diumenge, 29 de setembre del 2013

Marea verda a les Balears

A les Illes Balears estan passant coses. De mica en mica s’ha anat formant una marea verda que, no en tingueu cap mena de dubte, arrasarà tots els TICS, tots els decrets plens de malla llet, de mala baba i de molt males intencions que aquest inepte i autoritari President anomenat Bauzá vol aplicar.

Avui Palma es prepara per a una mobilització multitudinària a les 18.00 contra el decret de llengües i la política educativa de Bauzá. Una manifestació que serà un èxit perquè li dóna suport la gran majoria de la comunitat educativa, sindicats, pares i mares i una gran part de la societat, tal com s’ha anat comprovant durant aquests dotze dies de vaga que els mestres de les Illes Balears han fet. Una vaga indefinida que com més va és més forta, més potent i es carrega de més raons cada dia que passa.

Des d’aquest insignificant blog em vull afegir a tota aquesta gran corrent de solidaritat que de tots els racons dels Països Catalans ha sortit cap a les Balears.

Ànims, que el que defenseu és fonamental per seguir existint com a poble que estima la seva llengua i la seva riquesa cultural. I recordeu que, quan toqui votar una altra vegada, cal deixar el PP ben sol i desarmar-lo per tal que no pugui fer cap més intent de massacre cultural.

dissabte, 28 de setembre del 2013

“Billy el Niño” i el franquisme.

Franco va morir el 1975 però el franquisme segueix força viu en algunes capes de la societat i, més o menys amagat, en punts neuràlgics d’organisme oficials, governs, funcionariat, cossos i forces de l’ Estat, poder judicial, etc. Massa sovint surten als diaris personatges que mostren, sens cap mena de vergonya ni rubor, tics franquistes que després de 40 anys ja seria hora que haguessin desaparegut.

La transició espanyola -que ens van vendre com a modèlica- cada vegada és més evident que no va ser res més que un cant a la impunitat i un intent d’amagar sota l’estora un munt de porqueria que, de fer-se evident, hauria estat insuportable per uns governs que es volien dir democràtics i que potser ho volien ser però que no ho han acabat d’aconseguir, justament perquè no han volgut fer net. I la prova més evident l’anem tenint a mida que passa el temps i anem veient tot el que s’amaga a les cloaques de l’ Estat i tota la pudor que desprèn després de tant temps de guardar cadàvers amagats als armaris. Diuen que el temps ho cura tot però em sembla que, en certs aspectes, no és ben bé així. A vegades el temps no fa més que mostrar encara més evidents unes cicatrius que potser inicialment no es veien massa, però que el pas del temps ha agreujat i ha profunditzat en lloc de curar-les.

Ara ha arribat la jutge argentina María Servini de Cubría disposada a regirar una mica aquest passat tan incòmode per a Rajoy i alguns dels seus, molts d’ells hereus del franquisme més terrorífic. Un franquisme que tenia personatges emblemàtics com “Billy el Niño” com a peons necessaris col·laboradors de la dictadura i que han estat protegits fins ara no se sap ben bé per qui. Però és evident que han estat ben protegits i no els ha calgut fugir ni amagar-se enlloc. Tots ells han seguit fent les seves vides, tenint els seus negocis i, alguns d’ells fins i tot traient pit. A Alemanya els nazis van haver de fugir i amagar-se a les selves d’alguns països sud americans. Aquí –per vergonya nostra- ni això han hagut de fer.  Alguns ja han mort, però altres són ben vius i viuen prou tranquils. Ara arriba una jutge argentina i demana a Rajoy que extradeixi quatre repressors del franquisme, als quals en podrien seguir molts més. En aquests assumptes tot és començar i tot és voler anar estirant el fil. Mai se sap on ens poden dur les coses… Entre aquests imputats hi trobem un personatge del qual, els que ja tenim certa edat, en vam sentir a parlar molt perquè era un dels torturadors més famosos:  l’ex inspector de la “Brigada Político Social” José Antonio González Pacheco, conegut per tothom com a  “Billy el Niño”, temible personatge que gaudia moltíssim interrogant, amenaçant, apallissant i agafant  les seves víctimes pels cabells i arrossegant-los per les cel·les de tortura. I un altre personatge imputat que també hi trobem és el famós “Comisario Muñecas”, l’ex guàrdia civil Jesús Muñecas Aguilar, que actualment viu tranquil·lament a Madrid on hi regenta un centre hípic.

Tant de bo arribem a temps de fer justícia a aquests personatges i serveixi per treure drapets al sol en una Espanya que darrerament s’ha especialitzat en mirar enrere massa nostàlgicament. ¿Serà que molts dels que ens governen pensen encara  allò de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?

dimarts, 24 de setembre del 2013

Després d’ “El convidat”: sobre “pastors” i “pastorets”.

Ahir al vespre vaig voler mirar “El Convidat” a TV3 per escoltar el que diria el Bisbe Novell. El programa em va deixar un mal regust de boca per tot un munt d’afirmacions que vaig escoltar i per una colla d’actituds que no acabo de comprendre a aquestes alçades. Els bisbes haurien de ser “Pastors” però alguns d’ells s’empenyen en voler esdevenir “pastorets”, recordant com de ridículs surten retratats alguns pastors del popular gènere teatral nadalenc que anomenem “pastorets”.

Dic això perquè, escoltant el bisbe Novell, em va semblar viure encara en aquell ingenu somni del Lluquet i el Rovelló la nit de Nadal que els fa viatjar fins a les calderes d’en Pere Botero i que fa que l’espectador no se’ls pugui prendre gens seriosament. Com no podrà prendre’s seriosament la major part de la societat (cristians i no cristians) algunes afirmacions que vaig escoltar ahir i que encara ressonen en la boca d’alguns bisbes, que sembla que que només van estudiar eclesiologia tridentina i el Vaticà II els ha relliscat olímpicament.

El Papa Francesc no fa massa va dir que “els sacerdots i els bisbes han de ser pastors amb olor a ovella”, “que no siguin mers gestors” i que “han de sortir a les perifèries on hi ha sofriment i sang vessada” i “que deixin de ser col·leccionistes d’antiguitats o de novetats en lloc de ser pastors amb olor a ovella”. I què vol dir ser pastor amb olor a ovella?. Segons el que jo entenc -quan llegeixo la interpretació que alguns molt  bons teòlegs fan de l’ Eclesiologia del Vaticà II- un pastor ha de ser proper a les persones, ha de saber escoltar els signes dels temps i llegir i escoltar les penes i alegries, les angoixes i les esperances quotidianes de la gent (també dels no creients). Perquè l’ Església ha de tenir una paraula d’esperança i d’acolliment per a tothom, com la tenia Jesús, i no sols ha de servir per condemnar, crear complexos, fer gent sense criteri ni veu pròpia i enviar-los de cap a l’infern si no fan el que ella diu.

Avui mateix llegia CATALUNYA RELIGIÓ.CAT com Salvador Pié  (teòleg, president de la Fundació Blanquerna) destacava que de la llarga i ja famosa entrevista del Papa Francesc a la revista Civiltà Cattolica se’n podien treure alguns punts claus:

1) Una Eclesiologia clarament arrelada en el concili Vaticà II i crítica envers els ideòlegs de la tradició, els tradicionalistes:

2) Una Església abocada totalment al món i a les seves necessitats, agudament comparada a “un hospital de campanya” i a la figura evangèlica del Samarità:

3) Una Església més sinodal –amb un lloc més visible de la dona-, tot revisant l’exercici del Ministeri Petrí

Llegint l’entrevista del Papa no seria hora de començar a escoltar el repte que ell fa a renovar l’ Església i replantejar preguntes que podien estar molt bé èpoques passades però que ara necessiten respostes noves i plantejaments molt més lliures i moderns?. El Papa, a l’audiència que va fer a residència de l’ arquebisbe de Rio, va demanar davant de 40 bisbes de “cuidar l’esperança” del poble i fer-se noves preguntes. Va dir, per exemple:

Cal que , com a pastors , ens plantegem interrogants que fan referència a la marxa de les Esglésies que presidim . Aquestes preguntes serveixen de guia per examinar l'estat de les diòcesis en l'assumpció de l'esperit d'Aparecida i són preguntes que convé ens fem freqüentment com a examen de consciència .
1 . ¿Procurem que el nostre treball i el dels nostres Preveres sigui més pastoral que administratiu? ¿Qui és el principal beneficiari de la tasca eclesial, l'Església com a organització o el Poble de Déu en la seva totalitat?.
2 . ¿Superem la temptació d'atendre de manera reactiva els complexos problemes que sorgeixen? ¿Creem un hàbit proactiu? ¿Promovem espais i ocasions per manifestar la misericòrdia de Déu? Som conscients de la responsabilitat de replantejar les actituds pastorals i el funcionament de les estructures eclesials, buscant el bé dels fidels i de la societat?
3 . A la pràctica , fem partícips de la Missió als fidels laics ? ¿ Oferim la Paraula de Déu i els Sagraments amb la clara consciència i convicció que l'Esperit es manifesta en ells ?
4 . És un criteri habitual el discerniment pastoral, servint-nos dels Consells Diocesans? Aquests consells i els Parroquials de Pastoral i d'Afers Econòmics ¿són espais reals per a la participació laïcal en la consulta, organització i planificació pastoral? El bon funcionament dels consells és determinant. Crec que estem molt endarrerits en això .
5 . Els pastors, bisbes i preveres, tenim consciència i convicció de la missió dels fidels i els donem la llibertat perquè vagin destriant, d'acord amb el seu procés de deixebles, la missió que el Senyor els confia? Els donem suport i acompanyem, superant qualsevol temptació de manipulació o submissió indegudes? Estem sempre oberts per deixar-nos interpel·lar en la recerca del bé de l'Església i la seva Missió en el món?
6 . Els agents de pastoral i els fidels en general ¿se senten part de l'Església, s'identifiquen amb ella i l'acosten als batejats distants i allunyats? ".

Totes aquestes paraules i aquesta manera de parlar em sonen molt millor i les considero paraules de Pastor, d’algú que sap dirigir i que té autoritat no pas perquè se l’ha pren per la força sinó perquè  li han donat i se l’ha guanyada. Tot el demés són paraules de “pastoret”, molt apropiades per riure una estona en una tarda nadalenca.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Ricardo Darín i la felicitat

Ricardo Darín és un actor argentí que a mi m’agrada especialment perquè sempre es fa creïble. És clar que un bon actor ho és perquè aconsegueix que la gent se’l cregui, faci el paper que faci. Però no tots ho aconsegueixen i a molts actors se’ls veu el llautó; especialment es nota en algunes sèries llatinoamericanes on tot sembla de cartó-pedra. Ahir escoltava una entrevista que li feien a Darín on deia una sèrie de coses que em van agradar i que ara vull comentar. Va dir, referint-se a si voldria un altre Oscar:

"Per què he d'anar a l'Oscar ? Què creuen que passa allà?. Jo ja vaig ser una vegada, ja ho vaig veure, no em va deixar massa content i estic aquí. La fantasia que hom té des de fora del que és un ambient ... És fals. No és seriós. Té a veure més amb la parafernàlia que envolta una cosa que amb la cosa en si mateixa”.

Es va veure un Darín diferent , amb una mirada diferent al que els actors del "star system" solen brindar i es va acabar de fer patent quan va parlar del seu rebuig pels Oscars i Hollywood. Explicava que una vegada li fan oferir un gran paper i el va rebutjar pels seus principis: .

"A mi em van oferir una sola vegada una cosa contundent i seriosa a la qual vaig dir que no. Em va molestar una mica que m’ho presentessin de tal manera que no acceptaven el NO com a resposta . Es deia “Home en flames” , el director era Tony Scott . Jo estava treballant a Espanya en teatre i l'únic que volia era acabar la temporada per venir i estar amb la meva dona i els meus fills a casa meva. M’ oferien fer el paper d’un narcotraficant mexicà ! Per què?. Per a ells tots els narcotraficants són llatinoamericans. No em va agradar i també perquè volia tornar a casa".

L’entrevistador li va fer notar que “havia perdut molts diners”, a la qual Darín li va contestar amb una altra pregunta, tan simple com complexa. "Per a què serveix?. Per a què?". "Per viure millor", li va dir l’entrevistador .

"Millor del que jo visc?. Jo em regalo dues dutxes calentes per dia. M'estava anant bé. Estava treballant genial al teatre. L'ambició et pot portar a un lloc molt fosc.Tinc un cotxe d'alta gamma i em produeix rubor, perquè és massa. Sóc feliç quan puc agafar el cotxe del meu fill. Sempre he trobat una mà estesa que m’ha ajudat. Si encara vols més que això és perquè estàs veient una altra pel·lícula. Tinc molt més del que necessito".

Aquestes respostes em van fer recordar allò que explicava el filòsof Kierkegard quan deia que un home caminava per la carretera de Londres i, creuant-se amb un vilatà, aturà el seu pas i li preguntà:–Senyor, és aquesta la carretera de Londres?.  Al que el vilatà respongué: "Sí , Senyor ". Però els vilatans tenen una intuïció especial i immediatament li va preguntar : "Però vostè a on vol anar?. Perquè, la carretera és la de Londres, però si vol arribar a Londres ha de girar-se, perquè Londres queda a la seva esquena.

Acabo amb una reflexió: Què busquem exactament les persones?. El camí de la felicitat?. Si és això moltes vegades i potser massa persones anem caminant d'esquena a la felicitat i potser ens en anem allunyant en lloc d’apropar-nos-hi. No haurem de canviar molts esquemes?. No haurem de buscar altres coses?. No haurem d’escoltar altres lletres i altres músiques?. No haurem de fressar altres camins?.

Tenir moltes coses no sempre fa feliç una persona i segurament la felicitat no la trobarem en tenir molt sinó en ésser més i millors; no ho trobarem en les grans aparences, sinó en una vida senzilla i coherent amb uns pocs valors que són els únics importants i que, en definitiva, són els que hauríem de procurar.

divendres, 20 de setembre del 2013

Instint de supervivència

1765590w300Ha tornat a passar un cop més. I cada cop que passa, em quedo meravellat de la capacitat de supervivència que tenen tots els éssers vius i, en conseqüència, la que tenim també els humans. D’on ens ve aquesta ancestral ànsia de voler seguir vivint de la manera que sigui i mirar d’esquivar buscant totes les sortides possibles a aquelles situacions crítiques que ens posen al límit?.

Ha tornat a passar un cop més a la serralada dels Andes (¿recordeu la tragèdia d’aquells estudiants uruguaians que van tenir un accident d’avió i es van estar 72 dies perduts entre la neu i el fred?). I un altre cop ha estat un uruguaià, Raúl Gómez, de 58 anys, que va ser trobat en molt precari estat de salut (deshidratat i havent perdut més de 20 quilos)  després d’haver estat perdut vora quatre mesos i haver-se pogut refugiar –finalment- en un refugi a 4500 metres i on el van trobar per casualitat uns tècnics que amidaven la quantitat de neu que hi havia a la zona.

Cada vegada que llegeixo notícies d’aquest tipus penso: què hi ha darrere de tot això?. Penso en el sentit de la vida i de la mort; penso en aquesta set infinita de viure que tots tenim i que no sabem massa bé d’on ens ve; penso si no tenim també un altre tipus d’instint bàsic (discutit per alguns i per uns altres gens ni mica) que podríem dir-ne espiritual o recerca de Déu. El que en podríem dir recerca de l’infinit.

Diuen els entesos que la supervivència és una de les capacitats que qualsevol ésser viu posseeix a l'hora de sobrepassar circumstàncies específiques que poden atemptar contra la seva vida i que, en tots els casos , l'instint de supervivència es dóna de manera espontània i immediata com a forma de calmar aquelles situacions de perill imminent. L’instint de supervivència forma part d’aquells instints vitals primaris que tenen per finalitat la conservació de l’existència de l’espècie (menjar, beure, reproduir-se, lluitar o fugir, buscar refugi davant les inclemències climàtiques). Després diuen que ja en venen altres instints que podríem qualificar de més secundaris (plaer i benestar, companyia, prestigi, poder, cultura…). Però, curiosament, també és dóna generalment un fet: moltíssimes vegades, després de que hom s’hagi trobat en situacions extremes, es veu la vida des d’una altra perspectiva de com es veia abans i hi ha uns canvis evidents de valors i de vida.

Per això em va fer gràcia el que va respondre aquest home quan li van preguntar si creia en Déu. Va respondre: “Abans no, però ara sí que hi he de creure per nassos”. Ell sabrà per quin motiu ho diu…

dimecres, 18 de setembre del 2013

Govern de gats o govern de ratolins?



M’ha arribat a través d’un amic aquest vídeo, que jo no coneixia i que trobo que és ben adequat per escoltar-lo amb atenció aquests dies. El vídeo “TERRA DE RATOLINS”, que il·lustra un discurs en forma de faula de Tommy Douglas, destacat polític canadenc, mostra un país de ratolins governat durant molt temps per gats negres que, com es pot suposar, ho feien molt bé i feien molt bones lleis… per a gats!.

Us recorda alguna cosa aquesta situació? Heus aquí la faula:

LA TERRA DELS RATOLINS
"Aquesta és la història d'un país anomenat Terra de Ratolins " . Un país on els ratolins creixien i jugaven , on naixien i morien . Vivien d'una manera molt semblant a com tu i jo ho fem . Fins i tot tenien un Parlament i uns Ajuntaments... I cada quatre anys , feien una elecció per veure qui seria alcalde o president . Anaven als col·legis electorals i votaven . Com tu i com jo . Anaven a les urnes i triaven un Govern .

Sempre era un Govern de gats negres i grossos .

Pot semblar estrany que els ratolins triïn un Govern de gats ... No dic ni tinc res contra els gats . Són respectables i governen amb molts doctes assessors . Fan lleis bones ... lleis bones , això sí , per als gats Però aquestes lleis bones per als gats no són tan bones per als ratolins . Una de les lleis per exemple , diu que les entrades de les rateres han de ser grans perquè pugui entrar l'urpa d'un gat . Una altra llei , en canvi , prohibeix que els ratolins puguin anar més de pressa que els gats , perquè aquests puguin tenir el seu esmorzar sense gaire esforç . Són lleis molt bones per als gats , però dures per als ratolins .

Quan els ratolins no van poder aguantar més , cansats de gats negres , van decidir anar en massa a les urnes i votar contra els gats negres . I ho van tenir clar : triar un Govern de gats blancs ...

Els gats blancs havien fet una campanya genial . Van dir : cal generar confiança , el problema principal és que les rateres són petites i rodones . Si vostès ens trien les farem el doble de grans i quadrades . I així ho van fer. Els gats van poder ficar amb més seguretat les dues urpes .

La vida dels ratolins es va fer més dura que abans . I quan no van poder aguantar més , van tornar a votar els gats negres. I més tard una altra vegada els gats blancs. I així temps i temps ... Fins i tot van assajar gats meitat blancs i meitat negres. Fins i tot van provar votar gats negres amb taques blanques . Deien que somiaven com els ratolins , però menjaven com els gats .

A poc a poc, els ratolins s'adonaven que el problema no estava en el color dels gats : el problema és que eren gats ... I com que eren gats, es preocupaven dels interessos dels gats i no dels ratolins

Però un dia ... Finalment , dirigint-se a tots els ratolins del país , va parlar un modest ratolí al que fins llavors no havien fet gaire cas. I va repetir una cosa que venia dient des de feia temps:

Per què els ratolins hem de seguir triant un Govern de gats ? ...

Què us sembla ... No és hora que triem ja, un Govern de ratolins ? "

 

 

 

 

dissabte, 14 de setembre del 2013

El correu arriba tard

P9113446Rajoy sembla que visqui al segle passat, quan les cartes trigaven dos i tres mesos per anar d’un lloc a l’altre. Les comunicacions avui són i han de ser molt més ràpides si no es vol fer el ridícul.  Tampoc calia potser que Rajoy ens fes esperar tant per dir el que ens dirà. A no ser que en aquesta llarga espera hi hagi una –per a mi- evident  segona intenció: deixar ben clar a tothom que el qui manen són ells i que els “tempos” els marquen ells i ningú més. Les majories absolutes poden tenir un problema: són prepotents i no saben escoltar les minories. En política, tant dolenta és l’actitud de tancar la porta als morros, com la del silenci. La política és l’art de negociar i es veu que hi ha polítics que no en saben o que només ho fan quan es veuen entre l’espasa i la paret.

Als catalans ja ens han tancat la porta al morros vàries vegades en els darrers temps: van retallar fins a no deixar-hi res un Estatut que podia haver donat sortida a molts problemes; van donar un No rotund a un nou finançament i ara segueixen tancat portes apel·lant a una Constitució que podria ser interpretable i modificable sense massa esforç. Però aquí no es mou res i sembla que no passi res. Però està passant. I tant que estan passant coses!. Entretant hi va haver una manifestació massiva l’any passat i una Via Catalana fa quatre dies. Però sembla que no ho veuen i quan se n’adonin hauran arribat tard. Fa molt temps que adopten actituds tancades i prepotents i sembla que han volgut desconèixer tant la realitat que ara ja és igual el que contestin ara en una carta que no espera ningú. Una carta que arriba tard. La carta del President Mas ja és igual si la contesten o no perquè nosaltres hem anat fent via i ja estem en una altra fase. Hem anat cremant etapes, anirem buscant tots els forats i farem tots els intents legals possibles. Però, siguem clars, el que preval en el fons és la voluntat i les interpretacions que es vulguin fer de les lleis. Tot és possible si hi ha voluntat.

Per tant, arribats en un previsible atzucac, què preval: la legalitat constitucional d’un estat o la voluntat democràtica d’un poble?. Hi ha un Dictamen del Tribunal Internacional de justícia de l’Haia de 22 de juliol de 2010 que ens dóna una total cobertura per una declaració unilateral d’independència, si és que al final s’hi ha d’arribar. La Cort Internacional de Justícia (CIJ) o Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), conegut col·loquialment com a Cort Mundial, és el principal òrgan judicial de les Nacions Unides i va ser establerta per la Carta de les Nacions Unides el 1945.

Els dictàmens, juntament amb les decisions en assumptes contenciosos, formen part de la jurisprudència internacional, que té com a principal funció la de servir com a element essencial i imprescindible d’interpretació del Dret Internacional. A la pràctica, la Cort Internacional de Justícia ha fet un ús indistint com a precedents dels seus dictàmens i sentències, tractant tots dos tipus de resolucions en peu d’igualtat. Ambdues, per tant, són igualment jurisprudència.

Dictamen de la Cort Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010 sobre la legalitat de la declaració unilateral independència

- Declarem que no hi ha cap norma en el dret internacional que prohibeixi o estigui en contra de les declaracions unilaterals d’independència

- Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica d’un poble part d’aquest estat, preval sempre la voluntat democràtica d’aquest poble

- Declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és la voluntat dels ciutadans, la qual crea o modifica la legalitat vigent quan sigui necessari

dissabte, 7 de setembre del 2013

Cadena de blogs cap a la Independència



Vídeo de la Cadena que es va formar el passat dissabte, dia 31 d' Agost, als marges de l' estany d' Ivars i Vila-Sana i que va aplegar gent de tot El Pla d' Urgell.


Aquest post d'avui forma part de la idea que el BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/ va fer córrer entre el bloguers catalans i que en aquest moment ja ha aplegat 264 blogs que es donen la mà els uns als altres.

Aquest blog A PEU, amb el número 168, enllaçarà amb el blog de l' Albert amb el número 169 - AMB CRITERI PROPI http://uncriteri.blogspot.com
--------------------------------------------------------------------------------------------
El Programa Memòria del Món de la UNESCO va decidir incloure l'any 2009 tot el material documental que hi ha disponible sobre la Cadena Bàltica o la Via Bàltica perquè ho considera un bé cultural per protegir. Tots els pobles del món tenen memòria col·lectiva però no sempre tenen les possibilitats adequades per guardar-la. La UNESCO intenta ajudar a través d’aquest programa.

La Cadena Bàltica o Via Bàltica és el nom que es va donar a una cadena humana de 560 Km que unia els tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) per exigir la independència dels seus països. Es va fer el 23 d’ Agost i va reunir entre 1,5 i 2 milions de persones (sobre uns 7 milions d'habitants totals de les tres repúbliques). Aquí és on s’inspira la Via Catalana de l’ 11 de Setembre i segur que també passarà a la història i tot el món s’assabentarà, com es va assabentar l’any passat de la gran manifestació a Barcelona, que Catalunya vol ser independent.

Ja sabem que hi ha molts catalans que no comparteixen la idea; ja sabem que l’Estat espanyol mirarà de minimitzar l’impacte; ja sabem que n’hi ha molts que diuen que no servirà per a res i fins i tot en faran befa; ja sabem que diran que aquestes coses són il·legals i ja sabem que criticaran la cadena, el nostre afany per la independència i tot el que vulgueu. Ja ho sabem.

Però sabem també que aquests petits gestos d’un munt de gent, gestos que tots junts es fan grans i es converteixen en símbol, aquestes aspiracions s’han de fer sentir d’alguna manera perquè és la única forma que tenim les nacions petites sense un Estat darrere per fer-nos escoltar. Sabem que tots aquests gestos hauran de ser pacífics i festius; sabem que haurem de ser ferms en les nostres conviccions per anar guanyant terreny; sabem que tenim arguments -molts arguments, molta raó i moltes raons- per exigir una cosa que és justa; sabem que “Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”, com diu l’ Espriu; sabem que les coses seran lentes i difícils; sabem que no ens ho posaran fàcil; sabem que haurem de sumar complicitats dins i fora del país i que les coses no es faran soles sinó que tots els que tinguem l’aspiració a ser lliures haurem de remar junts i mirant la mateixa fita.

I deixar que els gossos bordin; deixar que escriguin o diguin bestieses; fer cas només al nostre somni. Els Països Bàltics van aconseguir la seva independència el setembre de 1991. Per què nosaltres no?

dimarts, 3 de setembre del 2013

Com viu el President més pobre del món



No sé si és el President més pobre del món, però és possible que ho sigui. Un 70% del que guanya ho dóna a diverses entitats socials. És el President d’ Uruguai, un home molt peculiar. El mes de maig va concedir una entrevista a l’ Agència EFE ( que ens explica el diari LA PRENSA ) i van gravar aquest petit vídeo on la seva dona, la Senadora Lucía Topolansky, ens ensenya casa seva. Aquesta casa és la casa on ja vivia abans de ser President i segueix vivint-hi ara. Però no és només la casa, sinó tota la forma de viure i de veure la vida. És qüestió de mentalitat. És qüestió de ser coherent amb el que es pensa.
Aquest home ens deixa unes quantes frases interessants en aquesta entrevista:
“Mi manera de vivir es consecuencia del proceso de mi vida. He peleado hasta donde es posible por la igualdad y la equidad de los hombres”, afirma en tono reflexivo este exguerrillero que pasó catorce años en prisión, la mayoría durante la dictadura (1973-1985), y que el próximo lunes cumplirá 78 años.
Para Mujica, del bloque izquierdista Frente Amplio, “el mundo está prisionero hoy de la cultura de la sociedad de consumo y lo que está consumiendo es vida humana, en cantidades tremendas”, pues se ha perdido la capacidad de disfrutar del tiempo y olvidado la idea de que “estar vivo es un milagro”.
“La gente no compra con plata (dinero), compra con el tiempo que tuvo que gastar para tener esa plata. No se puede despilfarrar ese tiempo, hay que dejarle tiempo a la vida”, argumenta el mandatario, que preside un país de 3,3 millones de habitantes y que se vende a nivel turístico como el paraíso de la naturaleza y la tranquilidad.
Vestido con ropa y zapatillas deportivas de tonos grises y negros, Mujica recuerda entonces la célebre frase de Séneca de que“pobres son aquellos que precisan mucho”, aunque luego aclara que lo suyo no es un alegato a “la pobreza y la miseria”, sino a “la sobriedad” en el vivir.