dimarts, 3 d’agost de 2010

La primera caminada de l'estiu.

M'he despertat a l'hora de cada dia. Els costums -potser no tant com els vicis, però Déu n'hi do també com n'estan d' arrelats!- fan que hom faci automàticament les coses. Sense ni adonar-me'n, durant tot l'any em desperto a l'hora de sempre, em rento la cara com sempre, esmorzo i me'n vaig a treballar. Però avui he decidit canviar. Fa un parell de dies que vaig treure el pilot automàtic mental i he començat a canviar les seqüències del meus actes. És que faig vacances!. I durant aquest dies cal canviar, trencar esquemes, costums i horaris i buscar-se espais de llibertat nous i fer que l'esperit retrobi coses adormides i guardades durant l'any en l'armari dels mals endreços que tots tenim en algun racó de casa.

Us deia que m'he despertat a l'hora de sempre. És un d'aquells automatismes que ens costa de canviar. Però avui he volgut començar a dur a terme el meu íntim propòsit de caminar més del que acostumo a fer. Vull procurar moure el meu cul del seient una mica més. Per tant, avui -sense esmorzar- he sortit a caminar cap a La Serra, un dels llocs de Mollerussa on fa de més bon anar. Si us he de ser sincer, tinc encara un altre lloc preferit i millor per caminar: el camí del Salt del Duran. Per anar-hi, cal anar resseguint el Canal d' Urgell -aigües amunt- i a 5 quilòmetres trobareu un raconet paradisíac (quan està net) que em fa retornar a la meva infància: El Salt del Duran. De petit ni anàvem a berenar i a passar la tarda a recer de l'ombra i fruint de les fonts que rajaven a desdir. En aquells llunyans temps encara es podia beure l'aigua. Ara ja no, perquè les fonts estan totes contaminades.

Avui no hi he volgut anar al Salt del Duran perquè és massa distància per un primer dia. Cinc quilòmetres d'anada i cinc de tornada són massa per començar. Però demà potser ja m'hi atreviré... Avui feia fresqueta i he caminat a gust, tot escoltant música. M'he dedicat a contemplar els camps de panís -amb fileres ben arrenglerades i les pinyes a mig madurar- i els camps de peres a punt de collir. Aquests camps que jo he contemplat s'han salvat de la pedregada que ahir va caure a molts llocs de la plana de Lleida i que ha destrossat la collita en més de 400 hectàrees. La pagesia encara depèn del cel...

Els camps de panís ja fan goig. Les pinyes estan en el punt adequat per a menjar-se-les fregides, cuites a la brasa o per a fer-ne un bon caldo junt amb altres verdures. Vaig menjar blat de moro (aquí al Pla d'Urgell en diem panís) per primera vegada a l' Uruguai, on és una menja habitual i comuna amb molts altres països llatinoamericans. Allà hi han  varietats millors per a la cuina que no són els híbrids d'aquí, pensats més per a fer pinsos per a les bèsties. De seguida m'hi vaig acostumar i prou que em va agradar... Allà en diuen "choclo" (del quechua chuqllu) i, com us deia, és menja habitual. Cal fer bullir les pinyes senceres uns 15 minuts amb aigua i sal i el resultat és prou bo...

Arribat a casa, una bona dutxa, un bon esmorzar i a descansar ben relaxat. No sé si ha servit com a crònica del meu primer passeig oficialment estival. Però hi he fet el què he pogut! Fins demà, que penso seguir amb aquestes cròniques més relaxades.... 

Etiquetes de Technorati: ,,