dimarts, 4 d’agost del 2009

Alvaro Mangino.

Crisi? Tenim crisi? Doncs sí, i greu. Però per a l' Àlvaro Mangino, un altre dels supervivents dels Andes, "sempre es pot estar pitjor". I ho sap molt bé i en la pròpia pell. Té experiència, junt amb els seus amics, a superar situacions crítiques i podem aplicar tot el que diu per superar aquests moments que estem passant. Segons ell, es fa necessari el treball en equip, el lideratge eficaç i la motivació.

En temps difícils de recessió i atur, Mangino somriu en sentir parlar de plans de rescat de les institucions financeres. El seu rescat va ser molt més complicat. Malgrat la dura experiència, Mangino creu que "és un avantatge haver viscut, perquè ara sabem que sempre hi ha una esperança si es prenen decisions. En lloc de lamentar, actuem. La queixa no condueix a res, i hem de treballar per sortir de les situacions difícils, perquè resulta desesperant estar pensant tot el dia 'fins quan estaré així'. Pots caure, però et pots aixecar sempre ".
Mangino es va trencar la tíbia en l'accident, i es va arrossegar durant 72 dies assegut en un coixí. Va decidir no ser una càrrega, i assumir responsabilitats. Era qui s'encarregava de saciar la set dels supervivents, fonent gel per fer aigua, perquè tot i estar envoltats de neu, aquesta els cremava i no els treia la set.
Alvaro Mangino diu que cap de les dificultats va aconseguir-los derrotar-: "Ens van motivar per tirar endavant. També vam plorar i vam perdre l'esperança, però la unió del grup feia que aquest eliminés els aspectes negatius. Vam aprendre diverses coses: que a la vida sempre es pot estar pitjor; a agrair el que un té; que sempre es pot donar més; i que en moments de crisi sorgeixen les grans creativitats ".
Mangino coincideix que "l'objectiu comú era tornar amb les nostres famílies i vam ser molt creatius en els mecanismes de motivació per tirar endavant; per tenir motius que ens fessin seguir lluitant al dia següent". Afegeix que "cadascú té la seva pròpia serralada, i els helicòpters de rescat mai arriben sols". En el seu cas, els lideratges van sorgint segons les necessitats: "Hi havia líders en creativitat, en expedicions o en ajudar a prendre decisions, com és el cas d'haver d'arribar a menjar carn humana per sobreviure. Es discutia en grup com prendre i executar les decisions. Els líders eren sempre persones que, pel seu exemple i capacitat de treball, gaudien d'un reconeixement especial. En un grup no hi ha un únic líder. N'hi han diversos. I aquests han de ser capaços d'identificar els lideratges puntuals, traient el millor de la resta ".