dimarts, 31 de juliol del 2012

Pepe Mujica: Un home lúcid i honest




El president de l’ Uruguai, José Mujica, és un home lúcid, honest, senzill, sense gaires estudis però és un home que parla clar i directe com la gent del poble. El seu discurs a la Cimera de Rio de Janeiro ha estat comentat i aplaudit per tot el món. Va parlar davant representants dels 139 països present a la Cimera sobre “Desenvolupament Sostenible” inaugurada pel Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-moon.


He volgut recuperar aquest vídeo perquè crec que val la pena escoltar-lo amb atenció i difondre’l. Són veritats que no estem massa acostumats a escoltar en boca de polítics que, lamentablement, estan per altres coses. No va proposar plans ni va fer promeses. Ho va fer llençant a l’aire preguntes tan fonamentals sobre l’actual situació de la humanitat que sembla que podrien pecar d’innocents però que són preguntes que remouen la consciència de les persones i del món si ens les féssim seriosament.


Només cal anar als comentaris que van fer a You Tube els que el van veure i escoltar per veure l’admiració que desperta aquest home a tot el món. Necessitem presidents com ell. El món necessita polítics així si volem sortint-nos-en.
I, per acabar d’arrodonir aquest discurs i demostrar que aquest home parla seriosament i que es creu el que diu, vull mostrar-vos aquesta foto d’ell i la seva esposa -la senadora Lucía Topolansky- a casa seva preparant-se el dinar. Només cal veure com viuen per saber com són: donen el 90% dels seus sous de President i de Senadora i viuen d’una forma senzilla i discreta en la seva casa de sempre, una casa de camp amb ben poques comoditats.
Val més un gest que mil paraules! La felicitat, com les grans persones, es troba en les petites coses de cada dia.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Ja no ens alimenten molles…

Tot explota pel cap o per la pota

 

Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.

Les molles volen al vent.
Diuen: Si no et donen, pren.
No és de lladres dir: Amén.
Quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem.
Mullant d'or al qui ens la pren.

Es qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l'explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l'ocasió.
I allò que es diu, amb passió.
Fer valer nostra raó,
perquè...
ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995)

Aquesta cançó de l’ Ovidi l’hauríem de llegir i cantar cada dia. És tan actual com en els seus millors temps i l’estem oblidant massa sovint. Dia sí, dia també, des de Madrid ens estan robant el pa i la sal. Dia sí, dia també, ens roben els diners i la dignitat. Quan ens en adonarem no ens quedarà ni forces ni dignitat per reaccionar. Ens tenen agafats pels c…. per tal que a fi de mes haguem de recórrer al Papa-Estat per demanar almoina i poder pagar les nòmines. I ho hem de fer de genollons i quasi demanant perdó, tot i essent calers nostres. Ens donen els calers que ens han robat abans!

A Madrid ja fa temps que no els agrada res del que fem o proposem els catalans. I encara que sigui el mateix Parlament de Catalunya qui determini les coses que volem, els s’ho passen pel forro amb total impunitat i encara burlant-se de tots nosaltres. La seva idea de democràcia sembla que la van aprendre amb en Franco. Ja es van passar pel forro l’Estatut i ara ni es dignaran escoltar la proposta de Pacte Fiscal que els proposaran. No cal tenir-hi massa esperances i no cal perdre-hi massa temps ni esforços.

El mateix Ovidi va dir en una altra ocasió aquesta frase lapidària: “T'adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense”. És la mateixa gent que no els agrada res del que fem o diem; que no poden suportar que Catalunya tingui iniciatives o que tingui ganes de ser alguna cosa diferent. És la mateixa gent que ja no ens suporta i només ens aguanta perquè sap que som els que més paguem. Per això no volen que marxem i ens aguanten com una puça molesta que algun dia liquidaran fent servir les males arts de sempre.

“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent”. Per sort, sembla que el camí que la història va marcant inexorablement és aquest i el poble català cada dia serà més conscient de que no en té prou amb molles i que necessita el pa sencer per poder-se alimentar. Per això actes com el que es va fer ahir a Girona -i que podeu consultar a la seva pàgina web http://www.catalunyavolviureenllibertat.cat/ -   es fan cada dia més imprescindibles per adonar-nos de la pura i crua realitat. El camí cap a la independència està traçat i l’anirem fent de mica en mica.

 

dissabte, 28 de juliol del 2012

Valors humans i valors cristians

del

Vistes les reflexions i propostes del bisbe Novell sobre la Nova Evangelització i, en concret, sobre la pastoral infantil i juvenil (en concret sobre l’elecció de monitors d’esplai i caps d’agrupaments escoltes d’algunes parròquies) m’agradaria fer les meves pròpies reflexions, extretes algunes d’elles de Jesús Peláez i deixar algunes preguntes a l’aire.

-Per què aquesta distinció tan maniquea entre valors humans i valors cristians?

-Per què –tal con diu el teòleg Juan José Tamayo- l’ Església ha passat de la “modernització del cristianisme” propugnada pel Concili Vaticà II a la “cristianització de la modernitat” a través del programa de l’esmentada Nova Evangelització dissenyat des de Roma i portat a la pràctica per uns determinats moviments eclesials, que són el braç executor de l’actual pontífex: carismàtics de tipus pentecostalista, o els moviments integristes, com l’ Opus dei, els legionaris de crist, els Kikos, Solidalitium, etc.?

- Si Jesús apareix en els evangelis com el punt de trobada entre la cimera o prototipus de l’ humà (el Fill de l’ Home) i la realitat de Déu (el Fill de Déu), per què seguim insistint en trobar Déu al cel i no pas en el més profund de l’ ésser humà, que és on habita Déu? La transcendència es fa immanència i el cristià ha de trobar Déu no tant el el temple sinó més aviat en el proïsme, tal com diu Bonhoeffer.

-Per què els agradada tant fer el tall brusc i sense cap tipus de connexió entre la humanitat a la divinitat si no hi ha cap necessitat de superar el natural profund pel sobrenatural, ni l’humà pel diví, ni la raó per la fe?. Tot al contrari: quant més natural i humà, més sobrenatural i diví; quant més raonable, més creïble.

-Si aquest és el projecte de Déu sobre l`ésser humà ens podem preguntar si existeixen uns valors especialment cristians o si més aviat és l’evangeli qui propugna valors purament humans que ajudin a tota persona a aconseguir la seva plena maduració. Dit d’una altra manera: hi ha una moral específicament cristiana? Els criteris ètics generals són diferents dels cristians?

-Valors humans com la llibertat, la igualtat, l’obertura a l’altre, l’amor solidari o l’austeritat solidària no han de ser també valors cristians? Dit d’una altra manera: es pot ser cristià sense aquests valors? Per què es posa tant d’èmfasi en altres coses molt més secundàries  i es deixa de posar en les coses fonamentals? La Nova Evangelització aproparà els joves i els no creients a Crist o més aviat els allunyarà? No s’assembla la jerarquia eclesiàstica a una gerontocràcia vestida de manera estranya que ha perdut el contacte amb la realitat?

-Amb la Nova Evangelització transmetrà l’Església (no només la jerarquia, sinó tots plegats) els valors que propugna l’ evangeli o més aviat ens allunyarem d’aquests mateixos valors? M’ho pregunto molt seriosament.

dijous, 26 de juliol del 2012

“Operació Garzón”

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental 'Operació Garzón' i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: 'Garzón va vulnerar els drets humans amb l'Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d'haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.'

El documental es pot comprar enviant un correu a: correu@llibertat.cat.

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

dimecres, 25 de juliol del 2012

Crítiques benignes

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d'aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l'àmbit cultural del municipi. Els veïns, d'altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l'ideari d'Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m'han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l'he feta més d'una vegada. Amb motiu d'alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l'afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me'l va fer conèixer (només ella n'ha conservat la memòria viva), ara crec en l'Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l'anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: "Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna".

Certament, no és l'Església que voldria, ni ben segur, l'Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l'Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l'Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d'una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l'Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l'Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d'aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d'esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l'Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l'atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m'aprecien i m'estimen molt més del que em mereixo, que d'alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva "pobra, bruta, trista, dissortada" Església.

Mossèn Jesús Huguet

dilluns, 23 de juliol del 2012

Tot ha de quedar impune?

Espanya no és el Regne d’ Espanya. Espanya és el Regne de la Impunitat perquè aquí sembla que a alguna gent no se’ls demani comptes.

Es veu que es poden demanar comptes a un arquitecte si li cau un edifici. Es pot demanar comptes a un metge si no cura prou bé. es pot demanar comptes a un mestre si no ensenya tal com li manen… Però aquí no es demana comptes als banquers, ni als polítics, ni al Rei, ni als bisbes. Es veu que al Regne de la Impunitat certes coses queden impunes per sempre.

Els bancs han empobrit i han portat a la misèria a molta gent amb el consentiment dels polítics. Aquí hi ha hagut molta gent que no ha vigilat ni ha controlat prou i ara no són ells qui ho paguen. Ho paguen els de sempre: els més pobres.

Les guerres deixen morts. Certes polítiques socials i econòmiques també en deixen i sembla que no passi res. Als criminals de guerra se’ls busca, se’ls jutja i se’ls engarjola. Als polítics i als banquers sembla que ningú gosa tocar-los. Deuen ser d’una casta especial. Ni que s’equivoquin no els cal demanar perdó. Heu vist algun polític demanant perdó'? Heu vist algun banquer tornar els diners que ha guanyat a l’esquena de molta gent? Aquí es poden fer aeroports que no tenen avions, però que tenen director cobrant un bon sou. I no els cau la cara de vergonya. Aquí es pot anar fent línies d’ Ave noves -que seran deficitàries- mentre el país s’omple d’aturats i de misèria. I no els cau la cara de vergonya i ningú ho impedeix…

Quan començarem a demanar responsabilitats? Quan aquest Regne d’Espanya deixarà de ser el regne de la Impunitat?

dissabte, 21 de juliol del 2012

El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

dijous, 19 de juliol del 2012

MOTXILA21




Motxila21 és un grup de música format per 12 nois amb Síndrome de Down i 9 voluntaris, sorgit per l'amor a la música i l'esforç de la superació.
D’on sorgeix el nom del grup? La Motxilla és aquesta "càrrega" que porten a l'esquena aquestes persones per ser com són i el 21 fa referència al cromosoma 21 que marca la seva diferència amb la resta de persones. Aquest cromosoma que fa que les persones amb Síndrome de Down siguin el que són: Persones que necessiten expressar-se, divertir-se, comunicar-se. En definitiva, fer el que tots desitgem i estimem.
El grup sorgeix l'any 2005 per iniciativa de Mari Jose (ajudant de saxos), mare de Borja, un xaval amb Síndrome de Down i Ainhoa ​​(acordió) germana de Aintzane, també amb Síndrome de Down, a causa de la inquietud d'ambdues per la música i la discapacitat. Posteriorment, es va demanar ajuda a Mikel Barrenetxea (direcció i plats) i també es van unir al grup Maribi (timbal) i Ainhoa ​​(baix). Va ser llavors quan aquell grup de percussió, es va convertir en Motxila 21.
Les seves variades melodies es barregen amb les veus. Els seus ritmes accelerats es barregen amb la més enèrgica melodia. L’agitada personalitat d'alguns es barreja amb la quietud d'altres. Però el talent i la creativitat són de tots ells.
Tots naixem amb una motxilla a l’esquena. Això sí: alguns la porten plena de pedres i d’altres de monedes d’or. Però cadascú ha de portar la seva i, el que és més important, ha d’aprendre a portar la pròpia motxilla.
Diuen que hi havia uns joves deixebles d'un monjo tibetà que li demanaven insistentment que els ensenyés què era el perdó. Així, sol · lícit el mestre, els va demanar que l’endemà portessin una motxilla, una pedra de 3 quilos, un quilo de carn de bou i tres bonics tomàquets ben vermells, i ell els ensenyaria el que és el perdó. L'endemà van arribar els deixebles amb els seus elements i es van asseure en cercle amb el seu mestre. Ell els va demanar que posessin la pedra, la carn i els tomàquets dins de la motxilla. Quan ho van fer els va demanar que es posessin drets i que es carreguessin la motxilla a l'esquena, i els va dir: "Ara, anireu a fer el que feu sempre, però no us podeu treure la motxilla de l’esquena per cap motiu i tornareu en aquest mateix lloc exactament d’aquí a 10 dies".
Tot seguit es va acomiadar de tots. A mesura que transcorria el temps, la motxilla de cada un s'anava fent més i més desagradable. La carn va començar a podrir-se i els tomàquets es van rebentar i el suc corria per l'esquena i les cames dels deixebles. El pes de la pedra semblava fer-se cada vegada més insuportable. La carn es deteriorava cada dia més. Al desè dia van aparèixer cada un d’ells i els va rebre el monjo, demanant-los-hi les motxilles i fent-los passar a rentar-se. Un cop van estar llestos tots els va demanar que compartissin el que havien après. I ells van reportar el següent:
· El pes de la motxilla em feia corbar l'esquena
· La motxilla m'impedia descansar adequadament
· L'olor de la motxilla no em permetia respirar
· La motxilla m'impedia fer les meves obligacions diàries
· La molèstia constant de la motxilla m'ha fet desatendre els meus assumptes
· Les persones s'allunyaven de mi quan jo apareixia
· No podia riure per la molèstia de la motxilla
· Em vaig veure impedit de passar la motxilla a algú, ningú la volia
· Les mosques i altres insectes no em donaven respir i no tenia tranquil · litat
· No vaig poder ajudar a ningú mentre vaig carregar la meva motxilla
Llavors el monjo els va dir que no perdonar era precisament mantenir-se en el disgust, la negativitat, el ressentiment, la ràbia i el dolor. Era caminar amb la motxilla a l'esquena.
Perdonar és treure la motxilla. Perdonar és no tenir-la. El perdonar és una expressió d'amor. Perdonar és poder recordar sense dolor.
Perdonar és acceptar el que va passar, i que va ser una lliçó apresa. No vol dir donar la raó a qui et va fer mal, a qui et va ferir, a qui et va ofendre. Ni tampoc vol dir que el que va passar hagi estat alguna cosa sense importància. Però ja va passar, i no tornarà. El passat és passat, i el passat no torna.
En acceptar el que va passar comença el procés d'alliberament. La falta de perdó ens fa esclaus del ressentiment, del dolor, de la ràbia, de la frustració. La falta de perdó ens manté en una presó sense reixes. Freda. Fosca. Lúgubre. Negativa. La falta de perdó ens acosta a la malaltia. Encara més, una de les claus principals del perdó és perdonar-se un mateix.

diumenge, 15 de juliol del 2012

El vell

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués .... si hagués ... si hagués ....”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d'aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui ... perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L'ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d'aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d'estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d'oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència ... però aquesta llàgrima no s'esborrava ... Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d'horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m'ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l'ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s'ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l'últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable ... avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l'ànima de només pensar com n’hauria estat d'important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l'home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare ... Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

 

divendres, 13 de juliol del 2012

“Els fadrins de Madrid molta fatxenda en gasten… “

«Els fadrins de Sant Boi | molta fatxenda en gasten, | si n'hi havia un | que en gasta més que els altres» (cançó pop. empordanesa).

Aquest matí he tingut ocasió d’escoltar una estona al conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell en una entrevista que Manel Fuentes li ha fet a 'El matí de Catalunya Ràdio. És la vegada que he escoltat  Mas-Colell emprenyat de veritat. Ha vingut a dir -per activa i per passiva i en termes molt agres- que a Madrid els prenen el pèl i que no val la pena asseure’s en una taula per negociar amb aquest tipus de gent.

Andreu Mas-Colell s'ha queixat del tarannà del govern espanyol després de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera d'ahir: "Una mica fatxendós, de mal gust". Segons el conseller, l'executiu central respon amb l'actitud de dir: "Escolta, els mercats encara els tinc oberts i tu els tens tancats, i per tant aquí tinc la paella pel mànec, eh?”.

Mas-Colell lamenta el paper que Madrid està adoptant en relació amb Catalunya: "Nosaltres volem ser socis i volem ser tractats com a socis. Clarament, aquesta no és la manera com el 'gobierno' s'està plantejant aquest tema. Crec que és una pena, crec que això va contra els interessos del vaixell comú en el qual estem tots". El conseller ha afegit: "Es pensa que si dóna cops de puny sobre la taula se li aclarirà l'horitzó. Sembla que les coses són bastant més complicades."

Senyor Mas-Colell: tot això ja ho sabíem tots els catalans i vostès ja fa temps que ho pateixen. No ens ha vingut de nou aquesta mena d’actituds i sembla mentida que el Govern català encara mantingui un bri de confiança en individus que farien millor feina assaltant gent pels camins que fent de ministres.

Ja ho deia Max Weber “la societat moderna està amenaçada pel fenomen creixent de la concentració del poder dins de les organitzacions”. Els governs tendeixen a fer exactament això. I el seu deixeble Robert Michels va advertir que “en les organitzacions modernes, tant privades com estatals, es tendeix a quedar sota el control de reduïts, però poderosos grups polítics o financers. Encara que els líders siguin escollits democràticament i amb amb la millor intenció, per les dues parts, s'observa una tendència a integrar-se en elits de poder que es preocupen bàsicament per la defensa dels seus propis interessos i posicions costi el que costi.”

Dit en altres paraules: en l'actualitat correm el perill que les elits del poder, nascudes en la societat a través de procediments legítims, entrin en un procés mitjançant el qual el poder augmenta i es perpetua a si mateix retro alimentant i produint, per tant, més poder. I quan els sembla que el seu poc poder que ja els queda corre perill el defensen com sigui. Exactament això és el que passa en aquest moments en el Govern de Rajoy. Estan perdent poder per tots costats i s’adonen que pràcticament ja no els en queda gens perquè Brussel·les es cuida bé de dir-los què han de fer i cada cop els marcaran més de prop. Solució: fer-se el merdós i el fatxenda amb les autonomies, amenaçant-les de treure el Sant Cist gros i, si cal, fotre’ls-hi pel cap. Fins quan durarà tot això? “Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

Depèn una bona mica de tots nosaltres. Depèn de tots els catalans, que a mida que es vagin traient la bena dels ulls, aniran veient la crua realitat del que ens tocarà patir amb governs inútils i malintencionats. Em sembla que ja seria hora que algú fes alguna cosa més que anar rebent amenaces i marxar amb el cap cot i la cua entre cames. Alguna cosa més es deu poder fer, penso jo. La dignitat de la Generalitat no hauria d’aguantar més situacions com aquesta. Si no troba còmplices, que ho faci tota sola. Però em temo que si fa alguna acció ben feta i contundent algú més seguirà. El personal s’anirà atipant de veure aquesta obra de teatre tan repetida i tan avorrida i pensarà que ja n’hi ha prou d’aquesta broma!

dimecres, 11 de juliol del 2012

Cada dia més pobres…els pobres

Ara fa un any, milers de persones ocupaven places i carrers plens d’indignació. Era el moviment dels indignats. Què se n’ha fet de tot allò? Avui, amb el que ha dit Rajoy al Congrés i amb les mesures econòmiques que  ens esperen, haurien de sortir altre cop al carrer. Perquè avui tots som una mica més pobres. Molts d’ells potser ja s’han mort de gana. O potser s’han mort de fàstic. O d’avorriment.

La indignació s’ha fet més gran dia a dia. però la reacció a aquesta indignació no s’ha vist gaire per enlloc. Però em sembla que la cosa canviarà i aquests propers mesos poden passar coses greus, com han passat a Grècia o a Portugal.

Eduardo Galeano, en el seu llibre Los hijos de los días, recull algunes de les frases que es van poder veure escrites en parets i pancartes:

Nos dijeron “¡a la puta calle!”, y aquí estamos.

Apaga la tele y enciende la calle.

La llaman crisis, pero es estafa.

No falta dinero: sobran ladrones.

Los mercados gobiernan. Yo no los voté.

Ellos toman las decisiones por nosotros, sin nosotros.

Se alquila esclavo económico.

Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?

Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.

Potser serà hora de posar-nos a pensar qui ens ha enganyat tant i tant i com ens han enganyat. Potser serà hora de pensar com hem pogut ser tant rucs per deixar-nos enganyar tant i tant. Primer ens va enganyar Zapatero i, com que alguns sembla que no em van tenir prou, van votar Rajoy, que encara ha estat més mentider i serà molt pitjor governant perquè es fa el fatxenda sabent que  no pot fer altra cosa que obeir i dir “sí, senyora Merkel”.

L’any passat estàvem indignats. Ara estem indignats i som molt més pobres.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Variacions sobre les Lleis de Murphy

Tots hem sentit a parlar de Les lleis de Murphy, tot i que potser no sapiguem massa què són i què és el que sentencien. Jo només coneixia aquella que diu que “la torrada sempre cau del costat de la melmelada”. Però resulta que hi ha un senyor nord-americà que es diu Arthur Bloch que ha decidit pensar-les en profunditat i ha decidit resumir l'existència humana en una sèrie de paradigmes fatalistes però no exempts del millor humor. Ho ha compendiat tot sota el nom de les famoses lleis de Murphy. L’expressió i la força d'aquestes sentències han cobrat carta de naturalesa d'autèntics lleis (gairebé físiques) informadores de la vida quotidiana. Des que aquest senyor ha dividit tots els àmbits de la vida humana i els ha posat sota l’empara d’aquestes lleis ja res s'escapa a les Lleis de Murphy.

Al principi les lleis de Murphy es van dictar amb caràcter general, però de l'observança de la vida diària i amb el suport de col · laboradors voluntaris Arthur Bloch ha decidit publicar varis llibres entorn a les lleis: “Les lleis de Murphy del 2000, ”Les lleis de Murphy i els advocats” i “Les lleis de Murphy i els metges”.

Però no acaba aquí l'expansió i seqüeles de l'obra d'A. Bloch. Internet –com no podia ser d’altra manera- també recull el món de Murphy i són nombroses les pàgines que recullen les lleis de Murphy en qualsevol de les seves versions i, per tant, també existeixen a la xarxa lleis de Murphy per a informàtics, estudiants, per a la vida amorosa, per a la ciència, lleis de Murphy en línia, fòrums de discussió, Lleis de Murphy off-line i una infinitat de webs el tema central són les maleïdes però irrefutables lleis de Murphy o millor dit lleis d’ Arthur Bloch.

Avui he entrat en una d’aquestes i m’he fet un tip de riure, cosa que sempre va bé (sobretot en temps de crisi). Vegeu-ne algunes de ben divertides i no em direu pas que la majoria de vegades no siguin certes.

  • LLEI de la perversitat de LA NATURA.
    No es pot determinar a priori a quin costat de la torrada cal posar la mantega.
  • LLEI DE LA GRAVETAT SELECTIVA.
    Tots els objectes cauen a terra de la forma que causin més desperfectes.
    • Corol·lari de Jenning.
      La probabilitat que la torrada caigui amb la mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.
      Corol · lari de KlipsteinLa peça més delicada serà la que caurà abans.
  • DE FULTON SOBRE LA GRAVETAT.
    L'esforç per recollir al vol un objecte que es pot trencar, produirà un desastre molt més gran que deixar-lo caure.
  • LLEI DE RUSH SOBRE LA GRAVETAT.
    Quan una màquina de tabac o de xiclet li torna el canvi, els cèntims li cauran als peus, mentre que les monedes d’euro rodaran ben lluny de nosaltres.
  • LLEI DE ANTHONY SOBRE EL TALLER.
    Qualsevol eina, quan se’ns escapa de les mans, roda fins al racó més inaccessible de tot el taller.
    • Corol · lari.
      Quan vulguis recollir-la, ensopegaràs amb altres eines i et faràs mal als dits dels peus.
  • LLEI DE JOHNSON.
    Si un artefacte mecànic falla, ho farà en el moment més inoportú.
  • LLEI DE SATTINGER.
    Les màquines funcionarien millor si les endollés.
  • LLEI DE ANTHONY SOBRE LA FORÇA.
    No ho forci. Compri un martell més gran.
  • AXIOMA DE CAHN.
    Quan tot falli, llegeixi les instruccions.
  • LLEI DE JENKINSON.
    De tota manera, res no funcionarà.
  • LLEI DE LES REPARACIONS.
    Si no s'ha trencat, no ho podrà arreglar.
  • REGLA DEL PENSAMENT INTEL · LIGENT.
    Deseu totes les peces.
  • QUATRE PRINCIPIS DE TALLER.
    La clau anglesa o el trepant que vostè necessiti seran precisament els que faltin a la caixa d'eines.
    Per a la majoria dels muntatges fan falta tres mans.
    Les femelles sobrants mai s'ajusten amb els cargols sobrants.
    Com més acuradament es planifiqui un projecte, major confusió es produirà quan alguna cosa vagi malament.
  • OBSERVACIÓ DE BARUCH.
    Si només tens un martell, qualsevol cosa que vegis et semblarà un clau.
  • LLEI DE KEN.
    Una partícula que es desplaça, buscarà l'ull més proper.
  • LLEI DE MILLER.
    No es pot saber la profunditat d'un toll fins que no s'hi ha ficat el peu.
  • MARIO BENEDETTI SOBRE LA TERMODINÀMICA.
    Tot empitjora a elevades pressions.
  • LLEI de PATTISON sobre L'ELECTRÒNICA.
    Si els cables es poden connectar de dues o més formes diferents, la primera d'elles és la que fon els ploms.
  • TEOREMA DE BELL.
    Quan un cos se submergeix en aigua, sona el telèfon.
  • LLEI DE BALLANCE SOBRE LA RELATIVITAT.
      La durada d'un minut depèn del costat de la porta del bany en què et trobis.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Altre cop la minifaldilla

Confirmacions al Palau d' Anglesola

Recull EL PERIODICO la notícia de que el Bisbe Novell l'últim cap de setmana de juny va haver de cridar l'atenció a tres noies que es van anar a confirmar amb minifaldilla per considerar que vestien inapropiadament. El Bisbe Novell ho explica –millor dit, “explicava” perquè ja ho han esborrat- en el seu Facebook i fins i tot hi va penjar aquesta foto (que ja no hi és en aquests moments) on es veu el bisbe amb un grup de joves i on apareixen diverses noies vestides amb faldilla, i algunes amb minifaldilla, per damunt del genoll.

Novell escriu: "al final de la celebració ho vaig dir públicament, per corregir-les i recordar a tots els fidels que a l'Església s'han d'evitar els vestits inadequats". I, finalment, remata: "moltes persones em van felicitar per aquestes paraules, perquè també els va semblar escandalós la manera de vestir d'aquelles noies".

Esclar que tot és opinable. Però a mi no em semblen gens inadequats ni escandalosos els vestits d’aquestes noies. Em sembla que simplement van vestits (nois i noies) com hi van la majoria de companys/es seus i no veig cap escàndol enlloc. Però, com deia, tot és opinable i l’opinió del Bisbe Novell és tan vàlida com la meva.

Però sí que vull dir que els que ja tenim una certa edat recordem prou bé les normes morals dels anys 50 i aquelles lluites d’alguns capellans per tal que les dones anessin al temple amb mantellina, mànigues llargues i gens d’escot. En aquell temps no existia la minifaldilla i, per tant, no s’hi podien fixar. La moral estipulava fins i tot els centímetres de braç i de turmell que es podia ensenyar. Amb el temps es va anar abandonant aquesta ridícula dèria i semblava que el sentit comú havia tornat i les coses s’havien posat al seu lloc. En aquells temps la moral es fixava molt en alguns aspectes i en passava per alt molts altres bastant més greus, com tots sabem.

Es veu que certes coses sempre tornen i la minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica, no només aquí, sino en altres llocs. Tots hem pogut llegir a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l'ús d'aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l'any 1989 per exculpar un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l'agressor.

Per tant, em sembla que l’Església faria bé en fixar-se més en altres aspectes que no pas insistir en aquest. I les millors normes morals que jo conec són les del sentit comú.

dissabte, 7 de juliol del 2012

Ni ètica, ni estètica

Hem pogut comprovar a bastament com el PP de les Illes balears no ha ha tingut cap escrúpol per a fer diners i barrabassades de tota mena. La prova és que s’han hagut de passejar pels tribunals una bona colla de gent important i representativa del PP i que han estat condemnats. No tenen cap mena d’ètica.

I ara resulta que tampoc tenen estètica, vista la notícia que acabo de llegir del President Bauzá. Resulta que el van convidar a les festes patronals a la parròquia de Sant Marçal de Sa Cabaneta, un barri de Marratxí –el poble d’on ell havia estat batle-.  El rector Antoni Garau va convidar el pare Gabriel Seguí, missioner del Sagrat Cor i rector de Sant Bernat al monestir de la Real, perquè fes l’homilia amb motiu de les festes patronals. El religiós va viure de jove a Sa Cabaneta i havia format part de la parròquia. El seu sermó, però, centrat en la realitat actual i en què parlà de crisi de valors, de pobres, d’immigrants i “d’oprimits en la cultura a la pròpia terra”, ferí la susceptibilitat del president balear José Ramón Bauzá. Fins al punt  que en acabar la missa el cap de l’Executiu, acompanyat per l’actual primera vara, Tomeu Oliver, anà a la sagristia i demanà pel pare Seguí, a qui recriminà que més que un sermó havia fet un “míting”.

Ja veieu! Ara resulta que el Sr Bauzá fins i tot s’atreveix a donar lliçons de teologia i es posa a valorar un sermó, que segons va dir el seu propi autor “Bauzá va interpretar com si fos un míting i jo li vaig recalcar que allò era una homilia, perquè em basava en la doctrina papal i en el Concili Vaticà II”. El missioner del Sagrat Cor afegí que “no hi don més importància. L’única cosa és que si un polític se sent al·ludit, ell sabrà per què. No sé si es va sentir ofès. No puc entrar en els seus sentiments, però sí que és cert que em va fer un comentari sobre el tema dels oprimits de la cultura a la pròpia terra. Em va dir que això era una novetat per ell. Si ell troba que això és una novetat, ell sabrà”, subratllà.

O sigui, que a més d’estar ben provat i de ser ben evident que no tenen ètica, ara ja ni es molesten per tenir almenys una mica d’estètica. Cap de les dues coses sobren en els dies que corren. No sobren enlloc i tampoc a les Balears.

dijous, 5 de juliol del 2012

“José Mujica, el president de govern ‘més pobre’ del món”

Aquesta és l’afirmació que feia en un article al diari ABC la periodista Irene Gómez Peña i que va fer furor a les xarxes socials. L’article diu que Mujica "és el cap d'Estat d'Uruguai i viu amb 1.000 euros, perquè els altres 9.000 del seu sou els destina a projectes d'ajuda".

"Diuen de José Mujica -Pepe per als amics- és l'home més honrat del món". "Es tracta d'un senyor de 76 anys, d'aspecte planer, amant del bon menjar i de la natura, que vesteix texans, camisa i boina. Fins aquí tot bé si no es tractés d'un president de govern, en aquest cas el de Uruguai ", comença la nota.

Després de fer un repàs de la vida del mandatari, el seu sou actual i les donacions que realitza per a fins socials, el text assenyala que "per sorpresa de tots, fa tan sols una setmana el president Mujica va oferir a través del Ministeri de Desenvolupament Social (Mides ) el palauet presidencial com a refugi per a indigents, en vista de la arribada de l'hivern a Uruguai, el proper 21 de juny ".

La nota inclou referències al passat de Mujica però també posa l'accent en el patrimoni del president i la seva dona la senadora Lucía Topolansky. En aquest sentit, assenyala que aquest ascendeix als 165.480 euros (4,2 milions de pesos) i inclou tres terrenys, tres tractors i dos cotxes de 1987, segons les dades presentades a la Junta de Transparència i Ètica de Uruguai, el passat mes d'abril. El seu salari com a cap d'Estat és de 10.237 euros al mes (260.259 pesos). A més, recorda l'article, des del mes de desembre va donar 125.000 euros (uns 2,5 milions de pesos uruguaians) al Plan Juntos, un programa oficial d'habitatge per a persones sense recursos, segons informava la publicació governamental "Polítiques". Fidel als seus ideals, afegeix ABC, José Mujica ha declarat que quan es retiri donarà part de la jubilació al Fons Raúl Sendic.

Aquest és l’article. Jo ja n’he parlat altres vegades d’aquest personatge perquè -tot i els seus defectes i sense compartir del tot la seva ideologia- és una persona fascinant. És un polític atípic del tot, ple de gestos que la majoria de polítics haurien d’aprendre. És un home admirable per la seva integritat en tots els àmbits. Per això el que diu l’article fa pensar una mica, sobretot quan en els països que sofreixen la crisi actual tan forta s’ han de retallar serveis públics i es mira de treure diners d’on sigui, generalment a costa dels més febles. És llavors quan molta gent es fa la pregunta: I per què els polítics no es retallen ells mateixos el sou?. Els cotxes, els helicòpters, els avions oficials per anar a veure partits de futbol, dobles i triples sous, dietes, recepcions, inauguracions i un munt de coses més fan que la gent que ho passa malament no acabi d’entendre el que passa.

Per això caldria llegir amb molta atenció la resposta que va donar el mateix Mujica a l’article quan algú li va preguntar què li semblava. Responia Mujica:

“Quiero tener tiempo para dedicarlo a las cosas que me motivan. Y si tuviera muchas cosas tendría que ocuparme de atenderlas y no podría hacer lo que realmente me gusta. Esa es la verdadera libertad, la austeridad, el consumir poco.La casa pequeña, para poder dedicar el tiempo a lo que verdaderamente disfruto. Si no, tendría que tener una empleada y ya tendría una interventora dentro de la casa. Y si tengo muchas cosas me tengo que dedicar a cuidarlas para que no me las lleven. No, con tres piecitas me alcanza. Les pasamos la escoba entre la vieja y yo; y ya, se acabó. Entonces sí tenemos tiempo para lo que realmente nos entusiasma. No somos pobres”.

No està malament, no us sembla?

dimarts, 3 de juliol del 2012

Què hi ha darrere de la destitució de Fernando Lugo?

És complicat fer una anàlisi del que ha passat a Paraguai. Però, després de llegir moltes opinions de divers signe i sense treure’n massa l’aigua clara, me n’he fet una opinió personal. I em sembla que no dic cap tonteria  si afirmo que darrere de la destitució de Lugo hi ha l’intent de desestabilitzar no només un país –Paraguai- sinó de tota la zona. Hi ha tot un projecte molt ben pensat que tendeix a colpejar la integració llatinoamericana.

Segurament que hi han moltes coses amagades, que encara no sabem, però que es poden entreveure una vegada vist com han anat les coses. Alguns opinen obertament que la destitució de Lugo és una maniobra política dels Estats Units. Per exemple: Mentre es realitzava el judici polític exprés contra el president democràticament electe de Paraguai, Fernando Lugo, el 22 de juny, considerat "il · legal" pels països veïns, diputats paraguaians es reunien amb militars dels Estats Units per negociar la instal · lació d'una base castrense al Chaco, territori extens i despoblat del país sud-americà. L’excusa per a un possible acord bilateral seria portar "ajuda humanitària de tropes nord-americans" per a la població local. Com se sap, l’ “acció cívica" i l "ajuda humanitària", que ja han realitzat tropes dels Estats Units a Paraguai, a les quals es va donar immunitat diplomàtica el maig de 2005, és un esquema de contra insurgència, espionatge i control poblacional i territorial.

Aquesta podria ser una de les causes de la rapidesa amb què es va treure a Lugo del govern, pels compromisos amb el Mercat Comú del Sud (Mercosur) i la Unió de Nacions Sud-americanes, cosa que no hauria permès avançar en el procés de bases castrenses. Lugo no ho veia bé. Solució? Buscar una excusa per fer-lo fora. Paraguai és un país d'importància GEO estratègica molt gran, perquè limita amb Bolívia, Brasil, Argentina i està relativament a prop d'altres on hi ha bases castrenses nord-americanes i perquè està sobre l'extens aqüífer guaraní, un dels més grans d'aigua potable del món, ubicat a la triple frontera que té Paraguai amb l'Argentina i Brasil.La notícia dels acords esmentats entre els diputats lligats amb la dictadura passada i els generals nord-americans no sorprèn en aquestes circumstàncies.

I una altra raó és el permanent conflicte social que hi ha al Paraguai per la lluita per les terres robades i mal adquirides per grans corporacions agroalimentàries, com ha dit la Comissió per la Memòria, la Veritat i la Justícia (lluita que també existeix a altres zones de Llatinoamèrica). Per als camperols, recuperar les seves terres és qüestió de vida o mort. Hi han grans empresaris lligats a la soja del Brasil -com sosté Martín Almada, defensor dels drets humans- que formen part de les grans corporacions, com Monsanto, que avancen sobre el continent per tal de defensar els seus interessos de la manera que sigui, fins i tot derrocant governs legítims.

Aquestes són les “gran raons” de la destitució de Lugo i d’altres intents que anirem veient ben aviat amb el suport de països amb governs més conservadors. Temps al temps.