dilluns, 26 de desembre del 2011

El Nadal: una llegenda més?

Hi ha una llegenda de Nadal, atribuïda a Luter, el gran reformador del segle XVI, que ens pot anar bé per reflexionar en aquests dies nadalencs.

“Hi havia una vegada un home molt pietós que l’únic que volia era guanyar-se el cel fent cada dia més i més obres de pietat, caritat i humilitat. D’aquesta manera va arribar a la part superior de l'escala de la perfecció. Un dia, després de molta pregària, es va trobar dalt al cel. Va mirar al seu voltant i va quedar molt decebut perquè el cel era fosc, buit i fred. I ho era perquè Déu era a la terra, en una menjadora, tremolant de fred i envoltat d’animals.”

D’acord, és una llegenda. Però és una llegenda que expressa una gran lliçó: hem de buscar Déu allà on Ell és realment: enmig de l’anonimat, de la petitesa i de la pobresa. I on és aquest lloc? No és al cel sinó que és a molts i molts llocs ben concrets de la terra.

Darrere de qualsevol mite s’hi amaga una veritat oculta que el raonament intenta esbrinar amb més o menys èxit. Els mites no expliquen les coses, és cert; però la raó tampoc no ho explica tot, ni de bon tros. Més i tot: a vegades les paraules poètiques que fem servir per als contes o en un poema suggereixen i expressen millor allò que volem dir i no sabem massa bé com. El salt del mite al raonament normalment es fa a batzegades i entrepussant i caient molts cops. I el Nadal no deixa de ser un mite que intentem explicar, que molts ens creiem i que altres neguen rotundament sense adonar-se que amb aquests negació l’estan reafirmant d’alguna manera.

Diu Mn Ballarín que Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt, de grandiós i de llunyà perquè fins i tot es fa un Nadó. Jo trobo que justament aquí hi ha el “quid” de la qüestió: que el misteri de Déu només el podrem entendre a partir de la veritat feta bellesa, poesia i –si voleu- fins i tot mite, tal com ens mostra el Nadal i tants altres passatges bíblics que ens mostren un Déu amb ganes de comunicar-se (“passeja amb Adam i Eva pel paradís, negocia amb el  seu poble, busca mil maneres d’establir relacions i, com ens explica el llibre de la Saviesa, el plaer de Déu és sempre estar amb els fills dels homes”).

Nadal és això: Déu acompleix definitivament els seus plans del primer dia i -con torna a dir Mn Ballarín- “ho va ben complir i que hi hagué un altre primer dia i fou Nadal. Molt sovint m'han dit que si hi ha un Déu creador, a veure per quins set sous s'ha embolicat a ficar-se en un planeta perdut com un polsim en uns espais dels quals no coneixem els límits.

L'explicació la trobem a dintre de nosaltres mateixos. Ens dóna més pau menjar torrons amb nadales que ser reis del petroli. A Nadal hi ha el més bell dels misteris. No trobarem Déu en l'exultació de victòries de paper de fumar, cada un de nosaltres és un instant de la creació, una mica de foc que Déu ens ha encès a dintre.

Déu, un creador omnipotent, no té res de rabiüt. Fins i tot, per qui no s'ho creu, és un Nadó”.