diumenge, 3 de maig del 2009

“Amb més records que projectes, amb més passat que futur”.

Així ho canta Raimon en la seva cançó  “Mentre s’acosta la nit” (una de les seves cançons més boniques),  i així sento que sóc jo ara, en aquest moment de la meva vida. M’apropia, per tant aquest lletra.

Dic això, per un correu que he rebut d’un amic antic, de fa molts anys, amb el qual hem tingut darrerament poca relació però que considero de veritat amic, d’aquells que perduren al llarg de tota la vida. M’explica que llegeix el meu bloc i que descobreix una nova cara en la meva persona. Em diu textualment: “Ets un Jaume diferent al que jo havia conegut i que suposava”.

I deu ser cert. Jo mateix me n’adono que he canviat en moltes coses. El temps no passa en va. Hom es fa vell, hom canvia les situacions, la perspectiva, les emocions, la feina, l’entorn i mil coses més. La vida ens dóna coses i ens en treu d’altres. La vida és canviant i nosaltres també anem canviant inevitablement. Tant de bo ho féssim sempre en positiu, però no sempre és així ni és possible.

Quan vaig decidir-me a escriure un blog, va ser justament per aquest motiu. Perquè hom té coses a dir i a vegades no sap com, quan, ni on dir-les. A vegades parlem i ningú ens escolta. A vegades tenim ganes d’escoltar i ningú parla. Jo he de confessar que estic admirat de les coses que llegeixo en alguns blogs. Coses molt boniques, molt interessants, molt enriquidores. És clar que selecciono i em quedo amb els blogs que m’interessen….

Aquest amic em diu que descobreix en mi una persona diferent; que penso diferent al que ell suposava; que escric millor del que ell pensava (moltes gràcies, Joan) i que tinc un blog atractiu perquè és divers i toco totes les tecles del piano. Em fa gràcia això del piano, quan jo sóc un autèntic negat per la música….

De fet, això és justament el que pretenia. El títol de bloc i el subtítol ja ho diuen: passejant a peu, a poc a poc, s’observa millor la vida. I la vida està feta de records, vivències, sofriments, alegries, desitjos insatisfets i satisfaccions acomplertes. Però és clar que a la meva edat ja són més els records que els projectes i més el passat que el futur.

Gràcies per llegir-me, per encoratjar-me i per animar-me a que segueixi escrivint. Ara només falta que us animeu a deixar més comentaris en el mateix blog i no només a través del correu i a títol personal…