dilluns, 13 d’abril del 2009

República espanyola: un oxímoron?

Jordi Benplantat em contesta un post del dia 12 d’aquest mes d’abril que portava com a títol: “Cap a una tercera república?”, amb els següents termes:

Jordi Benplantaten 12 Abr 2009 en 22:262

aixó de “republica espanyola” es un oximoron, oi?
A mi m’es indiferent si es republica bananera o monarquia taronjera, si es “espanyola” no m’interesa. Aixó ja ho hem vist.

Volia aclarir algunes coses:

1.- No és un oxímoron. Fa servir un terme molt culte però que a mi no em sembla que correspongui en aquest lloc. “Oxímoron”, segons el diccionari, és “un procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l'expressió d'una idea”. Els mots “República” i “espanyola” no veig per enlloc que siguin contradictoris. Ni tan sols aparentment contradictòries. Ja ha existit. Jo acceptaria una Federació de Repúbliques Ibèriques, una República Catalana i fins i tot acceptaria una República, purament i simple. Ja hauríem avançat un bon tros…

2. Confesso per endavant que no sé gaire història. Però és que en aquest cas jo no volia parlar d’història. Simplement volia parlar d’una realitat que es va donar a Catalunya, Espanya, Federacions de Repúbliques Ibèriques (o com vulgueu di-ho) i que va fer que les coses canviessin i s’establissin novetats en la política espanyola i, de retruc, en la catalana. Que la cosa no va durar i no va acabar bé…. doncs ja ho sabem.

3.- A mi m’agradaria prou que Catalunya fos independent. Però les coses són com són. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer el que bonament pugui cadascú. Però també he de dir que si jo em sentís respectat, tractat amb igualtat, escoltat per govern d’Espanya, potser tampoc el somnis anirien tan lluny… i demanaria certes coses. Però el cert és que em sento enganyat, tractat injustament, espoliat, sense vot ni veu per a res. Per tant, tinc dret a demanar un altre estat de coses per a mi i per al meu país.

4.- Cada vegada confio menys en els partits polítics. En tots. Reconec que en tots els llocs hi ha gent de bona fe i gent prou vàlida. Però ens han estat prometent tantes coses, xerren tant, i ens respecten tan poc… que ja ni els faig cas. Ja no hi confiava gaire però ara he deixat de confiar-hi del tot. A no ser que surtin nous partits rejovenits i renovats i que vulguin canviar de veritat les coses. Dels que hi ha no me’n serveix cap. I m’avergonyeixo del meu Govern i del meu President pel poc dignes que els considero. I pel poc que defensen Catalunya.

5.- Em deceben moltes coses però em segueixen esperançat moltes altres. El món es renova constantment i estic segur que de tot plegat en sortirà alguna cosa nova i potser una nova realitat política. Per què no?

Etiquetes de Technorati: ,,,

La mona de Pasqua

 

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d'ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d'algun objecte o animal, d'una gallina, d'un simi, d'un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d'Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d'ous i recoberta de llavors d'anís, i la mona d'adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d'ou i voltades d'ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l'àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l'ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d'ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l'ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

 

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat