dissabte, 28 de gener del 2012

Com el crancs

De fet, no vull parlar dels crancs sino que vull parlar de l’ Església. I en vull parlar després d’escoltar aquests dies coses força gruixudes en boca de bisbes. Arguments que m’han fet retrocedir en el temps i m’han recordat els crancs, que la dita popular diu que caminen enrere (en realitat no és cert que els crancs caminin cap enrere, sinó  que caminen predominantment cap al costat i, si convé, també poden caminar endavant i enrere).

Deia que volia parlar de l’església i tampoc és cert del tot perquè el que voldria fer és parlar d’alguns bisbes, que em fa l’efecte que encara viuen ancorats en temps pretèrits i sense entendre que hi ha hagut un Vaticà II que va canviar moltes coses i va obrir noves perspectives i noves visions del món. El que va passar, però, és que aquell “Aggiornamento” , aquella posada al dia -que va ser una de les paraules clau que s'utilitzà durant el Vaticà II – tan necessària per a l’església en general i per a bisbes i capellans en particular, va quedar a mig fer. La posada al dia s’havia de fer necessàriament perquè “s’estava posant vi nou en bots vells” (Lluc 5,36). Era necessari un esperit de canvi i una obertura mental en una església que s’havia fet vella en tots els sentits. “Aggiornamento” va ser el nom donat al programa pontifici de Joan XXIII en el discurs que va pronunciar el 25 de gener de 1959. Però la meitat de les coses es van quedar en paper moll. El ´gran teòleg Hans Küng acaba de dir no fa gaire: "Crec en Déu i en Crist, però no en l’Església"."L’Església catòlica està malalta. S’ha de desenvolupar el Vaticà II".

Abans del Concili Vaticà II la visió de l’església era totalment euro cèntrica i tancada en sí mateixa i després la visió va ser ecumènica (que vol dir universal) i oberta al món. I ja no només va ser una visió universal en quan a espai i territoris, sinó que volia ser culturalment universal, oberta a totes les cultures i altres visions del món. L’església, la fe, les creences s’havien d’arrelar en altres cultures i s’havien de transformar en noves formes de viure l’evangeli. El mal va ser que aquella flor que començava a créixer, de seguida van mirar de tallar-la o ofegar-la. Joan XIII volia obrir finestres perquè es ventilés la casa i els que van venir van mirar de tancar-les de seguida per tal de que no es ventilés massa. Seguien tenint por a refredar-se. I, conseqüentment, l’atmosfera es va tornar a enrarir. I aquí estem…

L’església potser no ha anat del tot enrere -com es diu popularment que fan els crancs-, però sí que ha anat fent passos d’un costat a l’altre mentre el món caminava endavant i, al cap i a la fi, ha acabat caminant només cap a la dreta i sense voler anar endavant amb decisió. Per això m’ha fet molta gràcia un article que he llegit aquest dies de l’EMMA TORRALBA titulat  Carnet per punts per a bisbes on va traient punts a alguns bisbes per les coses que han dit i que, gràcies a Déu, han estat ben contestades i ben criticades per molta gent, tant de dins com de fora de l’església. Perquè actualment no es poden tenir visions de la realitat com les dels arquebisbes de Valladolid, de Tarragona o del bisbe de Córdoba, a qui se’ls hauria de treure una bona colla de punts com fa l’ EMMA. El món evoluciona i l’església ha d’evolucionar sense trair el missatge de Jesús. No cal que fem gaires invents; simplement cal que llegim l’evangeli amb ulls nous i sense prejudicis. Alguns teòlegs, bisbes, capellans i laics ho han sabut fer i el món els escolta perquè estic segur que l’església té moltes coses a dir i moltes coses a oferir encara a un món que no sempre acompleix les expectatives que racionalment esperem de la ciència i la tècnica i a qui no li aniria gens malament una visió evangèlica. Però justament són aquestes respostes el que l’església no sap donar al món actual. Amb aquestes intervencions públiques –tan escandaloses i tan fora de lloc- d’alguns bisbes justament es fa tot el contrari: allunyar l’església del món i crear més desconfiança i més distància.