dilluns, 2 d’abril del 2012

Pobre home… només té diners!

viewer (38)Ahir deia que Karim Benzema és un tipus miserable –ja no només pobre- per molts diners que tingui. O dit d’una altra manera: és un home pobre i miserable perquè li falta el que és més important: bons sentiments, humanitat i un cor gran i obert. Per això li seria d’exacta aplicació la frase que he posat com a títol en aquest apunt i que podríem aplicar a molta més gent: “Pobre home… només té diners!”.

Hi han moltes maneres de ser pobre, però n’hi han dues que  que són les més significatives: les persones que són pobres perquè no tenen recursos econòmics i benestar i aquells que són pobres d'esperit. Es parla molt de les persones que pateixen pobresa material. Estadístiques, estudis i índexs de tots tipus, d'una banda, i de l'altra les mans generoses que s'ofereixen per remeiar aquesta trista situació: fundacions, organitzacions, menjadors, gent que col·labora d'una o altra manera per pal·liar aquestes necessitats.

No obstant això, caldria parlar també de la pobresa d'esperit, que possiblement va tant en augment com la pobresa material i no hi han índexs que la mesurin, però que és tant perillosa, greu i dolorosa com l'altra pobresa. Pensem qui s'ocupa d'alimentar l'esperit, enriquir la nostra ànima i enfortir el nostre interior.

Amb el pas del temps, en aparença el món va anant millor. Dic en aparença perquè crec que aquest avenç no arriba a tots els ordres de la vida de les persones. El creixement material no va acompanyat del creixement moral i per això les persones poden enriquir-se i ser cada com més infelices. El nostre interior s’ha fet més petit, més raquític, més pobre i més miserable. Ens hem preocupat tant per tenir, aconseguir, avançar en el que fa referència a les coses materials i tangibles que hem deixat de banda el que és invisible als ulls, com deia Antoine de Saint-Exupéry en el seu llibre el Petit Príncep. Les coses que enriqueixen l’esperit no es compren a través de catàleg però existeixen i les hem de buscar per tal que el nostre cor s'alimenti: una atenta escolta a l'altre, el brindar nostre temps, el fer amics, un bon llibre, la mà d'un fill aferrada a la nostra, una abraçada, un gest de caritat, una trucada a algú que està sol i tantes altres coses…

Paradoxalment tot allò que ens nodreix per dins i que oferim gratuïtament és el que ens enriqueix. És quan oferim totes aquestes coses quan, no només no ens empobrim, sinó que serà quan tindrem la millor de les riqueses, la veritable, la més sana, aquella que no es guarda en un banc. Així com per poder donar cal tenir i per tenir cal treballar (i aquesta frase que podria referir-se a les coses materials també és adequada per al nostre esperit) ens hem d’ocupar de saciar la fam del cor, d'enfortir l’esperit, d’omplir-lo de coses valuoses.
Això també és un exercici que ens cal fer, perquè el model de persona que ens proposes és la d’aquella que té èxit, poder i diners.

Avui tot s’ha d’actualitzar i renovar el model perquè tot es fa vell de seguida: el cotxe, el mòbil, els aparells d’escoltar música, els vestits... Tot s’ha de canviar, d’actualitzar, de modernitzar si no volem estar fora d’onda, fora de moda, cosa que arriba a fer-nos tornar ridículs fins i tot perquè el veritablement important no requereix actualització. El nostre cor és sempre el mateix i nosaltres som els mateixos. El que hem de fer és enriquir-nos, ampliar la nostra capacitat d'estimar i perdonar i per sobre totes les coses obrir-nos als altres. Donant tot el que puguem a l'altre, el que l'altre necessiti, és la millor manera de sortir de la pobresa espiritual.

I per acabar, una breu història que corre per internet, que em va agradar i que possiblement il·lustra tot això que deia.

Expliquen que una vegada un pare d'una família rica va dur al seu fill a una excursió pel camp, amb el ferm propòsit que veiés com n’era de pobre alguna gent camperola camp i perquè comprengués el valor de les coses i com  ells eren molt afortunats.

Van viure durant un dia i una nit complets a la granja d'una família camperola molt humil. En retornant en el seu cotxe a la ciutat, el pare va preguntar al seu fill:

-Què t’ha semblat l'experiència? ...
-Bona, va contestar el fill amb la mirada perduda en la distància i tot pensatiu.
-I... què has après?, va insistir el pare ...
El fill va contestar:
-Que nosaltres tenim un gos i ells en tenen quatre.
Nosaltres tenim una piscina amb aigua estancada que arriba a fins a mig jardí ... i ells tenen un riu sense fi, d'aigua cristal·lina, on hi ha peixets, créixens i altres belleses.
Que nosaltres importem llanternes de la Xina per il·luminar el nostre jardí ... mentre que ells s’ il·luminen amb les estrelles i la lluna.
El nostre pati s’allunya uns quants metres de casa... i el d'ells arriba fins a l'horitzó.
Que nosaltres hem de comprar el nostre menjar; en canvi, ells sembren, cullen i mengen  el seu.
Nosaltres escoltem CD... Ells escolten una perpètua simfonia d’ocells, granotes, gripaus i altres animalets .... tot això de vegades dominat pel sonor cant d'un veí que treballa la seva terra.
Nosaltres cuinem en estufa elèctrica ... Ells, tot el que mengen té aquest gloriós sabor del  carbó de llenya.
Per protegir-nos nosaltres vivim envoltats per un mur, amb alarmes.... Ells viuen amb les seves portes obertes, protegits per l'amistat dels seus veïns.
Nosaltres vivim connectats al mòbil, a l'ordinador, al televisor ... Ells, en canvi, estan "connectats" a la vida, al cel, al sol, a l'aigua, al verd de la muntanya, els animals, als seus sembrats, la seva família.
Especialment pare, vaig veure que ells tenen temps per conversar i conviure en família. Tu i la mare heu de treballar tot el dia i gairebé mai us veig i rara és la vegada que fas petar la xerrada amb mi.
El pare va quedar impactat per la profunditat del seu fill ... i llavors el fill va acabar:
-Gràcies pare, per haver-me ensenyat el pobres que som! Per ensenyar-me el rics que podríem arribar a ser. Cada dia som més pobres d'esperit i apreciem menys la naturalesa que és la gran obra del nostre Creador. Ens preocupem per
TENIR, TENIR, TENIR I MÉS TENIR en comptes de preocupar-nos per SER.