dilluns, 28 de març del 2011

La cultura de la crisi

Ahir parlava del tango Cambalache, molt popular a tota l’àrea del Riu de la Plata, on el tango és una música molt viva i encara molt actual. El tango ja fa molts anys que ha transcendit els seus  límits naturals i aquest tango en particular s’ha fet molt popular arreu del món. Només cal veure el munt de cantant que l’interpreten i el munt de versions que hi ha.

La dificultat del tango no és la música –que l’entén tothom- sinó la lletra que fa servir molts termes del lumfardo, que és el dialecte que fan servir la majoria de tangos per referir-se a moltes coses d’una forma especial. Aquest tango en especial a mi m’agrada moltíssim perquè retrata un estat de coses i una situació on la mentida sembla que prevalgui sobre la veritat, el desordre sobre l’ordre i la ruqueria sobre el seny i el sentit comú. A més, ho diu molt ben dit, cosa no sempre fàcil.

La mateixa paraula “Cambalache”´es refereix a les botigues en que es compren i venen peces, joies, mobles usats i qualsevol altre tipus d’objectes. Recordo que va ser una de les coses que més em van sorprendre en els meus anys d’estança a l’ Uruguai varen ser les cases de subhastes de tot tipus d’objectes, que allà es diuen “remates”. En aquests llocs se subhasten les coses més inversemblants que us pugueu arribar a imaginar. Coses que aquí les llancem directament a les escombraries allà es “rematen” i se’n treuen uns calerets.

Tot això ve a compte pel fet que no ens aniria gens malament en aquests moment adquirir una mica de cultura cambalachera, o sigui, aprofitar una mica més les coses i no llençar-les a la primera ocasió que el caprici ens dicti. Perquè penso que si no ho fem de grat potser ho haurem de fer per força. De fet, ja hi ha molta gent que ho ha de fer per força i veig com va resseguint contenidors arreplegant tot el que veuen que poden aprofitar.

Han estat uns anys d’estirar més el braç que la màniga i tot semblava que anava a l’ample i que els diners no s’haurien d’acabar mai. I ara ens trobem que tot s’ha frenat de cop i volta i molta gent es troba desconcertada perquè no s’ho podia imaginar. Els que sí que s’ho imaginaven són la gent gran, que va viure la postguerra i que saben molt bé el que significa passar dificultats de tota mena.

Per tant, jo crec que haurem d’aprendre una nova cultura, que en podríem dir la cultura de la crisi. I em penso que no ens aniria gens malament a tots plegats.