dissabte, 28 de febrer del 2015

Adéu, Pepe; benvingut, jutge Vidal

Demà diumenge, aquest petit gran país que és l’ Uruguai canviarà de president. José “Pepe” Mujica deixarà el seu càrrec i assumirà com a nou president Tabaré Vázquez, del mateix bloc d’esquerres Frente Amplio (FA) i que ja va ser president entre el 2005 i el 2010. Ahir al vespre es va voler acomiadar de la seva gent en un acte protocol·lari però amb un alt contingut d’emotivitat i agraïment emotiu. S’acomiadà del seu poble i el seu poble d’ell: “No me voy, estoy llegando. Me voy a ir con el último aliento”.“Querido pueblo: ¡Gracias por tus abrazos, críticas, cariño y, sobre todo, gracias por tu hondo compañerismo cada una de las veces que me sentí solo!”

A hores d’ara ja tothom coneix el Pepe. S’ha fet famós en tot el món pel seu tarannà, la seva manera de parlar -planera i popular-, els seus discursos plens de contingut social i per la seva manera de viure i veure la vida. Alguns adversaris polítics de pell massa fina (fonamentalment de dins del mateix país) no podien sofrir que s'expressés en la forma que ho feia, potser perquè se li entenia tot i no feia servir els circumloquis i les formes que fan servir la majoria de polítics. El Pepe, si convenia, les deixava anar pel broc gros i això li havia creat més d’un problema, cosa que semblava no importar-li massa de totes maneres. Cap dels seus adversaris, però, no li arriba a la sola de les sabates. Molts d’ells deuen tenir molta més cultura, moltes carreres, es deuen expressar amb molta més correcció, però cap d’ells podrà dir les coses que diu ell i com ho diu ell. Cap d’ells arribarà mai al poble com hi ha arribat el Pepe.

Una de les últimes frases que li he llegit, parlant de la justícia, ha estat la següent:

“La Justicia, esa señora que ponen con una venda en los ojos y una balanza en las manos… eso no existe, porque la Justicia refleja el peso de las clases que dominan en una sociedad”.

I ha afegit:“los instrumentos jurídicos están sometidos a la historia, y la historia es una lucha de clases”. I parlant de l’ Uruguai ha dit que “funciona con un sistema jurídico acorde con el pasado, pero no con los cambios necesarios en el presente”. “Si tú en Uruguay le querés poner un impuesto a la tierra, a la concentración de la tierra, te lo terminan declarando inconstitucional. Como en todo el mundo y siempre en la historia, la juridisprudencia fue pensada e instalada por las clases dominantes, las capas conservadoras”.

Déu n’hi do tot el que ha dit aquest bon home, no us sembla? Se’n va un home savi. Potser sense gaires estudis, però molt savi. Adéu Pepe! I segueix parlant que sempre dóna bo escoltar-te.

I de l’ Uruguai, passem cap aquests verals nostres, cada dia més tristos, més retrògrades i més cavernícoles. Recordeu què va dir Pedro Pacheco, fa ja uns quants anys?. Va dir que “la justicia es un cachondeo”  i se li van tirar al damunt amb judici inclòs. La diferència és clara: allà a l’ Uruguai hom pot dir les coses que ha dit el Pepe sobre la justícia i no passa res.Una autèntica democràcia permet això i més. La veritable democràcia aguanta tot tipus d’opinions sempre que s’expressin pacíficament. Aquí aquestes coses no es poden dir i, amb l’impressionant i vergonyós retrocés democràtic que està experimentant aquesta Espanya que diuen que és moderna i que no és res més la de “charanga y pandereta” de sempre, tampoc es poden fer certes coses.

Si no, que li diguin al jutge Santiago Vidal, que fa només un parell de dies l'ínclit CGPJ el sentencià i l’apartà tres anys de la carrera judicial per haver redactat un esbós de Constitució Catalana.  Benvingut jutge Vidal a la crua realitat i a la palestra. Ara li tocarà defensar les llibertats i la justícia sense toga, però la lluita serà exactament la mateixa. Al jutge Vidal l’han condemnat amb una sentència molt estranya i força in intel·ligible en els temps que corren. El mateix José María Mena (Jurista. Ex Fiscal en cap de Catalunya) sortia a la seva defensa i escrivia a LA LAMENTABLE

“Es inaceptable cualquier persecución por causa de las utopías, los sueños, las ideas, aunque discrepemos de ellas, cuando se expresan de forma pacífica, civilizada y democrática. Santiago Vidal, con su estudio, y con su ideal independentista, no ha quebrantado su lealtad a la suprema ley hoy vigente en España, no ha violado su deber de independencia judicial, no ha cometido ninguna conducta indigna. La grave amenaza que se cierne sobre él es injusta, contraria a los principios democráticos, y además, inútil.”

Aquesta justícia jo no la reconec. De quina justícia em parlen? La justícia, si no manté el criteri d’equitat que li és indispensable si vol ser justa, no pot caure en aquest tipus d’aberracions interpretatives com les del CGPJ. Jo no sóc jurista ni hi entenc res d’aquests temes, però hi han coses de sentit comú i tan evidents que cauen pel seu propi pes i tothom veu que a l’hora de ser jutjat tothom no és igual. Essent militant del PP es pot ser president de tribunals i es poden fer moltes coses i no passa res. Tothom veu que moltes de les sentències que surten d’aquests tribunals de Madrid no s’aguanten per enlloc i simplement es poden qualificar de molt poc democràtiques. No ho dic jo, sinó que ho diuen juristes tan ben preparats com els mateixos que les dicten. Simplement que uns són imparcials i els altres partidistes i molt parcials. Sembla que aquesta mena de justícia el que pretén fer és tot el contrari del que hauria de ser; en lloc de crear harmonia i entesa,  només fa que crear discòrdia. En lloc de buscar concòrdia, només fa que buscar brega.

La representació de la deessa JUSTÏCIA com una dona que porta els ulls tapats, la balança en una mà i l’espasa a l’altra i que vol representar que no mira ni fa distinció de persones; que sospesarà com cal les diverses proves a favor o en contra i que, finalment, castigarà als culpables aquesta mena de gent la converteix en una gran caricatura amb aquest tipus de sentències –i ja en tenim un bon grapat- que no fan més que desconcertar i empetitir el lliure pensament de la gent.

Molts presidents voldrien deixar la seva presidència com l’ha deixada Mujica, rebent l’escalfor i l’afecte d’una gran majoria del seu poble. No serà així com ho haurà de deixar Rajoy, n’estic segur. Si els espanyols són una mica llestos, el faran marxar amb la cua entre cames i, si es descuida, amb una puntada de peu al cul.

dimecres, 25 de febrer del 2015

El forat d’Atapuerca

El paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell (un dels tres codirectors de les excavacions d’ Atapuerca) escrivia l’agost del 2013 al diari El Mundo una sèrie d’articles  en què reflexionava sobre l’evolució humana, la consciència que tenim de nosaltres mateixos, de com la humanitat s’està construint i de com el coneixement científic és l’únic que ens pot donar resposta a les eternes preguntes del “per què” i del “com” de les coses. Del perquè de tot plegat, que diria Quim Monzó. Carbonell té molt clar que “els humans humanitzats, així com els altres animals, també som productes de l’atzar, com tot el que ens envolta”.(Humanos construyendo la humanidad). Dit en altres paraules: ell creu fermament que fora de la ciència només hi ha superstició. És una afirmació una mica arriscada, crec jo, sobretot si abans s’ha fet l’afirmació de tot és producte de l’atzar i, fins ara, la ciència no n’ha pogut treure gaire l’entrellat de tot aquest immens atzar. Durant segles s’han fet aquestes mateixes preguntes fonamentals grans filòsofs, grans teòlegs i grans pensadors. També grans científics -per suposat- que, com a màxim, han arribat a la conclusió de que estem a les beceroles per entendre els grans misteris de la humanitat i que encara no hem estat capaços de respondre les grans preguntes. 

Dit això, no veig com alguns es poden sentir tan orgullosos del seu saber científic quan -si volem ser sincers-, la ciència està en un estadi del coneixement bastant primari. Potser caldria ser una mica més humil i no ser tan atrevit per fer afirmacions tan rotundes. Quines respostes ens dóna la ciència, per exemple, sobre els sentiments de les persones, sobre l’amor, el dolor, la malaltia o la mort? Quines respostes ens dóna sobre l’origen de l’univers?. Respostes molt i molt limitades que no sempre deixen  prou conforme al personal. És cert que comparteixo una bona part de les teories del paleontòleg i que tota la ciència és fonamental per trobar respostes i ha de seguir buscant camins nous. Però d’aquí a creure cegament que tot és atzar i que la ciència ens ho respondrà tot, queda un bon tros de camí per fer. Certes respostes científiques més aviat creen frustració i per això una bona part de la humanitat ha anat a buscar-les en les religions o en els diferents déus.

Cal que posem la ciència al lloc que li pertoca. La ciència respon moltes qüestions (cada dia més), però no ho respon tot, ni de bon tros. I no acabo d’entendre la posició de superioritat  en què se situa Carbonell en algunes afirmacions d’aquest mateix article:

Ni Hegel, ni Kant, ni els filòsofs més genials que els van precedir, com els naturalistes grecs, tots ells grans pensadors, que malgrat tot el que ens han aportat teòricament, no han estat capaços d'obrir una fissura per la qual poguéssim començar a entendre d'on venim, qui som, cap a on anem i què és el que volem com a espècie.

Ni la filosofia ni la sociologia ni la teologia, ens acosten al que som; la ciència ho intenta. Aquesta es desmarca del que holístic, per vague, i només vol comprendre empíricament els problemes, intenta contestar després d'haver problematitzat. Això no vol dir que no tingui voluntat holística.

La ciència es basa en una cosa simple: interrogar-se sobre tot per poder explicar i descobrir la natura, la seva estructura i el seu funcionament. Ens fa humans gràcies al seu mètode, basat en l'empíric i no en l'especulació, però no ha resolt fins ara les preguntes seminals, encara que està en això. Probablement, en el futur pròxim, sense ciència no hi haurà pensament.

Sense ciència no hi haurà pensament, acaba dient. Molt rotund. Quina ciència? Les esferes del saber que ell no contempla com a ciències, realment no ho són, ni poden ajudar a respondre alguna cosa? Cal ser tan superb? Potser hauria estat més just dir que totes les ciències, tots els sabers, totes les cultures, totes les creences juntes ens poden ajudar a respondre grans o petites preguntes. Els que creuen en Déu no són uns ingenus que s’ho empassen tot, uns rucs amb clucales als ulls i uns curts de vista. O, almenys, són tan ingenus com aquells que creuen en una matèria que s’ho ha fet tota soleta i que tot és fruit de l’atzar. Més aviat jo crec que el salt al buit el fa tant aquell que creu només en aquesta ciència de la que parla Carbonell, com els que creuen en alguna cosa més enllà; alguna cosa indefinible, misteriosa, que no podem comprovar però sí que podem intuir. Reconèixer humilment que tots caminem dins la boira,  distingint només a mitges la realitat, fent molt passos a les palpentes, veient les coses difuminades i gens clares seria molt més correcte i segurament més respectuós i productiu.

I acabo amb una frase del famós filòsof francès Jean Guitton (Déu i la ciència)

“Suposem que vull explicar els àtoms d'un gra de sal i que sóc prou ràpid com per contar mil milions d'àtoms per segon. Malgrat aquesta notable gesta, necessitaria més de cinquanta segles per realitzar el cens complet de la població d'àtoms que conté aquest minúscul gra de sal”.

Ens en sortirem amb la corrupció?

Avui em direu que sóc molt pessimista. Molt, molt, potser no, però una mica sí. Perquè si creiem que ens en sortirem amb la corrupció vol dir que som una colla d’ingenus irrecuperables que no saben en quin món viuen. La corrupció és tan antiga com la humanitat. Com els robatoris. Com els crims. Com la mentida i com tantes i tantes desgràcies que la humanitat arrossega, que ha hagut de patir des de bon inici i que no podrem eradicar mai del tot, per més esforços que fem. D’això en podríem dir pecat original (o poseu-li el nom que vulgueu) i tots el portem al damunt amb més o menys elegància. Alguns porten un farcellet com un mocador de butxaca i d’altres porten un bast tan carregat que cap ruc podria arrossegar.

Però de la mateixa manera que portem al damunt tota aquesta càrrega negativa, tots tenim el nostre raconet de bonesa i trobem també moltes bones persones; aquelles que són tan radicalment bones que sembla que no tenen pecat original; persones que fan molt més bé que no pas mal, que lluiten arreu per la justícia, que no són corruptes, que són generosos i milloren el món amb la seva feina diària. Per tant, és clar que no podem estar prou contents amb totes les coses dolentes que veiem, que patim i que, amb més o menys grau, tots fem; no podem estar contents amb tanta corrupció com estem veient i no podem conformar-nos de cap manera amb les situacions actuals. Considero que estem cridats a ser personalment millors cada dia i a millorar les coses, per més que no acabem d’aconseguir-ho. No hem de ser tan babaus com per pensar que, pel fet que en un cert moment no veiéssim la corrupció d’aquest país, no hi fos. Hi era ben present, tots ho sabíem –uns més que altres, és clar- i molts van fer servir la llei del silenci a discreció. Van callar com a morts i es van situar a la llista dels que fan servir l’ omertà, el famós codi d’honor de la màfia siciliana. Ara, de mica en mica, es van destapant moltes coses i surt molta porqueria. Benvinguda l’hora.

Potser em faré pesat i repetitiu, però jo torno a preguntar per què ara surten a la llum del dia tantes coses, que alguns deien que ja sabien i no van fer sortir abans. Em segueixo preguntant perquè alguns reconeguts periodistes, prestigiosos intel·lectuals, escriptors famosos i gent amb molt poder mediàtic callaven totes les malifetes d’alguns quan els convenia i les esbomben i divulguen ara perquè els sembla el moment més convenient  (per als seus interessos, és clar). El Rei feia temps que anava despullat i ningú no ho veia –quina casualitat!- i , de cop i volta, tots el veuen nu. Resulta que tots sabien que molts famosos anaven a Andorra durant anys i panys i fins els Guàrdia Civils de la frontera els deixaven passar tranquil·lament –segons va dir un comandament- i ningú va dir res al seu moment. Ningú no investigava res i tothom callava; resulta que tots sabien que alguns tenien més diners als paradisos fiscals que no pas als bancs d’aquí i ningú els anava al darrere; resulta que aquests mateixos que ara s’esqueixen les vestidures, llavors veien les coses de diferent manera segons fossin més o menys col·legues i amics. Per què tota aquesta comèdia que ha durat anys?

Ja sabem que alguns canvien fàcilment segons d’on vingui el vent. Un cas paradigmàtic és el de Mario Vargas Llosa, tan bon escriptor com caragirat. En els primers anys de la seva carrera es va acostar palesament als règims d’esquerres i, de mica en mica, va anar fent un viratge en les seves preferències polítiques. A què va ser degut? Només a les seves públicament proclamades ànsies de llibertat? A alguna revelació divina que li fes veure la realitat? No serà perquè van deixar de recolzar-lo les esquerres i ara només el recolzen les dretes degut a que s’ha anat acostant cap allà on li ha convingut i on n’ha pogut treure més profit? No serà pel seu rotund fracàs en l’intent de ser President del Perú, fet que no va aconseguir i que no ha pogut digerir? Ell parla molt de llibertat, però aquesta mena de llibertat seva li deu semblar molt millor si va acompanyada de calerons i prebendes de tot tipus. I és conegut de tothom que les dretes acostumen a pagar molt millor que les esquerres aquests coses.  I com Vargas Llosa, alguns diaris. Els diaris són lliures fins que no arriba algú amb la cartera ben plena i els compra. Compra redaccions, posa o treu directors i compra voluntats i llibertats. Alguns diaris s’han ben retratat i veiem que els grans i únics interessos que tenen són els de la butxaca. I, com ells, alguns polítics que sembla que amb el càrrec deixen també els principis (si mai n’havien tingut) i de seguida troben feina ben remunerada a grans empreses. S’endollen a la mamella per anar xarrupant i les empreses els fan servir per tots els contactes que tenen. Corruptes i contents. Corruptes i ben alimentats. La menjadora funcionava abans i funciona ara. Funcionava quan estaven en exercici i funciona ara que ja l’han deixat però que d’alguna manera han de cobrar els favors prestats.

Del trist espectacle que donen els diversos compareixents a les comissions d’investigació o als mateixos jutjats no cal ni parlar-ne. No només aclareixen poques coses, sinó que més aviat serveixen per enfosquir més el panorama i constatar que no treuen cap a res. Tothom hi fa el paperot i es busquen més els titulars que la veritat. I amb els jutges passa el mateix. Una bona part de jutges és evident que no són justos. Alguns que ho voldrien ser no ho poden ser en alguns cassos perquè no els deixen investigar com caldria i reben pressions de tot arreu. Els diputats de les comissions d’investigació és evident que no saben fer la seva feina. De tot plegat en queda un pòsit de desconfiança, de desànim, de pèrdua de temps i de simple intent de marejar la perdiu que fa semblar que mai ens en sortirem i la sensació de que la veritat poques vegades triomfa. Per totes aquestes coses deia al principi que era una mica pessimista. Malgrat tot, caldrà seguir tenint esperança que les coses poden millorar. Potser no massa, però caldrà conservar un bri d’esperança si no volem creure que tot està perdut. I jo sóc d’aquells que encara creuen que no tot està perdut.

diumenge, 22 de febrer del 2015

Des de la discapacitat

La realitat és una. Podríem dir que és alguna cosa ben objectiva. Però la visió sobre la realitat és sempre molt subjectiva. Cadascú la veu des del seu angle, des de la seva situació, des del seu estat d’ànim, etc.  Podríem dir que la vida és tal com la veiem, tal com la percebem.
Sobre el tema de la discapacitat també se’n poden tenir moltes visions, no sempre coincidents. Però sí que en parlarem molt diferent si ens toca viure-la de prop. Això és el que ens diu la Mònica Terribas en una entrevista que li van fer el febrer de 3013 al blog 52 tallats i un tovalló, un blog que parla sobre discapacitat i salut mental. Recullo una resposta d’aquesta entrevista:
És una de les poques persones que hem entrevistat que pot parlar de manera directa sobre discapacitat. Ha canviat la teva visió del món?
La meva vida és la que és. Jo estic casada amb una persona que té una lesió medul·lar des dels 27 anys, i que ara en té 47, i tinc un fill amb síndrome de Down. La meva vida consisteix a aprendre d’ells. L’avantatge de viure amb una persona amb discapacitat és que la seva visió de la realitat és infinitament més rica que la de les persones que, aparentment, creiem que som normals. Aquesta cosa que ens fa tanta ràbia de la suposada normalitat, aquesta mirada condescendent que sempre tenim sobre l’altre que té unes capacitats que nosaltres considerem que poden ser inferiors a les que altres persones tenen. D’una banda, ells tenen una mirada molt més aguda sobre les coses que realment són essencials de la vida. Aquest és un factor fonamental. Ells tenen la capacitat de detectar què és prioritari i nosaltres ens perdem en l’accessori d’una manera sistemàtica. De l’altra, és que tots els valors i tota la part emocional de la vida – sobretot això ho he après del Marc, el meu fill – és la màxima preocupació. No es l’aconseguir fites, sinó el fer que tot l’entorn sigui feliç. I quan t’adones que per a ell l’important és que tu estiguis bé, la resta és completament accidental. Per mals tràngols que tu passis, l’únic que ell vol és que tu somriguis davant dels problemes. I això t’obliga a relativitzar molt les coses que, en un moment donat, et semblen insuperables.
Mònica Terribas* (Barcelona, 16 de gener de 1968). La discapacitat forma part del dia a dia de Mònica Terribas. La periodista explica que, tant el seu fill amb síndrome de Down com el seu marit, que es mou en cadira de rodes, l’han ajudat a valorar allò que realment és prioritari a la vida i a relativitzar les dificultats quotidianes. “La meva vida consisteix a aprendre d’ells”, assegura. Ex-directora de TV3, consellera delegada i editora del diari Ara i ara al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio, confessa que la velocitat a la qual funciona el seu ofici li deixa molt poques estones per fer altres activitats fora de la feina. És per això que, en el seu temps lliure, “blinda” poder dedicar-se a la família. “Si fas altres coses, és temps que els treus a ells”, considera. D’altra banda, la importància que dóna a l’educació també l’ha dut a exercir de professora a la Universitat Pompeu Fabra. Periodista de professió i vocació, Mònica Terribas confessa “tenir la sort” de fer un ofici que li agrada.

diumenge, 15 de febrer del 2015

Per a què serveixen els mosquits?

No us l’heu fet mai aquesta pregunta? Oi tant que sí!, em respondreu la majoria. I ens la fem en aquells moments en què els mosquits són més molestos, com per exemple, quan estem prenent la fresca sota un arbre un captard d’estiu, amb una cervesa ben fresca a les mans. En aquell precís moment de glòria celestial, arriben un parell de mosquits i es posen a brunzir al nostre voltant per tal d’aigualir-nos la festa. No em digueu que no és així! I és llavors quan els pobres ignorants d’aquests temes ens fem la transcendental i repetida pregunta: Aquests remaleïts mosquits serveixen per alguna cosa més que no sigui per emprenyar? I de seguida surt l’entès  (en tota reunió que s’ho valgui sempre hi ha l’entès de torn, el saberut que ho sap tot i dóna respostes a la qüestió més peluda) i ens diu que i tant que sí que són imprescindibles per equilibrar els ecosistemes, ja que alimenten alguns peixos, pol·linitzen algunes flors i serveixen per transportar bacteris i virus. Potser tenen raó aquests entesos, però Déu Nostre Senyor no se’ls hauria pogut estalviar i no hauria pogut donar aquest encàrrec a algú altre menys empipador, em pregunto jo? Es veu que no.

Aquests mosquits torracollons a mi em fan pensar amb l’actual Gobierno de España. No sé si serveix per alguna altra cosa, si no és per causar molèsties. Aparentment no serveix per altra cosa que no sigui tocar allò que no sona, sobretot als catalans. Avui mateix llegíem que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, lamentava els continus i constants 'pals a les rodes' que posa l'estat espanyol a Catalunya i es referia en concret a la possibilitat que el govern espanyol porti al Tribunal Constitucional espanyol la taxa del cinema aprovada el novembre pel Parlament, un impost a les companyies d'Internet que ha de servir per finançar produccions audiovisuals catalanes. No entraré a polemitzar si la taxa és necessària i útil; o si és justa o no. Aquest és un altre tema que podríem discutir un altre dia.  El que és un fet molt evident i indiscutible és que en aquests darrers anys “l’ínclit, il·lustre i gloriós” Gobierno del PP no fa més que re centralitzar tant com pot, menystenir-nos i posar-nos dificultats de tota mena, amb joc brut si cal. Ministre Fernández Díaz, vostè en sap molt d’aquestes qüestions, no? Ministre Montoro: vostè també deu saber què significa fer joc brut i protegir els seus amics, no? Ho ha definit prou bé el conseller Mascarell  avui mateix quan ha dit que això forma part del seu ADN… Deu ser veritat, vistes les les contínues actuacions d’aquests poca soltes que tenim de ministres..

Perquè, si no, com s’entén que només en aquests dos darrers anys hagi interposat un total de 12 recursos davant el Constitucional contra normes, decrets i lleis del Govern de Catalunya. Des que es va re instaurar la Generalitat  portem un total de 57 recursos davant el Constitucional. Vol dir que, en proporció, la cosa s’ha disparat força durant aquests darrers anys i la velocitat amb què ho fan està duent un ritme desenfrenat, que encara pot augmentar més en aquests mesos que vindran. Fa ben poc van denunciar –d’una forma miserable com només ells ho saben fer- el decret llei contra la pobresa energètica aprovat per l’Executiu català. Aquest decret llei permetia a un determinat col·lectiu de persones amb greus necessitats suspendre i aplaçar el pagament de les factures d’electricitat i gas durant els mesos d’hivern amb la garantia de que no se’ls tallaria el subministrament. Doncs això: ni amb els més pobres tenen cap mena de contemplació!.

Fa també ben pocs dies que l’Executiu de Rajoy ha anunciat que està estudiant interposar un recurs contenciós-administratiu per l’obertura de les delegacions que la Generalitat pensa obrir a l’exterior. No fa tampoc tant, la Llei d’horaris comercials. Abans, la famosa Llei Wert que pretén desmuntar tot un sistema educatiu que ha estat modèlic; tenim el tema de l’euro per recepta mèdica, la tassa turística, l’impost sobre els dipòsits bancaris, la llei de consultes populars via referèndum, la llei de l’aranès, la de promoció de l’activitat econòmica, la de la Llei d’Urbanisme… I podríem anar seguint una bona estona. Amb lleis recargolades, recursos fets a mida i escanyant-nos econòmicament sense deixar cap possibilitat de finançament si no és a través del FLA, el Gobierno del PP vol tenir Catalunya sota els seus peus i prement el coll fins al punt just de no ofegar-la del tot (per no matar la vaca), però sense deixar-la viure autònomament. Perquè, és clar, té tots els asos a les seves mans i els tribunals a favor seu. És com jugar amb les cartes marcades i amb l’àrbitre comprat, i així és ben complicat jugar…

Ni fa ni deixa fer.Talment com els mosquits, que només serveixen per picar, empipar el personal i no deixar viure a gust. Com deia abans, molts d’aquests temes poden ser discutibles fins a cert punt. Però si no tenim ni autonomia per aquestes coses i si el nostre Parlament cada cop que fa una llei ha de ser desautoritzat… ja em direu per a què serveix. Quina mena d’autonomia és aquesta? Si hem de viure només per defensar-nos dels atacs d’un enemic que és sempre superior perquè té tots els mitjans als seu abans; d’un enemic que fa joc brut dia sí i dia també; d’un enemic que sembla que només ens vol per munyir la mamella… ja em direu si no tenim suficients motius per voler marxar! Voleu dir que no podríem viure sense mosquits? Alguns científics asseguren que hi han molt poques coses -de les que fan els mosquits- que no poguessin ser fetes per altres organismes. La seva feina la farien d’altres i –ves a saber- potser molt millor encara.  Només una cosa ningú la fa millor que els mosquits (i en aquest cas també el Gobierno de Madrid): xuclar la sang i propagar els microbis patògens de forma més eficaç que ells.

Per tant, estic convençut que, com també afirmen cada dia més científics, l’univers no patiria cap pertorbació significativa si no hi hagués mosquits. I jo dic –també amb el recolzament de reconeguts especialistes en les diverses matèries- que sense Espanya nosaltres podríem viure perfectament. I segurament que molt millor!

divendres, 13 de febrer del 2015

La vida

Avui vull compartir un text molt bonic que he trobat de casualitat al blog de l’ ESTER BACH COBACHO i que es titula La vida: Un sí als llavis i un gràcies al cor. No sé qui és l’autor, però trobo que val la pena llegir-lo.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Néixer. Agafar un glop d'aire amb el primer plor.
Un crit.
La primera lluita.
Una esgarrapada a la pròpia història.

Caminar... Sempre caminar.
Dia a dia fer passar els anys.
En solitud, però acompanyats.

Aprendre a volar.
Trobar parella.

I viure mil primaveres en l'amor.

I el món ser sols una sola casa...

I passar tempestes...
Fins quasi semblar que tot està perdut...
Fins sentir el dolor i la pèrdua...

I trobar bonances...I respirar i agrair.

Aprendre vivint la bellesa i la fragilitat que conté la vida, la pròpia vida.

Submergir-se, deixar-se amarar...
Que tot l'ésser respiri, bategui, sofreixi, gaudeixi...

I també unir esforços, viure els somnis...

Cercar companys de camí.
Demanar ajuda.
Acceptar la diferència.

Donar i rebre.
Avui tu, demà jo.
Viure i morir...
Donar vida, prendre-la...
Acceptar el cercle com és.

Acceptar-te tu com ets.

Acceptar l'altre com és...
Estimar, estimar-te, estimar l'altre.
Sempre i a cada dia seguir en aquest aprenentatge.
El de l'amor.

I assumir tot: vida i mort.
Mur, esquerda, opressió...
Joia, obertura, esperança.
El que és i el que pot ser.
La meva força i la meva fragilitat.

Un crit.
Un clam.
Un plor.
Un gràcies.

Un renec.
Una pregària.
Un cant.

Un som-hi! , un anem, un junts...
Saber que visc en comunitat malgrat ser un jo.
I viure en solitud però acompanyat, acompanyada.

Davant l'horror cercar sempre la llum, l'esperança.

Així és la vida:
Terra eixuta, terra assadollada.
Aridesa i abundància.
Riquesa i pobresa.
Una esperança sempre a l'horitzó.

Un camí vers la llum.

Tant de bo aquest fos el nostre objectiu...
Viure sense por!

Desprendre'ns de tot.
I volar sense res
Aprendre a deixar coses.
A despullar-nos poc a poc de tot.

I quedar-nos tant sols amb l'essencial.

L'essencial...

El que de veritat importa.
El que cap diner no pot comprar.


Amor, tendresa, respecte, joia, companyia, pau,...
La tendresa d'una abraçada, l'escalfor d'un cos.
El somriure d'una mare, els ulls de l'amant.
El cant de la natura.
Els amics, els companys.
La llum de la tarda.
El repòs vora el riu.
El silenci...

Al capdavall la llum del nostre viure, allò que ens dóna ales.

Podem així seguir en el nostre vol.
Fins arribar al nostre darrer dia.

I sense cap por enlairar-nos, fondre'ns, deixar-ho ja tot.
Ser u amb l'U.
Volar eternament lliures.

I tornar a ser criatures.
Els ulls ben oberts cap a la llum.

I un si als llavis.
I un gràcies al cor!

dimarts, 10 de febrer del 2015

El tren del record

25789_cat_ADAPTA_638_180

(Col·laboració per a l’Anuari Castellnou de Seana 2014, que es va presentar per la Festa major d’ enguany) . En la foto, una vista general del centre de Castellnou de Seana.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

EL TREN DEL RECORD

Era un dia de finals de Setembre. Em sembla que era el dia de Sant Miquel de l’any 1959 quan agafava l’Alsina Graells, passada la costa del Pont del Rei de la Carretera Reial, amb destí al Seminari de Solsona. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs d’escuma marca Pirelli que havíem anat a comprar uns dies abans a Lleida i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por per la incertesa del que m’esperava. Només havia passat fora de casa alguna temporada d’estiu a casa dels avis materns i poca cosa més. Aquell dia, per tant, va ser quan vaig tenir la sensació de que marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana.

Pensant-ho bé ara, potser no va ser aquell dia que me’n vaig adonar, perquè amb 11 anyets un encara no s’adona de gran cosa. Però sí que en realitat aquell dia va resultar ser –amb la perspectiva dels anys- com una espècie de trencament amb el poble, amb els amics, amb una realitat que havia viscut des de la meva infantesa. Els Seminaris d’aquell temps et feien viure en un altre món, en una bombolla que es transformava sovint en una espècie d’absurda i cruel ruptura vital amb el teu món, el teu entorn i amb la teva gent. Allò era un dur internat on s’hi passava fred a l’hivern, una mica de gana i on et deixaven tornar al teu poble només tres mesos a l’estiu i dues setmanes per Nadal. I tot això, sempre amb un ferri control i un marcatge ben proper i directe del rector del poble. No et deixaven anar al cine –per allò de la moral i les bones costums-, et controlaven la vida, les amistats, els que feies i el que deixaves de fer. A final d’estiu el rector rubricava una espècie de certificat que donava compte de la teva conducta i que havies de presentar als superiors. Uns altres temps, certament, però uns temps que queden ben gravats al record.

Ja de més grandet, hom s’espavilava per buscar feina durant l’estiu, generalment fora del poble. Tot plegat feia que te n’anessis deslligant poc a poc i que els llaços s’anessin afluixant lentament i inevitable. Però, tot i aquesta espècie de trencament, he tingut sempre molt clar que Castellnou és el meu poble. Sempre he tingut ben clar d’on venia i quines eren les meves arrels i d’alguna manera també he tingut sempre ben present en mi aquell principi que diu: “Si no saps d’on vens, com pots saber on vas?”. La vida et porta per camins tan diversos, inimaginables, inesperats -i a vegades estranys- que és fàcil que un es pugui despistar (sortir de la pista), perdre el rumb i acabar sense saber ni on vas, ni d’on vens. I això trobo que no és bo. Caminar perdent el nord, sense saber –encara que només sigui una mica- on vols anar no ho recomano a ningú. Per això és sempre molt psicològicament saludable tenir referències exactes i segures, com pugui ser-ho el poble on has nascut o viscut, la família, els amics, l’olor d’aquella terra que t’impregna l’ànima o l’horitzó d’un paisatge que mai a la vida et podràs treure del cap.

Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, trepitjo els seus carrers, entro a l’església o veig de lluny la inconfusible silueta del campanar amb les cases arrecerades entorn seu, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Allò és quelcom meu! De cop em venen una colla de records que s’han quedat com a marques indelebles en el meu cervell. Recordo aquella plaça de terra, envoltada de grans plataners, on jugàvem a futbol; els horts on hi havia alguna fruita per anar a collir d’amagat; el grup d’amics que ens reuníem per anar a “fullar nius” amb una canya llarga, en la que hi lligàvem un filferro en forma de ganxo al cap; les guerres a cops de pedra contra els nens d’altres barris, o qualsevol altra malifeta que el Sr. Reynal es cuidava prou bé de repassar l’endemà a l’escola. Perquè, inevitablement, tot arribava a les oïdes del Sr. Reynal, que procurava anar redreçant com podia aquells nens una mica torçats i salvatges. Jo, que vivia més o menys a la meitat del carrer de Sant Blai, anava “al poble” quan havia d’anar a comprar a Cal Bessó, a l’església per fer d’escolà a Mn Josep, al cafè de Cal Jocs o a “estudi”. I anàvem a “les casetes” quan passàvem de Cal Manjon i anàvem a jugar a futbol en alguna d’aquelles eres que hi havia a la sortida del poble, amb la seguretat de que l’ Antoni de Ca l’Aranya tindria una pilota de cuir per jugar, en un temps que tenir una bona pilota era tot un luxe.

Recordo com de ben petit anava amb el padrí a prendre el sol als munts de feixos de llenya que el pastisser Macel·lí tenia per al seu forn. Allà s’hi reunien una colla de padrins a passar l’estona i fer petar la xerrada. Com a diversió ben barata, el vell Jandó s’havia acostumat a fer-nos córrer al voltant de la plaça als nens que voltàvem per allà i com a premi teníem algun caramel dels que sempre portava a la butxaca... I recordo com la Rosita, sempre riallera, em despatxava el pa de quilo que diàriament havia d’anar a buscar –pel fet de ser el germà gran- pel consum diari de casa...

Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... Una coneguda cantant francesa de la meva joventut -Françoise Hardy- deia  en aquella cançó “La maison où j'ai grandi” (La casa en la què he crescut) “quan miro el passat i veig la casa on he crescut, em venen al cap un munt de coses”… “Quan vaig deixar aquell moment de la meva infància ja sabia que hi deixava el meu cor. Tots els meus amics envejaven la meva sort en anar a la ciutat, però jo encara penso en la seva felicitat i en les seves rialles i em deia: “Tornaré algun dia, un matí qualsevol, entre les vostres rialles; sí, algun dia agafaré el primer tren del record”... “El temps ha passat i aquí estic, buscant en va la casa que estimava”…

Tornar a un lloc després de molts anys -“agafar el tren del record”- és exposar-se a trobar que ja res no és igual, que les coses inevitablement han canviat molt, perquè el món sencer ha canviat molt, les persones hem canviat també molt i, naturalment, ja res no és com era. Però el poble és aquí i el podem reconèixer tot i que hagin canviat les places, les cases, els rostres… El poble, és el poble i sempre està disposat a que hi puguem tornar, sempre ens rep amb els braços oberts i sempre hi trobarem alguna cosa d’allò que ens va fer com som, d’allò que va alimentar el nostre cos i el nostre esperit; al nostre poble sempre li haurem d’agrair el que ens va donar i el que ens va oferir; haurem d’agrair la generositat dels mestres, dels amics, dels veïns, de la família, dels costums, dels infinits detalls d’una cultura antiga que es va passant de generació en generació, en silenci i sense adonar-nos-en. El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra –aquest altre Poble amb majúscula- que tant estimem i pel que tots lluitem, cadascú a la seva manera.

Alguns s’omplen la boca amb allò de que “són ciutadans del món”, com volent dir que són gent de mentalitat oberta, que no són pobletans, provincians, gent tancada, que accepten la diversitat cultural, que han corregut món, gent sense banderes, gent que creu molt en la globalitat… Està molt bé tot això de voler ser ciutadans del món. Però potser que no s’oblidessin que hi ha unes arrels i que el “món gran” comença amb el “petit món” que ens va parir i ens va veure néixer i créixer. En un gran arbre té la mateixa importància el que es veu com el que no es veu. Les arrels són tan importants com el tronc o les rames. Millor dit: sense arrels, ni tronc ni rames no són res i a la primera ventada se’n va tot a terra. Per poder ser de tot arreu, primerament s’ha de ser d’un lloc i s’ha de recordar que tots tenim uns orígens que ens han fet com som o el que som. Per tant, ens cal mirar enllà, sempre més lluny, però sense oblidar mirar de tant en tant aquell raconet on vam néixer.

dissabte, 7 de febrer del 2015

“DON PEPE” Figueres

(Foto: Moment que Don Pepe enderroca simbòlicament el Cuartel de Bellavista)

José Figueres Ferrer, conegut com  “Don Pepe” va ser per tres cops President de Costa Rica. Ell sempre havia destacat el seu origen català i deia que havia nascut a Costa Rica de casualitat, ja que ho va fer un parell de mesos després que els seus pares hi haguessin arribat des de Catalunya -concretament des d’ Os de Balaguer- com qualsevol emigrant que busqués nous horitzons. El seu era un metge d'Os de Balaguer, Mariano Figueres Forges, i d'una mestra d'escola de Reus, Francisca Ferrer Minguella. La llengua que sempre van parlar a casa va ser el català i sempre va estar en contacte amb catalans ja que de ben jove acompanyava el seu pare a les tertúlies polítiques que un nombrós grup de catalans tenien a la Impremta Alsina, propietat d’un d’ells. Per això, quan el 9 de Novembre de 1956 –en la seva tercera presidència- va voler anar a conèixer el poble dels seus orígens, va poder fer servir el català durant tota la visita que hi va fer i en els discurs, cosa que no va agradar gaire a les autoritats d’aquell temps que l’acompanyaven. Ho explica un periodista de Costa Rica en un deliciós article Don Pepe Figueres al diari La Nación.

Don Pepe era tot un personatge. Tenia un gran caràcter i una gran personalitat, tal com ho mostra el documental Don Pepe Figueres, de Claudi Lauria  i que va produir i passar TV3 fa uns anys. Se n’han dit moltes coses i molt bones d’aquest home perquè no va ser un President qualsevol i la seva biografia és apassionant. No era només polític, sinó que era un intel·lectual de talla i un reformista avançat al seu temps. Quan el President Calderón va pretendre desconèixer el resultat de les eleccions del 1948, que atorgaven la victòria a Otilio Ulate, Figueres va liderar el moviment revolucionari que va aconseguir finalment el poder.Des del mateix moment que va ser President de la Junta Provisional va dictar una sèrie de mesures de gran transcendència com la dissolució de l’exèrcit i la nacionalització de la banca, abans d’entregar el poder a Otilio Ulate, que és a qui li tocava. Després va ser elegit President ell mateix President per tres mandats i va fer una política molt interessant  que va convertir-lo en un referent per a l’esquerra democràtica d’Amèrica Llatina.

És cert, però, que una de les coses que més s’han destacat de la seva biografia ha estat sempre el fet de que l’ 1 de desembre de 1948 abolís l’exèrcit al Cuartel Bellavista (actual Museo Nacional de Costa Rica), amb les paraules següents: «No quiero un ejército de soldados, sino uno de educadores». Sempre va mostrar interès en millorar el nivell d’educació del país, amb la qual cosa Costa Rica es va convertir en una de les primeres nacions al món en no contar amb forces armades. Un episodi que ha passat a la història: L'1 de desembre de 1948, després d'una dolorosa confrontació armada que va deixar uns 2.000 morts, el president José Figueres Ferrer, qui havia triomfat en la contesa, es va dirigir a l'antic Cuartel Bellavista, a la capital, i amb un cop de mall contra una torrassa va convertir el recinte militar en un centre de cultura, on encara ara funciona el Museu Nacional. L'abolició de l'Exèrcit constitueix la major gesta d'abast històric i cívic que des de Costa Rica hagi dictat cap govern, i que sense cap dubte constitueix un dels actes més significatius i de major rellevància que s'hagués adoptat a Llatinoamèrica al llarg del segle XX.

La Història ressalta el fet que José Figueres Ferrer hagi estat l'únic general victoriós que va decidir dissoldre el seu exèrcit i que va comunicar la decisió en els següents termes:

"L'Exèrcit regular de Costa Rica, digne successor de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional, fa lliurament avui la clau d'aquesta caserna a les escoles, perquè sigui convertit en un centre cultural. La Junta Fundadora de la Segona República declara oficialment dissolt l'Exèrcit nacional, per considerar suficient per a la seguretat del nostre país l'existència d'un bon cos de Policia (...). Els homes que tacaren de sang recentment  un país de pau comprenem la gravetat que poden assumir aquestes ferides en Amèrica Llatina i la urgència que deixin de sagnar. No esgrimim el punyal de l'assassí, sinó el bisturí del cirurgià. Com a cirurgians ens interessa ara, més que l'operació practicada, la futura salut de la nació, que exigeix que aquesta ferida tanqui aviat, i que sobre ella es formi una cicatriu més sana i més forta que el teixit original (...). Som sostenidors definits de l'ideal d'un nou món a Amèrica. A aquesta pàtria de Washington, Lincoln, Bolívar i Martí, volem avui dir-li: Oh Amèrica altres pobles fills teus també t’ofrenen les seves grandeses. La petita Costa Rica desitja oferir-te sempre, com ara, juntament amb el seu cor, el seu amor a la civilitat, a la democràcia, a la vida institucional ".

Boniques paraules que no es van quedar només en paraules, com passa massa vegades en els discursos dels polítics. Va ser capaç de posar els fonaments a un país que ha estat model de tantes i tantes coses que molts n’haurien d’aprendre. Llibertat i democràcia és el que fa falta a tants i tants llocs que veuen retrocedir drets conquerits que mai s’haurien de perdre. Tal com deia Genís Sinca en un article al diari ARA “sembla que la història d’emigració dels pares, sempre tan clavada a dins, li havia fet prendre consciència de la pobresa endèmica que afectava Costa Rica.

Quan va ajuntar i entrenar un petit exèrcit de voluntaris revolucionaris que els van seguir fidelment i amb els que va guanyar la guerra els va dir: “Quan el poble perd la seva sobirania, no només té el dret sinó el deure de lluitar per recuperar-la”.  I quan va abolir l’exercit que ell mateix havia vençut militarment va dir: “Si l’abolim, tindrem menys gent per mantenir”. A canvi, es va comprometre a desfer el seu. Encara més: un cop va tenir la milícia desmantellada, la seva i la dels altres, com a president del país va dimitir: “Ara farem una cosa que es diu democràcia: Ara votarem”.

Paraules que fan de bon escoltar i que alguns haurien de mirar de seguir…

dimarts, 3 de febrer del 2015

Fer volar un estel

No he estat mai capaç de fer volar un estel. Deu ser perquè, de petit, mai ningú me’n va ensenyar i al meu poble no hi havia tradició. No sé si era per causa de que teníem tirada cap a jocs més moguts, com jugar a futbol, per exemple. No ho sé. Una cosa ben certa, però, és que alguna vegada he sentit sana enveja veient com un nen construïa amb quatre canyes i un tros de roba un estel i després el feia volar amb la destresa d’un autèntic artista. Em va explicar una vegada un d’aquests petits artistes –un mocós de 7 o 8 anys- que t’has de fixar, primer que res, si el vent bufa fort o no. Es veu que la manera d’aixecar-lo és distinta. Si hi ha un vent fort i constant, l’elevació es fa ràpidament i és relativament fàcil. En canvi, quan hi ha poc vent, l’elevació s’ha de fer més lentament en un constant i difícil joc de tensions i afluixaments del fil. Com deia abans, tot un art! Què n’és de bonica la senzillesa de fer volar un estel!

M’ha fet pensar en aquesta tan antiga, tan senzilla, tan universal i tan bonica forma de distracció o joc infantil, unes paraules del llavors cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio, que llegia un dia d’aquests i que vaig voler guardar. Ell parlava de la semblança entre l’educació d’un infant o d’un adolescent i el fet de fer volar un estel. Es veu que ell s’hi havia passat moltes estones de petit, veient la propietat amb què s’expressava i les paraules que feia servir. Una de les coses que més m’agraden d’aquest Papa és que quan parla es fa entendre. Fa servir paraules i expressions senzilles i l’argot que fa servir la gent del carrer. En el seu cas, fa servir moltes expressions populars argentines però que, de fet, tothom les entén.

El cardenal Bergoglio va utilitzar, en ocasió d'una trobada amb pares d'adolescents, una frase que resumeix l’art de fer volar un estel i l’art d’educar. El tema en qüestió era l'educació. Una educació que, segons ell, havia d'estar signada per l'autoritat i al mateix temps tendir cap a la llibertat. La frase era¡Aflojale que colea!”  (Afluixa que cueja) i fa referència a un moviment típic dels estels, aquest objecte construït artesanalment que pot elevar-se i volar gràcies a la contraposició de dues forces que s'equilibren i es regulen: la força del vent i la tensió d'un o diversos fils que, ben utilitzats, mantenen l'objecte en la posició adequada per planejar.  L’essència de l’estel es troba en la forta inclinació dels nens que entren a la adolescència cap a tot el que, amb gran llibertat, es desprèn de la terra i s’eleva cap al cel.

M’agradaria exposar les paraules textuals de Bergoglio perquè les trobo molt sàvies i seria bo pensar-les una estona, ara que tan es parla d’educació (i en aquests temps en què aquesta desgràcia de ministre Wert que ens ha caigut al damunt), no fa més que fer canvis i provatures sense solta ni volta. Jo no hi entenc d’aquests temes, però les següents paraules de Bergoglio les trobo molt assenyades:

"Qui treballa amb nois i no resa és molt difícil que tingui saviesa. Una saviesa que humanament jo diria de l’estel. Saber remuntar un estel. Qui no sap remuntar un estel no sap treballar amb nois. Quan tu remuntes  un estel has de mirar com està el vent, d'on hauràs d’estirar. Comença donant corda i més corda fins que ja està, té substrats d'aire per planejar i comença a pujar, a pujar i a pujar. De cop sembla que s’embogeix ... llavors has d’afluixar perquè cueja, perquè no t’aguanta més; després li fas una bona estirada i l’estabilitzes de nou. Saber remuntar un estel. Saber quan cal afluixar perquè està cuejant i quan cal fer una bona estirada perquè ha estabilitzar-se. És un treball pacient. És un treball que exigeix despreniment. O sigui, els nois que jo acompanyo no són per a mi, no són els meus fills. Són perquè creixin i aixequin vol i volin sols després ».

Educar. Quina feina més delicada i important! Ni massa mà ampla, ni massa mà estreta. Saber trobar l’equilibri entre una cosa i una altra... Llibertat i responsabilitat... Ensenyar el camí, donar-los les eines, perquè els nois i noies puguin afrontar els riscos i els perills que inevitablement els oferirà la vida... Donar corda i frenar quan calgui... Tenir paciència i prendre’s el temps que calgui... Donar les imprescindibles oportunitats d’equivocar-se i saber corregir els rumb quan sigui necessari...

"¡Aflojale que colea!" . Una frase que ens remet a la infància, a aquells dies tranquils i prou feliços com perquè sabéssim gaudir d’una pilota, d’un estel, d’una bicicleta vella, d’unes simples bales de fang, de vidre o de ferro  i dels simples i tan llunyans patacons. No necessitàvem telèfons mòbils, ni tablets, ni les videoconsoles actuals. Eren altres temps, és clar, i jugàvem al carrer i a l’aire lliure; passant fred, calor, pluja o vent segons el temps de l’any i sofríem totes les inclemències del temps sense immutar-nos. Ni ens en adonàvem… Però érem prou feliços, no us ho sembla?

diumenge, 1 de febrer del 2015

Tot depèn

Fa vora de 200 anys que l’escriptor Ramón de Campoamor va escriure aquella famosa quarteta que diu: “En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. Podríem dir-ne d’això relativisme? No ho sé. El que sí que sé és que la veritat universal i única no existeix o, dit d’una altra manera, que  en tota afirmació s’hi amaga inevitablement la subjectivitat. És molt possible que, per fas o per nefas, haguem de concloure que quasi tot és així. Tant de bo tot fos tan objectiu com ho és la suma del 2+2=4… tot i que, fins i tot aquí, segurament que algun matemàtic prou savi hi trobaria alguna cosa a dir..

Tots tenim uns filtres, que podem anomenar educació, cultura, país, família, classe social, edat, etc., que fan que el nostre pensament sigui parcial, subjectiu i una mica curt de vista. Recordeu aquella cançó que cantaven Els Esquirols i que es titulava “Tot depèn” ? Segueix sent ben actual:

No serem, no serem moguts…
No serem, no serem moguts…
Tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn,tot depèn, del vent
Tot depèn, tot depèn.
De quin color és la pell de Déu…
Vull ser lliure, vull ser lliure…
"Donde están las llaves"…
La caca de la muntanya no fa pudor…
Tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn, tot depèn,tot depèn, del vent
Tot depèn, tot depèn.
Si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, si no fos, pel vent,
Tot depèn d'on bufa el vent.

Tot depèn d’on bufa el vent. Tot depèn de com ens posem les ulleres o de com tintem els vidres. I si això sempre ha estat així, també deu ser-ho ara, penso jo. Quina raó hi ha perquè les coses hagin canviat? Fins i tot m’atreviria a dir que actualment la situació s’ha agreujat. O si no, preguntem-nos per quin motiu hi ha tanta diferència en els titulars dels diaris. A qui pertanyen els diaris? Quins capitals hi ha darrere? Qui posa cada dia en lletres ben grosses uns titulars i, en canvi, n’amaga d’altres? Aquest senyor Lara que va morir ahir, on invertia els seus diners? Què patrocinava i què deixava de patrocinar? Què volia aconseguir i què volia evitar de totes maneres? Per més elogis que ara li facin, tots sabem quines eren les seves intencions perquè, a diferència d’altres, tenia la virtut de parlar clar. Almenys sabíem tots el què pensava. Existeix la informació totalment lliure, sense interessos de cap mena? Tant de bo!

Parlem molt de la veritat i cada dia se’ns fa més difícil saber on és i si realment existeix. Recordeu el filòsof grec Diògenes, que sortia al carrer amb la seva llanterna encesa  a ple dia de sol i quan els seus deixebles li van preguntar perquè ho feia, ell va respondre que buscava un home. Amb aquesta resposta, Diògenes donava a entendre que encara no havia trobat cap mortal digne d’aquest nom.

Cal trobar homes justos que es dediquin a la política, que estimin la veritat  per tal de prendre les decisions més adequades per al poble. No és fàcil saber què és el millor per a la majoria i és fàcil equivocar-se. Però parlem  de persones que vagin amb bona fe. Parlem de que tot no està permès i de que algunes línies vermelles no s’haurien de traspassar mai. Parlem del dret a la informació veraç i lliure i del dret que té una societat democràtica a riure’s de tot -del mort i de qui el vetlla- però amb honestedat i buscant la veritat per damunt de tot. Podem riure’ns de tot bitxo vivent si ho fem amb respecte i sabent que també poden riure’s de nosaltres. Parlem de que tots tenim un tros de veritat, però que no la tenim mai sencera.

I a què ve tota aquesta peroració, em direu? On vol anar a parar aquet? Doncs, ja us ho diré: voldria que algú em respongués a què venen tantes diferències a l’hora d’amidar, d’avaluar i valorar la concentració d’ahir de PODEMOS a Madrid i, per exemple, comparar-les amb les concentracions que hem fet a Catalunya aquests darrers anys. Són justos els diaris i les televisions? PODEMOS va aconseguir aplegar cent, dues centes o tres centes mil persones a Madrid. I nosaltres aquí quants érem? Allò d’ahir va ser un toc d’atenció que feia molta gent descontenta i tipa de la situació actual, tipa de tota mena de castes –així ho anomenen ells- i, per damunt de tot, de la situació política, econòmica i social actual. I les nostres manifestacions què són? Per què s’apleguen multitudinàriament els catalans? Per què protesten? I, és clar, de seguida entrem en distincions i en allò del tot depèn i que no és el mateix. Es veu que PODEMOS pot manifestar el desacord i el malestar però nosaltres no. Voler la independència, voler marxar d’una Espanya corrupta i pudent es veu que no és el mateix que el que demanen ells. El que nosaltres demanem deu estar en una escala de valors inferior. El nostre no compta. Allò d’ahir es veu que té més valor que les nostres manifestacions i el nostre descontentament… La seva protesta és totalment legítima, però la nostra es veu que no.

A aquests de Podemos només els demanaria una cosa: si la seva Marcha del cambio és totalment legítima i si una bona part dels seus postulats són totalment assumibles per a mi, per quin motiu ells no poden assumir els meus postulats, les meves aspiracions i les meves ànsies de canvi? La seva República Española és totalment legítima; la República Catalana no ho és? L’acte d’ahir el van acabar amb la cançó del gran poeta i cantant uruguaià Alfredo Zitarrosa “Adagio a mi país” . Potser caldria que es fixessin bé en la lletra i que no fossin tan pobres de mires, tan tebis i tan curts de vista com per no veure que el que demanem els catalans també ho poden compartir ells i que s’haurien d’afegir a les nostres aspiracions si no volen ser també ells la casta de la que tan reneguen…

Adagio en mi país

En mi país, qué tristeza,
la pobreza y el rencor.
Dice mi padre que ya llegará
desde el fondo del tiempo otro tiempo
y me dice que el sol brillará
sobre un pueblo que él sueña
labrando su verde solar.
En mi país, qué tristeza,
la pobreza y el rencor.

Tú no pediste la guerra,
madre tierra, yo lo sé.
Dice mi padre que un solo traidor
puede con mil valientes;
él siente que el pueblo en su inmenso dolor
hoy se niega a beber en la fuente
clara del honor.
Tú no pediste la guerra,
madre tierra, yo lo sé.

En mi país somos duros,
el futuro lo dirá.
Canta mi pueblo una canción de paz.
Detrás de cada puerta
está alerta mi pueblo,
y ya nadie podrá
silenciar su canción
y mañana también cantará.
En mi país somos duros,
el futuro lo dirá.

En mi país, qué tibieza
cuando empieza a amanecer.
Dice mi pueblo que puede leer
en su mano de obrero el destino
y que no hay adivino ni rey
que le pueda marcar el camino
que va a recorrer.
En mi país, qué tibieza
cuando empieza a amanecer.


Coro
En mi país somos miles y miles
de lágrimas y de fusiles,
un puño y un canto vibrante,
una llama encendida, un gigante
que grita: ¡Adelante... adelante...!


Solo
En mi país brillará,
yo lo sé,
el sol del pueblo arderá
nuevamente, alumbrando mi tierra.

(Alfredo Zitarrosa-1972-1973)