dissabte, 31 de desembre del 2011

Nou any, nou afany.

Acabem any i en comencem un altre. No sé si podem fer servir aquest any allò d’ “Any nou, vida nova” perquè les coses no es presenten massa bé.

Però tampoc ens servirà de res sortir massa condicionats per l’any dolent que, sens dubte, hem passat. El passat ens pot condicionar, però mai ens pot esclavitzar com deia  el neuròleg, psiquiatra i filòsof Viktor Frankl . Aquest autor té un llibre que hauria de ser lectura obligada per a tothom: “L’home a la recerca de sentit”. Ell, que va haver de passar per camps de concentració on va morir la majoria de la seva família, ens diu que els determinismes i condicionaments no només no eliminen la llibertat, sinó que són com la gravetat que ens permet caminar (lliurement) per la vida.

Per tant, de cara a l’any nou potser tampoc cal preocupar-nos massa i només ens caldrà anar treballant dia a dia, que d’alguna manera ja ens en sortirem. Recordeu aquell versicle de l’ Evangeli que diu:

“No us preocupeu pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.” (Mt 6,34) 

“Cada dia comporta el seu afany”. I cada any. I cada moment. Per tant, el que ens caldrà fer serà ocupar-nos per l’avui i no preocupar-nos massa pel demà, que el demà ja l’anirem resolent, si Déu vol. Pensem que tenim un any més d’experiència. N’hauríem de saber una mica més; n’hauríem d’haver après una mica del que ens ha passat per no caure altre cop en els mateixos errors. Ho podrem fer des del que som, tenim i hem viscut per, des d’aquest trampolí, anar més lluny en tots els sentits. A veure si en som capaços.

Bon Any Nou a tots els que us heu atansat per aquí alguna vegada. I fins l’any vinent, no us en descuideu!

divendres, 30 de desembre del 2011

Adéu a la revista “L’INFANTIL/TRETZEVENTS”

Aquesta és la darrera portada de la revista. Acomiadem l’any 2011, doncs, amb una molt mala notícia: el tancament, per falta de suport econòmic, de la revista L’INFANTIL/TRETZEVENTS, després de 60 anys de fer una molt bona feina en tots sentit. Era la revista més antiga de les que es publiquen en català.

No hi haurà cap forma d’impedir-ho encara? Deixarem perdre una joia més del nostre patrimoni? Ens anirem empobrint una mica més sense cap tipus de reacció? La Cultura del nostre país també és això, per molt que alguns dels que manen no se n’adonin i només es pensin que és el teatre, el cine o els museus…

Potser direu que no n’hi ha per tant. Per a mi sí, perquè va ser la primera revista en català que jo llegia religiosament cada mes. L’esperava amb candeletes! I per una altra raó de tipus personal: en els seus primers temps hi col.·laborava un cosí meu –el Miquel Galitó Pubill- que entrevistava esportistes famosos; entrevista que sortia publicada amb una sempre excel·lent caricatura d’en “Cera” a la llavors senzilla i humil revista, però llegida àvidament sobretot per la quitxalla del Bisbat de Solsona.

Crec que hi ha raons de pes per estar tristos i per protestar, perquè situacions com aquesta són un símptoma de que les coses no es fan prou bé en aquest país. Deixar morir una de les poques revistes que els nens i nenes poden llegir en català és força greu. I més, si considerem que la seva continuïtat podia assegurar-se amb una ajuda no massa important. Se segueixen donant encara subvencions per milers de coses sense tanta transcendència i importància per l’esdevenidor d’aquest país com ho podia ser l’ INFANTIL/TRETZEVENTS.

La revista L’INFANTIL (després rebatejada com TRETZEVENTS) va néixer al Seminari de Solsona l’any 1951, amb l’empara, el caliu, l’aixopluc de l’ Església i l'aprovació del llavors bisbe Vicent Enrique i Tarancón i el seu primer director va ser Climent Forner. En aquells temps no era fàcil publicar en català, i menys una revista per a nens.

Des del 1963 agafà nou impuls i, radicada a Barcelona, fou dirigida durant molts anys pels germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach. Publicava còmics, contes, notes històriques... per a infants. L'any 1968 va passar a dependre de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i el 1973 va adoptar el nom actual de Tretzevents. A partir del 1995, amb Montserrat Ginesta com a directora, va passar a ser mensual. El 1988 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Hi han col·laborat els millors especialistes en literatura infantil i, entre els dibuixants, destaquen el recentment desaparegut Joaquim Calderer (el que dibuixava i va fer famós En Quimet Trapella que tot ho esgavella) en els seus primers temps, Cera, Coll, Picanyol, Rué, Ivà, Perich, Raf,  Clavé, Asensio, Daniel Boada i molts altres.

La crisi no ha de ser excusa perquè s’acabin coses tan importants com aquestes. Podem ser pobres però mai hem de ser miserables. I que desaparegui una de les poquíssimes revistes infantils en català és signe de misèria, cosa que Catalunya no és mereix.

NOTA: El col·lectiu bibliotecari i els mediadors especialistes en literatura infantil han penjat un bloc en contra del tancament de Tretzevents. Ho podreu veure aquí Contra el tancament de Tretzevents i hi podreu deixar els vostres comentaris.

dijous, 29 de desembre del 2011

Sobre fanatismes i intoleràncies

A partir d’un apunt que vaig fer el dia 18 passat sobre l'Existència històrica de Jesús en rèplica a un altre de Sánchez Piñol, vaig rebre un comentari firmat per AUREOLUX però que, en realitat, venia d’ un tal  Josep Oriol Grau que –per l’adreça del correu- deu treballar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i que em deia el següent:

Havia escrit un comentari, però com que no era favorable a l’opinió del Sr. J.Pubill, l’han fet desaparèixer. Un exemple més d’intolerància religiosa. Sr. Pubill, no el penso llegir mai més.

Aquest senyor parla d’intolerància fent servir la mentida i la desqualificació i, per tant, sent ell mateix exemple d’intolerància en no voler iniciar un diàleg com cal entre gent educada. Primerament, perquè no és veritat que hagués rebut cap comentari previ de part seva i, segonament, perquè l’únic comentari seu que he rebut segueix estant allà. Després d’haver-li demanat que el torni a escriure per tal de que el pugui llegir tothom, segueixo esperant una resposta de part seva, resposta que no ha arribat mai. Es veu que ha acomplert la seva “amenaça” de no llegir-me més i, per tant, no el deu haver vist…

Però a propòsit d’aquest episodi d’intolerància religiosa de la que m’acusa, voldria parlar d’intolerància i de fanatisme en general, que en el fons s’assemblen molt i que em dóna la sensació que, d’un temps ençà, es tornen a fer ben presents en molts llocs del món. Resulta que els que abans eren tractats (i segur que en molts cassos ho eren) d’intolerants, ara són les víctimes d’aquesta mateix intolerància per part d’una majoria (que abans era minoria). S’han canviat les tornes, però seguim igual!. Allò de que “Els teus drets s'acaben on comencen els meus” no s’ha acabat d’entendre per una bona majoria!

La intolerància seria tot comportament, forma d'expressió o actitud que viola o denigra els drets del proïsme, o convida a violar-los o negar-los perquè, o ens pensem que els altres no tenen segons quins drets o perquè creiem que els drets propis són superiors. I el fanatisme és quelcom semblant, ja que ve a ser una passió exacerbada i desmesurada cap a una causa determinada (religiosa, política, esportiva, etc) que fa que tampoc es respectin els drets dels que no participen d’aquesta causa.

Malauradament, persones així en trobem a tots els àmbits i a tot arreu. I no sé si podem dir que  abans n’hi havia més que ara o si seguim més o menys igual. Avui mateix portava el diari el cas dels jueus ultraortodoxos que s’han revoltat perquè una dona va asseure’s a la part del davant de l’autobús o perquè alguna nena anava a l’escola mostrant els cabells… Us recorda alguna cosa això? No us recorda la Rosa Parks, aquella dona negra que l’any 1955 es va negar a aixecar-se del seu lloc reservat als blancs també en un autobús?

I dins de l’ Església catòlica en tenim un grapat d’exemples al llarg de la història, des de la Inquisició, fins a negar la llibertat d’opinió a molts teòlegs o als intents actuals de tapar -com sigui- la pederàstia en alguns països. I què me’n dieu de les bombes que posen a les esglésies catòliques els islamistes radicals? O dels grups nazis que es veuen en alguns camps de futbol o en algunes manifestacions? I de tants i tants països on hi ha establert el pensament únic i la dissidència de qualsevol tipus és mal vista? Aquest mal és tan de dretes com d’esquerres.

El pensament únic, sembla un mal que es va estenent al món a través dels mercats, dels nous llenguatges informàtics i de les autopistes de la informació. El filòsof francès Roger Garaudy en diu Monoteisme del Mercat i té com a característica la subtil eliminació de la diversitat per mitjà de les noves tecnologies, el control de la informació, amb la conseqüent incidència en l’opinió dels ciutadans i en l’opinió pública. Haurem d’anar alerta, doncs, en aquests sentit tots. Tothom té dret a opinar i -fins i tot- a opinar diferent, no us sembla?

|

dimarts, 27 de desembre del 2011

Pares Noel: sou uns lladregots!

Sí, sí! Aquests homes vestits de vermell, que s’han posat de moda d’un temps ençà, i que els veus penjats als balcons se m’afiguren  uns lladregots que, en lloc d’entrar a deixar regals, surten de les cases amb els sacs ben plens amb tot el que poden enxampar dins les cases i, el que és pitjor, surten esperitats pels balcons havent-nos robat les nostres tradicions! Se’ns enduen coses fonamentals de la nostra cultura. Per això vull dir-ho ben clar: No m’agraden gens els panxuts Pare Noels!

He de reconèixer que jo sóc d’una altra època on no existien aquests homes vestits de color vermell vinguts de terres foranes. Aquí quan érem petits fèiem cagar el tió, fèiem el Pessebre i el nostre personatge estrella era el Nen Jesús. I, per acabar-ho d’arrodonir tot, arribaven els Reis d’Orient i ens deixaven les nostres il·lusions en forma de regals. No gaires, perquè eren temps difícils per a la majoria, però els apreciàvem con no us podeu imaginar!

Els dies de Nadal eren especials i molt atractius per tots nosaltres: no anàvem a l’escola, fèiem el Pessebre amb les típiques figuretes de fang (alguna en sortia amb un braç o una pota trencats i l’any següent s’havia de renovar) : els personatges de l’ establia, els pastors, les ovelles, els angelets… Eren dies en que es menjava una mica millor, s’estrenava alguna peça de roba per allò de que “per Nadal, qui res no estrena, res no val!”, hi havia torrons i tot era il·lusionadament diferent.

He estat pensant en tot això mentre llegia Leonardo Boff, que en un des seus darrers articles explica com eren els Nadals de la seva infantesa. Ell és brasiler, però fill d’emigrants italians i, per tant, amb les tradicions semblants a les nostres. Per això m’ha semblat que valia la pena aportar aquí el seu relat i la seva reflexió final:

“Vivíem el temps gloriós del mite. El mite tradueix millor la veritat que la pura i simple descripció històrica. ¿Cóm parlar d'un Déu que es fa nen, del misteri de l'ésser humà, de la seva salvació, del bé i del mal, sinó explicant històries i projectant mites que revelen el sentit profund de l'esdeveniment? Els relats del naixement de Jesús que  hi ha en els evangelis contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, vénen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic. Per a nosaltres nens, tot això eren veritats que assumíem amb entusiasme.

Abans d'introduir el tretzè salari, els professors rebien una paga extra per Nadal. El meu pare gastava tots aquests diners per comprar regals als seus 11 fills. Eren regals que venien de lluny i tots instructius: una baralla amb els noms dels músics importants, de pintors cèlebres, uns noms que ens costava molta feina pronunciar, i ens feien gràcia les barbes que portaven, el seu nas o qualsevol altre detall. Un regal que va tenir molt èxit: una caixa amb materials per construir una casa o un castell. Els més grans començàvem a participar de la modernitat: rebíem un jeep o un automòbil que es movien donant-los corda, o una roda que en girar llançava espurnes, i altres coses per l'estil.

Perquè no hi hagués baralles, cada regal tenia escrit a sota el nom del fill o de la filla. I després començaven les negociacions i els intercanvis. La prova infal·lible que el Nen Jesús havia passat per casa era la desaparició dels manats d'herba fresca. Corríem a comprovar-ho. I així era, la Mula s’ho havia menjat tot.

Avui vivim els temps de la raó i de la desmitificació. Però això val només per als adults. Els nens, ara amb Pare Noel i ja no amb el Nen Jesús, viuen el món encantat dels somnis. El vellet bonàs porta regals i dóna bons consells. Com que jo tinc barba blanca, no hi ha nen o nena que passi pel meu costat i no em digui Pare Noel. Jo els dic que no sóc el Pare Noel sinó el seu germà, que vinc a observar si els nens fan bondat i després l'hi explico tot al Pare Noel perquè els porti un bon regal. Així i tot, molts dubten. S'acosten, em toquen la barba i diuen: No, el Pare Noel es vostè mateix. Sóc una persona com qualsevol altra, però el mite em fa ser Pare Noel de veritat. Si nosaltres adults, fills de la crítica i la desmitificació, ja no aconseguim encantar-nos, permetem que els nostres fills i filles es encantin i gaudeixin del regne màgic de la fantasia. La seva existència estarà plena de sentit i d'alegria. Què més volem per Nadal sinó aquests dons preciosos que Jesús va voler també portar a aquest món?”

 

 

 

 

 

dilluns, 26 de desembre del 2011

El Nadal: una llegenda més?

Hi ha una llegenda de Nadal, atribuïda a Luter, el gran reformador del segle XVI, que ens pot anar bé per reflexionar en aquests dies nadalencs.

“Hi havia una vegada un home molt pietós que l’únic que volia era guanyar-se el cel fent cada dia més i més obres de pietat, caritat i humilitat. D’aquesta manera va arribar a la part superior de l'escala de la perfecció. Un dia, després de molta pregària, es va trobar dalt al cel. Va mirar al seu voltant i va quedar molt decebut perquè el cel era fosc, buit i fred. I ho era perquè Déu era a la terra, en una menjadora, tremolant de fred i envoltat d’animals.”

D’acord, és una llegenda. Però és una llegenda que expressa una gran lliçó: hem de buscar Déu allà on Ell és realment: enmig de l’anonimat, de la petitesa i de la pobresa. I on és aquest lloc? No és al cel sinó que és a molts i molts llocs ben concrets de la terra.

Darrere de qualsevol mite s’hi amaga una veritat oculta que el raonament intenta esbrinar amb més o menys èxit. Els mites no expliquen les coses, és cert; però la raó tampoc no ho explica tot, ni de bon tros. Més i tot: a vegades les paraules poètiques que fem servir per als contes o en un poema suggereixen i expressen millor allò que volem dir i no sabem massa bé com. El salt del mite al raonament normalment es fa a batzegades i entrepussant i caient molts cops. I el Nadal no deixa de ser un mite que intentem explicar, que molts ens creiem i que altres neguen rotundament sense adonar-se que amb aquests negació l’estan reafirmant d’alguna manera.

Diu Mn Ballarín que Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt, de grandiós i de llunyà perquè fins i tot es fa un Nadó. Jo trobo que justament aquí hi ha el “quid” de la qüestió: que el misteri de Déu només el podrem entendre a partir de la veritat feta bellesa, poesia i –si voleu- fins i tot mite, tal com ens mostra el Nadal i tants altres passatges bíblics que ens mostren un Déu amb ganes de comunicar-se (“passeja amb Adam i Eva pel paradís, negocia amb el  seu poble, busca mil maneres d’establir relacions i, com ens explica el llibre de la Saviesa, el plaer de Déu és sempre estar amb els fills dels homes”).

Nadal és això: Déu acompleix definitivament els seus plans del primer dia i -con torna a dir Mn Ballarín- “ho va ben complir i que hi hagué un altre primer dia i fou Nadal. Molt sovint m'han dit que si hi ha un Déu creador, a veure per quins set sous s'ha embolicat a ficar-se en un planeta perdut com un polsim en uns espais dels quals no coneixem els límits.

L'explicació la trobem a dintre de nosaltres mateixos. Ens dóna més pau menjar torrons amb nadales que ser reis del petroli. A Nadal hi ha el més bell dels misteris. No trobarem Déu en l'exultació de victòries de paper de fumar, cada un de nosaltres és un instant de la creació, una mica de foc que Déu ens ha encès a dintre.

Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt. Fins i tot, per qui no s'ho creu, és un Nadó”.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Què va passar a la nit de Nadal?

I què voleu que passés? Segons el novel:lista Albert Sànchez Piñol res de res. No va passar res perquè –segons ell- "Probablement Jesús no va existir mai". Ep! Ho diu ell -tan saberut- que fins i tot s’ha aventurat a fer-ne un segon article, molt aplaudit pels seus seguidors (generalment tan saberuts –i mal informats- com ell).

Ja en vaig parlar d’aquest article fa uns dies. Però avui és molt adient tornar-ne a parlar perquè, justament, som a la nit de Nadal i els creients anirem a la Missa del Gall per celebrar que sí que va passar alguna cosa aquella nit gloriosa. I no ho celebrem perquè sí o perquè ens agrada inventar coses i fabular situacions, com tan bé sap fer Sánchez Piñol. Ho celebrem perquè raonablement trobem motius fer fer-ho. Els cristians no som éssers irracionals que creuen fantasies, sinó més aviat tot el contrari. Dit d’altra forma: creiem perquè veiem motius per creure, com potser no n’hi veuen els no creients. Però aquests distinció la podem fer en un segon pas del raonament i aquí ja no hi entrarem: els cristians creiem que Jesús va ser alguna cosa més que un personatge històric.

Bé,i  si voleu que us sigui sincer, no em dol reconèixer que no en sabem gran cosa d’aquest personatge, ni d’aquella nit o d’aquell esdeveniment que ha marcat profundament la història de la humanitat. Vull dir que no en sabem gaires detalls, però sí que sabem el nucli i el pinyol del fet i del personatge.

Un dels molts estudiosos actuals (i bastant més informats que els Sr Sánchez Piñol), JOHN P MEIER en el seu llibre “The historical Jesús: rethinking some concepts, Theological Studies, 51 (1990)” reconeix que cal revisar conceptes com els de “Jesús històric” i “Crist de la fe” i que potser seria més apropiat parlar de “Jesús real” perquè, donat que en la qüestió del Jesús històric ens debatem en un mar de confusions, seria millor parlar del “Jesús real”, perquè aquest no és l’ històric ni l’històric és el real.

I no és un joc de paraules. Quan volem investigar qualsevol persona “real” de la història antiga o contemporània mai aconseguirem conèixer la realitat “total”, però sí que podem aspirar a traçar un quadre raonablement complert en la majoria dels cassos. Allò que és “real"  i el que és “històricament documentat” no coincideixen del tot, però sí que se solapen. És obvi que quan parlem d’una persona –fins i tot contemporània- no sabem tot el que ha pensat, sentit, experimentat, fet o dit. Fins i tot avui -tot i els grans mitjans tècnics de què disposem- no podem conèixer la realitat “total” d’una persona perquè una persona és molt més que la seva història.

Però amb Jesús de Natzaret encara podem anar més enllà i afirmar, sense cap mena de rubor, que la majoria de coses que Jesús va fer o dir s’han perdut irremissiblement. I per més que les antigues comunitats cristianes van mirar d’omplir el buit amb els anomenats “evangelis apòcrifs” no van aconseguir-ho. Més aviat van treballar en contra, justament perquè van barrejar realitat i fantasia de forma quasi indestriable i molt matussera.

Hem d’abandonar, per tant, la ingènua esperança de conèixer el “Jesús real” per mitjà de la crítica històrica i potser és hora també de rebutjar la distinció de Kähler y Bultmann entre historisch (históricament-documentat) y geschichtlich (históricament-significatiu). La història només pot reconstruir fragments d’un mosaic i només ens pot proporcionar fragments de la persona “real” de Jesús^.

Però aquests fragments són prou significatius per poder dir que veritablement va existir, com ho afirmen teòlegs tan importants com E. Schillebeeck -Hans Küng i historiadors tant creient com no creients. Actualment hi ha molta més gent seriosa que afirma la seva existència que no pas que la nega. I gent com Sánchez Piñol no són més que simples aficionats que no saben res del tema i tenen la immensa gosadia de parlar-ne sense cap mena de rubor.

El “Jesús de la història” no és –ni pot ser- objecte de la fe i en aquest punt estem d’acord amb Kähler y Bultmann. Durant més de 1.500 anys els cristians han cregut firmament en Jesús sense tenir idea de qui era aquest “Jesús històric” i ningú podrà negar la validesa i la força de la seva fe. L’Església mai pot proposar aquest Jesús històric com a objecte de la seva predicació i de la seva fe perquè, com bé diu Meier, quin Jesús seria objecte de fe? El d’Albert Schweitzer? El de Joachirn Jeremías? El de Günther Bornkamm o de E.P. Sanders? El Jesús revolucionari o el Jesús taumaturg? El Jesús apocalíptic o el sapiencial?

Per tant, convé no barrejar coses com ho fan alguns. Aquesta nit de Nadal celebrem en naixement d’Algú que se sap prou bé que va existir, encara que no en tinguem massa detalls i que per a molts va ser considerat el Messies esperat; i que la fe en Ell ha transformat la vida i l’existència de milions de persones arreu del món i al llarg dels segles. I que, per molt que facin i diguin alguns aficionats com Sánchez Piñol, no ens deixarem prendre.

Bon Nadal a tots!

dijous, 22 de desembre del 2011

Nadala clementina

Neixement de l' InfantilCliment Forner i Escobet (Manresa, Bages 1927)
És un sacerdot i poeta català. És i se sent berguedà de tota la vida per ser fill de mare ber
guedana i per haver viscut a la ciutat de la Patum des dels 9 anys, ciutat que el va fer fill adoptiu.

És un poeta no prou conegut, tot i la seva extensa i important obra. Fou  un dels fundadors de la revista “L’Infantil”  al Seminari de Solsona (abans que es digués “Tretzevents”),que si no vaig errat fou la primera revista escrita en català després de la guerra. Algú hauria de fer una història d’aquesta senzilla revista però que va tenir un paper important en molta quitxalla que no podia llegir revistes en català perquè no n’hi havia cap. Des d’allà va publicat moltes narracions per a infants. La seva poesia té un gran rigor formal però alhora mostra quotidianitat i elements metafísics i religiosos.

La seva obra poètica ha estat aplegada en tres volums: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995).

Premis literaris

  • Ciutat de Barcelona, 1962: Els únics mots
  • Jocs Florals de Barcelona, 1978: Absolut retorn
  • Ciutat de Reus, 1982: L’ull de Taüll

Ciutat d’Igualada de poesia, 1984: Oda a la ciutat d’Igualada

Honors

  • Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana, 1997
  • Medalla d’Or de l’Ajuntament de Berga
  • Creu de Sant Jordi, 1999

Podeu trobar més informació a la seva pàgina web http://www.climentfornerescobet.cat/

 

NADALA CLEMENTINA
Oh déu, feu-nos fills del silenci i hereus de la pau.
St. Climent I, papa i màrtir.


El regne de la pau i del silenci
a poc a poc de mi es va apoderant;
no és pas regne de mort sinó de vida.
Tot, pura gràcia, mentre la tardor
despulla de paraules el pollancre,
fulles que el vent s'enduu, deixant-lo nu,
però ben arrelat i amarat d'aigua.
Ja ho he dit tot. Feliç de creure en Ell
i molt dolgut alhora com a fill
d'un poble esclau i d'una església impura,
germans, regresso al ventre de la mare,
misteri endins, amb l'esperança viva
que el meu Nadal un dia serà Pasqua.
Només puc convidar-vos a pa i vi
vora la llar de foc que encara crema.
Pròdigs o no, siguem-hi tots a taula
en plena nit llagrimejant d'estels.
Climent FORNER
Nadal 2011
Viver i Serrateix (Berguedà)

dimecres, 21 de desembre del 2011

Ara enterraran el cadàver…

Se n’ha anat Zapatero. Era un cadàver que ja feia pudor feia temps i ara tots miraran d’enterrar el cadàver com més aviat millor perquè ja fa massa pudor i fa nosa. Em refereixo als seus propis coreligionaris; els altres -aquests que acaben d’arribar- miraran de no enterrar-lo encara i l’utilitzaran una bona colla de dies. Els anirà bé per atribuir-li tots els mals…

Zapatero ha estat un mentider compulsiu a qui ningú creia ja ni una sola paraula perquè sistemàticament feia el contrari del que deia. Era una cosa i en representava una altra. Al principi era tan bon actor que ens va enganyar a molts amb aquell somriure beatífic que gastava. Poc a poc se li van anar veient els trucs com se li veuen a un mal mag i em sembla que ja ni s’esforçava en dissimular-ho. Ho sabem prou bé els catalans amb un munt de promeses incomplertes.

Ara començarem una nova època PP. Una època blava plena de gavines que sobrevolaran tot l’Estat espanyol. Tenen gana. Venen amb molta gana. Alerta, que les gavines afamades a vegades ataquen i piquen fort. Em temo que els catalans tornarem a rebre unes quantes picades un cop més, vistes les primeres impressions que ens ha deixat Rajoy en el seu discurs inaugural. Ens anirà dient que això ara no toca, que amb tanta crisi val més fer com els caragols: replegar-se i esperar millors temps. Ens ho dirà de forma més fina de com ho feia Zapatero i no serà capaç de negar de forma descarada les coses com ho feia el cadàver.

No hem d’oblidar que Rajoy és gallec i fa molts anys que exerceix com a tal. Recordeu allò del Prestige i de los “hilitos”? De moment no ens ha ensenyat les cartes perquè es veu que és un home a qui li agrada callar força i observar. Recordeu l’acudit aquell del gallec que estava pujat en una escala i ningú sabia si pujava o baixava? Doncs això mateix és Rajoy: un gallec en una escala que no sabem si puja o baixa, què farà o no farà, què dirà o callarà, que pensarà o deixarà de pensar…

De totes maneres tinc molt clara una cosa i segueixo tement que els millors temps no vindran pels catalans si no ens espavilem per nosaltres mateixos. De Madrid no ha vingut res de bo i encara en vindrà menys. Temps al temps!

dimarts, 20 de desembre del 2011

Unes autèntiques joies!

He trobat més joies que convé llegir bé i guardar (a l’ordinador i al memòria).
Podreu veure que allò de “nihil novum sub sole” és veritat i comprovable.
AIXÒ DE L’ ESTATUT VE DE LLUNY
estatut

VOLEU VEURE LA DARRERA NÒMINA DE FRANCO?

image

EL CONTRACTE D’UNA MESTRA DE L’ANY 1923

image

diumenge, 18 de desembre del 2011

L’existència històrica de Jesús

Llegia -atònit del tot- ahir en un diari  com el novel·lista Albert Sánchez Piñol es posa a fer d’historiador-teòleg-biblista sense cap tipus de vergonya i, amb tot l’atreviment del món, gosa afirmar (per les bones, tot sigui dit) que “probablement Jesús no va existir mai”.  Sort que diu “probablement”… Veurem si en pròximes entregues ens explica més coses i el “probablement” esdevé un “rotundament”, perquè l’article d’ahir amenaça amb tenir continuïtat…

El que diu el novel·lista no és pas el primer que ho diu, ja ho sabem. Des del S XVIII que hi ha hagut una corrent en aquest sentit, sense massa èxit, la veritat. Justament fa tres o quatre dies que que s’ha mort un dels més famosos detractors de l’existència de Déu (i de Jesús), Christopher Hitchens. Era conegut com un dels anomenats “4 genets de l’ Ateisme”, juntament amb el filòsof Daniel C. Dennett, el també filòsof Sam Harris i l’etòleg i escriptor Richard Dawkins.  A parit d’ara hi haurem d’afegir a Sánchez Piñol entre la plèiade d’aquests detractors....

Mireu, jo no em posaré pas aquí a defensar l’existència de Jesús perquè no ho sabria fer gaire bé i, per altra banda, ja ho han fet gent molt més preparada i seriosa que jo i  –segurament- que el conegut novel·lista de la pell freda. Sí que li diria amb tota cordialitat que a aquestes alçades, si es volen dir certes coses, no n’hi ha prou de ser antropòleg o novel·lista, sinó que s’ha d’estar una mica més preparat i s’ha d’haver llegit alguna cosa més sobre el tema. Els arguments que ell dóna han de ser una mica més consistents  (que, fet i fet, no en dóna cap). I també li diria que si vol tractar temes amb frivolitat n’hi ha un munt i que no els acabarà. Aquest tema trobo que ja està molt atrotinat, és força vell i els que encara ho defensen crec que ja estan bastant fora de joc.

Perquè trobo que és una mica frívol despatxar el tema dels historiadors que parlen de Jesús dient que s’han inventat certes coses o que les han afegit posteriorment. Algunes –com en el cas de l’historiador Flavi Josep- ja està comprovat i acceptat per tothom que vulgui ser objectiu, que té coses pròpies i altres que foren afegides posteriorment als seus textos. D’acord que hi han paràgrafs que són d’ell i altres que no, però això no indica que tot el que diu sigui fals i sense cap valor històric. No és anar massa lluny?

Però ja he dit que no seré jo qui entri en aquesta controvèrsia perquè hi han prou estudis seriosos sobre el tema. Però sí que vull dir que no trobo que sigui seriós  parlar a aquestes alçades, com fa ell, de relíquies i coses semblants, posant-ho tot com un “totum revolutum” i barrejant naps i cols. És, per dir-ho suaument- ganes d’agafar el rave per les fulles. Tots sabem que en qualsevol religió (i en altres rames de la ciència també passa el mateix) hi han coses essencials i coses secundàries, coses veres i coses falses, teories i coses demostrades. Hi ha de tot i s’ha de saber distingir. El tema de les relíquies quasi tothom sap que és més aviat un acudit prendre-se’l seriosament, com ho són tantes i tantes tradicions que s’han anat arrastrant durant segles i que quasi tots sabem que no tenen base històrica. Pe això no hi ha dret posar-ho tot al mateix sac i barrejar el seriós de la pura anècdota.

Seguirem esperant el segon capítol per veure per on ens surt. La imaginació està molt bé per a les novel.les i ell és un gran novel·lista. Però no està tan bé per parlar d’altres temes com aquest que, encara que  les proves siguis escasses, no vol dir que no siguin proves suficients. I, per suposat, que no parlo de Jesús com a Messies; parlo simplement de Jesús com a personatge històric.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Què val una vida?

 

Diuen dels economistes que una cosa és el preu d’una cosa i una altra el valor. Ells han arribat a calcular el preu d’una vida però no podran calcular-ne mai el valor.


Llegia que fins i tot a la vida també se li pot posar un preu, conegut com "valor estadístic de la vida" . Aquests senyors tan savis dedueixen que una vida pot valer uns 4 milions de dòlars. Si dividim per 80 anys l'esperança de vida tenim uns 50,000 $ per any, que dividit entre les hores que som productius - posem unes 12 diàries - toquem a uns 12 dòlars per hora, curiosament una bona estimació del valor salarial d'una hora.


I els estats fixen moltes polítiques en base a quests preus (no pas valors). I no només els estats posen preu a la vida. Ho fan les empreses; ho fa la societat dita del “benestar” (que cada cop més serà la del “malestar” o la del simple “estar”); ho fa un individu cada vegada que pren una decisió que li suposa un benefici a canvi d'augmentar el risc. I ho fem sovint tots sense adonar-nos-en perquè malauradament ens anem tornant economicistes en els nostres plantejaments. 


Però una cosa és el preu i una altra el valor (per sort!). Per tant, una vida –per senzilla que sigui- sempre tindrà un valor infinit, perquè és la d’una persona que per ella mateixa ja té sempre un valor incalculable.


I si a aquesta vida li donem sentit, tindrà encara més valor. Té raó Pablo Milanés quan diu que la vida no val res si no la vivim en relació als demés. Per tant, us deixo amb aquest bonica cançó per tal que pensem en el valor que té i amb el que li donem a qualsevol vida.


 

LA VIDA NO VALE NADA
(PABLO MILANÉS)
La vida no vale nada
si no es para perecer
porque otros puedan tener
lo que uno disfruta y ama.

La vida no vale nada
si yo me quedo sentado
después que he visto y soñado
que en todas partes me llaman.

La vida no vale nada
cuando otros se están matando
y yo sigo aquí cantando
cual si no pasara nada.

La vida no vale nada
si escucho un grito mortal
y no es capaz de tocar
mi corazón que se apaga.

La vida no vale nada
si ignoro que el asesino
cogió por otro camino
y prepara otra celada.

La vida no vale nada
si se sorprende a otro hermano
cuando supe de antemano
lo que se le preparaba.

La vida no vale nada
si cuatro caen por minuto
y al final por el abuso
se decide la jornada.

La vida no vale nada
si tengo que posponer
otro minuto de ser
y morirme en una cama.

La vida no vale nada
si en fin lo que me rodea
no puedo cambiar cual fuera
lo que tengo y que me ampara.

Y por eso para mí
la vida no vale nada.

divendres, 16 de desembre del 2011

Com celebrar Nadal

Arriben les festes de Nadal. Hi han persones que són totalment contràries a les celebracions d’aquests dies i d’altres que les celebren amb molta emoció i alegria. Tothom té dret a celebrar-les o no, és clar.

Per suposat que si aquests dies són per gastar molt, menjar molt i viure només cap enfora, no serveixen per a res -des del meu punt de vista- i jo també hi sóc contrari i trobo que llavors són festes sense sentit..

Però si, en canvi, serveixen per viure-les de cara endins, en família i buscant el sentit religiós, penso que pot ser ben interesant celebrar-les. I, en l’època de crisi que vivim, encara és més interessant i imprescindible celebrar-les amb sentit. Primerament, cal que ho procurem fer els grans i, després, cal que els petits també ho vagin aprenent. Per això em van agradar uns suggeriments que vaig llegir per tal de que els infants cooperessin amb el seu granet d’arena a fer un món millor en base a aprendre valors sòlids.

Aquests dies poden servir-nos perquè aprenguin el que significa ser solidari, senzill, humà, just, generós etc Les següents situacions poden ser un exemple per tal que els nostres infants puguin donar una mica de si mateixos sense esperar res a canvi i experimentar la satisfacció de fer el bé. Serà una bona manera de celebrar Nadal. Vegem-ne algunes?

 
1. Demana-li que triï una peça petita de la seva roba (per exemple un parell de mitjons en bon estat, una bufanda, una gorra, uns guants ...), o bé una joguina i que ell mateix la porti a un nen que ell sàpiguen que la pot necessitar.

2. Proposa-li que vagi a ajudar alguna veïna que sigui vella, o estigui malalta o simplement necessitada d'ajuda.

3. Digues-li que t'acompanyi a comprar una llauna d'aliment (permet-li triar) i aneu  junts a entregar-la a un centre d'acolliment o institució de beneficència.

4. Demana-li ajuda en les tasques domèstiques (regar les plantes, recollir les seves joguines ...) i expressar-li que valores molt el seu suport.

5. Acorda amb la seva mestra un dia perquè, al final de les classes, el teu nen es quedi quinze minuts a ajudar a esborrar la pissarra, endreçar els materials de treball, netejar les taules, l’aula, etcètera.

6. Si ja sap escriure, aconsella-ho escriure una carta afectuosa per a un ancià d'un asil o un malalt hospitalitzat o bé una noteta d'agraïment per a algú que li hagi fet un regal recentment.

7. Recomana'l trucar a un dels seus avis, ties o oncles només per dir-los que els estima i preguntar-los com estan. Després demana-li que t'expliqui, amb les seves pròpies paraules, com es troben.

8. Si a casa tens una mascota, proposa-li jugar una estoneta extra amb ella, acariciar-la o raspallar-li el pèl, fent-li notar que això fa molt feliç l’animalet.

9. Aquests dies de Nadal compra una bossa de bombons o caramels i digues-li que els reparteixi entre les persones que d'una o altra manera l'ajuden diàriament a l'escola: el conserge, el vigilant, la seva mestra, etc.

10. Si ets creient, demana-li que t'acompanyi  a les celebracions religioses o a una pregària a favor dels malalts i els necessitats, fent un petit donatiu per a ells.

11. Proposa que aquests dies sigui més amable a casa, amb els pares, avis i germans.

12. Digues-li que aquests dies us doni a tots els de casa una abraçada molt forta i un petó afectuós abans d'anar a dormir i expresseu.li la vostra alegria per aquest fet.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Balances Fiscals, espoli secular: resulta que ja ve de lluny!

Un amic em fa arribar un text molt interessant. És d’un llibre de Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat (any 1896). Com podreu veure, ja s’hi detalla l´espoliació fiscal de Catalunya.

Al pas que anem, d´aquí a un segle potser algú altre reenviarà als nostres compatriotes els greuges actuals de l´espoliació fiscal de sempre. Algun dia serem capaços de trencar aquest malefici?

 

 

image

image

image

dilluns, 12 de desembre del 2011

Oblidar el passat?

Parlant sobre la memòria històrica, a vegades he escoltat l’opinió de que el millor és passar pàgina sobre alguns fets del passat. Aquí a l’estat espanyol ho sabem prou bé. Durant anys i anys es va voler enterrar un passat fosc, originat per fets procedents d’una guerra civil i, alguns d’ells, com a conseqüència nefasta d’aquesta mateixa guerra.No cal dir que els anys de dictadura franquista van ajudar molt perquè només podia sortir ala llum pública una versió (la dels guanyadors) i, per tant, era el que  tocava en aquella situació, per més que a fora es publiquessin coses i historiadors prou seriosos posessin en qüestió la versió oficial en blanc i negre que es donava.

Va arribar la democràcia i es va fer una cosa que se n’ha dit “transició” i que alguns han dit que ha estat modèlica. Potser sí que al principi ho semblava, però a mida que han passat els anys dada cop és més discutible, primer que fos transició i segon que fos modèlica. I aquí estem ara pagant moltes de les conseqüències d’aquest fet i parlant de coses que ja fan una mica de vergonya haver-les de parlar després de tants anys. Un exemple és el que passa amb el Valle de los Caídos o el que passa e l’hora de desenterrar fosses comunes.Encara n’hi ha que s’apunten a la teoria de que és millor passar pàgina. És obsessió pel passat? És no voler oblidar? És tenir ànims de venjança? Jo crec que no. simplement és voler construir una societat sobre fonaments segurs com és la veritat de les coses, saber què va passar, qui va tenir culpa i qui no, recobrar l’honor de persones deshonrades per anys i estar segurs que no construirem un país sense reconstruir el passat.

Això mateix és el que està passant a l’ Uruguai en aquests moments. Un amic m’ha fet arribar un escrit del Sr Miguel Soler Roca, amic de Julio Castro, de qui vaig parlar fa ben pocs dies en aquest mateix blog (UNA HISTÒRIA TRISTA). El Sr Miquel Soler Roca va néixer a Barcelona l’any 1922 i de ben petit va arribar a Montevideo amb la seva família i després va ser mestre, pedagog i va adquirir gran prestigi i tenir càrrecs importants en el mon de l’educació a l’ Uruguai. Amb Julio Castro i Enrique Brayer Blanco, l’any 1949, van ser membres de la “Comisión redactora de los programas de estudio para las Escuelas Rurales en Uruguay”.

El Sr Miguel Soler Roca, ara a la seva vellesa, ha fet una emotiva declaració personal per deixar al seu lloc les coses. Us recomano que la llegiu perquè és molt alliçonadora. la podreu trobar, si us interessa, a la següent adreça  http://www.pp.org.uy/?p=2529 DECLARACIÓN PERSONAL SOBRE LA IDENTIFICACIÓN DE LOS RESTOS DE JULIO CASTRO.

Esclarir la veritat és feina de tots i crec que tots hi hem de col · laborar amb el nostre petit o gran granet de sorra. Això que ara estan mirant de fer els uruguaians després de tants anys també ho hauríem de mirar de fer nosaltres aquí, cosa que no resultarà gens fàcil, i ja sabeu per quin motiu. El partit que ha guanyat les darreres eleccions no sembla estar per la labor i ha torpedinat durant anys alguns esforços que s’han fet en aquest sentit. Ara que són al poder seguiran fent-ho encara amb més força. Però cal dir als historiadors que segueixin la seva feina, que segur que a a llarga donarà fruit.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Un nen especial

És una història una mica llarga però és commovedora i crec que val la pena. És d’un senyor argentí que es diu Claudio Alberto Ricciuti (Pedrovivo)

Com que a mi m’ha agradat molt, vull compartir-la!

 

 

 

 

 

El meu Àngel de la guarda pesa cent quilos, és ros i té ulls celestes. És el meu germà petit i és un nen especial.
Quan va néixer Fabián, el meu germà petit, jo tenia cinc anys d'edat i òbviament vaig sentir gelosia per aquest intrús de galtes rodones i d'ulls celestes que em desplaçava del centre d'atenció dels meus pares.

Els dos primers anys van transcórrer sense més novetat, però uns mesos abans de complir el meu germanet els tres anys, el meu món va deixar de tenir colors quan la mare em va explicar els motius pels quals el nou integrant de la família tenia estranys comportaments: "El teu germanet va néixer amb una profunda deficiència mental ".

Durant una temporada vam viure confosos. No sabíem que passava, negàvem la malaltia i afirmàvem una suposada equivocació en el diagnòstic dels metges. Després, la meva família va rebre la visita d'una senyora amb un vestit de tela molt lleugera, tan lleugera que semblava surar al voltant del seu cos prim i alt i ens fregava la cara provocant pessigolleigs incòmodes. Era la Senyora Vergonya que venia acompanyada per la seva cosina, una vella soltera de rostre indefinit i canviant que sempre vesteix de negre, molt sòbria, la Senyoreta Culpa. Totes dues es van instal · lar a casa, disposades a viure còmodament, ben alimentades en la càlida ignorància i la por dels seus habitants.

És molt probable que es coneguin històries de pares que han tingut fills amb capacitats especials, però rares vegades es coneix la problemàtica des de la vivència del germà. No és senzill sobrepassar l'estat de confusió i temor davant la presència d'un germà diferent. Emocions contradictòries s'entrellacen amb dubtes que de vegades ni tan sols es manifesten. No tots reaccionen de la mateixa manera. Alguns pretendran ignorar fins que es convencen que no es pot tapar el sol amb un sol dit. Altres li donen al tema tanta transcendència que els fa oblidar de la seva pròpia vida. Els germans d'un nen "especial" som persones que experimentem un camí diferent al de la resta. Ens interroguem una i mil vegades ... perquè el meu germà és diferent?, Seran minusvàlids meus fills?, De qui és la culpa? ¿Pateix el meu germanet?, Per què es comporta de manera tan estranya? Vivim envoltats en la incertesa: podrà curar-se?, Millorarà el meu germanet?, Què faré amb ell quan la mare ja no hi sigui?

L'experiència social del germà d'un nen especial és diferent. Sorgeixen dificultats per no saber com parlar amb els seus amics sobre el nen diferent. Enfrontem les burles i imaginem el suposat rebuig de les nostres futures parelles. Hauré de fer-me càrrec del meu germà en morir els meus pares? Hauré de portar-lo a viure amb mi? És raonable que la meva dona i els meus fills hagin d'afrontar la responsabilitat de conviure amb un ésser especial? Podré actuar justament amb la meva família i amb el meu germà?

Vam trigar una mica de temps en adonar-nos que som tan especials com el nou integrant de la família. I d'aquesta manera, vam començar a transitar el camí que ens va permetre transmutar la vergonya en orgull.

La Senyora Vergonya i la tenaç Senyoreta Culpa van viure amb nosaltres molt de temps fins a arribar a conèixer-nos molt bé. Per descomptat que elles sempre troben col · laboradors. Doncs no falten els que sense dissimular comenten: “en alguna cosa s'han d'haver equivocat, sinó el nen hauria nascut bé” o aquells que sense veure la biga del seu ull afirmen “per alguna cosa Déu li ha enviat aquest noi, alguna cosa hauran fet”.

Com a germà em sentia culpable de ser sa. De vegades, m'identificava amb ell, imposant-me limitacions. Negant-me absolutament la felicitat.

Realment no resulta senzill convidar els amics a casa on habita un nen de reaccions imprevisibles de boca bavejant, que s'enfada fàcilment, que a penes et mira a la cara i al que poc li pots ensenyar perquè res pot aprendre, que actua de manera estranya sense que ningú sàpiga el perquè.

Com que el meu germà no podia relacionar-se amb la gent, vaig començar a excloure’m voluntàriament de la societat per "compartir" la seva soledat. Va ser tan gran l'abandonament que vaig fer de mi mateix, que intentava prohibir-me tot allò que el meu germanet no podia fer: “Si el meu germà no pot anar a ballar i divertir-se, jo tampoc he de fer-ho” “Si el meu germà no pot tenir una parella i estimar, jo tampoc l’havia tenir ... Si el meu germà no pot casar-se i tenir fills, jo tampoc els tindré ...” deia quan era adolescent.

Així vaig començar a prohibir-me ser feliç. Fent molt propi un problema que no volia compartir, com si fos just malgastar tanta capacitat de donar amor contingut en una sola persona.
Els anys van passar i la confusió -així com la fantasia de trobar cures miraculoses- van cedir davant d'una clara realitat: El meu germà mai seria com els germans dels meus amics i tots havíem de acceptar-lo tal i com era.

Ell exigia major dedicació. La mare ocupava tot el dia en l'atenció de les seves necessitats. Veritablement mare estava sola - tot i que el pare vivia- no perquè el pare fos un mal tipus, sinó perquè no podia enfrontar aquesta realitat. Cadascun patia en solitud sense trobar consol. Mai es van adonar que fins el sofriment, quan es comparteix, és menys dolorós.

A poc a poc vaig haver ocupar el lloc del pare. Potser el pes que es va posar sobre la meva esquena va ser molt, i aquesta pressió em va torbar tant que em va impulsar a prendre distància. I me'n vaig anar lluny. Encara sentint que allunyar-me era semblant a una traïció, perquè vaig pensar que l'abandonava. Avui, molts anys després, m'adono que he estat jo qui s'havia abandonat a si mateix quan pensava que el meu germanet era un càstig de Déu. La presència del meu germanet va ser frustrant quan jo no tenia edat suficient per comprendre.

Amb el temps vaig aprendre que en lloc de patir aquest dolor seria molt millor abraçar-me a ell i trobar una forma diferent de veure les coses. Vaig advertir que el meu germà era un àngel que havia vingut a la terra per mostrar-se com un punt de referència, perquè aquells que ens sentim vençuts perquè no tenim el treball apropiat o abatuts perquè alimentem un amor no correspost o perquè no podem comprar aquest desitjat automòbil o fer aquest viatge somiat, ens adonem que, tot i així, som afortunats. Perquè els homes comprenguin que l'amor està molt més a mà que l'odi, abans de partir del Cel, Déu els disminueix algunes capacitats perquè aquests àngels puguin complir la seva missió. Per això aquí els anomenem disminuïts.

Avui tinc 53 anys, i envoltat dels meus tres meravellosos fills puc dir que la vida m'ha donat enormes benediccions. És clar, ni falta fa dir que tot l'hi dec al meu àngel de la guarda!

Claudio Alberto Ricciuti (Pedrovivo)


dissabte, 10 de desembre del 2011

La vida que passa mentre fem plans de futur

“La vida és això que està succeint mentre fem plans de futur”. Aquesta frase que alguns atribueixen a John Lennon i que, de fet no importa massa qui la va dir però que trobo que està prou ben dita, l’hauríem de tenir present moltes vegades quan ens “pre-ocupem” massa pel futur.

Preocupar-se massa no és gens bo perquè treu forces, capfica l’esperit, paralitza i, generalment, no serveix de res si no s’actua. Dit d’una altra manera: no hi haurà un bon futur si no es construeix un bon present. És l’instant present el millor moment de la vida i és el que hem de mirar de viure i no deixar escapar. La qual cosa, per altra banda, no vol dir viure frenèticament. A vegades el millor moment és aquell que es viu quiet, en pau i potser sense fer res més que pensar, escoltar música, llegir un bon llibre o estar amb un amic o amb la família.

Vivim temps convulsos que ens desequilibren, ens fan estar neguitosos pel futur i no ens deixen gaudir del present. I no dic pas que no sigui amb raó amb tantes incerteses que ens toca viure. Però serem una mica més feliços si som capaços de deixar de banda moltes preocupacions innecessàries, ser honestos en els nostres propòsits i anar fent el camí de la vida que creiem millor. Vaig llegir una frase, que no sé de qui és, però que em va agradar

 Conserva el que tens... oblida el que et fa mal... lluita pel que vols... valora el que tens... perdona als que et van ferir i gaudeix dels que t’estimen. Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa... i l'únic que passa és la pròpia vida, no entenem el valor dels moments, fins que s'han convertit en records. Per això, fes el que vulguis fer, abans que es converteixi en el que "t’agradaria" haver fet. No facis de la teva vida un esborrany perquè potser no tindràs temps de passar-lo a net.

En la nostra vida fem massa esborranys, ens imaginem massa com serà, fem molts plans de futur que potser mai en faran realitat. La vida quasi bé mai és tal com l’havíem imaginat. Serà millor o pitjor, però quasi mai és igual al que volíem , desitjàvem o imaginàvem. Les persones hauríem de perdre aquest costum tan bèstia que tenim de donar valor a les coses quan les hem perdudes. El valor les coses el tenen per si mateixes i no pel fet que nosaltres li’n donem o no. A vegades no sabem valorar-les i no per això deixen de tenir valor.

Bon cap de setmana a tots!

dijous, 8 de desembre del 2011

A vegades…

imagen flor (1)Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

 

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos...

a veces lo perdimos...

a veces lo disfrutamos...

a veces lo compartimos...

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

dimecres, 7 de desembre del 2011

Ja ens l’han aixecada, Conseller! (la camisa…)

“Ens estan intentant aixecar la camisa”, ha afirmat contundentment el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, davant la confirmació que el govern de Zapatero no pagarà els 759 milions d'euros corresponents a la disposició addicional tercera de l'Estatut.

No, Conseller, no és un intent, és un fet i és un fet consumat. Un fet habitual i ja antic. És una aixecada de camisa més i en tota la regla. Ens l’han aixecat tantes vegades que ja sembla que ens hi hem acostumat i tot i ja ni tenim capacitat d’indignació. Sembla que ningú tingui res a dir… Ho heu sentit, senyors del PSC? Són els vostres de Madrid qui ho diuen i ens neguen el pa i la sal per poder sobreviure. Ni la viu-viu podrem fer aviat…

Que 759 milions no són res? Que no ens trauran el ventre de pena? Potser no, però a mi em van ensenyar que “A dones, sants i minyons, no els prometis si no els dons”. Potser podríem afegir-hi "”a catalans…” Perquè això ja no és només “falta de seriositat i de responsabilitat” i “una maniobra tan grollera que posarà en qüestió la credibilitat històrica d'aquest govern (espanyol). Això s’assembla més al “timo de la estampita” que a res més. “Si són capaços de fer aquestes grolleries que no hauran fet?”, ha dit el Conseller Mas-Colell. Tots ho sabem prou el que han fet, al llarg de la història i en aquests darrers anys. Jo encara no entenc com hi ha gent que se’n fien un pèl d’aquesta gent. Han baixat vots, però encara no entenc com no n’han baixat més!

Avui estava força indignat el Conseller i ha acabat dient que  “és un cas de barra”. És un cas de “barra”, és un ESPOLI en tota regla el que fa l’Estat espanyol amb Catalunya (i deixi-ho dir amb totes les lletres, ben alt i ben fort, senyora Presidenta del Parlament), és un robatori (et prenen el que és teu), és una befa, és una escopinada a la cara, és… Que cadascú ho qualifiqui com vulgui, però podríem trobar molts sinònims per dir el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat puja a 16.434 milions d’euros.

El dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat gairebé no s'ha mogut en l'últim lustre. L'Executiu d'Artur Mas considera que aquest va ser del 8,4% del producte interior brut (PIB) el 2009, l'últim any amb dades disponibles, la qual cosa suposa un increment d'una dècima respecte al 2005. Aquesta proporció equival a 16.434.000 d'euros. Així ho ha anunciat aquesta tarda al Parlament el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, que ha constatat que Catalunya té un "dèficit fiscal estructural" amb l'Estat d '"entre el 8% i el 8,5% del PIB català ". Mas-Colell ha considerat que, tot i el nou model de finançament autonòmic, "no s'ha produït cap canvi significatiu" entre 2005 i 2009 i ha jutjat que és situació no és "res raonable".

DIARI EL PAIS (26/10/11)

dimarts, 6 de desembre del 2011

ACUDAM: 35 anys d’història

Llibre-ACUDAM_thumb2Un dia d’aquests  explicava que, amb motiu dels 35 anys de recorregut, ACUDAM havia fet un llibre amb els fets més importants que s’han viscut durant aquests anys.
Doncs bé, el llibre ja és aquí. Amb una atractiva i suggeridora portada -que sembla voler recollir ben relligats amb un cordill tots els papers, documents, sentiments i història de l’entitat de tots aquests anys- el llibre ens presenta en 140 pàgines  tot el que ha estat, és i procurarem que sigui ACUDAM.
Una sèrie de persones vinculades a la institució des de bon principi- han anat recollint dades pacientment, mirant de treure la pols dels papers d’arxius que potser mai ningú havia mirat i també mirant de treure la pols del record d’un munt de persones que encara són vivies i poden explicar tots i cada un dels passos fets amb molt de treball i molta suor.
Comença el llibre explicant el que és l’ Associació, el seu organigrama, els orígens (Octubre de 1974) una mica dubitatius d’uns pares que, per altra banda, estaven ben ben decidits a que els seus fills i filles  poguessin ser atesos en un centre que possiblement llavors mai s’haurien imaginat el que ha arribat a ser.
Segueix el llibre explicant pas a pas el que són els TALLERS PLA D’URGELL, la RESIDÈNCIA I LES LLARS D’ACUDAM, com treballa l’ EQUIP TÈCNIC per donar l’atenció adequada a les persones ateses, els ESPORTS I LLERE que es realitza dins i fora del centre, el COL·LEGI SILOÉ d’educació especial per a nens en edat escolar i, finalment, la LLAR SANTA ANNA del Castell del Remei on s’atenen persones amb discapacitat intel·lectual severa.
Acaba l’obra amb uns Annexos prou interessants. El primer és un recorregut, any per any, de les dades més important que han de quedar per la història. Un segon annex amb els noms de les personalitats que han visitat Acudam durant aquests anys. En tercer lloc un annex amb el nom de totes les persones que han format part de la Junta Directiva. Un quart annex amb el nom de la plantilla actual de directius, tècnics, monitors, comercials, administratius i col·laboradors. I, per últim, un annex amb la llista de les persones ateses als nostres centres
En fi, un bonic treball que ajudarà a recordar i donarà ànims per anar continuant en aquesta tasca, a vegades amable i lleugera i altres més feixuga i més difícil, però sempre necessària i estimulant veient com es veuen els fruits que ha donat ACUDAM i els que , sens dubte, encara donarà en el futur.
Per molts anys a tots els que han ajudat a fer ACUDAM i per molts anys i moltes gràcies als autors del llibre que, sens dubte, hi han destinat moltes hores preparant-lo.

Addenda

1. Aquest escrit és d'iniciativa i de responsabilitat totalment meva. Estic treballant a l'ACUDAM des de fa 26 anys i conec moltes coses de la institució, però no les conec pas totes; per tant, com que no hi era als primers moments de la seva fundació, m'he de refiar del que m'expliquen uns i altres.  Sí que vull deixar constància que l'escrit no ha estat ni suggerit, ni demanat, per ningú d' ACUDAM. 

2. Faig aquests aclariments després d'algunes converses que he tingut amb persones que han llegit el llibre i també aquest escrit meu. Algunes d'aquestes persones estan d'acord amb el contingut del llibre i algunes altres m'han fet arribat el seu malestar perquè diuen que la narració dels fets és esbiaixada i que reflecteix la visió només d'una part de gent. En una paraula: a alguns els ha agradat el llibre i a altres no, cosa totalment normal en qualsevol llibre.

3. L'escrit pretén ser només testimoni d'un fet: la presentació d'un llibre sobre 35 anys d'història d'ACUDAM, institució a la que pertanyo des de fa molts anys, m'estimo molt i sé tot el bé que fa. També sé que és una institució molt respectada i valorada a la nostra comarca.

4. Aquest escrit no vol posicionar-se a favor ni en contra de ningú ni vol afavorir cap opinió. Si per cas, tothom sap que aquest blog és obert als comentaris de tothom i serà publicat qualsevol comentari que pugui fer qualsevol persona. 

dilluns, 5 de desembre del 2011

Una història trista

Les dictadures –totes les dictadures- amaguen episodis tan foscos, tan terrorífics i tan dolorosos que, si els coneguéssim a fons, ens esgarrifaríem. Aquest dies estic llegint coses dels anys de dictadura a l’ Uruguai que van sortint a la llum poc a poc, com per exemple la troballa de les restes de Julio Castro –periodista, reconegut pedagog i fundador del Frente Amplio- en el pati del “Batallón de Infantería Paracaidista Nº 14”, que en aquells temps depenia del “Comando General del Ejército uruguayo”. Ara s’han identificat aquestes restes i s’ha revelat que el mestre Castro va ser mort d’un tret al cap.

Cassos que van acabar tràgicament -com aquest- en trobaríem un munt. Però us en vull explicar un, aparentment no tant terrible, però que dóna evidència del refinament com treballaven les Forces Armades. El cas l’explica en el seu blog FRONTERAd una senyora uruguaiana, que ara és periodista i viu a Àustria (Julieta Rudich) i que va viure en primera persona.

Explica que, gràcies a Facebook, ara s’han pogut trobar a Montevideo antics companys d’escola i una de les mestres que tenien en aquell temps –Elsa Quijano- a qui van suspendre del seu càrrec i a qui van impedir exercir la seva professió per voler ajudar amb aliments a uns nens de la seva escola que estan passant penúries perquè havien detingut els seus pares. I això no és tot. Per aquesta mateixa raó la docent és arrestada i tancada en un calabós subterrani en què uns encaputxats exerceixen tortures.

Tot això succeeix a l’Uruguai dels anys 70 i ara mestra i condeixebles es retroben, recorden i expliquen detalls del que els va tocar viure.

Aquesta periodista recorda que l’any 1973 la mestra Elsa va dir que havíem de ser especialment afectuosos amb dos nois de la nostra classe perquè estaven tristos des que els seus pares havien estat empresonats.

Explica la periodista que, estant reunits ara els condeixebles, el Manuel és qui més viu té en en la memòria el que va passar. Ell els parla de la irrupció de militars a l'escola, de les violacions de domicili, dels interrogatoris. I descriu en imatges l'expulsió dels mestres. Els veu travessant el pati de l'escola, anar cap a la sortida agafats de la mà i plorant, mentre els nens de sisè curs els envolten en rotllana i ploren també, demanant-los que no se'n vagin.

Ara, gràcies a aquest retrobament que els ha facilitat el Facebook i que ha culminat en reunions en viu a Montevideo, van acoblant trossos de memòria perduda. Entre els que van ser alumnes i els que van ser mestres van recuperant la seva història, compartint plors, rialles i silencis. Hi ha també un document, un testimoni nítid de la crueltat feta llei imperant.

Elsa Qujano, la mestra que fa més de 30 anys va organitzar entre l'alumnat la col·lecta per reunir aliments per als alumnes fills de presos, és qui li lliura una còpia del veredicte. Explica que li va donar el paper i li va dir: "publica'l". I així ho fa:

“se resuelve: 1) Dispónese la instrucción de un sumario a la señora Elsa Quijano de Acosta, maestra de la Escuela N⁰189, de 2do grado, “Benito Juárez”, de Montevideo, tendiente a clarificar los hechos relacionados a la donación de alimentos a un alumno, mediante colecta, estando los respectivos padres privados de la libertad desde hace tiempo, por participación en actividades subversivas. 2) Suspéndase en el ejercicio de su cargo, con privación de los medios sueldos correspondientes."

 
Em sembla que no hi ha molt a comentar, perquè aquest document es comenta i es condemna per si mateix. Reflecteix el grau de perversitat d'un règim que converteix en delicte l'acte de prestar ajuda a un nen desvalgut. Només per ser fill de persones no grates al Govern. A un Govern dictatorial.

Elsa, docent apreciada i estimada per tots, no va poder tornar a exercir fins que es va restablir la democràcia. I fins i tot llavors va ser tractada de forma indigna. No li van reconèixer la trajectòria d'excel · lent docent que havia recorregut abans de la dictadura. Va haver de tornar a començar com si fos principiant en el seu ofici, amb un sou com si partís de zero.

I el que va ser pitjor, potser, és que en els primers anys de democràcia es va imposar una amnèsia general.  No és el mateix que t’ exigeixin que oblidis, a que oblidis sense voler, perquè la teva pròpia memòria - sense demanar-te permís - et fa buits per evitar el dolor. Una cosa així ens va explicar Juan Pablo Gil. L'alumne a qui Elsa dedicava la col·lecta d'aliments va voler esborrar del seu passat els anys d'escola. Ara els recupera, els comenta i des de Suècia escriu a la periodista: "Pots explicar la meva història. És la història de tots ".

dissabte, 3 de desembre del 2011

Discapacitats

Al llarg dels darrers anys la percepció del concepte de discapacitat ha experimentat una gran transformació, tant el el llenguatge com en el concepte. Per sort! No tothom ha evolucionat, certament, però sí que la societat en conjunt ha millorat molt la perspectiva i ara es veuen les coses de diferent manera. Amb els anys, s’ha passat d’emprar paraules gruixudes i denigrants com idiota, subnormal o retardat mental a dir-se discapacitat físic o intel.lectual, que és una manera bastant més adequada, encara que no del tot real.

Perquè, qui de nosaltres no és discapacitat en relació a un altre? Si ens posem a comparar-nos, tots ho som en major o menor grau. Jo no sé cantar, no sé pintar i no sé arreglar un cotxe. Tu no saps escriure, no saps conduir i potser ni saps expressar-te. I ell no sap tocar la guitarra, no sap cuinar i no sap fer una simple divisió. Cadascú té capacitats i incapacitats manifestes i, per tant, tots som molt capaços i –a la vegada- molt incapaços. Depèn per a què, depèn d’on som o per on ens movem que anem més segurs o més insegurs.

Diguem-ho com vulguem dir-ho, sí que el que es demana en un dia com el d’avui, en què celebrem el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, és que siguem una mica més sensibles i conscients d’aquesta realitat anomenada “incapacitat” i transformem en capacitats les incapacitats més manifestes.

Perquè els Governs han de saber que el model assistencialista (que considerava una persona amb discapacitat invàlida i dependent)  ja ha passat a millor vida i que l'enfocament paternalista de l'atenció ha evolucionat cap a un model basat en el desenvolupament dels drets humans i en la integració social d'aquests col·lectius.

La discapacitat és la impossibilitat o la dificultat de la persona que presenta un trastorn físic o mental per al desenvolupament normal de la seva activitat. Però podem buscar noves activitats on cadascú es pugui desenvolupar com correspon.

Les persones amb discapacitat severa poden tenir dificultats en la seva integració educativa, laboral o social com a conseqüència d'una deficiència previsiblement permanent, de caràcter congènit o no, en les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Però aquí és justament on hi entra la responsabilitat dels governs pel que fa a la garantia del respecte dels drets de les persones amb discapacitat. Recau en els governs i les seves polítiques d'actuació, com ho reconeix de forma clara la Generalitat de Catalunya. Potser haurem d’esperar millors temps per dedicar-hi més esforços econòmics però el cal que el camí vagi cap aquesta direcció. 

Les mans d’ACUDAM

Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, associació dedicada des de fa més de 35 anys a l’atenció dels discapacitats intel.lectuals de la comarca del Pla d’ Urgell.

La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.

Amb motiu dels 35 any de l’associació s’ha fet un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,

Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

 

LES MANS D’ACUDAM

mans engarçant

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

 

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 35 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

 

Perquè aquestes mans han sabut treballar

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

 

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

dijous, 1 de desembre del 2011

Tan bons com ens crèiem!

La notícia que llegia avui sobre els països més corruptes i els menys corruptes m’ha fet entrar a llegir alguna cosa més sobre Transparència Internacional, una prestigiosa organització de la societat civil que lidera la lluita contra la corrupció arreu del món.
La missió de TI és crear consciència i produir un canvi cap a un món lliure de corrupció, cosa difícil però segons ells no pas impossible.  Des de la seva fundació el 1993, TI ha jugat un paper fonamental en la millora de la vida de milions de persones d’arreu del món, posant les bases per al moviment contra la corrupció. TI crea consciència i disminueix l'apatia i la tolerància cap a la corrupció i dissenya i executa accions pràctiques per afrontar-la.
No sempre els països que ens creiem millors ho som. I no pas ara, sino que la cosa ja ve de temps i, fins i tot, aquest any resulta que Espanya perd un lloc en el rànquing. Nosaltres que ens crèiem tan bons i ens posem d’exemple en tantes coses, ara resulta que en això som bastant dolents i hem de millorar força. Ocupem la posició 31 de  l'Índex de Percepció de la Corrupció 2011, que elabora cada any Transparència Internacional.
La llista de països menys corruptes l'encapçala Nova Zelanda –que obté una nota d'un 9,5 en transparència–, seguida de Dinamarca (9,4), Finlàndia (9,4), Suècia (9,3), Singapur (9,2) i Noruega (9). Xile, Uruguai, Les Bahames, Estònia, Qatar, els Emirats Àrabs o Xipre, per exemple, són menys corruptes que Espanya.
Al final del rànquing de 182 països hi ha Somàlia, Corea del Nord, Birmània i Afganistan.
QUÈ ÉS LA CORRUPCIÓ I DE QUINA MANERA LA MESURA AQUESTA ORGANITZACIÓ?
La corrupció és l'abús de poder fet en benefici propi i pot afectar tant als sectors públics com privats. L'IPC considera només la corrupció en el sector públic o corrupció que involucra a funcionaris i organismes públics i a polítics (suborn de funcionaris públics, pagaments irregulars en les contractacions públiques, malversació de fons públics). De totes aquestes coses es veu que en sabem força i en som bons mestres. Per això som on som.
Si volem veure aquest Índex de corrupció per països i ens hi voleu passar una estona -per contemplar-lo i meditar-lo- potser ens serà ben útil i saludable i ens pot portar a reflexions ben profundes. Jo ho he fet.