diumenge, 29 de desembre del 2013

Avortar: de qui és el dret?

Espanya és un estat aconfessional segons diu la Constitució Espanyola: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”.( Article, 16,3). Deixem de banda la qüestió sempre discutida entre laïcitat i aconfessionalitat. Tampoc els experts s’acaben de posar d’acord en la interpretació d’aquest article de la Constitució. El que sí és cert, però, és que cap confessió religiosa té caràcter estatal i l’Estat hauria de tenir relacions d’igualtat amb totes les creences religioses i, a la vegada, hauria de respectar les reclamacions de col·lectius no creients que reclamen poder discutir altres coses com, per exemple, el finançament de l’ Església catòlica, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, l’avortament i altres qüestions.

Un Estat modern considero que hauria de ser laic. El que no pot ser és que un Estat vulgui imposar i fer obligatoris paràmetres, valors o creences propis d’una confessió religiosa per a tothom.  Una cosa és la llei moral i l’altra la llei civil. Per això tot el terrabastall que hi ha aquests dies amb la modificació restrictiva que el PP vol fer de la llei sobre l’avortament. Volen obligar legalment a tots els ciutadans a complir unes lleis que són més aviat de caràcter moral  i que no són compartides per molts ciutadans..Aquests ciutadans consideren injustes les modificacions a la llei que vol fer el PP i consideren que ens allunyen d’Europa i del que hauria de ser un Estat modern. Ja tenim, per tant, altre cop el conflicte al carrer.

A mi em sembla un greu error voler restringir i d’alguna manera amagar el problema de l’avortament. Perquè restringir-lo fins als límits que pretén el PP és amagar el cap sota l’ala i tapar el problema amb una manta per tal de que no es vegi. Però el problema hi serà igual i les conseqüències segurament que seran pitjors. ¿La solució està en prohibir o en ajudar i educar?. ¿No estarà més aviat en fer que aquest tràngol que passa qualsevol dona que hagi d’avortar el pugui passar acompanyada, aconsellada i que pugui prendre la decisió de forma lliure?. ¿Que l’avortament estigui ben regulat no és un dret de tota la societat i no només de la dona?. ¿No hi sortiríem guanyant tots amb una llei consensuada i acceptada per la majoria?. Són algunes de les preguntes que ens caldria fer.

Llegia en una pàgina xilena la notícia que l’ Uruguai no registra morts per avortament des que és legal. Explica aquesta notícia que entre desembre de 2012 i maig de 2013 hi va haver 2.550 avortaments legals, aproximadament 426 per mes. L’Uruguai s’ha convertit en un dels països amb taxa d'avortament més baixa del món  després que es presentessin les dades oficials d'interrupcions voluntàries d'embarassos en els primers sis mesos d’implementada la llei que regula aquesta pràctica. Explica el Ministeri de Salud Pública que no hi va haver morts de dones ni complicacions a causa d'aquestes pràctiques.

Explica la mateixa notícia que la política pública del Govern de l’ Uruguai tendeix a disminuir la pràctica d'avortaments voluntaris a partir de la despenalització, en base a l'educació sexual i reproductiva, la planificació familiar i l'anticoncepció, així com serveis integrals de salut sexual i reproductiva. Segons les dades del Ministeri de Salut Pública ( MSP ),10 de cada 1.000 dones d'entre 15 i 44 anys practica un avortament a l'Uruguai actualment. Aquestes xifres situen el país entre els que tenen millors indicadors, al nivell dels estats d'Europa occidental, que són els que tenen la taxa d'avortament legal més baixa de tot el món.  I una altra dada: pel que fa al registre fet pels serveis de salut dels avortaments realitzats, al desembre de 2012  (data en què es va aprovar la llei d'interrupció voluntària de l' embaràs) el 52% de les institucions van proporcionar les dades dels avortaments, mentre que al maig de 2013 ho van fer el 98% de les institucions.

¿Quina conclusió en trec jo de tot això? Haver d’avortar és en la majoria de casos una decisió difícil i complicada per una dona o per una família. Hem de reconèixer que la majoria no ho deuen fer pas per gust. Però encara ho serà més si se li posen mil impediments i es redueixen tant els supòsits que es fa molt difícil i, en alguns cassos impossible poder-ho fer. En aquestes situacions avortaran d’amagat i sense les condicions adequades. Potser les que tinguin diners podran anar a Londres -com es feia no fa tants anys-, però les que no tinguin mitjans ho faran de qualsevol manera, posant en risc moltes vegades la seva vida i la vida del nadó. La realitat i la tendència que s’imposa a la majoria de països no és la que pretén imposar el PP als seus “fidels” i als que no pensen com ells. No han entès encara que les lleis s’han de fer per a la majoria de ciutadans i no només per als de la seva corda...

divendres, 27 de desembre del 2013

Els famosos resums de l’any que s’acaba

Quan arriben en aquestes dates els mitjans de comunicació tenen el costum de fer els seus resums de les notícies que ells consideren més importants. No diré pas que sigui un mal costum i fins i tot ajuda a fer un repàs mental del que hem viscut els darrers mesos.

Però, si ens hi fixem una mica, veurem com cada mitjà tira l’aigua al seu molí i selecciona –i a vegades manipula- les notícies segons la seva conveniència. N’hi ha algunes, que per la seva importància intrínseca, coincidiran en tots els mitjans, però d’altres hom es podria preguntar per quins set sous figuren com a notícies destacades. La resposta és òbvia: normalment surten les coses que més convenen als interessos dels que manen, dels més grans i dels més poderosos en tots sentits: els països, les empreses, els mitjans, les economies, els governants que més poder tenen són els que imposen la seva llei sense cap mena de pudor. En voleu un exemple? Mireu el dibuix que encapçala aquest post en forma d’arbre. No és res més ni menys que els productes que més consumim tots plegats. No costa gaire d’adonar-se que estem en mans de 10 grans empreses multinacionals que fan de nosaltres quasi el que elles volen ( a no ser que fem un gran esforç per sortir de les seves ferotges grapes). A fi de comptes mengem i consumim els productes que ells volen i que quasi ens imposen sense que ens en adonem de manera molt ben estudiada i amb les formes més sofisticades que ens puguem imaginar

I així en tot. Els mitjans ens diran que les grans notícies d’aquest any han estat, per exemple,  la renúncia sorprenent de Benet XVI i l’elecció del Papa Francesc; o l’accident del tren AVE a Galícia; o les bombes que van esclatar a la marató de Boston; o la mort de Chávez; o les filtracions d’Edward Snowden sobre els programes de vigilància de l’ Agència de Seguretat Nacional (NSA) d’ EEUU; o la mort de Mandela; o que el Govern de Catalunya ha convocat una consulta per la Independència del nostre país… Tot això  -és cert- ha estat notícia. És el que sortirà als diaris.

Però, ¿no ho han estat també altres coses que no es publicaran enlloc i que són tan importants en si mateixes i tan necessàries com per que el món segueixi funcionant?. En la vida diària hi han milions de coses que es fan de manera rutinària i anònima i a les que no hi donem cap importància. Per exemple, cuidar els pares ja vells i malats; o un familiar que no es pot valdre per si mateix;ser voluntari d’una ONG o d’una institució d’ajuda als demés; escoltar una persona que ho necessita; fer de pagès en el lloc més remot del món; fer el dinar cada dia per tal que la família pugui menjar; conduir un autobús; ensenyar una colla de nois i noies amb poques ganes d’aprendre; arreplegar cada nit els milions de tones d’escombraries que generen els pobles i les ciutats; atendre amb paciència i bona cara un malalt en un hospital; aixecar-se cada matí per anar a treballar… I tantes i tantes coses més que són importants i no sortiran mai als diaris. Totes aquestes coses fan que la vida sigui més agradable i el món una mica millor. De totes aquestes coses no en faran cap resum anual ni sortirà com a notícia als mitjans.

Potser hauríem de canviar una mica el xip i fixar-nos una mica més en aquestes petites-grans coses. I tampoc estaria gens malament que en els temps de crisi i depressió que estem els diaris ens anessin donant alguna píndola d’aquestes per la nostra salut mental i moral. Està bé que ens parlin de tots els lladregots que hi ha per aquests mons de Déu i que es lliuraran de la presó pel nom que porten o per les influències que faran servir sobre jutges i institucions podrides. Però encara estaria millor que, de tant en tant, ens regalessin amb una bona notícia d’aquestes altres, ¿no us sembla?.

dimarts, 24 de desembre del 2013

Cal despullar Nadal

neixementHem emplenat Nadal de llums, garlandes, música, menges exquisides, cançonetes, regals, avets, loteries, Pares Noëls panxuts i de rialles buides…

Volen que celebrem Nadal gastant el que no tenim i procurant enlluernar-nos amb llums que s’encenen i apaguen frenèticament per tal de distreure’ns i fer que no mirem massa la misèria material i moral que hi ha al nostre voltant. Volen que visquem una vida de mentida durant uns quants dies.

Sembla que sigui una obligació celebrar Nadal, encara que hom sigui ateu i potser no cregui en res de tot això. S’ha de celebrar Nadal perquè toca. S’ha de gastar, s’ha de menjar i beure i brindar amb molt de cava. Nadal s’ha transformat en allò que no és gens i en un un autèntic contrasentit, però és igual…

Caldrà molt d’esforç i molta traça per despullar Nadal de tota aquesta faramalla consumista i allunyada del que és fonamental: el record d’un nen que neix en un pessebre perquè era pobre i no va trobar lloc en un hostal. Un infant nu, a qui la tradició ha anat transvestint i revestint de coses supèrflues i afegint-li massa mentides. Hem fet de Nadal una gran superficialitat consumista.

Aquell nen, que va néixer pobre i del qual tenim poquíssimes notícies fiables de la seva infantesa, ha esdevingut, però, algú molt important per a la humanitat. D’aquest nen n’han escrit moltes pàgines grans escriptors, grans poetes, n’han fet composicions grans músics i n’han fet art milers d’artistes de tota mena amb més o menys traça. Aquell nen petit, anònim, pobre i desvalgut ha esdevingut algú molt gran. Caldrà preguntar-se a què és degut?

I com aquell nen, el record del seu naixement ha esdevingut una festa universal perquè té un nucli prou autèntic i potent, que trobarem aviat si gratem una mica sota aquest revestiment tan fals que li ha anat posant la història. Nadal representa una de les aspiracions secretes que tota persona porta dins el seu cor: fer l’humà diví; fer el diví, humà. Fer que la vida triomfi i tingui un sentit més enllà d’aquesta realitat que ens toca viure. Aquest és el regal que ens ha dut aquest nen, que neix nuet en un pessebre i que acaba penjat en una creu, però que ha carregat la seva vida i la de moltes persones de sentit.

Un dels grans escriptors que n’ha parlar ha estat Fernando Pessoa (amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro), un home que no sé si es pot afirmar que fos creient, però que va furgar –inquiet com era- en el sentit de la vida i de la realitat i va saber expressar-ho amb belles paraules.Potser per això mateix ens va deixar uns bonics versos sobre aquest Nen que va néixer un dia qualsevol a Betlem (o en qualsevol altre lloc, això no importa massa) en un llarg poema que va anomenar "O GUARDADOR DE REBANHOS" (El guardià de ramats). En la part VIII del poema hi han uns versos que diuen així, referint-se al nen del Pessebre:

Ell viu amb mi a casa meva enmig de la muntanya.

Ell és l'etern nen, el Déu que faltava.

Ell és l'humà que és natural.

Ell és el diví que somriu i que juga.

I és així que sé amb total certesa

Que és ell el Nen Jesús veritable.

I el nen tan humà que és diví

Aquesta és la meva quotidiana vida de poeta,

I perquè sempre està amb mi sóc sempre poeta,

I la meva mínima mirada

M'omple de sensació,

I el més petit so, sigui el que sigui,

Sembla parlar amb mi.

El Nen Nou que habita on visc

Em dóna una mà a mi

I l'altra a tot el que existeix

I així anem tots tres pel camí que sigui,

Saltant  i cantant i rient

I gaudint el nostre secret comú

Que és el de saber a tot arreu

Que no hi ha misteri en el món

I que tot val la pena.

Fernando Pessoa, escrit entre 1911 y 1912.
Publicat al núm. 4 de la revista Athena, el gener de 1925 amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro.

Que ben agafats de la mà d’aquest NEN tinguem tots un BON NADAL!

diumenge, 22 de desembre del 2013

dissabte, 21 de desembre del 2013

Aprenents d’etnocida

La plataforma “Castelló per la Llengua” organitza diversos actes en record de les “Normes de Castelló”, de les que enguany es commemora el 81è aniversari. Les Normes de l'any 1932 van ser una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país. Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant que «La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble». I l’humanista Lluís Vives afirmava, en aquest mateix sentit: “La llengua és un dels principals fonaments de tota societat humana. Conservar una llengua, doncs, es mantenir, afermar en la realitat, l'existència d'una nació”.

Anar contra la llengua és, doncs, anar contra l’existència cultural d’un poble. I si a un poble li treus la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, la seva manera de ser i de fer, li estàs llevant la seva ànima, el seu ésser i el sentit de la seva existència. Directament el liquides, el mates, el fas desaparèixer. Per tant, et poden dir amb tota la raó del món etnocida i et converteixes en un etnocida. El concepte va ser exposat per Robert Haulin, a partir de la denúncia del genocidi cultural, que va fer Jean Malaurie l’any 1968, per a referir-se a la liquidació de las cultures indígenes.

El genocidi és l'extermini real d'un poble, és l’assassinat físic. L’etnocidi és un assassinat cultural; és eliminar les característiques i elements culturals d'un poble. A Espanya hi han molts aprenents d’etnocida. I aquest tendència no és pas d’ara sinó que ve molt de lluny, com ens estan explicant els experts en diferents terrenys aquests dies en el simposi ‘Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)’, amb motiu de la commemoració del tri centenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V. Diversos historiadors, economistes, sociòlegs i juristes analitzen, des d’un punt de vista històric, les conseqüències que han tingut aquests fets per al país. Aquests experts procuren incidir en la repressió que ha patit Catalunya al llarg dels segles des de l’àmbit polític, econòmic, social, lingüístic i cultural. I, com no podia ser d’altra manera. també s’està parlant de la repressió en els mitjans de comunicació i l’espanyolització del món educatiu.

En alguns llocs del món els genocides han acabat amb pobles i cultures sencers. Per sort, aquí sembla que només són només mals aprenents i, com que no en saben prou i troben molta resistència, no se n’acaben de sortir. No se n’han acabat de sortir mai ni em sembla que se’n sortiran. Són massa matussers. Són poc traçuts. Són massa primaris, poc intel·ligents i se’ls veu tant el llautó que fa que encara provoquin més resistència en la part contrària.

La Plataforma “Castelló per la llengua” denuncia “que la llengua i cultura catalanes passen per ser la anormalitat més gran de l'occident europeu perquè els diferents estats i regions en què es divideix el territori catalanòfon incompleixen de mode flagrant la “Carta europea de les llengües minoritàries” i els diferents estatus jurídics que atorguen al català són del tot insuficients per a la seva plena normalització”. I per aquest motiu no s’estan de dir que “el govern de l'estat espanyol està cometent un intent de genocidi cultural contra els Països Catalans, especialment acusat els darrers temps a tots els territoris que en depenen d'ell (LOMCE,“LAPAO” a la Franja, el TIL a les Illes, tancament de RTVV al País Valencià, sentències contra la immersió lingüística del TC a Catalunya, etcètera). A aquesta situació cal sumar la preocupant situació del català també a la Catalunya Nord, l'Alguer i, fins i tot, al Principat d'Andorra”.

La situació no deixa de ser preocupant i tots haurem d’estar molt vigilants, però la cultura catalana, amb tantes proves, no ha fet més que enfortir-se. Per tant, ja poden anar fent, que no se’n sortiran per més que insisteixin.

dimarts, 17 de desembre del 2013

Pere Casaldàliga felicita el Nadal

“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal
“Ni a Betlem ni a Lampedusa”. Casaldàliga felicita el Nadal Com cada any el bisbe Pere Casaldàliga ha enviat la seva felicitació de Nadal. Un text amb gran difusió que sempre ha fet marcat per l’actualitat i per la radicalitat evangèlica. Aquest any, la carta és en forma de poema.
Nadal 2013
Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.
Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d'aquest món”,
què véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?
Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.
Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l'Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!
Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga

diumenge, 15 de desembre del 2013

“Fin de la cita”

Expliquen que un dia li van preguntar a Mariano Rajoy quin diari acostumava a llegir. Va respondre que el “MARCA”. “Se non è vero, è ben trovato”, que dirien els italians… Només així es pot explicar el grau d’estupidesa on pot arribar aquest home, que més li hauria valgut que hagués fet el seu ofici de registrador de la propietat (que se suposa que deu saber fer perquè ho va estudiar) i no pas de Presidente del Gobierno. Ja ens tenia acostumats quan era President de Galícia a deixar-nos alguna perla cultivada com aquella de “los hilillos de plastilina”, quan es va referir al petroli que s’escapava del naufragat Prestige. I, de mica en mica, ha anat pujant esglaons en l’escala de l’estupidesa fins arribar on és ara. Difícilment podrà pujar més amunt!

Aquest home, cada cop que obre la boca en diu alguna de ben grossa. Voleu llegir la darrera? Fa pocs dies que va assistir al funeral de Mandela i va tenir el següent diàleg:

Locutor RNE: Usted podrá comprobar el ambiente tan especial que está viviendo esta ciudad y este país para despedir a todo un icono del siglo XX.

Mariano Rajoy: Pues si. He visto algunas imágenes de televisión aquí en el hotel y realmente es impresionante… este estadio de fútbol en el que se va a despedir a… a… Mandela, pues es el estadio dónde España además se proclamó campeón del mundo en su día frente a Holanda de fútbol (sic) no? Eh… con lo cual pues es realmente un momento muy bonito y muy emocionante y es uno de los… el lugar es más emblemático por estas razones de Sudáfrica y lo será más en el futuro, después del acto de hoy.

¿Recordeu aquella patètica intervenció en el debat sobre el cas Bárcenas en que Rajoy citava frases textuals d’ Alfredo Pérez Rubalcaba i d’algun altre polític i rematava la lectura amb la frase “Fin de la cita”, frase que tenia escrita entre parèntesi i que no havia de llegir?

Aznar era un home mal intencionat i amb un fons de maldat notable. Un home ressentit que destil·la bilis per tot arreu. Zapatero era una canya que es movia segons el vent que bufava, sense sentit de res i que vivia més a la lluna que no pas aquí a la terra. Rajoy no és dolent; és simplement ruc i un molt mal polític. La feina dels polítics suposo que deu ser la de gestionar els problemes per tal de trobar-hi solucions. Rajoy la única cosa que sap fer és no fer res i mirar si els problemes se soluciones per art de màgia o si es podreixen i desapareixen sols.

“Todo es verdad, salvo alguna cosa”, “La segunda ya y tal” són altres frases que s’han fet famoses. Com s’han fet famosos aquells embarbussaments que de tant en tant fa amb frases llargues que no volen dir res... A més de ruc és força covard, ja que no gosa presentar-se davant els periodistes per tal de que no li preguntin coses que sap que no podrà contestar. La solució l’ha trobat compareixent per pantalla i no en persona i contestant preguntes prèviament preparades de periodistes de confiança. Un autèntic desastre de Presidente!

Tenim corrupció generalitzada que ningú gosa destapar de veritat. Hi ha una falta de transparència que fa feredat. Tenim retallades en  serveis socials essencials que fa que hàgim fet un salt enrere d’almenys 30 anys. I si no n’hi havia prou amb tot aquest panorama, ara toca fer lleis que van contra els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans: reforma del Codi penal, Llei de Seguretat Ciutadana, Llei de Seguretat Privada… I els periodistes què hi diuen davant d’aquesta situació, em pregunto jo? Per què aguanten estoicament aquesta constant falta de respecte envers ells mateixos i envers la població en general? Per què no diuen clarament que això no és democràcia ni és res? Fins a quin punt els diaris fan la seva funció o només responen a criteris empresarials i interessats només a guanyar diners.

Per acabar, els deixo amb les 10 frases més cèlebres de Rajoy extretes de  El Economista.es:

  1. “It’s very difficult todo esto”

    La cara de David Cameron en escoltar la frase després de la Cimera pressupostària a Brusel·les devia ser de cine.

  2. “Todo lo que se refiere a mí y a los compañeros del partido no es cierto, salvo alguna cosa que han publicado los medios”

    El cas Bárcenas va obligar a la tele de plasma del Partido Popular a sortir i manifestar-se. Mariano Rajoy va oferir una intervenció sense preguntes ni periodistes vora seu en la que va dir: "no voy a necesitar más de dos palabras: es falso".

  3. "Yo prefiero no subir el IVA en 2013 pero también le digo que si en ese momento es bueno subir el IVA lo haré y haré cualquier cosa aunque no me guste y haya dicho que no lo voy a hacer"

    Per si havia algun dubte sobre el seu programa electoral...

  4. “Siempre estaré detrás de ti, o delante, o a un lado”

    En un míting, paraules dedicades al llavors caigut en desgràcia Francisco Camps. Només li va faltar dir "o no estaré" per a completar tot l’arc de possibilitats hagudes i per haver.

  5. "Me voy a la Eurocopa porque la selección lo merece y porque el asunto está resuelto"

    En plena voràgine del rescat o també anomenat procés de "recapitalització bancària" y el Presidente de Gobierno se’n va al futbol.

  6. "Permítanme que haga un reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los telediarios"

    Rajoy va pronunciar la frase a Nueva York, on participava a l’ Assemblea General de l’ ONU, entre puro y puro.

  7. “No he dormido nada. No me pregunten demasiado si hacen el favor”

    Després d’una Cimera de Caps d’ Estat...

  8. “La reforma laboral me va a costar una huelga”

    Un micro indiscret va captar la frase de Mariano Rajoy en acudir per primera vegada a un Consell Europeu.

  9. 9. "Aguanta. Somos la cuarta potencia europea. España no es Uganda"

    SMS del Presidente del Gobierno dirigit  a Luis de Guindos mentre negociavena l’ Eurogrup el rescat als bancs.

  10. “Vivo en el lío”

        Durant una reunió amb Artur Mas. Una altra càmera indiscreta

 

“FIN DE LAS CITAS”

dijous, 12 de desembre del 2013

Ningú és, si es prohibeix que altres siguin

La frase que encapçala aquest apunt és de Paulo Freire, el conegut pedagog brasiler. És la frase que m’ha vingut automàticament al cap quan avui, una vegada coneguda la pregunta i la data de la consulta que els partits catalans favorables al dret a decidir han fet pública, han arribat tot un allau de declaracions per part dels contraris a que els ciutadans catalans puguin opinar al respecte.

Vull fer una petit aclariment pels amics que em llegeixen d’altres llocs del món i que potser no saben massa de què va la cosa. Es tracta simplement de que una bona majoria de catalans volem ser consultats si volem seguir essent part de l’ Estat espanyol o si volem ser un Estat independent. Volem tenir dret a opinar i no ens deixen. Diuen que no hi tenim dret. La pregunta que el 9 de novembre de 2014 es farà serà la següent: "Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?".

Quan a la meva joventut vaig llegir per primera vegada Paulo Freire vaig entendre la gran diferència entre una educació que fabrica ciutadans-xais, que segueixen el ramat sense qüestionar-se res i una educació que fa ciutadans crítics i madurs. Recordo haver llegit dos llibres que em van obrir la ment en molts aspectes: "L'educació com pràctica de llibertat" i la "Pedagogia de l'oprimit". I, junt amb aquests, un altre llibre que també va marcar profundament la meva manera de pensar: "La por a la llibertat", de Erich Fromm.

Heus aquí l’arrel del problema en el que en diem encara –fins quan?- democràcies. Algunes d’aquestes estranyes democràcies encara tenen por a la llibertat dels ciutadans, a qui consideren més aviat súbdits que res més. La seva lògica és la lògica del que ostenta el poder i, per tant, mana segons les seves conveniències.  Et diu que no es pot parlar de segons quines coses perquè estan fora de la llei. I la llei l’han fet unes majories que han decidit que, per canviar aquesta mateixa llei, es necessiten altre cop majories difícils d’assolir. Per tant –diuen- modifiqueu les lleis i podreu consultar. Però ho posen tan difícil que, la majoria de vegades és impossible. No et diuen com s’ha de fer, ni t’ho permeten fer. Es veu que una consulta deu ser un acte revolucionari difícil de pair per aquesta gent…

Però aquesta gent no s’adona que ells tampoc seran res si prohibeixen que els demés puguin ser el que ells vulguin ser. Són tan curts de vista que no s’adonen que, tard o d’hora, la gent és el que vol ser i fa el que vol fer perquè, gràcies a Déu, la societat és cada cop més madura i, si cal, surt al carrer a reclamar allò que creu just i, també si cal, es revolta. Potser el temps de la revolta es va atansant i ells no se n’adonen. Revolta o insubmissió, que és una altra arma en mans del poble. La gent cada cop està menys disposada a només obeir i dir amén. Podran posar mil traves a la consulta que els catalans volem fer però no podran impedir que els catalans ens expressem d’una forma o altra. Sabrem trobar els camins adequats i, si cal, serem insubmisos a unes lleis injustes. No seria la primera vegada que la desobediència civil canviés situacions que semblaven impossibles de canviar. Les prohibicions produeixen malestar i, a fi de comptes, desperten consciències. Les prohibicions injustes no fan més que produir rebuig i allunyar encara més. L’Estat espanyol vol una educació tipus WERT i no pas una educació tipus Paulo Freire. Els fa por la llibertat. Els fa por que la gent pensi per si mateixa. Els fa por fins i tot que pensin. Els fa por que sortim a volar i per això ens tallen les ales. Els fa por que vulguem navegar per un oceà de llibertat buscant nous camins i per això no fan més que tirar àncores i frenar, i frenar, i frenar. Però podem desobeir les seves lleis injustes. Podem ser el que vulguem ser i em sembla que ja ens hem començat a arromangar i a treballar-hi fort. El que ha esdevingut avui no és res més que un pas més en el camí d’aquesta llibertat.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Llibertat, llibertat!

Llibertat, llibertat!

“Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.” ens diu Pere Casaldàliga, en un deliciós text que publica la coneguda Agenda Llatinoamericana 2014. Us convido a llegir-lo:

Amb la seva veu tel·lúrica, eco de moltes veus ancestrals, Mercedes Sosa ens fa una invitació entranyablement humana:
“Hermano, dame tu mano,
vamos juntos a buscar
una cosa pequeñita
que se llama libertad”.

La nostra Agenda 2014 acull la invitació fent de la llibertat el tema i el repte. La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.
Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort.

Abordem a l’Agenda el tema llibertat en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder...

Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des
de sota i a l’esquerra”.

La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col·lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

En ocasió de les commemoracions del mal anomenat Descobriment d’Amèrica, l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món. I seguim destacant a cada Agenda el moment històric i crític d’aquelles Grans Causes. Els textos firmats són responsabilitat de l’autor, però és tota l’Agenda que acull temes conflictius, de candent actualitat, amb esperit amplament ecumènic i macro ecumènic. Dialogant ens humanitzem. Repassant els 22 números de la nostra Agenda conforta veure com aquest diàleg s’ha fet efectiu i actualitzat; com han entrat en el cercle militants populars, estudiants i professors, polítics, agents de pastoral, animadors de comunitat.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:
Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.
Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.


PERE CASALDÀLIGA - L'Agenda Llatinoamericana Mundial 2014

diumenge, 8 de desembre del 2013

Primavera en plena tardor a Balsareny

Parlar de primavera en plena tardor aquí al Pla d’ Urgell pot semblar un estirabot i un contrasentit  perquè fa tres o quatre dies que se’ns hi ha instal·lat una boira baixa i pixanera que deixa els cossos i l’ambient general gèlids de veritat. Per això potser tenim tantes ganes de fugir d’aquesta grisor meteorològica  i anar a buscar el sol que alegra els ulls i dóna caliu.

I també potser  perquè hem tingut molts anys –massa anys-  de cru hivern eclesial, és que ara tenim tantes ganes de buscar el sol primaveral al que ens convida Balsareny amb el seu Fòrum per trobar una mica de caliu als cors. Parlo de la primavera que vam anar a buscar i que vam trobar ahir a Balsareny tot el bon grup d’assistents al 2n Fòrum de Balsareny, on es va reflexionar durant tot el dia entorn de les causes del bisbe Pere Casaldàliga, fill del poble i profeta universal d’un món i d’una Església diferents.

L’any passat es va celebrar el primer Fòrum, dedicat al 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II i a les causes del bisbe Pere, una de les persones que més i millor va saber copsar l'esperit i la lletra del Concili. Aquest any s’ha volgut commemorar els 50 anys de l’encíclica “Pau a la Terra” de Joan XXIII amb unes molt interessants reflexions de dues persones que hi tenen molt a dir sobre aquests temes i que en saben molt:el jesuïta Josep M Benítez i l’Arcadi Oliveres.

El P. Benítez, historiador i professor de la Universitat Gregoriana de Roma, va fer unes reflexions molt interessants, agudes i en algun moment amb cert sentit de l’humor, sobre l’ Encíclica. Va fer-nos reflexionar sobre el text i els seus conceptes claus i sobre el context i moment històric en que va néixer la “Pacem in Terris”. Com a bon professor d’ història ho va brodar i ens va fer entendre molt més aquesta encíclica, que va ser clau per encetar una nova etapa dins de l’Església i el món.

I va deixar a l’ Arcadi Oliveres que ens parlés del meta text i de tot allò que l’encíclica va remoure i de les conseqüències que encara avui són evident en el món actual. Com sempre, l’ Arcadi ens va metrallar amb un munt de dades que sempre ajuden molt a entendre els camins actuals per on transcorre el món i els sistemes econòmics que el fan rutllar (o potser justament fan que no rutlli massa)…

I un plat fort del Fòrum va arribar a la tarda amb la presentació per part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena, en un primer passi, per a tots els assistents al Fòrum i, en un segon passi, per a tot el poble de Balsareny. Varen ser tres hores d’autèntic gaudi. Un treball molt ben realitzat sobre els any del bisbe Pere al Brasil i tota la feina que hi ha intentat fer durant tots aquests anys. Ens va confessar el Francesc Escribano que, quan el bisbe Pere va veure la mini sèrie, acompanyat d’alguns pocs familiars i amics va confessar que tots els fets i personatges reals que apareixen a la sèrie eren totalment fidels a la realitat. I que els fets i personatges ficticis (que també inevitablement apareixen en qualsevol pel·lícula) podien ser també perfectament reals. En una paraula: que hi va donar el seu vistiplau total. Ara, a esperar que s’estreni (segurament que al febrer) a TV3 i posteriorment a TV1 en versió castellana. S’està treballant encara en la versió brasilera per tal de portar-la també al Brasil.

Com us deia al principi, un autèntic dia de primavera pel clima, les paraules i l’ambient que es va respirar al Fòrum i que sembla que es comença a respirar a l’ Església amb el Papa Francesc. Hem passat una llarga i fosca travessia per un desert eclesial (que també reflexa molt bé la mini sèrie amb els interrogatoris força inquisitorials que va haver de sofrir a Roma el bisbe Pere en mans del llavors Prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, cardenal Ratzinger), on  s’han tancat més portes i finestres que no pas se n’han obert; una època en què l’Església s’ha anat quedant enrere i fins i tot ha retrocedit en molts aspectes, mentre el món en general feia molts passos endavant en la majoria d’ àmbits. L’Església, si no vol perdre el carro i quedar fora de joc, s’ha de fer present arreu i ha de donar respostes amb paraules que s’entenguin, tal com ho fa Francesc, uns aspecte que jo valoro molt personalment i que trobo que és urgent que es posi de manifest. La fustigada teologia de l’ alliberament era una de les coses que va aconseguir: fer que vida i fe fossin una sola cosa, anessin de la mà i que fossin  intel·ligibles per a les persones d’avui.

Un grup d’amics del bisbe Pere publica un petit butlletí titulat “'Araguaia amb el bisbe Casaldàliga” on recull cartes  i notícies del bisbe Pere. A la carta número 75 (novembre 2013) , hi ha un article sobre el Papa Francesc i el bisbe Pere. Un dels paràgrafs explica que a l'agost es va celebrar el Capítol General de l'ordre dels Agustins i la Missa d'obertura va ser celebrada pel Papa Francesc, el qual va voler saludar a cadascun dels presents un cop acabada la celebració. Quan va tocar el torn, va parlar amb el P. Paulo Gabriel, que li va dir: "Els agustins tenim una comunitat a la Prelazia de Sâo Felix do Araguaia. Jo he viscut 20 anys amb Dom Pedro Casaldàliga i ara vinc de ser-hi quasi tot el mes d'agost amb ell". El Papa Francesc li va respondre: "Digui-li que el porto al cor."

Cal que portem al cor el bisbe Pere, però sobretot cal que hi portem les seves causes i que surti molta gent atrevida com ell per tal de que puguin fer el relleu necessari. Gent com la que ha preparat el Fòrum en són un bon exemple. Gràcies.

divendres, 6 de desembre del 2013

Nelson Mandela: el pres 46664

Quan el 2 de Febrer del 2010 vaig escriure un apunt que es titulava FUSTA DE LÍDER, acabava de veure la pel·lícula INVICTUS, basada en el llibre “El factor humà” de John Carlin, que també havia llegit no feia massa. Presentaven una persona humanament tan rica i grandiosa en tants aspectes que a mi em va impactar de veritat.

Acabo d’escoltar per la ràdio que Nelson Mandela acaba de morir. Era un moment esperat perquè ja feia temps que estava molt malalt. Caldrà que el món sencer tingui ben present una figura com la seva perquè podem aprendre molt tots plegats: era un home de grans conviccions i les defensava amb fermesa. Va ser aquesta fermesa que el portar a ser durant 27 anys el pres 46664 en una presó africana. Però en va sortir més enfortit i més valent que quan hi va entrar. Com a persona tenia moltes coses bones: era senzill i generós. Com a polític va saber trobar sortides dignes als gravíssims problemes que tenia el seu poble. Tothom li ha reconegut el mèrit, però no tothom sembla que n’hagi après. Aniria bé que molts caps d’ Estat el miressin una mica, que potser en podrien aprendre coses.

En record seu només voldria aportar una de les moltes frases brillants que va dir:

«He après que el coratge no és l’absència de la por, sinó el triomf sobre la por. Un home valent no és aquell que no té por, sinó aquell que és capaç de guanyar-la”

Descansa en pau MADIBA que al cel no hi ha reixes ni presons!

dimarts, 3 de desembre del 2013

Mirar la por cara a cara

5 de juliol de 2011

El Gregori s'ha aixecat aquest matí decidit a fer una cosa que fa temps que li ronda pel cap: anar a denunciar unes tortures que va sofrir en la detenció de l'any 1972. Han passat molts anys però el Gregori els ha viscut tots amb la por al cos. Una por que es va arrecerar en cada racó del seu cos i de la seva ànima i que no n'ha acabat de sortir mai, tot i els esforços que ha fet per allunyar-la. Ha tingut llargues sessions amb el psiquiatre, ha intentat mil trucs, ha buscat totes les formes possibles per tapar les ferides però res ha servit per esborrar la cicatriu que aquells fets van deixar en ell i que no l'han deixat viure feliç.

S'ha llevat, s'ha dutxat, ha esmorzat pausadament, s'ha arreglat i s'ha dirigit a una comissaria prop de casa seva. Sabia que estava fent una cosa important. Potser més important encara perquè la sabia necessària tot i que li costés tant. Sabia que reviuria moments foscos i terribles. Al moment d'entrar ha dubtat un moment. Només un moment. S'ha dirigit al policia que estava assegut darrere una taula llegint tranquil·lament el diari i li ha expressat el desig de fer una denúncia. El policia l'ha fet seure i li ha preguntat en què consistia.

Quan el Gregori li ha dit que era per un fet succeït feia 40 anys el policia ha obert uns ulls com taronges i, durant un moment no ha sabut què fer. Llavors li ha dit al Gregori que s'esperés un moment, s'ha aixecat i ha entrat a una oficina. El Gregori ha suposat -sense equivocar-se- que anava a parlar amb algun superior, perquè denunciar un fet després de tants anys no era gens comú. I, efectivament, ha sortit a la porta un altre policia -que ha suposat que era el comissari- i li ha dit que passés, que segués i que li expliqués exactament què volia denunciar. Llavors li ha explicat que feia 40 anys el van segrestar una nit uns homes encaputxats, que el van portar a una cel·la fosca i que el van torturar fins a l'extenuació. El comissari ho anava anotant tot i, havent acabat, li ha fet firmar la denúncia tot dient-li que ja podia marxar i que ja rebria notícies.

7 de febrer de 2012

Avui l'han citat al Jutjat. Allà, preguntes i més preguntes, tot demanant-li que aportés tants detalls com pogués recordar. Va ser dur tornar a reviure aquells dies de terror però, mentre ho anava explicant, semblava que es trobés molt millor. Li han preguntat si sabia el lloc on el van portar i si podia aportar noms. Durant aquests anys ell ha anat fent la seva pròpia història i ha mirat d'anar posant nom i cares als fets. Més o menys ha anat lligant caps i quasi està segur en aquest moment de poder aportar informació ben certa. Li han dit que hauria de buscar un advocat o que, si no, n'hi assignarien un d'ofici i que hauria d'estar disposat a retornar als llocs per tal de fer reconeixements diversos. Va dir que sí.

27 de setembre de 2012

El Gregori sent molta emoció i les cames li fan figa en el precís moment en què posa el peu a terra en baixar del cotxe davant de la caserna militar coneguda com “El cinquè batalló de Cavalleria”. Un passat llunyà es fa present de cop i volta. De cop i volta agafa por. Molta por. Terror, fins i tot!. No sap si serà capaç d'entrar allà dins. L'advocat li diu que hi ha d'entrar per tal de poder reconèixer el lloc on el van recloure i el van torturar. És fonamental per tal de poder preparar una bona defensa i poder aportar proves.

Fent el cor fort i animat pel seu advocat entra a les instal·lacions. Els impactes són cada cop més terribles. A cada pas reviu aquells dies llunyans. No pot ser que torni a sentir dolor. No pot ser que torni a sentir aquella suor freda que li baixa espatlla avall i que és fruit de la por. La mateixa por que va sentir aquella nit quan el van baixar a empentes i a cops d'una furgoneta amb els ulls tapats. Sembla que torni a sentir els mateixos sorolls del forrellat de la cel·la. Li sembla que torna a sentir les mateixes ordres, tan aspres i cantelludes que li feien mal a les orelles i a l'ànima.

Han passat 40 anys d'aquella detenció i l'impacte segueix essent molt fort. Recordar tot allò que ha viscut i assenyalar llocs, espais i persones... Troba que la caserna té moltes construccions noves, cosa que li dificulta el reconeixement. "Està tot molt canviat" li diu al seu advocat. Però fa el cor fort, va recorrent totes les estances i va reconeixent i revivint moltes coses. És una diligència que s'havia de fer i que en principi va mirar d'evitar però que, posteriorment, va creure que li podria anar bé per netejar els fantasmes que recorrien la seva ment i allunyar-los definitivament. Encara està pendent la declaració davant del jutge d'alguns testimonis, fet que també sap prou bé que li costarà. Té por de tornar a sentir aquelles veus tan amenaçadores.

El Gregori pensa un munt de coses mentre tornen cap a casa en un silenci dens i respectat molt intel·ligentment pel seu advocat. Ell sempre ha cregut que la dictadura va ser més dura als petits pobles de l'interior del país perquè els militars coneixien els que perseguien, les seves famílies, els seus amics, on estudiaven els seus fills i amb qui es relacionaven. A la capital la gent és molt més anònima i passa molt més desapercebuda. Ho ha pogut comprovar prou bé ara que ja fa molts anys que hi viu... Els amics, amb els que havia anat parlant durant tots aquests anys d'aquell període nefast per al seu país i per a les seves vides, coincidien en això: el fet de viure en un lloc petit va fer que la pressió fos molt més forta i la sensació d'angoixa i de por fos més insuportable.

La por... Quina cosa la por!, segueix pensant... Hom no la sent fins que les coses no cremen de veritat. Eren joves i semblava que ho podien tot i que ningú els podia parar. Tenien uns ideals i creien fermament en ells. Creien que havien de fer la revolució per ells mateixos, per les seves famílies i, sobretot, pel tot el seu poble que tant estimaven. Pensa, per exemple en les primaveres àrabs, que tanta esperança havien despertat i de les que se’n va parlar tant a finals del 2010 i començaments del 1011. Unes primaveres que no acaben d'arribar!. És cert que hi ha hagut durant tot aquest temps protestes i manifestacions als carrers, que fins i tot han aconseguit enderrocar alguns governs però res ha acabat de quallar com s’esperava i com s’albirava fa un parell d’anys.

I és que fer una revolució ben feta, una revolució que doni fruits, no és gens fàcil. Sabem bé que no tots els pobles han estat capaços de fer-la i que no sempre han acabat bé les que han començat. I pensa que potser encara és més difícil en els països on la tradició pesa tant i la religió fa la gent molt fatalista.

Segueix entotsolat i embadalit amb les seves reflexions i pensa que haver de fer una revolució davant una dictadura no és fàcil. Un tret identificador de qualsevol dictadura és el silenci imposat. Silenci a la premsa, silenci al carrer, silenci a les fàbriques, a les universitats, fins i tot silenci dins les llars; silencis i més silencis… Silencis exteriors que porten a angoixants silencis interiors, per més que la gent mira de resistir com pot. Les atmosferes s’enrareixen, les relacions humanes canvien i la societat sencera es torna estranya. Les maneres de fer canvien i la por –una forma molt primària de supervivència- es fa ostensible en tots els àmbits de la vida.

Però és a partir d'aquests mateixos fets quan neix la resistència a aquests silencis i surten nous escriptors, o nous cantants, o nous mestres que miren de treballar aquesta resistència amb textos que diuen les coses amb paraules plenes de doble sentit i amb codis nous o és quan es creen nous mecanismes per poder sobreviure amb dignitat, que és de les darreres coses que una dictadura pot arrabassar.

Quan no es poden fer les revolucions exteriors a voltes no queda més remei que fer la revolució interior a partir de creences profundes, lleialtats a un mateix o a unes idees en què hom creu fermament. I basant-se en moltes revolucions interiors, basant-se a buscar –i trobar- tubs d’escapament molt imaginatius és com se salven les societats i els pobles per poder potser fer algun dia la revolució exterior.

Això és el que està passant, pensa, amb alguns països àrabs ara mateix: es va forjant aquesta revolució de mica en mica, amb grans sacrificis, grans esforços i en el dens silenci que volen imposar els governs, els exèrcits -o qui sigui- i que no sempre aconsegueixen. L’ànsia de llibertat, l’afartament del descontentament per les injustícies i les desigualtats, els models polítics que volen imposar els dictadors d’aquests països i que no satisfan a ningú, van creant i transmetent de mica en mica la llavor de la revolució que algun dia esdevindrà imparable perquè, gràcies a Déu, sempre queden persones dignes que fan d’aquesta dignitat bandera i lluita. Persones dignes, esperançades i que creuen que la democràcia és possible. Persones que allunyen la por. Persones que transmeten valors i esperança al seu voltant tot creient i dient que algun dia aquesta situació s’ha d’acabar i, per tant, fomentant l’esperit de lluita sense defallir i fomentant l’autoestima necessària per tirar endavant.

El cotxe ha arribat a casa seva. S'acomiaden de l'advocat i baixa pausadament del cotxe. Mentre obre la porta del seu habitatge i va pujant les escales tot xino-xano pensa que ell possiblement avui s'ha transformat en una d'aquestes persones perquè ha sabut enfrontar la por mirant-la cara a cara. Avui ha après que és l'única forma de vèncer-la.