel fet de passar de mà en mà i perquè tots prenen de la mateixa “bombilla”(un tub per on es xucla).

El mate, en general, es pren compartit. Aquest és el seu principal motiu, encara que també serveix per acompanyar en un moment de soledat o de reflexió. En reunions o trobada d'amics no falta mai  la "roda" simbolitzant, quan s'està a la ciutat, el tradicional fogó.

L'herba mate és quelcom inclòs a l' Uruguai dins la "cistella bàsica familiar" com a article de primera necessitat. Encara que no es produeix en el país, i s'importa preferentment del Brasil, el seu consum és percentualment el major de la regió.

El més generalitzat a Uruguai és prendre la infusió anomenada “mate amargo” o Cimarrón, al natural, que se li pot afegir “yuyos” a gust (herbes medicinals). Si se li afegeix sucre a l'herba o a l'aigua, se l'anomena “mate dulce”. També es pren el mate cuit (es prepara com el cafè, es pren en tassa o gerro i se li pot afegir llet) i el mate de llet, suplantant l'aigua per llet, (prenent-se a la carbassa tradicional, amb “bombilla”, afegint sucre com al mate dolç).

Seguirem un altre dia parlant de l’ Uruguai.

Etiquetes de Technorati: ,

dimarts, 3 de març del 2009

Pactar amb el diable.

Encara no s’ha produït el pacte però tothom el veu venir: al País Basc els socialistes pactaran amb qui sigui (amb el mateix diable si fos necessari) amb la única finalitat de governar.

A Catalunya va passar més o menys el mateix. Els socialistes catalans van fer un primer tripartit, un segon i en faran tants com puguin, també amb l’única finalitat de no aixecar el cul de la cadira.

Però jo no em queixo d’això. La lleis de la democràcia fa que aquestes coses es puguin donar. Del que em queixo és d’aquesta demonització que es fa del nacionalisme per part dels partits, diguem-ne grans (una dubtosa grandesa, per cert, és la que mostren a vegades). I també em queixo de la poca vivesa i perspectiva política que mostren els nacionalistes en general. Són tan miops i tan egoistes que tos es miren només el melic i el bé del seu partit. Els pactes com GALEUSKA, o coses semblants, són paper moll, coses per quedar bé. Però res seriós.

El “grans” faran una Llei de Partits, modificaran tantes lleis com sigui necessari i es posaran d’acord el PP i el PSOE amb la única finalitat d’arrabassar el poder allà on ells no hi són. De nacionalisme espanyol no en parlen. Es veu que aquest no deu existir. La “grandeza y la unidad de España” es veu que és el més important. Està en perill España, diuen ells. La veritat és que no sé el que volen salvar…. Espanya ja ha naufragat fa temps i deuen voler salvar les restes del naufragi. Ja hi posen bona voluntat, ja….!

O sigui, que anem-nos preparant: cada dia veurem més pactes amb el diable. Ara només falta saber qui és el diable.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

dilluns, 2 de març del 2009

Pepe Rubianes, “un niño bueno”

Se’ns en ha anat en Pepe.

Amb el seu llenguatge descarat i lliure, ens ha fet riure un munt de vegades. Un gran humorista, un gran professional, un home lliure, un home que deia unes veritats com un temple de grans, rient rient….

Es fotia del món i es fotia d’ell mateix.

A mi em queia molt bé. Des d’aquí el meu petit homenatge.

Adéu Pepe!

Us deixo aquests tres vídeos perquè, tot recordant-lo, rigueu una mica.

http://www.youtube.com/watch?v=45XMaV2Jzjc

 

http://www.youtube.com/watch?v=4nXL8gj7ULk

 

http://www.youtube.com/watch?v=bkssQF7YYr8

----------------------------------------------------------------------------------------

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetes de Technorati: ,

diumenge, 1 de març del 2009

L’Uruguai i el “Pepe” Mujica

Xatejant ahir amb una amiga uruguaiana em deia que el país ja només està mirant a les eleccions de l’Octubre. Parlàvem de qui guanyaria quines possibilitats tenia cada partit. Jo m’estimo molt l’ Uruguai i sempre miro d’estar al dia del que passa, a través de les converses amb amics d¡allà (ara tan fàcils amb això d’internet) o llegints diaris i revistes.

Inevitablement, va sortir el nom de Pepe Mujica en la conversa. Molts de vosaltres no sabeu qui és aquest personatge. Els meus amics uruguaians sí que ho saben. És un home que desperta passions: a favor o en contra. És d’aquells que no deixa indiferent.

Voldrial parlar una mica d’ell, sobretot  pels qui no el coneixeu. I si voleu llegir-ne més, aneu a: http://es.wikipedia.org/wiki/José_Mujica

 José MujicaJ

José Alberto Mujica Cordano (Montevideo, 20 de maig de 1934) és un polític uruguaià,ex-ministre de Ramaderia, Agricultura i Pesca. També conegut com "el Pepe". Ex diputat i actual senador per el Front Ampli casat des de 2005 amb la senadora i dirigent històrica del Moviment de Participació Popular, Lucía Topolansky, després d'una prolongada convivència.

És un dels pre-candidats del Front Ampli (actual govern del país) per a les eleccions internes de l'any 2009, de les quals emanarà el candidat oficial d'aquest partit per les eleccions presidencials de 2009. Aquest fet ha despertat amors i odis en la gent. Us he de dir que a mi em cau simpàtic. Sense conèixer-lo en profunditat i sense saber si seria prou adequat , us he de confessar que m’agradaria que arribés a ser president de l’ Uruguai un home com ell.

Pertany a una generació que va protagonitzar les dècades més calentes de la recent història llatinoamericana. Alguns com el, van decidir iniciar la transformació social des de la lluita armada.  Va estar en un enfrontament armat amb l’exèrcit.Diu que encara recorda l’ olor de pólvora ...

Després va ser detingut i va romandre en captivitat per més d'una dècada, fins el retorn de la democràcia. Durant molts anys va ser enterrat en un calabós i ell mateix diu que s'entretenia amb les formigues.
”Sí, és cert, comencem a caure quan Uruguai va entrar en la dictadura i després d'estar en diversos penals, a un grup ens van posar en uns calabossos que estaven enterrats. I també és veritat allò de les formigues: havia de fer alguna cosa per distreure'm i l'únic que tenia eren unes formigues. Després de concentrar-bé, vaig poder escoltar, i encara que vostè no ho cregui, les formigues criden.


Va ser torturat. “La tortura era com el pa de cada dia en tots els centres de detenció. A més, en els anys en que vaig pres, també vam tenir altres penes. No sé si és tortura, però com es pot definir el estar durant tres anys sense banyar-se i menjant “mondongo” podrit ... ( No m'agrada parlar d'això, perquè en la societat de merda en la que estem hi ha una espècie de cultiu del sacrifici d'aquella època. I, sap què, no hi va haver cap sacrifici: ens va faltar velocitat i ens van posar a la presó  ens posàrem a a canviar el món. Però ara se li dóna una gran importància a tot això. Hi ha un joc vanitós de l'explotació dels sacrificis que tants soldats anònims devien haver tingut. Jo no oblido, però tampoc visc per cobrar. Hi ha coses que no te les retornarà ningú, és una cosa absolutament impossible. I els que sobrevivim hem de donar gràcies a la vida a cada nou alba, tenir una mirada positiva i pensar per endavant.

"Em vaig menjar un munt d'anys de cana (presó) i dues hores després de sortir ja estava militant", va assenyalar a la televisor uruguaiana Canal 10.
Ara, després de gairebé dues dècades de brega en democràcia, finalment, aquest tupamaro de 69 anys aconsegueix el somni de qualsevol guerriller: arribar al poder. Però en aquest cas va passar pel vot, no per les armes.


En fi, la història de Mujica és particular. De tupamaro, guerriller i pres polític, ara es menciona com a possible president. Després de passar-se anys fent de pagès i senador alhora, ara podria ser president.  El "Pepe" Mujica, com li diuen, té en aquests moments una alta popularitat a l’Uruguai. Això no només es deu a la seva trajectòria de lluita, patiment i resistència, sinó que té un estil franc i directe que li ha generat simpaties en classes mitjanes i rurals, encara que altres han considerat "una falta de serietat" algunes de les seves actituds, com anar al Parlament sense vestit (trajo i corbata).
"Sé que les condicions no són senzilles, els pobres no demanen molt, demanen alguna cosa, sobretot que no els fotin (jodan)", va indicar.
I com enfronta Mujica a aquells que moltes vegades l’ han criticat? "A la burgesia jo la vull munyir, no la vull aixafar. El tipus avivat agafa la vaca lletera, la mata, ven els quarts posteriors al carnisser i damunt es fa un bon rostit (asado). El tipus intel·ligent la pastura i la muny  cada dia . Però la deixa menjar i la deixa viure”.

Un tipus curiós i interessant aquest Pepe Mujica!

Etiquetes de Technorati: ,,,