dilluns, 31 de gener del 2011

El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (1)

Els que heu anant seguint el meu blog haureu pogut comprovar que un dels temes que m’han anat interessant  ha estat el del litigi que té Lleida sobre l’art sacre procedent de la franja de Ponent. Sempre he parlat del tema com un simple afeccionat  i reconeixent que no hi entenc gens. Però sí que el tema em preocupa i em dol perquè veig que no s’estan fent les coses rectament i que, a la fi, prevalen interessos obscurs que amaguen la realitat.

Buscant sobre el tema, vaig trobar un blog on es parla molt –i bé- del tema. És el blog de l’ Aleix Barberà Giné http://eixrestaura.blogspot.com/ L’Aleix és diplomat en conservació i restauració de béns culturals (ESCRBCC), en l'especialitat d'escultura.  Per tant, és un bon coneixedor sobre temes d’art. Quan li vaig demanar permís (i que molt generosament em va concedir) per poder fer servir dades del seu blog em deia que hi havia un llibre que estudiava molt bé el tema i que us l’aporto per si hi ha algú interessat en aprofundir sobre el tema. El llibre és el següent:

CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.

Des d’avui, i durant uns dies, us aportaré uns quants apunts del blog de l’ Aleix Barberà, animant-vos alhora d’entrar al seu blog, que considero molt interessant.

Les obres en litigi

Silverio Nieto, director del Servei Jurídic Civil de la Conferència Episcopal Espanyola, ordenava lliurar a Barbastre les obres que estableix al seu informe del 8 de setembre de 2005, que el nunci i la Congregació per als Bisbes van assumir íntegrament. Les obres que hi figuren són 107, de les quals Nieto va considerar que quinze pertanyien a Lleida. N'hi ha trenta que van ingressar al museu en l'època del bisbe Malla i que el bisbat reconeix que estan en dipòsit i s'avé a lliurar.

Era obvi que el Museu Diocesà reunia peces de tota la diòcesi, però ningú en coneixia els detalls. El museu, instal·lat inicialment al Palau Episcopal de Lleida, va estar durant el llarg període dels bisbe Malla sense prosperar: les peces no estaven exposades o ho estaven de manera irregular; no hi havia catàlegs ni documentació ni es coneixia la procedència de les obres.

El novembre de 1993, amb la inauguració de l'exposició Pulchra, es pretenia donar a conèixer les millors peces del Museu, estudiar-les i presentar-les en un bon catàleg; però segons la conservadora del museu Carmen Berlabé, el catàleg es va fer amb escassedat de dades, de manera que s'ha hagut de rectificar. Tot i això, el bisbat de Barbastre es va basar en les peces que aquest catàleg atribuïa erròniament a parròquies aragoneses per reclamar-les. A més a més, des de l'Aragó també van recercar als números del Boletín Oficial del Obispado de Léridade l'època per incloure altres peces en la seva demanda.

Per a la realització del catàleg es va estudiar el Boletín, la revista del seminari Esperanza i un catàleg concís que feu mossèn Armengol el 1936, quan les obres enmig de la Guerra Civil havien de començar un seguit de trasllats.

Posteriorment a Pulchra continuà una extensa recerca a càrrec de Carmen Berlabé i el professor de la UdL Francesc Fité. Es van buscar coincidències entre el catàleg de 1936 i les publicacions del bisbat. Els números d'inscripció que es van fer servir al final de la guerra, quan les peces del museu van sortir cap a Saragossa, també van ser útils per localitzar i datar obres. La forma d'ingrés (donació, permuta i compra) també era fonamental

http://eixrestaura.blogspot.com/2010/12/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_21.html

diumenge, 30 de gener del 2011

Com es fa un cens

El Gaucho Bataraz, personatge humorístic de la província d’Entre Ríos (Argentina), ens explica les coses amb recitats divertits, però sempre amb un rerefons de tipus social. En aquest vídeo satiritza una mica sobre la manera com es fan els cens. Que us ho passeu bé!

dissabte, 29 de gener del 2011

Cap de setmana romàntic

El cotxe pujava carretera amunt, esbufegant una mica. La pendent cada cop era més forta. Era divendres i la parelleta es disposava a passar un cap de setmana intens. El primer cap de setmana que estarien sols.

I el sol lluïa esplèndid en aquella tarda d’hivern. Dins del cotxe hi havia una calentoreta agradable i a fora un fred intens. Al fons del paisatge les muntanyes lluïen una neu blanca, nova i impecable. Tot plegat era com veure una pel lícula ianqui, amb aquells paisatges de somni on la parelleta s'escapa per viure la seva història d'amor.

Ell tindria uns 26 anys i ella uns 22. Es notava que estaven enamorats. De tant en tant paraven i es feien fotos que més tard pujarien a facebook, com fan tots els nois ara. Vaig sentir una mica d'enveja al veure'ls.

Van arribar a la casa de la muntanya que un amic els havia deixat. Van descarregar les bosses del cotxe i van entrar. Estava freda, molt freda. La primera cosa que van fer va ser encendre la xemeneia i fer un bon foc. S’assegueren allà davant, en una estora que hi havia i es van acariciar i besar una bona estona. Eren feliços.

Ell em va semblar mig ruquet, per les coses que deia i feia. Era evident que ho feia per impressionar la seva xicota. Ella havia preparat uns entrepans i se’ls van menjar allà mateix, davant l’escalfor del foc. Tenia una ampolla de vi negre sense obrir, una mica de fruita i un petit reproductor de música que van posar en marxa amb una melodia suau. Era el preludi d'un cap de setmana molt romàntic.

Entre una cosa i una altra ja s’havia fet fosc. Van preparar els llits i van penjar la poca roba que duien a l’armari entre besades, carícies i paraules tendres. Ben agafadets van tornar davant la llar de foc i es van anar treien la roba. Amb passió van fer l’amor i semblava que eren al cel. La primera vegada que podien estar un cap de setmana sols i en un lloc tan bonic. Gaudien del moment, del lloc i gaudien l’un de l’altre.
Després tot va passar molt ràpid. De cop i volta van sentit un cop sec i fort. Com si alguna cosa hagués caigut a terra. Es van mirar l’un a l’altre una mica espantats. Sense  ni poder reaccionar, una figura blanca i borrosa s’havia palplantat davant seu. Immòbil. Silenciosa. Immensa. Es van agafar fort l’un amb l’altre i es van entaforar en un racó de la sala, molt espantats i esperant què podia succeir a continuació. La figura no es movia. No feia cap reacció. No sabien què podia voler ni què podia fer. Van voler cridar però la veu no els sortia de la gola i els paralitzava el cos i el cervell.

Era cert, doncs, que els fantasmes existien. Perquè allò no era res més que un fantasma, exactament tal com sortien a les pel.lícules. De mica en mica van anar reaccionant i a ell se li va ocórrer treure el mòbil de la butxaca i començar a fer-li fotos, com un acte reflex de defensa. Pensava que si feia alguna cosa potser marxaria, o ves a saber què! També va pensar en telefonar algú, però no va tenir temps perquè allò es va començar a moure i a acostar-se’ls-hi.

El tenien a un metre i van poder observar que entre la boirina blanca s’hi distingia un esquelet humà. Podien comptar totes les costelles i els ossos de les mans i de les cames eren ben evidents. De petits havien vist mil vegades l’escena, amb la corresponent musiqueta aterradora i que ajudava a posar els pèls de punta. Era un fantasma de llibre. Tal qual l’havien vist en els contes infantils que havien llegit una i altra vegada. Mil vegades havien llegit que els fantasmes apareixien als grans castells i en cases abandonades, llunyanes i solitàries. Però mai van creure que fossin certes aquelles històries i a mida que es van fer més gran van suposar que eren contes per espantar nens o omplir pàgines de llibres de por.

Al fantasma va semblar haver-li molestat la filmació, perquè als pocs segons va desaparèixer. Tots dos van quedar atònits i emocionats. L'havíem vist i era veritat. Ell noi, a més a més, en tenia una prova irrefutable.

Corrents i de pressa van fer les bosses, van pujar al cotxe i se’n van entornar silenciosos cap a casa, encara no ben refets de l’ensurt. La noia va demanar el mòbil al seu xicot per tal de poder veure les fotos del fantasma. Anirien corrent a ensenyar-les a algun periodista i potser inclús en podrien fer un llibre que es pogués vendre bé.

Però aquella parelleta mai va arribar a casa seva. El seu cotxe mai es va trobar enlloc. Van estar buscant-los per tot arreu i res. Van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.

A partir d’ara espero que ningú més torni a molestar-me. Vaig agafar-los el mòbil, vaig asseure’m davant el portàtil i vaig enviar aquesta història (exactament tal com la llegiu) a l’ AVUI.

Sapigueu tots que els fantasmes existeixen i que no convé ficar-se amb amb ells ni molestar-los massa. Quedeu tots avisats.

divendres, 28 de gener del 2011

El cinisme d’alguns socialistes

Que consti que amb aquest apunt no pretenc defensar ningú. No em necessiten pas i ja ho sabran prou fer sols. Em refereixo a les declaracions que alguns socialistes fan dia sí, dia també, sobre el govern de Mas des que han deixat la Generalitat. Ni 100 dies de marge, ni res de res. Atac frontal des del primer dia i desgast permanent com sigui.

Avui escoltava el Quim Nadal que “nega cap disbauxa i acusa Mas de crear "alarma social" per justificar les retallades”. Home, Sr Nadal, que vostès van governar aquest país una bona colla d’anys (i segueixen governant a Madrid) i se suposa, per tant, que alguna responsabilitat deuen tenir en com han deixat les coses. Moltes teranyines a la caixa, molta disbauxa i moltes coses a mig fer que ara les hauran d’acabar –com puguin- els que acaben d’arribar.

Originàriament la paraula “cinisme” no tenia el sentit negatiu que té a l’actualitat i em sap una mica de greu haver-lo de fer servir així. Però és la manera d’entendre’ns. Vostès són uns cínics, uns poca-vergonyes, uns mentiders, uns descarats, uns obscens i uns deformadors de la realitat. Tots sabem el que ha passat –perquè ho hem patit- durant aquests anys de govern del tripartit. Disbauxa? Dragon Kan? Campi-qui-pugui? Doble llenguatge?… Diguem-ho com vulguem, però la realitat és que n’estàvem molt tips de vostè i el poble de Catalunya  els ho va dir prou clar a les urnes.

Per tant, ara no ens vinguin amb excuses de mal pagador i amb defenses numantines en base a mentides i quilos de cinisme. Ja dic que no defenso Mas i ja dic que no el vaig votar. Però almenys hem d’esperar a veure què fa i cap on tira. Li obliguem les circumstàncies (i Madrid és part d’aquestes circumstàncies, no ho oblidem) a fer coses molt desagradables i a retallades que no agraden a cap govern que entri amb nous projectes i amb ganes de fer coses i ara resulta que la culpa de tot la tenen el acabats d’arribar…

Des de Madrid, per exemple, diuen que la culpa la tenen les autonomies de la despesa excessiva i del dèficit que arrosseguem. El Sr Felipe González, avui mateix ha fet un altre clar exercici de cinisme: ara aposta per suprimir les Diputacions Provincials perquè diu que són administracions “redundants”. No van tenir temps de fer-ho quan governaven?

Sr Nadal (i senyors de l’oposició en general): donem un temps de marge al Govern actual, i més en aquestes circumstàncies tan difícil en què han hagut d’assumir el govern. I no siguin tan cínics. Perquè d’això de vostès jo en dic cinisme. Clar i català.

 

dijous, 27 de gener del 2011

Qui era Samuel Ruiz?

Ha mort el bisbe Samuel Ruiz, a l'edat de 86 anys. Potser no ha estat una persona massa coneguda a Europa, però sí que ho és a l’ Amèrica Llatina. El prelat era reconegut com el principal representant de la teologia de l'alliberament a Mèxic i un gran defensor dels drets humans dels indígenes durant els 40 anys que va ser bisbe de San Cristóbal, Chiapas, un dels estats més pobres i amb major població originària.

Pel seu compromís i el seu paper com a mediador en l'alçament zapatista de 1994, Samuel Ruiz va rebre el premi Simón Bolívar de la UNESCO en 2000.

Després de l'aixecament armat de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), Ruiz va actuar com a mediador entre aquest moviment guerriller, liderat pel Subcomandante Marcos, i el govern.

El bisbe va recolzar els reclams de la insurrecció armada zapatista-salut, alimentació, terra o justícia-però sempre va puntualitzar que no compartia l'ús de les armes perquè es fessin escoltar.

Amb la mediació del bisbe, les parts van arribar a un acord el 1996 per a l'atenció de les demandes del grup rebel, que va denunciar després l'incompliment del govern sense arribar mai a desmobilitzar, encara que des de llavors no realitza activitat armada alguna.

La seva intervenció en aquest conflicte li va costar amenaces de mort que van motivar l'assignació d'una escorta però també li va valer una candidatura al premi Nobel de la Pau de 1994.

"Amb la mort de Samuel Ruiz es fa un lloc difícil d'omplir (...) és i serà per sempre referent indiscutible a favor de la cohesió social, distintiu del qual lamentablement l'actual jerarquia catòlica pateix", va dir en un butlletí l'esquerrà Partit de la Revolució Democràtica (PRD).

L'activisme de Ruiz per a la millora de les condicions dels indígenes a Mèxic i en tota Amèrica Llatina van convertir en una figura molt estimada a Chiapas i Mèxic.

Va arribar a aprendre a parlar les quatre llengües originàries majoritàries a Chiapas: tzotzil, tzeltal, tojolabal i chol.

El 1989, va fundar el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, l'ONG amb més credibilitat i pes a Chiapas.

No obstant això, les seves posicions també van derivar en friccions amb la majoria de governs, cacics locals i amb l'ala més conservadora de l'església mexicana i del Vaticà.

Com a homenatge, us deixo unes paraules que li ha dedicat Marina Taibo, una fotògrafa mexicana

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergüenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.
Viva Jtatic Samuel Ruiz


dimecres, 26 de gener del 2011

No volem més cafè

Aquell invent del “café para todos”, que durant uns anys semblava que podia anar bé, a fi de comptes ha estat un desastre total. Els desenganyats s’han anat afegint al camí recorregut aquests anys i ara ja són multitud. Majoria. De tots colors. D’aquí i d’allà. Ara veuen que no tenia sentit i que només ho van fer per rebaixar aspiracions de nacionalitats històriques i diluir-les amb una anivellació artificial.

Recordeu aquell acudit que es feia de Rússia, on s’aspirava a que tothom fos igual? Diu que hi havia un mestre al que li van dir que els alumnes havien de ser tots iguals. I com que n’hi havia uns de més alts que els altres, va tallar les cames del més alts per tal de fer-los tots de la mateixa altura. Aquí va passa més o menys igual. No es va deixar que cadascú fes el seu camí i tingués unes legítimes aspiracions a ser diferent. Només es va aspirar a anivellar, i no pas per dant, sinó que s’anivellà per baix. No es va creure mai amb la igualtat sinó que s’ha cregut en l’uniformisme.S’ha aspirat a que siguin tots uniformes i no s’han adonat que a l’escola hi han nens alts, baixos, grassos, prims, llestos, rucs, treballadors, ganduls….

I ara que tothom s’ha convençut que aquest intent no ha servit per a res, què hem de fer? En un país normal (vull dir normal tal com entén aquesta paraula una persona sensata i no pas com l’entenen alguns) ara seria el moment de repensar les coses de forma oberta i clara. Seria el moment de demanar què vol ser cadascú. Però això els fa un terror tan gran que no entra al seu cap i només parlen de re formular l’estat de les autonomies i fer com han fet amb l’ estatut: passar-hi el ribot fins a deixar-lo inoperatiu. Que hi sigui, però que no serveixi per a res.

Algú em deia que l’Estat de les autonomies el van ofegar amb cafè. Tant cafè per a tots –tant si volien com no- l’han ofegat. Alguns que no volien autonomia se la van haver d’empassar per força. I als que en volien de veritat no els la van donar. S’han inventat nacionalitats històriques, han creat autonomies ridícules en tots sentits (permeteu-me no citar noms per respecte, però tots sabeu quines vull dir).

El que havia nascut per significar la diferència entre Catalunya i Euskadi amb Espanya, deixava de ser un fet diferencial. Per si en quedava algun dubte, després va venir el 23-F, que va posar fi a la broma i va engendrar la LOAPA que va donar forma política al que els colpistes havien intentat per les armes.

Què han aconseguit? A mi em sembla que només han aconseguit anar creant independentistes a mida que passaven els anys. I desil·lusió i molt descontentament. Bé, per ells faran!

dimarts, 25 de gener del 2011

Controladors, maquinistes… què més vindrà ara?

Francisco Capella és un dissident. Ell és controlador aeri i no s’amaga de dir que són uns privilegiats en una entrevista que li feia el diari ABC del dia 09/08/2010 i que val la pena llegir.(http://www.abc.es/20100807/economia/controladores-privilegiados-francisco-capella-201008062046.html

Els controladors són uns privilegiats i ells no volen reconèixer-ho. Van anar a una vaga salvatge i la cosa encara cueja. Ara sembla que toca anar a la vaga els maquinistes de Renfe. Demà serà un altre col.lectius d’aquests que tenen força per paralitzar una ciutat o un país. Sense negar el dret a la vaga, ens hauríem de preguntar si se’n fa bon ús i si no se n’abusa en molts moments, com aquest de crisi brutal que estem sofrint.

Quan milions de persones no poden treballar, o tenen feines i sous “escombraria” és moment de fer vaga? I analitzant alguns dels motius que al·leguen per fer-ne jo em faig un tip de riure. Avui escoltava un maquinista que es queixava de la falta de comoditat dels seients del tren… Un acudit de mal gust! I després volen que ens els prenguem seriosament.

Potser seria hora d’acabar amb privilegis passats de moda i heretats de temps de vaques grasses. Potser no haurien de ser tan primmirats certs col·lectius i ser una mica més solidaris amb els altres treballadors que tenen unes condicions molt pitjors que ells. Està bé defensar drets propis adquirits, però també estaria bé ser una mica solidari amb qui ni tan sols té drets: haurien de pensar que alguns no tenen dret a feina, ni a vivenda, ni a menjar, ni a viure dignament…

Fer vaga és el  més fàcil. Massa fàcil. I si es té gran poder depressió encara ho és més. A mi em sembla que aquest dret s’hauria de reservar només per a situacions més extremes. Potser que s’ho fessin mirar…

dilluns, 24 de gener del 2011

Quan un A-DÉU s’albira…

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d'aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l'Islam.

Van ser testimonis vius de l'amor de Déu cap a l'ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "... quan un A-Déu s'albira ..." (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d'un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d'aquella comunitat) les fronteres es dilueixen.
(Extret d’Eclesalia Informativo)

 

"Quan un A-Déu s'albira ...


Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l'Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l'anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m'hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l'Islam.

Conec el menyspreu amb què s'ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l'Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure's amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l'Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d'ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l'Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m'han tractat, a la lleugera, d'ingenu o d'idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l'Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l'Esperit, el goig secret serà sempre, el d'establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d'ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d'ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d'ahir i d'avui, i a vosaltres, amics d'aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l'últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

diumenge, 23 de gener del 2011

Què és el facebook i per a què serveix


Això és un complement de l'apunt d'ahir, per posar-hi un toc d'humor.

Les piulades del Twitter i la intimitat

Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem, que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, rd transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.

Amb els mòbils, els ordinadors (un conegut meu els anomena “orinadors”), el twitter, el facebook i les xarxes socials estenem la nostra roba íntima i particular a les cordes públiques sense cap mena de pudor ni vergonya. La màxima de que “la roba bruta es renta a casa” ja no serveix. Ara es renta al carrer, als platós de TV, a les ràdios, a les xarxes socials i es fa bugada de tot. Allò que abans s’amagava per pudor ara ja no s’amaga. Amb gran normalitat el privat es fa públic i es comparteix fàcilment. No sé si ens hi han anat acostumant a aquest canvi les TV, amb els seus programes del cor on els sentiments afloren, es critiquen, surten a la llum i es fa la dissecció d’allò més íntim dels éssers humans, o a què és degut. El cas és que s’ha fet un gir copernicà en aquest aspecte..

La quotidianitat, allò que és normal perquè passa cada dia, -com el caminar cap a la feina, dinar, rentar-nos la cara o anar a fer un cafè- ho donem a conèixer, li donem importància, ho piulem, ho twitegem, ho convertim en SMS i anunciem com a grans novetats que “en aquest moment estic pujant a l’autobús”, “estic menjant a un xinès” o estic a punt de dutxar-me.

Això és bo o és dolent? No ho sé. Sí que sé, però que és símptoma de què la gent és molt més desinhibida, més lliure (?) i més espontània. Ens felicitem públicament pel Face i el que ens diem ho sap mig món.  On ens portarà tot això? No ho sé. Potser a un Wikileaks universal que se’ns engolirà com un diluvi….

divendres, 21 de gener del 2011

Baixada de pantalons ( o de sotana)

Una arqueta del segle XIV, una de les obres en litigi.

El que s’esperava ha arribat. Es veia venir. Els Bisbes catalans s’han abaixat els pantalons davant de les pressions del Vaticà en el litigi de les obres d’art del Museu de Lleida i avui han emès avui un comunicat conjunt en què demanen que les obres d'art sacre que es disputen les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó siguin lliurades a la diòcesi aragonesa, com va demanar el Vaticà el febrer del 2009 mitjançant un escrit formulat per la Secretaria d'Estat Vaticana i que es va fer arribar al bisbe de Lleida, Joan Piris.

Els nostres Bisbes demostres ser més romans que catalans. Demostren molt poca fermesa davant de les pressions i jo, com a català i cristià, ano puc entendre aquesta actitud. Els meus bisbes no defensen les nostres coses. Semblava que sí, però ha sigut que no. D’això jo en dic falta de dignitat, abaixar-se els pantalons ( o la sotana) i covardia davant d’alguns grans poders fàctics  (civils i eclesiàstics) que han pressionat molt fort.

Catalunya potser no pinta gran cosa davant del món. Som molt petits. Però és clar que no pinta res davant el Vaticà. Amb això, es demostra una vegada més. I si en tota aquesta història es troben traïdors dins de la mateixa església catalana, molt millor, perquè així el resultat final quedarà més dissimulat. És com a Troia, que l’enemic era dins del cavall. Es buscaran tants subterfugis com vulgueu, però les obres d’art deixaran de ser nostres (com es demostra prou bé en els darrers documents que no s’han volgut acceptar com a prova) si el Govern català no hi posa remei i fermesa.

Serem petits, serem poc importants, no ens donaran la raó… però, almenys, siguem ferms i dignes en defensar el que creiem fermament  que és nostre. Almenys que no diguin que hem perdut la dignitat, la única cosa que li queda a la víctima de la injustícia, la única cosa que et queda quan t’ho han pres tot. Catalunya s’ha sabut defensar al llarg de la història i, gràcies a això, conservem la llengua, les costums, les institucions i cert prestigi internacional. No deixem que ens prenguin una cosa més… I els Bisbes catalans potser que vagin pensant en confessar-se d’aquest greu pecat d’omissió i de la covardia que estan demostrant.

dijous, 20 de gener del 2011

No pot ser excusa de res, però és la raó de tot

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d'un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana- que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l'Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i... bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

dimecres, 19 de gener del 2011

Poema d’aniversari

SET POEMES D'ANIVERSARI

No t'ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t'exclogui el vent dels seus combats

ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d'obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

 

Gràcies a tots els que m’heu felicitat avui, dia del meu aniversari.

Gràcies a aquells amb els que ens coneixem des de fa molts anys i gràcies als nou arribats a la meva vida.

Tots sou importants perquè tots m’heu regalat la vostra amistat, el vostre afecte i tots m’heu donat alguna cosa.

Faig servir un poema que m’ha arribat amb una de les felicitacions i trobo que és molt bonic, com tot el d’en Martí i Pol.

Gràcies a tots i que en puguem celebrar molts més en vida vostra.

dimarts, 18 de gener del 2011

Per molts anys, Pep!

Avui el Pep Guardiola compleix 40 anys. Demà jo en compleixo 63. Som del mateix signe –Capricorn- tots dos, encara que no sé si ens assemblem massa (de fet, jo no hi crec massa en això de l’horòscop). Poques coses ens deuen unir a mi i al Pep, si no és aquest fet de ser del mateix signe i ser els dos uns enamorats del Barça i del futbol. Ell hi va destacar, en va fer una professió i s’ha fet un nom i un merescut prestigi en aquest món tan complicat. Per a mi era simplement una afició i no hi vaig destacar perquè em faltaven qualitats i interès. Però m’ho passava d’allò més bé jugant a futbol i amb això ja he quedat satisfet.

Però hi ha una cosa que us vull explicar, aprofitant aquest aniversari. Quan jo era jove i jugava a futbol en un club modest, anàvem a jugar a un poblet petit del Bages, que era encara més petit que la ciutat del meu equip: Solsona. El club de futbol de Solsona en aquells temps jugava a la categoria de Segona Regional i ens tocava jugar al mateix grup del Santpedor. Era cap als anys 70-72. Recordo molt bé el camp, els diversos partits que hi vaig jugar i el bé que ens ho passàvem. No guanyàvem ni un duro: simplement ens venien a buscar en taxi a tres o quatre companys, ens pagaven el dinar i ens portaven al camp. Jugàvem el partit i, amb el mateix taxi, ens retornaven a Sant Cugat del Vallès, que era on estudiàvem i residíem. Ens ho passàvem molt bé i amb això ja en teníem prou. Segurament que el Pep no m’havia vist jugar perquè en aquells anys només en tenia 1 o 2 i no crec que fos ja tan prematur com per anar a veure futbol…

És una simple anècdota que he recordat avui, mentre escoltava la roda de premsa que feia. Mentre l’escoltava anava augmentant la meva admiració pel Pep. M’agradava com a jugador, m’agrada molt com a entrenador, però encara m’agrada més com a persona. Considero que una persona així fa més senyor, més gran i més admirat un club com el Barça. Tant de bo ens duri molts anys i tant de bo seguim tenint entrenadors com ell quan ja no hi sigui.

És una persona amb molts més valors dels que aparentment es veuen. Alguns d’aquests valors es veuen de seguida, ja d’entrada. Però altres es van descobrint a mida que analitzes coses, entrevistes, paraules, gestos, comportaments… Però  si n’hagués de destacar alguns, diria que és una persona senzilla, humil, molt respectuosa amb els demés, treballadora, amb sentit comú, intel·ligent, assenyada, humana, líder, tenaç… Treballa ell, fa treballar els jugadors i, tots junts, fan un equip, una pinya que fa que uns facin millors els altres i amb l’esforç i la qualitat de tots, facin un equip extraordinari que a vegades ratlla l’excel·lència. 

Per molts anys, Pep, i que et tinguem molts més més entre nosaltres i que puguem celebrar tants triomfs com fins ara!

 

 

dilluns, 17 de gener del 2011

Don Aznarote de la Mancha, quijote a troche y moche

LA PUNXA D'EN JAP. (AVUI,15 de gener del 2011)

Segons les últimes notícies de fonts molt ben informades s’ha sabut que un senyor(?) que darrerament s’ha tret el bigoti i ha pogut mostrar, per tant, bastanta més cara (de la que ja habitualment té) ha anunciat públicament una de les seves conegudes grans i brillants idees (amb molta barra i més poca vergonya del que li era habitual).

S’ha sabut que aquest senyor, quan governi el PP, pensa manar al seu escolanet Rajoy anular aquest invent de les autonomies (potser fins tot estaria bé, ves per on!) perquè gasten molt i no ens ho podem permetre en èpoques de crisi com l’actual.

S’ha sabut que això dels nacionalismes no és una cosa que li agradi massa (excepte el “nacionalismo español”, per suposat!). Per tant, cal aprofitar aquest bon moment per retallar encara més poder i recuperar el centralisme que en mala hora es van deixar escapar de les mans.

I s’ha sabut (encara que això no s’ha pogut confirmar) que pensa donar tot el seu sou vitalici d’expresident, i els seus sobresous milionaris per estar en un fotimer de consells d’administració i fer servir el poder que encara té. També donarà de forma altruista  el que cobra per les seves conferències i pels els torbs negocis que ajuda a fer al seu gendre Alejandro Agag … als negrets de l’Àfrica (pobrets!).

I, per acabar, vull recuperar un text d’un llibre seu on es demostra clarament que una cosa són les paraules i una altra els fets.

"La austeridad, entendida en su sentido originario como sobriedad, sencillez y ausencia de alardes, a de ser la primera característica del comportamiento de los poderes públicos y de sus servidores. Recuperar el sentido de la austeridad es una tarea que me propongo llevar a cabo. Un gobernante no debe olvidar nunca que cada peseta que gasta procede del dinero del contribuyente y que el despilfarro ha de ser considerado como un atentado a la misma democracia. Confieso que frente al gusto por las parafernalias del poder me resulta mucho más atractivo hacer de la sencillez una señal distintiva de comportamiento. Convertir este criterio en hábito es un antídoto contra muchos males".
                       José maría Aznar. La Segunda Transición, pág 65)

Españoles todos: ¡Para Quijote yo!

Jo no era independentista…

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no hi comptin.


JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)

http://www.joanminguet.net/

diumenge, 16 de gener del 2011

Això és justícia?


Aquests dies sortia als diaris una notícia que deia que dues germanes, Gladys i Jamie Scott, condemnades a cadena perpètua pel robatori d’onze dòlars a mà armada, sortien de presó perquè una necessita un ronyó que l’altra li donarà.

Davant d’aquesta notícia jo em faig unes quantes preguntes:

-És just que per un robatori a mà armada d’onze dòlars hi hagi cadena perpètua?

-No s’han de tenir en compte les circumstàncies? Aquestes noies van ser condemnades pel robatori a mà armada de 11 dòlars a dos homes que les portaven a un club nocturn de Mississippi el 1993. Les dones no tenien antecedents penals, eren molt joves en el moment dels fets i sembla que les portaven contra la seva voluntat.

-És una raó convincent la que va donar el Governador de l’ Estat de Mississipi, Haley Barbour, president de l’Associació de Governadors Republicans?. Va dir que una raó per a la seva decisió va ser que el tractament de diàlisi de Jamie Scott era una càrrega financera per a l’estat. Michael Shapiro, cap de trasplantaments d’òrgans en el centre mèdic de la Universitat de Hackensack a Nova Jersey, va criticar la decisió d’imposar una condició per l’alliberament. Va qualificar la decisió de faltada d’ètica i que probablement és il legal.

-És igual la justícia per un ric que per un pobre?

-A l’hora d’impartir justícia els jutges són imparcials? No hi entres motius polítics o ideològics en les seves sentències?

En aquest cas sí que podríem dir que ser lliure costa un ronyó!

dissabte, 15 de gener del 2011

Com inverteix un multimilionari

No fa massa dies que parlava de Warren Buffet i de la seva filosofia dels negocis. No sóc ni economista, ni entenc res d’economia. Però sí que m’agrada llegir coses sobre el tema o escoltar gent que hi entén.

Per això em va cridar l’atenció llegir la història del multimilionari Warren Buffett, nascut el 30 d'agost de 1930 a Omaha, Nebraska i veure quina és la seva filosofia inversora.

Buffet és un inversor, empresari i filàntrop estatunidenc, considerat com un dels més grans inversors en negocis de tota mena. Amb una fortuna personal estimada en 52 mil milions de dòlars, Forbes el va designar com la persona més rica del món a partir del 11 de febrer de 2008, però va ser destronat d'aquest títol per Bill Gates el 17 de setembre del mateix any, després que les seves accions a Berkshire Hathaway caiguessin el 15%. El 2010 ocupa la tercera posició segons la classificació de Forbes, després de Carlos Slimm, en primer lloc, i Bill Gates, en segon.

Buffett és conegut per la seva adhesió al valor d'inversió i per la seva filosofia d'austeritat personal, malgrat la seva immensa riquesa. El seu sou anual l'any 2006 va ser d'aproximadament 100.000 dòlars, xifra que es troba a la part baixa dels salaris en comparació d'altres alts executius d'altres companyies amb salaris més alts. Viu a la mateixa casa en el centre d'Omaha que va comprar el 1958 per $ 31.500, en l'actualitat té un valor de voltant de $ 700.000.

Buffett també és un conegut filàntrop. El 2006, va anunciar un pla per regalar la seva fortuna. El 99% d'ella anirà a parar a la Fundació Bill i Melinda Gates. El 2007, va ser inclòs en la llista de la revista Time de les 100 persones més influents en el món. Buffet també és membre de la Junta de Síndics de l'Grinnell College.

Buffet va encunyar la seva filosofia inversora en 20 punts:


  • La lluita de classes existeix, és un fet, però la meva és la dels rics i l'estem guanyant.

  • Mai inverteixi en un negoci que no pugui entendre, com en tecnologies complicades, per exemple.
  •  
    Si no pot veure caure un 50% de la seva inversió sense que li vingui pànic, no inverteixi en el mercat de valors.
  •  
    No intenti predir la direcció del mercat de valors, de l'economia, dels els tipus d'interès o de les eleccions.
  •  
    Compri companyies amb bon historial de beneficis i posició dominant de mercat.
  •  
    Sigui temorós quan altres són cobdiciosos i viceversa.
    L'optimisme és l'enemic del comprador racional.
  •  
    La capacitat de dir "no" és una enorme avantatge per a un inversor.
  •  
    Gran part d'èxit es pot atribuir a la inactivitat. La majoria dels inversors no resisteix la temptació de comprar i vendre constantment, però la pedra angular ha de ser la letargia, vorejant la mandra.
  •  
    Les oscil·lacions salvatges de preus estan més relacionades al comportament dels inversors que als resultats empresarials.
  •  
    Un inversor necessita fer molt poques coses bé si evita grans errors. No cal fer una cosa extraordinària per aconseguir resultats excel·lents.
  •  
    No prengui seriosament els resultats anuals, sinó les mitjanes de quatre o cinc anys.
  •  
    Centreu-vos en el retorn de la inversió (no en els guanys per acció), el nivell d'endeutament i els marges de benefici.
  •  
    Inverteixi sempre a llarg termini.
  •  
    És absurd el consell de que "mai es fa fallida agafant un benefici".
  •  
    Recordeu sempre que el mercat de valors és maníac-depressiu.
  •  
    Compri un negoci, no llogui les accions.
  •  
    Busqueu empreses amb mercats amplis, forta imatge de marca i consumidors fidels, com Gillete o Coca Cola.
  • També són interessants algunes companyies amb marques consolidades però que estan infravalorades per dificultats transitòries. Per buscar aquestes oportunitats, s’han d'aprofitar els mercats baixistes.
  •  
    Cerqueu companyies amb gran capacitat de generació d'efectiu i que, un cop en marxa, no necessitin grans reinversions.
  •  
    Com més absurd és el comportament del mercat, millor serà l'oportunitat per a l'inversor metòdic.

divendres, 14 de gener del 2011

No hi ha pitjor cec que el que no vol veure-hi

La Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes va constituir-se legalment el darrer 11 d'octubre de 2007 amb l’objectiu de fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i per tant, del fet de no disposar d’un Estat propi. Promou estudis i informes, i organitzen conferències i seminaris amb la finalitat de contribuir a la creació i consolidació de factors reals de poder catalans (empresarials, ideològics, mediàtics, energètics, de benestar i de seguretat) que proporcionin avenços tangibles en la consecució de l’objectiu sobiranista. 

Entrar a aquesta pàgina 

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/

és submergir-se en un altre món. Un món dantesc. Un món que fa agafa por i fa caure la cara de vergonya. Et fa sentir ridícul i que et prenen el pèl i els quartos. Si en teniu ganes i temps, entreu-hi.

Ja us aviso que el post d’avui és molt llarg i potser no és per llegir-lo tot seguit. Però és perquè el tinguem molt present i perquè vegem on arriba l’evidència de les coses. Dit d’una altra manera: que els catalans no ens queixem perquè sí, perquè som victimistes i perquè sempre plorem. Vegeu-ho amb els vostres propis ulls i a veure si teniu fetge i aguant per arribar fins al final.

-----------------------------------------------------------------

Entenem que la via autonomista es troba esgotada, que el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, avalada pel disseny constitucional sorgit d’ençà de la transició, que impedeix al poble de Catalunya i al seu Parlament decidir el futur de la nació, reduint l’autogovern a una mera descentralització administrativa i escanyant la societat catalana detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest desequilibri fiscal es reprodueix de manera gairebé sistemàtica en molts altres camps de l'economia, les infraestructures, els serveis públics, la tecnologia, els béns socials, la qualitat de vida,...

En aquesta secció en posem de manifest alguns.

 

  • 33% és el percentatge d'obra pública adjudicada pel Ministeri de Foment en inversió en carreteres del 2006 al 2012

    El 27 d’octubre de 2005 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Foment de l'Estat varen signar un protocol d’inversió de carreteres en què el ministeri de Foment es comprometia a invertir 2.609 milions d’euros en carreteres entre 2006 i 2012. Gairebé quatre anys i mig després, la inversió adjudicada real dista molt dels acords a què es va arribar el 2005. L’Estat només ha adjudicat el 33% de les obres previstes quan falten només dos anys per acabar-se el termini previst per a les inversions. Ni la disposició addicional tercera de l’Estatut ha corregit unes xifres d’inversió que, a hores d’ara, disten molt de les optimistes previsions inicials.

  • 4,7% és el descens del PIB català el 2009 en relació a l'any 2008, quan la mitjana estatal cau en un 3,8%

    Segons el darrer informe de la Fundació de Caixes d'estalvi (FUNCAS), el Producte Interior Brut a Catalunya va descendir gairebé un 1% més que el de la mitjana de l'Estat espanyol durant el 2009 en relació al PIB del 2008. Catalunya també va liderar el 2009 la destrucció d'ocupació amb una taxa global de més del 16%

  • 2446,26  euros anuals correspondrien a l'increment de la pensió mitjana si Catalunya disposés d'un sistema de Seguretat Social propi

    D'acord amb l'estudi que la Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes va fer públic el passat mes de juny, el dèficit de la balança fiscal de la Seguretat Social de Catalunya va ser de 3.644 milions d'euros per a 2007, el que suposa un 1,85% del PIB. En aquest sentit, per exemple, per a l’any 2007, la pensió mitjana en un sistema de Seguretat Social propi (català) hagués pogut augmentar en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals. D’una pensió mitjana anual de 9.856,84 euros es passaria a una pensió mitjana de 12.303,2 euros.

  • 5 vegades més va costar la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid que la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona

    La Terminal 4 de l'aeroport de Madrid, que va ser inaugurada el passat 2006, va costar 6.200 milions d'euros, set vegades més del que s'havia pressupostat uns anys abans quan l'obra es va projectar. Per contra, la Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona ha costat 1.258 milions d'euros, cinc vegades menys que la terminal madrilenya, i s'ha inaugurat aquest mes amb més d'un any i mig de retard. Aquesta nova terminal de Barcelona ha costat únicament el doble que una nova estació de tren a Madrid, l'estació de Sol, inaugurada també aquest mes que ha costat 570 milions d'euros.

  • 37,72% dels trens més "obsolets" de tot l'Estat circulen a Catalunya, mentre que únicament el 9% a la Comunitat de Madrid

    63 trens construïts durant la dècada dels anys 70 encara circulen per Catalunya. Això suposa un 37,72% de tots els trens més antics que encara estan en funcionament a l'Estat espanyol. D'aquests, únicament 16, és a dir, el 9,52% de tots els trens de l'Estat ho fan en la Comunitat de Madrid, que té un nombre significativament molt inferior de trens "obsolets" que Catalunya.

  • 2 vegades més de funcionaris públics per habitant té Extremadura en relació a Catalunya

    8 de cada 100 ciutadans extremenys treballen com a funcionaris, el doble que a Catalunya on no s'arriba a 4 de cada 100 ciutadans. A Extremadura la segueixen Castella, Aragó i Andalusia. Catalunya és la comunitat autònoma amb menys funcionaris per habitant de tot l'Estat espanyol. Madrid és la comunitat autònoma amb més funcionaris de l'administració de l'Estat espanyol.

  • 1000 milions d'€ més d'inversió en rodalies és el que s'emporta Madrid en relació a Barcelona, tot i disposar de 84 Km menys de vies

    D'acord amb els Plans de Rodalies del Ministeri de Foment pel 2008-2015, la inversió a Barcelona serà de 4000 milions d'€ quan a Madrid serà de 5000 milions d'€, tot i que Barcelona compta amb 447 Km de rodalies i Madrid únicament amb 363 Km. Igualment, el pla preveu la construcció de 115 Km de nova via a Madrid, mentre que únicament 25 Km a Barcelona. També contempla la construcció de 25 noves estacions a Madrid, mentre que únicament 9 a Barcelona. I finalment, cal destacar que les vies a Madrid es quadrupliquen (66 Km) i a Barcelona, únicament es dupliquen (88 Km).

  • 64% és el percentatge de la recaptació dels catalans per a fins socials que es queda a Espanya el 2008

    El 2008 únicament 17 dels 47 milions que els catalans van decidir destinar a fins socials a través de la seva Declaració de l'IRPF revertiren sobre ONG catalanes. Catalunya, tot i ser la comunitat autònoma més solidària de l'Estat, amb una mitjana de contribuents que destinen els seus impostos a aquest fi del 12% per sobre del conjunt de l'Estat espanyol, es troba permanentment discriminada per una administració espanyola que prioritza les ONG espanyoles per sobre les catalanes.

  • 5.229'6 milions d'€ més hauria d'haver retingut Catalunya dels seus impostos el 2008 pel nou Estatut

    Dels impostos pagats pels catalans, Catalunya podria haver recuperat un 2'4% del PIB, reduint l'espoli fiscal a només el 8% del PIB si s'hagués acomplert l'Estatut en matèria d'inversions públiques de l'Estat. Espanya, però, robarà amb una mà el que deixa de robar amb l'altra: l'any 1992, Catalunya va recuperar 728 m. en impostos i perdre 626 m. en 'fons de suficiència'; l'any 1997 el guany en impostos fou de 931 m., la pèrdua en 'fons de suficiència' 931 m.; l'any 2001 el guany en impostos fou de 3.908 m., la pèrdua en 'fons de suficiència' de 3.684 m. El 'fons de suficiència' 2008 per a Catalunya és 2.889 m., veurem com esdevé negatiu per, encara que compleixen l'Estatut, espoliar Catalunya igual...o més.

  • 24’5 milions € destinen a Rodalies els Pressupostos de l’Estat per al 2009, ajornant fins l’any 2092 el compliment del Pla de Rodalies de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

    71.9 milions €  per a infraestructures a tot Catalunya és la quantitat prevista, ajornant fins l‘any 2026 el compliment pel Ministeri de Foment de les inversions acordades amb la Conselleria l’any 2006, que havien d’acabar-se l’any 2012.

  • 85% de l’obra pública a Catalunya pressupostada per l’Estat l’any 2007 no s’ha fet.

    L'agost de 2008 Adif només ha executat 139 milions€ dels 914 milions€ assignats.

  • 40% menys rep Catalunya d'obra pública estatal el 2003-2007.

    L'Estat ha licitat obra pública per valor del 2% del PIB fora de Catalunya, i 1'2% del PIB a Catalunya.

  • 100 % de temps addicional és el que triga el tren entre Barcelona i l'aeroport el 2007 comparat amb el 1982.

    En 1982 hi havia un comboi directe cada 20 minuts que arribava en 10 minuts a l'aeroport. En 2007, en surt un cada 30 minuts i en tarda 20.

  • 9% es queda Catalunya en 2007 de la recaptació catalana per a fins socials.

    91% de la recaptació a Catalunya per a institucions socials se la queda Espanya: 127 milions € dels 140 m. ingressats. Els catalans no en reben res dels diners recaptats fora de Catalunya, i només un 9% del que paguen ells.

  • 9,76% de dèficit fiscal és el més elevat de les regions europees, especialment si el compares amb altres regions

    Aquitània (+2’31%), Migdia-Pir. (+5’51%), Provença (+1’34%), Abruços (+13’65), Úmbria (+1’08%), Suècia Oc. (-1’22%), Suècia sud (+0’73%), Yorkshire (+0’44%), Midlands E. (-0’46%), South West (+0’29%), Escòcia (+5’49%), Renània-Pal. (-2’92%), Niedersachsen (-1’13%), Lisboa-Tejo (-1’95%). Conclou Castells: “Ens trobem, doncs, que com a regions europees reben un tracte diferent. Regions europees del mateix nivell de renda tenen uns saldos fiscals diferents amb el sector públic central, depenent que estiguin situades en països rics o en països pobres. Com més ric sigui el país, més favorable serà el tracte, perquè més pobra serà aquesta regió en termes de país.”

  • 3,2 milers de milions de pessetes és la diferència de la recaptació a la província de Barcelona entre 1951 i 1956

    Trias Fargas, el 1960, revela que la recaptació de l´Estat a la província de Barcelona passa de 2´4 milers de milions de pessetes el 1951 a 5´5 milers de milions el 1956, i la despesa pública en el mateix període passa de 0´7 a 1´1 milers de milions.

  • 147 milions aportava Barcelona a l'Estat i en rebia a canvi 16 el 1900, mentre que Madrid n'aportava 112 i en rebia 166

    Graell en els pressupostos de 1900: Madrid paga a l´Estat 112 milions i rep en despesa pública 166 milions, Barcelona aporta 147 milions i en rep 16.

  • 0€  per al català, 90 milions € per l'espanyol. El govern espanyol destina el 2008 90 milions d'€ per l'Instituto Cervantes.

    0 € destina el govern espanyol el 2008 per promoure la llengua i cultura catalanes a l'exterior, quan segons la seva Constitució (art.3) són "objeto de especial respeto y protección". 

  • 2.622 € li va costar Espanya a cada català el 2005.

    Cada català va pagar a Espanya 2.622€ més del que va rebre en despesa pública estatal. És la quantitat més alta en deu anys: 1995-1.355€, 1996-1.340€, 1997-1.494€, 1998-1.593€, 1999-1.771€, 2000-1.451€, 2001-1.840€, 2002-1.775€, 2003-2.178€, 2004-2.270€, 2005-2.622€.

  • 18.595 milions €, 10'2% del PIB, dèficit fiscal català el 2005.

    És la xifra més alta en deu anys: 1995 -6'8%, 1996 -6'5%, 1997 -7%, 1998 -7'2%, 1999 -7'7%, 2000 7'2%, 2001 -7'6%, 2002 -7'4%, 2003 -9'1%, 2004 -9%.

  • 3'4 punts menys de dipòsits bancaris té Catalunya de 1987 a 2007. Madrid, 11 punts més.

    Catalunya comptava amb el 19'3% dels dipòsits bancaris de l'Estat l'any 1987, i baixa al 15'9% el 2007. Madrid tenia el 18'7% el 1987, i puja al 29'7% el 2007.

  • 29 Lleis i Decrets contra Catalunya, en any i mig.

    Des del gener del 2007 fins a maig de 2008, l'Estat ha legislat contra les competències establertes en el nou Estatut.

  • 104'6% de la mitjana estatal el 2006 té Catalunya en riquesa per càpita per paritat de poder adquisitiu.

    La renda per càpita dels catalans és el 116% de la mitjana estatal, però després de la 'solidaritat' baixa al 104'6% el 2006. Les famílies catalanes transfereixen fons i tenen menys poder de compra que les de les regions espanyoles receptores: de la posició 4ª abans de la 'solidaritat' cau a la 9ª després, per sota Madrid, País Basc, Navarra, Aragó, Castella-Lleó, Cantàbria, Rioja i Melilla.

  • 9ª  entre les CCAA per poder adquisitiu en 2006.

    Catalunya cau per sota Melilla, mentre que en renda per càpita és la 4ª. És l'efecte dels subsidis, impostos i despesa de l'Estat, i el major nivell de preus de Catalunya, que transfereix riquesa a regions espanyoles que la superen.

  • 32.219 milions€ és el pressupost de la Generalitat pel 2007.

    Després de 30 anys d'autonomia, i per a 7'5 milions d'habitants, la Generalitat té la meitat per habitant que Escòcia, que en només 8 anys d'autonomia ja té un pressupost de 46.200 milions €.

  • 36'5% voten sí a la independència, 22% voten no (UOC 2008)

    Nascuts als PPCC (Sí 43'6%, No 19'7%), nascuts a la resta de l'Estat (Sí 20'6%, No 25%), barcelonins (Sí 36'6%, No 25%). Per electorats, ERC (Sí 84%, No 3%), CiU (Sí 52%, No 15%), IC-Verds (Sí 32%, No 22%), PSC-PSOE (Sí 25%, No 28%), PP (Sí 11%, No 70%).

  • 6 posicions ha perdut Catalunya en competitivitat IMD en tres anys, baixant de la 28 a la 34 entre 2003 i 2006.

  • 73'3% és la mitjana d'execució de les obres públiques de l'Estat pressupostades a Catalunya en 2001-2005.

    És com si cada tres anys en vingués un en què no s'invertís res a Catalunya. Joan Rossell, President de Foment del Treball Nacional.

  • 14'9% és la inversió en infraestructures pressupostada per l'Estat a Catalunya el 2007.

    L'Estatut de Catalunya obliga a invertir el 18'85%.

  • 2'4% és la inversió prevista per REE a Catalunya entre el 2008 i el 2011.

    Catalunya consumeix el 19% de l'electricitat, i ha rebut en inversions d'infraestructures elèctriques el 4'9% el 2002, el 3'8% el 2003, el 6'7% el 2004, el 14'1% el 2005, el 6'5% el 2006.

  • 30% més de freqüències en rodalies Madrid-Alcalá que en Barcelona-Mataró.

    És la mateixa distància, però el preu del bitllet Bcn-Mataró és un 40% més car que el Mad-Alcalá.

  • 1 punt perd Catalunya entre 1995 i 2005, baixant del 19'5% del PIB al 18'5%.

    Madrid guanya un punt, passa del 16'5% al 17'5%.

  • 12'7 milions € en mesures mediambientals per l'aeroport de Barcelona, 300 milions per a Barajas.

    AENA ha pagat l'aïllament acústic de 13.600 habitatges en 12 municipis al voltant de Barajas, però  no n'ha pagat cap al voltant de l'aeroport del Prat

  • 7% de les inversions en infraestructures elèctriques s'han fet per l'Estat a Catalunya el 2006.

    De 510 milions € d'inversions de REE, Catalunya n'ha rebut 35-40, mentre genera el 16'16% de l'electricitat i en consumeix el 17'9%.

  • 100% més, el doble, ha invertit entre 2001 i 2006 l'Estat a rodalies de Madrid que a Barcelona.

  • 39% de les obres pressupostades pel Ministeri de Foment a Catalunya no es fan.

    Un altre 19% de les obres s'executen en un percentatge inferior a la meitat de la quantitat pressupostada.

  • 26% dels llocs de treball catalans són de titulació superior el 2006, baixant del 26'6% del 2005, i fent-se superar per Espanya.

    El 35'1% dels llocs de treball de Madrid són de titulació superior el 2006, universitària o FP de 3r grau. Catalunya perd, del 2005 al 2006, el 5% d'aquests llocs de treball, 13.200, mentre Madrid guanya 46.490 i Espanya 201.050.

  • 18'2% de les empreses que facturen més de 20 milions € són catalanes.

    47'8% d'aquestes empreses són de Madrid.

  • 20 KM d'autovies ha fet l'Estat a la província de Barcelona en 1985-2005.

    A Madrid n'ha fet 600 km.

  • 27% de les filials de multinacionals són a Catalunya, el 50% a Madrid el 2007.

  • 32 de les 50 empreses més grans són a Madrid el 2007.

  • 0'90 Km d'autovia gratuïta cada 10.000 catalans, 2'35 km cada 10.000 espanyols el 2007.

    En autopistes de peatge, 0'92 km per 10.000 catalans, 0'59 km per 10.000 espanyols. S'inclouen les autovies i autopistes fetes tant per l'Estat com per les C.C.A.A.

  • 0'53 KM d'autovia gratuïta de l'Estat per 10.000 catalans, 1'63 KM per 10.000 espanyols

    En autopistes de peatge de l'Estat, 0'64 KM per 10.000 catalans, 0'48 KM cada 10.000 espanyols. 2007.

  • 11'98% són les inversions reals 1991-2006 a Catalunya del Ministeri de Foment.

  • 3.084 € per català, 4.278 per madrileny

    va pressupostar el Ministeri de Foment entre 1997 i 2007.

  • 4 punts perd el PIB català per càpita de 1995 a 2005.

    Baixa del 123% de la mitjana al 119%, prenent el conjunt de l'Estat com a 100.

  • 5'9% de les autovies en construcció el 2008 per l'Estat es fan a Catalunya.

    El Ministeri de Foment construeix el 2008 1.321 KM d'autovia, dels quals 78 a Catalunya.

  • 69% de les importacions catalanes són de fora de l'Estat el 2005.

    Catalunya importa el 2005 de la resta de l'Estat per valor de 30.570 milions d'euros, i de la resta del món per valor de 67.449 milions d'euros.

  • 46% de les exportacions catalanes el 2005 van fora de l'Estat.

    Catalunya exporta a la resta de l'Estat per valor de 50.514 milions d'euros, i a la resta del món 42.361 milions d'euros. Els primers clients catalans són França, País Valencià, Aragó, Madrid, Alemanya.

  • 12% de la despesa pública entre 1986 i 2006 la rep Catalunya.

    Entre 1986 i 2006 els catalans són el 16% de la població, el 20% del PIB, paguen el 24% dels impostos, i reben el 12% de la despesa pública

  • 31% de la producció catalana s'exporta fora de l'Estat el 2005, pujant del 22% del 1995.

    Les exportacions a la resta de l'Estat són ara el 37% de la producció catalana, i en el cava el 20%.

  • 23'1 % de les 5.000 empreses més grans de l'Estat té Catalunya el 2007, baixant del 24'6% del 2006.

    Madrid ha pujat del 28'8 al 30'7%. Si compten la facturació, la de les catalanes ha baixat del 18'2% al 17'9%, i les de Madrid pujat del 47'6% al 49'8%.

  • 75 empreses de les 5.000 més grans de l'Estat ha perdut Catalunya de 2006 a 2007.

    Landscape, Colonial, Samsung, Braun, United Biscuits, Ono, ...

  • 3 posicions perdudes per Catalunya entre 2006 i 2007

    en l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU, baixant a la 18ª. Espanya puja a la 13ª, per primera vegada supera Catalunya, que ha baixat entre el 2000 i el 2007 de la 14ª a la 18ª, mentre Espanya ha pujat de la 21ª a la 13ª.

  • 12ª en creixement és Catalunya entre les C.C.A.A. entre 2006 i 2008

  • 6,5% és el percentatge d'inversió europea sobre el total espanyol que rep Catalunya entre 1986 i 1993

    L´Estat espanyol, segons Ribas, rep entre el 1986 i el 1993 una aportació positiva europea de 3´6 bilions de pessetes, de la qual només el 6´5% li correspon a Catalunya.

  • 10-11% de la producció catalana equival al seu dèficit fiscal amb l'Estat espanyol

    El 1995 Colldeforns, per a l´Institut d´Estudis Autonòmics, calcula que el dèficit fiscal equival al 10-11% de la producció catalana, o a 110.000 ptes. per habitant i any. Els espanyols tenen un superàvit fiscal de 47.000 ptes./habitant, “per cada 100 pessetes que els residents a Catalunya van pagar al govern central, se´n van retornar, via despesa, 70; per als residents a la resta de Espanya, per cada 100 pessetes pagades se´n van retornar 115”.

  • 21% és el percentatge d'impostos europeus que paga Catalunya, tot i rebre únicament el 8% de la despesa

    El 1991 Catalunya paga el 21% dels impostos europeus de l´Estat espanyol, i rep a canvi el 8% de la despesa europea, amb un dèficit per habitant i any de 9.000 ptes. Catalunya, indica Vergés, aporta en pessetes per habitant el 35% més que Espanya i rep el 50% menys. Espanya aporta, en milers de milions, 588, en rep 883, i té un saldo positiu de 295, que és el 50% de la quantitat inicialment aportada. Catalunya aporta 123 milers de milions, en rep 69, i té un saldo negatiu de 54, que és el 44% de l´aportació inicial. Espanya rep per càpita el doble que Catalunya (22.690 contra 11.438), amb el resultat de que cada espanyol rep d´Europa 7.573 ptes., i cada català li dóna 8.970 ptes.

  • 6% del PIB era el dèficit fiscal a Catalunya a l'any 1994 segons Castells

    Castells calcula que l´any 1994 el dèficit fiscal es situa entorn dels 740.000 milions de pessetes (entre 687.500 i 781.700), al voltant del 6% del PIB. Catalunya, amb una població del 15´56% i un PIB del 19´05%, paga el 19´29% del total de la recaptació pública, i rep el 13´66% de la despesa. Si prenem la mitjana espanyola com a 100, cada català paga 123´95 i rep 87´79, és a dir, paga un 24% més que la mitjana, i en rep un 12% menys.

  • 9,76% del PIB és el dèficit a Catalunya amb un 22% més en PIB que la mitjana espanyola, mentre que a la regió de París és de 4,36% i 51% respectivament

    És il.lustratiu comparar aquest dèficit fiscal amb el d´altres territoris europeus, posant en relació llur PIB per càpita sobre la mitjana de l´Estat respectiu i llur respectiu dèficit fiscal: Catalunya, que supera la mitjana espanyola de PIB en un 22%, té un 9´76% de dèficit; la regió de París supera la mitjana francesa de PIB en un 51% i té un dèficit del 4´36%; Baviera supera la mitjana alemanya en un 16% i el seu dèficit és del 3´53%; Baden-Württemberg la supera en un 18%, amb un dèficit del 4´38%; el South East supera la mitjana britànica en un 17%, i té un dèficit del 6´36%; i la regió d´Estocolm supera la mitjana sueca en un 21%, dèficit del 7´53%.

  • 13,87% és la diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés distributiu

    La diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda disponible al final del procés redistributiu és, segons López i Casasnovas, el 8´83% l´any 1973, el 10´85% l´any 1980, i el 13´87 l´any 1990. El percentatge de renda que Catalunya transfereix és cada cop més alt.

  • 34% és el percentatge final sobre el pressupostos de la Generalitat de l'obra licitada per l'Estat

    Segons la Cambra de Comerç, de l’obra compromesa en Pressupostos per a Catalunya per l’any 2006, l’Estat només ha licitat el 34%.

  • 51,2% són els recursos que ha destinat el Ministerio de Cultura a Madrid, mentre que a Catalunya és el 2,8%

    Del 1993 al 1996 el Ministeri de Cultura ha destinat el 51’2% dels seus recursos a Madrid, i el 2’8% a Catalunya. A Madrid li corresponen cinc mil pessetes per habitant i any, a Catalunya dues-centes pessetes per habitant i any.

  • 4 punts per sota se situa la inversió pública a Catalunya respecte la mitjana estatal.

    El percentatge de despesa pública sobre el PIB s’hi mou a Catalunya entre tres i quatres punts per sota de la mitjana estatal entre 1995 i 2005.

  • 34 milions € és la subvenció rebuda a Madrid pel Consejo Superior de Deportes, mentre a Catalunya 7,5 milions

    El Consejo Superior de Deportes, entre l’any 2000 i el 2005, va subvencionar Madrid amb més de 34 milions €, i Catalunya amb 7’5 milions €.

  • 20% inferior és el que varen rebre els estudiants catalans en concepte de beques

    L’any 2004 els alumnes catalans, que són el 15% del total, van rebre un 9% de les beques, i el seu import és un 20% inferior al de la mitjana estatal.

  • 416 milions € és la inversió en rodalies de Madrid, mentre que a Barcelona és de 153 milions €

    La inversió ministerial en trens de rodalies entre 1995 i 2009 a Barcelona és de 153 milions €, a Madrid de 416 milions €.

  • 6.200 milions € és el que ha costat l'ampliació de l'aeroport de Barajas que havia estat pressupostada en 1.033 milions d'euro

    L´ampliació de l´aeroport de Barajas, pressupostada en 1.033 milions € l’any 1999, ha costat 6.200 milions €. AENA ha invertit a Barajas, entre 1992 i 2004, un 57’8% de la seva inversió total, quan el volum de trànsit de Barajas és el 22’2%.

  • 316 € per català, 894 per madrileny el 2004

    L´any 2004, l´any de la construcció de l´AVE a Catalunya, el Ministeri inverteix 1.198 € per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès, 407 per castellà-manxec, i 316 per català.

  • 6 són les vegades que multiplica la inversió de Barajas en relació a El Prat

    Del 1992 al 2000 la inversió a l´aeroport de Barajas multiplica per sis l´esmerçada a l´aeroport del Prat.

  • 135% del que li correspondria per població és el que rebia Madrid de l'Estat

    A l´inici de la democràcia Madrid rebia el 28% de la despesa pública amb només el 12% de la població i el 16% de la renda, tot referit al conjunt de l´Estat; és a dir, un 135% del que li correspondria per població. En termes de comparació, a la centralista França, París rep un 40% per sobre de la xifra que li tocaria per nombre d´habitants.

    El 1996, les inversions públiques a Madrid es reparteixen a parts iguals entre l´autonomia i l´Estat central, mentre a Catalunya tres quartes parts les fa la Generalitat, suplint la manca d´un Estat central que inverteix a Catalunya una tercera part del que fa a Madrid, i una quarta part menys que la mitjana espanyola. El mateix any, l´inversió pública de l´Estat central és a Madrid de 87.000 milions de ptes., 17.400 ptes. per habitant; i a Catalunya 47.000 milions de pts, 7.833 ptes. per habitant.

  • 12% és la inversió a Catalunya de l'Estat entre 1986 i 1997 quan té el 16% de població

    De la inversió pública del conjunt de les administracions en els anys 1986-1997, Catalunya rep el 12%, quan té el 16% de la població i el 19´5% del PIB, tot referit al conjunt de l´Estat. Catalunya només rep el 68´5% de la inversió que li tocaria considerant uns criteris mitjans d´eficiència i població, i el 61´5% si es tingués en compte només el PIB. La inversió hauria de ser un 45´8% superior a la realitzada. El percentatge d´inversions reals realitzades per l´Estat a Catalunya, segons les dades del Ministeri d´Economia i Hisenda extractades per Huguet, no arriba cap any al 7´65% que és el que li correspondria per població sobre el total inclosa la part no regionalitzable. En la dècada 1983-1993, la despesa ministerial és a tot l´Estat de 158.112 ptes. per habitant, catalans inclosos, però aquests surten a només 80.239 ptes. cadascú.

  • 218.855 milions de pessetes més hauria d'haver rebut Catalunya en 1984-1996 en inversió pública de l'Estat

    El total d´inversió pública a Catalunya des de l´any 1984 fins al 1996, segons els Pressupostos generals de l´Estat, és de 401.157´1 milions de pessetes. Si n´hagués rebut en proporció a la seva població del conjunt invertit a les cinc C.C.A.A. referides (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), li correspondrien 218.855 milions de pessetes més.

  • 1.251 milions € serien els beneficis de l’inexistent TGV Madrid-Barcelona-França, 2.036 milions d'euros el dèficit de la línia Madrid-Sevilla

    Els beneficis de l’inexistent AVE Madrid-Barcelona-França superen als costos en 1.251 milions €, comptant l’estalvi de temps per als viatgers, la reducció de costos en altres transports alternatius, i el descens de congestions i accidents de carretera, antre altres factors. Aplicant els mateixos criteris a l’AVE Madrid-Sevilla, els costos superen els beneficis en 2.036 milions €.

  • 20,9% és el percentatge dels recursos generats per Catalunya sobre el total del sistema fiscal estatal

    La memòria econòmica de les Cambres de Comerç cridava l´atenció sobre un fet singular: “Catalunya és la comunitat generadora de més recursos tributaris de l´Estat espanyol, tant en termes de pessetes per habitant (397.794 pts./hab.) com en termes de percentatge sobre el total de recursos generats pel sistema fiscal estatal (20´9%). Amb relació a les comunitats autònomes del 151, Catalunya recapta el doble d´impostos per habitant, prop de 400.000 pts./hab., sobre 200.000 ptes./hab. (any 1995). La pressió fiscal a Catalunya per recaptació de l´IRPF sobre el PIB és del 8´6% mentre a les comunitats autònomes del 151 és del 6´3%. És a dir, una pressió fiscal el 27% més elevada a Catalunya que a la resta de comunitats autònomes del 151.”

  • 22,1% d'impostos recaptats a Catalunya el 1978, mentre que la despesa pública era del 13,1%

    Bricall, el 1978, posa en relació els percentatges de Catalunya en el conjunt de l´Estat, de població (15´6%), renda generada (20´1%), impostos recaptats (22´1%) i despesa pública (13´1%), sent també deficitària la seguretat social: “Catalunya participa amb el 22´13%, rebent, en contrapartida, el 17´39% de les seves despeses.”

  • 25% dels impostos recaptats a tot l'Estat els pagava Catalunya el 1959

    Pi i Sunyer, el 1959, constata que Catalunya, amb el 12% de la població de l´Estat, paga gairebé el 25% dels impostos recaptats.

  • 9 vegades menys va rebre de l'Estat la UB el 1933 en relació a la Universitat de Madrid

    La Universitat de Barcelona, el 1933, va rebre un pressupost 9 vegades inferior a la de Madrid.

  • 14,25% de les inversions estatals rebia Catalunya en 1984-1993 quan la seva població era del 28,6%, de les CCAA de competències similars

    Les inversions regionalitzables del període 1984-1993 s´hi fan a Catalunya en un percentatge del 6´72% del total de l´Estat. Si els termes de comparació són les Comunitats Autònomes de competències similars (Andalusia, Canàries, Galícia, País Valencià), Catalunya rep el 14´25% d´aquest conjunt, quan la seva població és el 28´6%.

  • 19% del seu PIB aportava Catalunya a l'Estat, mentre que en rebia el 6'4% el 1933

    Alzina, el 1933, calcula que Catalunya, amb el 6´4% de superfície i 12% de població, aporta al pressupost de l´Estat el 19%, i en rep el 5´6%. “Seguint ço que preveu l´Estatut, en 1933 es destinarien a Catalunya 39´6 milions de pessetes, mentre que d´assignar-li el mateix percentatge que a les altres regions li correspondrien 105´1 milions de pessetes.” Posa de manifest que la xarxa ferroviària catalana no té ni un quilòmetre electrificat, i que no hi ha via doble en tota l´extensió del ferrocarril de Barcelona a França; mentre que els ports de Barcelona i Tarragona, que recapten el 42´6 del total dels ingressos de duanes marítimes, reben una inversió del 2´3% del total dels pressupostos de l´Estat per a ports, que van a Sevilla (14´6%), Cadis (8´3%), Huelva (3´9%), Almeria (5´3%), Ceuta (2´4%), o Bilbao, Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas, ports que en reben el 7´2% cadascú.

  • 20% dels ingressos de l'Estat eren aportats per Catalunya, fet que significaven uns 307 milions de pessetes el 1932

    Fàbregas, el 1932, indica que Catalunya aporta el 20% dels ingressos de l´Estat, uns 307´7 milions de pessetes, i en rep 82: “un ciutadà català paga 123 pessetes mentre que un ciutadà de la resta de la nació paga solament 60 pessetes anyals. Per altra banda, un habitant de Catalunya percep per despeses estatutàries la suma anyal de 48 pessetes, i l´habitant de la resta del país en percep 75."

  • 341 pessetes pagava cada català com a tribut anyal a l'Estat, i cada no català unes 93 pessetes el 1925

    D'acord amb Llord, el 1925 cada català paga unes 341 pessetes com a tribut anyal a l´Estat, i cada no català, solament unes 93 pessetes. Per a pavimentar Madrid, prop de 8 milions de pessetes, per a totes les carreteres de Catalunya, 6´5 milions de pessetes. A Catalunya, una escola pública per cada 1.000 habitants, quan, la resta de l´Estat, té 3 escoles per la mateixa quantitat d´habitants. Espanya té 32 escoles oficials d´arts i indústries, corresponent-ne a Catalunya, que és el territori més industrial de l´Estat, solament 3. Igualment, de 20 escoles de comerç que regenta l´Estat, en corresponen solament a Catalunya una, quan n’hi correspondrien 3, si ens atenim a la densitat de població i al major desenrotllament del comerç. De les onze universitats de l’ estat espanyol, Catalunya només en té una.

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/grafiques

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres#

dijous, 13 de gener del 2011

Història d’amor

Vaig llegir una història que em va agradar molt. Vull compartir-la i espero que també us agradi als que la llegiu.

Era un matí mogut; eren les 8:30, quan un senyor gran, d'uns 80 anys, va arribar a l'hospital perquè li traguessin els punts d'un dit. El senyor va dir que tenia pressa i que tenia una cita a les 9:00.
Vaig comprovar els seus senyals vitals i li vaig demanar que s’assegués, sabent que potser passaria més d'una hora abans que algú pogués atendre'l. El vaig veure mirant el rellotge i vaig decidir, que ja que no estava ocupat amb un altre pacient, podria examinar la seva ferida. Durant l'examen, vaig comprovar que estava curat i em vaig disposar a treure-li els punts i curar la seva ferida.

Mentre li feia les cures, li vaig preguntar si tenia una cita amb un altre metge aquell matí, ja que el veia tan nerviós. El senyor em va dir que no, que simplement havia d’anar al geriàtric per esmorzar amb la seva esposa.

Li vaig preguntar sobre la salut d'ella.Ell em va respondre que ella feia temps que hi era ja que patia d'Alzheimer.Li vaig preguntar si ella s'enfadaria si arribava una mica tard. Em va respondre que feia temps que ella no sabia qui era ell, que feia cinc anys que ella no podia ja reconèixer-ho. Em va sorprendre, i llavors li vaig preguntar: “I vostè hi segueix anant cada matí, tot i que ella no sap qui és vostè?”
Ell va somriure i, acariciant-me la mà, em va contestar: “Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella”.

Se'm va posar la pell de gallina i vaig haver de contenir les llàgrimes mentre ell se n'anava. I vaig pensar: “Aquest és el tipus d'Amor que vull a la meva Vida.”.

Quin és l’Amor veritable?. Segur que no és el físic, ni el purament romàntic. L'Amor Veritable és l'acceptació de tot el que s’és, s’ha estat, el que serà  i no serà.

La gent més feliç no necessàriament té el millor de tot sinó que són aquells que fan tot el que poden i ho fan de la millor manera que poden.

I la història acabava amb aquesta frase:

"La vida no es tracta de com sobreviure a una tempesta,
sinó com ballar sota la pluja! "

Història del Nadal digital

Mireu com es podria explicar avui el que va succeir fa 2000 anys.

Algú -amb molt d’enginy- ha mirat d’explicar-ho amb el llenguatge actual. Més actual impossible!

    dimarts, 11 de gener del 2011

    L’art de Lleida i el Vaticà

    Llegeixo avui en aquest mateix diari que “el nunci pressiona els bisbes catalans perquè signin un escrit a favor de l'entrega de l'art de la Franja a Aragó”. Un cop tingui el document signat pels bisbes, el Vaticà reclamarà a la Generalitat l'entrega de l'art.  Per aconseguir l'entrega de l'art a Barbastre, el nunci està pressionant els bisbes catalans perquè firmin una carta de suport a l'entrega “acordada” l'octubre passat entre els bisbes de Lleida i Barbastre, Joan Piris i Alfonso Milián. Segons explica Fratini al diari  El Heraldo de Aragón, els bisbes catalans estan obeint tot i que n'hi ha dos que encara hi són reticents. El nunci confia que aquest mes o al febrer ja el tindrà. El document signat pels bisbes catalans sobre la taula, el Vaticà posarà llavors tota la pressió negociadora sobre les noves autoritats del govern de la Generalitat.

    Fins aquí la notícia. Ara jo em pregunto què  hi ha darrere de tot això? Dit en poques paraules: Hi ha tota una fosca trama que va començar l’any 1995 i que ha anat continuant fins ara. Quan s’acabava el Concili Català de 1995, el Vaticà va obsequiar l’Església catalana amb el desmembrament del bisbat de Lleida i la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó.

    El vaticà, a través del Nunci, ha anat fent pressions fortíssimes primerament sobre el bisbe Piris de Lleida i ara segueix amb els altres. Vol forçar la capitulació vergonyosa. I pel pas que anem ho aconseguiran, si el Govern de la generalitat no s’hi posa ben ferm. S’ha de dir, en honor del fins fa poc Conseller Tresserres, que fins ara el Govern català ha mantingut una posició clara i enèrgica i s’ha negat rotundament a fer cas a aquestes vergonyats pressions.

    El bisbe de Lleida apel·la a l’obediència a Roma. I Roma es plega a les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, dels bisbes aragonesos i de l’Opus Dei, que té en aquell bisbat el bressol del seu fundador i el seu gran santuari de Torreciudad.

    El Bisbat de Lleida ha presentat documents que demostren la propietat d’aquestes obres i el Vaticà ha refusat estudiar-los. On és la justícia. Veient tals manipulacions, tant i tant malicioses, com podem seguir creien en el Vaticà els catalans? 

    No basta que arribi el Papa a Barcelona, digui que la Sagrada Família és una magnífica catedral, digui unes paraules en català dins una missa trilíngüe, és faci més o menys el simpàtic i se’n torni a Roma com si res hagués passat. Nosaltres esperem justícia.