dimarts, 22 de novembre del 2011

Ressaca

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i auto enganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

Qui ha guanyat?

En dibuixant CORTÉS, sempre tant sensible amb l’actualitat i sempre tan compromès amb els més febles i més petits (els que no tenen veu) de tots els àmbits de la societat, una vegada més encerta amb l’acudit que publica avui al seu blog EL HERMANO CORTES, que us convido a visitar.

Com ell, ens podríem preguntar qui ha guanyat en aquestes eleccions i, sobretot, ens podríem preguntar qui ha perdut o qui hi perdrà. Perquè, tal com estan les coses, ja no sé si el problema i la solució és entre les polítiques de dretes i esquerres. Massa vegades hem comprovat que són força semblants i que les sensibilitats que tenen uns partits i altres són, per desgràcia, força semblants.

I dic “per desgràcia” perquè qui mana a hores d’ara són els mercats i el seu immens i salvatge poder. Són ells qui guanyen sempre i són els més pobres (en tots els sentits de la paraula) qui perden. Per això el pobre de l’acudit és tan escèptic i, de fet, tan li fa qui hagi guanyat perquè ell perd sempre i amb tots.

La guanyadora de qualsevol dels comicis que es facin hauria de ser sempre ser la democràcia, responsable de buscar aquelles persones que sàpiguen portar la societat sencera (sense que ningú es pugui sentir exclòs) cap a millores personals i socials i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i la misèria dels que d’alguna manera la vida els ha exclòs. Econòmicament parlant, aquests són molts i cada dia són més; alguns potser amb culpa, però molts altres sense cap mena de culpa, sinó simplement fruit de circumstàncies personals nefastes.

Però no hi ha només els exclosos per les tamborinades de l’economia. Hi ha també els exclosos polítics, les minories que no poden fer sentir les seves veus. També aquests es poden sentir exclosos i, en realitat ho són. La democràcia autèntica és poder exercir tots els drets que hom té pel fet de ser persona. I un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, cosa que els hauríem de recordar sovint als nostres governants, siguin del color que siguin.