dilluns, 6 de febrer del 2012

Una bonica història i una bona lliçó

El text d’avui és d’aquells que, de tant en tant, rebo per correu d’algun amic o conegut i que el guardo ràpidament per tal de reproduir-lo algun dia al blog. Hi han dies que potser hom no està prou motivat per fer un post o no troba res interessant per dir. Aquests dies és quan me’n  vaig al meu rebost particular on hi guardo textos, vídeos o fotos que m’han agradat especialment i en trec algun com és el cas del d’avui.

Perdoneu que no posi d’on l’he tret perquè desconec l’autor. Com us he dit, me’l va fer arribar un amic per correu.


Explica una història que hi havia un jueu que treballava en una planta envasadora de carn a Noruega. Un dia, acabant el seu horari de treball, va anar a una de les cambres frigorífiques per inspeccionar alguna cosa; de cop, es va tancar la porta amb l'assegurança posada i es va quedar atrapat dins de la nevera. Va colpejar fortament la porta i va començar a cridar, però ningú el podia escoltar. La majoria dels treballadors se n’havien anat cap a casa, i era gairebé impossible sentir-lo gruix que tenia aquella porta.
Ja portava cinc hores dins la cambra frigorífica i ja estava a prop de la mort per congelació.

Tot d'una es va obrir la porta. El guàrdia de seguretat va entrar i el va rescatar. Després d'això, li van preguntar al guàrdia a què es devia que se li hagués ocorregut obrir aquella porta si no era part de la seva rutina de treball. Ell va explicar: porto treballant en aquesta empresa 35 anys; centenars de treballadors entren a la planta cada dia, però ell és l'únic que em saluda al matí i s'acomiada de mi a la tarda quan plega. La resta dels treballadors em tracten com si fos invisible. Avui m’ha dit "hola" a l'entrada, però no he escoltat el "fins demà" de la tarda. Jo espero  aquest “hola, bon dia, i aquest adéu o fins demà al matí” cada dia. Sabent que encara no s'havia acomiadat de mi, vaig pensar que havia d'estar en algun lloc de l'edifici, de manera que el vaig buscar i el vaig trobar.

La història parla per si mateixa i no cal afegir-hi gran cosa més. A vegades menystenim el valor i la importància de la salutació. Sé que jo mateix d’aprendre aquesta lliçó i que potser ens cal valorar més aquest petit-gran gest de dir ·bon dia” o bona tarda”.