dimecres, 29 de desembre del 2010

La justícia restaurativa

L’amic Jaume Obradors,  en el seu blog Des del Bages, explica la seva experiència de voluntariat a la presó Els Lledoners. Em sembla prou interessant difondre-la.

 

Després de sis mesos d’exercir el voluntariat en una de les presons més modernes de Catalunya: Els Lledoners (Bages)

Aquest juliol passat vaig començar d’anar, com a voluntari del SEPAP, una mica atemorit, a la Presó dels Lledoners. Ara ja m’hi passejo molt més relaxadament. Encara recordo les ziga-zagues que vaig haver de fer el primer dia abans d’arribar als mòduls, les quals em van fer perdre l’orientació de l’espai. En arribar davant dels mòduls, vaig poder contemplar un Santuari i unes muntanyes que m’eren familiars, però que no acabava de situar, perquè estava desorientat. I no us penseu pas que el dia següent ho entengués, em va costar molt. Ja sé que jo tinc una memòria visual desastrosa, tanmateix sóc de la zona! A mi aquest fet ja em diu molt, després de saber que un pres d’una presó espanyola quan li van preguntar què faria el primer dia que sortís, va respondre: un Km en línia recta. Un company veterà de l’entitat ens comentava que els presos quan surten per primer cop es troben totalment desorientats i no saben cap a on han d’anar.

Un altre fet important: els primers presos amb qui vàrem conversar eren nois de 30 a 40 anys que ja portaven 10 anys o més a la presó i els en quedaven uns altres tants, tot i no haver matat a ningú – segons ells-. Han sortit, han tornat a entrar, tenen judicis pendents. Tenen dones amb fills a fora de la presó amb les quals algun no ha conviscut mai. I t’adones que la pobresa s’estén a tota la seva família. Més endavant vaig començar a descobrir els immigrants: magrebins,asiàtics, sud-americans, de l’est, sud-saharians…amb moltes dificultats per entendre’ns. Aquests darrers encara estan més tenallats per la misèria, tot i que fa poc que hi són: alguns enxampats al Port per portar droga, altres per discutir-se amb la seva ex-dona al carrer. Recordo un sud-americà, molt ben educat i amb estudis secundaris amb quatre anys de presó per haver intentat passar droga al Port de Barcelona – poca en devia portar, ja que les penes per entrar droga eren molt dures: 9 anys de presó. Ara amb el nou Codi Penal, que va entrar en vigor el dia 23 de desembre passat, s’han reduït molt, sempre que no formin part d’una xarxa. La dona d’aquest últim noi fa poc va tenir un accident en què va morir el seu fill de dos anys. El vaig trobar abatut i sense ni un euro per poder comunicar-se amb la seva dona, que vivia a casa dels seus germans al seu país. De la nova situació d’aquest noi me’n vaig assabentar per aquells primers amb qui vaig entrar en conversa als primers dies: també a la presó hi ha gestos semblants al bon samarità de l’evangeli!

La situació és molt complexa i la diversitat és enorme: nois de moltes nacionalitats barrejats amb altres d’aquí de llarga i curta durada: un còctel explosiu al mig del pati, l’únic lloc comú de vida social. Tots voldrien treballar i no hi ha treball , i encara menys, redempció de les penes. Amb tot, voldria deixar molt clar que hi he trobar molt bona acollida per part dels nois i noies funcionaris que fan els serveis de vigilància, des del director al simple vigilant, passant per les assistents i treballadores socials. No m’ho pensava. Evidentment parlo en general, a tot arreu hi ha de tot.

Bé, mentrestant m’he anant formant una mica i he descobert que la millor justícia és la restaurativa: aquella en què la víctima i l’agressor es poden reconciliar. Per la víctima és important poder veure el rostre de l’agressor i poder-li demanar per què ho va fer, altrament dirà mil penjaments sobre la justícia, ja que no es traurà l’agressor del seu imaginari per més que se’l condemni. Els qui tenen experiència de mediació t’expliquen casos de reconciliació gairebé impensables. Però el dret penal espanyol no va per aquí. Els jutges estan educats en una justícia punitiva: a tal delicte, tal pena. Una versió atenuada de la llei del talió: ull per ull, dent per dent. Les violències sempre sorgeixen d’unes crisis, és a dir, d’altres violències que són difícils de suportar. Les presons són “el chivo expiatorio”, és a dir, el sacrifici de l’altre per restaurar el desequilibri, la crisi que s’ha provocat en no acceptar el diferent per por d’alguns de perdre la seva bona situació (estic aplicant la teoria de l’antropòleg francès René Girard sobre l’origen de la violència i la necessitat del sacrifici o de la víctima emissària per restablir l’ordre diví i/o humà. És evident que tant l’actitud de Jesús de Natzaret com la no-violència impliquen una consciència totalment diferent: Jesús no vol víctimes ni cap sacrifici! S’ha acabat el fet de culpabilitzar els més febles! Però això potser només ho entenen els més senzills! El mite de Nadal – amb sentit antropològic- per més que posi en relleu la gratuïtat i la transcendència dels fets, aquesta sempre potencia el Si de la voluntat de cada membre:Josep, Maria i Jesús. A l’inrevés del mite grec d’Edip, en el qual aquest mata el seu pare, s’ajunta amb la mare – sense saber-ho- i queda cec per la ceguesa del Destí. Tampoc s’assembla al mite de la Deessa de la Raó de la Il•lustració, la il•lusió que amb la intel·ligència ho resoldrem tot, denunciat profèticament per Nietzsche i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX, i consumat el seu esfondrament per les dues guerres mundials, pel feixisme, nazisme i estalinisme. No oblidem que la il•lustració va justificar la compra d’esclaus sud-africans per garantir que els europeus poguessin continuar tirant safrà a l’olla, en canvi el mite de Nadal és universalment inclusiu: olla per a tothom, altrament no s’entén el pessebre.