dissabte, 13 de març del 2010

Miguel Delibes: "In memoriam"

Ha mort Miguel Delibes, un escriptor que vaig descobrir de ben jovenet quan escrivia a la Revista DESTINO, una revista que va passar de ser falangista i editada a Burgos a ser catalanista i liberal quan la va comprar Josep Vergés i es feia a Barcelona. Miguel Delibes va continuar escrivint-hi  mentre es va editar i aquest fet va fer que sempre seguís tenint molts amics catalans, entre ells Josep Maria Espinàs.

Més tard, vaig anar llegint alguna de les seves novel·les més famoses, escrites amb un dels castellans més pulcres i a la vegada senzills i populars que hagin existit. Era concís, clar, sobri, natural  i feia servir unes paraules que recollia del poble i que jo havia de consultar, inevitablement, al diccionari perquè no les havia escoltat mai i no sabia què volien dir I és que Delibes era un bon representant de l'ànima del poble castellà, a la que va ser sempre fidel.

Va néixer a Valladolid i allà va viure i va morir. «Soy como un árbol que crece donde lo plantan», diu un dels personatges de la seva primera novel·la , ‘La sombra del ciprés es alargada’. La frase, però, l' ha fet seva l'escriptor per explicar la seva fidelitat, una qualitat que ell valorava molt: va ser fidel al lloc on va néixer, a una dona, a una editorial i a un diari. Una cosa aquesta, cada vegada menys comuna perquè sembla que si no vius en una capital no ets ningú. A ell no li va caldre això  i ha estat reconegut universalment com un dels més grans escriptors en llengua castellana. Descansi en pau!

Us deixo un text que. de forma implícita, fa referència a la seva esposa i que publicà en el llibre "Señora de rojo sobre fondo gris"

" En la vida has ido conociendo algunas cosas pero has fallado en lo esencial, es decir, has fracasado. Esa idea te deprime y entonces es cuando buscas apresuradamente un remedio para poder arrastrar con dignidad el futuro. Ahora no tendré a nadie a mano cuando me asalte el miedo.

(...)

Ninguno de los dos era sincero pero lo fingíamos y ambos aceptábamos, de antemano, la situación. Pero las más de las veces, callábamos. Nos bastaba con mirarnos y sabernos. Nada nos importaban los silencios. Estábamos juntos y era suficiente. Cuando ella se fue todavía lo vi más claro: aquellas sobremesas sin palabras, aquellas miradas sin proyecto, sin esperar grandes cosas de la vida eran sencillamente la felicidad. Yo buscaba en la cabeza temas de conversación que pudieran interesarla, pero me sucedía lo mismo que ante el lienzo en blanco: no se me ocurría nada. A mayor empeño, mayor ofuscación. Se lo expliqué una mañana que, como de costumbre, caminábamos cogidos de la mano: ¿Qué vamos a decirnos? Me siento feliz así, respondió ella.

(...)

Una voz misteriosa me soplaba la lección entonces y yo atribuía a los ángeles, pero ahora advertía que no eran los ángeles sino ella; su fe me fecundaba por que la energía creadora era de alguna manera transmisible ¿De quién me compadecía entonces, de ella o de mí? "

Etiquetes de Technorati: ,

Bombes a la consciència.

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d'una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d'Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d'ajuda humanitària. Se'n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n'han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d'un 'notable' musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest 'notable' compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d'infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l' imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l' immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d'Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la 'jihad' (guerra santa ) a l'exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d'Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s'ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de 'Fundació Al-Andalus', l'òrgan d'expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d'apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com 'Abu Ibrahim', demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l' alliberament d' Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l'alliberament d'Alicia Gámez "perquè es va convertir a l' islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s'hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s'hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!