dimarts, 12 de novembre del 2013

“Fins aviat, gàngster”

El diputat de la CUP David Fernández li ha acabat dient a l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, davant la comissió d'investigació de les caixes al Parlament: “Fins aviat, gàngster”. Potser les formes de David Fernández podien ser millors. Potser les paraules que acostuma a fer servir aquest diputat poden sonar massa fortes a l’oïda. Potser es podria dir el mateix d’una altra manera… Potser les formes podrien ser unes altres tot i que en el fons té tota la raó en el que diu. Davant personatges com Rodrigo Rato, la duresa deu ser la única forma que es pot fer servir per tal de que es puguin colar per alguna escletxa d’aquesta muralla de pedra amb que es presenta aquesta gent alguna cosa que els pugui tocar els sentiments (si és que en tenen). A cara dura no els guanya ningú, certament i a vegades fins i tot sembla que no tinguin cor. Ningú com ells sap espolsar-se millor les puces de damunt i sembla que ells no hi tinguin cap responsabilitat en els desastres de bancs com Bankia i semblants. Si te’ls escoltes una estona, fins i tot poden fer-te creure que són uns sants que no han trencat mai cap plat. Per això no acabo de trobar malament del tot que hi hagi algú que els digui a la cara que són uns gàngsters perquè, en realitat és el que són.

També ha tingut temps  David Fernàndez de dir a la presidenta de la comissió, la popular Dolors Montserrat, que hauria de "defensar més als ciutadans i protegir menys els banquers". Aquesta frase m’ha recordat el que va dir no fa gaires dies el president d’Uruguai, Pepe Mujica, quan recordava que si les societats no miren de fomentar elements que assegurin la redistribució per a poder viure i sostenir-se “el funcionament de l’economia i el mercat, per si mateixos, no tindran mai en consideració les penúries dels que queden pel camí”. Aquest home té una cosa que jo considero fonamental en un governant: té la dèria d’ajudar els més dèbils. El capitalisme ferotge en el que estem instal·lats no ho té en compte això i aquest és el seu gran mal i el seu gran defecte. Si volem una societat justa hem de mirar pels més pobres i pels que més sofreixen, la majoria de vegades ni tan sols per culpa seva. El president Mujica deia: “No te preocupes mucho por los más ricos ya que ellos se arreglan solos”.

¿Què n’ha de fer la societat dels aturats, dels malalts, dels vells, dels discapacitats, dels infants sense família, etc? ¿Quins són els mecanismes, les mesures i les polítiques socials que cal implementar per tal de que no quedin persones sense cap tipus d’ajuda? Un govern i una societat que no miri pels seus membres més necessitats podem dir sense cap mena d’embut que no són justos ni equitatius i, per tant, porten el camí d’acabar malament. S’ha de crear recursos per a redistribuir la riquesa i aquest és el sentit i la finalitat última que han de tenir els impostos, que sempre han de ser més alts en els rics.

Convé, per tant, que algú els recordi als “Ratos” de torn (i personatges semblants) que no ha estat just el que han fet i que han de pagar d’alguna manera per les seves responsabilitats. Ho hauria de fer la justícia, però això no passa sempre perquè aquesta mena de gent té prou poder per a fer que els jutges mirin cap a un altre costat. Per tant, trobo bé que hi hagi algú que els recordi les coses que han fet malament i posi els punts sobre les is.