dissabte, 20 d’octubre del 2012

L’immobilisme fatal

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l'autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d'una qüestió política, sinó més aviat d'un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d'evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d'hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d'acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d'intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d'aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d'una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d'experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d'aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé.