dissabte, 1 de setembre del 2012

S’han esvaït tots els somnis

Ahir va morir a Milà el cardenal Carlo Maria Martini. Tenia 85 anys i als darrers mesos s’havien agreujat les conseqüències del Parkinson que patia. El cardenal jesuïta es va convertir en una icona del sectors renovadors de l’Església i havia estat considerat un dels candidats a succeir Joan Pau II. Va ser una llàstima que no fos escollit perquè, per desgràcia, les coses han derivat cap un altre cantó ben diferent.

Pere Casaldàliga va fer un escrit el 2009 sobre ell: el vull reproduir avui perquè el considero molt interessant i de gran actualitat. Que serveixi d’homenatge al Cardenal Martini en el moment de la seva partença cap a la casa pairal.

 

«AVUI JA NO TINC AQUESTS SOMNIS», diu el Cardenal

El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d'acollida, de renovació a fons, tant de l'Església com de la societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, diu: "Abans tenia somnis sobre l'Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d'aquest món, en la qual es extirpés d'arrel la desconfiança, que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud, que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove.

Avui ja no tinc més aquests somnis ». Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és
la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell i milions de persones a l'Església somiem amb l '«altra Església possible», al servei de «l'altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant en l'Església (en l'Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la societat (que són diversos pobles, vàries cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l'alteritat, del veritable progrés dins de l'ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat »; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l'altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, nostres màrtirs, els nostres famolencs ...

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament ment al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetidament «el somni de Luther King », volent actualitzar aquest somni, i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s'ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l'Església serventa i pobre. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars celebrar l'Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l'Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la coresponsabilitat de l’Església com a Poble de Déu, i en l'obertura al món i en l'acollida fraterna.

Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que sepulta en la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC ...). Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l'agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d '«alta intensitat».

Com Església volem viure, a la llum de l'Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l'opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem, l 'Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d'exclusions, d'inclusions absorbents, d'orgull proselitista. Ja n'hi ha prou amb fer del nostre Déu l'únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l'opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no només és possible, és necessari. Farem de la coresponsabilitat eclesial l'expressió legítima d'una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l'Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L'Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d'acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l'advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres »(Mt 21,26). Sigui l'autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més cap d'estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l'Evangeli i la ministerialitat compartida. L'Església es comprometrà, sense por, sense evasions, en les
grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d'anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l'amor fratern »(Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra, i què puc voler sinó que cremi »(Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Seguirà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les Vies Camperoles, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m'atinc al que s'ha dit: l'Esperança».

Cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d'aquests somnis.

Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra», no necessàriament de claudicació.

El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.
Pere Casaldàliga
Circular 2009