dissabte, 30 de juny del 2012

Construir un país

Construir un país no és només fer-lo progressar econòmicament. Ser més rics no vol dir ser millors ni és cap signe que les coses es facin bé. Tot Europa, certament, és més rica que anys enrere però això no vol dir necessàriament que sigui millor i que les coses s’hagin fet bé. I aquí hi podríem posar Espanya en general i Catalunya en particular. Serem millors quan prenguem consciència de que s’ha de créixer harmònicament, amb sentit i mirant que no hi hagi desigualtats. Aquests darrers anys hem crescut sense cap sentit. O, si voleu, en un únic sentit: el creixement econòmic que semblava que no teníem aturador degut a les circumstàncies favorables que vivia Europa. A Espanya, particularment, el totxo la feia sentir rica i poderosa. I segurament que érem més rics, però també més rucs perquè no ens adonàvem que no anàvem enlloc. Quan ens n’hem adonat ha estat quan les coses no anaven prou bé i ha estat ara que ens hem posat a pensar si anàvem per bon camí.

I, esclar, de cop i volta hem estat conscients que si volíem construir un país com Déu mana havíem de canviar les coses. Ara és quan ens hem posat a reflexionar sobre aquest creixement econòmic i tot el que ha significat. Durant aquest anys, ni els formadors d’opinió ni els dirigents polítics no hi han pensat gaire, ni ens han ajudat a pensar-hi. Només algunes persones –no gaires, per cert- ens deien que no anàvem bé. I no els fèiem gaire cas i els tractàvem de catastrofistes.

Durant aquests anys ens posàvem les mans a les butxaques i les trobàvem sempre plenes. Semblava que allò era una mina que no s’havia d’acabar mai! I vinga comprar cotxes nous, vinga a fer vacances a l’estranger, vinga empenyorar-nos amb pisos nous, teles de plasma i tots els capricis inimaginables. I ara ens han de rescatar a corre-cuita! 

En aquest beneït país nostre ens havien ensenyat que l’estalvi era una virtut i els rics miraven de fer coses útils per a la societat, tot i guanyant diners ells. Era evident que tenien una idea de fer país i tenien projectes interessants.Tot això sembla que ha canviat i jo ja no sé quina idea de país tenim.

Perquè puguem fer un país amb cara i ulls ha d'haver-hi gent amb mires de futur, amb sentit de nació, amb confiança en si mateixa i amb empenta col · lectiva, siguin empresaris, educadors, polítics, poetes, juristes o una combinació de tots ells. El que cal és l'aspiració per construir un país, reincorporar la noció de que un país és un emprenedoria col · lectiva on hi cap tothom i que només quan tothom s’hi sent partícip pot florir el patriotisme, que no és res més que l'orgull pel que podem fer junts amb el nostre esforç, el nostre enginy i la nostra pròpia força.

Per això floreix i creix, dia a dia, el sentit d’independència i creixen les ganes de desempallegar-nos d’aquest feix pesat que es diu Espanya. Per això ara més que mai ens adonem que ens han estat robant anys i panys i no tenen cap ganes de deixar-nos ser nosaltres mateixos. Per això ara també ens adonem de la necessitat de que els nostres polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies, cosa que no s’ha donat darrerament i cosa que no es dóna encara. No sé si els nostres dirigents saben massa cap on anem i cap on volen anar…. Si no ho saben ells, potser ha arribat l’hora de que el poble els ho digui clarament. Per això segueixen tenint més sentit que mai coses com la Marxa cap a la Independència, el Correllengua o qualsevol altra cosa que ens desperti sentit de poble  que té ganes de sentir-se lliure i amo del seu destí d’un punyetera vegada.

dijous, 28 de juny del 2012

Saber oblidar

Jo a vegades m’he lamentat de tenir molt mala memòria. En sóc conscient i sé que és un defecte o una mancança que no m’ha ajudat massa. També és cert que els experts diuen que la memòria es pot millorar amb tècniques, cosa que no m’he proposat mai seriosament. Tenir poca memòria és dolent, però tenir-ne massa també pot ser-ho, tal com ens mostra Jorge Luís Borges en un deliciós conte titulat “Funes el memorioso” (Ficciones, 1944) on ens diu que desconfia de la memòria perfecta

En “Funes el memorioso” el protagonista era un home d'aquestes qualitats. Funes ho recordava tot, amb prodigiosa exactitud, i així, tan vives com el seu record eren les seves percepcions. No obstant això, Funes no era un home massa intel·ligent. "Pensar és oblidar diferències, és generalitzar, abstraure", ens diu Borges en el conte i Funes és incapaç d'això. Recordar un dia complet comportava a Funes exactament un altre dia complet de temps, cosa que el feia infeliç.

El psiquiatre Luís Rojas Marcos ens diu que  “si no podem oblidar el cap se’ns omple d’escombraries”. Per tant, a vegades convé tenir mala memòria per salut mental.Gràcies a l'oblit, perdonem i girem full.  Sempre hem de continuar perdonant, donant noves oportunitats i deixant enrere coses desagradables que ens puguin fer mal. Per això, fora de les persones deprimides, la memòria recorda més les coses bones que les dolentes.La memòria ens protegeix d’alguna manera.De vegades, fem coses i ens sentim malament, però la memòria busca la manera de justificar-ho: no va ser culpa meva, va ser mala sort...

L'oblit també forma part de la memòria. Les persones excessivament memorioses, que són poques, et diuen que això interfereix en les seves relacions. Són una minoria, però se'n recorden de tot, sobretot perquè en guarden imatges. El millor mètode, i el més antic, per recordar coses és posar-hi imatges. Si no pots oblidar, fins i tot la bajanada més inútil, el cap s'omple d'escombraries. Gràcies a l'oblit, perdonem, girem full i obrim nous capítols de la vida.

I això que Borges ens explica en forma de conte, sembla que es dóna a la vida real. Encara que sembli difícil de creure això és exactament el que li passa a Brad Williams, un locutor de ràdio nord-americà de 53 anys. Després d'escoltar una data a l'atzar, Williams, originari de La Crosse (Wisconsin), només necessita uns segons per enumerar sense problema tots els detalls d'aquesta jornada: què va fer, quin va ser el plat que va sopar aquell dia, quines notícies van donar a la televisió , si va ploure o no ... Ha estat així des que té ús de raó, i no li va donar la major importància, perquè va pensar que era una cosa normal en totes les persones. No obstant això, metges i neuròlegs, com el Dr James McCaugh, de la Universitat de Califòrnia, saben valorar aquesta capacitat tan extraordinària. Per aquest motiu han sotmès a diverses proves a Williams, així com una altra dona de 40 anys que posseeix una 'habilitat' similar. Encara que en el cas d'aquesta última, més que un do es tracta d'una tortura: només cal que escolti una data perquè els records flueixin sense control des del més profund de la seva ment.

Existeixen al món molts pocs casos de persones amb aquesta magnífica habilitat, coneguda com hipertimèsia. Actualment, el cervell de Brad està sent estudiat per neuròlegs del Centre de Neurobiologia de l'Aprenentatge i la Memòria, a la Universitat de Califòrnia i, per la seva altra banda, el seu germà, anomenat Eric, està duent a terme la realització d'un documental al que Brad competeix contra el cercador d'internet, Google, avançant-se en els resultats en 18 de 20 consultes realitzades.
"Sempre vaig ser una espècie de Google per a la meva família. Sempre vaig tenir aquesta habilitat per recordar coses ".

Per tant, podríem concloure que cal recordar sempre certes coses. Però també és cert que cal oblidar-ne igualment algunes altres per higiene mental i per poder ser feliços.

dimarts, 26 de juny del 2012

24 anys: una bona edat per morir?

Ahir els diaris ens donaven la notícia de la mort de Miki Roqué, un noi trempolí que jugava a futbol i que fa poc més d’un any li van diagnosticar un càncer. Tenia 24 anys. No és una bona edat per morir. Però és que hi ha alguna edat bona? I si n’hi ha alguna, quina és?

La mort, aquest gran misteri; aquesta gran pregunta sense resposta; aquest moment sabut, temut, potser esperat per alguns i segurament ignorat per la majoria perquè fa basarda. I si no fa basarda, sí que fa respecte quan ens posem a pensar-hi seriosament. Mort i vida. Vida i mort. Tot tan unit en un mateix interrogant i en un mateix destí…

No fa gaires dies que vaig llegir una història impressionant que m’ha fet pensar molt en aquesta realitat tan simple i tan complicada com és això de viure i morir. De fet, hauria de dir més aviat “això de viure i morir amb sentit”. És la història d’una dona italiana que es deia Chiara Corbella. Va morir a principis de desembre, als 28 anys d'edat per defensar la vida del seu nadó. Francesco era el seu tercer fill, que va néixer el 30 de Maig del 2011. La seva primera nena (Maria), va néixer amb greus malformacions i va morir a la mitja hora de néixer. Chiara i Enrico sabien que les seves malformacions eren incompatibles amb la vida, però van decidir seguir endavant i deien que el dia que va néixer la seva filla va ser el més feliç de les seves vides i que ho recordaven amb gran pau. Al poc temps es torna a quedar embarassada i de nou el nadó (David), té gravíssims problemes, però també l'acullen i li permeten néixer encara que als pocs minuts del seu naixement marxa amb la seva germana. En contra de tota lògica humana i dels consells de la gent, no dubten a seguir oberts a la vida i Chiara es queda embarassada de Francesco, que segons les ecografies i els diagnòstics està perfectament sa.

Però .... al cinquè mes de gestació, li diagnostiquen a la mare, un carcinoma a la llengua. Ella no dubta a retardar el tractament fins al moment del part per protegir al seu fill.
Francesco neix estupendament, però per a ella era massa tard ... Va morir, com diu el seu marit, no amb pau sinó amb felicitat. Tot un exemple de fe, a la qual segons van dir al funeral, va anar arribant amb "petits passos possibles" ...
Un funeral al qual van assistir un miler de persones, un funeral ple de nens, de cants, d'alegria i de flors ja que per desig d'ella tots els assistents se’n van emportar de regal una planteta.

"La sento més viva avui que abans. I a més, el fet d'haver-la vist morir feliç per a mi ha estat una victòria sobre la mort. A mi em feia molta por pensar, després de les experiències dels meus fills, de David i Maria, poder veure morir també el meu fill Francesco. Avui sé que hi ha alguna cosa bellíssim més enllà, que ens espera "(Enrico, espòs de Chiara)

Aquest tipus d’històries, aquestes realitats tan impactants, aquestes morts en plena jovenesa, són les que ens fan replantejar moltes coses. I si no ens les fan replantejar… és que ja no tenim remei  i demostra que vivim tan superficialment que ni viure ni morir té cap sentit per nosaltres. I seria una llàstima no'?

dissabte, 23 de juny del 2012

Facundo Cabral

Facundo Cabral (La Plata, 1937 - Ciutat de Guatemala, 2011) fou un cantautor argentí. La seva cançó més coneguda era"No soy de aquí ni soy de allá", que va improvisar durant un dels seus concerts. Va cantar a molts llocs del món i va esdevenir popular a l'Argentina a principi de la dècada de 1980. Facundo Cabral va ser designat Ambaixador de la Pau per la UNESCO el 1996.
Va morir en ser disparats almenys vuit trets al seu cotxe quan feia una gira a Guatemala i es dirigia a l'aeroport de La Aurora el 9 de juliol de 2011. El govern de Guatemala va informar al d'Argentina que aquest era un atac planificat. La premi Nobel guatemalenca, Rigoberta Menchú, va acudir a l'escena del crim i va dir que per a ella Facundo Cabral "era un mestre", i que ell "s'estimava Guatemala moltíssim".
Té uns textos riquíssims de contingut. Avui n’estava escoltant un que m’agrada especialment i que vull compartir aquí.
No estás deprimido, estás distraído
No estás deprimido, estás distraído. Distraído de la vida que te puebla, distraído de la vida que te rodea delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano, cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además, no es tan malo vivir solo. Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer y gracias a la soledad me conozco…… algo fundamental para vivir.No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie a Chopin a los 90, sólo por citar dos casos conocidos.
No estás deprimido, estás distraído. Por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza, por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas: te libera de cosas… te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela; por eso, lo que llamas problemas, son lecciones. No perdiste a nadie: el que murió, simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además, lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón.
Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Miguel Ángel, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas y nos aleja, porque nos hace desconfiados.
Haz sólo lo que amas y serás feliz. El que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible y sin esfuerzo, porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida. Luna_1
Dios te puso un ser humano a cargo y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz. Después podrás compartir la vida verdadera con los demás. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios y decide ahora mismo ser feliz, porque la felicidad es una adquisición. Además, la felicidad no es un derecho, sino un deber; porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio.
Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó matar a seis millones de hermanos judíos. Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el Pisco peruano, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileños, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, la música de Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven; las pinturas de Caravaggio, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.
Y si tienes cáncer o SIDA, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas: si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto (tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas)…y si le ganas, serás más humilde, más agradecido… por lo tanto, fácilmente feliz, libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente, como debe ser.
No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos y los jóvenes: te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medida. Ama hasta convertirte en lo amado; más aún, hasta convertirte en el mismísimo Amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría, pero no se nota porque es silencioso. Una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que destruye, hay millones de caricias que alimentan a la vida. Vale la pena, ¿verdad?.
Si Dios tuviera un refrigerador, tendría tu foto pegada en él.
Si El tuviera una cartera, tu foto estaría dentro de ella.
El te manda flores cada primavera.
El te manda un amanecer cada mañana.
Cada vez que tú quieres hablar, El te escucha.
El puede vivir en cualquier parte del universo, pero El escogió Tu corazón.
Enfréntalo, amigo -El está loco por ti!.
Dios no te prometió días sin dolor, risa sin tristeza, sol sin lluvia, pero El si prometió fuerzas para cada día, consuelo para las lágrimas, y luz para el camino.
“Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y un razones por las cuales sonreír”.

divendres, 22 de juny del 2012

El Primer ministre de les Illes Salomó

A Rajoy i a Espanya els han situat on els correspon: a Oceania, ben lluny, per tal de que no facin més el ridícul traient pit per aquests mons de Déu. Va ser en la conferència de l'ONU sobre el desenvolupament sostenible Rio+20 i diuen que va ser un error de protocol. Jo crec que no. Jo estic segur que van fer-ho saben ben bé el que feien quan, precedint la intervenció del president espanyol Mariano Rajoy, el president del plenari el va presentar en anglès com “el primer ministre de les Illes Salomó”, situades al Pacífic Sud.

Perquè aquests governants que tenim saben fer el ridícul com ningú. Sembla que es fan la competència uns als altres. Cada dia surt algú per veure si la diu més grossa que el del dia anterior…

Heu escoltat aquests dies això del rescat que no és rescat i que han buscat tots els eufemismes possibles per no dir la maleïda paraula?

Heu escoltat aquella senyora catalano-aragonesa parlant de “l’aragonès oriental” per no dir “català”, una altra paraula maleïda.

Ens governen inútils i d’aquesta manera serà difícil que aquest país del Pacífic Sud pugui sortir endavant. Per començar es neguen les evidències. Ja ho feia Zapatero amb la paraula “crisi” que també era maleïda i no es podia pronunciar quan ja la teníem al damunt i tothom la veia. I ara aquests Peperos fan el mateix! Ens venen a dir que no ens cal patir, que tot sortirà bé i que som millors que ningú. No ens cal patir, que el vaixell no s’enfonsa. Quan siguem al fons del mar ningú podrà dir res i ningú podrà reclamar amb la boca plena d’aigua.

I, entretant, mirant d’eliminar del mapa tot el que sigui català a Mallorca, al País Valencià, a l’ Aragó… Una batalla en tota regla! Però no se’n sortiran.

dimarts, 19 de juny del 2012

El futbol com a tapadora

He de confessar que m’agrada el futbol. Però també he de confessar que no m’agrada qualsevol futbol i encara m’agraden menys algunes de les coses que l’envolten. A l’entorn al futbol hi viuen i hi malviuen massa coses lletges, massa negocis tèrbols, massa diner negre i massa brutícia. El futbol mou massa diner i els futbolistes d’elit cobren també massa, sobretot en en temps de crisi i quan tanta gent ho està passant malament. De tant en tant es descobreixen algunes coses d’aquesta immensa cloaca, com és el cas recent d’Itàlia ara i com van descobrir-se fa uns anys enrere. En aquests fets hi estaven emmerdats dirigents, jugadors, clubs, àrbitres, la màfia i una mica “tutti quanti”.

En l’Eurocopa que es juga aquests dies tornem a veure coses massa fosques i vergonyants. Sembla que es mira massa poc on es juga i amb quines condicions es juga.Tant la UEFA com la FIFA sembla que només miren el negoci pur i dur i poca cosa més.Els drets humans sembla que no compten per a res, tal com passa -per altra banda- amb grans esdeveniments d’aquesta mena. Ara s’ha donat el vergonyós episodi a Ucraïna de l’holocaust de gossos i gats que viuen al carrer per tal d’embellir la ciutat i fer més bonic el teatre… I aquí no passa res i cap dirigent dirà ni piu. El futbol no pot servir de tapadora de la galleda de les escombraries.

El futbol com a esport no és això. El futbol com a espectacle i negoci és tot això i moltes coses pitjors. Potser seria el moment de recuperar una mica l’essència del futbol no us sembla?

Us deixo un text d’ Eduardo Galeano, autor a qui li agrada molt el futbol i que ha escrit textos molt bonics sobre aquest esport.

EL ESTADIO (Eduardo Galeano)

¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie.

En Wembley suena todavía el griterío del Mundial del 66, que ganó Inglaterra, pero aguzando el oído puede usted escuchar gemidos que vienen del 53, cuando los húngaros golearon a la selección inglesa. El Estadio Centenario, de Montevideo, suspira de nostalgia por las glorias del fútbol uruguayo. Maracaná sigue llorando la derrota brasileña en el mundial del 50. En la Bombonera de Buenos Aires, trepidan tambores de hace medio siglo. Desde las profundidades del Estadio Azteca, resuenan los ecos de los cánticos ceremoniales del antiguo juego mexicano de pelota. Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao. En Milán, el fantasma de Guiseppe Meazza mete goles que hacen vibrar al estadio que lleva su nombre. La final del Mundial del 74, que ganó Alemania, se juega día tras día y noche tras noche en el Estadio Olímpico de Munich. El estadio del Rey Fahd, en Arabia saudi, tiene palco de mármol y oro y tribunas alfombradas, pero no tiene memoria ni gran cosa que decir.

El fútbol a sol y sombra

dissabte, 16 de juny del 2012

Penediment i perdó (2)

Seguint amb el tema que va ser notícia ahir (el cara acara de Manrique i Caride) m’agradaria fer algunes reflexions que em sembla que són interessants. Són reflexions que m’han sorgit després de llegir algun article sobre el tema del perdó en general i sobre el fet en concret que es va produir ahir. No cal dir que no intento entrar en cap reflexió filosòfica perquè ni sabria fer-la prou bé i altres ja l’han fet abans, encara que no sempre es posin d’acord. Però sí que he trobat alguns aspectes comuns (la majoria són de MAURILIO FRANCO PÉREZ), que crec que són essencials per entendre el tema una mica millor. Els punts que voldria destacar són els següents:

1. M’alegro que a la sortida de la trobada Manrique l’hagués qualificat amb un 10. Vol dir que en va sortir satisfet i va trobar que va ser profitosa. Tant de bo la cosa segueixi.

2. He llegit que Caride no vol demanar perdó perquè per a ell el perdó té un sentit religiós. Prefereix dir que es penedeix del que va fer i que és conscient del mal causat. Em sembla que hauríem de donar per bona aquesta decisió i ja ens ja hauria de servir igualment perquè el que compta, en definitiva, és l’actitud interior que demostra.

3. Si no existís el perdó estaríem condemnats a triar una de les quatre opcions següents: perpetuar en nosaltres mateixos i en els altres el dany sofert, viure amb ressentiment, romandre aferrats al passat o venjar-nos. Cap d’aquestes coses resulta positiva ni a curt ni a llarg termini i cap d’aquestes coses ens fa sortir del bucle negatiu en el que estem endinsats.

4. El perdó vertader no és qualsevol cosa i cal allunyar-se d’algunes concepcions falses com la de que perdonar és oblidar. Perdonar no és oblidar perquè tots tenim memòria i no podem esborrar certes coses ni que vulguem. Al contrari, el procés del perdó exigeix ​​una bona memòria i una consciència lúcida de l'ofensa, si no, no és possible la cirurgia del cor que el perdó requereix. És una equivocació pensar que oblidar l'ofensa és senyal de perdó, perquè el mateix perdó ajuda a guarir la memòria, i el record de l'ofensa perd els seus nefastos efectes.

5. Perdonar no significa tampoc negar l'ofensa. Quan es rep un cop dur, una de les reaccions freqüents és negar el dolor i l'emergència d'emocions negatives. Aquesta reacció defensiva, si arriba a negar l'ofensa i si persisteix el reflex de defensa, pot ser contraproduent. La persona ofesa no ha d'ignorar ni la seva vergonya ni la seva còlera, sinó que ha de trobar formes d'expressió acceptables, ha de respectar la seva emotivitat.

6. Perdonar requereix no és només un un acte de voluntat sinó que és un procés més o menys llarg en funció de la ferida i reaccions de l'ofensor i els recursos de l'ofès. Per descomptat, la voluntat ha de cooperar en el procés del perdó, però no ho fa per si sola; cal mobilitzar altres instàncies de la persona: la sensibilitat, el cor, la intel·ligència, el judici, la imaginació i la fe.

7.Perdonar no pot ser una obligació sinó que és un acte lliure o no existeix. Reduir al perdó a una obligació moral és llevar-li el seu caràcter gratuït i espontani.

8. Perdonar no significa sentir-se com abans de l'ofensa.
Moltes persones confonen el perdonar amb el reconciliar-se, que vol dir seguir com abans. Com si l'acte de perdonar consistís a seguir tenint unes relacions com abans de l'ofensa. El perdó en si mateix no és sinònim de reconciliació, perquè pot tenir la seva raó de ser sense que aquesta existeixi.

9. Perdonar no exigeix ​​renunciar als nostres drets. Perdonar no significa renunciar als drets propis i que es faci justícia. El perdó que no combat la injustícia, lluny de ser un signe de valor, ho és de debilitat i de falsa tolerància, i incitarà a la perpetuació del crim.

10. Perdonar l'altre no significa disculpar. Perdonar no significa descarregar-a l'altre de tota responsabilitat per més que hi hagi moltes "raons", com l'herència, l'educació, la cultura ambiental etc. Però, si fos així, gairebé ningú seria responsable de les seves accions, per manca de llibertat suficient. Estar segur que l'ofensor no és responsable dels seus actes implica que, si no és estúpid, si més no és ximple.

11. Perdonar no és una demostració de superioritat moral. El perdó pot ser un gest molt subtil de superioritat moral; sota una aparença de benevolència i magnanimitat, es pot amagar un gran menyspreu per la persona ofensora. Com explicar que en ocasions es perdona, intentant donar una imatge de grandesa? No serà que tracta d'ocultar el seu dolor i profunda humiliació? Crec que es tracta d'ocultar la seva humiliació, amb gestos de generositat i misericòrdia. Fer això, és una caricatura de l'autèntic perdó. El veritable perdó neix de la humilitat del cor. Mentre que el fals perdó només serveix per humiliar l'ofensor. És una espècie subtil de venjança.

12. I pels que som cristians hem de pensar que perdonar no consisteix a traspassar la responsabilitat a Déu. "El perdó només correspon a Déu". Aquesta màxima s'ha interpretat com si l'ésser humà no tingués res a veure amb l'acte del perdó. L'aportació humana al perdó, per humil que sigui, té gran importància, i seria un mal pretext, per descarregar la nostra responsabilitat en Déu. Déu no fa per nosaltres el que correspon a la nostra iniciativa humana. Hem d'assumir les nostres ferides per penoses que siguin. Naturalment, això no vol dir que no anem a Déu, com un factor essencial en el perdó, però crec que hem de preparar en el pla humà, per obtenir la gràcia del perdó. Recordem, finalment, que, si bé emprendre la via del perdó veritable exigeix ​​molt valor, evitar cedir als miratges dels falsos perdons no requereix menys.

dijous, 14 de juny del 2012

Perdonar

Demà es farà realitat una experiència esperançadora que s’hauria de donar més sovint: demà es trobaran cara a cara Robert Manrique, una de les moltes víctimes de l'atemptat d'ETA a l'Hipercor del 19 de juny del 1987 amb  Rafael Caride Simón, un dels autors de la massacre, que va deixar 21 morts i nombrosos ferits. Rafael Caride Simón compleix pena de presó al centre penitenciari de Zaballa (Vitòria) i el maig de l'any passat va enviar una carta a Manrique demanant-li perdó. Mesos després s'ha concretat el contacte, que es farà a la presó alabesa demà divendres a partir de les 10 del matí i sense límit de temps.

Fets com aquest no haurien de passar desapercebuts i s’hi hauria de donar més relleu perquè és la forma d’arribar a l’autèntica reconciliació si es poguessin anar fent passos com aquest i si hi hagués bona voluntat per les dues parts.

No vull -ni puc- jutjar les consciències de cadascú, però una cosa m’ha entristit una mica quan he llegit la notícia. I és la disposició amb que intueixo que va a visitar Manrique a Caride  (i vull deixar clar que és una simple intuïció sorgida de les seves mateixes paraules). La notícia diu que no hi haurà cap intermediari i Manrique no preveu entregar-li cap objecte, ni carta ni fotografia. De fet, l'expresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) ha explicat que no tindrà cap contacte físic amb Caride per "respectar la dignitat" de les víctimes. Li traslladarà preguntes seves i d'altres víctimes i espera que el terrorista li demani perdó cara a cara i ho faci també a les altres víctimes i en públic. Moltes víctimes s'han posat en contacte amb Manrique per animar-lo en la trobada d'aquest divendres i han confiat en ell per decidir quin tipus de relació hi haurà durant la reunió.

I aquesta espècie de fredor i de buscada llunyania és el que no m’acaba d’agradar per part de Manrique, que inclús ha dit que si Caride li demana perdó “s’ho pensarà si el perdona”.

Entenc que perdonar sigui molt difícil en certes situacions, però és bàsic per reiniciar vides. I dic “vides” en plural, perquè són les vides tant del que perdona com la del que que és perdonat. Deia Mahatma Gandhi que “perdonar és el valor dels valents i que només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”.

Perdonar de cor i sentir-se perdonat és el començament del camí per curar les ferides i que ens fa ser millors. Els psicòlegs diuen que és una experiència alliberadora. Perdonar no és el mateix que justificar, excusar o oblidar. Perdonar no vol dir reconciliar-se perquè exigeix ​​que dues persones que es respecten mútuament, es reuneixin de nou. El perdó és la resposta moral d'una persona a la injustícia que l’altra ha comès contra ella. Un pot perdonar i no obstant això no reconciliar-se, com en el cas d'una dona contínuament maltractada pel seu company.

El fet de perdonar no esborra el mal fet ni treu la responsabilitat de l'ofensor pel dany causat. Tampoc nega el dret a fer justícia a la persona que ha estat ferida ni li lleva la responsabilitat a l'ofensor pel dany fet... Perdonar és un procés complex. És una cosa que només nosaltres mateixos podem fer... Paradoxalment, en oferir la nostra bona voluntat a l'ofensor, trobem el poder per curar-nos... En oferir aquest regal a l'altra persona, nosaltres també el rebem.

La pedagogia del perdó és fonamental per conviure, per començar un camí nou i per transformar la realitat. Quan no arribem a perdonar de tot seguim donant a qui ens va ofendre l’oportunitat de seguir maltractant o matant permanentment. En canvi, quan hi ha perdó sincer per part de l’ofès i el sentir-se perdonat per part de l’ofensor, d’alguna manera desactivem totalment l’arma mortal, la causa de la ferida perquè aquella situació violenta ja no es tornarà a produir més. S’hauran establert uns llaços nous basats ja no en l’odi sino en l’amor.

Per aquest motiu, situacions com la que es produirà demà les considero tant importants i de cor desitjo que vagin bé i se’n puguin produir moltes més pel bé de tots.

dimarts, 12 de juny del 2012

A alguns encara els queda dignitat

No anem massa sobrats de qualitats i virtuts i, en canvi, ens sobra massa defectes i vicis. I em refereixo tant pel que fa a l’aspecte personal com al social. I una d’aquests qualitats que no es fan gaire patents és la dignitat, una qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se i no tolera d'ésser ofès. És allò que alguns tenen com a principi de que prefereixen morir dempeus que no pas viure agenollats.

Darrerament –i no és només d’ara, sinó que ja massa anys que dura- sembla que gaudeixin ferint la dignitat de Catalunya i d’alguns catalans des de molts llocs, però especialment des del Govern de Madrid, d’algunes altes institucions de l’ Estat i dels seus representants “regionals”. Això és el que ha passat amb motiu de la mort de Josep Lluís Bausset i Ciscar (Paiporta, 19 d'agost de 1910 - L'Alcúdia, 3 de juny de 2012), que fou un mestre, activista cultural i polític valencià.

Reconec que no el coneixia, la qual cosa no treu que fos molt conegut, reconegut i valorat al País Valencià. Però amb motiu de la seva mort vaig llegir una notícia que em va alegrar i que em va fer pensar que encara hi ha esperança de tirar en nostre país endavant mentre hi hagi persones que tinguin dignitat, com l’ha tinguda la seva família. Us ho explico tal com ho he llegit al diari digital VILAWEB.

La família de Josep Lluís Bausset ha retornat els telegrames de condol enviats pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, i pel el conseller Serafín Castellano perquè havien estat escrits únicament en castellà. Un dels seus fills explica que no els han retornat per ser escrits en castellà 'sinó per haver menyspreat la llengua' que el seu pare 'va defensar tota la vida'.

També diu que agraeixen les mostres de condol del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, que els ha fet arribar una carta, en aquest cas, en català.

El mestre, activista i polític Josep Lluís Bausset es va morir diumenge passat a l'Alcúdia. Tenia 101 any, i deixava una llarga trajectòria de compromís cívic amb la nació l'havia portat a rebre molts homenatges i reconeixements els últims anys de vida.

 

El director del diari, Vicent Partal,  fa notar Josep Lluís Bausset tenia cent un any i des de la seua més tendra joventut no havia parat ni un segon de treballar pel País Valencià, per la nació catalana i per una societat més justa. Per això crec que, precisament en uns moments en què sentim tanta tristesa i desconcert per com van les coses i per com les porten els qui tenen la responsabilitat de dirigir la cosa pública, el seu exemple és un revulsiu que cal posar en relleu i honorar com cal.

Quan fa uns quants mesos li van retre un homenatge més que merescut a València i quan la Muixeranga va sonar en honor seu va posar-se dempeus, malgrat l’edat i malgrat l’evident dificultat física, fet que emocionà tothom. Podia haver restat assegut i ningú no se n’hauria estranyat ni li ho haguera retret de cap manera. Però, com havia fet tota la vida, es va posar dempeus, no perquè els altres li ho reclamaren, sinó perquè ell volia. La força interior que el va obligar tota la vida a ser un home honest, lliure i responsable és, en definitiva, l’origen de l’estatura moral que tots li reconeixem avui.

D’això jo en dic dignitat. I cal que aprenguem la lliçó.

 

diumenge, 10 de juny del 2012

D’aquí a la presó

Si fóssim un país normal construiríem urgentment presons per tal d’engarjolar un munt de gent. Tanta, que les actuals presons no donarien abast.

Ens han enganyat tanta gent -de tots els partits- que en un país normal els jutges no sabrien per on començar.

Podrien començar per tots aquells polítics que fan fer lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir ells i  –de al mateix temps- poguessin engreixar els números dels partits i dels seus dirigents. Hi havia tant diner a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots. Van fer servir el diner públic sense seny i pensant-se que això era xauxa. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava vots. Tot el munt d’aeroports que ara no tenen avions quants diners han costat? Les línies d’AVE sense viatgers, quan han costat? Les obres públiques sense cap sentit quan han costat? És clar que, a canvi, aquests mateixos partits han rebut centenars de milions de préstecs per anar guanyant les eleccions, ara un després un altre, que no tornen, i han pogut col · locar en els seus consells d'administració, o en els d'empreses participades, a dotzenes d'ex dirigents o socis.

Podríem seguir per jutjar –i empresonar- els capitostos dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè sabien que algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells. Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de l'univers, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven la nostra economia entre les més vulnerables del planeta.

Aquí tothom va fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els pobres desgraciats que no entenen res d’economia- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que ho deien de catastrofistes.

En aquest país hi han hagut molts irresponsables, molts mentiders i molts dirigents amb mala fe que ara s’haurien d’asseure als tribunals però que no tinc esperança de poder veure. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït al robatori sabent que tot quedaria impune. Per exemple, l’actual ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: "no existeix una 'bombolla immobiliària' (...) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l'oposició que parla insensatament de l'economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l'economia del país i en el qual treballen prop d'un milió de persones "(El Mundo 2 octubre 2003). I el que més tard seria ministre d'Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa "no saben res d'economia" (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d'Espanya que havia col · locat el PP, Caruana, es passava per l'arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d'un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla (i d’on he tret les principals idees d’aquest post), els dirigents d'un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels espanyols, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment es folressin a costa de tots els espanyols.

I ara tot això ha esclatat i ja no poden dissimular més. Així i tot, surten els actuals dirigents espanyols fent-se els milhomes, negant l’evidència i fent servir eufemismes. Tenen la cara de dir que això no és cap rescat i que encara hi sortirem guanyant. On és la solidesa d’alguns bancs tan ben protegits? On és aquella grandesa que ara s’ha convertit en ridiculesa?

Potser ha arribat el moment de demanar-los comptes a tots i fer-los fora per sempre,després d’haver-se assegut al banc dels acusats. A veure si d’una vegada per totes podem fer net de tanta porqueria.

divendres, 8 de juny del 2012

“Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure”

 

Aquests dies celebrem el Corpus, dia de la Caritat dedicat a l’ajuda als germans. La campanya institucional d’enguany recomana “Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure”. És una apel·lació al nostre compromís personal i social, com a membres d’una mateixa comunitat global, la família humana. És un crit per tal de que prenguem consciència de que ens en sortim tots o no se’n sortirà ningú.

Temps enrere potser potser no ens semblava tan urgent ser solidari perquè la pobresa no la vèiem tant a prop (la qual cosa no volia dir que no hi fos). Actualment és tan evident, tan visible, la tenim tant a tocar de casa, la trobem tant a cada cantonada, que em sembla que aquest lema d’enguany és molt encertat. Hem de viure de forma més solidària si volem subsistir com a humanitat. Ja no és només una crida als cristians, sinó que és una crida a tothom que tingui una mica de cor i de sentit comú. Hem de canviar d’estil de vida al que estàvem acostumats perquè ja veiem on ens porta. No és urgent rescatar països, sinó que el que és urgent és rescatar persones. I potser seria necessari i el moment oportú per preguntar als Governs si abans de rescatar els bancs no caldria rescatar les persones. Si ells no ho fan, potser ho haurem de fer nosaltres, entre tots, començant pels que tenim més a la vora.

I cóm podem començar? Potser podríem mirar de viure el decàleg de la senzillesa.

1. Viure la senzillesa és no necessitar tenir moltes coses per ser feliç, i no caure en el consumisme ni en les modes que ens obliguen a comprar tot el que surt nou, tot allò que acaba de sortir.

2. Viure la senzillesa és tenir més alegria a donar, a compartir, que a rebre, perquè has descobert el poder misteriós de la paraula gratuïtat.

3. Viure la senzillesa és buidar el cor de totes les coses innecessàries que l’ocupen i omplir-lo del tresor de l’amistat, la proximitat i de la trobada humana amb els altres.

4. Viure la senzillesa és creure que la teva vàlua i dignitat està en tot el que ets com a persona, i no el que tens o en la posició social que ocupes.

5. Viure la senzillesa és solidaritzar-te amb tants germans de la família humana que viuen injustament en la pobresa i la necessitat, i mobilitzar-te i implicar-te perquè no vols viure millor que ells.

6. Viure la senzillesa és posar la confiança i la seguretat no en el diner o les possessions, sinó en els béns espirituals, en les conviccions i creences, en la Fe, en les capacitats, en la teva força interior i en la dels qui t’estimen i et valoren.

7. Viure la senzillesa és treballar per viure, i no viure per treballar.

8. Viure la senzillesa és gaudir dels innombrables obsequis que la vida, la natura, et fa constantment cada dia i que passen desapercebuts per a la majoria de la gent.

9. Viure la senzillesa és respectar la naturalesa i tenir-ne cura amb la teva forma de viure, reciclant, reutilitzant i reduint el consum innecessari.

10. Viure la senzillesa és utilitzar els teus diners perquè tu i la teva família visqueu amb dignitat, i perquè els altres també puguin viure amb dignitat si els inverteixes en la banca ètica i si t’acostumes a exigir productes que provenen del comerç just i del comerç local.

Si vivim així, contribuirem a fer possible una societat més humana i més humanitzadora i ens convertirem en un senyal d’ESPERANÇA en aquest món.

dimecres, 6 de juny del 2012

Beatus ille

1-2

El Salvador, un seguidor del meu blog i també blogaire i traductor al català de poemes i cançons que podreu trobar al seu blog http://eltraductorcatala.wordpress.com/ , m’escriu un amable correu dient que li ha agradat i l’ha colpit l’entrada que feia ahir parlant del “Moviment Slow”, sobretot pel fet que acabava de tornar d’un viatge a l’illa de Còrsega. M’explica el següent:

1-6“He passat tres setmanes en un poblet perdut a les muntanyes vivint en una casa construïda el 1683. El poble té uns 40 habitants, una sola botiga com les que hi havia a Catalunya fa cent anys, una petita fàbrica artesanal de formatges i una dona que feia borregos de castanyes.

En aquest poble, com quasi a tot arreu a l’illa, ningú tenia mai pressa. A migdia els gossos dormien a la plaça (mira les fotos que t’envio) i les vaques, sense pastor, es passejaven pel mig de la carretera.

Imagen2Ahir quan vàrem arribar a Barcelona ens va xocar el fet de què aquí tothom corre, als carrers, a les carreteres, a les botigues. Sembla que tothom hagi d’anar a apagar un foc”.

Trobo que té tota la raó. Recordo que quan era jo estudiant i traduíem textos llatins em van impactar les Èglogues  de Virgili on es parlava de la felicitat que proporcionava el contacte amb la vida rural. D’aquí ve l’expressió beatus ille, convertit després en tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d'un vers de les Èpodes d'Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradisíac i rural que evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat. . El beatus ille s'entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l'oci en el camp. Horaci l'incorpora en les seves odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.

Ja sé que la vida del camp no sempre és tan idíl·lica ni tan senzilla com els poetes i escriptors ens pinten. La vida del camp és una vida dura (sobretot abans, quan encara no hi havia maquinària i les feines es feien a mà) però també és una vida agraïda. El fet és que molta gent de ciutat ha tronat al camp i alguns que potser no no l’havien descobert, s’hi han quedat quan han vist que actualment s’hi pot viure molt millor que a la ciutat.

I per acabar d’arrodonir el tema, he recollit uns quants consells que m’han semblat prou interessants per tal d’ajudar a calmar l'enrenou quotidià:

-Pren-te una infusió amb els peus recolzats fora de la finestra.

-Inverteix qualitat de temps a la banyera, i si és acompanyat millor.

-Escriu aquestes paraules en un lloc visible: Fer diverses tasques alhora és no fer-ne cap bé.

- No et vegis forçat a respondre amb rapidesa, pren-te el teu temps.

-No portis rellotge; no et preocupis que ja sabràs l'hora.

-Badalla sovint. Badallar és bo per a la salut.

-Escolta una peça de música de Mozart en el seu tempo original.

-A l'aixecar-te dedica temps per esmorzar tranquil i visionar el dia que tens per davant.

-Practica un hobbie assossegat ... Pescar, pintar, plantar, però tracta de fer una sola cosa alhora.

-Menja poc a poc. Gaudeix de la soledat o d'una conversa si estàs amb gent.

- Fes migdiada i pren-te una hora extra al llit, t'ho mereixes.

-Escriu qualsevol cosa.

-Submergeix-te en el dia que has tingut.

-Surt de casa i practica el noble art del “dolce fare niente”.

-Llegeix un diari, observa les façanes ...

-Sopa un menú amb alt contingut en fruites i verdures. 

–Llegeix un llibre al llit, abandona't als teus pensaments i flueix.

Ja veuràs com la gent dirà: Beatus ille!

dilluns, 4 de juny del 2012

Moviment SLOW

Han hagut de passar 25 anys perquè la aquest moviment conegut amb la paraula anglesa “SLOW” comenci a guanyar pes específic a tot el món. Fidel a la seva bandera, la propagació s’ha fet sense pressa, però sense pausa. La seva influència s'ha fet notar més a Europa que en cap altra banda, encara que milers de persones viuen sota el mantell del dinamisme slow per tot el planeta.

A mi m’agrada aquesta filosofia. Per això el meu blog es diu A PEU i té com a lema “Caminant a poc a poc, s'observa millor la vida”. Jo diria que no només s’observa millor la vida sinó que es viu millor. El que passa és que no sempre sabem anar a poc a poc, ni sabem viure en plenitud –i, per tant, lentament els petits moments de cada dia, que acostumen a ser més importants i necessaris del que ens podem imaginar. Massa sovint busquem el moviment pel moviment, som culs inquiets, necessitem grans viatges, necessitem grans experiències vitals, necessitem canviar de feina i de lloc… I tot plegat per no arribar enlloc la majoria de les vegades i quedar més insatisfets que mai. És necessari córrer per viure en plenitud?

El moviment Slow té la seva gènesi a la Plaça d'Espanya romana, l'any 1986. El seu naixement és indissociable de certa actitud contestatària en clara oposició a l'americanització d'Europa. Quan el periodista Carlo Petrini va topar amb l'obertura d'un conegut establiment de menjar ràpid en aquest enclavament històric de la capital italiana, alguna cosa es va remoure en el seu interior. Definitivament, s'havien traspassat els límits de l'acceptable i va entendre, de forma gairebé visionària, els perills que planaven sobre els hàbits alimentaris de la població del vell continent, ofuscat per imitar el tempo vital marcat a l'altre costat de l'Atlàntic. La resposta no es va fer esperar, fundant-se la llavor del moviment, Slow Food. La idea era simple; protegir els productes estacionals, frescos i autòctons de l'assetjament del menjar ràpid i defensar els interessos dels productes locals, sempre en un règim sostenible, a través del culte a la diversitat, alertant dels perills evidents de l'explotació intensiva de la terra amb fins comercials. A darrere de Slow Food, apareixerien noves aplicacions a altres àmbits essencials de les nostres existències com el sexe, la salut, el treball, l'educació o el lleure que acabarien per conformar les àrees d'influència del moviment Slow.

Per si en voleu saber més coses sobre aquest moviment podeu anar a http://movimientoslow.com/es/filosofia.html

Per què sempre tenim pressa?

Per a què fem totes les coses a contrarellotge?

Per arribar abans ... on?

Al final?

Al final de què? .

Com diu l'escriptora Isabel Allende, a "Afrodita":

Vivim corrent per arribar abans a la mort.

diumenge, 3 de juny del 2012

Diccionario Biográfico Español

Ejpaña no té remei. Ejpaña és Ejpaña i es veu que porta des del seus origens uns gens que fan que sigui impossible que pugui canviar. Seguirà sent la “gloriosa Ejpaña” de sempre, concebuda de tal manera que la major part del seus súbdits no hi caben i constantment els conviden a marxar-ne com més aviat millor.

Llegeixo que ara fa més o menys un any els diaris anaven plens amb la notícia de que la Real Academia de la Historia (per què –em pregunto jo- en aquest país tot ha de ser Real, des d’un club de futbol fins a una Acadèmia?) havia editat un diccionari biogràfic i havia decidit encomanar la biografia del General Franco a un tal Luís Suárez (un senyor amb nom de futbolista) que havia tingut un alt càrrec amb el mateix Franco, que és membre de l’ Opus Dei, que ara mateix és membre la Fundación Francisco Franco i president de la Hermandad del Valle de los Caídos. Recordo bé haver-me’n fet ressò en aquest mateix blog de la notícia i en vaig fer un comentari.

Doncs bé, havent vist la polseguera que va aixecar la notícia de com aquest senyor havia redactat aquesta biografia, la mateixa Acadèmia va decidir crear una comissió que estudiés l’assumpte. Doncs sabeu què ha passat? ha passat el que us podeu imaginar: que aquesta mateixa comissió ha decidit donar per bo el perfil que va escriure Luís Suárez. Cal recordar que aquest senyor deia exactament això:

Franco NO fue un dictador, fue un general valeroso y católico, un "jefe riguroso y eficaz", que participó en un golpe de Estado con el único fin de restaurar la monarquía democrática.

Aquest mateix senyor en un article titulat Hablemos de Franco, publicat l’any 2007 deia el següent:

 “Franco vivió, gobernó y murió siempre como católico. Así lo han reconocido amigos y enemigos. Fue el último de los grandes Jefes de Estado que invocó esta condición como un sometimiento. Los tiempos habían cambiado y él contaba con edad suficiente para no comprender qué ventajas podían lograrse con este cambio: si el aborto, la eutanasia, la homosexualidad y la manipulación de la vida genética humana deben reputarse como bienes, según ahora se dice, es indudable que él era incapaz de entenderlo. Su obra es como cimiento invisible para el nuevo edificio. Deberíamos pensar más en los aspectos positivos y menos en los fallos que, como en toda obra humana, no pueden faltar”.

Cal fer notar també -ja que hi som posats- que aquesta desastrosa i faraònica obra de 50 volums, que han parit els eminents acadèmics espanyols sense cap mena de vergonya, ens ha costat a tots els que encara som espanyols encara que no vulguem 6,4 milions d’euros. Si hi ha algun despistat que el vulgui comprar li costarà només 3.355 euros. I entre tots els espanyolets haurem de pagar 163.790 euros a l’any per poder tenir actualitzada (actualitzada?) aquest diccionari que ens hauria d’omplir de vergonya pel sol fet d’existir i que ningú sigui capaç de parar aquest desastre. 

I després volen que creiem en la democràcia i en la política? No són capaços ni de dissimular el franquisme que està encara enquistat al moll de l’os de les institucions espanyoles i que no hi ha forma d’eliminar. Un diccionari com aquest és la conseqüència i el resultat de tota una mentalitat que encara existeix en moltes institucions.

Un exemple el tenim en una altra Acadèmia –la Real Academia de la Lengua- on ja en el segle XXi encara hi trobem definicions com aquestes:

gobernante.

(Del ant. part. act. de gobernar).

1. adj. Que gobierna. Partido gobernante. U. m. c. s.

2. m. coloq. Hombre que se mete a gobernar algo.

gobernanta.

1. f. Mujer que en los grandes hoteles tiene a su cargo el servicio de un piso en lo tocante a limpieza de habitaciones, conservación del mobiliario, alfombras y demás enseres.

2. f. Encargada de la administración de una casa o institución.

El gobernant, HOME, governa un estat.

La gobernanta, DONA, governa, com a molt, casa seva, o un hotel (netejant catifes, ordenant roba als armaris i cosetes semblants. Estem ben arreglats no?

divendres, 1 de juny del 2012

Somrigui: demà tot pot ser pitjor

Aquesta podria ser la filosofia de Murphy: “Somrigui, demà tot pot ser pitjor”. I això és el que ens passa cada dia quan ens llevem i escoltem la ràdio: les notícies cada dia són pitjors, tot i semblar impossible. Quan va entrar Rajoy de President alguns  (no era el meu cas) hi van posar la confiança pensant que no ho podia fer pitjor que Zapatero: Error! Zapatero quedarà com un gran estadista al costat d’aquest home que intenta governar i que no sap on va. És com aquells mals estudiants, que no només no estudien sino que no saben ni copiar als exàmens.

Rajoy va dir tantes mentides com va poder per poder arribar a President i ara surten totes al descobert i ens les hem d’empassar. Entre que m’enganyin i estar informat de la veritat, prefereixo la segona cosa. La veritat sempre és més consistent que la il·lusió, encara que aquesta veritat sigui amarga i gens agradable d’escoltar. Tots intuíem que la crisi seria forta i els entesos que volien ser sincers ja vaticinaven des de feia temps que venien temps durs. Zapatero es va enganyar ell mateix, va tancar els ulls a la realitat i ens va enganyar a tots plegats. Rajoy sabia exactament com trobaria les coses i també va intentar enganyar-nos fent promeses que sabia que no podria complir. Però la gent, com que acostuma a ser una mica curta de vista, se’l va creure i li va donar la majoria absoluta. I ara és quan ens trobem cada dia amb la crua realitat.

Voleu recordar algunes de les coses que va dir Rajoy?

-“No subiremos los impuestos”. “No habrá copago”. “No abarataremos el despido”. Ho va repetir ell i tota la gent del PP els mesos anteriors a les eleccions.

- “Quiero dejarlo muy claro para que nadie se llame a engaño. Nos vamos a oponer a cualquier subida de impuestos. Subir los impuestos hoy significa más paro y más recesión y darle un vuelta de tuerca más a la maltrecha economía de las familias y las empresas”. Rajoy a Soutomaior (setembre de 2011).

- “El PP no pretende abaratar el despido, sino promover que el contrato indefinido sea la regla general”. Twitter oficial del PP, recollint declaracions a Tele 5 de Rajoy (setembre de 2011).

- “Una amnistía fiscal sería impresentable, antisocial e injusta”. “Se les está diciendo a los ciudadanos que pagan que les van a subir los impuestos y a los que defraudan que se los van a perdonar”. María Dolores de Cospedal (juny de 2010).

- “Le voy a meter la tijera a todo salvo a las pensiones públicas, a la sanidad y a la educación”. Rajoy (4 noviembre 2011).

“Nuestro objetivo es avanzar en la consolidación fiscal y cumplir impecablemente con nuestros objetivos de déficit” Rajoy (diciembre de 2011).

“Yo no soy como usted. (…) Le subió el IVA a la gente y no lo llevaba en su programa (…) Yo lo que no llevo en mi programa, no lo hago”. Rajoy a Rubalcaba, al debat electoral (novembre de 2011).

- “Decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excusas: llamar al pan, pan, y al vino, vino”. Rajoy, el dia de la seva investidura (desembre de 2011).

Ha fet tot el contrari del que deia, punt per punt. I per no reconèixer les mentides que va dir, ho tapa tot amb eufemismes com per exemple a la amnistia fiscal “una ley de regularización”; a la reforma laboral “flexibilización de las condiciones para evitar el despido”; a les tisorades sanitàries “copago progresivo de los medicamentos”; a l’augment del IRPF “recargo temporal de solidaridad” i al de l’ IVA “subida de impuestos indirectos en términos hacendísticos”.

Mireu: es pot criticar el President Mas per moltes coses, però no perquè no hagi dit les coses pel seu nom i hagi parlat “clar i català”. Reconèixer la realitat és el primer pas per poder-la canviar. Doncs, a Madrid ni això!. Per això em fa molta ràbia escoltar segons qui  donant totes les culpes a les autonomies. Algunes potser sí, però altres en deuen tenir força menys de culpa, no us sembla? A Catalunya no ens paguen ni els deutes i ens tenen agafats pels pebrots i resulta que encara som nosaltres els únics culpables. Els que diuen això voleu dir que no erren el tret? Voleu dir que no pixen fora de test? Voleu dir ho haurien de canviar de punt de mira? Voleu dir que amb aquesta gent que ens governa ens en sortirem? Voleu dir que no seria millor que vinguessin de fora i ens intervinguin d’una vegada? .

Com diu Murphy: “Somriguem, demà tot pot ser pitjor”.