dissabte, 11 d’agost del 2012

Ser espanyol de grat o per força

Ho sap prou bé el jugador d'hoquei herba, Àlex Fàbregas, que el volen fer ser espanyol per pebrots. Ell, amb tota la bona fe del món, només ha dit el que creuen i senten molts catalans: que "se sent català" però que juga amb Espanya "perquè no té més opció", fet que és cert, ja que la llei espanyola obliga els esportistes triats pel seleccionador a jugar amb la selecció, ho vulguin o no.

Em fa gràcia això que el nacionalisme espanyol proclama i imposa amb virulència: aquí s’ha de ser espanyol per collons, o si ho voleu de manera més fina, per nassos. Aquí tothom s’ha de sentir tal com ell volen que ens haguem de sentir i no tal com hom se sent de forma natural. Per això el nacionalisme espanyol –que és infinitament molt més virulent i molt més mal educat que el català- ha reaccionat ràpidament i de forma virulenta especialment a la xarxa twitter. L’Àlex Fàbregas ha decidit tancar el seu compte davant dels insults i crítiques que estava rebent. No ha tingut ganes ni humor per aguantar tantes impertinències i trobo que ha fet molt bé. Una bona tàctica davant d’un gos que lladra i  és seguir caminant fent veure que no el sents i fer-se el desentès. En castellà seria allò de “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos”. Aquesta forma d’ignorar a certa gent no és cap falta de respecte sinó més aviat signe de dignitat i llibertat. Ells que pensin com vulgui, que jo pensaré també com voldré…

És patètic, és ridícul, és senyal de retard històric (i potser d’alguna altra mena de retard), és ser curt de gambals i és senyal de que encara viuen molts anys enrere no adonar-se que imposar les coses contra voluntat i tant si es vol com si no es vol  no treu cap a res. Alguns espanyols volen que els gibraltarenys se sentin espanyols encara que ells no vulguin, o que els catalans ens sentim espanyols per grat o per força. No entenen que per aquest camí no arribaran enlloc i que no fan més que despertar i fer adonar a molts ciutadans que es pot ser lliure de pensar com es vulgui i no com et diuen. A vegades no compta per a res la voluntat dels ciutadans sinó que aquí les coses es volen fer encara per decret i sota el principi d’ “ordeno y mando”.

Fem nosa? Molestem? No ens suporten? No podem ser el que vulguem? Hi ha dos camins: marxar o que ens facin fora. Els dos podrien ser prou bons. Caldrà estudiar quin podria ser el millor, el més pràctic i el més ràpid.