dissabte, 23 de febrer del 2013

23 F: Algú ha passat del perfum a la ferum

Avui és el 23F, de trist però necessari record per a tots. I cal recordar el paper que el rei va fer-hi, junt amb els Tejeros, Armades, Milans del Bosch i altres. Ens ho recorda Iñaki Anasagasti en el seu BLOG recollint un munt de saborosos records de Sabino Fernández Campo, assistent personal del rei Joan Carlos. Cal que llegiu aquest post! És obligatori!

Diu el mateix Iñaki Anasagasti (en una entrevista molt interessant que publica avui VilaWeb) que tot el que està sortint a la llum aquests darrers temps pel que fa a pràctiques escandaloses de corrupció de tota mena -no sols del rei sinó també de tot el seu entorn- farà  que “el cas Nóos, acabi com acabi, ja ha dissipat el perfum màgic que envoltava la monarquia. I ja veurem l'èxit que tindran les maniobres d'uns i altres, fins a quin punt la infanta Cristina podrà aguantar al marge de tot, i fins a quin punt el rei apartarà del tot Urdangarín. Però és evident que la gent jove, que ja veia la monarquia com una cosa anacrònica, ara la veu incomprensible”.

És cert. Em dóna la sensació que, en molt poc temps, hem passat del perfum a la ferum. Aquella olor agradable que volia despendre la monarquia, aquella imatge idíl·lica de gent tocada per una vareta màgica i celestial, triada pels déus per portar els destins dels pobles, ha rodolat de cop i volta per terra i s’ha embrutit en el fangar de la realitat més quotidiana dels escàndols sexuals, polítics, econòmics i familiars. Ara queda poc perfum i molta ferum, que és aquella pudor forta, especialment la de la carn i altres substàncies quan comencen a passar-se. La monarquia s’està podrint i la seva ferum arriba cada dia a més llocs. “Ho sap tothom, i és profecia“, que diria Foix. De fet, ja fa temps que ho sabíem però no se’n parlava tant. Ara, ja ningú ho pot aturar ni amagar.

Vaja -com passa en moltes famílies del populatxo- ells mateixos han hagut de trepitjar la pols que ens toca trepitjar a la resta dels humans i s’hi han embrutat no només els peus!. La societat sencera (em refereixo a qui vol obrir els ulls i vol veure-hi) està recorrent un camí sense marxa enrere i que ningú sap ben bé on i com acabarà i tampoc on ens portarà: és el camí de l’evidència que la monarquia no és cap classe superior.

Actualment les coses van totes molt més de pressa, se saben molt millor, corren tot seguit per les xarxes socials i pràcticament tot apareix a la llum pública per més que es vulgui amagar. I això, amics meus, fa caure aquelles imatges sagrades  i intocables dels pedestals i fa veure el taló d’ Aquil·les que tots tenim. Ells també. Fan tot el que poden per rentar-li la cara a una institució caduca obsoleta i de museu. Cada dia més desprestigiada pel mateix pas dels temps i per les contínues equivocacions que ells mateixos s’entesten a cometre. Ells saben bé que l’essència ideològica de la monarquia rau en una suposada superioritat d’una família que gaudeix, sense base democràtica alguna, d'un munt de beneficis que el comú dels mortals no pot gaudir. Aquesta suposada superioritat genètica, que per a molts és una absurda i fal·laç herència de temps obscurantistes i medievals –com cada dia reconeix més gent-, es desploma pel seu propi pes quan algun dels seus membres vulnera els principis més bàsics de decència i honradesa.

Per tant, començaria a ser hora de que els principals partits anessin deixessin de fer l’orni, anessin obrint també els ulls i s’anessin movent de cara a una nova Constitució i fins i tot a una nova forma de govern si no volen perdre bous i esquelles ben aviat, encara que jo tinc cada dia més clar que el problema és seu i, per tant, hauran de resoldre-se’l ells.

I, per acabar, us recomano un llibre que torna a córrer per la xarxa: 'Un rei cop a cop' (Kale Gorria, 2001), publicat sota pseudònim. Es tracta d'una documentada investigació sobre la trajectòria del rei Juan Carlos de Borbó, que va desaparèixer de les llibreries i del qual és molt complicat trobar-ne exemplars de l'edició impresa.