dissabte, 21 de febrer del 2009

Oda a Espanya

Joan Maragall, el gran poeta català - allà al 1898, quan Espanya perdia les seves colònies- escrigué aquest poema. Vol dir que el debat ve de llarg. És un debat llarg i avorrit.

Avorrit perquè Espanya mai ha escoltat les veus dels seus “fills que parles llengües no castellanes”, com diu Maragall. I quan després de segles no t’escolten, quan has de parlar des de la inferioritat hom decideix que val més callar, o tirar pel dret, o revoltar-se, o enfadar-se, o fugir, o claudicar, o ves a saber què…

El poema mostra desafecció. És la desafecció i l’avorriment que sentim els catalans després de tant picar sobre ferro fred i d’escoltar tantes promeses incomplertes. L’avorriment d’aquell que no se sent escoltat ni espera que l’escoltin mai. L’avorriment del ruc que està fart de rebre: el fan treballar i ni tan sols li donen de menjar.


ODA A ESPANYA (Joan Maragall)

Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua no castellana
parlo en la llengua que m’ha donat
la terra aspra
en aquesta llengua pocs t’han parlat
en l’altra, massa.

T’han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts
has viscut trista.

Jo vull parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d’ara i pels que vindran
vessada és morta.

Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d’honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin
somrients marxaven cap a l’atzar
i tu cantaves vora del mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal
que el plor et torni fecunda, alegre i viva
pensa en la vida que tens entorn
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? no et veig enlloc.
No sents la meva veu tronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre en els teus fills?
Adéu, Espanya!