dimarts, 30 d’octubre del 2012

Per terra, mar i aire

Les intimidacions espanyoles no només arriben per terra, mar i aire. De mica en mica vam provant altres mètodes: han començat a sortir alguns ministres amb amenaces ben clares, especialment contra el President Mas. Amenaces de militars, de periodistes, de jutges i els mateixos tribunals -de forma més o menys sibil·lina- també amenacen quan dictaminen sobre lleis que s’han fet aquí i que les interpreten com els dóna la gana i sempre de forma restrictiva. És la típica amenaça del que diu “el poder el tinc jo, l’exerceixo com vull i tu a callar!”

Ara ja han perdut tots els complexos, han abandonat els refinaments diplomàtics, s’han tret la carota amb tota tranquil·litat i ja comencen a anar de cara al gra. Ara ja ens volen fer veure fefaentment qui mana de veritat i ja comencen a fer-ho amb gestos ben evidents. Si convé treure els avions, els vaixells o els soldats es treuen i es mostren públicament per tal que tots els catalans sàpiguen qui té el poder, qui la té més llarga i comencin les cagarrines i la por.

Fa uns dies sortia al diari aquesta foto que el senyor Pere Martí Colom havia fet aquell mateix dia i que penjat al seu Twitter on es mostraven soldats espanyols pels carrers de Barcelona. Segons expliquen els barcelonins que viuen per allà, no és normal veure aquestes corrues de soldats pels carrers. 

Ahir mateix llegia que diversos pesquers de Roses han estat interceptats i abordats per un vaixell de guerra de l'armada espanyola, a pocs metres de la costa per exigir-los que hissessin en un lloc destacat i visible la bandera espanyola. Els que no la portaven no han pogut sortir a pescar i els han fet tornar al port, segons ha explicat la portaveu del projecte NINAM, una plataforma ecologista d'estudi dels cetacis. La normativa marítima dicta que la bandera espanyola ha d'estar en un lloc visible al pavelló de popa del vaixell i que, si va acompanyada d'altres banderes -com la catalana- l'espanyola ha de ser més gran. Fins ara feien la vista grossa, però això ara ja s’ha acabat

Avió caça I, per acabar, la notícia que ja ha corregut pels diaris un parell de cops: Dos avions militars espanyols tornaven a sobrevolar a molt baixa altura algunes comarques de Catalunya. Primer va ser cap al Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya i els Pallars i fa un parell de dies han tornat a sobrevolar el Pla d’Urgell, el Segrià i la Segarra.

Els pitjor de tot aquest espectacle no són els fets en si mateixos. El pitjor és que, quan es demanen explicacions al Govern de Madrid per tots aquests fets, surten amb subterfugis, disculpes hipòcrites, mentides, contradiccions i explicacions que no fan més que demostrar que, una vegada més, prenen per carallots als ciutadans i ens falten al respecte amb tota la barra i mostrant-una vegada més- el dèficit democràtic que tenen els diferents governs espanyols. Cap país dels que es diuen civilitzats permetria això. A Espanya es permet perquè és un Estat al quan encara no ha arribat la democràcia per més que ens ho vulguin fer creure. Com que els falten arguments intel·lectuals, fan servir els de la por i l’amenaça. Cal que ho anem anotant per tal de recordar-nos-en el pròxim dia 25!

 


dilluns, 29 d’octubre del 2012

Doña Alicia

EL MATÍ DIGITAL ens anuncia que Mossèn Ballarin, que fins ara ens oferia uns versets cada dia, a partir d'avui i quinzenalment ens oferirà un article. Avui comença fort, amb una carta a l’ Alicia Sánchez Camacho.

Tots coneixeu  Mossèn Ballarín i també sabeu que jo en sóc un fan incondicional. Quan el vaig tenir de professor en la meva jovenesa –exactament mai he sabut de quina assignatura, perquè ens parlava de tot i més- esperava amb delit les seves classes. Sempre se’m feien curtes i sempre esperava amb delit la propera. Mossèn Ballarin va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. El que més jo estimo fou el primer de tots els que va escriure: “Francesco”. Una visió molt bonica sobre Sant Francesc d’ Assís, .

Transcric avui la carta que escriu a la senyora Sánchez Camacho.

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.

Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario.  La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.

Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí.

Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: "el café para todos" ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid.  Això de vostè no és Espanya, és Madrid i "sus aledaños".  Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il.lustrats començant per Carles III que d'il.lustrats en tenien ben poc ja que per ésser Comandante Mayor d'un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.

Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa.  Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l'accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai.  Una prova és la manifestació de Barcelona.  Una prova per l'altra banda és la d'aquell senyor que respecto molt parlant de la "dialéctica de los puños y las pistolas".

Tornant a vostè.

Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos

Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.

Le voy a poner un ejemplo.

Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más.  Dejémoslo.  Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos.  Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.

Y así estamos.

Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de les responsables.

Se lo digo con todos los respetos que se merece.

Amigablemente.

            Josep Maria Ballarín i Monset.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

“El ejército te llama” deien fa uns anys…

 

“No tindreu porres ni policia suficient per a parar el poble”.

Aquesta frase de la Mònica Oltra i Jarque, diputada a les Corts Valencianes des del 2007, pren actualitat aquests dies en que Mikel Buesa, articulista de “Libertad Digital” i col·laborador de la FAES de l’escagarrinat Aznar (ho dic per la gastroenteritis que ha patit avui, no pas per res més), s’ha passat unes quantes nits en blanc calculant quants soldats serien necessaris per envair Catalunya.

Em fa llàstima aquest home! Tanta feina per no res! Resulta que, després de comptar, recomptar i garbellar arreu, no li surten els comptes i el resultat final és que no hi ha prou soldats a l’exèrcit espanyol per ocupar militarment Catalunya. Aquest senyor calcula que "l'ocupació militar del territori de Catalunya –amb gairebé 32.000 quilòmetres quadrats– requeriria, pel seu control efectiu, una força de l'ordre de 270.000 soldats, que actualment no es troba disponible a l’ Estat espanyol". Buesa recorda que les forces armades compten amb 134.772 efectius, la meitat dels teòricament necessaris, i la mobilització dels 80.210 guàrdies civils tampoc seria suficient.

Ves per on, tenia raó aquesta noia tan vehement, amb tant de caràcter i sense complexos que és la Mònica Oltra quan deia que no tindran porres i policies suficients per parar el poble!  Si volen jo els puc donar alguna idea: per exemple, els suggeriria que tornessin a fer aquella antiga campanya que feien anys enrere  amb el lema “El ejército te llama”, a veure si així troben més soldats. Però que abans facin números i pensin bé si els podran pagar! Perquè ara no és com abans que els soldats no cobraven. Ara són professionals i seria un mal negoci que els reclutessin i després haguessin de desertar per falta de pagament de les nòmines… Catalunya ja sabem que va malament de cartera (ens ho recorden cada dia) però ells no van massa millor.

I per completar les coses (és que les desgràcies no arriben mai soles!) el senyor Buesa preveu que l’oposició no estaria massa disposada a donar suport a aquesta iniciativa i que “ si el PP hagués de prendre una decisió en aquest sentit "el govern [espanyol] es trobaria sol, sense suports externs al seu propi partit i, segurament, sotmès a una potent campanya de deslegitimació".

Total, que Espanya va de cap a la ruïna. Quan llegeixo tot això m’adono que les coses tampoc van massa bé per ells i llavors m’animo una mica i penso que són com gallines que cloquegen molt però sense pondre cap ou.. Què voleu que hi faci?

divendres, 26 d’octubre del 2012

La FAES i Vargas LLosa

Tots sabeu què és la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) i també deveu saber que la presideix l’expresident Aznar.

Tots sabeu també que fa uns dies  aquesta fundació va concedir  “El premio a la libertad”  a un “lliberal” (???!!!) anomenat Vargas Llosa.

Tots sabeu que aquest senyor va dir en el moment de rebre aquest premi que “el nacionalismo es el gran enemigo de la libertad en nuestro tiempo”.

La FAES, aquesta fàbrica que ells diuen d’idees i jo dic d’idees de mala llet, ja fa anys que funciona però ara s’està preparant per funcionar a ple rendiment i ja es comença a posar en forma amb la col·laboració de personatges com Vargas Llosa, que ja sabem que des de fa uns anys té una especial fixació amb el nacionalisme. Sempre que pot les deixa anar cap a la mateixa direcció. Deixar anar coses pel broc gros, com va fer, no el fa quedar massa bé, la veritat sigui dita. De totes formes, era el lloc i el moment adequats per proclamar-ho ben alt i fort perquè sabia que allà tots els tenia a favor i que l’aplaudirien contents i feliços.

Dir que el nacionalisme és “ la cultura de los incultos” i que el nacionalisme és “una vieja ideología que periódicamente renace, aprovechando, sobre todo, los momentos de crisis” és escoltar un disc ratllat. Ja li coneixíem aquest discurs però, com deia abans, aquell era el dia i el moment adequats. Però dir que desconfia dels nacionalismes (així en general) perquè es declaren respectuosos amb la democràcia, però que això només és “un semblante, un disfraz, porque el nacionalismo es una ideología inevitablemente autoritaria y reñida con la libertad“ no us sembla una mica gros?. Jo li preguntaria si a Espanya no hi ha nacionalisme i si fins i tot alguns d’aquells que tenia davant seu no en tenen l’exclusiva…

Un peruà com ell, que va voler ser president del seu país i que no va poder, que volia ser representant de la minoritària classe dominants del Perú, que ha renegat vergonyosament dels indígenes, pot parlar seriosament de llibertat, democràcia i de totes aquestes coses? Algú ha dit que va fer un bon paperot aquell dia. Jo diria que el paperot ja ve fent-lo de fa temps. I no és perquè no sigui intel·ligent –que ho és- i tampoc és perquè no sàpiga que no pot posar al mateix sac tothom. Tot això ho diu perquè és un personatge molt egocèntric i que va a buscar treure’n profit de tot plegat. Sap que al seu país no se l’estimen i ve a buscar “el cariño y los mimitos” de l’ España del PP. “Dios los cria y ellos se juntan –diuen en castellà- i aquest és el millor exemple. Rebre un premi de mans del feixistoide Aznar -un dels nacionalistes espanyols més destacats- a mi em faria vergonya i fa olor a socarrim. Però és la màquina que s’ha posat a funcionar i ara cal atiar el foc i posar força carbó a la caldera de cara a la campanya electoral catalana que s’atansa.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Un lladronici

Diu Sant Agustí en la seva obra “la ciutat de Déu” (De Civitate Dei – Llibre 04, 04)

Remota itaque iustitia quid sunt regna nisi magna latrocinia?

(Què són els regnes sinó bandes de lladres si falta la justícia?)

A alguns no els agrada que es parli de lladronici, de robatori o d’espoli quan ens referim al repartiment dels diners en aquest Regne d’ Espanya que tant defensen alguns.

Entre les moltes raons d’haver crescut tant el sentiment d’independència, el sobiranisme o com vulguem dir-ho, és aquesta realitat que palpem cada dia. Com molt bé diu Sant Agustí, els estats es converteixen en bandes de lladres quan no són justos i equitatius en el repartiment dels diners. L’Estat espanyol ja fa anys que no fa més que espoliar i espoliar Catalunya. Aquí retorna molt menys del que ens pertocaria per justícia i, a més, s’amaga i s’intenta que no se sàpiga gaire. Les balances fiscals entre les comunitats autònomes no es publiquen perquè suposo que els fa vergonya perquè quedarien retratats.

El diari 'The Daily Telegraph' explicava fa una dies la tensió que es viu entre el Govern català i l'espanyol en un article que parla de la crisi de la zona euro. El text d'Ambrose Evans-Pritchard diu que "els catalans s'han vist forçats per la perversitat del sistema fiscal espanyol a demanar el rescat quan ells subsidien la resta de l'estat".

Aquestes són les "aigües perilloses" en què es troben Barcelona i Madrid i el mateix diari diu també que "el president català, Artur Mas, ha avisat que 'la nació catalana sencera' s'alçarà 'si Madrid intenta aprofitar la situació per intervenir Catalunya'".  I és que "les perversitats del sistema tributari d'Espanya" són, tal com apunta el rotatiu britànic, la causa d'aquest espoli fiscal que penalitza els catalans.

Espoli fiscal, espoli cultural, mal tracte permanent, falta de respecte a les institucions catalanes, befes… i tot el que vulgueu. S’estranyaran, doncs, si a les pròximes eleccions els partits que defensen la independència treuen majoria?

 

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Els insectes ens salvaran la vida?

Llegia aquets dies un article a ALANDAR que em va cridar l’atenció. Deia que amb prou feines una setmana de diferència, dos diaris europeus de referència, El País i Le Monde, han publicat sengles i amplis reportatges cantant les excel · lències de menjar insectes. El diari espanyol parla de llagosta i cucs mexicans, el francès, de mosques, tèrmits i escorpins -entre d'altres- xinesos. I en tots dos, després del lògic enfocament exòtic -cal vendre, al cap i a la fi-, batega la mateixa amagada conclusió: les bestioles són la solució ideal per acabar amb la fam al món.

Uns 2,5 milions de persones al món, principalment a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina ja inclouen insectes en la seva dieta. Nosaltres també podem fer-ho. Només hem de canviar els nostres esquemes mentals i rebutjar el fàstic que ens produeixen. És que no som capaços de degustar viscosos mol · luscs crus, fins i tot vius, com les ostres o cargols cuits en la seva pròpia bava? Quin problema hi ha amb unes erugues del bambú seques, larves de vespes al wok, libèl · lules amb curri o qualsevol altra de les 200 espècies d'insectes considerades comestibles?

Encara que ho sembli, no és una idea de bomber. La FAO (Organització de Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) considera que el desenvolupament de la "entomofàgia" pot ser un bon substitut futur de la carn i el peix. La majoria dels insectes aporten els mateixos elements nutricionals -proteïnes, lípids, minerals- que la carn. O fins i tot més: els tèrmits, per exemple, són el segon aliment amb més contingut en ferro, després de les llenties.

Cal no menysprear els avantatges ecològiques. El seu "cultiu" a penes necessita aigua o energia, mentre que la cria d'animals - per a alimentació humana- el pinso, per cert, també pot contenir insectes, sobretot el dels peixos-consumeix actualment el 70 per cent de les terres cultivables i el 9 per cent de l'aigua dolça, i és responsable del 18 per cent de les emissions de gasos amb efecte hivernacle.

Certament, les espècies exòtiques, que cal importar, poden sortir cares. Però els productes estrella, segons les investigacions de l'empresa xinesa Yunnan Insect Biotechnologies, una de les precursores d'aquesta indústria, estan a l'abast de qualsevol país: la mosca comuna i l'escarabat. No només els poden menjar humans i animals, sinó que la seva "cria", amb segó d'arròs, no contamina i serveix fins i tot per a la indústria farmacèutica: la quitina, principal component de la seva closca, té més propietats immunitàries i antimicrobianes que qualsevol lacti "probiòtic ".

I, donat el ritme al qual es reprodueixen, el seu cultiu o la seva caça surten molt més barats i eficients que, posem per cas, alimentar un porc a casa tot un any. A l’eteri món interneter, a més, hi ha multitud de suculentes receptes amb insectes.

Us hi animeu? Si és així, que us aprofiti!

dissabte, 20 d’octubre del 2012

L’immobilisme fatal

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l'autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d'una qüestió política, sinó més aviat d'un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d'evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d'hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d'acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d'intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d'aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d'una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d'experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d'aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Cretins, imbècils, estúpids i bojos

image001

Vinyeta de @ferranmartin- lainformacion.com

Si mirem el diccionari veurem que totes aquestes paraules amb que he titulat el post d’avui tenen un significat semblant: són atribuïbles totes a algú que té poc enteniment o quan algú quan diu una gran bestiesa.

Però no he posat aquest títol perquè sí. De fet, les he tret d’un llibre que potser alguns de vosaltres haureu llegit (o no, perquè és una mica feixuc). Em refereixo a “El pèndol de Foucault” d’ Umberto Eco, on al principi del llibre hi ha un fragment deliciós (i digne d’un gran escriptor com ell) en el que els dos personatges més importants es coneixen i tenen una interessant conversa sobre aquest tema, o sigui, sobre cretins, estúpids, imbècils i bojos. Segons ell no són pas la mateixa cosa. Hi ha lleus o grans diferències, segons com es miri. Umberto Eco les explica i, una vegada llegides i païdes (perquè a vegades costen de pair les seves filosofades), tenen la seva raó i hi veus el quid de la qüestió.

Jo diria que aquests dies a Espanya estan aflorant de cop – com en una primavera en plena tardor- tots aquests espècimens d’una gran realitat que semblava amagada o finament dissimulada fins ara: Espanya deu tenir la quantitat més gran per metre quadrat d’imbècils i cretins de tot el planeta terra i part de la nostra galàxia. Ho dic perquè sembla que es facin la competència entre ells i les pàgines dels diaris en veuen amb feina per poder encabir tanta estupidesa plegada -ara d’un, ara d’un altre- que va caient compassadament dia sí, dia també i que els mitjans van recollint com per després algú es pugui entretenir a fer una compilació que es vendria prou bé. Recordeu aquella famosa “Antologia del disparate” que va sortir fa anys i que va tenir tant d’èxit’ Doncs ara podríem fer una antologia de les estupideses i segur que li faria la competència.

De fet –si volem ser sincers- els que guanyen de carrer en tota aquesta cursa són la gent del PP. I guanyen de carrer perquè aquests dies són els que més parlen í, potser per això, són els que més ruqueries diuen, algunes carregades de mala llet, tot sigui dit. A vegades penso que no hi ha només estupidesa en aquesta gent sinó molt mala intenció i molta mala baba. Us estalviaré cap mostra perquè podreu trobar tota la col·lecció als diaris sense massa esforç.

Umberto Eco fa dir a un dels personatges que “ l’estúpid fins i tot pot dir alguna cosa correcta, però per raons equivocades. Es poden dir coses equivocades, amb la condició que les raons siguin correctes”. Aquests del PP superen tot això i ni diuen coses correctes, ni les raons són correctes. Diria que s’han begut l’enteniment i ja ni els queda la capacitat de raonar. Jo he escoltat fins i tot algú de la seva corda que diu que es passen una mica i que no fan més que preparar el terreny perquè a Catalunya en les pròximes eleccions  treguin una llarga majoria absoluta els independentistes. Potser sí que té raó aquesta persona. A vegades l’exageració pot portar aquestes greus conseqüències (greus per a ells i perfectes per nosaltres) i pot ser la millor campanya electoral que puguin fer.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Una bona notícia: ara depenem de nosaltres

 

El 13 d’octubre de 1972 l'aeronau Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana que tenia com a destí Santiago i viatjava amb 45 passatgers -majoritàriament estudiants i jugadors de rugbi d’un col·legi de Montevideo- es va estavellar a la serralada dels Andes. Dotze persones van morir en l'accident, mentre que altres 17 van anar morint en el transcurs dels dies. El 23 d'octubre una ràdio - a la qual es va aconseguir fer funcionar després de molt d’esforç- va anunciar als supervivents que la recerca s'havia suspès i els donaven per morts. En aquest moment els joves, debilitats per la falta de menjar, van prendre la decisió de menjar la carn dels seus companys morts per poder seguir vivint.

Aquest dissabte passat s’han complert 40 anys de la tragèdia dels Andes i els 16 supervivents van viatjar a Xile per recordar als 29 "amics i germans" que van morir a la serralada i alhora, "celebrar la vida".  Harley va explicar que hi jugaran un partit amistós contra el club Old Grangonian –amb el qual tenien de jugar aquell dia- i lluiran una samarreta molt semblant a la que tenien el 1972.

Els que heu seguit el meu blog ja sabeu que aquesta història a mi em fascina des de fa molts anys. He llegit llibres, he vist pel·lícules, he parlat amb gent que la va viure de ben a prop i, per tant, no podia deixar passar aquest aniversari per recordar-ho i parlar-ne.
Aquests dies he llegit diaris, entrevistes i articles que fan referència a aquest fet i, com sempre, hi torno a trobar, en les paraules de les persones que van sobreviure, molta saviesa i punts de vista que em fan emocionar i em fan reflexionar.

Per exemple unes paraules de Carlitos Páez, quan explica que Roberto Canessa es va adonar que havia d'encarar la serralada d’una vegada per totes (per buscar una sortida) quan va veure que un noi, que tenia les dues cames trencades, envejava els altres que podien caminar i podien fer coses pel grup. Explica que sempre hem de comparar la nostra situació amb la d'algú que estigui pitjor i que d’aquestes situacions desesperades normalment es troben nous camins de sortida. Explica també que, quan algú es va assabentar que havien suspès la recerca, un amic seu es va apropar cap a ell  i li va dir que tenia una bona notícia per donar-li.  Ho explica així:

“Gustavo Nicolich, que era el meu amic, més gran que jo, de sobte va entrar i es va dirigir a mi. Potser perquè era el més jove. Em diu, "Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te". "Què ha passat, Coco?", Li dic. "Acabo d'escoltar una ràdio xilena i diuen que han suspès la recerca nostra i vindran a buscar les restes al febrer quan arribin els desglaços". I jo li dic, "Com que una bona notícia, fill de puta?!". El volia matar. Imagina't, el noi malcriat, consentit, capritxós, li diuen com bona notícia que no el busquen més. Llavors em va agafar pel coll i em va dir, "Carlitos, saps per què és bona notícia? Perquè ara depenem de nosaltres i no dels de fora". I té una gran raó. Aquest dia va canviar la nostra història. Jo vaig escriure un llibre, "Després del dia deu", perquè em semblava que havia de quedar molt bé marcat el dia deu. Perquè va ser el dia que deixem de sobreviure i comencem a viure. És deixar d'esperar que vingui l'ajuda de l'exterior per buscar l'ajuda pròpia.

Quan li pregunten si va passar pel seu cap rendir-se contesta dient que

“el més atractiu era morir. El més difícil era viure. El gran mèrit en la nostra història va ser haver-li dit sempre que SÍ al NO. El permanent en la nostra història va ser sempre el NO. I nosaltres li vam dir que SÍ. Sempre va ser el no: l'accident, la notícia que no et busquen més, la decisió d’ alimentar dels teus companys morts, l'allau, després de l'allau trobar la cua i no poder fer funcionar la ràdio. Va ser una lluita totalment nostra. No m'agrada comparar històries, però la premsa de tot el món es va entestar a comparar la nostra història amb la dels miners de Xile. Algun punt en comú tenen, perquè les dues històries van ser a Xile, van durar 70 dies, ells van aparèixer el 13 d'octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure. Però la gran diferència va ser que al dia 14 el món va saber que estaven vius. Nosaltres al dia deu ens assabentem que el món sencer ens havia abandonat. Nosaltres vam ser els protagonistes de la història, ells, pobres, no podien fer res més que esperar que els rescatessin.

Això ho devia empitjorar, haver d'esperar 70 dies perquè us trobessin, li pregunta un periodista. I ell contesta:

Per sort no sabíem quant temps teníem per endavant. M'encantava com títol per al meu llibre, que l'havia proposat Canessa, "Potser demà". Perquè nosaltres ens barallàvem molt en el dia d'avui perquè succeís alguna cosa demà.

Unes bones paraules per a reflexionar, no trobeu? I, si les volem aplicar al moment polític i social que ens toca viure als catalans, també prou actuals i alliçonadores.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Sense sortida?

humor4És lleig això que fa Espanya. Ja hi estàvem avesats i ja hi comptàvem però no deixa de ser lleig, per qualificar-ho d’alguna suaument. Podríem ser força més durs i dir que les actituds actuals que una bona part d’Espanya –a tots nivells- mostra cap a Catalunya són actituds prepotents, antidemocràtiques, colonialistes, xulesques, hipòcrites, mentideres i molt maquiavèl·liques.

Veieu aquest gràfic que he posat? Doncs exactament això és el que pretenen: deixar-nos sense sortida. O millor: fer-nos creure que no tenim sortida. Com deia Rajoy ahir mateix ens volen fer creure que Catalunya fora d’ Espanya és el no-res, el caos, que no pot existir. De moment fan servir la por i l’amenaça, però ja veureu que més endavant prendran nota dels consells que Maquiavel donava en el seu llibre “El Príncep” i faran servir l’astúcia i es posaran fins i tot tendres i potser se’ns agenollaran i tot implorant-nos que no ens en anem. Ja ho veurem. Però el que es clar és que –com en el rètol, arribem en un punt en que no tinguem sortida ni per dant, ni per baix, ni per la dreta, ni per l’esquerra ni per enlloc. Ens volen crear una situació claustrofòbica angoixant. Els que n’han patit ja saben de què parlo.

I contra això quin remei hi ha? Quines pastilles podem prendre? Hi ha o no hi ha sortides? Jo crec que la millor solució és escoltar amb molta atenció persones sàvies i intel·ligents (que també n’hi ha fora d’ Espanya). Escoltar-los, deia, per tal de que ens marxin les pors i les angoixes. Seria molt saludable, per exemple, que tots escoltéssim el programa que TV3 va oferir fa uns dies i on Carles Boix ens donava exemples de camins cap a l'estat propi i ens oferia l’explicació per a diferents escenaris de ruptura.

Carles Boix no és un qualsevol . És doctor en Ciències Polítiques i màster en Administració Pública per la Universitat de  Harvard i catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton. I, com Carles Boix, en trobarem un munt. Segur. Els que en saben aquests dies haurien de fer hores extres per tal d’adoctrinar-nos una mica (tal com el ministre Wert no vol que es faci). A mi m’agrada que m’expliquin les coses una mica per tal de poder decidir més lliurament, cosa que a ells no els agrada massa perquè no s’adonen que els autèntics adoctrinadors són ells.

El professor Boix ens explica amb claredat i rigor quines etapes podrien marcar el camí cap a l'estat propi, com hauria de ser la negociació econòmica i l'encaix internacional. Segons el Tribunal Internacional de la Haia, ens diu, "si no fa un ús il·lícit de la força qualsevol poble pot tenir el dret a l'autodeterminació".

Si voleu veure el vídeo, feu clic aquí. Ens anirà bé a tots escoltar-lo amb atenció.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Poc pèl i molta caspa

Les adversitats a les quals es pot veure sotmès una persona o un poble, no només serveixen per mesurar el tremp amb el que aquests són capaços d'enfrontar-se a l’infortuni. També són útils per convocar el reconeixement del demés, especialment d’aquells que veuen les coses amb perspectiva, objectivament i a la distància.

Voleu un exemple? El capità del F.C. Barcelona, Carles Puyol, de 34 anys, va patir fa uns dies una severa lesió al colze esquerre, quan restaven tretze minuts per complir-se els 90 del partit que el seu equip disputava, en condició de visitant, contra el Benfica a l'estadi Da Luz de Lisboa, trobada corresponent a la Champions. Fidel al seu estil, va anar a disputar una pilota aèria sense mesurar riscos i sense importar-li que l'equip blaugrana tingués ja resolt el plet amb un marcador favorable 2-0. És el seu estil, la seva manera de fer i ja no canviarà en aquestes alçades de la seva vida.

Puyol venia de diversos dies d'inactivitat, precisament perquè en  aquesta temporada acabada de començar ja portava dues lesions. Ara, que semblava que tot havia quedat enrere i ja estava preparat per al clàssic davant Reial Madrid, va i es torna a lesionar a les acaballes del partit. Tot l'estadi portuguès va aplaudir dempeus al defensor català, que va abandonar el camp en llitera. Aquestes manifestacions d'adhesió, suport i fins admiració del públic envers un esportista rival són -en general- excepcionals i poden donar-se quan qui pateix una situació desgraciada és un exemple d'esportivitat, coratge, entrega i temperament, com és el cas de Carles Puyol, que s'ha guanyat àmpliament el respecte de propis i estranys arreu del món.

Així com en l’àmbit de l’esport, el respecte es guanya o es perd d’acord amb les actuacions que hom fa al llarg de la seva vida. Parlo de les persones, però també em refereixo als pobles, als partits, a les institucions, a les empreses, etc Podem veure com, dia rere dia, certs partits, certs polítics, certes persones i certes institucions van deixant pel camí el seu escàs prestigi que ja els queda. La imatge del globus aerostàtic que va llançant llast perquè va caient, caient i caient és exactament amb el que passa amb Espanya en aquests moments. Espanya està caient en picat, desesperadament i sense aturador perquè els que governen ara i els que van governar no fa massa són uns forassenyats que han perdut el rumb i la vergonya.

Ara ja se’ls hi veu el pèl. Bé, potser més que el pèl, se’l veu la caspa. Com al ministre Wert, que no té pèl però té molta caspa, la caspa espanyola de sempre, la que van heretar dels temps franquistes, Ara ja són capaços i tot  -potser per desesperació- de mostrar la ira, la prepotència, la falta d’educació i de respecte que han tingut de fa segles però que miraven de dissimular.  Sempre han governat amb les males arts que els proporcionen les institucions d’un Estat que han manipulat per als seus fins, però ho dissimulaven una mica. Saben que no tenen raó i per això manipulen lleis, tribunals i tornen als tics als que ens tenia acostumats el dictador. Ells han perdut el respecte i cada dia estan faltant el respecte  als ciutadans, especialment als catalans. Falten al respecte quan gasten diners amb AVES que no van enlloc, amb voler fer corredors centrals totalment innecessaris i retallant als més pobres per donar-ho als més rics. Això no ho feien ni els bandolers!

Volen fer valer el poc que els queda per guanyar el partit: àrbitres imparcials, trampes,  manipulacions i mentides. Només cal escoltar-los per veure que no diuen la veritat. Però és igual: el globus va caient i ningú podrà aturar-lo per més llast que llancin. Tot plegar farà un espetec i el cop serà espectacular, ja ho veureu! I, a més, hi haurà molts espectadors imparcials que contemplaran amb delit l’espectacle i potser es faran un bon tip de riure i tot!

dimecres, 10 d’octubre del 2012

12 de octubre: poc per celebrar i molt per explicar

Des de fa un temps sembla que ha fet fortuna aquesta frase del cartell:”12 de Octubre: No hay nada que celebrar”. Certament no hi ha motius de celebració, però sí que hi han molt motius per explicar les coses, deixar tantes mentides històriques i anar més a la veritat de com van ser les coses.

Desgraciadament -tant a Espanya com a Llatinoamèrica- durant molts anys es va fer una explicació del “Descubrimiento” totalment basada en una gran mentida i falsejant la història. Per sort, ja fa una colla d’anys que la cosa va canviant poc a poc i allà ja no es té tanta admiració a la “Madre Patria” i s’ha anat sabent com van anar les coses, gràcies a alguns historiadors, escriptors i divulgadors lliures i intel·ligents.

Un d’ells és l’escriptor Eduardo Galeano que, amb en seu emblemàtic llibre “Las venas abiertas de América Latina”, obrir el camí a la divulgació d’aquestes veritats i va refutar tantes i tantes mentides històriques. L’any 1992 va escriure un llibre, que val molt la pena de llegir, titulat “Ser como ellos y otros artículos”, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992. Si em permeteu, us en ofereixo alguns paràgrafs per tal d’il·lustrar millor què és això del 12 d’ Octubre, del Dia de la Hispanidad, del Dia de la Raza i altres collonades per l’estil.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado.

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.
Al cabo de cinco siglos de negocio de toda la cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.
Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.
*************************************


El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él quería llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oaxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.
*************************************

El Paraguay habla guaraní. Un caso único en la historia universal: la lengua de los indios, lengua de los vencidos, es el idioma nacional unánime. Y sin embargo, la mayoría de los paraguayos opina, según las encuestas, que quienes no entienden español son como animales.
De cada dos peruanos, uno es indio, y la Constitución de Perú dice que el quechua es un idioma tan oficial como el español. La Constitución lo dice, pero la realidad no lo oye. El Perú trata a los indios como África del Sur trata a los negros. El español es el único idioma que se enseña en las escuelas y el único que entienden los jueces y los policías y los funcionarios. (El español no es el único idioma de la televisión, porque la televisión también habla inglés.) Hace cinco años, los funcionarios del Registro Civil de las Personas, en la ciudad de Buenos Aires, se negaron a inscribir ek nacimiento de un niño. Los padres, indígenas de la provincia de Jujuy, querían que su hijo se llamara Qori Wamancha, un nombre de su lengua. El Registro argentino no lo aceptó por ser nombre extranjero.
Los indios de las Américas viven exiliados en su propia tierra. El lenguaje no es una señal de identidad, sino una marca de maldición. No los distingue: los delata. Cuando un indio renuncia a su lengua, empieza a civilizarse. ¿Empieza a civilizarse o empieza a suicidarse?
*************************************


Cuando yo era niño, en las escuelas del Uruguay nos enseñaban que el país se había salvado del problema indígena gracias a los generales que en el siglo pasado exterminaron a los últimos charrúas.
El problema indígena: los primeros americanos, los verdaderos descubridores de América, son un problema. Y para que el problema deje de ser un problema, es preciso que los indios dejen de ser indios. Borrarlos del mapa o borrarles el alma, aniquilarlos o asimilarlos: el genocidio o el otrocidio.
En diciembre de 1976, el ministro del Interior del Brasil anunció, triunfal, que el problema indígena quedará completamente resuelto al final del siglo veinte: todos los indios estarán, para entonces, debidamente integrados a la sociedad brasileña, y ya no serán indios. El ministro explicó que el organismo oficialmente destinado a su protección (FUNAI, Fundacao Nacional do Indio) se encargará de civilizarlos, o sea: se encargará de desaparecerlos. Las balas, la dinamita, las ofrendas de comida envenenada, la contaminación de los ríos, la devastación de los bosques y la difusión de virus y bacterias desconocidos por los indios, han acompañado la invasión de la Amazonia por las empresas ansiosas de minerales y madera y todo lo demás. Pero la larga y feroz embestida no ha bastado. La domesticación de los indios sobrevivientes, que los rescata de la barbarie, es también un arma imprescindible para despejar de obstáculos el camino de la conquista.
*************************************


Matar al indio y salvar al hombre, aconsejaba el piadoso coronel norteamericano Henry Pratt. Y muchos años después, el novelista peruano Mario Vargas Llosa explica que no hay más remedio que modernizar a los indios, aunque haya que sacrificar sus culturas, para salvarlos del hambre y la miseria.
La salvación condena a los indios a trabajar de sol a sol en minas y plantaciones, a cambio de jornales que no alcanzan para comprar una lata de comida para perros. Salvar a los indios también consiste en romper sus refugiso comunitarios y arrojarlos a las canteras de mano de obra barata en la violenta intemperie de las ciudades, donde cambian de lengua y de nombre y de vestido y terminan siendo mendigos y borrachos y putas de burdel. O salvar a los indios consiste en ponerles uniforme y mandarlos, fusil al hombro, a matar a otros indios o a morir defendiendo al sistema que los niega. Al fin y al cabo, los indios son buena carne de cañón: de los 25 mil indios norteamericanos enviados a la segunda guerra mundial, murieron 10 mil.
El 16 de diciembre de 1492, Colón lo había anunciado en su diario: los indios sirven para les mandar y les hacer trabajar, sembrar y hacer todo lo que fuere menester y que hagan villas y se enseñen a andar vestidos y a nuestras costumbres. Secuestro de los brazos, robo del alma: para nombrar esta operación, en toda América se usa, desde los tiempos coloniales, el verbo reducir. El indio salvado es el indio reducido. Se reduce hasta desaparecer: vaciado de sí, es un no-indio, y es nadie.
*************************************


El shamán de los indios chamacocos, de Paraguay, canta a las estrellas, a las arañas y a la loca Totila, que deambula por los bosques y llora. Y canta lo que le cuenta el martín pescador:
-No sufras hambre, no sufras sed. Súbete a mis alas y comeremos peces del río y beberemos el viento.
Y canta lo que le cuenta la neblina:
-Vengo a cortar la helada, para que tu pueblo no sufra frío.
Y canta lo que le cuentan los caballos del cielo:
-Ensíllanos y vamos en busca de la lluvia.
Pero los misioneros de una secta evangélica han obligado al chamán a dejar sus plumas y sus sonajas y sus cánticos, por ser cosas del Diablo; y él ya no puede curar las mordeduras de víboras, ni traer la lluvia en tiempos de sequía, ni volar sobre la tierra para cantar lo que ve. En una entrevista con Ticio Escobar, el shamán dice: Dejo de cantar y me enfermo. Mis sueños no saben adónde ir y me atormentan. Estoy viejo, estoy lastimado. Al final, ¿de qué me sirve renegar de lo mío?
El shamán lo dice en 1986. En 1614, el arzobispo de Lima había mandado quemar todas las quenas y demas instrumentos de música de los indios, y había prohibido todas sus danzas y cantos y ceremonias para que el demonio no pueda continuar ejerciendo sus engaños. Y en 1625, el oidor de la Real Audiencia de Guatemala había prohibido las danzas y cantos y ceremonias de los indios, bajo pena de cien azotes, porque en ellas tienen pacto con los demonios.
*************************************


Para despojar a los indios de su libertad y de sus bienes, se despoja a los indios de sus símbolos de identidad. Se les prohíbe cantar y danzar y soñar a sus dioses, aunque ellos habían sido por sus dioses cantados y danzados y soñados en el lejano día de la Creación. Desde los frailes y funcionarios del reino colonial, hasta los misioneros de las sectas norteamericanas que hoy proliferan en América Latina, se crucifica a los indios en nombre de Cristo: para salvarlos del infierno, hay que evangelizar a los paganos idólatras. Se usa al Dios de los cristianos como coartada para el saqueo.
El arzobispo Desmond Tutu se refiere al África, pero también vale para América:
-Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: "Cierren los ojos y recen". Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.
*************************************


Los doctores del Estado moderno, en cambio, prefieren la coartada de la ilustración: para salvarlos de las tinieblas, hay que civilizar a los bárbaros ignorantes. Antes y ahora, el racismo convierte al despojo colonial en un acto de justicia. El colonizado es un sub-hombre, capaz de superstición pero incapaz de religión, capaz de folclore pero incapaz de cultura: el sub-hombre merece trato subhumano, y su escaso valor corresponde al bajo precio de los frutos de su trabajo. El racismo legitima la rapiña colonial y neocolonial, todo a lo largo de los siglos y de los diversos niveles de sus humillaciones sucesivas.
América Latina trata a sus indios como las grandes potencias tratan a América Latina.
*************************************


Gabriel René-Moreno fue el más prestigioso historiador boliviano del siglo pasado. Una de las universidades de Bolivia lleva su nombre en nuestros días. Este prócer de la cultura nacional creía que los indios son asnos, que generan mulos cuando se cruzan con la raza blanca. Él había pesado el cerebro indígena y el cerebro mestizo, que según su balanza pesaban entre cinco, siete y diez onzas menos que el cerebro de raza blanca, y por tanto los consideraba celularmente incapaces de concebir la libertad republicana.
El peruano Ricardo Palma, contemporáneo y colega de Gabriel René-Moreno, escribió que los indios son una raza abyecta y degenerada. Y el argentino Domingo Faustino Sarmiento elogiaba así la larga lucha de kis indios araucanos por su libertad: Son más indómitos, lo que quiere decir: animales más reacios, menos aptos para la Civilización y la asimilación europea.
El más feroz racismo de la historia latinoamericana se encuentra en las palabras de los intelectuales más célebres y celebrados de fines del siglo diecinueve y en los actos de los políticos liberales que fundaron el Estado moderno. A veces, ellos eran indios de origen, como Porfirio Díaz, autor de la modernización capitalista de México, que prohibió a los indios caminar por las calles principales y sentarse en las plazas públicas si no cambiaban los calzones de algodón por el pantalón europeo y los huaraches por zapatos.
Eran los tiempos de la articulación al mercado mundial regido por el Imperio Británico, y el desprecio científico por los indios otorgaba impunidad al robo de sus tierras y de sus brazos.
El mercado exigía café, pongamos el caso, y el café exigía más tierras y más brazos. Entonces, pongamos por caso, el presidente liberal de Guatemala, Justo Rufino Barrios, hombre de progreso, restablecía el trabajo forzado de la época colonial y regalaba a sus amigos tierras de indios y peones indios en cantidad.
*************************************


El racismo se expresa con más ciega ferocidad en países como Guatemala, donde los indios siguen siendo porfiada mayoría a pesar de las frecuentes oleadas exterminadoras.
En nuestros días, no hay mano de obra peor pagada: los indios mayas reciben 65 centavos de dólar por cortar un quintal de café o de algodón o una tonelada de caña. Los indios no pueden ni plantar maíz sin permiso militar y no pueden moverse sin permiso de trabajo. El ejército organiza el reclutamiento masivo de brazos para las siembras y cosechas de exportación. En las plantaciones, se usan pesticidas cincuenta veces más tóxicos que el máximo tolerable; la leche de las madres es la más contaminada del mundo occidental. Rigoberta Menchú: su hermano menor, Felipe, y su mejor amiga, María, murieron en la infancia, por causa de los pesticidas rociados desde las avionetas. Felipe murió trabajando en el café. María, en el algodón. A machete y bala, el ejército acabó después con todo el resto de la familia de Rigoberta y con todos los demás miembros de su comunidad. Ella sobrevivió para contarlo.
Con alegre impunidad, se reconoce oficialmente que han sido borradas del mapa 440 aldeas indígenas entre 1981 y 1983, a lo largo de una campaña de aniquilación más extensa, que asesinó o desapareció a muchos miles de hombres y de mujeres. La limpieza de la sierra, plan de tierra arrasada, cobró también las vidas de una incontable cantidad de niños. Los militares guatemaltecos tienen la certeza de que el vivio de la rebelión se transmite por los genes.
Una raza inferior, condenada al vicio y a la holgazanería, incapaz de orden y progreso, ¿merece mejor suerte? La violencia institucional, el terrorismo de Estado, se ocupa de despejar las dudas. Los conquistadores ya no usan caparazones de hierro, sino que visten uniformes de la guerra de Vietnam. Y no tienen piel blanca: son mestizos avergonzados de su sangre o indios enrolados a la fuerza y obligados a cometer crímenes que los suicidan. Guatemala desprecia a los indios, Guatemala se autodesprecia.
Esta raza inferior había descubierto la cifra cero, mil años antes de que los matemáticos europeos supieran que existía. Y habían conocido la edad del universo, con asombrosa precisión, mil años antes que los astrónomos de nuestro tiempo.
Los mayas siguen siendo viajeros del tiempo: ¿Qué es un hombre en el camino? Tiempo.
Ellos ignoraban que el tiempo es dinero, como nos reveló Henry Ford. El tiempo, fundador del espacio, les parece sagrado, como sagrados son su hija, la tierra, y su hijo, el ser humano: como la tierra, como la gente, el tiempo no se puede comprar ni vender. La Civilización sigue haciendo lo posible por sacarlos del error.
*************************************


¿Civilización? La historia cambia según la voz que la cuenta. En América, en Europa o en cualquier otra parte. Lo que para los romanos fue la invasión de los bárbaros, para los alemanes fue la emigración al sur.
No es la voz de los indios la que ha contado, hasta ahora, la historia de América. En las vísperas de la conquista española, un profeta maya, que fue boca de los dioses, había anunciado: Al terminar la codicia, se desatará la cara, se desatarán las manos, se desatarán los pies del mundo. Y cuando se desate la boca, ¿qué dirá? ¿Qué dirá la otra voz, la jamás escuchada? Desde el punto de vista de los vencedores, que hasta ahora ha sido el punto de vista único, las costumbres de los indios han confirmado siempre su posesión demoníaca o su inferioridad biológica. Así fue desde los primeros tiempos de la vida colonial:
¿Se suicidan los indios de las islas del mar Caribe, por negarse al trabajo esclavo? Porque son holgazanes.
¿Andan desnudos, como si todo el cuerpo fuera cara? Porque los salvajes no tienen vergüenza.
¿Ignoran el derecho de propiedad, y comparten todo, y carecen de afán de rqueza? Porque son más parientes del mono que del hombre.
¿Se bañan con sospechosa frecuencia? Porque se parecen a los herejes de la secta de Mahoma, que bien arden en los fuegos de la Inquisición.
¿Jamás golpean a los niños, y los dejan andar libres? Porque son incapaces de castigo ni doctrina.
¿Creen en los sueños, y obedecen a sus voces? Por influencia de Satán o por pura estupidez.
¿Comen cuando tienen hambre, y no cuando es hora de comer? Porque son incapaces de dominar sus instintos.
¿Aman cuando sienten deseo? Porque el demonio los induce a repetir el pecado original.
¿Es libre la homosexualidad? ¿La virginidad no tiene importancia alguna? Porque viven en la antesala del infierno.
*************************************


En 1523, el cacique Nicaragua preguntó a los conquistadores:
-Y al rey de ustedes, ¿quién lo eligió?
El cacique había sido elegido por los ancianos de las comunidades. ¿Había sido el rey de Castilla elegido por los ancianos de sus comunidades? La América precilombina era vasta y diversa, y contenía modos de democracia que Europa no supo ver, y que el mundo ignora todavía. Reducir la realidad indígena americana al despotismo de los emperadores incas, o a las prácticas sanguinarias de la dinastía azteca, equivale a reducir la realidad de la Europa renacentista a la tiranía de sus monarcas o a las siniestras ceremonias de la Inquisición.
En la tradición guaraní, por ejemplo, los caciques se eligen en asambleas de hombres y mujeres -y las asambleas los destituyen si no cumplen el mandato colectivo. En la tradición iroquesa, hombres y mujeres gobiernan en pie de igualdad. Los jefes son hombres; pero son las mujeres quienes los ponen y deponen y ellas tienen poder de decisión, desde el Consejo de Matronas, sobre muchos asuntos fundamentales de la confederación entera. Allá por el año 1600, cuando los hombres iroqueses se lanzaron a guerrear por su cuenta, las mujeres hicieron huelga de amores. Y al poco tiempo los hombres, obligados a dormir solos, se sometieron al gobierno compartido.
*************************************


En 1919, el jefe militar de Panamá en las islas de San Blas, anunció su triunfo:
-Las indias kunas ya no vestirán molas, sino vestidos civilizados.
Y anunció que las indias nunca se pintarían la nariz sino las mejillas, como debe ser, y que nunca más llevarían aros en la nariz, sino en las orejas. Como debe ser.
Setenta años después de aquel canto de gallo, las indias kunas de nuestros días siguen luciendo sus aros de oro en la nariz pintada, y siguen vistiendo sus molas, hechas de muchas telas de colores que se cruzan con siempre asombrosa capacidad de imaginación y de belleza: visten sus molas en la vida y con ella se hunden en la tierra, cuando llega la muerte.
En 1989, en vísperas de la invasión norteamericana, el general Manuel Noriega aseguró que Panamá era un país respetuosos de los derechos humanos:
-No somos una tribu -aseguró el general.
*************************************


Las técnicas arcaicas, en manos de las comunidades, habían hecho fértiles los desiertos en la cordillera de los Andes. Las tecnologías modernas, en manos del latifundio privado de exportación, están convirtiendo en desiertos las tierras fértiles en los Andes y en todas partes.
Resultaría absurdo retroceder cinco siglos en las técnicas de producción; pero no menos absurdo es ignorar las catástrofes de un sistema que exprime a los hombre y arrasa los bosques y viola la tierra y envenena los ríos para arrancar la mayor ganancia en el plazo menos. ¿No es absurdo sacrificar a la naturaleza y a la gente en los altares del mercado internacional? En ese absurdo vivimos; y lo aceptamos como si fuera nuestro único destino posible.
Las llamadas culturas primitivas resultan todavía peligrosas porque no han perdido el sentido común. Sentido común es también, por extensión natural, sentido comunitarios. Si pertenece a todos el aire, ¿por qué ha de tener dueño la tierra? Si desde la tierra venimos, y hacia la tierra vamos, ¿acaso no nos mata cualquier crimen que contra la tierra se comete? La tierra es cuna y sepultura, madre y compañera. Se le ofrece el primer trago y el primer bocado; se le da descanso, se la protege de la erosión.
Es sistema desprecia lo que ignora, porque ignora lo que teme conocer. El racismo es también una máscara del miedo.
¿Qué sabemos de las culturas indígenas? Lo que nos han contado las películas del Fas West. Y de las culturas africanas, ¿qué sabemos? Lo que nos ha contado el profesor Tarzán, que nunca estuvo.
Dice un poeta del interior de Bahía: Primero me robaron del África. Después robaron el África de mi.
La memoria de América ha sido mutilada por el racismo. Seguimos actuando como si fuéramos hijos de Europa, y de nadie más.
*************************************


A fines del siglo pasado, un médico inglés, John Down, identificó el síndrome que hoy lleva su nombre. Él creyó que la alteración de los cromosomas implicaba un regreso a las razas inferiores, que generaba mongolian idiots, negroid idiots y aztec idiots.
Simultáneamente, un médico italiano, Cesare Lombrosos, atribuyó al criminal nato los rasgos físicos de los negros y de los indios.
Por entonces, cobró base científica la sospecha de que los indios y los negros son proclives, por naturaleza, al crimen y a la debilidad mental. Los indios y los negros, tradicionales instrumentos de trabajo, vienen siendo también desde entonces, objetos de ciencia.
En la misma época de Lombroso y Down, un médico brasileño, Raimundo Nina Rodrigues, se puso a estudiar el problema negro. Nina Rodrigues, que era mulato, llegó a la conclusión de que la mezcla de sangres perpetúa los caracteres de las razas inferiores, y que por tanto la raza negra en el Brasil ha de constituir siempre uno de los factores de nuestra inferioridad como pueblo. Este médico psiquiatra fue el primer investigador de la cultura brasileña de origen africano. La estudió como caso clínico: las religiones negras, como patología; los trances, como manifestaciones de histeria.
Poco después, un médico argentino, el socialista José Ingenieros, escribió que los negros, oprobiosa escoria de la raza humana, están más próximos de los monos antropoides que de los blancos civilizados. Y para demostrar su irremediable inferioridad, Ingenieros comprobaba: Los negros no tienen ideas religiosas.
En realidad, las ideas religiosas habían atravesado la mar, junto a los esclavos, en los navíos negreros. Una prueba de obstinación de la dignidad humana: a las costas americanas solamente llegaron los dioses del amor y de la guerra. En cambio, los dioses de la fecundidad, que hubieran multiplicado las cosechas y los esclavos del amo, se cayeron al agua.
Los dioses peleones y enamorados que completaron la travesía, tuvieron que disfrazarse de santos blancos, para sobrevivir y ayudar a sobrevivir a los millones de hombres y mujeres violentamente arrancados del África y vendidos como cosas. Ogum, dios del hierro, se hizo pasar por san Jorge o san Antonio o san Miguel, Shangó, con todos sus truenos y sus fuegos, se convirtió en santa Bárbara. Obatalá fue Jesucristo y Oshún, la divinidad de las agus dulces, fue la Virgen de la Candelaria...
Dioses prohibidos. En las colonias españolas y portuguesas y en todas ls demás: en las islas inglesas del Caribe, después de la abolición de la esclavitud se siguió prohibiendo tocar tambores o sonar vientos al modo africano, y se siguió penando con cárcel la simple tenencia de una imagen de cualquier dios africano. Dioses prohibidos, porque peligrosamente exaltan las pasiones humanas, y en ellas encarnan. Friedrich Nietzsche dijo una vez:
-Yo sólo podría creer en un dios que sepa danzar.
Como José Ingenieros, Nietzsche no conocía a los dioses africanos. Si los hubiera conocido, quizá hubiera creído en ellos. Y quizá hubiera cambiado algunas de sus ideas. José Ingenieros, quién sabe.
*************************************


La piel oscura delata incorregibles defectos de fábrica. Así, la tremenda desigualdad social, que es también racial, encuentra su coartada en las taras hereditarias.Lo había observado Humboldt hace doscientos años, y en toda América sigue siendo así: la pirámide de las clases sociales es oscura en la base y clara en la cúspide. En el Brasil, por ejemplo, la democracia raciasl consiste en que los más blancos están arriba y los más negros abajo. James Baldwin, sobre los negros en Estados Unidos:
-Cuando dejamos Mississipi y vinimos al Norte, no encontramos la libertad.
Encontramos los peores lugares en el mercado de trabajo; y en ellos estamos todavía.
*************************************


Un indio del Norte argentino, Asunción Ontíveros Yulquila, evoca hoy el trauma que marcó su infancia:
-Las personas buenas y lindas eran las que se parecían a Jesús y a la Virgen.
Pero mi padre y mi madre no se parecían para nada a las imágenes de Jesús y la Virgen María que yo veía en la iglesia de Abra Pampa.
La cara propia es un error de la naturaleza. La cultura propia, una prueba de ignorancia o una culpa que expiar. Civilizar es corregir.
*************************************


El fatalismo biológico, estigma de las razas inferiores congénitmente condenadas a la indolencia y a la violencia y a la miseria, no sólo nos impide ver las causas reales de nuestra desventura histórica. Además, el racismo nos impide conocer, o reconocer, ciertos valores fundamentales que las culturas despreciadas han podido milagrosamente perpetuar y que en ellas encarnan todavía, mal que bien, a pesar de los siglos de persecución, humillación y degradación. Esos valores fundamentales no son objetos de museo. Son factores de historia, imprescindibles para nuestra imprescindible invención de una América sin mandones ni mandados. Esos valores acusan al sistema que los niega.
*************************************

Hace algun tiempo, el sacerdote español Ignacio Ellacuría me dijo que le resultaba absurdo eso del Descubrimiento de América. El opresor es incapaz de descubrir, me dijo:
-Es el oprimido el que descubre al opresor.
Él creía que el opresor ni siquiera puede descubrirse a sí mismo. La verdadera realidad del opresor sólo se puede ver desde el oprimido.
Ignacio Ellacuría fue acribillado a balazos, por creer en esa imperdonable capacidad de revelación y por compartir los riesgos de la fe en su poder de profecía.
¿Lo asesinaron los militares de El Salvador, o lo asesinó un sistema que no puede tolerar la mirada que lo delata?


Tots els textos són d’Eduardo Galeano, Ser como ellos y otros artículos, Siglo Veintiuno Editores, México, 1992.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Vint raons per les quals sóc independentista

Vint raons per les quals sóc independentista

(Extret de VilaWeb)

1. Sóc independentista perquè en el món en el qual vivim, en la realitat, tenir estat és una garantia i un gran avantatge des de tots els punts de vista. I no tenir-ne és la contrària. Aquesta és una veritat que ningú no pot passar per alt.

2. Sóc independentista perquè en aquest moment particular de la nostra història ser-ho és la cosa més sensata i prudent. L’autonomia és un fracàs, com salta a la vista.

3. Sóc independentista perquè vull participar en el món global. Vull tenir veu i vot allà on es decideix què som. I cada dia més i més decisions es prenen fora del marc estatal, on no ets res si no ets un estat.

4. Sóc independentista perquè crec que la nació són les persones que la formem. Persones que podem decidir en cada moment què volem ser sense que ningú ens pose barreres.

5. Sóc independentista perquè crec que ara és més difícil arreglar l’esquifida democràcia espanyola que no dissenyar de cap i de nou una nova república amb lleis electorals dignes, amb una justícia independent, amb balanços sòlids contra l’excés de poder, amb justícia social per a tothom.

6. Sóc independentista perquè en el món d’avui els països que funcionen millor són els petits. Amb democràcies molt més participatives, amb més equitat i responsabilitat, amb més pluralitat.

7. Sóc independentista perquè crec que el meu país, aquest, és tan bo o tan dolent com qualsevol altre. No em sent superior a ningú, però tampoc inferior a ningú.

8. Sóc independentista perquè crec que tinc la responsabilitat davant el món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat. I no puc fer-ho sense un estat.

9. Sóc independentista perquè crec que el Principat té la responsabilitat d’ajudar la resta del país, començant pel meu País Valencià. I un estat català ara ens fa més forts a tots.

10. Sóc independentista perquè crec que aquest és un món profundament injust. I per a arreglar-lo crec que cadascú hem d'arreglar com a mínim la nostra part.

11. Sóc independentista perquè crec que, si manem a ca nostra, podrem servir-nos més racionalment dels nostres recursos i impedir que una part de la societat siga acorralada, ofegada econòmicament i socialment impotent.

12. Sóc independentista perquè no vull escoltar més excuses per a no tenir un país millor. No vull plorar ni queixar-me, ni donar la culpa als altres. Jo vull ser responsable de tot allò que faig i culpar-me d'allò que no faig bé.

13. Sóc independentista per totes les coses que m'han passat de cap a cap de la vida.

14. Sóc independentista perquè no veig per quin motiu no hauria de ser-ho. Les altres propostes o han fracassat o és evident que no poden funcionar. Per quin motiu hauria de continuar pegant-me contra la paret?

15. Sóc independentista perquè mire la gent i, als ulls, hi veig una alegria contagiosa que se m’emporta. No veieu com somriem enmig de la pitjor de les crisis?

16. Sóc independentista perquè ja toca. Perquè fa tres-cents anys llargs que resistim, des d’Almansa. Perquè hem patit massa. Perquè massa gent se n’ha anat d'aquest món somniant que arribaria aquest dia i els ho dec.

17. Sóc independentista perquè aquesta societat necessita una catarsi. Una esbandida potent que ens netege d’interessos, corrupteles, lladres i vividors. Un canvi de règim.

18. Sóc independentista perquè, si ho aconseguim finalment, haurà arribat la ruptura. Aquell trencament amb el règim franquista que reclamàvem junts als carrers al final dels anys setanta i que tan ràpidament alguns van oblidar.

19. Sóc independentista perquè vull un país ple de colors, cultures, religions i llengües diverses. Una terra on no demanem a ningú d’on ve, sinó tan solament si vol venir amb nosaltres.

20. Però, sobretot, sóc independentista perquè vull.

PS: Els lectors de VilaWeb hi han contribuït, exposant les seves raons per les quals són independentistes.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Els dos mons

El dia 20 de Setembre va haver-hi a l’ Uruguai un cicló molt fort que va causar dos morts, milers d’evacuats i moltes destrosses. Aquell mateix dia, juntament amb les fotos de les destrosses, va sortir una foto que va donar la volta al món: la del President Mujica amb un tall a la cara, tall causat per una xapa de zenc mentre ajudava un dels seus veïns pagesos a reparar un sostre de xapa, en ple temporal.

Si voleu és una simple anècdota sense importància, però si ho analitzem una mica, veurem que té la seva importància i, justament per això, la foto va recórrer pels mitjans i les xarxes socials com un exemple de la senzillesa d'un mandatari conegut arreu per la seva austera i peculiar manera de viure. Ja n’he parlat més d’una vegada en aquest mateix blog, però és que jo li dono molta importància a aquestes petites-grans coses. Aquell dia el President Mujica estava, com un pagès més, tractant que el vendaval no s’emportés la teulada de xapa d'un habitatge veí a la granja on viu. Perquè Mujica segueix vivint a la seva casa de sempre, un habitatge molt humil envoltat d’hivernacles on cultiva flors i fa el seu hort. 

Sense dubte, és una simple anècdota. Però una anècdota carregada d'ensenyaments que haurien imitar molts altres governants del món. Simplement ens hauria de fer reflexionar sobre el divorci que existeix entre la forma de vida dels dirigents i el poble. El contrast és tan fort, tan abismal, que determina bona part dels errors que aquests cometen a l'hora de prendre decisions. La majoria de polítics no saben el que és passar-ho malament tancats com estan dins dels seus cotxes oficials i mirant el món darrere dels vidres de les encatifades oficines dels edificis oficials i de les luxoses suites dels hotels. Els problemes de la gent del carrer els veuen tan, tant lluny que no els distingeixen i desapareixen dels seus ulls. Ells no acostumen a esperar per anar al metge; no acostumen a haver de fer mans i mànigues per pagar a final de mes; no acostumen a caminar pels carrers ni a ensumar la pudor rància de suor que se sent al metro després de llargues jornades de feines mal pagades.

Per això encara crida l’atenció gestos com el del President de l’ Uruguai que, cada dia abans d’anar a treballar a la seu del Govern, es lleva a casa seva, aixafa la pols dels camps, respira l’olor de l’aire lliure dels camps, dona de menjar als seus gossos i gats i, si cal, ajuda un veí a arreglar la teulada que s’emporta el vent. Mentre no es torni a aquest contacte quotidià i senzill amb la gent, la distància entre la vida política i la vida de la gent serà cada cop més abismal. Seran dos mons diferents: l’un serà un món real, autèntic, vertader i l’altre serà irreal, fictici i un món de mentida i de mentides.

A l’hora d’anar a votar caldrà tenir-ho en compte!.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Els drets dels pobles i de les Nacions

Han parlat els bisbes espanyols. I -com podeu suposar- han parlat de la manera que s’espera d’un episcopat que té els mateixos esquemes mentals que han mamat de fa segles i camina pels mateixos camins que la majoria dels espanyols. Així com uns no entenen res, els altres tampoc.  

De moment, no han parlat  gaire els bisbes catalans. Bé, algun sí que ha parlat i aquesta vegada –tot sigui dit en honor seu- de manera prou clara: em refereixo al bisbe de Solsona, que va recordar fa uns dies que la doctrina social de l'església reconeix el dret d'autodeterminació dels pobles i que és moralment legítim "estar a favor de la independència de Catalunya".

En la Declaració de la CCXXV Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola els bisbes espanyols han dit:

“Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

Doncs bé, podríem recordar-los als unionistes bisbes espanyols que el PONTIFICI CONSELL« JUSTÍCIA I PAU » del Vaticà va parlar en el document COMPENDI DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L'ESGLÉSIA (publicat l’any 2005) sobre els drets humans.Potser caldria que repassessin el Document i allà podrien veure que en el Capítol tercer  parla de LA PERSONA HUMANA i ELS SEUS DRETS i en l’ l’apartat IV d’aquest capítol, fa referència als següents punts:

IV. ELS DRETS HUMANS

a) El valor dels drets humans

b) L'especificació dels drets

c) Drets i deures

d) Drets dels pobles i de les Nacions

157 El camp dels drets de l'home s'ha estès als drets dels pobles i de les Nacions, ja que «el que és veritat per a l'home ho és també per als pobles». El Magisteri recorda que el dret internacional «es basa sobre el principi de l'igual respecte, per part dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació amb vista al bé comú superior de la humanitat ». La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.

Els drets de les Nacions no són sinó «els "drets humans" considerats a aquest específic nivell de la vida comunitària». La Nació té «un dret fonamental a l'existència», a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva "sobirania" espiritual", a "modelar la seva vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l'opressió de les minories», a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació adequada». L'ordre internacional exigeix ​​un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització estan cridades totes les Nacions, per les quals el primer deure segueix sent el de viure en pau, respecte i solidaritat amb les altres Nacions.

Més clar l’aigua, no?

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Qui avisa no és traïdor

Vist com s’estan posant de nerviosos alguns; vist com ja han engegat el ventilador per tal que la merda esquitxi tothom; vist com s’han posat a treballar a tot drap les fàbriques de mentides; vist com comencen a apel·lar a la por…

Vistes i comprovades tantes coses que estan passant Ebre enllà, crec que és oportú fer córrer aquest avís important que m’ha arribat avui. A veure si els arriba. És per allò que es diu de que “qui avisa, no és traïdor” i perquè nosaltres som educats...

AVÍS IMPORTANT

Avisem a tots els militars espanyols que es desplacin a Catalunya amb tanc:

1.- Un cop a Barcelona els tancs que entrin per la Diagonal hauran d'aparcar al Passeig de Gràcia, els que entrin per la Meridiana ho faran al Passeig de Sant Joan.

2.- Aneu en compte, els tancs aparcats en doble fila se'ls emportarà la grua municipal.

3.- Prepareu la Visa. Entenem que els espanyols no sabeu el que és un peatge perquè al vostre país no n'hi ha però aquí són de pagament obligatori.

4.- Intenteu evitar el del Túnel del Cadí aquest no el desitjo ni al meu pitjor enemic.

5.- És recomanable que vingueu més de 3 en un tanc així us faran descompte si teniu Tele-tac.

6.- Recordeu que el fet de no pagar un peatge tindrà una multa de 100€.

7.- Tots els tancs participants en l'excursió han de dur la ITV al dia , en cas contrari els Mossos us poden multar i immobilitzar el vehicle.

8.- Feu bona previsió de gas-oil , Catalunya és el lloc on es ven mes car de tota la península.

9.- Un cop a Barcelona s'habilitarà una ruta directe al port per facilitar l'embarcament dels tancs en vaixells alemanys , recordeu que són llogats i no esteu al corrent del pagament...

10.-Si veieu que la gent no us fa cas, no us enfadeu, és que estarem treballant!

QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

La gent gran

    USTED

     

    Usted

    que es una persona adulta 

    - y por lo tanto- 

    sensata, madura, razonable, 

    con una gran experiencia 

    y que sabe muchas cosas, 

    ¿qué quiere ser cuando sea niño?

    Jairo Aníbal Niño

    del seu llibre Preguntario.  

     

    "Els éssers humans meravellosos viuen un conte, la mort és el final del conte", va dir en una ocasió Jairo Aníbal Niño, l'escriptor infantil més prolífic dels últims anys a Colòmbia.

    Va produir obres de teatre, guions per a cinema, poesia i narrativa. Els seus primers contes van ser publicats a la revista Espiral i en suplements literaris dels diaris colombians El Espectador i El Tiempo, i posteriorment en diverses editorials a Colòmbia i fora del seu país.