dijous, 31 de març del 2011

El President Pujol comença a parlar clar

Trobo que el que ha fet avui el President Pujol té un gran valor simbòlic: ha votat a favor de la independència de Catalunya i no ha tingut cap inconvenient de dir-ho ben alt i ben clar en una entrevista al programa “El secret” amb Sílvia Cópulo de Catalunya Ràdio. (De passada vull dir que val la pena escoltar aquest programa per la seva qualitat)

El President ha dipositat el seu vot anticipadament a la consulta de Barcelona del 10-A perquè "no li queden arguments en contra de la independència", com ja va expressar dimarts passat en una conferència a la Universitat Pompeu Fabra.

Al President Pujol se li pot criticar moltes coses però no podrà negar ningú que ha sigut sempre un gran patriota, un home molt intel·ligent i un molt bon President. És clar que ha tingut molts errors i potser podia haver fet molt més en el camí cap a la independència de Catalunya. Molts n’esperàvem molt més de Pujol.Ell sempre deia que no veia que fos un camí clar i va jugar molt amb l’ambigüitat. Estic segur que en el seu pensament sempre va voler-la i el que no veia clar era el camí per assolir-la.

Però val més tard que mai. Ara ja no li queden més arguments. I és de persona sàvia canviar de parer i reconèixer els errors. Inclús crec que aquest canvi de parer en una persona com ell té molt més valor perquè deu haver-li costat molt. Però ha arribat finalment! Ara toca que Convergència i Unió segueixin per aquest mateix camí i plantin cara amb els Governs de Madrid que no ens entenen, ni ens volen entendre. Cal plantar cara davant de tanta ignomínia, tan espoli i tanta fatxenderia. Encara es creuen amb el dret de donar lliçons quan han governat de forma barroera, mentidera i amb traïdoria. Ha arribat l’hora de dir prou i tant de bo els partits polítics catalans ho vagin veient cada dia més clar i s¡uneixin en aquest punt clau per al futur de Catalunya.

Anirem sumant poc a poc i la independència anirà guanyant terreny sense cap mena de dubte. Temps al temps.

 

 

    •  

dimecres, 30 de març del 2011

Endevinalla

Avui he rebut un text curiós en forma d’endevinalla. Potser molts ja saben de què va i, per tant, no té cap gràcia. Però per a mi ha resultat ser un text curiós que posa a prova la nostra forma de raonar, els nostres esquemes mentals i que ens fa adonar de que estem encara molt lluny de certes metes.

Us he de confessar que jo no he sabut donar resposta correcta a l’endevinalla tot i que la resposta no és difícil. És una endevinalla sense trampa, no hi ha res amagat i tot està a la vista. Procureu no avançar-vos A VEURE LA RESPOSTA. Intenteu-ho resoldre i intenteu pensar una mica abans, particularment perquè perquè demostra la manera esbiaixada en què de vegades pensem en llegir certs textos, o almenys com els interpretem amb molts prejudicis.

ENDEVINALLA

L’ Antoni, pare d’en Robert, un nen de 8 anys, surt conduint el seu cotxe des de casa seva de Madrid en direcció a València.
Roberto va amb ell.
Durant el viatge té un terrible accident. Un camió, que venia en sentit contrari, surt de l'autopista i envesteix frontalment el cotxe de l’ Antoni.
L'impacte mata instantàniament a l’ Antoni, però en Robert queda amb vida.
Una ambulància de l'hospital d'emergències de València arriba gairebé immediatament, advertida per qui van ser ocasionals testimonis, i el nen és traslladat a l'hospital.
Així que arriba, els metges de guàrdia comencen a tractar al nen per intentar salvar-li la vida però, després d'intercanviar opinions i estabilitzar les seves funcions vitals, decideixen que la condició d’en Robert és molt greu. Necessiten consultar. A més, adverteixen del risc de traslladar el nen a un altre hospital i per això decideixen deixar-lo internat allà, a València.
Després d'una junta de metges es comuniquen amb l'Hospital de Nens de Madrid i finalment conversen amb una eminència en el tema, a qui posen en coneixement els fets. Com que tots coincideixen que el millor és deixar al Robert a València, l'eminència decideix viatjar directament de Madrid cap allà. I així ho fa.
En arribar l’eminència, els metges que el tracten li presenten el cas i esperen ansiosos la seva opinió.
Finalment, un d'ells és el primer a parlar: "Creu vostè estar en condicions de salvar el nen?", Pregunta amb un fil de veu.
I obté la següent resposta:
"Com voleu que no el salvi! Faré tot el possible ... si és el meu fill!"

Bé, fins aquí la història. Està en nosaltres mirar de pensar la manera com aquesta història tingui sentit. Insisteixo que no hi ha trampes, no hi ha res ocult. I, abans que llegiu la solució, vull afegir algunes dades:
a) L’Antonio no és el padrastre.
b) L’Antonio tampoc és un capellà.
ARA SÍ, ET DEIXO EN COMPANYIA DE LA TEVA IMAGINACIÓ. ESO SÍ, Et suggereixo que LLEGEIXIS ALTRA VEGADA LA HISTÒRIA I, creu-me, L'ENDEVINALLA ÉS MOLT SENZILL DE RESOLDRE.
La solució la trobareu més avall, però només llegiu-la quan desistiu en l'intent.
--->
--->
--->
--->
SOLUCIÓ:
El fet més notable d'aquest problema és la senzillesa de la resposta. Més encara, pensaràs com és possible que no se’ns hagi ocorregut?
La solució és que l'eminència de la qual es parla en el text  és LA MARE d’en ROBERT. Però tenim tan interioritzada la idea que les "eminències" són només homes que no se'ns ocorre que pugui haver estat una dona.

L’eminència de la que se’ns parla pot ser home o dona. Però per què no pensem que pot ser una dona de la mateixa manera que un home? Més encara: està demostrat que moltes dones no aconsegueixen resoldre l’ endevinalla. Quan coneixen la solució, se senten atrapades per la mateixa conducta masclista que elles mateixes condemnen.
En fi, crec que és un exercici molt interessant per a analitzar els nostres propis prejudicis i laberints interns, al marge del nostre gènere, no us sembla?

dimarts, 29 de març del 2011

A més ciència menys religió?

Aquest matí, tot escoltant una tertúlia, ha sorgit l’etern tema de discussió sobre ciència i religió. M’he quedat una estona pensant-hi i aquelles reflexions són les que exposo aquí, sabent que és un tema del qual se n’ha parlat molt, hi han reflexionat grans teòlegs i grans científics i al qual, pobre de mi, no hi podré aportar res. Però sí que vull deixar constància d’algunes preguntes personals.

Expliquen que una vegada li van preguntar a Jorge Wagensberg, director del Museu de la Ciència, si: "A MÉS CIÈNCIA MENYS RELIGIÓ"?, i he llegit que ell va respondre: "JO CREC QUE HI HA COSES DE LA RELIGIÓ QUE FINS I TOT SÓN NECESSÀRIES PER FER CIÈNCIA. PERQUÈ NO POTS FER CIÈNCIA SENSE INTUÏCIONS. UNA INTUÏCIÓ ÉS COM A UNA VERITAT REVELADA."

Per tant, crec que s’ha de saber separar bé els dos terrenys i que les respostes a certes preguntes fonamentals, encara que puguin semblar molt allunyades, potser són més semblants del que ens pugui semblar.

A vegades trobem certs científics que fan una caricatura de la fe. Diuen que la ciència parteix de la base en que tot és comprovable i que la religió és tot el contrari. Dit d’una altra manera: que a la fe s’hi arriba només a través del sentiment. I això no és pas veritat, perquè la fe hauria de tenir sempre un contingut racional. No es creu “perquè sí” sinó que es creu perquè hi han unes raons prou serioses per creure.

Segurament que són formes de conèixer diferents. Però és que la humanitat necessita totes les formes possibles de coneixement i totes les formes de buscar (no dic pas trobar) la veritat. La ciència és una forma; la fe n’és una altra.

Ni la ciència ho sap tot, ni la religió tampoc. Hi han preguntes fonamentals que resten obertes per tots. I allò de que “el fonamental és invisible als ulls” segueix essent una veritat com un temple per a uns i per als altres. L’amor, la mort, el sofriment, el sentit de la vida i tantes i tantes preguntes segueixen sense tenir una resposta clara per a tots, científics i teòlegs. La ciència avança per mitjà d’intuïcions que després potser seran comprovables. Potser. O potser no. La fe és el seguiment d’una intuïció primigènia i essencial i necessària per a una bona part de la humanitat.

A més ciència, menys religió? A més persona, menys societat? A més diner, menys pobres? A més coneixement, més ètica? A més desenvolupament, més benestar? Preguntes i preguntes que no sempre es poden respondre d’una manera clara, fàcil i simple. En el fons, segurament que un fals plantejament i una falsa disjuntiva.

dilluns, 28 de març del 2011

La cultura de la crisi

Ahir parlava del tango Cambalache, molt popular a tota l’àrea del Riu de la Plata, on el tango és una música molt viva i encara molt actual. El tango ja fa molts anys que ha transcendit els seus  límits naturals i aquest tango en particular s’ha fet molt popular arreu del món. Només cal veure el munt de cantant que l’interpreten i el munt de versions que hi ha.

La dificultat del tango no és la música –que l’entén tothom- sinó la lletra que fa servir molts termes del lumfardo, que és el dialecte que fan servir la majoria de tangos per referir-se a moltes coses d’una forma especial. Aquest tango en especial a mi m’agrada moltíssim perquè retrata un estat de coses i una situació on la mentida sembla que prevalgui sobre la veritat, el desordre sobre l’ordre i la ruqueria sobre el seny i el sentit comú. A més, ho diu molt ben dit, cosa no sempre fàcil.

La mateixa paraula “Cambalache”´es refereix a les botigues en que es compren i venen peces, joies, mobles usats i qualsevol altre tipus d’objectes. Recordo que va ser una de les coses que més em van sorprendre en els meus anys d’estança a l’ Uruguai varen ser les cases de subhastes de tot tipus d’objectes, que allà es diuen “remates”. En aquests llocs se subhasten les coses més inversemblants que us pugueu arribar a imaginar. Coses que aquí les llancem directament a les escombraries allà es “rematen” i se’n treuen uns calerets.

Tot això ve a compte pel fet que no ens aniria gens malament en aquests moment adquirir una mica de cultura cambalachera, o sigui, aprofitar una mica més les coses i no llençar-les a la primera ocasió que el caprici ens dicti. Perquè penso que si no ho fem de grat potser ho haurem de fer per força. De fet, ja hi ha molta gent que ho ha de fer per força i veig com va resseguint contenidors arreplegant tot el que veuen que poden aprofitar.

Han estat uns anys d’estirar més el braç que la màniga i tot semblava que anava a l’ample i que els diners no s’haurien d’acabar mai. I ara ens trobem que tot s’ha frenat de cop i volta i molta gent es troba desconcertada perquè no s’ho podia imaginar. Els que sí que s’ho imaginaven són la gent gran, que va viure la postguerra i que saben molt bé el que significa passar dificultats de tota mena.

Per tant, jo crec que haurem d’aprendre una nova cultura, que en podríem dir la cultura de la crisi. I em penso que no ens aniria gens malament a tots plegats.

 

diumenge, 27 de març del 2011

CAMBALACHE

Cambalache

Tango 1934

Música: Enrique Santos Discepolo

Letra: Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé…
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé…
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos…
¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!…
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!…
¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y “La Mignón”,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín…
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón…
¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley…


dissabte, 26 de març del 2011

Primer, segon i tercer

“Primeiro sou português, em segundo sou ibérico, e apenas em terceiro, e quando me apetece, sou europeu.”

 José Saramago nas Suas Palavras

- Algú em sabria dir què és això de ser primer, segon o tercer?

-No hi podria haver un quart, un cinquè, un sisè….?

-Què és primer i què és més important?

-Hom és del lloc on neix o del lloc on viu?

-A qui s’estima més: Al pare o la mare?

-D’un arbre què és més important: les arrels o les branques?

….I així fins a l’infinit.

divendres, 25 de març del 2011

Cimera anticrisi o música celestial?

Perdoneu que sigui tan pessimista o, si voleu, tan escèptic. Però acabo d’escoltar al President de la Generalitat de Catalunya i tot el que ha dit m’ha sonat a música celestial. Parole, parole i més parole!. Paraules com tantes com n’hem escoltat milers de vegades.

M’explicaré el que vull dir amb això: El fet d’asseure en una mateixa taula partits polítics, agents socials i experts econòmics ho considero una bona intenció. Però de bones intencions l’infern n’és ple i no veig per enlloc que es pugui sortir tan optimista, com n’ha sortit el President, perquè considero que tots els acords, els encàrrecs i el mandat que han plasmat per escrit en uns colla de punts són mot genèrics i no s’explica per enlloc com es farà aquesta feina tan complexa en un moment tan delicat. I, a més, cal pensar que la major part de coses no depenen de nosaltres…

Sembla que ens oblidem  que existeix un parlament a Madrid (que en realitat és qui té el poder de veritat i a qui no interessa que Catalunya tingui un gram més de poder del que té actualment). Ens oblidem que existeixen Tribunals Constitucionals que desfan lleis i estatuts que nosaltres fem amb la més bona intenció del món. Ens oblidem de que, mentre siguem súbdits, no serem mai lliures per defensar-nos adequadament i per decidir el nostre futur. Ens oblidem, en definitiva, que no tenim la bossa i que de la bossa que tenim ens prenen la meitat dels calers sense dret a rèplica.

Això d’avui em recorda un acudit que podria il·lustrar tot això:

Un senyor que va en cotxe s'adona que està perdut enmig d’una gran ciutat. Decideix parar i preguntar algú al carrer:
- Disculpi!, podria ajudar-me? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on sóc ni com arribar al lloc de destí!
- És clar que sí -li contesta. Us trobeu en un cotxe, a uns 7 Km. del centre de la ciutat, entre 40 i 42 graus de latitud nord i 58 i 60 de longitud oest .
-Vostè és enginyer, oi? -diu el del cotxe.
-Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?
-Molt senzill. Perquè tot el que m'ha dit és "tècnicament correcte ", però "gairebé inútil": continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.
I el senyor del carrer li replica:

-Vostè és POLÏTIC, oi?

-En efecte-respon orgullós el del cotxe-com ho ha sabut?
- Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix​​; ha fet una promesa que no pot complir i      espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar-me, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva.

dijous, 24 de març del 2011

Per sortir de la crisi: valors i ètica

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L'ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L'origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l'espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l'espai europeu d'educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l'alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l'alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l'empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

dimecres, 23 de març del 2011

Quin paper tan galdós el del PSC!

Parlar de Vicent Partal  és parlar d’un periodista íntegre, lluitador, lliure,avançat als temps i un gran entès en el món de la informàtica i internet. Jo recordo les moltíssimes vegades que l’escoltava  per Catalunya Ràdio intentant explicar de forma planera coses que per a mi formaven part d’un nou i estrany món: el d’internet. Jo no entenia gran cosa, la veritat sigui dita, però intuïa que allò era important i que un dia ben proper seria fonamental en el nostre món. I així ha estat.

Vicent Partal és un dels culpables de que a mi se’m despertés una mica aquest cuquet de la informàtica i que un dia m’hi comencés a endinsar. A partir d’aquí va ser quan vaig començar a entrar al diari digital que ell va fundar: . Va ser aquest diari qui més va furgar en un cas que semblava estrany i contradictori. És el que s’ha anomenat Cas Vilaró. Això va ser l’any 2008 i ara cueja i trona a ser actual aquest cas perquè l'Ajuntament de Barcelona s’ha querellat contra Vicent Partal. Tots els partits –excepte el PSC- han vist que no hi havia cap motiu per tirar endavant aquest querella i que la llibertat de premsa és quelcom fonamental en una democràcia.

Tots ho han vist clar menys el PSC, que altre cop i com en altres àmbits i situacions fa un paper ben galdós, tant aquí Catalunya com a Madrid, on continuen essent –sense cap tipus de vergonya- “la voz de su amo”. Un amo que els té ben ensenyats i ben marcats. No seria hora ja de que es fessin grans?

Si voleu adherir-vos al manifest per la llibertat de premsa, ho podreu fer a traves d’aquest manifest que trobareu a VILAWEB

Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa

Els sotasignats rebutgem que l'Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.
Pensem que VilaWeb va fer la feina d'aclariment i d'investigació que correspon als mitjans en un cas en què l'opacitat i l'ocultació de dades per l'alcaldia són demostrables, com en el 'cas Vilaró'.
En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.
Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal.

Fins aquest moment, hi ha 5.140 adhesions.
La solidaritat amb VilaWeb s'expressa avui a les set al Col·legi de Periodistes

En l'acte obert a tothom hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal

Al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10 principal, Barcelona) es farà, avui a les set del vespre, un acte de suport a VilaWeb, per la querella que l'Ajuntament de Barcelona ha presentat contra el diari per les informacions publicades sobre el cas Vilaró. Hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal. 

dimarts, 22 de març del 2011

Anar a peu

El meu blog es diu “A PEU” perquè, com ja he explicat en alguna altra ocasió, és caminant poc a poc com millor s’observen les coses, les persones, les situacions i –en una paraula- la mateixa vida.

És anant a peu, anant a poc a poc, quan descobrim els altres i ens descobrim a nosaltres mateixos. És quan ens prenem el temps necessari per mirar-ho tot amb nous ulls, amb nova mirada. És caminant com descobrim la ciutat, els carrers, els edificis, la gent que seu a la plaça, la gent que treballa i la complexitat que té la vida d’una societat desenvolupada.

És anant a peu quan podem pensar millor, quan els nostres sentits es desperten, quan tot ens arriba millor al nostre interior a través dels sentits que recullen el món exterior, ens l’ofereixen i ens el regalen en forma de nous estímuls i noves possibilitats..

Podem anar a peu sols o acompanyats. Cada situació té els seus pros i els seus contres. La solitud i el silenci que ens regala l’anar sols ens pot fer recórrer camins interiors a l’encontre de nosaltres mateixos, cosa difícil d’assolir perquè el conèixer-se a un mateix és una de les feines més complicades que existeixen, com ja deien els grecs.

Anar a peu acompanyat o acompanyant ens fa descobrir l’altre, ens fa dialogar, ens fa veure coses noves i nous punts de vista que possiblement no havíem vist mai. Ens fa comparar i fa que ens haguem de relacionar. Ens fa sospesar i ens fa valorar la companyia i relativitza les nostres forces i les nostres capacitats. Ens farà veure les diferències que enriqueixen, els punts de vista que ens fan créixer i els afectes que ennobleixen. Ens farà veure que potser haurem d’anar més de pressa o més a poc a poc. Potser haurem d’esperar o potser ens haurem d’espavilar per tal de poder ser un bon company de viatge.

En fi, que anar a peu significa que encara podem moure’ns, que encara som vius i que encara tenim moltes coses a fer.

dilluns, 21 de març del 2011

Salvat-Papasseit i Torres-Garcia

Poema original Passeig,de Joan Salvat-Papasseit, amb il·lustració de Joaquim Torres-Garcia.

PASSEIG

a Joaquim Torres-García

 

La boira
              fredament
                                acaba d'engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
                                   quan els arbres somiquen
                                   oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
                       no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
                                       del trolley dels trams
                                       dansen com les estrelles
M'HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit

 

Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1875-1949) va ser un pintor i escultor uruguaianocatalà.

De pare català, oriünd de Mataró, ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l'Acadèmia de Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura. La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d'aquest al futurisme.

Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919

El 2010 el Museu Nacional d'Art de Catalunya va inaugurar una sala a la seva col·lecció permanent dedicada íntegrament a l'artista, on s'exposen obres provinents d'una donació dels hereus de Torres-Garcia i les obres que ja tenia el museu.

diumenge, 20 de març del 2011

Comença la primavera

Comença la primavera

i alguns no la poden veure.

Comença la primavera

i alguns no la volen veure.

Comença la primavera, que és una invitació a renovar-nos.

L'hivern aquieta, interioritza, silencia, guarda i entotsola.

La primavera fa brotar, exterioritza, viu i dóna senyals de vida.

La primavera transforma allò que semblava adormit i mort.

Que tinguem tots una bona primavera i que ens transformi a tots!


dissabte, 19 de març del 2011

Carta a un seminarista

CARTA A UN SEMINARISTA
ANDRÉS MUÑOZ
GETAFE (MADRID).

ECLESALIA, 18/03/11.- Querido seminarista: No tengo el gusto de conocerte, porque hace tiempo que no voy por el seminario, debido a problemas alérgicos. Pero deseaba ponerme en contacto contigo, ahora que llega el Día del Seminario, para ofrecerte el Servicio de Atención de la Comunidad, (S.A.C.), que se ocupa del cuidado, participación e igualdad entre todos sus miembros, y del que no creo que te hayan hablado tus formadores.

El S.A.C. ha lanzado el Plan Integral de Refundación de la Iglesia Católica (P.I.R.I.C.), en el que se incluye una Campaña de Prevención de Riesgos Laborales, dirigida expresamente a seminaristas que, como a ti, os están modelando en la actual estructura eclesial para ser futuros profesionales de la religión.

A través de estudios, investigación, encuestas y diagnóstico popular se han detectado riesgos, accidentes y/o enfermedades en el clericalato que perjudican a varones célibes y, por extensión a toda la sociedad, por lo que urge su prevención.

Los riesgos profesionales clericales más agresivos son, como se sabe, la pederastia, la pedofilia, el abuso de menores y la discriminación de la mujer, víctima del celibato impuesto, de cuya gravedad y prevención no hace falta insistir.

Pero hay otra serie de peligros igualmente dañinos como la “Robotitis”, virus que se inocula por la demasiada exposición y contacto con materiales de chatarra y desecho provenientes de la teología escolástica, el derecho canónico, el magisterio eclesiástico, la moral sexual vaticana o la espiritualidad pietista, que pueden degenerar en ceguera o dependencia.

También está “El síndrome de poder”, popularmente conocido como “Cojonitis Aguda”, que es la inflación de los ganglios machistas por ponerlos encima de la mesa reiteradamente, que producen exclusión, ordeno y mando y la parroquia es mía.

El “Mobbing Celibatario” es la opresión que sufren muchos curas, localizada en la zona cardiaca y lumbar baja, utilizándose como falsos paliativos el ocultamiento o el apaño sentimental.

Otro riesgo es el “Mal de Sacristía” que se objetiva en una claustrofobia a lo social, reivindicativo, político y laical, para refugiarse en lo ritual y sagrado. Este problema se somatiza en el ombligo.

“Feminalergia” es otra dolencia eclesial y clerical de tipo crónico que se produce por el endoparásito institucional que contagia a los más cercanos y cuyos efectos colaterales lo sufren el 50% de los creyentes, es decir, las mujeres.

El “Traumatismo Múltiple” son las lesiones en los órganos y tejidos vitales de profesionales como teólogos, investigadores, exegetas, profesores, curas casados, homosexuales…, provocadas por prácticas jerárquicas abusivas.

Sin querer ser exhaustivo, te menciono, por último, otros cuantos riesgos de forma abreviada, a los que tendrás que estar atento para no ser víctima de ellos, como pueden ser una parálisis doctrinal, miopía comunitaria, estados climatéricos, asfixia ortodoxa, modorra litúrgica, numismática febril, manía persecutoria, morbosidad privilegiativa y otras manifestaciones curiales que pueden derivar en sarpullidos, eccemas y pruritos sociales.

Para evitar todos estos riesgos, problemas, conflictos, accidentes y/o enfermedades del clero te remito al Plan Integral de Refundación de la Iglesia Católica (P.I.R.I.C.), anteriormente mencionado, que consiste básicamente en un cambio radical del modelo productivo eclesial: cambio estructural, teológico y litúrgico, que da como resultado que otra Iglesia es posible y necesaria.

Para ser eficaz este plan se apoya en estos presupuestos: la comunidad antes que la institución, todos creyentes y no curas y laicos, la vida antes que el culto, Dios antes que ortodoxia, el espíritu por encima de la ley, igualdad varón-mujer, el amor en lugar de derecho canónico, ministerios y no privilegios, el reino de Dios y su justicia y después, mucho después la Iglesia.

De este planteamiento se deduce que no se trata de una reforma, ni una renovación, ni una restauración sino de una refundación o vuelta a la Iglesia de los primeros tiempos, en la que, entre otras cosas, no existía el status clerical o ministerio ordenado como casta y se daba el protagonismo a la comunidad, grande y pequeña, para repartir funciones y ministerios según la necesidad y los carismas.

No me puedo extender más en la descripción detallada de esta otra Iglesia, porque sería objeto, no de una carta, sino de un diálogo en profundidad, pero me gustaría que pensaras esta propuesta y la dieras a conocer a tus compañeros, porque se evitarían todos los riesgos, accidentes…propios de los clérigos y porque creo que esta visión eclesial tiene futuro.

Te puedes informar con más detalle en estos lugares de referencia: Teología de la Liberación, Comunidades de base, Redes Cristianas o movimientos como Somos Iglesia, Comunidades Populares, Moceop, Mujeres y Teología entre otras. Aquí encontrarás personas que te acogerán y te mostrarán sus experiencias comunitarias y en donde verás que no solo Otra Iglesia es posiblesino que Otra Iglesia es ya realidad.

Espero verte por aquí. Nos conoceremos. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

Andrés Muñoz

divendres, 18 de març del 2011

Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat

Des de fa una bona colla d’anys que estic subscrit i llegeixo els sempre interessantíssims quaderns que publica CRISTIANISME I JUSTÍCIA.

Aquests dies rebia el darrer número que porta per títol el que jo he fet servir per al meu post “ FER-SE CÀRREC, CARREGAR
I ENCARREGAR-SE DE LA REALITAT.FULL DE RUTA SAMARITÀ
PER A UN ALTRE MÓN POSSIBLE” de José Laguna.

A mida que l’anava llegint, em venia constantment al cap el cas del Pare Manel que aquests dies ha sortit als diaris i del qual encara se’n segueix parlant força. Sembla que el volen suspendre a divinis.per unes coses que explica prou bé al llibre que sobre ell ha sortit aquests dies i que ha tingut molt bona acollida. El Pare Manel vindria a ser un paradigma del que passa sovint a l’església: que els de dalt  van per un costat i els de baix moltes vegades van per un altre completament diferent.

És el clàssic problema de veure la realitat des d’un lloc o des d’un altre.L’Església de Jesús quina és? És l’església de Roma, de la Conferència Episcopal espanyola, la d’en Rouco Varela i alguns bisbes com ell? És la del Pare Manel i tants i tants laics i laiques, capellans i religioses que treballen a peu d’obra, embrutant-se amb la pols i el suor de cada dia i respirant l’alè (a vegades desagradable) de la gent que sofreix els problemes del dia a dia?

En aquest darrer quadern del qual us parlava José Laguna fa servir una eina o un quadre de lectura pres d’ Ignacio Ellacuría per analitzar la paràbola del bon samarità. En diàleg amb el seu mestre Zubiri, el màrtir salvadoreny expandeix la «intel·ligència que sent» zubiriana cap al camp de l’acció i afirma tres moments en el coneixement de la realitat:

1. Es coneix la realitat quan, a part de fer-se càrrec de
la realitat (moment noètic)

2. i de carregar la realitat (moment ètic),

3. un s’encarrega de la realitat (moment pràxic)».

Tres moments perfectament identificables en la paràbola del bon samarità (i de qualsevol esdeveniment humà)i que posen en relleu les notes fonamentals del servei samarità, a saber: intel·ligència, compassió i compromís.

Si gent com el Pare Manel no caben dins de l’església de Jesús qui hi cabrà? Quina església tindrem? Qui se la creurà? A què donem importància? Tot un munt de preguntes que ens podem fer en un dia com el de demà –dia de sant Josep i dia del seminari- per veure quin tipus de seminaristes s’estan preparant en els Seminaris actuals i quin tipus de capellans tindrem amb la formació que se’ls dóna actualment?

Per pensar-hi una mica…

dijous, 17 de març del 2011

El camí fa pujada i me’n vaig a peu

El Cabito

Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada
que et desperta més vells.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec.
I oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l'esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.

Joan Manel Serrat

Ja sé que aquesta cançó és un poema d’amor. Però la vull dedicar  a aquesta persona entranyable que era “EL CABITO”. Es passava el dia caminant pels carrers i era una persona molt estimada per tothom.

Quan li faran un homenatge i posaran un bust seu en alguna plaça del seu poble? No us sembla que seria una bona idea?

dimecres, 16 de març del 2011

Elogi de la poesia

Aquests dies corre per Facebook la següent invitació:

“I DIA DE LA POESIA CATALANA A FACEBOOK.

Som un país de grans poetes. El dijous, 17 de març, pengem cadascú al seu mur un vers d'aquella poesia que ens posa els pèls de punta, d'aquell poema que ens recorda aquells temps, aquella persona, aquell lloc...

Omplim el Facebook de poemes catalans!

Demostrem que tenim una llengua "tan viva com les més vives que hi ha". Visca el català!

Us agrairíem molt que convidéssiu totes les vostres amistats! Gràcies!”

He pensat que val la pena afegir-s’hi perquè,com diu Joan Maragall,

“Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l'home, i per Bellesa la revelació de l'essència per la forma. Forma vull dir l'empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l'esforç diví a través del caos, en l'essència de l'esforç està el ritme, o sia alternació d'acció i repòs. Així el trobem en el moure's les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l'udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l'home.”

(22-XI-1907)
Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.

 

POESIA FIDEL COMPANYA
Únicament
em queda la paraula i la lletania
per expressar plàcidament
la malenconia.


Únicament
em queda el sentiment.
Per esperar un nou dia
únicament
em queda la poesia.

dimarts, 15 de març del 2011

Homenatge als mestres

El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979)  es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols  "Que porquería es el glóbulo" i “La mosca es un incesto”.

Us recomano aquests llibres per passar una bona estona.  Ara som en altres temps. Ens hem tornat tots més moderns i, a més dels exàmens escrits, tenim el telèfon mòbil amb els corresponents SMS. Un altre mestre uruguaià -Óscar Cabrera- n’ha fet també una recopilació. Esperem que un dia es decideixi a publicar-ho, sigui en forma de llibre electrònic o de blog per estar més al dia i amb les noves formes de comunicació dels actuals temps.

Us en deixo un tast i …que us hi divertiu!

Notas o SMS al maestro Oscar Cabrera
• Maestro mire que la Tati no yeba el CD del libro que lo perdió
cuando junto con otros a la salida hicieron una competensia de
lanzamiento de CD al aire y el de ella se voló para la casa de una
gente y no lo pudimos recuperar.
---------------------------------------------------------------------------------------
• Maestro: Después de saludarlo le comunico que hoy no boy porque
me duele la cabeza y la barrija de unos guevos fritos rebueltos con
pollo, ensalada, mayonesa con poroto con fariña boniato y arroz con
leche que comí. Mi madre me hizo un te de carqueja si no mejoro me
yebará al dotor porque puede ser apeniciti. Bairon.

---------------------------------------------------------------------------------------
• Don Maestro: Mi hijo no fue a la escuela hoy porque le lavé los
championes porque los que le dio la maestra Ana Mary no se los quiere poner porque dice que deben ser de algun chuleciento.
---------------------------------------------------------------------------------------*Maestro: Estoy muy malo con usted porque me dejó repetidor y no
puedo seguir yunto con la Anita. Pero algún día, cuando yo sea dotor y
uste esté viejito yeno de reuma y desacalabrado me boy a cobrar.

---------------------------------------------------------------------------------------
• Señor : Pedro no va a la escuela por que tiene gómitos
impulsivos de unos aperiás con porotos y moñatos que se comió.

---------------------------------------------------------------------------------------
• El Nelson va tarde porque tuvo que dar vuelta que se le olvido
la XO en el cagón.

---------------------------------------------------------------------------------------

+ Señor maestro:  Le pido que lo deje al Raúl un mes en penitencia
porque me falsificó la firma en el carné y ni siquiera me lo amostró.
-------------------------------------------------------------------------------------------* Maestro: Desearía que si mañana hay canto porque la profesora
falta bastante, no la deje cantar porque le duele muncho la garganta,
y que no vaya a la gimnasia porque anda con un mal yeito en un tendón de un porraso que se dió, que no la deje jugar al balón, ni tomara agua fría que le sige doliendo la garganta y que tampoco la mande a sentar muy atrás porque no ve nada, y que no se siente con el Nelson porque le roba los colores , o con el Robinson que le come la goma ni con Ana porque le enseña palabrotas y menos con Halizon que está yena de piojos y la contagia.
-------------------------------------------------------------------------------------------• Maestro Jose no va al Club de ciencias porque hay mucho piche
suelto y capaz que usted no lo cuida como debe.

-----------------------------------------------------------------------------------------

• La Cecilia no fue a la escuela esta semana porque anda putiando
por la caye y no ay quien pueda con ella. Si la reto me amenasa con ir
al INAME y si la dejo haser lo que quiera el INAME dise que no la
cuido. Que hago? Podía venir usted a buscarla.
------------------------------------------------------------------------------------------*Carlitos no yeva los ranacuajo que le pidió porque las
canaletas solo tienen agua podrida, pero le lleva ese perrito que pa
estudiarlo debe ser igual.

----------------------------------------------------------------------------------------
• El Bruno no encontró los renacuajos, en su lugar le lleva esa
araña que también tiene meta morfinosis porque los a los huevos los
tiene en una bolsita..
-------------------------------------------------------------------------------------------
• Maestro la Noelia inventó que teníamos campo en Arbolito porque
quería medir el viento con usted, pero es mentira solo tenemos una
vaca, y si sigue diciendo eso la voy a moler a palos porque me van a
sacar el Plan de Mergencia.

-------------------------------------------------------------------------------------------
• No le voy a levantar la computadora a Nicolás porque no me hace caso ni me respeta. Que se quede sin computadora denla para otro niño de esos que no tienen células.
-------------------------------------------------------------------------------------------
• Mire maestro que Robinson le comió la merienda a Sabrina solo
por joder y no porque estuviera muerto de hambre. El padre está en
Haití pero cuando venga lo acomoda, ahí le mando un pan con mortadela.

------------------------------------------------------------------------------------------

* Señor maestro: La Leticia no se va a ser socia de CODEOM porque en esas cooperativas siempre hay una manga de comunistas.
------------------------------------------------------------------------------------------.
• Anita perdio el cede que venía con el libro porque el hermano
dijo que lindo y lo tiro contra el viento y hasta ahora lo estamos
buscando no sabemos adonde voló, mi marido lo molio a lasasos y le
digo que si no lo encuentra le va a sacar otro del lomo. Perdone
maestro.

------------------------------------------------------------------------------------------

• Las Mari puso el cede en el dbd del libro y asta ahora no lo
pudimos sacar parese que el dbd se trancó y ai que yabarlo a un ténico pero eso sera cuando tenga dinero asi que disculpe pero no puede yebar el cede.
------------------------------------------------------------------------------------------*Cuando saqe una quinela con la plata del plan le pago todo el
año la fomento.Menos mal que uste no pide plata pa fotocopias ni pa
los viages porque sino se hiba a quedar alfabeto, poque mi compañero está sin trabajo y no tenemos mas remedio que ir juntando en la basura pa poder sustituirnos.
-----------------------------------------------------------------------------------------

dilluns, 14 de març del 2011

Socialitzar només les pèrdues i mai els guanys

Sempre em pregunto qui fa les lleis. Vull dir: qui hi ha darrere dels que fan les lleis? Quin tipus de pressions reben els nostres polítics? De tant en tant, s’explica alguna cosa i surt als diaris que algú ha cobrat de sota mà o ha fet algun “xanxullo”. Però poques vegades surt el que de veritat importa.Els llestos de sempre quasi sempre surten impunes.

Com és que, quan l’economia anava bé, ningú mirava prim. Bancs i caixes guanyaven muntanyes de diners i ningú els demanava comptes. Tot valia. I els clients no en participàvem gens d’aquesta bonança. Com a màxim, t’oferien diners sense gaires avals i fent la vista ben grossa. Controls? Ni un. Devien pensar que algú altre enterraria el darrer…

Les empreses que es dedicaven al totxo van omplir-se les butxaques fent tot tipus de disbarats. Van estirar més el braç que la màniga. Amb quatre dies es feien rics. Quan tenien els diners desapareixien. I ara que tothom s’espavili com pugui.

I així podríem anar explicant com els especuladors han fet l’agost durant una colla d’anys. Capten a interessos baixos i presten a interessos alts. I així i tot, ara demanen ajuda al Govern. I l’ajuda consisteix en pagar entre tots allò que han fet malament només uns quants. Mai se socialitzen els guanys sinó que només se socialitzen les pèrdues.

Qui ha d’intervenir? Se suposa que l’Estat, fent lleis que no permetin certs abusos. On són aquestes lleis? Es fan complir? Fins quan se seguirà amb la mala pràctica de finançar indústries i sectors que se sap que fracassaran. Premiar el fracàs, subvencionar sense sentit i seguir donant a tort i a dret pals de cec no porta enlloc.

Com pot seguir tenint confiança el ciutadà quan veu aquestes coses. Aquí, no només no hi ha ètica. Tampoc hi ha estètica.

diumenge, 13 de març del 2011

Una altra opinió

Abans d’ahir aportava un “gran document” (?) d’algú a qui li quèiem una mica malament els catalans. Però, no tothom és tan curt de gambals i sé perfectament que també hi ha algunes persones més a qui li caiem millor.

Us ben asseguro que no és per aixecar l’autoestima de ningú (em sembla que no ens cal) però és que he trobat unes sàvies paraules d’en Ramón Chao i també us les vull fer arribar. És el punt de vista d’algú que sembla que ens estima una mica més...

Article aparegut a “La Voz de Galicia”. Febrer del 2007.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo.

La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa.El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: 'Es igual', contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetario se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! 'Es igual', volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: 'Siéntese, señora'.

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: 'No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo'.. Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso:'Para Manu y Antoine, afectuosament'. Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: 'Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra'.

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.


Ramón Chao

Músic, escriptor i periodista. Cavaller de les Arts i les lletres pel Govern Francès.

Pare del cantant Manu Chao.

dissabte, 12 de març del 2011

Ferrocarril Manresa-Lleida:150 anys (1a part: Les estacions)

Check out this SlideShare Presentation:
Ferrocarril Manresa-Lleida:150 anys (1a part: Les estacions)
View more presentations from Jaume Pubill.

La primera capital de província que es va unir per ferrocarril amb Barcelona va ser Lleida l’any 1860. Per tant, el FERROCARRIL MANRESA A LLEIDA ha fet 150 ANYS (1860 / 2010).

Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Tomàs Pérez Ladrero, que ha estat qui ha facilitat dades i fotografies.

Aquesta és la primera part d’aquest treball on es recullen fotos de les estacions. En continuarà un altra amb els material i tracció, els complements i els ferroviaris. Originàriament això fou un PPS que podeu veure en la següent adreça i on hi trobareu algunes dades sobre les fotografies:

http://www.slideshare.net/jaumepubill/ferrocarril-manresalleida150-anys-1a-part-les-estacions

Primer agraïment.

En commemorar els 150 anys d’aquest línea fèrria tenim un record per tots aquells ferroviaris que al llarg dels anys van treballar amb precaris mitjans i sous de misèria per el progrés i modernitat de tots aquests pobles; per tots ells i les seves famílies la nostra gratitud i estima.

Segon agraïment.

A Joan Costa i Plans,alcalde de Rajadell; Valentí Riera i Vilaplana, alcalde de Aguilar de Segarra; Montserrat Noguera i Cantacorps, alcaldessa de Sant Pere Sallavinera; Jesús Torrens i Garriga, alcalde de Sant Martí Sesgueioles; Rosa Mª Mora i Valls, alcaldessa d'Anglesola; Jordi Llanes i Valls, alcalde de Castellou de Seana; Josep Maria Palau Palau, alcalde de Golmés.

Un comentari

El Ferrocarril entre Manresa i Lleida es va inaugurar l’any 1860. Passats els anys, aquesta infraestructura es troba en un important estat de degradació a causa de la falta d’inversió de les darreres dècades.

L'arribada de l'AVE a Lleida fa més evident les importants mancances que pateixen altres línies ferroviàries de Catalunya. És el cas d'aquesta línia Lleida-Manresa-Barcelona. Per fer aquest recorregut, es triguen quatre hores, una hora més del que està previst que trigui el TGV Barcelona-Madrid. Els passatgers són bàsicament estudiants que van a la Universitat Autònoma o a les facultats de Terrassa i Sabadell, que trigarien molt menys si agafessin el TGV per anar a estudiar a Madrid.

Els viatges que van de Lleida a Manresa i viceversa triguen pràcticament el mateix que els que van de Lleida a Madrid amb el TGV, tenint en compte que aquest tren, de moment, només circula a 175 quilòmetres per hora i no als 300 previstos. La distància entre Lleida i Manresa és de 118 quilòmetres, la de Lleida a Madrid, de 456. És a dir, quatre vegades més.

El tren de rodalies Lleida-Manresa circula a una mitjana de 47 quilòmetres per hora, el TGV Lleida-Madrid, a 175 quilòmetres. El resultat és que el de Lleida-Manresa triga dues hores i mitja, i el TGV Lleida-Madrid, dues hores i quaranta minuts.

Ja seria hora de que canviessin una mica les coses. La gent de Ponent té la vista posada en l'Eix Transversal Ferroviari, l'única esperança per millorar la connexió en tren amb la Catalunya central , encara que és un projecte que s'albira a molt llarg termini. Aquest eix està previst que uneixi les comarques de Lleida amb les de Girona des de l'aeroport d'Alguaire (Segrià) passant per les comarques centrals. Entretant, haurem de seguir tenint paciència.

divendres, 11 de març del 2011

Catalunya és la mosca collonera d’Espanya?

Avui m’han enviat un correu amb la notícia de que hi ha un grup de Facebook que es diu  "Cataluña es la mosca cojonera de España".  He volgut comprovar si la noticia era certa i si el text que acompanya el correu també ho era. Tot és cert: l’existència del grup (no molt nombrós, per cert: 128 membres) i l’existència del text que a continuació us lliuro per tal que cadascú en tregui la seva pròpia conclusió.

La meva conclusió és només una: tan de bo que es pogués fer el referèndum que aquest grup demana. Jo –i molts catalans- pensem que seria molt convenient que "ESPAÑA"  fes un referèndum en aquest sentit. Amb una mica de propaganda, amb l’ajuda d’aquests grups i una mica de sort  potser sortiria un bon resultat: la segregació i, per tant, la independència. Que no pateixin per nosaltres que ja ens ho anirem fent... Els ho agrairíem eternament.

Los españoles deberíamos convocar un referéndum para darle la independencia a Cataluña. Seguro que prosperaría, y el resultado sería algo así:
Cataluña se convertiría en un Estado independiente, como es hoy Túnez o Marruecos. No pertenecería a La Unión Europea , ya que, para ello, tendría que solicitar formalmente su adhesión y cumplir con los requisitos previos; esto podría durar años. Además, España tendría que dar el visto bueno para su entrada, y, podría oponerse durante más años todavía. Tendría su moneda propia que podría ser el "catalino", por poner un ejemplo. Estarían separados de España y de Francia por una frontera bien definida, controlada por Aduanas, o por los antiguos fielatos, donde tendrían que pagarnos los correspondientes aranceles.
Como no pertenecerían a la Unión Europea para conseguir cualquier mejora en sus relaciones con Europa tendrían que obtener el apoyo de España. Su moneda tendría un cambio flexible con el euro y probablemente se devaluaría con lo que, para evitar una inflación importada, tendrían que trabajar más que ahora, pagar más impuestos que ahora y ser más pobres que ahora.
Los españoles allí residentes tendríamos pocas diferencias con el trato discriminatorio que recibimos hoy. Al estar en un país extranjero tendríamos que educar a nuestros hijos, como ocurre hoy, en catalán. Y si quisiéramos montar negocios, como ocurre hoy, tendríamos que hacerlo en catalán, o sea, que para nosotros los españoles habría poca diferencia con lo que nos ocurre hoy. Pero su trato hacia nosotros mejoraría porque les aportaríamos nuestra divisa, los euros. Y siempre al cambio saldríamos ganando.
Para poder renovar su actual Carnet de Identidad español, los catalanes tendrían que demostrar que tienen una residencia fija en España y que pagan sus impuestos en España. Lo mismo les ocurriría con el Actual Carnet de conducir español, la tarjeta de la Seguridad Social , etc. Incluso les podríamos pedir Visado de entrada cuando quisieran hacer turismo en  España.
Nosotros, el resto de los españoles, nos ahorraríamos todo el coste que hoy nos cuesta su Seguridad Social, sus pensiones, su paro, sus vacaciones, etc. Y lo mismo con lo que nos cuesta hoy mantener a los inmigrantes que ahora residen allí, que cada vez son más numerosos, sobre todo los que provienen de países árabes.
Todos los que tenemos el dinero en alguna entidad de allí, podríamos depositarlo en el Santander, o el BBVA o Caja Madrid, que al final revertiría en la empresas españolas; por no hablar de las participaciones que tiene las entidades financieras catalanas en las principales Compañías españolas, habría que obligarlas a devolver las acciones ya que, al no pertenecer a Europa, el gobierno español podría "nacionalizar" las mismas.
Nos ahorraríamos todo lo que hoy nos cuesta la cantidad de Diputados y Senadores catalanes que nos desprecian. Sus viajes en primera a Madrid, sus estancias en hoteles de lujo, sus dietas, sus vacaciones, sus sueldos millonarios de por vida, sus guardaespaldas, sus comilonas, etc. Y serían sustituidos por Diputados y Senadores españoles que trabajarían por España. Nos ahorraríamos los traductores que ellos nos exigen, cuando solo por buena educación deberían hablar en español, idioma en el que todos nos entendemos. También ahorraríamos en las "embajadas" que tienen por todo el mundo. Dejaríamos de pagar a los Mozos de Escuadra que, por si no lo sabes, no los paga la Generalidad , sino el Ministerio del Interior, como a los Policías y a los Guardias Civiles, sólo que les paga más.
Los ríos que nacen en España y luego entran en Cataluña podrían ser desviados para regar zonas secas de España, y no como ocurre ahora que hay que pedirles permiso para hacerlo así y que siempre lo deniegan. Además podríamos construir un buen pantano en el Ebro en la provincia de Zaragoza y convertir en regadío el desierto de los Monegros.
El cava se lo pueden meter por el culo, ya que tendrían que pagar impuestos a la exportación, y no olvidar que el 80% del cava catalán se vende en el resto de España. Nosotros no tendríamos inconveniente en tomar champán extremeño, francés (que con los impuestos saldría por el estilo de precio) o la buena sidra asturiana , que fresquita está de muerte, y los asturianos son unos chicos muy majos que se sienten orgullosos de haber iniciado la reconquista desde Covadonga.
Si necesitaran dinero para hacer carreteras, para ampliar sus puertos y sus aeropuertos lo podrían pedir prestado a España, claro que, pagándonos los correspondientes intereses y gastos. Podrían tener su selección de fútbol, y el Barca jugaría la liga con el Nastic, el Reus y el Sabadell, así generaría buenos ingresos para futuros fichajes. Además, ganaría siempre la liga, ya que no tendría rival. Lógicamente Messi, Pujol, Busquets, Xavi, Iniesta, Valdés, Pedrito, Alves, etc. buscarían equipos más competitivos en España o Italia, pero esto, a los catalanes de pro, no les importaría mucho, lo importante sería "sus señas de identidad".
Pero por encima de todo, los españoles, nos liberaríamos de una buena cantidad de gente que nos desprecia, de políticos que solo piensan en su tierra, y de un montón de gente que nos usa según lo que les conviene y que muchas veces lo hacen con el dinero de los impuestos que pagamos el resto de los españoles.
Será divertido verles allí macerándose en catalanismo. Y cómo, mirándose unos a otros, descubrirán con asombro lo pequeños que son al no pertenecer a España. Cataluña tendría entonces la dimensión que le corresponde. La de un País de paletos provincianos.
SI QUIERES AYUDARLOS A LA HORA DE COMPRAR RECUERDA QUE EL CODIGO DE BARRAS DE LOS PRODUCTOS QUE ELLOS FABRICAN EMPIEZA POR 15

.

dijous, 10 de març del 2011

Ets gran o ets vell?

Gran és qui té molta edat,
vell és qui ha perdut la jovialitat.
L'edat causa la degeneració de les cèl·lules;
la vellesa produeix el deteriorament de l'esperit.
Ets gran quan et preguntes ... ¿val la pena?;
ets vell quan -sense pensar- respons que no.
Ets gran quan somies;
ets vell quan tot just aconsegueixes dormir.
Ets gran quan encara aprens;
ets vell quan ja no ensenyes.
Ets gran quan aconsegueixes fer exercici;
ets vell quan passes la major part del temps assegut o ajagut al llit.
Ets gran quan el dia que comença és únic;
ets vell quan tots els dies són iguals.
Ets gran quan a la teva agenda tens projectes i obligacions per complir demà, demà passat o la setmana que ve;
ets vell quan la teva agenda està en blanc i només vius pensant en l'ahir.
El gran mira de renovar-se cada dia que comença, el vell s'atura a pensar que aquest pot ser l'últim dels seus dies i es deprimeix, perquè mentre el gran mira l'horitzó, on surt el sol i il.lumina les seves esperances, el vell sent que té cataractes que miren les ombres de l'ahir.
En resum, el gran pot tenir la mateixa edat cronològica que el vell; les seves diferències estan en el seu esperit o en el seu cor.

dimecres, 9 de març del 2011

L’endemà d’ahir

Avui no és el dia de la dona. O sí. Perquè sempre és el dia de la dona. El dia de la dona de sempre, la que treballa dins i fora de casa. La que voldria treballar i no pot fer-ho.
És l’endemà d’un dia que, per no ser, ni és una excepció. És la regla diària d’aquelles dones que treballen diàriament més hores de les que té el dia.
Ahir va ser com avui per a la majoria de dones; avui  serà com ahir i demà esperem que no sigui com ahir o avui.
Avui és aquell dia normal, aquell dia del que no se’n parla, aquell dia que passa desapercebut a la mirada despistada de molts marits, de molts fills i de moltes filles . Avui és aquell dia que se segueix fent la feina amagada, silenciosa i repetitiva de sempre. I sort n’hi ha que aquestes dones la fan!.
No sé si caldria celebrar-ho. No sé si caldria que hi hagués dies determinats per celebrar determinats esdeveniments.
Potser sí que cal: per servir de record, per despertar alguna consciència i per adormir alguna mala consciència i molts remordiments.

Y Dios me hizo mujer
Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos, nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.
Gioconda Belli
La poeta i novel.lista Gioconda Belli va néixer a Managua. Va participar, des de l'any 1970 a la lluita contra la dictadura d'Anastasio Somoza, com a membre del Front Sandinista. Va viure exiliada a Mèxic i Costa Rica. Va ocupar diversos càrrecs partidaris i governamentals en la Revolució Sandinista en els 80.
Les seves novel i poemes s'han traduït a més de catorze idiomes. És membre del Pen Club Internacional i membre corresponent de l'Acadèmia Nicaragüenca de la Llengua. Escriu per a diversos diaris nacionals i internacionals i té un bloc al diari nicaragüenc El Nueva Diario i en el diari The Guardian de Londres.
Gioconda és mare de quatre fills: Maryam, Melissa, Camilo i Adriana. Està casada amb Charles Castaldi, productor de cinema, i divideix el seu temps entre Los Angeles i Managua

dimarts, 8 de març del 2011

Divisa

DIVISA

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

                              

            Maria-Mercè Marçal

(Cau de llunes)

 

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

dilluns, 7 de març del 2011

Carta oberta a Benet XVI

L’excel·lent dibuixant  José Luís Cortés acaba de publicar aquesta carta oberta. Llegiu-la, que val la pena.

Carta abierta a Benedicto XVI

Estimado Su Santidad: No tengo el gusto de conocerte personalmente, porque las veces que has venido a España (y últimamente vienes mucho a España) yo no he acudido a vitorearte, y cuando yo he estado en Roma nunca hemos coincidido en ninguna trattoria. Tal vez si algún día me llamas a declarar a Roma podamos finalmente vernos las caras.

Te escribo porque acabo de leer un libro que me ha gustado mucho, y querría recomendártelo. Ya sé que tú tienes mucho que leer y que escribir, entre encíclicas, sermones, reprimendas y condenas. Aun así creo que este te va a interesar. Verás: se titula "Curas casados. Historias de fe y ternura", y ha sido publicado directamente por MOCEOP, porque no había sitio para ellos en ninguna editorial.

Te prevengo de que no se trata del enésimo tratado sobre si mantener o no el celibato obligatorio, aunque también de eso se habla en el libro. A día de hoy todo el mundo sabe ya que la ley del celibato nada tiene que ver ni con la fe ni con el evangelio, y que es una pura cuestión de cabezonería, de rutina o de algo peor. "El celibato obligatorio caerá como un fruto maduro -se dice en este libro-: la gente normal ya lo ve; falta solo que lo vea la jerarquía".

El libro tampoco es "un trabajo de investigación sociológica. Solo se ha intentado realizar un aporte de tipo testimonial" (21). De hecho, se trata precisamente de eso: recoge las historias y los testimonios personales, personalísimos, unos más literarios, otros más descarnados, algunos objetivos y otros sumamente íntimos, de 23 varones y de algunas mujeres (sus esposas) que, en un cierto momento de sus vidas, decidieron continuar su ministerio como personas casadas, sin dejar por ello de sentirse curas, es decir, "animadores de la fe y de las celebraciones". Demostrar, con los hechos, que "es posible ser cura sin ser clero"(87).

A pesar de que se aborde el tema de los curas casados, no creas que se trata de morbosas historias de debilidad ante las urgencias de la carne.

Como dice en el epílogo José Mª Castillo (de quien sin duda has oído hablar), son historias que "muestran una fortaleza mucho mayor de lo que la gente se imagina" (340). Y hasta lo hacen con cierto orgullo, porque, como ellos mismos afirman: "No nos causa ningún trauma sentirnos marginales, sino más bien satisfacción". Convencidos de que: "Nos incumbe como tarea pastoral acumular ex periencias que muestren que el presbítero casado es una riqueza para las comunidades, para la teología y para la Iglesia en general" (96).

Son testimonios duros. ¿Te imaginas, Su Santidad, lo que significaba en los años setenta u ochenta, y aun en nuestros días, replantearse toda la vida a cierta edad, con lo fácil que era seguir de curas, con la vida resuelta, incluso con algún apañete sentimental?

Porque te debo decir -por si lo has olvidado- que, en la mayoría de los casos, la Iglesia no solo no facilitó ese pasaje, sino que se comportó peor que la madrastra de Blancanieves(Schneewittchen en alemán). "Me pareció una falta gravísima de justicia -comenta uno de estos curas- que los obispos dejasen en la estacada, sin pensiones, a curas mayores secularizados y, sobre todo, a religiosas secularizadas sin posibilidad de trabajar ni de cotizar el mínimo de años, después de haber entregado la mayor parte de su vida a la Iglesia" (259). Así fueron las cosas, Su Santidad.

La mayoría de los que en este libro cuentan su experiencia habían salido de familias humildes. Para ellos, el seminario menor -a donde fueron conducidos muchas veces por curas recolectores de vocaciones-, pese al clima oscurantista de aquellas décadas, fue un momento de grandes alegrías y de grandes amigos. Amigos que, en algunos casos, han durado toda la vida. Espero que tú, Su Santidad, después de tantos años de Curia no hayas olvidado todavía lo que es un amigo.

"Al seminario se entra con babas y se sale con barbas", le había dicho a uno el cura de su pueblo (279). Y hay en este libro recuerdos muy hermosos de los años en que las babas se iban cambiando en barbas: recuerdos de niños, adolescentes y jóvenes seminaristas que se tomaron en serio su vocación sacerdotal.

A muchos de los curas de este libro, a la mayoría, les tocó luego vivir la primavera del Concilio Vaticano II. Espero que tú, Su Santidad, no hayas olvidado lo que fue aquel concilio, en el que, aunque hoy nos cueste creerlo, colaboraste activamente. Por un momento, por unos años, la buena gente nos sentimos orgullosos de nuestra madre la Iglesia que ¡por fin! recuperaba el aire de autenticidad, de sed de justicia, de fraternidad universal que le había insuflado el carpintero profeta a orillas del lago. Y, dos mil años después, se ponía otra vez en sintonía con los gozos y las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo, sobre todo de los pobres y de cuantos sufren (GS 1,1).

En ese espíritu conciliar, "eso de ser ‘segregados del pueblo' nuestros protagonistas lo entendían cada vez menos" (160). Y la mayoría sintió que debía llevar una vida como los demás hombres y mujeres a los que ellos les transmitían la buena noticia, ganándose el sustento como curas obreros. Porque "no ser un profesional de la religión, ni vivir de ella, hace que el servicio del evangelio sea más creíble, porque es gratuito" (81), y porque "un trabajo civil que te dé independencia y autorrealización social va limando y liberándote de la situación de poder y de superioridad que el estatus de cura facilita en la sociedad" (126).

"El vivir diario de aquellas gentes -comenta otro- fuertes ante las dificultades, me hizo caer en la cuenta de que mi labor no podía consistir en alimentar más esa espiritualidad de ritos, rezos e iglesia" (277). Comprendieron que no se trataba de dejarlo todo para seguir a un Jesús espiritualista y abstracto, sino para encontrarlos de verdad a todos.

Y ello a pesar de que en aquellos días (como ahora, pero por otros motivos) no era nada fácil hacerse un lugar en la sociedad y conseguir un trabajo: "En cuanto se enteran de que soy cura, me niegan la incorporación" (287). En el libro se desgranan las experiencias más variopintas de aquellos curas obreros: en el mundo rural, en América Latina, en grandes fábricas de internacionales, implicados hasta las cejas en los movimientos sindicales; impartiendo clases, o simplemente aceptando lo primero que salía para tener algo que llevarse a la boca y situarse socialmente... Son historias crudas de una fe de pan y cebolla.

Y también historias de ternura.

En este proceso de recuperación de los ideales evangélicos y de integración en el pueblo, todos los que escriben en el libro se preguntaron, en un cierto momento, qué sentido tenía vivir en medio de la gente con el corazón obligatoriamente en cuarentena. Quiero decir, Su Santidad, por qué el ministerio al que con tanto ardor se dedicaban debía ir indisolublemente unido a la soltería. Porque, como se dice en el libro, "El celibato es un carisma, pero bien distinto del carisma del ministerio del presbiterado" (171). Y se insiste en que "No es el carisma del celibato lo que está en discusión, sino la ley del celibato" (176).

En algún momento, por los caminos más variados, Dios, celestina celestial, puso en el camino de todos ellos a una mujer. De repente, cuentan, "el enamoramiento dejaba de ser una traición para ser una alternativa, una maravillosa posibilidad" (145). De esto creo que tú, Su Santidad, y tus más directos colaboradores sabéis poco.

En general, sabéis poco y mal de las mujeres ¡Con qué ganas esperamos algunos un tiempo en que las mujeres puedan desempeñar cualquier ministerio en nuestra Iglesia, y hasta llegar a ser Papa, una papisa a la que podamos llamar simplemente "Susan", y no Su Santidad...! Pero me estoy desviando: volvamos al libro.

A pesar de que también en las cuestiones amorosas y sexuales la mayoría de ellos eran unos pardillos (es tiernísimo el testimonio de quien confiesa que hasta los 30 años no tuvo su primera eyaculación voluntaria) el encuentro con la mujer fue decisivo en sus historias: "Ahora entiendo mejor -comenta uno- por qué el amor conyugal fue siempre en la literatura bíblica imagen privilegiada del amor de Dios a su pueblo, de Cristo a su Iglesia" (174). Y "¿En qué Dios estamos pensando cuando nos imaginamos o proponemos que amando menos a un ser humano lo amamos más a Él?" (342).

Con todo eso, con el trabajo civil entre la gente y con el matrimonio, llegó la integración en pequeñas comunidades cristianas marginadas, en grupos humanos donde lo de ser presbítero "casado o soltero importaba bastante menos que esa triple pasión por Jesús, por el pueblo y por la comunidad" (105), y donde prácticamente se podía seguir haciendo lo mismo que en la parroquia, "pero ahora sin el sacramentalismo abrumador" (164).

Está claro que "quien celebra no es el cura, sino la comunidad. En la comunidad no hay clérigos y laicos, docentes y discentes, sagrados y profanos, sino que la propia comunidad es la protagonista de su caminar" (166). En la mayoría de los casos, todo este proceso se hacía al margen del derecho canónico, pero con la anuencia y la bendición de la comunidad cristiana de pertenencia: decidimos "vivir lo que creímos que tiene que ser, sin pedir ni esperar permisos" (89), y sin "reducirse al estado laical", expresión que ofende también a los laicos (280).

Ya ves, Su Santidad: muchos hombres, con sus mujeres, que se colocaron voluntariamente en el margen. Se convirtieron en hombres (y mujeres) de avanzadilla, de frontera. Pero, fíjate, en ningún momento rompieron con la Iglesia. Porque, como le dijo un obispo a los representantes de Justicia y Paz: "Tenéis que tener un pie fuera y otro dentro de la Iglesia. Si tenéis los dos pies dentro, nadie de fuera os escuchará. Si tenéis los dos pies fuera, no representáis a la Iglesia" (263).

Y así siguen muchos aun, en los arrabales, incluso en sentido literal: "En el arrabal, en las afueras, hemos encontrado una luz cálida que nos la proporciona la libertad, nuestro amor y la fe en Jesús. Aquí nos sentimos más cerca de lo humano" (275). "El hecho de ver la Iglesia desde fuera de la institución te da una perspectiva muy interesante, mucho más realista. Los que están dentro del engranaje lo tienen más difícil" (209).

Veo, Su Santidad, que todavía no he hablado de los hijos y las hijas que llegaron después.No es fácil ser "hijo o hija de cura", y de esto también se habla en el libro... Pero tengo que ir terminando.

El libro es eso: la narración de 23 historias de coherencia y coraje, de fe y ternura, en boca de sus protagonistas. Más un prólogo y un epílogo sobre el MOCEOP (que "dejó de ser un movimiento meramente reivindicativo para ser un movimiento de renovación eclesial" (87) y cuyo tino fue "saber remover un puntal que tambaleaba toda la estructura (...) No tanto el celibato como condición, cuanto el clericalismo mismo" (87).

Hay también un documento final teológico para situar el celibato ministerial, y, en las últimas de las 381 páginas, un Glosario por el que desfilan personas y movimientos de la segunda mitad del siglo XX que mantuvieron fresca la Comunidad de Jesús, desde Herder Cámara al obispo Romero de El Salvador y desde Pere Casaldáliga a José Antonio Pagola; desde Cáritas a la Teología de la Liberación, a la Asociación de El Prado o el movimiento Junior, recientemente disuelto por los expertos en disolver.

En fin, "Un libro de testimonios de vida enmarcados históricamente, en una etapa de contrastes y contraposiciones" (20). Al final de su lectura, Su Santidad querido, te queda claro que "la ley del celibato y sus secuelas no es una cuestión de curas, sino que nos afecta a todos" (325), porque ya "no se trata de reivindicar un derecho para un estamento ya de por sí privilegiado, sino de luchar por un nuevo rostro de la Iglesia, objetivo central del Vaticano II" (326).

"La concepción del cura como funcionario de la Iglesia debe pasar a mejor vida" (50), dice uno; porque "tengo mis serias dudas -añade otro- de que la parroquia, o al menos la mayoría de ellas, sean hoy lugar de evangelización" (60). Y resume Castillo en el epílogo: "La solución para los problemas crecientes y acuciantes que hoy soporta la Iglesia no está ni en que los curas se casen ni en que las mujeres sean ordenadas sacerdotes, sino en la teología que justifica a la propia institución eclesiástica y al Dios que esa teología pretende explicar" (346).

Nada más, Su Santidad. Yo creo que, si lees este libro, no te vas a arrepentir. Y quizás su lectura te dé un empujoncito y te anime a decir en algún momento (quizás en el avión, ante los periodistas, donde ya has dicho alguna que otra barbaridad) una frasecita que deje abierto el futuro para un urgente replanteamiento del ministerio sacerdotal. Tal vez estos curas no lo necesiten; pero la Iglesia sí lo necesita. Y yo creo que debes hacerlo.

Porque, como se dice en el libro, "lo mismo que hay palabras y comportamientos que rompen la comunión, también hay silencios y omisiones cómplices con el pecado"(175).

Ya vas teniendo tus añitos, Su Santidad, y a los ancianos se les permite decir las verdades con descaro ("parresía", lo llamaban tus predecesores). También la mayor parte de los que participan en este libro tienen ya sus años ("Me siento padre y abuelo -dice uno de ellos- y veo a Dios Padre mucho mejor que antes" (47); uno ya falleció, otro lucha ahora mismo contra un cáncer, la gran mayoría están jubilados... Pero no han perdido ni un gramo de esperanza. "Rozando la tercera edad, nosotros seguimos" (282).

Mira, Su Santidad: durante tu reinado tú ya has dado demasiado espacio a los fanáticos, a los trepas, a los miedosos, a los tarados... ¿Es mucho pedir que, antes de morirte, dediques un momentito a los limpios de corazón, a los hambrientos de justicia, a los que, a pesar de todo lo que han sufrido, todavía son capaces de comprender los signos de los tiempos, de mirar el cielo rojo al atardecer y anunciar: "mañana hará bueno"?

Si otro mundo es posible, como creemos firmemente, también es posible otra Iglesia.

Un abrazo, Santidad (o "Santi", si lo prefieres).

José Luis Cortés, 03 de marzo de 2011 a las 10:43