dimecres, 7 de juliol de 2010

"En som molts més dels que ells volen i diuen"

Som a diumenge, dia 11 de Juliol de 2010. Ens hem despertat amb la ressaca de l'eufòria que produeix la multitud, els crits, l'alegria desfermada, el sentir-se per una estona transportat a un altre món que sembla possible perquè l'hem somniat  massa vegades, perquè massa vegades l'hem construït, ens l'han destruït i l'hem tornat a construir.

La manifestació va ser un èxit. Hi havia molta gent. I encara hem de comptar tota la gent que no hi va poder anar però que té el mateix sentiment d'aquell riu humà que recorria els carrers de Barcelona. Com diria en Raimon,“en som molts més dels que ells volen i diuen”. No hi eren tot els que ho són, però sí que ho són tots els que hi eren.

Però, avui, -l'endemà de la gran manifestació- potser cal que què amb més tranquil·litat ens preguntem què ens cal fer? Als catalans ens  agrada perseguir quimeres ( quimera, segons el diccionari, és una creació imaginària de l'esperit que hom pren per una realitat). Però és que a nosaltres els catalans, el que no pot ser, l'impossible, l'inabastable se'ns torna un repte i ens agrada i volem fer possible l'impossible... Perquè és bo somiar i somiar coses impossibles. I és millor encara, perseguir els nostres somnis per aconseguir fer-los realitat. Somnien, somnien adormits però somniem també desperts i ben desperts, perquè així podrem veure cap on volem anar.

Avui, l'endemà de la gran manifestació, ens cal baixar dels núvols i tocar de peus a terra. I ser ben realistes perquè ser realista significa pensar a qui haurem de votar a les properes eleccions. Deixem de banda aquells partits i aquells polítics que no siguin clars. Deixem de banda aquells partits que ens han enredat massa vegades. Deixem de banda aquells partits que no ens portaran enlloc i que no ens faran aixecar mai el vol. Deixem aquells partits que són sucursalistes. Castiguem aquells partits que van clarament -o de forma sibil·lina- contra Catalunya.

Avui, dia 11 de Juliol del 2010,  constatem que“en som molts més dels que ells volen i diuen” i, per tant, es constata que l' independentisme guanya terreny socialment. Ara és l'hora de deixar de banda "personalismes inevitables, enfrontaments estèrils, fragmentacions pernicioses, pugnes -sovint- patètiques", com deia fa pocs dies Joan Alcaraz a "El singular Digital". "Passa en aquest país i a tot arreu, però a voltes tens la impressió que aquí –segurament pel nostre tarannà- passa més", deia ell.


Per tant, catalans, ara hem d'estar alerta i ja podem anar sospesant a qui fem confiança per tal que ens representi dignament i ens ajudi a arribar algun dia a aquesta quimera, a aquest somni impossible que entre tots -n'estic segur- farem possible.

Etiquetes de Technorati: ,