dimarts, 28 de febrer del 2012

Decepció amb l’església catòlica

Escrivia Leonardo Boff fa uns mesos enrere que notava molta decepció amb l'Església Catòlica institucional i que s’està donant una doble emigració: una exterior, persones que abandonen senzillament l'Església, i una altra interior, les que romanen en ella però no la senten com una llar espiritual. Continuen creient tot i havent-hi el tipus d’església que hi ha.
Acabo de veure el programa “30 minuts” que TV3 va emetre el diumenge passat sobre les vocacions al sacerdoci a Catalunya i on s’hi reflexa clarament quin tipus de nous capellans comencem a tenir i tindrem en un futur. Veure aquest reportatge deixa un regust amarg i una sensació tristíssima ja que es veu clarament l’intent de tornar a un tipus d’ Església que sembla que hauria d’haver quedat definitivament en el passat i on l’esperit del Vaticà II ha quedat enterrat i ben enterrat,
No és per menys, doncs, la decepció en molts cristians que esperàvem una altra cosa i que ara constatem -a través de reportatges i de la realitat quotidiana- el que el mateix Leonardo Boff diu en el seu lúcid anàlisi de les coses.
”El Papa actual ha pres algunes iniciatives radicals que han dividit el cos eclesial. Va assumir un camí de confrontació amb dos importants episcopats, l'alemany i el francès, en introduir la missa en llatí; elaborar una reconciliació rebuscada amb l'Església dels seguidors de Lefebvre; buidar les principals intuïcions renovadores del Concili Vaticà II, especialment l'ecumenisme, negant absurdament el títol de «Església» a les altres Esglésies que no siguin la Catòlica i la Ortodoxa; l essent cardenal es va mostrar greument permissiu amb els pedòfils, la seva relació amb la sida frega els límits de l'inhumà.
L'Església Catòlica actual s'ha submergit en un hivern rigorós. La base social de suport al model antiquat de l'actual papa està formada per grups conservadors, més interessats en les realitzacions mediàtiques, en la lògica del mercat, que en proposar un missatge adequat als greus problemes actuals. Ofereixen un «cristianisme-lexotán» apte per calmar consciències angoixades, però alienat enfront de la humanitat sofrent”.
Leonardo Boff diu que és urgent animar aquests cristians en vies d'emigració amb el que és essencial en el cristianisme i que ell diu que  segur que no és l’Església, que aquesta no va ser objecte de la predicació de Jesús.
“Ell va anunciar un somni, el Regne de Déu, en contraposició al Regne de Cèsar; Regne de Déu que representa una revolució absoluta de les relacions, des de les individuals fins a les divines i còsmiques.
El cristianisme va aparèixer primerament en la història com a moviment i com el camí de Crist. És anterior a la seva sedimentació en els quatre evangelis i en les doctrines. El caràcter de camí espiritual significa un tipus de cristianisme que posseeix el seu propi curs. Generalment viu al marge i, de vegades, a distància crítica de la institució oficial. Però neix i s'alimenta de la fascinació permanent de la figura i el missatge llibertari i espiritual de Jesús de Natzaret. Inicialment considerat com «heretgia dels Natzarens» (Fets 24,5) o simplement «heretgia» (Fets 28,22) en el sentit de «grupet», el cristianisme va ser adquirint autonomia fins que els seus seguidors, segons els Fets dels Apòstols(11,36), van ser anomenats «cristians».
El moviment de Jesús és certament la força més vigorosa del cristianisme, més que les Esglésies, per no estar enquadrat en institucions ni empresonat en doctrines i dogmes.Està compost per tot tipus de gent, de les més variades cultures i tradicions, fins per agnòstics i ateus que es deixen tocar per la figura valenta de Jesús, per la son que va anunciar, un Regne d'amor i de llibertat, per la seva ètica de amor incondicional, especialment als pobres i als oprimits, i per la forma com va assumir el drama humà, enmig d'humiliacions, tortures, i la seva execució en la creu. Va presentar una imatge de Déu tan íntima i amiga de la vida que és difícil prescindir-ne fins per qui no creu en Déu.Molta gent diu: «si existeix Déu, ha de ser com el Déu de Jesús».
Aquest cristianisme com a camí espiritual és el que realment compta. No obstant això, de ser un moviment va passar molt aviat a ser una institució religiosa amb diverses maneres d'organització. En el seu si es van elaborar les diferents interpretacions de la figura de Jesús que es van transformar en doctrines i van ser recollides pels evangelis oficials. Les Esglésies, en assumir caràcter institucional, establir criteris de pertinença i d'exclusió, doctrines com a referència identitària i ritus de celebració propis. Qui explica aquest fenomen és la sociologia, no la teologia. La institució viu sempre en tensió amb el camí espiritual. És òptim quan caminen junts, però això és rar. El decisiu és, però, el camí espiritual. Aquest té futur i anima el sentit de la vida.
El problema de l'Església romano-catòlica és la seva pretensió de ser l'única veritable. El correcte és que totes es reconeguin mútuament, ja que totes elles revelen dimensions diferents i complementàries del missatge del Natzarè. L'important és que el cristianisme mantingui el seu caràcter de camí espiritual. Ell pot sustentar a tants cristians i cristianes enfront de la mediocritat i irrellevància en què ha caigut l'Església actual.
Leonardo Boff (12 d’ agost de 2011)

dilluns, 27 de febrer del 2012

Darrere del mur

Durant anys els que eren darrere el mur desitjaven la llibertat i volien tenir tot el que veien que tenien els de l’altra banda.

Van aconseguir tirar el mur a terra amb els esforços d’uns i altres. D’això ja fa temps i semblava que estava bé. Fins i tot van aconseguir viure una mica millor.

Avui es van adonant que els és totalment impossible accedir a tots aquells somnis i a totes les riqueses que esperaven trobar perquè són propietats de mafiosos, estafadors, grans banquers i gent corrupta que no permetrà que mai tinguin res de tot allò que desitjaven.

Ara –com a molt- esperen seguir vivint com vivien abans i poder tornar tots els préstecs que els va donar el banc i no quedar entrampats de per vida.

Ara s’adonen del que els d’aquesta banda ja sabíem: que és impossible arribar a ser ric essent una persona de bé i treballant de forma honesta.

Així que ara no només segueixen sense poder accedir a aquelles coses somniades sinó que a sobre viuen en un sistema que els qualifica com a  "perdedors" per no poder arribar-hi.

I ara es pregunten angoixats quina és aquesta llibertat a la que tan aspiraven.

diumenge, 26 de febrer del 2012

El tret per la culata

Captura Actuable“Sortir el tret per la culata” és una expressió que es fa servir molt quan a algú li surt tot el contrari del que volia, o sigui, tot el contrari de l’efecte desitjat. Això és exactament el que li ha passat a un usuari de 'Actuable.es' que, com molt ja deveu saber, és una plataforma que fa una recollida de firmes per aconseguir objectius diversos. Un usuari n’havia proposat un de molt clar i concret: que "Catalunya marxi d'Espanya", dirigida als espanyols que estan farts dels catalans i que volen que marxem ben lluny.

Ahir a la tarda hi vaig entrar i hi vaig deixar el meu missatge, donant-los les gràcies per ajudar-nos als que -com jo mateix- tenim ganes de deixar aquesta “Ejpaña”casposa, retrògrada i tan poc democràtica. Això sí: volem marxar per les bones i seguint sent amics. Podríem dir que seria com un divorci de comú acord, encara que per aconseguir-ho ja deveu saber que les dues parts hi han d’estar d’acord. Resulta que la pàgina va estat activa fins a última hora de la tarda d'ahir, però ara ja l’han tancada i, si hi entreu, trobareu que hi apareix només un missatge d'error.

Sabeu quina n’ha estat la causa? Doncs resulta que la majoria de comentaris a la pàgina, i que han donat suport a la iniciativa han estat catalans independentistes. Exactament el que deia al títol d’aquest post: els ha sortit el tret per la culata!

dissabte, 25 de febrer del 2012

Cultura casino

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no "de borratxera". "Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners", ha argumentat Mas, que ho ha considerat "perfectament compatible" amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. "Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió".

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d'oradors ràpids "(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin "per a un màxim impacte i una instantània obsolescència": per capturar l'atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l'altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s'esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d'un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d'urgències dels hospitals es converteixen en l'ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l'infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l'instant fugaç que se'ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d'això es tracta la vida "com se la veu a la televisió". L'èxit d'un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de "la política tal com la coneixem". Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

 

dimecres, 22 de febrer del 2012

El morro de Sánchez Camacho

Quan popularment es diu que una persona té “morro” o té “cara” es vol dir que s’està extralimitant en alguna cosa que diu o que fa, que supera tot tipus de complex, que no té cap tipus de vergonya, etc Això és el que ha demostrat tenir Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta del PP català, quan ha dit en una entrevista a "Els matins" de TV3, que prefereix no subvencionar entitats com Òmnium Cultural quan falten diners per a l'educació o la sanitat. Les seves paraules textuals són: "Per a mi és molt més important que no es paguin subvencions a Òmnium Cultural o a qualsevol altra entitat cultural quan hi ha famílies que no poden pagar la guarderia dels seus fills perquè costa 500 euros, i perquè no poden arribar a final de mes, o quan necessitem diners per a l'educació o la sanitat (...)  Els diners públics són per mantenir les prioritats".

Quan va fer aquesta afirmació ningú va notar que la seva cara es va convertir en una cara de ciment armat i el seu morro es va tornar més gros que la seva boca (que ja és dir!)?. Ella sap bé quines són les prioritats de cada cosa i té tanta mala llet aquesta senyora que sap atacar Catalunya fent veure que la defensa. Ella sap prou bé (i no li agrada gens) que Òmnium Cultural he fet una feina enorme i essencial durant els anys més durs del franquisme i que ara ha de continuar fent-la perquè el Govern de Madrid (cap d’ells) ha ajudat gaire a la cultura catalana i més aviat ha posat pals a les rodes. Però, com que a la senyora Camacho no li agrada la feina que fa òmnium, li nega el pa i la sal, sense adonar-se que la gent no és burra del tot i sap bé que hi han altres subvencions a activitats o organitzacions que segurament que fans bastant menys feina que Òmnium Voleu veure’n algunes?

Aquesta senyora sap prou bé que la “Fundación Ideas” y la “Fundación FAES”, lligades respectivament al PSOE y al PP, acaparen el 80% de les subvencions públiques que el Govern de Madrid ha repartit entre les organitzacions culturals de caràcter polític. Així consta en el repartiment dels ajuts atorgats pel Ministeri de Cultura que ha publicat el Butlletí Oficial de l'Estat, recollit per Servimedia, on queda reflectit que les fundacions de PSOE i PP es reparteixen més de quatre milions d'euros dels cinc milions adjudicats amb el següent ordre:

-La Fundació FAES, que presideix José María Aznar, rep un total de 2.072.549,55 d’euros per les seves activitats durant l'any 2011.

-La Fundació Idees, que presideix José Luis Rodríguez Zapatero, es queda amb 1.961.101,83 euros.

-La Fundació Campalans, vinculada al Partit Socialista de Catalunya, 345.238,17 euros adjudicats pel Govern.

-La Fundació per l'Europa dels Ciutadans, d'Esquerra Unida, 160.699,06 euros.

-La Fundació Catalanista i Demòcrata (Catdem), de Convergència Democràtica, 119.423,71 euros.

-La Fundació Sabino Arana, del PNB, 62.540 , 02 euros

-La Fundació Progrés i Democràcia, d'UPyD, 62.530,01 euros.

-Així mateix, reben subvencions la Fundació Josep Irla, d'Esquerra Republicana, amb 59.558,15 euros; la Fundació Galiza Sempre, del BNG, amb 43.421,20 euros; l'Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll, d'Unió Democràtica, amb 39.807,90; la Fundació Privada Nous Horitzons, d'Iniciativa per Catalunya, amb 37.454,80 euros, i la Fundació Canària Centre d'Estudis Segle XXI, de Coalició Canària, amb 35.675,60 euros.

Per què no demana també aquesta senyora a totes aquestes fundacions que donin les subvencions que reben per tapar alguns dels forats que ells mateixos s’han cuidat de fer? Només així podrà demanar al Govern de la Generalitat que deixi de subvencionar Òmnium. Sort que el Govern de la Generalitat –en un gest que l’honora. no només no ha fet cas de les seves paraules, sinó que ha anunciat immediatament que seguirà ajudant a Òmnium Cultural amb 1’4 milions d’ euros per tal que pugui seguir fent la seva magnífica tasca. Trobo que ha estat una bona resposta.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Racisme

Segueixo amb el tema del racisme. No em voldria fer pesat, però és que considero que el tema és important perquè sempre estem molt a punt de ser racistes, a vegades sense ni adonar-nos-en.

Hi ha moltes formes de racisme, perquè no es tracta només de valorar el color de la pell sinó que es tracta de menystenir grups ètnics perquè no són o no els considerem com nosaltres (i quan diem “nosaltres” generalment ens situem en un estat superior i, per tant, els altres en un estat inferior).

Brasil és el país amb més població negra del món després de Nigèria. En la darrera desfilada de moda que presentava la moda d’hivern s’hi van poder veure poquíssimes models de color negre. Una model manifestava: "Només ens avisen quan el tema de la desfilada està vinculat a la cultura negra" (Luana Génot, de 23 anys, una de les vuit models negres, d'un total de més de 200, de l'agència “40 Models”, la principal de Rio).

Per primera vegada, el juny de 2009 la Setmana de la Moda de Sao Paulo -la més important d'Amèrica Llatina- es va veure forçada a imposar una quota d'almenys 10% de models negres, després d'una decisió de la fiscalia per la pressió de els moviments negres. Però en l'edició posterior, de 2010, amb prou feines vuit de les 344 models que van desfilar eren afrodescendents.

No és una autèntica discriminació això, si un 51% de la població del Brasil és negra o mestissa? Al final, s’ha hagut d’habilitar un sistema de quotes per tal de que aquestes coses no passin, tal com van haver de fer en l'àmbit educatiu, que va haver d’adoptar quotes fa anys per facilitar l'accés de negres a la universitat.

Luana Génot, que a més de ser model estudia publicitat a la Universitat Catòlica de Rio (PUC), va descriure les seves dificultats en arribar a les passarel·les: "Em diuen sovint: '¿Què fem amb el teu cabell?' Sóc la darrera a qui posen el maquillatge perquè diuen que el pinzell queda amb tons massa foscos ". "Ens diuen també que la col·lecció d'hivern és per als blancs a Europa, o fins i tot que els negres tenen massa malucs i natges. M'impressiona veure que al Brasil, on la meitat de la població descendeix d'esclaus negres, hi ha tan poc espai per a nosaltres ", va afegir.

És bo el sistema de quotes per combatre el racisme?  A mi em sembla que no hi hauria d'haver quotes en cap sector. Personalment no estic d’acord tampoc amb el sistema de quotes que han establert alguns partits polítics amb les dones. Ho trobo ridícul i no ajuda gens. Tot al contrari: afavoreix l’entrada de gent molt menys preparada i que són allà “perquè toca” i no pas perquè s’ho mereixin.

Actualment trobem gent (homes i dones) preparada en tots els sectors de la societat. Que arribin els millors al lloc on els correspongui, siguin blancs, negres, gitanos, rics o pobres. Tots hauríem de ser iguals perquè sota la pell tots tenim la sang vermella. O no?

dissabte, 18 de febrer del 2012

El complex de blanc

Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ Els malentesos “ sobre el cas del futbolista uruguaià Luís Suárez i els seus insults (o no) racistes dirigits a Patrice Evra. Doncs bé, potser ja haureu seguit una mica el cas perquè la cosa va tenir cua. Després dels partits de sanció es van tornar a trobar els dos en un partit i Luís Suárez, en la prèvia, no el va voler saludar, tot i els intents d’ Evra de voler fer les paus. Després va venir una condemna de l’entrenador rival cap a Suárez, una demanda de perdó “sui generis” i, a fi de comptes, força mal rotllo de tots plegats.

Jo ho he volgut seguir de ben a prop perquè tinc molts amics d’ Uruguai amb qui vaig parlar del tema i que també alguns d’ells volien saber la meva opinió. També vaig voler seguir la notícia en els diaris uruguaians i fins i tot em vaig animar a fer algun “contra comentari” als comentaris que llegia allà i que, en general, em semblaven molt xovinistes i així ho vaig expressar. Naturalment, els meus comentaris no van agradar massa i la majoria se’m van tirar a sobre com a feres, cosa que em va sorprendre coneixent com conec el país i la seva gent. Puc afirmar –sense por a equivocar-me- que deu ser dels països on hi ha menys racisme i per això em van estranyar algunes reaccions que llegia astorat.

Per aquest motiu he volgut reflexionar una mica sobre el tema durant aquests dies i el post que vaig escriure ahir ja anava en aquesta mateixa direcció. La casualitat va fer que també trobés un preciós blog, que us recomano vivament i que es diu “El armario de Yaïví” http://yaivi.blogspot.com/ on es reflexiona de manera molt lúcida sobre aquests temes, sense complexos i en primera persona (pel fet que l’autora és una noia negra). “El armario de Yaïvi” es un blog sobre les diferències culturals en el que hi trobareu una mica de tot: contes, escrits, fotos d’una gran bellesa, poemes, frases de blancs, frases de negres com aquesta que trobareu aquí sota, proverbis i reflexions molt i molt profundes.

“Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales (…)”

“A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo, ya sería hora que los blancos superasen su Complejo de Blanco”

“Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame “negra”
Yaïvi

Procureu llegir aquest post i veureu de què va la cosa…

EL COMPLEJO DE BLANCO

El “Complejo de Blanco” es una alteración del comportamiento de alguna gente blanca, originada por unas ideas, pensamientos o sensaciones despectivas y perniciosas, basadas en la Historia. Hay que remarcar que tener el Complejo de Blanco, no es ser racista.
Este complejo no tiene nada que ver con el “Complejo de Esclavo” que es la perturbación de la conducta de algunos negros, que al oír la palabra “negro”, dijese como se dijera, piensan que se hace alusión a su condición de descendiente de esclavo y que la palabra está usada en su sentido más peyorativo. El Complejo de blanco puede provocar Complejo de Esclavo.
400 años más tarde y seguimos igual.
Vale que en aquel XVII , decir “Negro” era asociado a prisionero, siervo, sometido, oprimido, tiranizado, malo, deslucido, infausto, desgraciado, inferior, insignificante, detrito, primitivo … ¡Uy! A lo mejor me he pasado. Pero hoy en día, creo que decir “negro” o ser “negro” no va asociado con esas ideas lúgubres.
Ya ha pasado tiempo desde aquel entonces, pero algunos blancos no dicen “negro”.
Muchos dicen cualquier otra cosa, antes que decir la palabra “negro”. Esto es el Complejo de Blanco. Blancos que se piensan que, por ser blanco, decir “negro” es negativo. O gente que se piensa que aún estamos en el siglo XVII y que ser negro, es funesto. Y lo más sobrecogedor, es que no son racistas. Es tan sólo el peso de la Historia.
No sé cómo será en los otros países de los blancos, pero aquí donde vivo, para llamar a los negros africanos, se puede decir de varias maneras: “negritos”, “morenos”, “gente de color”, “vosotros”, “la gente como tú”…
Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales.
Hay blancos que ponen el grito en el cielo si alguien dice “negro”. Hay otros que cuando dicen “negro”, rehúyen de mirarte a los ojos. Hay otros, que cuando “negro” se disculpan. Otros tartamudean con la palabra “negro” y acaban diciendo “negr...negr...morenos”. Incluso hay otros que ya rozan el freakismo, cuando yo misma digo “negro” y me instan a no decirlo. ¿Cuántas veces habré oído yo, lo de “no se dice “negra”. Se dice “gente de color””. Buf!
A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Bueno, a lo mejor no tendría que generalizar, porque no sé si a los otros negros, les importa o no. A lo mejor tienen “Complejo de Esclavo” y les importa. Pero a ciencias ciertas, a mis amigos (véase Marie, Soco, Joanna, Bio, Robert, Anna…) y a mí, nos da igual. Nosotros ya dejamos atrás aquellos traumas de hace tantos años. No tenemos Complejo de Esclavo. Y eso no quiere decir que hayamos olvidado todo lo que conllevó la “Traite Nègrière”, pero lo que no podemos hacer es rebozarnos, cual dedos en la arcilla líquida, en una Historia de tropelía y de pisoteo de derechos humanos básicos. Vale, que sería fácil sacar a relucir injusticias pasadas, y encima tendríamos razón, pero lo único que haríamos, sería incrementar nuestros complejos. También es verdad que algunos usan el término para ofender, pero ya se sabe, que hay que pasar del racismo.
Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo pero ya sería hora que los blanco superasen su Complejo de Blanco.
“Llámanos como te dé la gana, pero hazlo con propiedad y perfección. No dejes que yo entrevea en tus ojos, en tu voz o en tu actitud que tienes el Complejo de Blanco. Porque al fin y al cabo lo importante no es como llamamos a la gente sino como los vemos.
Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame "negra".”

divendres, 17 de febrer del 2012

I si Déu fos negre?

Recordo haver llegit  una història –no sé si verídica o no- d’uns missioners irlandesos que van arribar a un lloc molt apartat de Mèxic portant una enorme creu de fusta on jeia una enorme imatge de Jesucrist tot ell ben ros, amb tota la dolçor dels seus ulls blaus destacant en el seu afligit rostre. Van arribar a un poblet on tots els seus habitants eren negres, o mulats, potser per ser descendents dels esclaus africans que van ser portats a Mèxic en els temps de la invasió espanyola.

Van arribar al poble cap al tard, cansats i amb ganes d’anar a dormir. Van deixar la icona de Jesucrist en un lloc cobert i la van envoltar der làmpades votives, ciris, espelmes, vistoses flors i varetes d'encens perfumat. Tothom va anar a dormir i es va fer el silenci al poblat fins que de matinada van ser despertats per una gran cridòria. La gent cridava: Sacrilegi, sacrilegi! i corrents els missioners van ser conduïts davant la imatge del gegantí Crist de fusta, el qual havia estat pintat amb un esmalt de color imprecís, entre cafè fosc i un negre no gaire intens, "gairebé xocolata" molt semblant al to de pell dels habitants del poble.

Alguns sacerdots es van agenollar horroritzats, però n’hi havia un que semblava somriure davant d'aquell fets, com si aquell succés li semblés divertit. Dirigint-se al pare superior li va dir: Pare. . . I si Déu fos d'aquest color, o com del color de la Verge de Guadalupe?. Impossible, respongué el superior, i immediatament va ordenar que el netegessin. I així van fer-ho.

Però a mida que l’anaven netejant, a sota la pintura hi anava apareixent una fusta ben fosca, quasi negra, un bonic banús de color brillant. Moltes van ser les persones que en apropar-se a la imatge, després d'observar-la, van opinar: "Així es més bonica, pare,  és del nostre mateix color". Podríem aplicar-li només una capeta de vernís transparent i deixar-la així. Però el pare superior no va voler-hi saber res i va ordenar que, quan acabessin les missions, el Crist bru fos portat a la ciutat per a la seva restauració perquè li fos tornat el seu color ros original.

En el trajecte de tornada, un dels sacerdots es mostrava afligit i amb timidesa es va acostar al pare superior indicant-li que es volia confessar. El superior li va dir què passava i fou llavors quan el sacerdot va dir: "Pare, vaig ser jo qui va repintar la imatge de Crist allà al poble, perquè em va semblar que a aquesta bona gent els agradaria veure el seu color en la imatge del Crist; després de tot, no em costa imaginar que Jesús bé podia ser del color dels pescadors que  va cridar perquè el seguissin i es convertissin en els seus apòstols”.

El superior es va posar dret, enfurismat i com impulsat per un ressort, i assenyalant-lo amenaçadorament amb un dit, el va increpar dient-li: “Vostè ha comès sacrilegi. Pintar Jesús d'aquesta manera i amb aquest estrany color... està boig vostè?. Proposaré al nostre pare general que l’expulsi de l'ordre”. A la qual cosa replicà el sacerdot: “Esperi, pare. . . escolti només un moment. I si Déu fos negre?”. “Calli vostè. És que s'ha tornat boig?. En què basa la seva desgavellada idea?. Perquè fer córrer aquestes atrevides idees podria crear un problema racial dins les esglésies”.

Aquella nit, el pare superior va somiar que Déu Pare li parlava amb infinita tristesa, preguntant-li:
Fill, perquè t'entestes en posar-me pell, si sóc esperit?. Això estaria bé si només volguessis imaginar-me amb una semblança física com amb la que jo t'he creat a tu. Per què et molesta que aquests vilatans, m’ imaginin de color negre, cafè, xocolata, o morè com ells? No és el mateix que quan tu m’imagines blanc, o ros?. De sobres hauries de saber que quan jo vaig dir a Moisès que "Jo sóc el que Sóc”, ni tan sols em vaig donar un nom, perquè m'agrada que em diguin Pare, i tu amb la teva supèrbia incompleixes el primer manament que us he donat, inventant un color, una forma, una estatura, una bellesa, una pell blanca o rossa que segrega i fomenta l’ "apartheid", oblidant que homes de pell blanca i ànima dolenta van crucificar el meu estimat fill Jesús i que encara el segueixen martiritzant, jutjant i crucificant, en esclavitzar, humiliar i explotar l'home que té la pell groga, bruna o fosca.

En quin lloc de la Bíblia consta que Jo assenyalés un color de pell determinat quan vaig crear l’home a la meva imatge i semblança? Tu has de saber que la meva semblança amb l'home és espiritual. Vosaltres us assembleu a Mi quan estimeu, perquè jo sóc amor. . . us assembleu a MI quan penseu i reflexioneu, perquè Jo sóc saviesa eterna. . . us assembleu a Mi quan us reproduïu perquè Jo sóc l'única font de vida, i jo us he beneït amb aquest do.

Contesta!.  Ja que t'obstines a posar-me pell, si Jo fos de pell negra, els cabells esborrifats, els ulls grans i vermells, el nas ample i camús, els llavis gruixuts, el front enfonsat i descolorits els palmells dels meus peus i de les meves mans, contesta, l'home blanc m’adoraria, tot i ser la meva paraula l'amor, la veritat i la humilitat?

Recorda estimar els altres com a tu mateix i com Jo t'estimo. Repassa la Bíblia i analitza a fons el meu primer manament.  Jo sóc esperit i quan vulguis veure’m no cal que m’ inventis com m’inventen els que em pinten o creen l'art sacre; recorda que Jo estic no només en la bellesa, sinó que visc també en tot ésser que estima o pateix. L'amor és la meva pell. . . La vida eterna és la meva essència. El dolor és part de la meva manera de ser, perquè tot aquell que tingui salut o poder en nom meu ajudi i consoli als que no en tenen i siguin més desvalguts.

 

dimecres, 15 de febrer del 2012

Afegeix al currículum: demagog

Tenir títols universitaris, amb un extens i brillant currículum, no vol dir res. A vegades, fins i tot es pot ser intel·ligent i ser un gran mentider, o ser et tipus més odiós i desgraciat que pugui existir. De fet, algunes persones sembla que posen tota la seva intel·ligència al servei de la mentida i la maldat. Alguns personatges haurien d’afegir al final del seu currículum “Doctorat en demagògia”.

Pensava totes aquestes coses quan escoltava, un dia d’aquests, una política catalana en una entrevista que li feien a la ràdio: era tot un curs de demagògia. Sentint-la parlar semblava qui sap què, tot parlant de forma decidida, ampul·losa, saberuda i fent veure què dominava el tema, quan –en realitat- no deia absolutament res i, quan l’acollaven una mica, fugia del tema cames ajudeu-me i com gat escaldat. Naturalment, parlava de la crisi  i de les mesures que s’haurien de prendre: resulta que no li anava bé res del que volia fer el Govern (com per exemple el copagament o la taxa turística). Jo em preguntava en silenci: i com s’ho haurà de fer el Govern per recaptar diners si no es retallen coses?

Quan ens toquen la butxaca o la nostra posició més o menys privilegiada de seguida protestem. Des del nostre punt de vista –quasi bé sempre subjectiu- els nostres assumptes sempre son els importants i són els que no es poden retallar ni un euro: els mestres no volen que retallin en educació, els metges no volen que retallin en sanitat, els hotelers no volen la taxa turística, els artistes no volen que els tanquin els teatres i els treguin les subvencions, etc , etc i no acabaríem… I jo seguia pensant: bé, i qui pagarà el que encara ens queda? Perquè, per exemple, a Catalunya hi ha quasi 8 milions d'usuaris de la sanitat, 120.000 empleats, 500 CAPS, 70 hospitals públics: Com ho paguem tot això? Caldrà retallar o no, si no hi ha diners per pagar-ho? Potser caldrà veure el com, però és tan evident que s’ha de fer alguna cosa -i com més aviat millor- que em sembla una poca soltada i una lliçó de demagògia posar pals a la roda i fer discursets barats com el que sentia en boca d’aquesta senyora política. I el mal és que això no és pas patrimoni d’un sol partit, sinó que ho fan servir tots força, inclòs el propi Govern, naturalment.

La demagògia , segons una de les accepcions del diccionari, es considera “una estratègia política que consisteix en apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d'aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l'ús de la retòrica i la propaganda”. També es pot considerar com “un tipus pervers d'oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d'una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes”.

Doncs exactament això era el que jo escoltava avui a la ràdio. Anem-nos-hi preparant perquè la cosa anirà en augment.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Dos ninots indultats

A València ja es viu clima de falles. Les falles és d’aquelles realitats que, si no s’és valencià, em sembla que no s’acaben d’entendre del tot. Almenys és el que em passa a mi, així com em passa amb  la Patum de Berga, els correbous de les terres de l’Ebre o els Carnestoltes de Sitges, que es viuen profundament en aquests llocs i deixen força indiferent a la majoria que no acaba d’entendre algunes d’aquestes tradicions, justament perquè es veuen i es viuen a distància i no s’han mamat de petit.

A les Falles s’indulten Ninots. Aquest any es veu que han vingut una mica avançades i aquests dies passats ja han indultat dos NINOTS importants. Es diu que a partir d’ara els malfactors de guant blanc, tots aquells que són molt fins fent negocis o col·leccionant bitllets de banc de forma estranya, faran cua perquè els jutgin al País Valencià ja que allà la justícia es veu que és poc justa i surt barat fer segons quines coses. Si segueix corrent la veu hi haurà cua i fins i tot vindran de l’estranger per a ser jutjats aquí. Seria bo per rebaixar una mica les llistes de l’atur. Un tal Iñaki es veu que ja s’hi ha anotat i ja és a la llista (si és que abans fins i tot no s’escapa de ser jutjat!)

diumenge, 12 de febrer del 2012

2 de Novembre de 2004: finalment, algú fa justícia

"Va començar el segon interrogatori. Va ser semblant a l'anterior, encara que amb diferències: els cops als braços i les cames anaven acompanyats de cops als genitals i al cap; aquests últims es van efectuar amb una guia de telèfons. També em pegaven cops plans a les orelles amb les mans mentre no paraven d'insultar-me. Durant l'interrogatori em van fer agafar amb la mà uns cables i em van dir que estaven connectats a una bateria de camió i que si no deia el que ells volien connectarien el camió".

Aquest és una part del relat que el periodista PERE MARTÍ fa al diari ARA d’avui de les tortures que va patir un dels detinguts en l'anomenada operació Garzón, que va consistir a detenir 45 independentistes entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992, pocs dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics.

L'operació del jutge Garzón va aixecar una onada d'indignació ciutadana, no només per la percepció que era desproporcionada, sinó també pel tuf polític que amagava: frenar la reivindicació independentista durant els Jocs .

Però el que va aixecar més polèmica van ser les tortures que van rebre els detinguts a les dependències de la direcció general de la Guàrdia Civil a Madrid. Molts d'ells, quan van passar a l'Audiència Nacional a declarar davant de Garzón, van denunciar les tortures i fins i tot van mostrar al jutge les seqüeles físiques que tenien als braços, a l'esquena o a la panxa. El jutge no es va creure les denúncies i no va obrir cap investigació. L'aleshores director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, avalava la decisió del jutge: "No s'ha detectat cap lesió procedent de maltractaments. Els detinguts de Terra Lliure són terroristes, i no pas àngels de la caritat i, per tant, el fet que se'ls emmanilli és raonable perquè els hem trobat cloratita i armes". Tot això ho va dir abans de ser processat per corrupció i fugir a Laos.

Al judici, el fiscal va demanar l'indult, total o parcial, per a la majoria dels detinguts i només 18 dels 45 detinguts van ser condemnats a penes lleus. Però els processats no van desistir i van portar les seves denúncies al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que el 2 de novembre del 2004 els va donar la raó i va condemnar l'estat espanyol per tortures. El ressò social d'aquest cas va laminar la credibilitat de Garzón a Catalunya i ara que el jutge ha estat apartat de la carrera molts li han retret aquell episodi.

Exactament és el que vull retreure-li jo. Entre les moltes coses bones que, sens dubte ha fet, n’ha fet moltes de dolentes, que també s’haurien de posar a la balança. El que passa és que mentre va ser un jutge estrella tothom li reia les gràcies, ningú gosava aturar-lo, el govern l’usava en profit propi i ningú li retreia res (bé, algú sí). Però poc ressò se’n feia l’opinió pública dels retrets, encara que anava col.leccionant enemics pel camí. Són els que ara li han caigut al damunt, potser de forma injusta i per actuacions prou  discutibles.

Jo ja havia parlat tres vegades del jutge Garzón perquè es veia venir el que finalment ha passat. Podeu veure-ho a

-El 7 d’abril de 2010 : MEMORIA SELECTIVA DEL JUTGE GARZÓN.

- El 25 de gener de 2010: Jutge de vius i morts.

- El 17 de Febrer de 2010: Veure passar el cadàver del teu enemic.

Fins aquí hem arribat. Que ha estat injusta la condemna? Potser sí. Però un jutge de la talla d’ell havia de saber i calibrar millor fins on podia arribar i què podia fer. Als seus enemics només els ha calgut esperar l’ocasió propícia…

I una vegada més queda patent com n’és de galdosa la justícia espanyola, que sembla no tenir criteris o que els criteris són molt esbiaixats. Tant esbiaixats, que acaben fent perdre tota la confiança en la justícia que moltes vegades fa pagar justos per pecadors i que sabem que els poderosos se n’escapen prou bé.  I -el que és pitjor- sembla que ningú vol fer res per arreglar-la.

CARLES BONAVENTURA I CABANES, en un treball que va obtenir el PREMI BARNILS titulat “El llarg camí per eradicar la tortura” (http://www.proutortura.net/cami-eradicar-tortura.pdf) , ja ens explica que encara avui es donen massa episodis injustos que queden impunes i on tothom mira cap a una altra banda. “Els maltractaments i les pràctiques degradants contra els detinguts encara persisteixen en ple segle XXI, també en estats del Primer Món com l'espanyol, en els quals, almenys sobre el paper, regeix l'estat de dret. Malgrat els silencis oficials, la pràctica de la tortura no és exclusiva dels països subdesenvolupats i sotmesos a règims dictatorials brutals. En el Primer Món, i també a l'Estat espanyol, els governs de la majoria d'estats "democràtics" no han renunciat a uns mètodes que els permeten obtenir informació d'una manera ràpida i efectiva encara que sigui a costa de vulnerar els principis més fonamentals, la Declaració de Drets Humans i els mateixos textos legals de què es doten les democràcies occidentals per salvaguardar l'estat de dret. Les denominades per algú en el seu dia "clavegueres de l'Estat" en la majoria dels casos continuen vigents”.

I, per acabar, deixo tres entrevistes prou interessants perquè les llegiu quan tingueu una mica de temps:

 
1.-JOSEP POVEDA. Portaveu de l'Associació Memòria Contra la Tortura
"Per derogar la legislació antiterrorista tan sols cal voluntat política"
– Com és que un cop guanyat el cas al Tribunal d’Estrasburg van decidir continuar la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol?
– "Abans que es dictés sentència, ja havíem iniciat els tràmits per constituir l'AMCT. L’associació és l’eina nascuda de la voluntat d’un grapat d’independentistes detinguts i torturats el 92 per dur a terme el compromís d’eradicar la tortura. La sentència favorable va ser una victòria de la qual podem treure i aportar una interessant experiència."
– Quins són els objectius de l’AMCT?
– "La finalitat de la nostra entitat és l'eradicació de la tortura. Per fer-ho hem previst treballar en diversos àmbits en suport a les víctimes tant jurídicament com psicològicament. La denúncia d’aquesta pràctica per contribuir a sensibilitzar l'opinió pública i mantenir la memòria col·lectiva són dos altres aspectes en què es basa la nostra tasca."
– A part de la proposició no de llei aprovada al Parlament i de la moció subscrita pel Congrés dels Diputats que més han fet fins ara?
– "Ens hem presentat com a acusació popular en els processos de Sergio López, detingut i torturat durant la Cimera Europea del 2002 celebrada a Barcelona, i de Jordi Vilaseca, del cas de Torà. Estem col·laborant en l’organització del I Encontre de Víctimes de Tortures, que es farà a l'octubre a Barcelona, organitzat per EXIL. I hem traduït al català el Protocol d’Istanbul, una eina de gran ajut per al col·lectiu professional mèdic sobre com actuar en un cas de maltractaments o tortures. A més, estem integrats en la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, que és la plataforma que fa el seguiment de la ratificació del Protocol Facultatiu contra la tortura, que l'Estat espanyol ha signat."
– Es deixarà de torturar algun dia a l’Estat espanyol?
– "Desgraciadament, la resposta no la tinc. El que sí que està a les nostres mans és el compromís per denunciar-la. De fet, si som capaços de fer que la tortura surti del silenci que la manté impune haurem recorregut bona part del camí."
– Per què en aquest Estat la majoria de víctimes de tortura són bascos i catalans?
– "Que la tortura és usada pels cossos policials contra tota dissidència política i social és obvi. A l’Estat espanyol això ha continuat invariablement després de la mort del dictador. El 2004 s’han recopilat quasi un miler de denúncies per maltractaments i tortures."
– Veu possible modificar la legislació antiterrorista espanyola?
– "Modificar-la no du enlloc. Cal derogar-la. Per fer-ho tan sols cal voluntat política."
– Com pot ser que hi hagi tantes denúncies per tortures en un estat com l'espanyol que signa gairebé tots els tractats internacionals en aquesta matèria?
– "La corrupció i el manteniment d’unes estructures gairebé intactes del passat règim franquista en la judicatura i cossos policials espanyols fan que funcioni quasi a la perfecció la maquinària que fa possible que s’aixequi entorn de la tortura un mur pràcticament insalvable de silenci i una quasi total impunitat."


2.-MARCEL DALMAU. Artista visual detingut i torturat l'any 1992
"La tortura afecta l'ànima, la destrossa"
– Per què es tortura en els estats pretesament democràtics?
– "Perquè la democràcia, en el millor dels casos, és només un horitzó a perseguir i perseverar. En realitat, vivim en societats plutocràtiques (mana el diner) i el nom no fa la cosa. Precisament, en nom de molts noms sacralitzats, déu, pàtria, llibertat, igualtat, etc., s’han comès i justificat tota mena d’atrocitats. Cal estar sempre alerta en la defensa dels
drets humans i molt especialment quan els estats creen espais opacs a la ciutadania."
– Per què els mitjans de comunicació són tan reticents a parlar obertament dels casos de tortura quan tenen lloc al propi país?
– "Perquè són més la veu de l’amo que la veu de la ciutadania a qui diuen servir. Per exemple, referent al nostre cas, l'any 92 van destituir de manera fulminant un periodista
de TV3 i tot l’equip que feia el programa radiofònic L’orquestra de Catalunya Ràdio."
– La gent del carrer veu la problemàtica de la tortura com una cosa aliena?
– "No només passa amb la tortura... La gent no vol “complicar-se la vida” i es construeix un mur d’ignorància interessada per tal que la consciència no els intranquil·litzi."
– A l'Estat espanyol hi ha prou garanties judicials per als detinguts?
– "No. Si algú en té cap dubte –sempre hi ha algun marcià–, només cal que llegeixi les recomanacions i els informes d’organismes internacionals creats pels mateixos estats per vetllar per aquestes qüestions."
– I pel que fa als polítics, quina valoració en fa en relació amb aquesta matèria?
– "Els polítics –hi ha alguna excepció– en són els responsables més conscients. Són els que creen els espais opacs abans esmentats, són els que fabriquen els veritables instruments de tortura: les lleis especials i els cossos per a la repressió. Però no en sortiran indemnes: que recordin la revisió recent de França amb Algèria. La història no perdona."
– Què es pot fer per lluitar contra els torturadors?
– "Molt fàcil: no alimentar-los ideològicament, no indultar-los, no condecorar-los. I, òbviament, perseguir-los jurídicament. Just el contrari del que es fa a l’Estat espanyol. Aquí persegueixen qui denuncia tortures. És un escàndol descomunal veure com es passegen pels mitjans de comunicació i són aplaudits personatges com Felipe González, que justifiquen grups criminals com els GAL, que van torturar persones fins a la mort."
– Com pot afectar la tortura la vida d'una persona?
– "La tortura afecta l’ànima, la destrossa. Si la persona torturada sobreviu, potser pot tornar a aixecar el cap, fins i tot amb més força, però alguna cosa es trenca definitivament. Ser objecte de la més extrema crueltat no crec que es pugui oblidar mai. No en va, tothom que és brutalment torturat implora una mort ràpida. Vaig passar dos anys i un dia a la presó (en quatre presons) i no m’ha traumatitzat. En canvi, aquell grapat de dies, aquelles hores, hores infinites i difícilment descriptibles, em re visiten encara diàriament, i ja fa tretze anys."


3.-SEBASTIÀ SALELLAS. Advocat del col·lectiu de demandants del 92
"L'Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut"
– Què ha de fer un ciutadà que ha estat torturat en una detenció?
– "Ha de ser visitat immediatament per un metge, que li ha de fer una revisió a fons per determinar les lesions físiques (amb radiografies, TAC...). És millor que sigui un metge de medicina interna. Cal fer fotografies dels hematomes, erosions... També ha de valorar amb un advocat de confiança quan ha de presentar la denúncia al jutjat. Caldrà
també una diagnosi del psicòleg clínic per determinar l’abast del xoc posttraumàtic de les tortures. Si està pres, ha de fer-hi intervenir la família perquè presenti la denúncia i faci valorar el cas per metges dels serveis penitenciaris i, si cal, per metges externs."
– De tota manera, la majoria de denúncies per tortures s’acaben arxivant, no?
– "El problema és de prova dels fets de la tortura i també dels autors o torturadors. Els metges forenses i de la policia que visiten els detinguts, especialment en el marc de les lleis antiterroristes, no tenen definit un protocol que concreti la normo praxi mèdica en aquests casos, i els reconeixements mèdics que es fan no preveuen el vessant psicològic, ni la tortura blanca (que no deixa rastre). Aparentment, és fàcil deduir que la bossa al cap, els taps a les orelles i les benes als ulls són tortures, però fan impossible la identificació de l’autor. A més, els jutges no tenen en compte la situació policial prèvia a la declaració. D’aquí, que cadascú tregui les conclusions de per què s’arxiven les denúncies."
– La legislació de l'Estat espanyol protegeix més els torturadors que els torturats?
– "L’Estat espanyol, i qualsevol estat, deixa al calaix el seu deure de garantir la dignitat de la persona detinguda. Des d’aquesta perspectiva, el detingut perd la condició de persona
i és tractat com una bèstia enemiga. Això, que per al ciutadà del carrer és increïble, quan estem en el marc de l’anomenat terrorisme es converteix en una cobertura del torturador i en una des protecció del torturat, que no té cap eina legal de defensa."
– El va sorprendre la resolució del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg?
– "No esperava una resolució tan clara sobre les tortures dels fets del 92, que esquitxa el senyor Garzón i tot el sistema de garanties als detinguts a l’Estat. Llàstima que la premsa, els col·legis d’advocats i les facultats de dret no hagin fet cas d’aquesta sentència."
– El rerefons de la pràctica de la tortura a l’Estat Espanyol és polític?
– "S'ha demostrat en el cas Laza-Zabala i en el nostre el rerefons polític d’un Estat obsessionat a amagar com sigui la realitat nacional d’un poble. La garzonada del 92 neix per trencar la dinàmica independentista de Catalunya davant el món durant els Jocs."
– Quin sentit té l'existència de l'Audiència Nacional?
– "Ara, amb les preteses reformes del model d’Estat, ha de desaparèixer. És la perversió de la justícia per culpa de les pressions a què està sotmesa políticament."
– Il·legalitzacions de partits, legislació antiterrorista... és prou independent la justícia espanyola del poder polític?
– "No."

dissabte, 11 de febrer del 2012

Entrepans miraculosos

És una mentida escampada pels seus enemics que la ex vicepresidenta del Govern socialista s’hagi fet un lífting  que li ha costat 18.000 eurons de res.

És una altra mentida que la pobra Maria Teresa passés gana, que fos anorèxica, que no tingués diners per menjar i que les arrugues de la cara se les pintés.

Segueix sent mentida que aquesta senyora tingués als seus armaris més de 200 vestits. No és veritat que li agradés la roba i que fos de gustos refinats. Com a bona socialista aquestes coses no són possibles ja que de la Vega cobrava només 83.935,16 € a l’any (que són al mes 6.995 €) i amb aquest sou no era possible fer cap d’aquests excessos.

Són moltes les mentides que corren sobre aquesta pobra dona, prototipus de tants i tants socialistes que durant uns quants anys han tingut molt poder i molts diners a la seva disposició per tal de fer una “Ejpaña mejor y más justa” segons les seves pròpies paraules.

També és mentida que hagi anat de peregrinació a Lourdes o a Fàtima i que allà s’hi hagués produït un miracle.

La única veritat certa i certificada és que aquesta dona, quan va plegar d’aquesta feina de vicepresidenta, es va posar a menjar entrepans a tot drap perquè portava gana endarrerida. Resulta que aquests “bocatas” miraculosos (no ha volgut desvetllar què hi posava dins) li han fet guanyar algun quilet i per això llueix tant juvenil i meravellosa. Aquest és l’únic i autèntic miracle!

També deu ser cert que dorm més hores i té una feina més tranquil·la (els seus enemics diuen que és la única veritat de tota la història, però jo no m’ho crec). Ara treballa  en el “Consejo de Estado” que és públic i notori que és un orgue de l’ Estat que té poca feina (i molt ben pagada) i la que fa la pot fer sense presses perquè ningú els empeny. Ara pot dirigir fundacions cm “Mujeres por África” i fer viatgets per aquells països (quan hi va anar essent vicepresidenta no va tenir temps d’aprendre a ballar aquelles danses tribals tant mogudes).

Ja veieu! Que dolenta que és la gent que fa córrer rumors i brames de tota mena sense cap tipus de fonament. I és jo trobo que si aquesta senyora (com tantes coses a Espanya) requeria que fes una reforma severa i dràstica com la que ens imposa Merkozy  ben fet que ha fet. Ha reformat la casa a fons i hi ha posat cortines noves. Ara tot llueix molt millor, no trobeu? Bé, tot potser no, però no patiu que això ens ho arreglarà el PP!

divendres, 10 de febrer del 2012

Nova evangelització: què tindrà de nova?

Des de fa una temporada es parla molt de la “nova evangelització”, un tema que, d’entrada, segurament pot semblar que no interessa a la majoria de ciutadans però sí que ens interessa de moltes maneres als que som creients.

I dic que potser pot no interessar a una gran majoria de persones perquè aquesta majoria no és creient i molts d’ells ja fa temps que “passen olímpicament” del que l’església diu. Però estic quasi segur que hi “passen” -o els és indiferent el que l’església diu- perquè el llenguatge que fa servir i les maneres de proclamar l’ Evangeli (Bona Nova) no els arriba o els rellisca, i no pas tant per l’ Evangeli en si mateix

Ara es torna a parlar de nova evangelització fent servir un terme que, ja d’entrada- és vell. Ens explica Pere Codina a la revista “EL PREGÖ” (Núm. 426 de 22 de gener del 2012) que el terme “nova evangelització” va sorgir l’any 1983 quan Joan Pau II, adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització només tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de re evangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Quan llegeixo certes notícies sobre aquest tema i intueixo una mica per on aniran els trets, ja em poso a tremolar perquè em dóna tota la sensació que, no només no s’anirà  per camins nous, sinó que es tornarà als mateixos conceptes rancis de sempre i no s’intentarà d’anar a les fonts. A les fonts de l’evangeli i al fons del problema. La manera com la majoria dels bisbes parlen des de la TV, des de la ràdio, des dels altars o des de les pastorals ja fa preveure que les seves paraules relliscaran altre cop perquè no connectaran gens ni mica amb les inquietuds i necessitats de les persones. Perquè quan ara parlen de “nova” exactament què volen dir? Que serà el mateix de sempre amb unes altres paraules? Que serà alguna cosa original? Que serà alguna cosa diferent? Que fins ara les coses no s’havien fet bé i a partir d’ara es faran d’una altra manera?

Tot un munt de preguntes que haurem de veure com es responen en la realitat per tal que el no creient, l’home del carrer que té més o menys fe, aquell que va a missa de tant en tant o aquell que potser no hi va mai, parin l’orella perquè senten una nova melodia. Les paraules i els conceptes que fa servir l’església des de fa temps estan tan gastats, les melodies són tan carrinclones, que ja ningú hi para l’orella.La majoria de sermons són tan avorrits que jo no s’escolten. El llenguatge de Jesús no tenia res a veure amb el llenguatge que fa servir -en general i amb algunes honroses excepcions-l’església actual.

No és que el món modern s’hagi allunyat de l’església, sinó que ha estat l’església qui s’ha allunyat del món modern. Les respostes que està donant no són les respostes que donaria Jesús en aquest moment, n’estic segur. L’essència del missatge cristià ja no es transmet com s’hauria de transmetre perquè, en primer lloc, encara hi ha molts bisbes i capellans que es pensen que són només ells els únics transmissors adequats i capaços. Els laics –i menys encara les laiques- poc hi compten. La jerarquia encara amaga massa l’autèntic Jesús de Natzaret darrere brillants vestimentes, estranys barrets i  bastons de comandament i foscos vestits negres que només serveixen per separar i formar gueto. Es pensen encara que són ells els únics mediadors entre Déu i els homes i els que tenen la veritat de la interpretació de les escriptures. Ni els teòlegs més preparats i més capaços poden opinar si surten una mica de la rodada marcada…

La nova evangelització serà capaç de tirar a terra el temple per tal de que es vegi l’autèntica Església? No ho crec, tal com pinten les coses i per les notícies que han arribar del Congrés que es va fer no fa massa a Manresa. I tant de bo que m’equivoqui!

dijous, 9 de febrer del 2012

Fabricar aturats o repartir-nos la feina?

Durant aquest any 2012 fabricarem més aturats. Així ho ha assenyalat el president del Govern, Mariano Rajoy, durant la seva compareixença al Congrés per explicar els resultats de l'última cimera europea. O sigui, que bones notícies en el camp laboral, cap ni una.

Jo no hi entenc res de tot això, però escolto tertúlies on hi ha tertulians (uns més experts que altres) que opinen d’aquest tema i veig que no es posen massa d’acord. Però sí que una cosa és evident, al meu entendre: si les mesures no es prenen ràpidament, mig país es morirà de gana.

Demà s’anunciarà una reforma laboral, molt necessària i molt urgent. Haurem de veure quines novetats tindrà, si servirà per despertar-nos una mica o si, altre cop,  servirà per ben poca cosa. Si no serveix per afavorir la competitivitat, la creació de treball i la contractació, l'ocupació estable o a temps parcial, de poca cosa servirà. Sindicats i empresaris hi tenen molt a dir. A veure si es posen d’acord en un moment tan crític… De moment es veuen alguns senyals no massa positius amb la convocació de vagues com la del transport metropolità, i altres vagues que s’estan preparant…

Per sentit comú, jo diria que hi han dues coses que són necessàries: la urgència en les mesures i el fet de que tots hem de cedir privilegis, alguns potser adquirits de fa anys i que semblaven intocables, com el del treball indefinit. Possiblement el  fet de que hi hagi feina a desdir com en aquests anys passats ja no es tornarà a produir més: la poca feina que hi haurà ens l’haurem de repartir, s’hauran d’aprofitar molt millor els pocs recursos que tindrem i els que tenim feina haurem de ser solidaris amb els que no en tenen i repartir-nos-la, encara que haguem de cobrar menys o treballar menys. Aquesta és la meva manera de pensar.

En aquest context si no s’inverteix la tendència al prolongat deteriorament econòmic i social  i si no es busquen fórmules imaginatives per tornar a l'economia la confiança i el crèdit i per acabar amb aquest clima d'incertesa i mals resultats, malament rai! A veure si en seran capaços perquè cap Estat pot suportat una tassa d’atur com la nostra. 5 milions d’aturats ho estan esperant!

dimarts, 7 de febrer del 2012

Antoni Tàpies: un artista compromès

Algú ha dit que l’ Antoni Tàpies no va haver de deixar de ser, sentir-se i manifestar-se català per arribar a ser un artista universal. Ho comparteixo plenament. Tàpies va ser en tot moment un home compromès amb el seu país.

Aquesta és la la lliçó que haurien d’aprendre molts artistes, cantants, esportistes, escriptors, etc. que, per poder ser famosos, es pensen que han de deixar de ser i mostrar-se catalans. I així ens va!

L’any 1970 va dir: 'La situació social i polític del meu país sempre ha tingut una repercussió en la meva obra.'

Aquest compromís es reflecteix en tot moment: en moltíssimes de les seves  pintures hi apareixen les quatre barres de la bandera catalana i inscripcions de caràcter polític. També va fer -de forma desinteressada-  moltíssims cartells per a commemorar, rememorar o inaugurar episodis importants en la història del seu país. Ell els considerava importants i s’hi adheria.

Serà més o menys entesa la seva obra; agradarà més o menys, però el que no podem negar és que va ser un artista que es va fer respecta perquè va saber crear un estil propi en l'art d'avantguarda del segle XX. Els entesos diuen que va saber combinar tradició i innovació en un estil abstracte, però ple de simbolisme. Com a gran exponent del moviment artístic conegut amb el nom d'informalisme, va rebre nombrosos reconeixements que testifiquen el valor de la seva obra, ara mateix escampada per museus de tot el món.

Descansi en pau!

dilluns, 6 de febrer del 2012

Una bonica història i una bona lliçó

El text d’avui és d’aquells que, de tant en tant, rebo per correu d’algun amic o conegut i que el guardo ràpidament per tal de reproduir-lo algun dia al blog. Hi han dies que potser hom no està prou motivat per fer un post o no troba res interessant per dir. Aquests dies és quan me’n  vaig al meu rebost particular on hi guardo textos, vídeos o fotos que m’han agradat especialment i en trec algun com és el cas del d’avui.

Perdoneu que no posi d’on l’he tret perquè desconec l’autor. Com us he dit, me’l va fer arribar un amic per correu.


Explica una història que hi havia un jueu que treballava en una planta envasadora de carn a Noruega. Un dia, acabant el seu horari de treball, va anar a una de les cambres frigorífiques per inspeccionar alguna cosa; de cop, es va tancar la porta amb l'assegurança posada i es va quedar atrapat dins de la nevera. Va colpejar fortament la porta i va començar a cridar, però ningú el podia escoltar. La majoria dels treballadors se n’havien anat cap a casa, i era gairebé impossible sentir-lo gruix que tenia aquella porta.
Ja portava cinc hores dins la cambra frigorífica i ja estava a prop de la mort per congelació.

Tot d'una es va obrir la porta. El guàrdia de seguretat va entrar i el va rescatar. Després d'això, li van preguntar al guàrdia a què es devia que se li hagués ocorregut obrir aquella porta si no era part de la seva rutina de treball. Ell va explicar: porto treballant en aquesta empresa 35 anys; centenars de treballadors entren a la planta cada dia, però ell és l'únic que em saluda al matí i s'acomiada de mi a la tarda quan plega. La resta dels treballadors em tracten com si fos invisible. Avui m’ha dit "hola" a l'entrada, però no he escoltat el "fins demà" de la tarda. Jo espero  aquest “hola, bon dia, i aquest adéu o fins demà al matí” cada dia. Sabent que encara no s'havia acomiadat de mi, vaig pensar que havia d'estar en algun lloc de l'edifici, de manera que el vaig buscar i el vaig trobar.

La història parla per si mateixa i no cal afegir-hi gran cosa més. A vegades menystenim el valor i la importància de la salutació. Sé que jo mateix d’aprendre aquesta lliçó i que potser ens cal valorar més aquest petit-gran gest de dir ·bon dia” o bona tarda”.

diumenge, 5 de febrer del 2012

Això que en diuen llibre


Els llibres són per a mirar-los amb atenció, amb amor.
Són per a obrir-los, per a tocar-los, per acariciar-los..


Ah! i també són per llegir-los!.

Sens dubte que a una illa deserta m'emportaria una biblioteca sencera...
perquè sé que em farien molta companyia,
em despertarien la imaginació i em mantindrien la il·lusió. 


Els llibres són el darrer i  més gran descobriment!








divendres, 3 de febrer del 2012

Violència de gènere o violència simplement?

Podem constatar com aquest any s’ha disparat el que s’anomena violència de gènere a Catalunya. Al 2010 hi va haver 15 víctimes mortals per aquest tipus de violència i al 2011 es va reduir a 10. Aquest any acabat de començar ja en comptabilitza 7, la qual cosa indica que la xifra segurament que es dispararà molt si segueix aquesta tendència.
La violència de gènere (o com es vulgui dir, ja que no tothom està d’acord a anomenar-la així) és un tipus de violència determinat -molt greu- però no pas l’únic tipus de violència que està instal·lat entre nosaltres. En el fons és una forma més de les moltes formes de violència que pateix la nostra societat. És evident que no és una novetat per a ningú que les societats són violentes, encara que els estudiosos diuen que hem anat millorant molt al llarg de la història. Però això no pot ser una excusa i ha de ser tant important la constatació d’aquesta evidència com el saber-ne les causes. Saber com arribem a aquest nivell de violència és una incògnita que ens hauria de preocupar i que s’hauria d’estudiar molt millor per tal de posar-hi remei.
Quines podrien ser-ne les causes? En deuen ser moltes i segurament que deuen estar prou estudiades. Però jo –a simple vista i sense ser-ne cap expert- en trobo unes quantes:
- L’exemple que donen els famosos i coneguts a l’hora d’expressar-se i de comportar-se. Des del vocabulari i les expressions que fan servir, fins a les actituds que mostren. En aquest apartat hi podríem trobar polítics, cantants, entrenadors i jugadors de futbol, periodistes, etc. Llegir segons quins diaris o escoltar segons quines emissores ja fa posar els pèls de punta. Veure com es comporten alguns famosos en la seva vida diària (que algú s’afanya a portar-la als platós de TV o a la premsa del cor) no ajuda gens. Els que haurien de ser model es converteixen en antimodel i més quan ningú sembla que els critica i més aviat se’ls exalça. Fer una falta en un camps de futbol o fer un frau i no ser castigat no ajuda gens ni mica a educar i fa que tothom pugui copiar o replicar la mateixa imatge.
- Una altra causa em sembla que és la intolerància que s’acostuma a mostrar cap a una opinió diferent de la nostra. Qui no opina com nosaltres, no només  no cal escoltar-lo, sinó que cal combatre’l  i es fa mereixedor d'adjectius desqualificants. I a l’insult normalment segueix l’agressió física i altres manifestacions violentes. No respectar una opinió diferent en el fons és no respectar l’altra persona ni respectar les diferències que en tota societat hi ha inevitablement.
- Sembla que cada dia més s’ha canviat l’imperi de la raó per l’imperi de la força. De la força bruta, de la força física, a la força del que se sap gran i poderós. Compten les majories (si poden ser absolutes, millor) i cada cóp compten menys les minories, són menys respectades i menys escoltades. Sembla que el que és més gran, el que crida més fort i té més poder és el que ha de tenir raó.
- La mateixa crisi econòmica pot ser-ne una altra causa. Tota crisi crea conflictes que, si no se saben canalitzar bé, porten cap a la violència; més si tenim en compte que hem fet una societat que no sap afrontar massa bé les frustracions. És dur perdre coses que estàvem acostumats a tenir i que, de cop i volta, desapareixen i ja no hi ha cap perspectiva de torna a conquerir. La marginalitat, la pobresa, la falta de valors, la falta d'educació… són un brou de cultiu perquè  germinin segons quines llavors. I d’aquest perill cap sector de la societat n’està vacunat.
-Falta molta formació i molta educació. Predicar valors i educar en els valors és fonamental avui. Aquestes coses que no es compren amb diners pot semblar que no tenen valor.
Potser tothom haurà de començar a fer un esforç en aquest sentit si no volem que la nostra societat es torni una jungla on imperi la llei del més fort i on no s’omplin els diaris cada dia amb notícies de morts violentes.

dimecres, 1 de febrer del 2012

El poder del voler

Aquest matí escoltava al Miquel Roca i Junyent en una entrevista a Catalunya Ràdio. Fa de bon escoltar aquest home perquè és intel·ligent, diu coses interessants i –el que és més important- diu coses de sentit comú.

Ja al final de l’entrevista ha dit una cosa que considero fonamental en tots els ordres de la vida i, per tant, també pel moment polític i econòmic que estem vivint. Ha dit:

“VOLER NO ÉS PODER. PERÒ ÉS IMPOSSIBLE ACONSEGUIR UNA COSA SENSE VOLER-LA. PER TANT, EL MES IMPORTANT ÉS VOLER. QUE DESPRÉS HO ACONSEGUIM O NO, NO HO SABEM. PERÒ CAL PREDICAR LA CONFIANÇA, ENCARA QUE SIGUI DIFÍCIL PREDICAR-LA EN MOMENTS COM AQUESTS”

Per tant, aquí jo hi trobo una distinció molt intel·ligent a la famosa frase ”Voler és poder". Perquè, en realitat no és així, ja que moltes vegades no podem aconseguir una meta per més voluntat que hi posem. Però sí que podem afirmar que, quan hi ha voluntat per fer alguna cosa, generalment es troba la manera. Per tant, penso que és més veritat el “poder és voler” que no pas “el voler és poder”. Dit en altres paraules: El voler té sempre un gran poder de transformació. L'èxit en una empresa neix de dins cap a fora i no pas de fora cap a dins. En altres paraules, les coses externes només són un reflex de les internes.

Per això m’ha agradat el que ha dit i com ho ha dit. Els de fora tenen molta culpa del que ens està passant a Catalunya. Això és cert i no ho pot negar ningú. I si encara hi ha algú que s’atreveix a fer-ho es un solemne cretí. Però també és veritat que nosaltres tenim molta culpa en el que ens passa i en la forma que tenim de buscar solucions. En una paraula: ens falta unitat d’acció. Cada dia tenim més elevat i es fa més patent el sentiment de revolta contra la injustícia que se’ns fa als catalans (dia a dia s’hi suma un exemple més i el vas es va omplint de gota en gota), però encara no hem sabut buscar el camí que ens porti a la solució, justament perquè no comprenem prou bé la força de la unitat. Tant de bo ens arribi aviat. Llavors sí que podrem plantar cara i llavors sí que ens en sortirem