dimarts, 30 de desembre del 2014

Tancar un llibre i obrir-ne un altre

No sé què ho fa, però quan arriben aquests darrers dies de l’any sembla que inevitablement ens sentim enduts a fer una espècie de balanç mental de l’any que hem passat. Ho fan els diaris, les TV, les revistes i em sembla que ho fem cadascú de nosaltres…Un any és un cicle vital, viscut amb més o menys intensitat i que pot haver passat sense pena ni glòria o, al contrari, un temps que ha tingut moments molt intensos i interessants i que potser fins i tot han deixat una marca indeleble a la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà, però a mi em passa . I no sé si a tothom li passa una cosa similar…

Jo m’imagino aquests curts dies d’hivern que clouen l’any i que conviden a estar reclòs a casa a causa del fred, com una espècie de tancament d’un llibre que hem anat llegint i al que hem arribat a la fi.  No només passem pàgina, sinó que tanquem el llibre sencer. El tanquem i ens posem a pensar si ens ha agradat molt o poc, si potser n’esperàvem una altra cosa, si ha assolit o potser millorat les nostres expectatives o, tot al contrari, si ens ha defraudat. El cas és que l’hem llegit, l’hem acabat i ara toca obrir-ne un altre. Com us deia, és el que a mi em passa aquests dies. I també tinc un altre sentiment, que vindria a ser una cosa semblant. M’ho recorda una frase del gran Viktor Frankl, que diu que ” la vida no és un llibre que s’hagi de llegir, sinó un full en blanc que està esperant ser escrit”. Vol dir que ens cal mirar sempre endavant i que el passat ja ha passat i poca cosa hi podem fer per modificar-lo. De fet, no hi podem fer res. Potser dissimular-lo una mica, tal com fam molts llibres de memòries d’aquests que ara surten com a bolets. Tothom que es vulgui fer valer una mica escriu el seu llibre de memòries (ni que només tingui 40 anys i no n’hagi de viure molts més). No sé si és per dissimular una les coses lletges del seu passat i maquillar-lo una mica per tal de que no sigui tan horrible… Però ho fan tan malament, que no tenen cap mena de mania en falsejar descaradament la realitat i ho fan sense cap mena de rubor. ¿No s’adonen que, al final de tot, quasi tot se sap i tot surt a la llum?….

A fi de comptes a mi em sembla que el que importa quan s’arriba a aquesta línia psicològica que és un final d’any, és no fer-se trampes al solitari i fer l’inventari tan ben fet com sigui possible: això ho he fet bé, allò no tant, aquella cosa segur que la podia haver fet millor, potser aquella altra la vaig encertar del tot… I seguir amb els consells sempre tan plens de saviesa del gran psiquiatre austríac, Viktor Frankl, ell que pot parlar com ningú per pròpia experiència i que ens recomana buscar el sentit de la nostra vida, perquè la vida sempre té sentit, tot i que moltes vegades resta amagat sota les situacions més inversemblants. Perquè, pensant-ho bé, els encerts tenen sentit; com en tenen els errors, el sofriment, el dolor o les pèrdues. Tot, tot, ens pot servir de despertador per deixondir-nos de les nostres rutines i del nostre caminar per la vida amb els ulls clucs.

Cada fi d’any hauria de ser un agafar de nou la nostra llibertat que mantenim una mica rovellada i fer-la servir per convertir els esdeveniments i la vida sencera en alguna cosa amb sentit, si és que no l’hem perdut pel camí com ens passa massa sovint. La vida és plena de condicionaments de tota mena, però nosaltres som lliures per enfrontar-nos-hi i assumir una actitud positiva davant les coses. Cada fi d’any hauríem de fer el gest d’agafar el llibre que hem llegit, posar-lo a l’estanteria i triar-ne un de nou, o encara millor, agafar paper i llapis i intentar escriure’n un de nou cadascun de nosaltres. I, con diu, Frankl, no arribarem a ser nosaltres mateixos fins que no sortim i ens oblidem una mica del nostre “jo” per tal de trobar algú a qui estimar, alguna feina a fer o un sofriment al que li hem de trobar-li sentit.

Bon any nou a tots!

dissabte, 27 de desembre del 2014

“Pa, treball, sostre i dignitat”

Papa Francisco‏@PontifexFrases

“Tener un lugar a dónde ir, se llama Hogar. Tener personas a quienes amar, se llama Familia y tener ambas se llama Bendición”

Avui llegia aquesta frase del Papa Francesc publicada al seu Twitter i m’ha agradat. M’ha agradat molt i l’he guardada. En poques paraules diu un munt de coses.

En aquests dies nadalencs la família es torna quelcom important. Fins i tot necessària, diria. Busquem-sense adonar-nos-en i no pas només per costum- el caliu de la família, es fan àpats familiars (amb bon ambient o amb no tant), mirem de retrobar-nos i,com diem els catalans, “cada ovella mira de tornar al seu corral”.

És cert que el model de família tradicional ha canviat molt i el concepte de família ara s’ha obert tant que costa saber exactament què és. Abans era molt comú que a les famílies hi hagués pare, mare, fills, avis i fins i tot algun oncle o tia solters. Acostumaven a ser famílies nombroses. Això s’ha acabat i ara trobem famílies amb mare i pare separats, famílies monoparentals, famílies simultànies amb fills de parelles anteriors, famílies formades per homosexuals, unions domèstiques que tenen totes les característiques d’una família, etc. etc. El fons de tot, però, no deixa de ser el mateix: la necessitat de viure en petit grup, de viure acompanyat, per la necessitat d’amor i d’afectes. Diguem-ho com vulguem, però el cert és que dins de la gran diversitat de formes de convivència que trobem en la nostra societat hi ha un fil conductor que, en el fons, el trobem en aquestes frases del Papa: un lloc on anar i algú a qui estimar.

Per això podem comprendre tots la “sana enveja” que deia que sentia una noia que ha passat aquests dies de Nadal amb nosaltres quan va anar a casa d’uns amics i es va trobar amb el pare, la mare i les tres filles. Aquesta noia va haver de marxar de casa, ara viu llogant una habitació, els pares estàn divorciats i vivint en altres països. Deia que sentia la necessitat del caliu d’una família i quan parlava de certs moments passats se li tornava la mirada nostàlgica de qui abans tenia una família i ara sent que no la té del tot. Viure sol és dur si no s’ha escollit lliurement. I la necessitat d’una família em sembla que la tenim tots en major o menor grau. Tots necessitem l’amor incondicional i desinteressat que ens dóna la família i la seguretat que ens aporta per poder madurar adequadament en un moment tan delicat com és la infància i l’adolescència. I si no es té, es nota i generalment porta conseqüències negatives.9

Però és ben cert també que tota família necessita una llar, aquest lloc on ens sentim emparats, protegits i resguardats. I actualment tots sabem del drama que passen moltes famílies a qui els bancs i les caixes els estan desnonant i queden al carrer, perquè han quedat sense feina i no poden pagar el pis i a vegades ni es poden alimentar. Un autèntic drama que només sap qui s’hi troba! Quan avui mateix he llegit la notícia de que hi han una colla de desocupats tancats a l’ església del Pi a Barcelona des de dimarts he unit mentalment la frase del Papa amb aquesta notícia. Hem de tenir persones a qui estimar, però hem de tenir també un lloc on poder fer-ho adequadament, cosa que sembla que a la majoria de partits polítics no els preocupa gaire. ¿Quin tipus de societat estem construint que deixem les famílies al carrer sense massa remordiments? Per altra banda he sentit una certa esperança quan he llegit que l’ Anna Colau, el David Fernàndez, la Teresa Forcades, l’ Arcadi Oliveres i el David Companyon (en representació de la CUP, Guanyem, Procés Constituent, Podem, ICV i EUiA) els han anat a visitar per expressar-los la seva solidaritat.  Les persones que estan tancades a l’església del Pi reivindiquen “pa, treball, sostre i dignitat”. Coses que semblen elementals i necessàries però que sembla que cada dia manquen més. Han denunciat en una conferència de premsa la manca de feina, la precarietat laboral i la pobresa energètica, que consideren estructurals del sistema capitalista. ´

Seran aquesta mena de partits a qui depositaran l’esperança la gent en les pròximes eleccions? Doncs potser sí. Quan els gran partits -que són els que tenen el poder i poden fer la feina- no fan el que han de fer és molt possible que la gent els giri l’esquena. I amb raó. No es pot viure sense esperança, sense futur, sense perspectives, sense allò essencial que ens ajuda a ser persones. Per això les paraules del Papa són importants: Tenir una lla i tenir persones a qui estimar és una benedicció de Déu. Tant de bo aquests problemes trobin les persones adequades que els hi donin solució.

dimarts, 23 de desembre del 2014

Veritats de poeta o mentides de periodista?

Eugen Drewermann, va néixer el 1940 a Bergkamen (Alemanya). Fins el 1991 va ser catedràtic de Teologia sistemàtica a la Facultat de Filosofia i Teologia de Paderborn. Durant anys va compaginar el seu treball com a sacerdot, la docència en teologia i la pràctica de la psicoteràpia. Actualment, havent-se-li privat de la llicència per ensenyar teologia, es dedica a la psicoteràpia, a escriure i a donar conferències.

La seva línia teològica és molt oberta, molt crítica i gens convencional, la qual cosa no vol dir que no sigui molt seriosa, molt interessant i molt suggeridora. Quan arriben aquests dies de Nadal sempre m’agrada llegir alguna cosa que m’enriqueixi i em faci reflexionar sobre aquest tema. Aquest any ho he trobat en aquest autor que, la veritat sigui dita, no coneixia de res, però que un amic m’ha recomanat vivament. He triat un parell de textos seus que m’han semblat molt interessants. Us els deixo com a reflexió per aquests dies nadalencs.

Els mites, ¿Veritats de poeta o mentides de periodista?

“Nombrosos passatges considerats més determinants -en el Nou Testament sobretot- no poden ser entesos d'una manera "històrica", encara que sigui cert que contenen imatges o símbols molt antics utilitzats pels homes. Sobre aquest punt particular, la majoria dels teòlegs i sacerdots cultiven una zona grisa de deshonestedat i d'ambigüitat. Per referir-me a un exemple clar, Nadal no caldria entendre’l en un plànol pròpiament històric.

Seria honrat admetre

que Jesús no va néixer a Betlem
que la seva mare no era verge en el sentit biològic del terme
que cap mag oriental va peregrinar fins al portal
que cap estrella es va parar a sobre del portal
que Herodes no va decidir la matança dels innocents de Betlem
que els àngels no van cantar ni els pastors van adorar
Tot això és llegenda.

En saber-ho, molts creuran que el cristianisme en el seu conjunt és erroni. Jo, en canvi, crec que és decisiu saber que, en si mateixes, aquestes imatges tenen un sentit i un contingut que denoten una profunda cohesió, com si d'un poema es tractés. Són aquestes imatges, en efecte, les que ens ensenyen de veritat el que representa en el fons la persona de Jesús. D'aquí, la meva preocupació perquè el mite torni a tenir el seu lloc i el seu significat. La Bíblia, en els seus passatges decisius, ens transmet, en efecte, les veritats últimes només amb una forma "mítica".

I llavors arriben alguns teòlegs i em retreuen no prendre’m seriosament la història. ¿Significa no prendre’m seriosament la història si afirmo que la Bíblia relata certes experiències decisives a l'estil d'un poeta i no d'un periodista?

Eugen Drewermann (Del naixement dels déus al naixement de Crist)

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

SEMPRE UNA NIT ...

¿On es troba realment Betlem? ¿On és el lloc en el qual Déu pot néixer?

El Betlem dels evangelis no és la petita ciutat situada al sud de Jerusalem, sinó tot lloc en el qual els homes són capaços de patir per la manca d'humanitat i en el qual tenen fam i set de justícia (Mt 5, 6): només d'aquests homes i dones Déu és tan proper que pot viure en ells.

Dos mil anys de llegenda cristiana han pogut d'aquesta manera condensar, en les imatges de la Nit Santa, buscant en la riquesa de l'experiència personal, les úniques condicions amb capacitat per descriure aquest miracle de la humanitat i de la bondat del nostre Déu. I ara ens cal recórrer un cop més a tots aquests símbols per fer-nos a nosaltres mateixos la prova de la seva significació i experimentar-los.

Era de nit, ens diu Lluc, en aquella hora de Betlem. Però, ¿sabem de veritat què és la nit? Quan els homes miren i no troben cap horitzó, quan els seus somnis són morts i el món és per a ells només un abisme buit. A aquests homes de la nit -diu l'evangeli- Crist se'ls va aparèixer com la llum que brilla en les tenebres. Sobre ells, que mai havien conegut a Déu, "sobre el poble que avançava a les fosques una llum va brillar" (Is 9, 1).

Feia fred, ens diu la llegenda, en aquella hora de l'aparició del Salvador. Però, ¿sabem de veritat què és el fred? Quan el cor de l'home queda gelat dins de la tempesta de neu de les paraules, i quan els peus estan atrapats en els mil falsos colors de les superficialitats i els dits engarrotats i ja blaus pel fred d'uns sentiments gelats. A aquests homes del fred Crist els dirà: "Foc he vingut a encendre a la terra, i què més vull si ja ha calat!" (Lc 12,49).

La solitud i el rebuig regnaven, diu la llegenda, en aquella hora de Betlem. Però, ¿sabem de veritat què és la solitud? Quan els homes neixen sense sostre propi, davant de la porta dels altres, allà on no hi ha una llar, sinó només una recerca i una nostàlgia sense fi. Fills, no d'uns pares, sinó dels descendents de la mare Eva, l’avantpassada de tots els exiliats, de tots aquells que es troben llançats a la vida, sempre condemnats a trepitjar terra estranya, sempre només moguts per la por, sense drets , sense respir, sense lloc on residir. A aquests homes condemnats a la solitud Crist els dirà: "Les guineus tenen caus i els ocells nius, però aquest home no té on reposar el cap" (Lc 9,58). I també els dirà: "Apropeu-vos a mi els qui esteu rendits i aclaparats, que jo us faré reposar» (Mt 11,28).

És pobre, ens diu la llegenda, aquest Messies-Rei vingut al món. Però, ¿sabem de debò què és ser pobre? Quan l'ànima de l'home està tan xuclada com la boca del famolenc i tan buida com la mà del captaire. O quan el cos està tan esgotat que la dona ja no té energies per espantar les mosques dels ulls del seu nen famolenc o quan cal anar recollint pels carrers, des de primeres hores del matí, els diaris per no patir tant les mossegades nocturnes del fred. A aquests homes de la pobresa Crist els dirà: "Vosaltres esteu a prop de Déu". Però també afegirà, ple de còlera: "Ai de vosaltres, els rics" (Lc 6,24).

Tots aquells que viuen en les tenebres, en el fred, en la solitud, tots els exclosos, els pobres comprendran la nit de Betlem, doncs a tots ells aquest nen de Déu els promet: "Feliços els qui ara ploreu, perquè vindrà dia que riureu! "(Lc 6,21)

El Betlem dels mapes està situat a vint quilòmetres de Jerusalem, però el veritable "Betlem" està al costat mateix de "Jerusalem", en els nostres propis cors.

¿I on habitem nosaltres realment?

Eugen Drewermann (Déu immediat)

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

BON NADAL A TOTS ELS AMICS I LECTORS D’AQUEST BLOG!

-----------------------------------------------------------------------------------------------------

dissabte, 20 de desembre del 2014

Picaresca 2.0

Francisco Nicolás Gómez Iglesias.Llegint les coses que aquests darrers temps s’expliquen de Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut popularment com el pequeño Nicolás, m’han agafat ganes de dir-ne alguna cosa. En primer lloc crec que aquest noi s’ha equivocat de segle per viure. Aquest noi havia d’haver viscut als segles XVI i XVII, que és quan va florir la novel·la picaresca en llengua castellana i hauria estat un bon protagonista de qualsevol novel·la de Mateo Alemán, de Francisco de Quevedo o del mateix Cervantes. En els temps en què jo estudiava literatura recordo que ens explicaven que els personatges d’aquestes històries eren extrets de la realitat, una realitat que s’assembla força a la que Espanya viu actualment: molta degradació moral, política i de valors vinguts a menys. Aquestes novel·les volien ser una crítica a com anaven de malament les coses i com aquesta mena de gent anomenats pícaros (murris, astuts, hàbils, entremaliats, descarats…) era molt abundant en una situació com aquella. Els autors d’aquelles novel·les volien posar els seus protagonistes com a contrapunt de les persones honrades, dels cavallers, de les persones que posaven l’honor per davant de tot. Personatges com Guzmán de Alfarache o el Lazarillo de Tormes eren l’antítesi d’un cavaller. Del Pequeño Nicolás en farien fàcilment un protagonista d’una gran novel·la.

Aquest noi es comporta com un murri modern, un murri d’última generació, però que fa servir els mateixos mètodes dels seus avantpassats. Sap enredar tan hàbilment com ells, es mou per la vida com ells i s’aprofita de les persones i de les institucions tant com pot, fent les trampes que calgui i enredant a tothom que se li posi al davant. Al final, aquesta mena de gent sempre són descoberts i tots cauen en les seves pròpies trampes (això sí, després d’haver enredat mig món) perquè el poder és el poder, té tots els mitjans a favor seu i quasi sempre té les de guanyar. De totes maneres, més d’un quedarà esquitxat i en evidència.

En cassos com el d’aquest noi es fa realitat allò de que “robar a un ladrón tiene cien años de perdón”. Els personatges a qui ha enredat o ha intentat fer-ho acostumen a ser gàngsters de coll fi i camisa de seda, gent també amb pocs escrúpols que es deixa comprar o es ven fàcilment. I també es fa realitat aquella altra dita castellana que diu que “no hay peor astilla que la del mismo palo”. Aquest noi va néixer i créixer a redós del PP i va ser el mateix PP qui li va donar ales per ara intentar volar tant alt com ha volgut fer-ho. Ha après tots els tripijocs que fan servir aquests “cavallers” i els ha copiat i els ha millorat tant que ha enganyat els seus propis mestres. En un món corrupte, ell serà el més corrupte. En un món de negocis bruts, ell serà el més brut. Es va saber infiltrar a les llotges del Bernabeu, que com és de domini públic és on es fan i es desfan els negocis i on es reparteixen amigablement els molts calés dels contractes d’obres públiques sense mossegar-se gaire entre ells per no fer-se mal. El Pequeño Nicolás no ha fet res més que el que ha vist fer: arrimar-se al poderós de torn per aprofitar-se’n, sigui el mateix Rei, polítics com l’ Aznar, empresaris famosos, alcaldes o sindicalistes. A ell li és exactament igual qui sigui el perjudicat si veu que en pot treure profit. I tal dia farà un any i qui dia passa, any empeny… El pequeño Nicolás no és res més que el retrat i el mirall d’una Espanya podrida, falsa, desprestigiada, perduda, corrupta, que cada cop va a menys i que és incapaç de fer les coses mitjanament ben fetes. Per això tants en volem marxar.

dimecres, 17 de desembre del 2014

El meu paisatge

Joan Maragall, en el seu conegut poema Cant Espiritual, diu que li agrada el món on viu, sense especificar-ne un lloc concret:

"Si el món ja és tan formós, / Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? // Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m'heu donat, Senyor, / i el cor que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!" (Joan Maragall, Cant Espiritual).

Però tots tenim un paisatge preferit, que sentim nostre, que estimem potser més que els altres; potser perquè sentim que hi tenim posades ben fondes les nostres arrels i perquè, des que vam obrir els ulls, l’hem vista, ens ha acaronat, hem respirat el seu aire i hem begut de la seva llum. Els paisatges han ajudat molt a ser com som i d’alguna manera ens marca profundament. Una vegada vaig sentir a dir a un òptic-optometrista que fins i tot influeix més del que ens pensem en el tipus de visió que tenim perquè l’habitud de l’ull a un tipus de paisatge determinat fa que l’ull –i per tant la nostra visió- tendeixi a que tinguem miopia o hipermetropia. L’ull s’acostuma ja des del moment de la naixença a mirar grans distàncies o a mirar curt. Es veu que no és el mateix plana oberta o vall de muntanya tancada. No sé si és exactament així… Però sí que estic segur que el paisatge pot influir més o menys en l’estat d’ànim, en la nostra manera de veure les coses, en el caràcter, etc.

Jo sóc del Pla d’ Urgell i, per tant, estic acostumat i m’agrades les planures amb aquelles postes de sol llargues i de mil colors. Aquí a la nostra terra sembla que el sol no se’n vulgui anar, tot el contrari de les valls muntanyenques en què el sol es pon de patac i en un tres i no res es queden fosques. A mi m’agrada prou la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius. La qual cosa, però, no treu que també m’agradi prou la muntanya i el mar o altres paisatges ben diferents. Però jo m’he acostumat al meu i m’hi sento còmode. Gaires dies de mar o de muntanya em cansen i sembla que ja tinc ganes de tornar a la plana riallera del meu Pla d’Urgell.

Perquè la mà de l’home ha convertit aquella plana agresta i dura en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. Les terres que integren aquesta plana interior del nostre país eren conegudes amb el topònim d’origen àrab «Mascançà» i també com el «clot de l’infern» o «la plana del diable». Tot això succeïa, és clar, molt abans de que Pau Vila en tracés uns límits aproximats el 1931, d’acord amb la topografia que marca uns límits naturals ben determinats i que actualment comprèn vàries comarques administratives La plana d’ Urgell sobrepassa, per tant, els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

M’agrada la plana d’ Urgell en les seves diferents estacions de l’any perquè trobo que la fan tan diferent que dóna bo contemplar-la en cada un dels seus moments. I tots els moments són bons i tots tenen la seva gràcia. Com les persones que, si sabem parar-nos-hi una mica, trobarem que són boniques en cada moment de la seva vida, des de la innocent infantesa fins a l’arrugada vellesa.

M’ha fet escriure aquest breu apunt algunes lectures ben interessants que acabo de llegir en aquesta pàgina web titulada  CENTRE DE RECERQUES DEL PLA D'URGELL "MASCANÇÀ". Hi trobareu material de tota mena, sigui històric sociològic, econòmic, geogràfic, etc. d’aquesta plana. Que us sigui de bon profit la seva lectura.

dissabte, 13 de desembre del 2014

Espanya deporta. Uruguai acull

Parlar de drets humans és sempre delicat. Les mirades es poden tornar molt primfilades o molt laxes. És difícil ser just i equilibrat i no decantar-se cap a un costat o cap a l’altre d’acord amb pre-judicis o preses de posició intel·lectuals o polítiques predeterminades. Amb tot, hi han circumstàncies que són prou clares per poder-les jutjar sense cap mena de por i hi han fets que són clarament condemnables o lloables sense cap mena de distincions.

El fet que L’Uruguai hagi complert amb una promesa feta al govern de Barack Obama i hagi rebut aquesta setmana passada 6 presos de la presó de Guantánamo és un esdeveniment que ha despertat polèmica, sobretot dins del petit país llatinoamericà. Però és un fet que jo jutjo com a molt positiu, si mirem en quines condicions estan els 150 presos acusats de terrorisme, però sense un judici just i amb unes condicions de conculcació dels drets humans evidents. Tal com deia el President Mujica: “Luego de algunas gestiones contestamos que sí, porque hoy y siempre, con la excepción de los dolorosos años de la dictadura, el Uruguay ha sido un país de refugio y para nosotros esta es una cuestión de principio”. Mujica, un ex guerriller  que va passar 14 anys a la presó durant el règim militar al seu país, va dir que “no nos podemos hacer los distraídos ante la formidable tragedia de gente que lleva 12, 13 años sin comunicación con el mundo y detenida sin causa probada, ni haber visto un fiscal o un juez. Sin ningún tipo de garantía. Esta es una vergüenza humana”.

L’Uruguai, des de sempre, ha estat tradicionalment  un país de refugi. Només cal recordar els anarquistes i republicans espanyols i altres expulsats dels seus països per motius polítics. Allà se’ls va donar acolliment i feina, cosa que no ha donat pas mals fruits si resseguim una mica la història. L’Uruguai és un país obert, acollidor, modern i capaç de ser model en molts aspectes, sobretot a partir dels darrers governs progressistes i d’esquerres. Parlar de drets humans no és omplir-se la boca amb paraules boniques com es fa sovint, sino que és –sobretot- exercir-los amb actes concrets com ha fet l’ Uruguai en aquesta ocasió. Penso que els uruguaians n’haurien d’estar ben orgullosos.

ENTREGAN A MARRUECOS A LOS INMIGRANTES ENCARAMADOS A LA VALLA DE MELILLAI, en contrast, trobem el que Espanya fa amb els immigrants de Melilla. L’Uruguai acull; Espanya deporta i apallissa. L’Uruguai és un país cada cop més obert i progressista i Espanya cada cop és un lloc més tancat i més retrògrada. Ho ha denunciat reiteradament l’organització Human Rights Watch, que va demanat al Govern d'Espanya que investigués si la Guàrdia Civil va colpejar als immigrants enfilats a la tanca de Melilla el 13 d'agost després de difondre un vídeo en què suposadament es veu a agents espanyols utilitzar les porres contra els subsaharians perquè baixin del filat. Ho va fer en un comunicat en què ha denunciat de nou les "deportacions sumàries" al Marroc dels immigrants que aconsegueixen pujar a la tanca.

"El dret d'Espanya de protegir les seves fronteres no li dóna carta blanca per abusar dels emigrants", va assenyalat el subdirector d'Europa i Àsia Central de HRW, Benjamin Ward, a la nota difosa per l'organització de drets humans. "El Govern central i les autoritats locals de Melilla han de parar les deportacions il·legals i emprendre accions contra qualsevol agent de la Guàrdia Civil que faci ús excessiu de la força contra els immigrants". HRW va difondre un vídeo "filmat per un periodista", corresponent al dia 13 d’agost, en què "agents uniformats colpegen migrants en la part intermèdia de la tanca, situada en territori espanyol, just dins de la frontera". En una altra part del vídeo es veu a "dues persones que estan sent arrossegades per força per agents de la Guàrdia Civil al costat espanyol de la frontera, cap a una part en la tanca i retornades al Marroc". HRW critica les "deportacions il·legals: "Retornar immigrants al Marroc sense respectar el degut procés podria posar vides en perill". "Espanya ha d'acabar amb aquestes expulsions il·legals sense demora". Segons HRW, aquestes "expulsions" priven als immigrants de demanar asil o una altra protecció internacional. L'organització insisteix que la llei espanyola d'estrangeria obliga la Guàrdia Civil a acompanyar qualsevol immigrant detingut una comissaria de la Policia Nacional per la seva identificació i iniciar els procediments de deportació. "Els immigrants té dret a rebre l'assistència d'un intèrpret i un advocat durant el procés, perquè tinguin l'oportunitat de reclamar protecció internacional", assenyala HRW en una nota.

A Espanya els Drets Humans cada dia es veuen més retallats, com explicava aquí mateix en l’apunt de fa un parell de dies. Per sort, hi han països en que encara es tenen en compte i els sindicats són força diferents dels nostres, que s’han tornat descafeïnats i sense suc ni bruc. El Plenario Intersindical de Trabajadores - Convención Nacional de Trabajadores (PIT-CNT) és la central sindical única de l’Uruguai i és la que ha ofert allotjament transitori als sis refugiats. Després dels corresponents reconeixements mèdics, han anat a una casa comuna i corrent, acompanyats de gent que està per ajudar-los en l'idioma i integrar-los en una ciutat que no coneixen i en un país que els ha obert el cor. Els dóna refugi i assessorament mentre s’analitza la situació dels sis refugiats i s’estudia quina pot ser la millor forma de normalitzar la situació d’aquestes persones. "En l'eventualitat que aquestes persones decideixin establir-amb les seves famílies al nostre país, oferim tot el nostre suport, al costat del nostre Institut Costa Duarte, de la mateixa manera que ho hem fet amb les famílies sirianes que han vingut al nostre país", ha remarcat la central única de treballadors. Així mateix, segons ha transcendit, algunes empreses privades han reaccionat en forma favorable davant la petició del govern uruguaià i ofereixen feina als refugiats que saben fer diferents oficis

EEUU, que té moltes coses bones en tots els aspectes, encara manté aquesta taca de Guantánamo i se  li hauria d’exigir que tanqués d’una vegada per totes aquesta presó de Guantánamo, vergonya de la humanitat. Gestos com els que ha fet l’ Uruguai, si fossin seguits per altres països, podrien ajudar a aconseguir-ho i donarien una gran lliçó d’humanitat i respecte als drets de les persones.

dijous, 11 de desembre del 2014

Retorn pairal

86 anys. Li tremolen les mans a causa del “germà Parkinson” (com ell mateix diu sovint) i la veu se li va fonent, però no li tremolen les paraules. La seva tènue veu segueix ferma i les seves paraules fan tremolar com sempre perquè segueix predicant la utopia. Fan tremolar els malvats perquè denuncien la injustícia i segueix parlant “clar i català” com ha fet sempre. Fan tremolar els cors, si s’escolten amb atenció. Xacrós i tot, segueix lúcid i lluitador com sempre. Ens acaba d’enviar, com cada any, la seva felicitació de Nadal. No és un poema més.

El Lluís, un amic de Balsareny -el seu poble- m’ha fet arribar un CD amb un recull de poemes, extrets del seu llibre “Encara avui respiro en català”.  8 poemes recitats  i acompanyats de música que es van interpretar a Balsareny, el poble on hi té les seves arrels però que ens donen el retrat perfecte del que és el Bisbe-poeta Pere: una universalitat amb fondes arrels catalanes. En una entrevista que la va fer Mònica Terribas, el 2005,Casaldàliga diu això:

«Per què no puc ser jo un català sincer, obert, ferm, feliç amb la meva identitat, i ser solidari amb el món? Respectar totes les altres identitats. El que passa és que, així com ha costat tant, i encara costarà, de defensar els drets de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa al dret dels pobles. I els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites».

La mateixa força, autenticitat i compromís que ha posat en la seva vida i en les seves causes, l’ha posat en la seva poesia. De nen ja deia que volia ser poeta perquè hi veia una bona manera d’expressar allò que sentia en el seu cor. I ho ha aconseguit. I tant que ho ha aconseguit!. Casaldàliga és un molt bon poeta, amb una obra extensa i en tres llengües, cosa gens fàcil. Us deixo aquí el darrer poema que hi ha al CD: Retorn pairal

Retorn pairal

Retornar és tornar a viure,

les branques tornant-se arrels.

L’escaiença de la mort

revifalla el naixement.

Primavera d’utopies,

estius de justícia ardent,

tardors d’angúnies ventades,

fecundes morts dels hiverns.

Si molts camins van a Roma

i pocs menen a Betlem,

tots els viaranys dels homes

cerquen amb fretura Déu.

Casa Nostra, Pare Nostre,

quan més anem, més tornem.

Ja ho he dit moltes vegades:

jo vaig néixer a cal Lleter.

Cinquanta quilos de nervis

salvats d’un dijous llarder.

Llobregat d’aigües vermelles,

les mines de Balsareny,

Pla de Bages, Catalunya,

Espanya, Europa, Occident,

racó de món i del Món,

poble dels Pobles i meu.

Faig olor de llet de vaca

i porto un cor de pagès.

Si mai no he fangat la terra,

sempre la terra em colpeix.

Un feix de neguits, la mare,

i els ulls blaus amb l’espurneig

dels tractants que van a fira

i albiren de lluny les dents

dels cavalls d’un bon negoci,

dels negocis a bon temps.

El pare, xeixa provada,

obaga de pensaments,

eixida de somnis nobles,

Candàliga a cor batent.

Quatre fills i la fortuna

entre torretes i fems.

Les sis vaques holandeses,

sant Antoni del porquet,

l’hort del riu vora la síquia,

feina i fe, neteja i seny.

Anant al Castell, sortíem,

berenàvem llibertat.

La riera de les pedres,

farigoles i pardals,

viacrucis, matamoros,

el vent fuet del serrat.

Dolça la Verge de marbre,

Pau Bròquil esperitat.

Llepades de sang primera

voravia de Navàs.

Cap a Berga, les colònies

i la Patum i Queralt.

A Sallent, idees noves

i Claret l’adelerat.

Manresa i la Santa Cova,

bona per a fer-s’hi sant.

I al capdavall Barcelona,

bona de bossa i de mar.

Al daltabaix de les presses,

el teixidor Llobregat.

I al capdamunt de la tarda,

la roca de Montserrat.

Escolà per dinastia,

passa-son i passa-fred,

i passa la pobra capta

i capta l’esguard de Déu.

L’església, mai acabada,

s’emplena d’obres i creix.

Creix el Sant Crist com un home

de debò, sagnant-me el bes.

Més alt toquen les campanes

quan més sord el campaner.

Les padrines matineres

i alguna noia fidel.

Les Germanes, toca-minsa.

Voleiades, els Mossens.

Els Mossens que tot ho saben

i ens van fent el que serem.

Menjarem plates de crema

quan serà per sant Josep

i beurem nissos flairosos

per la Verge del Roser.

Collirem raïm i figues,

trobarem molsa i bolets.

Cantarem les Caramelles

i farem els Pastorets.

Al Casal els grans conspiren

amors, política i Déu.

I els petits, com de puntetes,

el món dels grans albirem.

Els manyans fan flaire crua,

tèbia olor els pastissers.

No hi seran totes les flaires

pel florir dels ametllers.

“Catalans i cristians”,

si hem de ser-ho “no ens planyeu”.

Les cançons porten banderes,

malastrucs porten els vents.

Amaguem els sants de pressa,

la persiana abaixeu!

“És la guerra”, aquella guerra

que no s’acaba mai més.

Que en diran “la nostra guerra”,

quan era la guerra d’ells.

La colla sense Doctrina,

verda la carn i el cap verd,

madurs els ulls i el silenci

de viure tant en poc temps.

Quin regal em donarien

els desertors del Cortès,

morts a la fosca frontera

sense olivars ni llorers,

ni vencedors ni vençuts,

morts, morts, morts, morts, morts només…?

El tiet mossèn Lluís

em deixarà un queixal seu,

com un corcó de martiri

que encara em cargola el tremp,

i em passarà el calze d’or

per a la sang de tots tres.

La pàtria es ‘nava fent xica,

la Pàtria es ‘nava fent gran.

I el Regne se m’emportava

a l’altra banda del mar,

per a no tornar mai més

i tornar del Món estant.

Pairal era allò que ho era,

ara ja tot és pairal.

L’àliga i la garsa blanca,

les sis vaques i els jaguars

i aquest doll de l’Araguaia

que em ve ple de Llobregats.

L’eixida i la Patria Grande,

Guadalupe i Montserrat.

… L’amor pairal de cal Pare

tot ho va tornant pairal.

Els bols de llet que ens bevíem

i la sang que ens vessaran.

Pairal, la terra dels Homes,

i Déu, la Casa Pairal.

[Encara avui respiro en català, Ed. Claret, 1987]

dimecres, 10 de desembre del 2014

10 de Desembre: Dia Mundial dels Drets Humans

Els pobres drets humans no aixequen el cap. Potser s’ha avançat una mica amb els drets dels animals però sembla que els humans cada cop tinguin menys drets. A Occident les coses haurien d’anar millor, però no és pas així i en trobaríem un munt d’exemples. La tendència sembla que és retallar, retallar, i retallar… Es retalla salut, sous, drets socials i, es clar, drets humans. Posats a fer, no ve d’aquí i no cal mirar-s’hi gaire per seguir retallant drets. Demà és un dia per pensar-hi especialment.

Esteban Beltrán (director d’Amnistia Internacional (AI) a l’Estat) en un videocomunicat amb motiu de la celebració del Dia Mundial dels Drets Humans ha dit: “A Espanya la tortura continua sent un problema, i el problema és que no es reconeix com a problema”.

El  10 de desembre coincideix amb el 30 aniversari de l’aprovació a Nacions Unides de la Convenció contra la Tortura. Tot i l’avenç que innegablement això va suposar, encara hi ha Estats a tot el món que detenen i torturen persones per a obtenir falses confessions o per les seves opinions. No és cosa del passat, ni molt menys. En els darrers cinc anys, Amnistia Internacional ha denunciat tortures i altres formes de maltractaments en 141 països.

I aquí anem pel mateix camí amb la darrera reforma del Codi Penal, on no s'ha tipificat correctament la tortura adequant la seva definició al que marca la Convenció, per exemple, incloent la violació sexual sota custòdia com a forma de tortura. Els successius governs no han establert de manera suficient les mesures i mecanismes necessaris per prevenir la tortura sota custòdia dels cossos i forces de seguretat (com, per exemple, la introducció de càmeres de vídeo en tots els llocs on les persones estan detingudes), ni per investigar de manera exhaustiva, independent i imparcial quan passa. Quan les investigacions arriben a produir-se, no són a través de mecanismes independents, i en molts casos acaben en impunitat, en no poder identificar els responsables. I tot això s’agreuja encara més en la nova Llei de Seguretat Ciutadana. Aquesta reforma legislativa posa en risc la llibertat d'informació i la protesta pacífica. D'aprovar-se, les forces de seguretat comptaran amb més poders, mentre que els ciutadans comptaran amb menys garanties per defensar els seus drets.

L'actual Projecte de Llei Orgànica de l'Estatut de la Víctima del Delicte tampoc esmenta a les víctimes de delictes de tortura o maltractaments, no estableix mecanismes de reparació per a aquest tipus de víctimes, i no contempla ajuts públics per a la seva recuperació i rehabilitació.

On volen anar a parar? Sembla que es vulgui establir l’imperi de la impunitat. Ara ja la tenen els poders econòmics i polítics. Els bancs, amb connivència amb els polítics, han establerts que ser lladre de grans quantitats de diners surt molt barat. Els que ho paguen són els pobres desgraciats de sempre i els ciutadans normals i corrents que, de moment, encara sembla que no han reaccionat. Potser de mica en mica ho faran i s’adonaran qui els pren el pèl.

dissabte, 6 de desembre del 2014

“Soy un paisano medio atravesado…” (Mujica100x100)



"EL PEPE D'AMÈRICA" ja està a punt d'anar-se'n. Al març deixa de ser President de l' Uruguai. Marxa perquè, per llei, no es pot tornar a presentar; però marxa amb una feina força ben feta. El seguirà un President del Frente Amplio (de la mateixa coalició de partits d'esquerres que Mujica).

Ahir Mujica va ser ovacionat i tot l'auditori va aplaudir dempeus pel seu discurs en la cimera de presidents d'UNASUR (Unió de Nacions Sud-americanes). Com sempre, diu coses prou interessants com per escoltar-les amb atenció.

Un discurs emotiu, que us aconsello escoltar en aquest vídeo  si disposeu de 20 minutets....

dijous, 4 de desembre del 2014

Fent camí

Ja ho deia un professor meu quan volia parlar d’algú que no sabia gaires coses i que aparentava saber-ne moltes:  “Fulano de tal té una incultura enciclopèdica”. Jo, en certs temes, tinc una incultura tan enciclopèdica que em fa una mica de vergonya haver-la de reconèixer, tot i que ja se sap que la majoria de persones som més aviat limitats i no podem arribar ni a la més mínima part de la cultura. Què més voldríem!  Jo admiro aquelles persones –i se’n troben algunes- que, sense donar-se cap mena d’importància, notes que saben una mica de tot, han llegit molt, han sentit parlar de tot i de tothom i poden donar raó de tot un munt de coses gràcies als seus estudis i la seva intel·ligència.  Jo, avui, m’he adonat de la meva poca cultura quan he llegit una frase que m’ha cridat l’atenció i que, quan he llegit el nom de l’autor, he vist que no n’havia sentit a parlar mai, tot i sent una persona molt popular, molt coneguda i molt polifacètica. Jo no havia sentit a parlar mai de William Sanford «Bill» Nye, popupularment conegut com Bill Nye the Science Guy (l’ndividu de la ciència). L’he descobert avui i, després d’haver-ho anat a consultar, resulta que és un molt conegut educador de ciència, comediant, presentador de TV, actor, escriptor i científic nord-americà. Sempre s’aprenen coses noves!

La frase que m’ha cridat l’atenció i que m’ha fet pensar una estona (l’he considerada molt certa i molt encertada) és la següent:"Alguna cosa no va bé en una societat on la gent va al gimnàs amb cotxe per anar a pedalar amb una bici estàtica". Penso que té força raó i que no té massa sentit tancar-se en un gimnàs per fer certs esports que es podrien fer –i molt millor- a l’aire lliure. ¿No és molt millor caminar a l’aire lliure, prendre sol i aire per oxigenar  el cos, que no pas tancar-se en un recinte i caminar sobre una cinta? M’ho imagino i ho pregunto perquè no ho sé. Jo mai m’he tancat en un gimnàs i, de moment, no tinc ganes de fer-ho. Com a molt, si algun dia fa molt mal temps i no puc sortir de casa… De jovenet fèiem la gimnàstica sueca al mig del patí; un tipus de gimnàstica que estava molt de moda en aquell temps i que fèiem amb molta devoció i convenciment.  I ara, a la maduresa ben madura del que anomenen tercera edat, he començat a fer un altre tipus de gimnàstica que també està molt de moda i que anomenen “Pilates” i que és un sistema d'entrenament físic inventat a principis del segle XX per l'alemany  Joseph Pilates, basant-se en els seus coneixements de diverses especialitats com la gimnàstica, la traumatologia, el ballet o el ioga. Ara em tanco dues hores per setmana en un local per a fer aquests tipus d’exercicis i estiraments que, tot i que considero que em van prou bé, no m’acaben de satisfer pel fet de que s’han de fer en un lloc tancat. Ja sabeu que la meva afició és més aviat caminar i és on m’hi sento a gust de veritat.

Passejar, trencar les limitacions de quatre parets, respirar aire fresc, sentir el fred a la cara o el sol a la pell, contemplar els colors de la natura, escoltar els seus sorolls o assaborir els seus silencis… trobo que és molt millor i és un autèntic luxe. Passejar és una activitat sana, creativa i la més barata de totes. És una activitat essencial per relacionar-nos de manera sana amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. És la manera millor de perdre temps per tal de guanyar salut i benestar. Caminar és una activitat que aparentment no serveix per gran cosa i dóna la sensació de que és totalment improductiva. Una pèrdua de temps, vaja!. Ens pot semblar a primera vista que no serveix per gran cosa, però genera una energia interna que no es paga amb diners. No genera despesa ni consum i dóna peu, mai millor dit, al pensament i a certa forma de resistència.

També he descobert avui l’existència d’un parell llibres -que no he llegit encara-, que parlen sobre el tema i que semblen prou interessants com per buscar-los i llegir-los. El primer es titula “El arte de caminar” i que recull les reflexions sobre aquest tema de L. Stevenson y William Hazlitt (Universidad Nacional Autónoma de México). L’altre llibre es diu ‘Caminar. Tras los pasos de Henry D. Thoreau. Walking, un manifiesto inspirador’. (Nuevos Emprendimientos Editoriales)

Deia Henry David Thoreau, un abanderat de la desobediència civil: "Crec que no podria mantenir la salut ni l'ànim sense dedicar almenys quatre hores diàries, i habitualment més, a passejar per boscos, turons i prats”. Jo no aspiro a dedicar-hi tantes hores, però sí que almenys una hora diària ens anirà prou bé.