diumenge, 7 d’agost del 2011

Poemes d’estiu: els somnis (II)

No fim tu hás de ver que as coisas mais leves são as únicas
que o vento não conseguiu levar:
um estribilho antigo
um carinho no momento preciso
o folhear de um livro de poemas
o cheiro que tinha um dia o próprio vento...

Mário Quintana

 

ELS SOMNIS (II)

Quan un somni dorm no el despertis.

Despertar un somni és remoure-ho tot,

remoure un immens univers

que s’està construint en planetes imaginaris,

universos ficticis i reals, alhora.

Planetes generalment feliços i, a vegades, no tant.

 

Els somnis volen pau, volen tranquil.litat, volen temps.

Els somnis volen!

Com l’aire i com els núvols que viatgen sense rumb,

a vegades sense pressa

i altres massa ràpidament.

 

El somni és com el núvol

que s’infla i es desinfla,talment les nostres il.lusions,

talment la mateixa vida, plena de desitjos incomplerts.

Com aquell núvol que adquireix noves formes,

que es fa i es desfà, que regalima aigua

i regala una mica d’ombra i frescor durant els estius roents.

Com la mateixa vida. Com nosaltres mateixos que ens anem fent i desfent.

El somni vola, s’aixeca, cau, va i ve.

Exactament com nosaltres mateixos.