dissabte, 21 de juliol del 2012

El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs". Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall