diumenge, 31 de maig del 2009

Pa i vi.

 

En la nostra cultura el pa i el vi són més que simplement aliment bàsic i quotidià. En altres cultures serà l’arròs, la cervesa i qualsevol altre aliment.

El pa i el vi per a la nostra cultura formen una parella indestriable. L’un acompanya l’altre i l’ un fa més bo l’altre. A més d’aliment, per a nosaltres són simbòlics.

En la vida no tot és pa. També hi ha vi. Hi ha els seus moments seriosos, de feina callada, treball senzill, amagat, repetitiu i cansador. Però, de tant en tant, arriben els moments alegres, de celebració joiosa i d’alegria efervescent.

Les persones necessitem les dues coses: Feina, aliment, eficàcia, suor…

Però també necessitem: Alegria, proximitats, respecte, caliu, celebració, amistat…

Necessitem acollir i sentir-nos acollits. Necessitem entendre i ser entesos i acceptats.

Crec que és una bona reflexió per començar un mes de Juny en que s’acaba un curs, es recolliran fruits i es tancaran portes de col·legis, instituts i feines diverses.

Un mes en que el pa i el vi es barregen indestriablement. Un mes en que la feina i les vacances van de bracet.

Etiquetes de Technorati: ,,,

dissabte, 30 de maig del 2009

Memòria ceràmica a l’ Uruguai.

image description

Una amiga em fa arribar la notícia de la presentació d’un llibre sobre 5 ceramistes uruguaians, entre ells el meu admirat Cacheiro.

Aquí us la deixo.

El jueves 11 de junio, a las 19 y 30 horas, en el Centro Cultural de España,
se llevará a cabo la presentación del libro:

Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay.

Autoras del libro: Mercedes González, Rosina Rubio y Carmen Zorrilla

Prólogo: Olga Larnaudie.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria.

Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Este libro se distribuirá gratuitamente a todos los Centros Culturales del país buscando llegar al público más diverso, ya que es un Proyecto premiado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

La entrada a la presentación es libre.

Cuenta con el auspicio del SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.

Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

Etiquetes de Technorati: ,,

divendres, 29 de maig del 2009

Passats de copes.

Passats de copes en tots sentits. Això és el que ha fet en aquests moments el Barça. S’han passat en fer una temporada perfecta i portar a casa tres copes, cosa molts difícil de repetir. Amb el temps anirem agafant perspectiva i veurem com n’és de gran aquesta gesta esportiva.

I passats de copes ahir alguns jugadors en la rua i en els parlaments que es van fer en les celebracions del Camp Nou. Algun d’ells semblaven desconeguts. Per una vegada els hi podem perdonar? Jo crec que sí. L’ocasió valia la pena i alguna cervesa de més tampoc és res de l’altre món.

Però ara hauríem de guardar les copes i les emocions després d’haver-ho gaudit tot plegat. Les tres copes a les vitrines del museu. I la temporada sencera l’hauríem de guardar en la memòria personal i col·lectiva. Perquè la vida segueix, els problemes seguiran essent els mateixos i qui els haurem de resoldre serem nosaltres. Recordem que no tot s’acaba amb el futbol….

Tant de bo sapiguem trobar les claus adequades per resoldre’ls, tal com ho ha fet aquest gran grup liderat pel Guardiola.

Felicitats culers! Visca el Barça!

Etiquetes de Technorati: ,,

dimecres, 27 de maig del 2009

Tot s’acaba amb el futbol?

No puc negar que sóc barcelonista des de sempre. Culer de veritat. I que m’agradava molt jugar a futbol i encara m’agrada ara veure un bon partit. I no puc negar que desitjo de cor que avui guanyi el Barça. I tant de bo que aquest vespre puguem veure un partit tan bonic com alguns que ens ha regalat el Barça aquest any.

Però penso que no tot s’acaba amb el futbol i que no trobo bé que sembli que no hi ha vida fora del futbol.

I sí que hi ha vida. Per exemple:

Avui mateix ens hem assabentat  que una nena  siberiana de 5 anys ha viscut tota la seva vida tancada en un pis en companyia de gossos i gats, sense calefacció, aigua i sistema de sanejament.

Seguiran vivint gent sense sostre als carrers, seguiran els bancs d’alguns parcs ocupats per persones que la única esperança que tenen és acabar-se el bric de vi que tenen a les mans.

Seguirem sabent que molta gent no tenen res de res. Ni menjar, ni aigua, ni esperança de tenir-ne mai.

Seguirem sabent moltes coses prou lletges, si volem saber-les i no tanquem els ulls.

I seguirem sabent també que a la revenda es compren entrades pel partit d’aquesta nit a 1000 € o més…

 

Etiquetes de Technorati: ,

dimarts, 26 de maig del 2009

És la fi del món?

 

Aquest senyor de la foto és Santiago Niño Becerra. Jo no li coneixia la cara però sí que l’havia escoltat per la ràdio i havia llegit algun article seu. Realment és un senyor que es fa escoltar. És abrandat en les seves explicacions. És d’aquelles persones que sembla que es creu el que explica. Convenç. És doctor en Ciències Econòmiques i Catedràtic d’ Estructura Econòmica de l’ Institut Químic de Sarrià (Universitat Ramon LLull).

Ja fa temps que el seu discurs és molt catastrofista i sembla que arribi la fi del món en l’economia mundial. En una paraula: un futur desolador. No sé si n’hi ha per tant o no. No hi entenc d’aquestes coses. Però sí que val la pena escoltar veus discordants a les veus del Govern (i de molts Governs).

Mireu algunes de les “perles” que deixa anar en una entrevista de La Vanguardia que podeu llegir sencera aquí: http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/20090525/53710571404.html

"A mitjans del 2010 és quan veritablement començarà la crisi".
"El nivell de deute és brutal, les entitats financeres tenen uns forats tremends encara que no es vulgui admetre".
"La recuperació de la crisi estarà basada en la productivitat i en l'eficiència, la qual cosa significa que sobra i sobrarà sense remei mà d'obra".
"A Espanya, un país molt dependent, la crisi serà duríssima per l'estructura del PIB basat en el totxo, el turisme, l'automòbil i en infraestructures barates ja insostenibles. O hi ha un canvi del model productiu capaç d'absorbir tota aquesta població o anem a una taxa d'atur del 30% ".
"Amb el 2010 anem a entrar en una aturada de l'activitat econòmica. No crec que faci fallida cap banc, perquè l'Estat els sostindrà, però la gent no podrà treure els seus diners lliurement perquè si es buiden els bancs l'Estat no podrà sostenir-los".
"Cada persona podrà consumir un nombre determinat de litres de combustible al mes (...) Els camioners hauran d'estudiar les seves rutes i se'ls facilitarà combustible per cobrir, però per sortir el cap de setmana no hi haurà".
"Viurem d'acord amb les necessitats i no amb els desitjos. Impensable la renovació de vestuari cada temporada i ja està baixant el percentatge de divorcis, totes aquestes coses que abans generaven PIB ".
"Tindran feina els que realment siguin útils, els que s'hagin especialitzat".

Etiquetes de Technorati: ,

dilluns, 25 de maig del 2009

Abusos a menors.

Hi han notícies que fan mal de veritat. Deixen mal gust a la boca i a l’estómac. Fan mal a l’ànima. Em refereixo a la notícia que ha sorgit aquests dies dels abusos a menors a internats d’Irlanda.

El problema, en si mateix, no és si els abusos són d’algunes persones de l’Església Catòlica. Que també ho és, i gros. El problema és  per què es produeixen aquest mena d’abusos a menors, en molts camps de la nostra societat i en la majoria de països. Per què es produeixen abusos constants a persones indefenses i atemorides pel pes de l’autoritat moral d’una altra persona?.

Perquè la decepció profunda, quan llegeixes aquest tipus de notícies, la produeix el fet de saber, per exemple, que un policia és el cap d’una banda de lladres; o el cap de la presó és un extorsionador d’interns; o que un metge es dedica a operar il·legalment sense cap tipus d’higiene i precaució; que una autoritat política deixa distribuir droga perquè se’n beneficia econòmicament… En fi, que podríem seguir la llista d’abusos. A menors, a desvalguts, a gents indefensa i analfabeta, a gent pobra.

En el cas de l’ Església Catòlica crec que encara és més greu perquè es juga amb el llegat sagrat de Jesús de Natzaret. En totes les institucions hi han persones nobles i incorruptes, ja ho sabem. Però també és cert que n’hi han de corruptes i innobles i que els responsables haurien de filar més prim i no deixar passar certes coses. O, el que és pitjor, deixar-les passar a uns sí i a altres no. O fer públiques algunes i amagar-ne altres. És cert que la roba bruta a vegades és millor rentar-la dins de casa. Però s’ha de rentat. El que no pot ser és tenir la casa plena de roba bruta i fer veure que no n’hi ha.

Tots tenim la nostra responsabilitat (institucions i persones) en els nostres actes i tots hauríem d’intervenir quan sabéssim algun cas. Tots som una mica hipòcrites a vegades. O covards. Doncs bé: en certes coses no hauríem de transigir i hauríem de ser nosaltres els primers responsables en denunciar aquest tipus d’abusos. I si és a menors, molt més perquè la cosa és molt més greu encara.

És essent responsables que serem més lliures.

 

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

diumenge, 24 de maig del 2009

L’exili i el “desexili”.

La mort de Benedetti m’ha fet pensar aquests dies amb un fet que estan vivint milions de persones amb més o menys sort. És el fet de l’exili, no pas voluntari sinó forçós. L’exili voluntari no és mai tan dur com l’exili forçós. I dins d’aquest darrer hi ha l’exili de la persona que troba acolliment i el de la persona que no en troba i se sent desarrelada, buida i psicològicament sola.

Hi ha l’exili i, a vegades hi ha el ‘desexili’, que no deixa de ser també prou dur. Benedetti el reflexiona magistralment en una petita i deliciosa novel·la força autobiogràfica anomenada “Andamios”. Amb aquest símil tan diàfan i clar d’una bastida, que es posa i després es treu, parla de la vida que es construeix en un lloc i potser al cap d’un temps hom ha d’anar plegant les seves coses per anar a un altre lloc a bastir , de nou, una nova vida. I resulta que aquell lloc que, inicialment era teu (el teu lloc en el món, on havies nascut i viscut) ara ja no ho és perquè les coses, les persones i els llaços afectius ja són uns altres. I novament et tornes a trobar desarrelat i sol.

Aquesta realitat es podria il·lustrar amb dos textos del Mateix Benedetti:

L’exili

«Me echaban y me amenazaban de muerte. De Uruguay tuve que irme porque estaban a punto de meterme preso y torturarme. De Buenos Aires, porque una asociación profascista me puso en una lista de condenados a muerte y me dieron 48 horas para que me fuera. Me marché a Perú y me metieron preso sin que yo hubiera hecho absolutamente nada político. Me deportaron a Argentina, donde estaba amenazado de muerte. Me ofrecieron asilo en Cuba, donde dirigí un departamento de literatura en La Casa de las Américas —por primera vez me gané la vida literariamente—. Y de La Habana, a Madrid». ( de 'Poemas revelados')

EL 'desexili'

«El exilio es el aprendizaje de la vergüenza. El desexilio, una provincia de la melancolía».

Benedetti va aconseguir tornar a l’ Uruguay el 1985. «El país había cambiado después de diez años de dictadura, pero yo también, después de 12 años domiciliado en cuatro países tan distintos. De los gobiernos no se aprende nada, pero de la gente de la calle yo aprendí mucho y entonces volví diferente, más maduro, otra persona, aunque siempre con el arraigo de mi ciudad». (de 'Poemas revelados')

 

divendres, 22 de maig del 2009

El gol impossible.

 

Valdés agafa la pilota. L’acaricia mentre la posa suaument sobre la ratlla blanquíssima de l’àrea. Mira els companys amb una breu ullada. Veu que tots estan ben marcats. No roba cap opció clara de passar la pilota amb garanties de no perdre-la. Opta per donar-la al Puyol que s’ha desmarcat a un costat.

La rep Puyol i la dóna ràpidament al Piqué quan veu que se li atansa un davanter contrari. La rep Piqué i la passa cap a l’altra banda a Sylvinho.

Sylvinho corre una bons metres amb  la pilota per la banda i ulla al mig del camp  Xavi, que s’ha desmarcat per poder rebre-la en condicions. Li dóna. Xavi fa un ball d’aquells seus tan elegants i se’n rifa tres a l’ hora. Cóm s’ho fa per girar-se i , de cop, quedar sol amb la pilota?. Són jugades fetes mil vegades i que sorgeixen inconscientment i automàtica.

Veu que Iniesta s’ha desmarcat i li passa llarga perquè, amb un control dirigit, es planti vora l'àrea contrària. Veu que Eto’o s’ha desmarcat i li passa. Aquest, ràpidament i amb un primer toc admirable, la regala al Messi. Messi a Bojan. Bojan a Messi altre cop.

La gent crida embogida. Han estat pocs tocs i ben ràpids. S’han plantat a ran d’àrea contrària en un minut. Messi està rodejat de contraris. L’entren amb bastant mala fe un parell de defenses. Se’ls rifa a tots dos d’un saltironet i un parell de fintes.

Quina meravella! Això és un futbol preciosista, refinat, meravellós i tot amidat al centímetre. És espectacle, però també és creació, fantasia i saber fer.

Messi dubta un instant amb la pilota al peu. Allà davant veu al Jaume Pubill totalment desmarcat, sol, vora l’àrea i amb opció de gol. Li passa.

En aquest precís instant, quan la pilota ja venia cap a mi, em desperto. Tot ha estat un somni. Ha estat el gol somniat, però impossible!

 

Etiquetes de Technorati: ,

dijous, 21 de maig del 2009

Àngels i dimonis.

No em va agradar  “El Codi da Vinci” de Dan Brown. Potser és un bon novel·lista·lista, -cosa que jo poso en dubte- però trobo que és força ignorant o ingenu quan parla de coses d’església i fa un aiguabarreig de coses que fins i tot fa riure. Més aviat penso que és un llibre que es va posar de moda, s’hi van bolcar molts diners en propaganda i, per tant, els vam llegir milions de persones. Però ara ja no sé si serà el mateix aquesta última novel·la….

Per tant, no penso perdre el temps en llegir el llibre i en veure a pel·lícula d’aquest autor que està ara de moda. Pel que he pogut llegir de crítica del llibre, parla del mateix de sempre i sembla que amb la mateixa mala traça de sempre.

A una novel·la jo li demano que no sigui avorrida i que no hi hagi errors de bulto. Després, tindrà més o menys ganxo però el que no pot fer un autor és ser un desinformat i no tenir cap mena de reparo en mostrar-ho obertament.

En fi, que és el típic autor de moda que farà molts diners perquè algú haurà invertit en alguna cosa que no importa massa que tingui qualitat o no. Importa que sigui popular i que es vengui. Una llàstima, però les coses són així.

 

Etiquetes de Technorati:

dimecres, 20 de maig del 2009

Criticar per criticar.

Una amiga que em llegeix em comentava fa uns dies que sóc molt crític en els meus posts. Potser sí que és veritat. Però miraré de defensar-me una mica i donar el meu punt de vista de perquè ho sóc.

El fenomen dels blogs té tant èxit justament per això, crec jo: perquè tothom pot dir el que li sembla i ho pot dir, si vol, sense gaires miraments. A vegades és una forma d’esbafar-se davant d’una injustícia, una opinió contrària o algun fet que hom creu que no ha quedat prou clar. Per aquest motiu jo a vegades sóc crític. Perquè tinc ganes d’expressar la meva opinió, generalment amb to positiu. La crítica pot ser positiva o negativa. Procuro fer crítica positiva. També és cert que hi han molts posts que no són gens crítics, sinó ben laudatoris i positius davant d’alguna persona o realitat que jo considero que val la pena destacar.

Sempre procuro ser educat perquè penso que les coses s’han de dir educadament. Però sí que a vegades reconec que sóc una mica dur i dic les coses “clar i català”, com s’acostuma a dir. Reconec  també, que alguna vegada em poso a escriure encara enfurismat i una mica rabiós per alguna cosa que he llegit o sentit. Però és que a vegades es llegeix cada cosa!

Per tant, avui he escrit una mica “en defensa pròpia” i esperant que sempre que em llegiu i no estigueu d’acord amb alguna opinió meva, m’ho digueu (públicament o privadament com algú ja fa…)

I per acabar vull dir una cosa: Un blog és un lloc d’opinió i debat obert. Si no es falta al respecte, crec que es pot dir tot. Per això no estic gens d’acord amb alguns blogs de polítics on no es poden contestar les opinions. Justament ells haurien de ser exemple de qui està disposat a dialogar amb el ciutadà i contrastar opinions. Pel que sembla, a alguns els fa por escoltar opinions distintes a les seves i escoltar veritats com un temple que a vegades poder resultar una mica indigestes.

Etiquetes de Technorati:

dimarts, 19 de maig del 2009

Polítics preparats?

 

És clar que mai és bo generalitzar i en aquest cas tampoc no ho vull fer. Però veient el panorama de polítics que es van imposant (també és cert que a vegades degut a pactes inintel·ligibles i il·lògics) em faig sovint la pregunta de si tenim polítics preparats.

El darrer cas d’aquests és Patxi López,el primer lehendakari no nacionalista (no entenc massa que volen dir amb això…). I jo em recordava del que em va dir fa anys un bon amic, bon coneixedor del món polític bilbaí: "Patxi López, l'únic que ha fet en la seva vida ha estat lligar-se a la seva dona, que està ben bona, per cert".

A Patxi López, que és un polític del qual no es coneixen ni estudis realitzats ni treballs anteriors, se li suposa la capacitat de portar endavant una societat tan difícil com la basca i més en temps de crisi.  A dia d'avui encara no li he escoltat ni una sola frase fora de tòpics i bones intencions. Un Obama en “paleto” com llegia fa pocs dies en un bloc d’un noi basc.

Ni ha anat a la universitat, ni coneix el que és un feina dura, ni tan sols sap com sona un despertador a les 6 del matí. Polític professional des dels vint anys. El pitjor que li pot passar a una persona. No coneix la realitat, sinó que coneix la realitat deformada i filtrada des de l’òptica d’un partit. Perquè als polítics els caldria haver viscut amb la gent i treballant uns quants anys almenys, com qualsevol fill de veïna.

I no ens cal anar massa lluny per trobar-ne més d’aquests. El nostre president tampoc és un exemple a imitar. Quina diferència dels polítics que teníem una quant anys enrere. I no vull citar noms. Però hi havia gent de molta talla a tots els partits. Per exemple,els catalans poc podem esperar de les Sorayas i de les Magdalenas, dels Rajoys i dels Zapateros. I del Chávez menys encara. Ell mirarà molt cap Andalusia i poc cap aquí, ja ho veureu. Comentàvem ahir amb uns amics, mentre sopàvem, que la majoria de polítics importants no saben l’anglès, ni altres llengües que no siguin el castellà i per tot arreu han d’anar amb els intèrprets. I que molts d’ells fa anys que no han obert un llibre i alguns possiblement no n’han obert mai cap.

És ara quan recordo una anècdota que explicava una noia del PSOE que va haver de compartir un pis a Madrid amb unes amigues del partit que ara tenen alts càrrecs en el partit i a Espanya. Explicava ella que en aquell pis la única cosa que es llegia era l’ HOLA perquè no hi havia cap llibre. Cap llibre en un pis en el que hi dos alts càrrecs del govern.

Aquest noi basc del que us parlava abans es feia una pregunta (que també em faig jo): ¿Hi ha algun llibre a casa del Patxi? La cosa pinta que no n’hi deu haver cap. Com a molt hi haurà informes sobre els “nacionalistes” i el dolents que són.

Etiquetes de Technorati:

dilluns, 18 de maig del 2009

“Gracias por el fuego”, Mario Benedetti.

PASATIEMPO

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquest home feia poesia de tot: del dolor, de l’amor, de la vida, de la mort, dels sentiments, de qualsevol cosa material o immaterial.

Amb paraules senzilles. Com qui no diu res. Perquè tothom ho pogués entendre.

Et trobarem a faltar els que ens agrada llegir-te. Adeú, Mario!

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Mauricio Rosencof

“Nos quedan para siempre sus libros y su conducta. Esa integridad... hoy la literatura universal siente un desgarro por este uruguayo sencillo. Tal vez el mensaje más profundo que nos deja es que el olvido está lleno de memoria”.

Eduardo Galeano

“Benditos sean los hombres honestos como él”.  “El dolor, se dice callando”.

José Saramago

"Hemos perdido y hemos ganado porque están ahí sus libros, que afortunadamente nos sobreviven".

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Etiquetes de Technorati: ,,,

diumenge, 17 de maig del 2009

Per què no prohibeixen els toros d’una vegada?

Aviat arribarà l’estiu i tornaran les corrides de toros. Ja sé que hi han persones i associacions que fa anys que lluiten contra els toros. Simplement m’hi vull sumar.

Fa pocs dies que llegia al periodista Santi Capella i Rabassó parlant dels toros. Entre altres coses, deia:

“I no accepto (perquè senzillament tinc 52 anys i molta via feta) que ara em vingui, en ple segle XXI, cap pseudosaberut erudit i estudiós del taurinisme, a explicar-me que la tauromàquia això, o allò, perquè jo li proposaré una altra cosa: canviar els braus per jaguars, panteres, tigres de bengala o lleons africans, a veure quants es deixen impressionar per una capa vermella i un homenet amanerat, vestit amb sabates de dona i marcant el cul i els testicles, amb una jaqueteta ridícula i tot arrebossat de brillantets, amb un barret que sembla una cassola girada, un clown vaja…, i a veure quants d’aquests homenets tan valents amb els remugants, tenen bemolls de clavar-los les banderilles a aquests felins, sobretot si estan una mica famolencs. “

Ara que venen les eleccions europees ens diran que hem d’anar a votar perquè són molt importants. Ens diran que la major part de les lleis que ens regiran es fan allà. Jo em pregunto per què els partits no ens diuen que proposaran lleis que aboleixin les tortures. I quan parlo de tortures parlo de totes les que es puguin fer a qualsevol ésser viu. Per tant, així com es prohibeixen les lluites de galls, per exemple, per quin motiu no s’han de prohibir les corrides de toros i tot allò que faci sofrir els animals més enllà del que és necessari?

Hem començat un nou segle però seguim vivint molt endarrerits en moltes coses. Una d’elles és permetre que se segueixi conservant aquesta gran salvatjada que són les corrides de toros. I de cap manera podré acceptar mai que aquesta brutalitat s’anomeni art. Si per cas, art de fer sofrir un animal.

Quant temps més haurem d’arrossegar aquest debat infame de “toros si, toros no”?

 

Etiquetes de Technorati:

dissabte, 16 de maig del 2009

Llengües minoritzades (no pas minoritàries)

Hi han llengües que realment són minoritàries perquè les parlen poca gent. Però n’hi han d’altres, com el català, que no ho són. Però els nostres polítics s’empenyen en que ho sigui. No és minoritària sinó que la minoritzen, que és molt diferent!

I no ho és perquè parlen català més de 9 milions de persones, encara que amb les lògiques varietats dialectals. Molta més gent que un bon grapat de llengües europees.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Català

Françoise Ploquin (Le Monde diplomatique) fa notar que es mostra un sentiment de malaltia quan un francès usa l’anglès per demanar informació en un carrer de Florència, Sevilla o Coïmbra, sense parlar de Montevideo o Porto Alegre. O quan un hispanòfon o un lusòfon actuen de la mateixa manera a París. Aquesta actitud ignora el parentesc entre les llengües del sud d’Europa (i per tant de l’Amèrica Llatina) nascudes del llatí.

Entre les llengües romàniques —francès, italià, espanyol, català, portuguès, romanès—, la intercomprensió no solament és desitjable, sinó que és possible i fàcil d’adquirir. La intercomprensió és el fet d’entendre llengües sense parlar-les: cada un parla o escriu en la seva llengua, i entén o llegeix la de l’altre. Aquesta gestió, que no necessita cap coneixement previ del llatí, té la naturalesa de soldar un conjunt de països que pertanyen a la mateixa família de llengües, i que tenen interessos i cultures pròximes.
Els escandinaus han entès bé aquesta noció de família de llengües, i des de fa molt de temps: un danès, un noruec i un suec s’entenen entre ells parlant cadascú la seva llengua. El costum d’ajudar-se en les semblances (utilitzant-les preferentment quan s’expressen) i l’estudi de les diferències sistemàtiques (coneixent les que no pertorben la comprensió) permeten als escandinaus comunicar-se fàcilment entre ells, i així existir com a comunitat. Així, després d’un segle, cada un d’aquests tres països ensenya a l’escola les bases de la gramàtica de les llengües dels dos altres.
Els treballs dirigits amb equips d’estudiants voluntaris, però no especialistes (Eurom4), demostren que en seixanta hores un locutor d’una llengua romànica pot aconseguir llegir i entendre textos en tres de les altres llengües (llibres, enciclopèdia, articles de premsa). En la majoria de temes, no obstant això cal una mica més de temps per aconseguir una bona gestió de la comprensió oral (conversació, pel·lícules, ràdio i televisió).

Aquí a l’estat espanyol de totes aquestes coses encara no se n’han assabentat i sembla que no se’n volen assabentar. I segueixen amb la guerra de la llengua dia rere dia. I ni els passa pel cap que el català o el gallec també es podria ensenyar a altres llocs de l’estat, com es pot ensenyar el francès, l’italià o l’anglès. Però això aquí no ho entendran mai i ja ni cal que ens hi escarrassem. Resulta que el català s’ensenya en més universitats fora de la península que en la mateixa península ibèrica.

La llengua de l’Imperio segueix essent la única llengua possible d’un Imperio que va de capa caiguda perquè el món cada dia està més interconectat. I si algú ha de guanyar, no serà el castellà. Però d’això no se n’adonen.

Etiquetes de Technorati: ,,

divendres, 15 de maig del 2009

LLIÇÓ D’ECONOMIA AMB 2 VAQUES.


Avui faré la competència al Xavier Sala i Martin amb un text deliciós sobre teories econòmiques que un amic que em llegeix m’ha fet arribar i que em demana que publiqui.

Com que el trobo molt divertit i, de tant en tant, ens convé riure una mica aquí us transcric. Ni l’escola de Chicago ho podria millorar.


Les Principals Teories Econòmiques explicades amb vaques.

Socialisme: Tu tens 2 vaques. L'estat t'obliga a donar-li’n 1 al teu veí.
Comunisme: Tu tens 2 vaques. L'estat te les expropia i et dóna una mica de llet.
Feixisme: Tu tens 2 vaques. L'estat te les expropia i et ven una mica de llet.
Nazisme: Tu tens 2 vaques. L'estat te les expropia i et dispara al cap.
Burocràtic: Tu tens 2 vaques. L'estat te’n demana una i la perd ; muny l'altra i després llença la llet a la cloaca.
Capitalisme tradicional: Tu tens 2 vaques. En vens una i et compres un toro. Fas més vaques. Venes les vaques i guanyes diners. Després et jubilaràs ric.
Capitalisme modern: Tu tens 2 vaques. En vens 3 a la teva empresa que cotitza a borsa mitjançant lletres de crèdit obertes pel teu cunyat al banc. Després, executeu un intercanvi de participació de deute amb una oferta general associada, amb lo qual que ja tens les 4 vaques de moment, amb exempció d'impostos per 5 vaques. La llet que fan les teves  6 vaques és transferida mitjançant intermediari a una empresa amb seu a les Illes Caiman, que torna a vendre els drets de les 7 vaques a la teva companyia. L'informe anual afirma que tu tens 8 vaques amb opció a una més. Agafes les teves  9 vaques i les talles a trossets. Després vens a la gent les teves 10 vaques trossejades. Curiosament durant tot el procés ningú sembla adonar-se que, en realitat, tu només tens 2 vaques.
Economia japonesa: Tu tens 2 vaques. Les re dissenyes a escala 1:10 i que et produeixin el doble de llet. Però no et fas ric. Després rodes tot el procés en dibuixos animats. Els anomenes “Vakimon” i incomprensiblement, et fas milionari.
Economia alemanya: Tu tens 2 vaques. Mitjançant un procés de re enginyeria aconsegueixes que visquin 100 anys, mengin un cop al mes i es cuidin soles. Ningú no creu que tingui cap mèrit.
Economia russa: Tu tens 2 vaques. Comptes, i te’n surten 5. Tornes a comptar i te’n surten 257. Tornes a comptar i  surten 3 vaques. Deixes de comptar vaques i obres una altra ampolla de vodka.                                                                                                                 Economia xinesa: Tu tens 2 vaques. Tens 300 treballadors per munyir-les munyides. Expliques al món la teva increïble ràtio de productivitat lletera. Dispares sobre un periodista que es disposa a explicar la veritat.
Capitalisme americà: Tens 2 vaques. En vens una i forces l'altra a produir la llet de quatre vaques. Et quedes sorprès quan se’t mor.
Economia iraquiana: Tu no tens vaques. Ningú creu que no tinguis vaques, et bombardegen i t' envaeixen el país. Tu segueixes sense tenir vaques.
Economia Índia: Tu tens 2 vaques. Les poses en un altar per adorar-les. Després segueixes menjant arròs al curri.
Economia Suïssa: Hi ha 5000000000 vaques És obvi que tenen amo però ningú sembla saber qui és.
Economia francesa: Tu tens 2 vaques. Llavors et declares en vaga, organitzes una revolta violenta i talles totes les carreteres del país, perquè tu el que vols són 3 vaques.
Economia neozelandesa: Tu tens 2 vaques. La de l'esquerra et sembla cada dia més atractiva.
Capitalisme italià: Tens dues vaques. Una d'elles és la teva mare, l'altra la teva sogra, ¡¡maledetto!
Capitalisme britànic: Tens dues vaques. Les dues estan boges.
Economia espanyola: Tu tens 2 vaques, però no tens ni idea d'on són. Però com que ja és divendres baixes a esmorzar al bar que tenen el Marca i li fas un repàs d’una hora. Si de cas, ja et posaràs a buscar-les el dimecres després del pont del Pilar.

 

Etiquetes de Technorati:

dijous, 14 de maig del 2009

LES TV PÚBLIQUES.

La BBC deu ser un dels millors models de ràdio i TV pública, segons diuen els experts. Arribar a les seves cotes de qualitat és molt difícil veient on som ara i veient la distància que ens separa. Anys llum, diria jo. I el més terrible és veure que, en lloc d’anar-nos hi atansant, sembla que cada cop ens en allunyem més.

Un mitjà de comunicació públic (ràdio, TV, diari, revista o el que vulgueu) hauria de tenir una premissa essencial: ésser el més objectiu i respectuós possible amb tots els ciutadans. Exactament perquè el paguem entre tots i va dirigit a tots. Una cosa distinta és un mitjà privat, que és d’una persona i diu el que aquella persona li vol fer dir i ningú pot recriminar-li la tendència que pugui tenir.

Dic això pel que va passar ahir amb l’himne espanyol al camp de Mestalla. Sense entrar en si s’havia de xiular o no, en si era previsible o no que passés, el que és intolerable és que una TV pública no ensenyi el que passa i ens vulgui amagar o manipular la realitat.

Cada dia TVE ens omple de programes anomenats “del cor” d’allò més barroer i “cutre”. Cada dia deforma la realitat amb l’ “España Directo” o “Gente”. Cada dia comença la secció d’ esports parlant d’un equip de futbol (ja sabeu quin és…) com si els altres no existissin o fossin una poqueta cosa. Cada setmana hem d’aguantar pel·lícules de “Cine de Barrio” que ja sabem la qualitat cinematogràfica que tenen. S’han d’aguantar unes tertúlies amb la gent que seleccionen les consignes dels governs de torn. I podríem anar continuant.

Perquè, això sí: tots els governs de torn han caigut en els mateixos errors. I ja no em refereixo ara només a TVE, sinó que això passa igualment a les TV autonòmiques, potser de forma encara més exagerada.

El model britànic és un model a seguir, però sembla que no interessa seguir-lo. Entre tant, haurem de seguir aguantant “brometes” com les d’ahir, manipulacions contínues i interessades i, això sí, pagant-ho tot plegat de les nostres butxaques i sense dret a dir-hi res.

Etiquetes de Technorati: ,

dimecres, 13 de maig del 2009

Qui és més pinxo?

 

Aquests dies de discursos polítics podríem fer un munt de comentaris amb tot el que s’escolta allà a Madrid. Però em sembla que no val massa la pena. Per tant, faré un post ben curt i us diré que el resum del que estic escoltant seria:

QUI ÉS MËS PINXO?

Exactament això: Pura ostentació, pura pantomima, pures paraules, pura promesa. Tots presumeixen de ser els millors, de ser els que ho han fet més bé. Tots prometen i inflen o desinflen els números segons els convé.

Avorridors fins a l’infinit. Tornem a escoltar el de sempre. Els retrets de sempre, les promeses de sempre, les anàlisis de sempre. Tot massa llarg, massa pesat, massa trist, massa decebedor. Molt presumir del que han fet i del que faran. Però res de res.

Els parlaments han de ser això? Em sembla que no. Em sembla que avorriran el personal i ja ni votarem. Al final, no representaran a ningú, cada cop més allunyats del poble.

Una llàstima, perquè la política no és això.

Etiquetes de Technorati:

dimarts, 12 de maig del 2009

“Una confessió “ de Lleó Tolstoi.

 

Lleó Tolstoi té un llibre que convindria llegir en moment de depressió i crisi com aquests. La depressió pot ser personal i social. Les dues es autoalimenten. La gent, a vegades, pel fet de veure les coses negres creu que tot es negre. I en temps de crisi, de tant parlar-ne, cada dia hom és més procliu a l’angoixa i a la depressió encara que moltes vegades no hi hagi motius personals.

El llibre es diu “ Una confessió” i l’escriu quan estava a prop de fer 50 anys i ja era ric, famós i admirat. Però de cop i volta va entrar en una profunda crisi.  La descriu així: “La meva vida es va aturar. Podia respirar, menjar, beure i dormir; de fet, no podia no respirar, no menjar, no beure i no dormir. Però no hi havia vida en mi perquè no tenia desitjos. Si desitjava alguna cosa, sabia per endavant que d’això no en resultaria res, tant si es realitzés com si no. Si un fada se m' hagués aparegut i m'hagués ofert fer realitat tots els meus desitjos, no hagués sabut què demanar.”
Amb aquests símptomes, avui segurament li haurien diagnosticat una depressió. Però el 1880 no s'havien inventat el Lexatín ni el Prozac. Per sort per la humanitat, Tolstoi va sortir a pols del seu pou i va escriure aquest llibre impagable, on ho explica amb el seu talent de narrador excepcional. Després d'estar a la vora del suïcidi, el comte mundà i escriptor d'èxit es va metamorfosà en el cristià heterodox que coneixem, el profeta de barba blanca i brusa camperola que predicava la no violència i va ser el mestre de Gandhi.

Una de les causes del malestar de la nostra societat jo crec que és perquè ho volem tot. Ja tenim molt, però encara volem més. Estàvem acostumats a viure bé i semblava que la cosa no tindria aturador. I ara sembla que tot se’n va en orris i que ja no hi ha res a fer. I això de fer sacrificis no va amb la manera de ser i de fer la la gent d’avui. Possiblement la gent que va viure les necessitats de la postguerra sí que ho podria entendre. Però la majoria de gent ja ha viscut massa bé.

Escoltant alguna de les propostes dels nostres polítics estava pensant que cap d’ells no s’atreveix a dir la veritat i dir les coses tal com són. I no s’atreveixen a formular propostes una mica dures perquè perdrien vots.

La lectura de Tolstoi ens aniria bé en aquests moments i ens seria de molta més utilitat que escoltar els discursos del debat de política general al Congrés dels Diputats.

 

dilluns, 11 de maig del 2009

Quins valors tenim i ensenyem?


Josep-Maria Terricabras diu que, sovint, quan es parla de valors es fa en to de queixa: bé perquè es lamenta la crisi de valors, bé perquè s’enyoren valors del passat, o perquè s’afirma que els joves no tenen valors, que la família
i l’escola no s’ensenyen. Es parla molt de valors, però gairebé mai no
resulta clar què es vol, què es lamenta, què es critica. Ell indica 4 punts importants que s’haurien de tenir en compte i que a mi també em semblen molt importants.

1. Que els valors són apresos. Que no és mai per casualitat que una societat valori més unes coses que altres.

2. Que, en una societat plural, hi ha multitud de valors i que cadascú
ha d’exercir la responsabilitat de triar. Perquè els valors demanen llibertat i coratge.

3. Que els valors morals no són els únics i sovint no són els més importants. Si no es té una idea de la persona que es vol ser, del món que es vol construir, no es pot avançar gaire. I, si s’avança, es fa a les palpentes, com per casualitat.

4. Que el problema bàsic no és que els nostres valors estiguin en crisi sinó justament el contrari: que som massa poc crítics amb els nostres valors.

Jo crec que en moments de crisi com els actuals hauríem de repensar tot aquest món dels valors. Des de la mateixa escola, fins a la família. A mi em sembla que la societat encara està vivint com vivia 20 anys enrere i que no ens estem adonant que el món ha canviat molt en poc temps i que contínuament està canviant. I em sembla que no ens en adonem i el jovent no sé fins a quin punt se n’adona també.

diumenge, 10 de maig del 2009

Una galleda més de merda al damunt.

Jaime Mayor Oreja acusa de nou el govern català de vulnerar els drets i les llibertats en matèria lingüística, ens informes els diaris.

Ara resulta que, després de 25 anys d’immersió lingüística en català i quan tothom sap que ha estat una política que ha donat bons resultats , ara el Govern de la Generalitat condemna a una "immersió en la ignorància" a milers de joves catalans, segons paraules seves

Quina mala llet!

Quina mala fe!

Quin desconeixement de les coses!

Quina manera d’engegar el ventilador per tal que la merda esquitxi a tothom!

Quines mentides!

Es torna a emprar la llengua com a tema de debat. Però hauria pogut ser qualsevol altre. El PP viu d’això. Són carronyers de mena. Viuen de les deixalles dels altres. Viuen dels morts que ells mateixos maten. Són miserables de mena. Per això aquí a Catalunya no viuen, ni tant sols sobreviuen. Enganyen a 4 carallots que es deixen enganyar, però es veu que els dóna bon rendiment a la resta d’ Espanya. Per això enganyen conscientment i busquen el que sigui per a crear polèmica.

Em sembla que no hi hem de patir massa perquè aquest camí no els portarà enlloc. Però sí que cal plantar-los cara, com la plantaríem a qualsevol mentider que ens vol fer creure una realitat distorsionada. Però res més. La mateixa societat ja s’encarregarà de no votar-los. La majoria de la gent tampoc és tan burra. Això sí: quan vinguin a passejar-se per aquí, que sàpiguen que no seran gens ben rebuts. De mentiders i empastifadors no en volem.

I que sàpiga una cosa el Sr. Mayor Oreja: el jovent català sap tan castellà com qualsevol noi de la resta d’Espanya. I que sàpiga també que una persona que és basca i que no sap un borrall de basc, (que és la llengua de la seva pròpia terra), no pot anar fent de Quixot per aquests móns de Déu. Li podríem dir: “Metge, aplica’t la teva pròpia medecina” i aprèn basc abans d’anar a parlar de llengües, com si fossis un gran especialista en el tema, per aquests móns de Déu.

I aquí l’únic que és condemnat a la ignorància (una ignorància conscient) ets tu mateix, Sr. Mayor Oreja!

 

dissabte, 9 de maig del 2009

Pobre psiquiatra!.

 

Vaig entrar al consultori, em vaig treure l'abric i em vaig atansar fins al  divan.
Em vaig asseure; no estava en condicions d'estirar-me.
Havia de mirar la cara del meu analista. D’altra manera no hauria estat  capaç d'emetre una sola paraula. Sabia que el que havia descobert podia canviar el curs de la meva teràpia. Percebia que per primera vegada estava a punt de desxifrar per què m ‘afectava tant no entendre la realitat, una cosa que els passa també a molts polítics, només que a ells no els importa.
Mirant-lo als ulls, li vaig dir al meu terapeuta:
"La meva mare, el meu pare i els meus educadors m’han enganyat tota la vida. Sempre".
I sense immutar-me vaig anar desfent  el nus de la meva angoixa. "... I no van ser només mentides . Jo puc perdonar-los que m'hagin assegurat que si prenia la sopa creixeria. Però no puc perdonar-los aquestes calúmnies que van afectar la meva vida per sempre. "
Amb la càrrega addicional de saber que no podia recordar-les totes, vaig començar a enumerar les que encara ressonaven en el meu turmentat cervell:
- Si et passa alguna cosa al carrer, truca a la Policia, que ells t’ajudaran.
- Els lladres tenen por a la Policia.
- Jutge no ho pot ser qualsevol; primer ha de demostrar la seva honestedat. 
- Per integrar un partit polític has de  tenir la mateixa línia de pensament que la resta dels teus companys.
- Si volem guanyar molts diners has de treballar molt.
- El que roba va a la presó.
- Els periodistes han de ser objectius i en cap moment mostrar la seva ideologia; només han d'informar i això serveix per formar.
- Si ho han dit per la tele, és veritat.
- Al final, sempre guanyen els bons.
-Catalunya és un país ric, amb moltes possibilitats, per això aquí ningú
es mor de fam. 
- El banc és el lloc més segur per a guardar els diners.
- El client sempre té raó.
- Si ets honest sempre t' anirà bé a la vida.
- Els meus drets acaben on comencen els dels altres i viceversa.
- Els polítics són els representants del poble.
- Un president, quan assumeix, declara el seu patrimoni, i quan acaba
el seu mandat no pot tenir més que quan va assumir.
- Després de les eleccions, el candidat que va perdre es posa a disposició del
que va guanyar per ajudar-lo.
- Cap país pot immiscuïir-se en assumptes interns d'un altre.
- Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions.
- Com es menja aquí, no es menja enlloc.
- Els països rics ajuden els països pobres.
- L’esclavitud es va acabar fa molt temps i està prohibit que els nens treballin.
- Després de treballar tota la vida, el premi és que pots jubilar-te i viure
sense treballar.


En arribar en aquest punt, em vaig penedir de mirar-li la cara al meu terapeuta ... Ell també estava plorant a llàgrima viva, mentre destrossava el retrat familiar que fins aquell moment estava sobre la taula de la consulta i que cuidava com un tresor.

Etiquetes de Technorati: ,,

divendres, 8 de maig del 2009

Flaixos del meu centre.

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

Etiquetes de Technorati: ,,

dijous, 7 de maig del 2009

En homenatge als “madurets”.

 

HO DEIXO TAL COM M’HO HA FET ARRIBAR UN AMIC URUGUAIÀ. PELS CATALANS POTSER SERÀ UNA MICA DIFÍCIL ENTENDRE EL VOCABULARI. PERÒ SEGUR QUE TOTS PODEN ENTENDRE EL CONTEXT.

ES UNA MICA LLARG, PERÒ VAL LA PENA.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Así es la vida. Primero te llevaban a los bautismos y vos no te enterabas ni te acordabas de nada.

Después cumplías tu primer añito y tampoco te enterabas. Esas fabulosas fiestas estaban hechas para los papás y los abuelos del nene y, más aún, para los papás y los abuelos de los nenes de los demás.

Por tercero o cuarto de secundaria te empezaban a llover invitaciones en cartulinas blancas con letras doradas: ¡Llegábamos a los cumpleaños de 15!

Ocho o diez años después, aparecían los casamientos.

La misma que cumplió quince te avisaba que 'vamos a ser dos', o incluso alguna se animaba con Benedetti y te ponía 'Somos muchos más que dos'.

Siete u ocho meses después (nueve a más tardar)entendías que no había sido 'ni en la calle' ni 'codo a codo'. Y como nos quedaba un hueco grande, sin festejos, hasta que llegaran las Bodas de Oro, a alguien se le ocurrió inventar "Los Cumpleaños de 60.ó 70"¡Y estuvo genial!

Yo no sé quien fue, pero alguien fue, no tengo dudas.

¡Sí, señor!!. Por suerte está de moda encontrarte con gente gorda, pelada, hecha pelota, sorda y canosa que alguna vez trepó muros con nosotros.

Es casi, casi la Fiesta de la Nostalgia.

- No tengo idea qué ropa ponerme -le dije a mi mujer.

- ¿Vos no tenés idea? -me contestó- ¿Y yo?, que la última vez que me sacaste fue cuando vino KATUNGA al PALACIO SALVO.

Lo que no nos quedaba estrecho, no permitía que se prendieran los botones.

Lo que no nos ajustaba las muñecas, nos estrangulaba el cuello.

Los zapatos nos comprimían los dedos y el verbo que conjugábamos por primera vez era 'matambrear' ; casi todo nos matambreaba alguna parte del cuerpo.

Fui hasta el ropero y le dije a mi mujer:

- Vos vestite en el baño. Cuando yo esté listo te aviso y nos encontramos en el pasillo.

Me puse una camisa de seda, pero sólo me prendió un botón. El de más abajo, el que ponen al final, justo el que queda adentro del pantalón y nadie se entera si prendió o no. Entendí finalmente lo de 'al santo botón'.

Para disimular me puse un buzo de lana, que de tan justo que me quedaba me marcaba el ombligo con una perfección que ni labrado.

- ¿Y si les decimos que se nos enfermó Raquelita y los padres tenían que salir? - gritó mi mujer desde el baño como haciendo fuerza para

cerrar un cajón, un baúl .... o un pantalón.

- ¡Noooo, le dijimos a Pedro que íbamos a ir! – le dije transpirando y cinchando con unas botas de cuero que me puse por última vez cuando fuimos al estreno de" El Graduado" .

Para taparme el monumento al ombligo, me puse un sacón de lana de aquellos que se tejían a mano y que llevaban un cinturón también de lana.

El pantalón lo dejé para lo último porque sabía que sería el que demandaría el esfuerzo mayor. Subir, subió. Pero los ganchitos que lo tenían que cerrar ni siquiera se conocieron.

Usé el cinto. Le hice un agujero extra, bien en la puntita. El próximo cumpleaños .....se lo hago en el anexo.

Desde el baño escuché a mi mujer que seguía haciendo fuerzas, se apoyaba en las puertas, se agarraba del bidet y se quejaba como nunca la había escuchado.

Me puse una corbata para disimular que el botón de arriba no prendía ni prendiendo y con las botas sin terminar de calzar salí caminando como pude.

Nos encontramos en la mitad del pasillo.

Mis botas dobladas en el tobillo, parecían indicar que estaba bailando un malambo, pero quietito.

Nos miramos. Mi mujer solo atinó a apagarla luz. No nos podíamos mover, caminar, ni respirar. Ni siquiera teníamos fuerza para llorar.

Cuando nos repusimos, mi mujer me juró por Cacho Bochinche que nunca más iría a un cumpleaños de más de 60.

Como todavía quedaban dos días la convencí para llevar a la modista la ropa que nos probamos. Habría que agregarle, cortarle, ponerle o sacarle (más ponerle que sacarle).

Cuando llegó el día del cumpleaños éramos otra cosa, nos movíamos con cierta gracia, incluso ensayamos a hacer como que saludábamos al llegar.

Después probamos una vez (una sola vez) a agacharnos, e hicimos como que bailábamos para saber de antemano si algo de aquello se rompería, se despegaría, se desarmaría o se descosería en algún momento.

Quedamos bastante conformes, pero nuestros hijos nos cerraron con llave por fuera y nos prohibieron salir vestidos así. Nos amenazaron con no dejarnos ver nunca más a nuestra nieta.

¡Pero nuestra rebeldía efervescente y sesentona no se rinde!

¡Saltamos por la ventana y contentos y rejuvenecidos nos fuimos al encuentro de los compañeros de una generación pujante y vital!

Abrimos la puerta doble.

Pedro nos esperaba como si fuera una quinceañera. Le dimos el regalo a la vez que en un segundo observamos todas las mesas y pudimos ver que casi todos estaban matambreados.

Sólo se salvaban tres o cuatro parejas, el resto fue al mismo shopping que nosotros.

Nos sentaron en una mesa grande con otras personas

- ¿Quién es el señor canoso que está al lado mío? -le pregunté en voz baja a mi mujer.

- Es Carlitos, fueron compañeros del liceo y es tu actual peluquero.

- ¿Carlitos?... Hace diez minutos que estoy conversando con él y no me daba cuenta de dónde lo conocía. Está hecho pelota. No se mantiene como me mantengo yo.

Giré, le pasé el brazo por la espalda y tratando de disimular le dije:

- ¡Carlitos viejo y peludo!...¡Estás igualito Carlitos!!

- Y voooos estás hecho bolsaaaa!!!-

me dijo y empezó a toser de tal manera que la mujer, con pañuelito al cuello igual que la mía, se tuvo que parar a atenderlo.

- Levantá los brazos, viejo. Tomate una cucharada de esto por favor, tenés que cuidarte, a vos te faltan dos años para tu cumpleaños de 70.

Enfrente a nosotros, en la misma mesa, estaba Beto con la esposa (alias Incamable) que se había puesto toda la pintura que encontró en la casa, incluyendo una mano de enduído, dos de fondo, esmalte sintético y antióxido.

Beto se me acercó y en secreto me dijo:

- ¿Te acordás de Mónica? ¿Te acordás que estaba que se partía? ¿Te acordás que todos estábamos enamorados de ella en facultad?

- Claro que me acuerdo. ¡Siempre me acuerdo de ella!

¡¡Tooodos los días me acuerdo de ella!! ¡¡¡¡SÍÍÍÍÍI, NO DEJO DE ACORDARME DE ELLAAAA!!!!!

!Y esto se ve que con la emoción lo dije fuerte porque mi mujer me pisó sin querer con los dos tacos aguja.

- ¡¡Mirá para la pista! ¡¡Salió a bailar con el marido, mirala!!! -me dijo Beto, babeándose.

Giré la cabeza y solo conseguí ver a una señora mayor, entrada en años y en nalgas que se movía con mucha gracia.

- No la veo -le dije- debe de estar bailando atrás de la gorda culona...

La conversación en la mesa se fue poniendo linda.

Todas las frases comenzaban con: '¿Te acordás de...?', '¿Vos estabas el día que...?', 'El que no está bien es...','¿Sabés quien tuvo otro nieto....?', 'Viste quién se murió?'.

Las manos empezaban a hablar más que las bocas. Cuando alguien trataba de recordar quién fue que le chocó el auto al padre en el 60, aparecían los '¿eeeehhhh?', '¿Cómo

era?...' 'El petiso...' '¿Cómo se llamaba el petiso?...'Y la mano golpeaba el aire, la mesa o el hombro del otro:'el de pelo largo crespo que se hacía la toca, ¿cómo era que se llamaba?'

- ¿Y ustedes ya tienen nietos? - preguntaba Ariel.

- Si, una - le decía mi mujer.

- ¿Dos nietas ya?

- No, una sola.

- ¿Dos varones? ¡Mirá vos!

- ¡¡UNA NIETAAAA!

- ¿Neneta? Que lindo nombre. Disculpá que no te escucho bien. Están poniendo la música muy alta. A ese jovencito que está con el combinado deberían calmarlo un poco.

- Acá tengo una foto de Raquelita- le dijo mi mujer.

- Ni te molestes - contestó Ariel - sin los lentes no veo un pomo.

La fiesta estaba bien buena, la música pasaba de" Zapatos Rotos" a" Yo en mi casa y ella en el bar "y de" La Lambada" a" Los Iracundos ".

De la pista me hacían señas para que saliéramos a bailar.

- ¡¡Vamos cheeee!! ¡Manga de aburridos!! ¡Cómo en los sesenta, negro!..... ¡Vengan cheee!

Dos veces me tenté y dos veces me senté. Dos veces me paré y dos veces mi mujer me pegó un pellizcón en zonas de compromiso, me aplicó el plan taco aguja y me gritó en secreto al oído:

- ¡¡Esperá a los lentos, si bailamos esto se nos descose todo!! ¿Por qué no vas a fumar un cigarro afuera con Carlitos y Oscar?

Ahí viene el mozo ¿Te pido algo?

- Sí, pedime un Omega Tres con bastante hielo. Ya vengo.

- Mi amor - me dijo mi mujer cuando me paré- llevá el celular por las dudas y llevá este papel con la dirección anotadita.

Afuera aprovechamos para recordar todas las minas que estaban buenas y nunca nos dieron pelota, todos los nabos a quien les quedamos debiendo una trompada y todos los campeonatos que nunca ganamos.

En la vereda de enfrente alcanzamos a ver que Beto hablaba con una señora, le mostraba la cédula y le preguntaba dónde quedaba el local en el que estaba un rato antes festejando un cumpleaños de más de 60.

Desde adentro, el tipo del parlante avisaba que había aparecido Juanita y que estaba junto al tipo que pasaba la música.

Que fueran a retirarla allí.

Fue una noche inolvidable, a las 11 nos tomaron la presión a todos y un enfermero atendía sin costo a los que se sofocaban bailando.

Junto con los souvenir, en un detalle realmente novedoso, a los que queríamos seguir tomando cerveza nos iban dando pañales desechables.

¡Formidable invento esto de los cumpleaños de más de 60!

Más que nada ahora, que todavía estamos hecho unos potros!!

 

Etiquetes de Technorati: ,,

dimecres, 6 de maig del 2009

Perles.

Ja sé que no ho hauria de fer i que si ho sabés el meu metge m’ho prohibiria. Però hom és dèbil a la temptació o és que necessito la meva dosi de masoquisme; però us he de confessar que, de tant en tant, (tampoc massa sovint, eh!) entro a la pàgina web de la COPE. Escoltar-la no ho faig. Em sembla que no aguantaria i vomitaria…

Ja podeu suposar que hi trobo moltes “perles”. La COPE no canviarà per més que marxis dos de les seves estrelles. A vegades aquestes perles fan plorar de tanta tristesa que produeixen i a vegades  fan riure per l’exageració o la bestiesa que s’hi detecta.

Aquets dies estan eufòrics amb el País Basc i amb els acords que han arribat els dos gran partits nacionalistes espanyols (PSOE y PP). Ens recorden a tots els grans i “democràtics” pactes que han fet. Es veu que entenen la democràcia com els convé. I, per altra banda, venen a dir que fins ara no hi havia democràcia al País Basc. Durant tots aquests anys no es va votar potser?

“Treinta años. Ese es el tiempo que el PNV ha gestionado y gobernado el País Vasco a su antojo. En algunas ocasiones – las menos - lo ha hecho con piel de cordero y en otras – las más – recogiendo las nueces que caían del árbol que agitaba ETA con sus atentados, sus secuestros y su extorsión.”

Haurem d’esperar a veure com gestionen tot això i quan temps duren plegats. Certament no els veig massa futur. Però tampoc no en veia aquí a Catalunya i ja veieu: un tripartit darrere l’altre.

Què tindrà la política que enganxa tants culs als seients?

Etiquetes de Technorati: ,,,

dimarts, 5 de maig del 2009

Treure a passejar el gos.

És bo, és necessari, és just, és saludable, és beneficiós en tots els sentits treure a passejar el gos. Conec molta gent que el treu a passejar de manera educada, civilitzada, com correspon. D’aquests no me’n puc queixar. Al contrari. Els admiro perquè a mi em faria una mandra enorme haver de treure a passejar el gos quan arribo de treballar, o quan plou, o quan fa fred, o quan fa calor. A mi em faria mandra treure a passejar el gos sempre. Per això no tinc gos.

Per això i per altres raons. No sóc gaire amant dels animals en general. I tenir un animal en un pis no m’agrada. Em sembla que si visqués en una casa de pagès o en una casa amb pati ho veuria diferent..

Deia que no em queixo dels ben educats. Em queixo dels mal educats i mal educades que treuen a passejar el gos i deixen que ho embrutin tot a qualsevol lloc i mai no recullen res. A més, m’he assabentat que hi ha gent que s’hi guanya la vida. No està malament i més ara que no hi ha feina. Podria ser una sortida per alguns. Però això sí: demanaria que fossin ells qui passegessin el gossos i no pas que el gossos els passegessin a ells. Perquè hi han gossos infinitament millors que les persones que els passegen. No són ni de bon tros tan bèsties!

Ja una vegada vaig parlar d’aquest tema. Hi ha una noia al meu barri que cada dia treu a passejar 7 o 8 gossos. Però ara m’adono que són ells qui la treuen a passejar a ella. Estan més nets els gossos que ella. Crec que és una bona manera de que prengui l’aire i no es mori asfixiada dins casa seva.

Ara només falta que algun Policia Municipal la vegi algun dia i tingui la delicadesa de dir-li que ha de plegar les caques…

Etiquetes de Technorati: ,

dilluns, 4 de maig del 2009

Decebedors i decebuts.

No voldria semblar o ser pessimista. Una cosa és semblar-ho i una altra ser-ho. Però a vegades ens podem sentir decebuts de certes coses o de certes persones i és llavors quan ens envolta el pessimisme.

Però també podem veure les coses des del punt de vista positiu. M’explicaré: quan una persona, una institució, una situació, o qualsevol altra cosa ens decep, a vegades és l’origen i el punt de sortida d’una nova situació i de noves actituds. És com les crisis. Si se saben aprofitar són purificadores.

El diccionari ens diu que DECEBRE vol dir enganyar. No respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n’esperava. Desenganyar.

Segurament que tots hem decebut als altres i tots ens hem sentit decebuts. Per tant, tots hem d’entonar el “mea culpa”. Acomplir les expectatives sempre és perillós perquè pot ser que l’altre esperi molt més del que hom pot donar. I quan hom dóna el que pot, no està obligat a més, diuen.

I per entendre millor el que vull dir, posaré dos exemples:

1.-ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. És un partit al que moltíssims catalans havien dipositat moltes expectatives. Només cal veure els resultats que va treure en les darreres eleccions. Em dona la sensació que està decebent a molts catalans. Per culpa seva? Per culpa del qui tenia més expectatives de les degudes? Possiblement una mica do tot. Però certament que no s’han fet les coses bé des del meu punt de vista. I això els passarà factura. Segur!

2.-EL BARÇA. L’any passat ens va acabar de decebre a tots. Després d’uns bons anys de bon futbol, tot plegat es va anar dissolent com un terròs de sucre en el cafè i l’equip va començar a entrar en una espècie de desídia. Hi havíem dipositats masses esperances? Els jugadors van deixar de fer la seva feina? Els encarregats van tancar els ulls, van deixar fer a cadascú el que volgués i se’n van anar a jeure?  Doncs segurament que una mica de tot.

I els exemples podrien seguir en tots els camps. Per tant, quan sentim frustrades les nostres esperances, quan ens sentim decebuts per alguna cosa, persona o situació haurem de mirar cap a fora, però també haurem de mirar cap a dins de nosaltres mateixos. Potser llavors veurem que hauríem de tocar més de peus a terra, no ser tan babaus, buscar noves sortides, tenir imaginació per fer altres coses i buscar el costat positiu de les coses.

Esquerra Republicana de Catalunya em sembla que està en un camí totalment equivocat i es tanca en si mateix, fa callar les boques crítiques i no obre camins de sortida nous. Els seus dirigents creuen que tenen la raó i la veritat absoluta. Ells s’ho trobaran…

En canvi el Barça aquest any ha fet tot el contrari. Els seu President va entregar l’equip a una persona molt intel·ligent, com ho és en Guardiola,  que ha sabut transformar un equip, una afició i un entorn en quelcom nou, innovador i il·lusionant. De decepció, hem passat a il·lusió i satisfacció.

Sempre hi ha un decebut perquè hi ha algú que decep. No ho oblidem. Però també és veritat que de la decepció en pot sortir coses noves.

 

diumenge, 3 de maig del 2009

“Amb més records que projectes, amb més passat que futur”.

Així ho canta Raimon en la seva cançó  “Mentre s’acosta la nit” (una de les seves cançons més boniques),  i així sento que sóc jo ara, en aquest moment de la meva vida. M’apropia, per tant aquest lletra.

Dic això, per un correu que he rebut d’un amic antic, de fa molts anys, amb el qual hem tingut darrerament poca relació però que considero de veritat amic, d’aquells que perduren al llarg de tota la vida. M’explica que llegeix el meu bloc i que descobreix una nova cara en la meva persona. Em diu textualment: “Ets un Jaume diferent al que jo havia conegut i que suposava”.

I deu ser cert. Jo mateix me n’adono que he canviat en moltes coses. El temps no passa en va. Hom es fa vell, hom canvia les situacions, la perspectiva, les emocions, la feina, l’entorn i mil coses més. La vida ens dóna coses i ens en treu d’altres. La vida és canviant i nosaltres també anem canviant inevitablement. Tant de bo ho féssim sempre en positiu, però no sempre és així ni és possible.

Quan vaig decidir-me a escriure un blog, va ser justament per aquest motiu. Perquè hom té coses a dir i a vegades no sap com, quan, ni on dir-les. A vegades parlem i ningú ens escolta. A vegades tenim ganes d’escoltar i ningú parla. Jo he de confessar que estic admirat de les coses que llegeixo en alguns blogs. Coses molt boniques, molt interessants, molt enriquidores. És clar que selecciono i em quedo amb els blogs que m’interessen….

Aquest amic em diu que descobreix en mi una persona diferent; que penso diferent al que ell suposava; que escric millor del que ell pensava (moltes gràcies, Joan) i que tinc un blog atractiu perquè és divers i toco totes les tecles del piano. Em fa gràcia això del piano, quan jo sóc un autèntic negat per la música….

De fet, això és justament el que pretenia. El títol de bloc i el subtítol ja ho diuen: passejant a peu, a poc a poc, s’observa millor la vida. I la vida està feta de records, vivències, sofriments, alegries, desitjos insatisfets i satisfaccions acomplertes. Però és clar que a la meva edat ja són més els records que els projectes i més el passat que el futur.

Gràcies per llegir-me, per encoratjar-me i per animar-me a que segueixi escrivint. Ara només falta que us animeu a deixar més comentaris en el mateix blog i no només a través del correu i a títol personal…

 

dissabte, 2 de maig del 2009

Avui, el clàssic!

 

Eduardo Galeano deu ser un dels escriptors i intel·lectuals que més ha escrit sobre el món del futbol. És clàssic el seu llibre “El fútbol, a sol y a sombra” on retrata intel·ligentment, amb ironia, humor i, a voltes, sarcasme el futbol i tot el món que l’envolta.

I és d’això que volia parlar avui. És una llàstima que el futbol hagi deixat d’esser només un esport que juguen 22 jugadors amb noblesa i art. I ja fa molts anys que ha deixat de ser-ho perquè l’envolta un munt d’interessos econòmics, polítics i de molt altres menes. Qui manega la situació en un moment determinat es val d’una persona que és qui executa les ordres que li són donades. A vegades misteriosament i sibil·linament  i altres vegades amb prou cara dura a plena llum del dia. Aquesta persona és l’àrbitre. Quants àrbitres no han robat partits quan els ha convingut! Quantes faltes no assenyalades, quantes targetes no mostrades, quants gols anul·lats durant anys i anys!

Galeano diu:

“L'àrbitre és arbitrari per definició. Aquest és l’ abominable tirà que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i l’ ampul·lós botxí que executa el seu poder absolut amb gestos d'òpera. Xiulet a la boca, l'àrbitre bufa els vents de la fatalitat del destí i atorga o anul els gols. Targeta en mà, alça els colors de la condemna: el groc, que castiga el pecador i l’obliga el penediment, i el vermell, que el llança a l'exili.
Els jutges de línia, que ajuden però no manen, miren des de fora. Només l'àrbitre entra al camp de joc, i amb tota raó es persigna en entrar, perquè s'aboca davant la multitud que rugeix.
El seu treball consisteix en fer-se odiar. La única unanimitat del futbol: tots l’ odien. El xiulen sempre, mai l’aplaudeixen.
A vegades, poques vegades, alguna decisió de l'àrbitre coincideix amb la voluntat del seguidor, però ni així aconsegueix provar la seva innocència. Els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell. Coartada de tots els errors, explicació de totes les desgràcies. Els seguidors haurien d'inventar-se’l si ell no existís. Quant més l’odien, més el necessiten.
Durant més d'un segle, l'àrbitre va vestir de dol. Per qui? Per ell mateix. Ara dissimula amb colors.”

Tant de bo avui no passi com en el partit a Barcelona, on el Madrid només va anar a caçar. En lloc de jugadors de futbol els del Madrid semblaven caçadors, amb l’escopeta a punt. Aquell dia anaven a caçar a Messi, sobretot, i l'àrbitre els va dir: endavant! Jo us deixo fer, teniu el meu permís. I bé que s’hi van abonar!

Només si l’àrbitre és una mica just, avui s’acomplirà justament el que fa dies que està escrit: que el Barça és el millor equip, és el que fa millor futbol i és el que ha de guanyar la lliga.

Amén!

divendres, 1 de maig del 2009

Les vaques sagrades de l’Índia

No us heu preguntat mai per què a l'Índia, un país on hi ha molta fam, la gent, enlloc de menjar-se les vaques com aquí, n'ha fet un animal sagrat i de culte?

Resum d’una tesi doctoral d’una persona que s’anomena YALIEL i que vaig trobar molt interessant. http://xat.cat/?L=blogs.blog&article=3435

"La vaca no sempre ha estat un animal protegit a l’Índia. Els primers textos de l’ hinduisme ni protegien ni menyspreaven la vaca, que era de consum habitual.
Això va canviar amb l’augment de la població, fet que va portar a substituir el sistema de pasturatge (ramaderia) pel de l’agricultura. L’explicació d’aquest canvi és que si els animals es mengen els cereals i després els humans ens mengem els animals, es perden en el procés moltes calories i proteïnes (que són les que els animals fan servir per viure); en canvi si els humans ens alimentem directament de cereals s’aprofita molt més el valor calòric d’aquest aliment.
Tot i així, la cria de bestiar no es pot suprimir totalment, perquè els pagesos en necessiten com a eina de treball (per arrossegar les arades, per exemple).
El budisme fou la primera religió contrària al sacrifici d’animals.
L’aparició del budisme, doncs, està molt relacionada amb el sofriment dels pagesos i la necessitat d’utilitzar les terres per conrear, en lloc de per alimentar el bestiar. Buda va prohibir el sacrifici d’animals, va condemnar la supressió de qualsevol tipus de vida, va substituir els rituals (que sovint anaven acompanyats de sacrificis d’animals) per la meditació, i va fer de la pobresa i les bones obres els mitjans de salvació.
Les vaques no competeixen amb els humans pels aliments, ja que mai no pasturen les terres de conreu (s’alimenten de deixalles); fan servir els fems de les vaques com a adob i fertilitzant pels conreus, com a combustible per les cuines, i també com a material de construcció (barrejat amb aigua).
Molts pagesos no poden comprar un tractor; a més de la benzina, haurien d’afrontar el cost de les reparacions i de les peces de recanvi. D’altra banda, la manca de fems els obligaria a comprar adobs químics. Els tractors són més eficients que els animals de tir en explotacions de grans dimensions, però a l’Índia hi predominen les petites propietats.
Per tenir animals de tir (bous) cal una vaca, per tant, el pagès que té una vaca posseeix una “factoria” per produir bous.
Algunes possibles conseqüències de la supressió del tabú de la vaca a l’Índia podrien ser les següents:
- Els preus es dispararien fins a assolir els nivells internacionals.
- S’haurien de dedicar molts cereals a engreixar el bestiar, per tant, molts camps de conreu haurien d’esdevenir pastures.
- S’enriquirien només una minoria de comerciants i pagesos, però la majoria de la població pagesa s’arruïnaria.
La majoria de les vaques més estèrils i menys productives són propietat dels pagesos més pobres; però, atès el caràcter sagrat de la vaca, si se’n van a pasturar al camp d’un ric terratinent no la poden foragitar. Així mateix,si la vaca es posa malalta, l’estat se’n fa càrrec gratuïtament.
A més, les vaques també incrementen la renda de les famílies pobres donant-los la seva llet.Així doncs, en definitiva, tenir una vaca és una garantia per a les famílies pobres.
La vaca dóna llet, és la mare del bou (l’animal de tracció més eficaç i barat per al tipus de sòl i clima de l’Índia), i consumeix deixalles. Per tant, deixant-la viva genera molta més vida que matant-la."

Etiquetes de Technorati:

Les brillants americanes d'un home brillant


Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, el Maresme, 1963) no es pot negar que és un home tan brillant com les americanes que sol vestir. És una persona que allà on és es deixa veure i el que diu, generalment no deixa indiferent a ningú. Per a mi això és el més secundari encara que per a molta gent és el que més crida l’atenció.

L’acabo d’escoltar en una ràdio i m’ha tornat a seduir. Jo no entenc gens d’economia i, per tant, no sé si els seus anàlisis, son encertats o no. Sé que té els seus incondicionals i els seus detractors. Però alguna cosa deu saber quan és reconegut com una autoritat mundial en economia i se li han concedit una colla de premis i és consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional…

Però el que admiro més d’ell són les explicacions clares i senzilles que fa de les coses. Fins els més rucs podem entendre el que diu. Ho explica tot tant senzill i planer que tothom ho entén. I diu les coses sense pèls a la llengua, que també és prou interessant.

Avui ha fet una anàlisi sobre la crisi econòmica mundial admirable, des del meu punt de vista. Ha dit evidències, però ha dit coses que no sentim dir als nostres dirigents. I diu que no fa prediccions perquè cap economista pot fer-les. Diu que no és la feina dels economistes. Ja diuen que els economistes no endevinen mai res quan fan previsions de futur.

Quan s’ha referit a Espanya ha estat tant clar que els nostres dirigents haurien de quedar vermells de vergonya. Des del Zapatero, que negava la crisi fa ben poc, fins als ministres que van tocant campanes sense solta ni volta i que és evident que sense cap pla de xoc amb cara i ulls. Quan ha caigut un sector tan important com la construcció, què pensa fer el Govern? Obra pública? Donar diners als Ajuntaments per que arreglin carrers? Ni tan sols obliga als aturats a anar a fer cursos a una Acadèmia o a la Universitat si volen cobrar el subsidi d’atur. Ell diu que això hauria de ser el mínim exigible, com ho és a altres països. I que aquí l’únic que protegim són els llocs de treball i no pas als treballadors. Ha dit un munt de coses interessant, com quasi bé sempre.

En fi, que un altre cop m’ha agradat molt el que ha dit i que seguiré llegint els seus articles i escoltant-lo quan tingui ocasió. Per dos motius fonamentals: perquè l’entenc i perquè quasi sempre el que diu fa reflexionar. Si ens convenç o no, ja dependrà de cadascú.

Etiquetes de Technorati: ,,