dissabte, 26 de maig del 2012

Espanya: bo porqueria

No vull parlar d’economia ni de finances, que no hi entenc. Per tant, quan parlo d’ Espanya com a bo porqueria vull parlar d’ Espanya com a Estat, com a país o com vulgueu dir-li. Aquí el nom no fa la cosa i tothom l’anomena com vol o com pot.

Espanya s’ha convertit tota ella en un bo porqueria perquè ja ningú és fia de ningú ni de res. Perquè Espanya no és res, pura façana a punt de caure. Tot és pura aparença i mentida. Espanya és una caricatura d’ella mateixa, del que vol ser i del que alguns diuen que és o que voldrien que fos. Ningú no se’n fia. Caps dels poders funcionen com haurien de funcionar: El poder legislatiu fa i desfà lleis sense to ni so en una dinàmica diabòlica i sense sentit. Les fa tard i malament. Sempre a remolc de les circumstàncies. Els que entren desfan les dels que se n’han anat. Saben que les lleis no serveixen per a res i en són conscients. Algunes, ni entren en vigor perquè han nascut sense sentit.

El poder executiu no sap el que executa. Bé, sí que ho sap: executa el que li diuen des de Brussel·les i, darrerament, vigilats ben de prop per tal que no els tornin a enredar amb més mentides. Han amagat tant, han mentit tant, que ja no són creïbles.

I el darrer, el judicial, potser és el que causa més riota i pena. Tenim uns jutges que jutgen amb el cul i no pas amb el cap. La seva norma és “feta la llei, feta la trampa”, fer la vista grossa en segons quines qüestions i fer-la ven petita en segons quines altres. Fer pagar justos per pecadors i a escombrar sempre cap a casa!

És el que hi ha. A l’Estat espanyol es pot requisar xiulets i banderes en un partit de futbol. A l’Estat espanyol es pot manipular la TV per tal que els xiulets no tapin l’himne. Es pot fer el que els sembli però no es poden portar als tribunals a qui ens ha anat robant descaradament. Es poden destinar milionades a ajudar els bancs i no es pot ajudar la gent que passa gana i que ho passa fatal gràcies a aquest desgavell provocat per ells mateixos. Es pot permetre quasi tot el que convingui a uns quants i es pot prohibir també quasi tot el que no convingui a aquests mateixos. I si se’t pixen a la cara has de dir que plou. I a callar i a pagar, que per això ets una simple autonomia i un simple individu sense drets i amb molts deures.

I així anem fem. Esperant a veure si ens intervenen del tot, cosa que potser seria la millor…