dijous, 17 d’octubre del 2013

Reclamar el que és nostre

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.