dissabte, 24 d’abril del 2010

Manuel de Pedrolo tindrà raó?

Manuel de Pedrolo era un home que parlava i escrivia clar i contundent. Era un home brillant i un defensor acèrrim dels nostres drets nacionals. La veritat és que en els moments actuals es troben a faltar unes quantes persones més com ell. Tenim alguns intel·lectuals que parlen clar i català però potser ens en caldria algun més.

A través dels articles i columnes a la premsa, Pedrolo confessà el seu profund desencís envers els intel·lectuals contemporanis, cada cop més integrats al sistema, i manifestament contrari al procés de l’anomenada Transició política que va suposar, contràriament a les esperances dipositades durant dècades en la nit del franquisme, la continuïtat en la subjugació del nostre poble a la metròpoli espanyola. Desfer-nos-en de la nostra condició de colònia envers Espanya fou una de les seves vitals preocupacions. Amb els seus escrits no han estat pocs els catalans que han pres consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

Convindria entrar de tant en tant a la pàgina que manté oberta la FUNDACIO PEDROLO

http://www.fundaciopedrolo.cat/

per adonar-nos-es de quin tipus de persona era i poder tornar a repassar els seus articles i recordar les seves idees, algunes ben actuals encara.

Va néixer el primer d'abril de 1918 a l'Aranyó, a la Segarra, i de ben petit se'n va anar a Tàrrega i , després a Barcelona, on ja s'hi va quedar. Però sempre fou un home arrelat a la "terra ferma" i un home que ens va indicar un camí clar per on transitar.

Demà es fan consultes per a la independència en una colla de pobles de Catalunya. Ens aniria bé tornar a llegir Pedrolo que ens diu:

 Moriré com un estrany a casa meva, 1978

Article recollit en el volum "A casa amb papers falsos", Llibres a l’abast d’Edicions 62 1ª edició 1981

“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres... No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”