dissabte, 20 de març del 2010

Carta d'un jesuïta al Papa.

 

Carta al Papa del jesuïta Henry Boulad
Sant Pare:
M'atreveixo a dirigir-me directament a vostè, ja que el meu cor sagna en veure l'abisme en el qual s'està precipitant la nostra Església. Sabrà disculpar la meva franquesa filial, inspirada a la vegada per "la llibertat dels fills de Déu" a la que ens convida Sant Pau, i pel meu amor apassionat per l'Església. Li agrairé també sàpiga disculpar el to alarmista d'aquesta carta, perquè crec que "són menys cinc" i que la situació no pot esperar més.

Permeti'm en primer lloc presentar-me. Jesuïta egipci-libanès de ritu melquita, aviat faré 78 anys. Des de fa tres anys sóc rector de l'escola dels jesuïtes al Caire, després d'haver exercit els següents càrrecs: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d'Egipte, professor de teologia al Caire, director de Càritas-Egipte i vicepresident de Càritas International per a l'Orient Mitjà i Àfrica del Nord.

Conec molt bé a la jerarquia catòlica d'Egipte per haver participat durant molts anys en les seves reunions com a President dels superiors religiosos d'instituts a Egipte. Tinc relacions molt properes amb cada un d'ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D'altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, a qui veia sovint. Quant a la jerarquia catòlica d'Europa, vaig tenir ocasió de trobar-me personalment moltes vegades amb algun dels seus membres, com el cardenal Koening, el cardenal Schönborn, el cardenal Martini, el cardenal Daneels, l'arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs i altres bisbes d'altres països europeus. Aquestes trobades es produeixen amb ocasió dels meus viatges anuals per donar conferències per Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França Bèlgica ... En aquests recorreguts em dirigeixo a auditoris molt diversos i als media (diaris, ràdios, televisions ...). El mateix faig a Egipte i al Pròxim Orient.

He visitat uns cinquanta països en els quatre continents i he publicat uns trenta llibres en unes quinze llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Dels tretze llibres en aquesta llengua, potser hagi llegit vostè  "Gottessöhne, Gottestöchter" [Fills, filles de Déu], que li va fer arribar el seu amic el P. Erich Fink de Baviera.

No dic això per presumir, sinó per dir-li senzillament que les meves intencions es fonamenten en un coneixement real de l'Església universal i de la seva situació actual, el 2009.

Torno al motiu d'aquesta carta, intentaré ser el més breu, clar i objectiu possible. En primer lloc, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva):

1. La pràctica religiosa està en constant declivi. Un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que desapareixeran de seguida, són les que freqüenten les esglésies d'Europa i del Canadà. No quedarà més remei que tancar aquestes esglésies o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, com ja es fa.El que em sorprèn és que moltes d'elles estan sent completament renovades i modernitzades mitjançant grans despeses amb idea d'atreure als fidels. Però no és això el que frenarà l'èxode.
2. Seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions cauen en picat. El futur és més aviat ombrívol i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada més parròquies europees estan a càrrec de sacerdots d'Àsia o d'Àfrica.
3. Molts sacerdots abandonen el sacerdoci i els pocs que l'exerceixen encara-l'edat mitjana sobrepassa sovint la de la jubilació-han d'encarregar-se de moltes parròquies, de manera expeditiu i administratiu. Molts d'ells, tant a Europa com al Tercer Món, viuen en concubinat a la vista dels seus fidels, que normalment els accepten, i del seu bisbe, que no pot acceptar-ho, però tenint en compte l'escassetat de sacerdots.
4. El llenguatge de l'Església és obsolet, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut d'acomodar-se ni de fer demagògia, ja que el missatge de l'Evangeli s'ha de presentar en tota la seva cruesa i exigència. Es necessitaria més aviat procedir a aquesta "nova evangelització" a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, a diferència del que molts pensen, no consisteix en absolut a repetir l'antiga, que ja no diu res, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que expressi la fe de manera apropiada i que tingui significat per a l'home d'avui .
5. Això no podrà fer-se més que mitjançant una renovació en profunditat de la teologia i de la catequètica, que haurien de repensar i re formular totalment. Un sacerdot i religiós alemany que vaig trobar fa poc em deia que la paraula "mística" no estava esmentada ni una sola vegada a "El nou Catecisme". No ho podia creure. Hem de constatar que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i es dirigeix molt poc al cor i al cos.
6. En conseqüència, un gran nombre de cristians es tornen cap a les religions d'Àsia, les sectes, la new-age, les esglésies evangèliques, l'ocultisme, etc. No és estrany. Van a buscar en un altre lloc l'aliment que no troben a casa, tenen la impressió que els donem pedres com si fos pa. La fe cristiana que en altre temps atorgava sentit a la vida de la gent, és per a ells avui un enigma, restes d'un passat acabat.
7. En el pla moral i ètic, els dictàmens del Magisteri, repetits a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l'avortament, l'eutanàsia, l'homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats a casar, etcètera, no afecten ja a ningú i només produeixen deixadesa i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions categòriques. Necessiten un tractament pastoral, sociològic, psicològic, humà ... en una línia més evangèlica.
8. L'Església catòlica, que ha estat la gran educadora d'Europa durant segles, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta no vol ser tractada com a menor d'edat. L'estil paternalista d'una Església "Mater et Magistra" està definitivament desfasat i ja no serveix avui. Els cristians han après a pensar per si mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.
9. Les nacions més catòliques d'abans-França, "primogènita de l'Església" o el Canadà francès ultra catòlic-han donat un gir de 180 º i han caigut en l'ateisme, l'anticlericalisme, l'agnosticisme, la indiferència. En el cas d'altres nacions europees, el procés està en marxa. Es pot constatar que com més dominat i protegit per l'Església ha estat un poble en el passat, més fort és la reacció contra ella.
10. El diàleg amb les altres esglésies i religions és a preocupant retrocés avui. Els grans progressos realitzats des de fa mig segle estan en dubte en aquest moment.

Davant d'aquesta constatació gairebé demolidora, la reacció de l'església és doble:
- Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar constatant cert repunt en la seva facció més tradicional i en els països del tercer món.
- Apel·la a la confiança en el Senyor, que l'ha sostingut durant vint segles i serà molt capaç d'ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. És que no té promeses de vida eterna?

A això responc:
- No és recolzant-se en el passat ni recollint les seves engrunes com es resoldran els problemes d'avui i de demà.
- L'aparent vitalitat de les Esglésies del tercer món és equívoca. Segons sembla, aquestes noves Esglésies travessaran aviat o tarda per les mateixes crisi que ha conegut la vella cristiandat europea.
- La Modernitat és irreversible i per haver oblidat és pel que l'Església es troba avui en semblant crisi. El Vaticà II va intentar recuperar quatre segles de retard, però es té la impressió que l'Església està tancant lentament les portes que es van obrir aleshores, i temptada de tornar cap a Trento i Vaticà I, més que cap Vaticà III. Recordem la declaració de Joan Pau II tantes vegades repetida: "No hi ha alternativa al Vaticà II".
- Fins quan seguirem jugant a la política de l'estruç i amagar el cap a la sorra? Fins quan evitarem mirar les coses de front? Fins quan seguirem donant l'esquena, crispats contra tota crítica, en lloc de veure aquí una oportunitat de renovació? Fins quan continuarem posposant "ad calendas graecas" una reforma que s'imposa i que s'ha abandonat massa temps?
- Només mirant decididament cap endavant i no cap enrere l'Església complirà la seva missió de ser "llum del món, surt de la terra, llevat en la pasta". No obstant això, o que constatem malauradament avui és que l'Església està a la cua de la nostra època, després d'haver estat la locomotora durant segles.
- Repeteixo el que deia al principi d'aquesta carta: "SÓN MENYS CINC!" - Fünf vor zwölf! - La Història no espera, sobretot en la nostra època, en que el ritme s'embala i s'accelera?
- Tota operació comercial que constata un dèficit o disfunció es re considera immediatament, es reuneix a experts, intenta recuperar-se, es mobilitzen totes les seves energies per superar la crisi.
- ¿Per què l'Església no fa el mateix? Per què no mobilitza a totes les seves forces vives per a un aggiornamento radical? Per què?
- ¿Per mandra, deixadesa, orgull, manca d'imaginació, de creativitat, quietisme culpable, en l'esperança de que el Senyor se les s'arreglarà i que l'Església ha conegut altres crisis en el passat?
- Crist, en l'Evangeli, ens posa en guàrdia: "Els fills de les tenebres gestionen molt millor els seus assumptes que els fills de la llum ..."

ALESHORES, QUÈ CAL FER? ... L'Església té avui una necessitat imperiosa i urgent d'una TRIPLE REFORMA:
1. Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i re formular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no significa res, que no dóna sentit a l'existència, no és més que un ornament, una superestructura inútil que cau de si mateixa. És el cas actual.
2. Una reforma pastoral per repensar de cap a peus les estructures heretades del passat.
3. Una reforma espiritual per revitalitzar la mística i repensar els sagraments amb vista a donar-los una dimensió existencial, a articular amb la vida.Tindria molt a dir sobre això.

L'Església d'avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució asfíxia el carisma i que el que finalment compte és una estabilitat purament exterior, una honestedat superficial, certa façana. No correm el risc que un dia Jesús ens tracti de "sepulcres blanquejats"?

Per acabar, suggereixo la convocatòria d'un sínode general a nivell de l'església universal, en el qual participessin tots els cristians-catòlics i altres-per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i els que es proposessin. Tal sínode, que duraria tres anys, s'acabaria amb una assemblea general-evitem el terme "concili" - que sintetitzés els resultats d'aquesta investigació i tragués d'aquí les conclusions.

Acabo, Sant Pare, demanant perdó per la meva franquesa i audàcia i demano la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-li que viu aquests dies a la seva companyia, gràcies al seu extraordinari llibre "Jesús de Nazaret", que és objecte de la meva lectura espiritual i de meditació quotidiana.

Seu afectíssim en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.


Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 - Faggala - Le Caire - Egipte
Tel (00202) 25900411 - 25900892 - Privé: 25883838
henriboulad@yahoo.com
Graz, el 18 de Juliol de 2007

http://www.culture-et-foi.com/critique/henri_boulad.htm

Etiquetes de Technorati: ,