dilluns, 28 de setembre del 2015

Avui ha tornat a sortir el sol

La jornada d’ahir havia de ser excepcional. Molts l’esperàvem més excepcional del que en realitat va ser. Jo vaig anar-me’n al llit amb el cap ple de xifres, tants per cent, opinions i interpretacions de tota mena dels resultats electorals catalans. Però avui m’adono que potser no va ser tan excepcional i que va ser, com avui, un dia qualsevol. Avui ha tornat a sortir el sol com cada dia –com ahir-, m’he llevat més o menys a l’hora de cada dia, he tret la gosseta a donar una volta, he esmorzat, he engegat l’ordinador per llegir els diaris i veure quin correus hi havia… En fi, que el dia d’avui m’ha semblat un dia qualsevol, molt semblant a molts altres i que el dia d’ahir no va ser tan excepcional com jo i molts més esperàvem.
No sé si ens cal esperar dies excepcionals. Ben pensat, en la vida d’una persona hi han pocs dies excepcionals i el més comú és que la majoria dels dies que vivim siguin ben corrents i normals. Als que els toqui anar a treballar, hi hauran d’anar; els que estem jubilats seguirem omplint el temps amb cosetes que donin sentit a la nostra vida; els nens i nenes s’aixecaran lleganyosos per anar a l’escola com sempre; el món donarà voltes a la mateixa velocitat de sempre i la lluna canviarà de color de tant en tant per cridar l’atenció. Però els dies seguiran sent ben normals per a la gran majoria de gent. També pels catalans i també per tots aquells polítics que s’atreveixen a proclamar als quatre vents que han guanyat, que han tret molt bons resultats i que tot és alegria i xerinola sense acabar-se d’adonar –o potser perquè se n’adonen massa- que les coses no han canviat tant.
Jo cada cop veig menys dies excepcionals i més dies qualsevols. No sé pas si creure’m allò de que “el tren només passa només una vegada” o, al contrari, que “la vida ens dóna sempre segones oportunitats”. Pensant-ho bé, potser són certes les dues coses…Avui ha tornat a sortir el sol com sempre i veig que seguiran havent-hi els mateixos problemes de sempre i farem més o menys el de sempre per viure –alguns-, sobreviure –altres- i malviure –molts-. I és que la vida acostuma a ser més monòtona del que voldríem i als dies plans i grisos els hi hem d’anar posant una mica de pebre i sal per tal de que tinguin una mica més de gràcia. Als dies normals els hem de donar sentit posant-los-hi adjectius i amanint-los una mica per tal de poder-nos els empassar amb una mica més de gràcia.

No esperem dies excepcionals i mirem de que els dies comuns i ordinaris no siguin vulgars.Si aconseguim això ja haurem fet molt. Avui els nostres polítics hauran de fer la seva feina –callada, grisa i desconeguda per la majoria de nosaltres- per tal de que aquest país faci els passos necessaris per poder ser ell mateix, per poder deixar de ser súbdit de Madrid i per ser algun dia no massa llunyà lliure i digne. I potser llavors podrem dir que aquell dia ha sigut un dia excepcional. Entretant, convencem-nos que seguirem vivint molts dies normals; potser encara ens esperen un munt de dies normals i corrents. Però no hi fa res si un dia arriba aquest dia excepcional que tots esperem.

dissabte, 26 de setembre del 2015

Jornada de reflexió




POLÍTIC EN CAMPANYA ELECTORAL










CIUTADÀ EN JORNADA DE REFLEXIÓ











POLÍTIC EN PLE MÍTING







MOMENT DE PARLAR
O MOMENT DE SEGUIR CALLANT?














EL MÀXIM SOMNI D’UN GOVERNANT












TERCERES VIES









APROFITEM-LO!

DEMÀ ÉS EL DIA

dimecres, 23 de setembre del 2015

Voteu amb el cap; voteu amb el cor; però no voteu amb el cul!

Aquesta frase que encapçala l’apunt d’avui l’acabo d’escoltar a la ràdio. L’ha dit l’economista Sala i Martín. Trobo que és una bona frase per resumir tot el que hem hagut d’escoltar, patir i viure aquests darrers temps. És un bon consell, tenint en compte que encara hi pot haver molta gent que, després d’amenaçar-nos amb tota mena de plagues, vagi a votar amb por o amb el cul petit, com se sol dir quan hom fa les coses amb por. També es fa servir l’expressió “fer una cosa amb el cul” quan volem dir que la fem de forma maldestra, sense pensar i sense gaire cura. Anar a votar diumenge s’ha de fer amb el cap, amb el cor però de cap manera amb el cul i encara menys amb el cul petit. Que això quedi ben clar!
Diumenge és un dia massa important com perquè no anem a depositar el nostre vot amb molta cura, tenint molt clar el què votarem i fer-ho sense cap tipus de por i amb toral llibertat d’esperit. Hem de votar allò que que el nostre cor desitja i allò que potser sempre hem somniat llargament i que mai havíem cregut del tot que fos possible aconseguir. Ara pot ser el moment de fer-ho possible i, per tant, hem d’actuar en conseqüència. Amb el cor lliure i el cap clar. Per això crec que és molt oportuna l’editorial conjunta que més de cent mitjans catalans publiquen a partir d’avui i que recullo a continuació. Les associacions catalanes de premsa, revistes i mitjans digitals membres de la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals (AMIC, ACPC i APPEC) agrupa més de cinc-cents mitjans d’informació i ens diuen el següent:
VOTEU EN GRAN

És imminent l'instant en què milions de ciutadans d'aquest país, individualment davant l'urna, hauran de respondre a un emplaçament col·lectiu. D'aquesta jornada pot emergir, o no, un procés d'emancipació nacional basat en l'exercici democràtic, una superació del marc que deriva de la transició política de finals dels anys setanta del segle passat. Algun dia els historiadors fixaran l'inici del procés en el qual estem immersos com a societat però, avui, volem cridar l'atenció sobre els símptomes preocupants que s'han aguditzat al llarg d'aquests dies de campanya electoral.
És intolerable la pressió que s'ha exercit sobre els mitjans de comunicació públics d'aquest país. Una manifestació massiva, coberta informativament per mitjans dels cinc continents, ha estat equiparada per la Junta Electoral Central a un simple espai de propaganda. TV3 ha estat obligada, via blocs electorals, a cedir espais suposadament informatius a voluntat dels partits que no van participar a la manifestació, sense cap mena de justificació periodística. Aquestes arbitrarietats, combinades amb una actitud agressivament propagandística dels mitjans de Madrid, ha fet irrespirable el clima informatiu d'una campanya que hauria d'haver estat un espai de debat entre projectes polítics, tots igualment legítims.
Tots els mecanismes de l'estat s'han orientat a la intimidació dels electors catalans, que han estat bombardejats amb tota mena de mentides, exageracions i distorsions de la realitat. Contra la il·lusió d'un projecte d'emancipació s'hi ha contraposat l'amenaça d'una suposada venjança orquestrada per l'estat espanyol a nivell internacional. Contra l'acció d'un sí, la immobilitat d'un no.
Per tot plegat, els mitjans que som més arran de carrer i que la defensa del país i de la seva gent, forma part del nostre ADN, volem deixar clar que aquesta és una societat madura, que confia en si mateixa per a la construcció del propi futur. No hi ha res que no es pugui decidir a través de les urnes. Així que, voteu el que voteu, voteu en gran.

diumenge, 20 de setembre del 2015

MAMMÓ

Quant al mes d’ Abril vaig escriure en aquest mateix blog un apunt que titulava AQUEST ANY TOCA COMUNIÓ ho feia perquè havia rebut un comunicat del meu banc que em va fer plantejar unes quantes coses. Si ho voleu llegir, només cal que cliqueu d’amunt de l’enllaç que us he posat. Deia allà que seguia amb el BBVA, el meu banc de molts anys, per pura inèrcia i, si he de ser sincer, per mandra. No sabeu pas com de llarg i pesat és canviar certes coses als bancs o a les oficines públiques una vegada t’han enganxat! Fer un canvi de dades pot ser un calvari, una font d’absurdes equivocacions i un munt de trucades telefòniques i molta paciència. Per ser client d’alguna companyia o entitat tot són facilitats i tot és de color de rosa. Per sortir-ne ja tot és una altra cosa…

El cas és que, a partir d’aquell dia, vaig començar a plantejar-me seriosament si calia canviar la meva modesta i gens boiant situació econòmica de lloc. Anar-la portant des del meu banc de sempre a algun altre que tractés amb més cura els meus diners. Ja sé que és un petit gra de sorra sense importància, però molts grans de sorra fan una platja sencera. Deia llavors: “Sóc a aquest banc per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….”. Ja ho he fet. Des de fa un parell de mesos que sóc client de TRIODOS BANK i no sabeu pas com de content vaig quedar ahir quan llegia: TRIODOS BANK ES DESMARCA DEL PRONUNCIAMENT DE LA BANCA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

Els bancs i els diners tenen una relació íntima, indestriable, pecaminosa, necessària. Els diners són la seva raó de ser. És el seu objectiu. És la seva lògica: fer-ne cada dia més, tenir-se cada cop més i fer-los servir allà on produeixin més sense miraments de cap mena. Això ja ho sabíem tots, encara que intenten amagar-ho tot dient que ells estan al servei de la gent, que hi són per ajudar-nos. Però no ens ho creiem. Cada cop ens ho creiem menys. El diner no té entranyes i sabem que, entre moltes altres coses, dóna poder. I ja sabem que tenir poder és el que compta. Molt poder. Tant com sigui possible. Amb el poder es pot fer quasi tot amb total impunitat i sense cap tipus de conseqüències com veiem cada dia.  Ja ho deia Francisco de Quevedo: PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO” (…Y pues es quien hace iguales al rico y al pordiosero… da autoridad al gañán y al jornalero… su fuerza humilla al cobarde y al guerrero… Más valen en cualquier tierra, (Mirad si es harto sagaz), sus escudos en la paz, que rodelas en la guerra, pues al natural destierra, y hace propio al forastero. Poderoso caballero es don Dinero).

Mammó era el déu sirià de la riquesa i aquest terme és utilitzat al Nou testament per a descriure l'abundància o avarícia material. És una paraula d'origen arameu que significa "riquesa", però té una etimologia confusa. Sembla que pot derivar de la paraula hebrea "matmon", que significa "tresor".  També s'utilitza en hebreu aquesta paraula per a simbolitzar "diners" (ממון.). La paraula grega per Mammó, és μαμωνας (mamonas). Com deia, la trobem -entre altres llocs- al Sermó de la muntanya, a la paràbola de l'administrador injust (Lluc 16,13) o a l’Evangeli de Mateu (Mt 6,24): 24 »Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. És veritat això que diu Jesús? Sempre és tan dolent el diner?. De veritat que no té entranyes? No en podria tenir? Si es fa servir tal com l’acostumen a fer servir els bancs potser sí que l’afirmació és correcta. Només cal tenir una mica de memòria –com escriu Vicent Sanchis en un article al Punt Avui mateix- i recordar que
“només fa quatre dies de les preferents, dels desnonaments, del desastre de les caixes, de les targetes de Rodrigo Rato, de les indemnitzacions milionàries als executius més descarats del món i del rescat europeu. Per acabar d'arrodonir el descrèdit, els executius dels principals bancs espanyols han tornat a anunciar beneficis descomunals entre la indiferència o la ràbia de la majoria de l'opinió pública. Els mateixos senyors que s'han equivocat en tot i que han alterat les consciències més santes, ara gosen donar lliçons d'estratègia nacional als seus clients. O no tenen vergonya o són uns desgraciats i han hagut de cedir a les pressions del govern de Rajoy, que els controla fins al punt de fer-los fer el més magre paper. Diuen que se'n van si Catalunya s'independitza? Bon viatge. Es pensen que fan caritat? Es mouen per negoci. Si ells no en volen fer, vindran uns altres a aprofitar-se'n.
Potser aquests altres bancs dels que parla Vicent Sanchis és la banca ètica. Em sembla que la gent cada com som més sensibles a certs temes i crec fermament que ha arribat l’hora de la banca ètica si aquesta sap aprofitar el moment. La crisi ens ha ajudat a veure moltes coses. Ens ha obert els ulls i ens ha fer enfrontar-nos amb la crua realitat, com diu Charles Eisenstein en el seu llibre Economía Sagrada. La crisi ens ha fet afrontar la realitat i hem hagut de reconèixer que els deutes de molts països no podran ser pagats mai a la vida. "El que necessitarem és una versió moderna de les reformes econòmiques de Soló a Atenes fa 2.600 anys. Caldrà perdonar el deute i canviar les nostres convencions sobre els diners i la propietat", diu Eisenstein. Potser ha arribat el moment de sortir de  l'Era de la Usura i anar cap a una altra Era que encara no té nom, però que s’anirà definint poc a poc. Mentre arriba la reforma "solónica" caldrà anar fent passos. En països com Grècia i Espanya, on l'economia "monetària" ja no funciona, la gent està redescobrint la necessitat de sortir a l'encontre de les necessitats reals i retirar-se parcialment de les estructures econòmiques existents. Els pagesos o els ramaders, per exemple, han trobat fórmules per arribar directament als consumidors. S'estan creant més i més cooperatives, bancs de temps , monedes complementàries i altres alternatives ".

Eisenstein vaticina que assistirem a una reinvenció dels sistemes d'intercanvi que esborrarà les tradicionals fronteres entre el «regne monetari» i el "no monetari". "No estic parlant de la completa desmonetització de la nostra societat", adverteix. "Seguirem necessitant els diners, sobretot per funcionar a nivell internacional o a gran escala. Però part de la resposta serà tornar a la producció local per a moltes de les coses que fem servir diàriament i que enriqueixen les nostres vides. I no parlo només de la relocalització del sistema de producció d'aliments, també en sectors com la construcció i els serveis ".


I els catalans davant de tot això tenim ara l’ocasió d’or per respondre a les amenaces de la gran banca: passar-nos -poc a poc i amb bona lletra- a la banca ètica.

dijous, 17 de setembre del 2015

L'hora dels energúmens

Han arribat els fatídics quinze dies als que reconec obertament que hi tinc una aversió tal que ratlla ja a fòbia. Em refereixo als 15 dies d’obligatòria campanya electoral abans d’unes eleccions. Són dies que em cansen i m’avorreixen. Són dies especialment destinats a obtenir els vots dels ciutadans per mitjà de propaganda repetitiva i generalment sense suc ni bruc -i sense gaire imaginació- en tots els mitjans possibles; són temps de mítings, de discursos fal·laços, pujats de to i de molt soroll ambiental.
Procuraré no parlar gaire de política durant aquests dies per no afegir-me a l’ambient carregat que haurem de suportar. I encara ens tocarà escoltar més coses terribles degut als moments únics en què vivim. En lloc de ser temps d’idees, d’arguments, d’explicacions sàvies i pausades, de civisme i de pedagogia per tal de que cadascú pugui elegir l’opció que li sembli millor, ens trobarem amb un temps ple d’energúmens, de gent furiosa i colèrica, de gent exaltada, embogida, força troglodita i primitiva en els raonaments. En una paraula: un temps en què es crida més que no pas s’explica i argumenta. Un temps que ens recorda allò del feixista Millán-Astray a la universitat de Salamanca en resposta a unes paraules d’ Unamuno: “Abajo la inteligencia; viva la muerte!”
Ja sé que de gent bàrbara i primitiva n’hi ha a totes les èpoques de l’any. Però sembla que durant aquest temps de campanya electoral s’intensifica la seva presència, sembla que en surtin de sota les pedres i que n’hi hagi molts més del compte. Fins i tot, alguns que no ho semblaven se’n tornen en campanya electoral. En temps com aquests ja estem acostumats a que surtin informes falsos de la UDEF (Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal) o de qualsevol altre lloc que depengui del Ministerio del Interior contra alguns partits o persones determinades; estem acostumats a que alguns diaris facin bullir l’olla uns quants dies amb unes quantes mentides i dades inventades o manipulades (que passades les eleccions es comprova que era tot fals) per tal d’influir en els resultats. Però el mal ja està fet i aquí ningú demana perdó. Ja sabem que Espanya no és un país seriós, però ho és encara molt menys en època d’eleccions perquè no sap fer bé la seva feina i la fa amb molt mala fe, com en el cas de l’enviament de  butlletes per poder votar des de l’estranger. És vergonyós –tot i que sabem que de vergonya en tenen poca aquesta gent del Gobierno de España- saber que es faran realitat altra vegada les dades de que només 16.271 catalans, un 10,38% dels inscrits al CERA, tenen esperances de rebre les butlletes que els permetran votar. Ja s’ho faran venir bé per tal de que no arribin a temps i posaran tots els entrebancs necessaris perquè altre cop es produeixi aquesta irregularitat inexplicable en un país que vol ser democràtic.
A la barbaritat habitual dels Toros de la Vega i altres bàrbares tradicions semblants sense cap ni peus i altres costums que no fan més que despertar els instints menys nobles de l’ésser humà, ara s’hi afegiran els energúmens polítics que es dedicaran a mostrar odi i repulsió a tot el que no sigui pensar com ells. Tornaran a sortir els Millán-Astray de sota les pedres; subjectes que es pensen que és igual i totalment lícit matar animals de forma bàrbara que matar persones, l’honor i la vida dels quals els importa un rave. Es creuen amb dret a ferir i matar tot allò que se’ls posi davant i no sigui com ells volen o pensen. Sembla que les campanyes electorals només serveixin per treure baixos instints i fer-nos retrocedir uns quants segles. Fins i tot crec que alguns tenen ganes de tornar a les cavernes (físiques i intel·lectuals).

No espereu aquests dies, doncs, reflexions assenyades, paraules amables, tranquil·litat d’esperit, clima de pau o qualsevol cosa positiva. Més aviat esperem-ne tot el contrari sense fer-nos massa mala sang. Diuen que no hi ha mal que duri mil anys. Siguem optimistes i pensem que les campanyes electorals només duren quinze dies… tot i que ens n’espera una altra d’aquí ben poc temps. A veure si ho aguantarem! 

dissabte, 12 de setembre del 2015

Res no és gratis

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.
Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.
El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.
Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

dimarts, 8 de setembre del 2015

Quasi humans

Quan veiem algunes de les calamitats que alguns humans infligeixen a altres, se’ns fa evident la tesi de que encara la humanitat està en un procés d’evolució en fase força primària i que ens costa molt fer-la una mica ben feta. Guerres que provoquen grans èxodes, pobles que n’esclavitzen d’altres, sistemes econòmics totalment injustos, lluites fratricides sense massa sentit, parts de la humanitat molt riques i altres parts molt pobres, governs que no miren l’interès general sinó que només miren per ells mateixos i tants i tants despropòsits i sense sentits que constatem cada dia són la prova fefaent d’una humanitat que no ha acabat de prendre consciència de que, o ens salvem junts, o junts anem cap a la desastre total.

Que la humanitat no és totalment allò que està cridada a ser és una realitat que es fa palesa cada dia i només cal que obrim una mica els ulls per comprovar-ho. Al llarg de la història hi ha hagut dues grans concepcions del què és el temps: una cíclica o circular en espiral i una altra lineal. Van ser les cultures orientals més primitives (però potser no exclusivament) les que van desenvolupar el concepte cíclic del temps i, amb l’arribada del cristianisme sembla que comencen a emergir amb força les idees del temps lineal que ja apuntaven en el judaisme i que occident ha acceptat com a base de la seva idea de progrés, potser no del tot prou correctament.

Sigui com sigui (perquè aquí tampoc es posen massa d’acord els entesos en la matèria) és evident que l’evolució de la humanitat no és una línia recta que va sempre endavant i enlairant-se cap a una major perfecció. Sí que progressem, però el procés d’humanització encara no s’ha acabat, ni de bon tros! –com molt bé constaten els antropòlegs- i seria com una línia trencada, amb progressos i retrocessos; amb trets clars de progrés i de millora, per una banda, però també amb altres clars i evidents signes de retrocés.

En l’interessant –però també en alguns punts molt discutit- llibre Encara no som humans de l’ Eudald Carbonell i Robert Sala, els autors intenten fer una dissecció de les característiques que ens fan avançar i de les que ens fan retrocedir. Totes aquelles característiques pròpies de la nostra naturalesa animal suposen una regressió en aquest procés. Per contra, ens humanitzen totes aquelles aportacions noves d'aquest estrany ésser que és l "homo sapiens", amb un desenvolupament neurològic sense precedents en la naturalesa que ens ha portat a crear el llenguatge, i, per tant, el pensament, la realitat , la ficció, i la consciència de nosaltres mateixos i de la nostra finitud.

Els autors proposen com a característiques animals, regressives de tal procés, les següents: el concepte de propietat; el de territorialitat, entès com la necessitat d'establir fronteres i territoris; l'establiment de jerarquies socials, molt propi dels primats; la competitivitat i l'agressivitat, molt relacionats amb la supervivència dins el procés de selecció natural.Cal observar que tots ells estan lligats a la idea de Poder.

Com a criteris clars de progrés cap a la humanització proposen els següents: el coneixement i la seva aplicació pràctica; la intel·ligència operativa, la tecnologia; la socialització (en el sentit de distribució equitativa i posada en comú) de tal tecnologia; els processos d'igualtat entre sexes; els processos d'integració de persones discapacitades, l'assistència a persones malaltes i la socialització d'aquests procediments; la cura de les persones de més edat i la consecució de la vellesa per part de tota la població.

Els que hem tingut l’ocasió –i la sort- de viure a Amèrica Llatina o en altres llocs on s’hi constata una gran barreja de cultures i de persones procedents de moltes i diverses parts del món, hem pogut comprovar que aquesta barreja és una gran riquesa i que normalment afavoreix les relacions humanes, rejoveneix la societat i la fa molt més viva en tots sentits. Per això ens hauríem de replantejar molt seriosament si la vella Europa no ha de canviar urgentment els esquemes i aprofitar aquesta ocasió que li brinda aquesta allau de refugiats i de gent que vol establir-se a casa nostra. Ja sé que no és fàcil trobar una solució ràpida, digna i efectiva per aquest problema que ens ha sobrevingut. Però sí que cal acceptar-lo i pensar que potser és el moment de replantejar profundament idees preconcebudes i acceptades com una cosa intocable referents a l’emigració. Potser és el moment de que Europa es plantegi seriosament quina ha de ser la seva relació entre els països que la composen (amb moltes diferències de tot tipus entre ells) i amb la resta del món. La gent no fuig de la seva terra perquè sí i sense motius molt profunds. Potser seria el moment de pensar si estem fent el que hauríem d’haver fet i no hem estat capaços de fer i si no tenim ara l’oportunitat de fer-ho.

Miguel Angel Morelli, escriptor i periodista argentí, ens deixa en un text molt bonic i molt lúcid algunes de les claus per tal de que aquesta vella Europa es decideixi a començar a fer aquesta bonica feina.

“Llegaron huyendo del hambre de Europa. No sabían que venían a fundarnos la Argentina moderna, no podían saberlo, pero lo hicieron. En su destino de aluvión, nos legaron un curioso entramado de costumbres, el culto de la amistad, cierto fervor por las causas perdidas y el fuego de la pasión, que es el único fuego posible. Yo mismo lo he visto, y en plena pampa: vestidos de gauchos (porque lo eran), un árabe y un judío mateaban con mi abuelo vasco. Más de una vez he escuchado a alguien quejarse de la calidad de nuestros inmigrantes, aduciendo que no vinieron los mejor calificados, sino los desclasados. Yo pienso, en cambio, que fue gracias a ello que no repitieron aquí lo peor de aquella Europa que los expulsaba.
A la vuelta de los años, leo en los periódicos noticias que no comprendo. Observo fotografías que me nublan la razón. Europa hoy sigue siendo la maldecida Europa de Machado; un continente que se jacta de sus pestes y sus odres. La Europa que laceraba el corazón de Vallejo, y a la que González Tuñón corrió a combatir, vuelve una y otra vez a mostrar lo más oscuro de la condición humana. Que lo sepan todos: de nada le valen sus modernas autopistas, sus chimeneas, sus esclarecidos líderes, su estúpida arrogancia. Europa hoy es apenas el cadáver de un niño en una playa." 

divendres, 4 de setembre del 2015

Somni etern d'un nen a la platja

foto de Mario Benedetti.

"Plegaria para un niño dormido" és una cançó composta pel músic argentí Luis Alberto Spinetta. La va fer famosa als anys 70 el grup de rock Almendra.

La podem dedicar a aquest nen bressolat fins a la mort per unes ones que el deixen adormit per sempre més –com tants altres- en unes humides i injustes platges d’aquesta injusta Europa sense gaires sentiments i abocada només a l’ euro….

Plegaria para un niño dormido

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.
Plegaria para el sueño del niño
donde el mundo es un chocolatín.

A dónde van
mil niños dormidos que no están
entre bicicletas de cristal.
Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Que nadie, nadie, despierte al niño
déjenlo que siga soñando felicidad
destruyendo trapos de lustrar
alejándose de la maldad.

Se ríe el niño dormido
quizás se sienta gorrión esta vez
jugueteando inquieto en los jardines de un lugar
que jamás despierto encontrará.

Plegaria para un niño dormido
quizás tenga flores en su ombligo
y además en sus dedos que se vuelven pan
barcos de papel sin altamar.


dimecres, 2 de setembre del 2015

La indecència institucionalitzada


Em sembla que és Eduardo Galeano (no ho recordo amb exactitud) que en el seu llibrePatas arriba-La escuela del mundo al revés“ explica que a Paraguai hi havia un músic molt popular que tocava l’arpa i no faltava a cap de les festes populars dels pobles de la contrada. Com que l’arpa és un instrument molt voluminós i força pesat, sempre anava amb dues mules; en una hi carregava l’arpa i a l’altra hi pujava ell. Un dia uns lladres van assaltar-lo en un camí solitari, el van apallissar, li van robar les mules, l’arpa i els pocs diners que havia guanyat. Quan el van trobar tot baldat vora el camí li van preguntar què li havia passat. Va contestar-los: M’han robat les mules. M’han robat els diners i l’arpa. Però no m’han pogut robar la música…

Aquesta porqueria de partit en què s’ha convertit el PP –i que ens toca patir tots d’una o altra manera- pot fer totes les barrabassades inimaginables que estem veient però no ens podrà robar la música. Essent com és el partit més corrupte i indecent se’ns vol mostrar com el gran defensor del dret, de la unitat d’ Espanya i com a exemple de tot el millor que pot haver-hi. La falta de decència que demostra cada dia és tan impressionant que no puc entendre com encara hi pot haver algun espanyol que el pugui votar. El que està fent en quasi tots els àmbits de la política i de la societat és tant vergonyós i vituperable que sembla impossible que encara pugui tenir enlluernat algú. És com si a un mag se li veiés en plena actuació tots els trucs i els tripijocs i al final de l’actuació el públic encara l’aplaudeixi. No s’entén.

Es com si acceptéssim que com més roba un partit, com més cassos de corrupció té demostrats i com més gent té a la presó, millor és. és com si acceptéssim amb total normalitat totes aquests vicis i com si ja donéssim per fet que no hi ha res a fer. Sembla que com més desprestigiem la democràcia, més acceptem que en política tot val, que els polítics hi són per folrar-se i que no passa res si actuem sense sentit ètic de cap tipus. Ens estan dient a la cara que la deshonestedat és l’únic camí per a l’èxit i que el sentit de la democràcia que tenen és una mica estrany. La seva democràcia consisteix en el joc brut, la manipulació i les mentides.

Estic totalment a favor de que cal fer net urgentment, però cal fer neteja a tot arreu. Perquè em sembla que són molt els que tenen brutícia sota la catifa i, si és urgent aixecar-les, que siguin totes. És allò de “tots moros o tots cristians”. Sembla talment que els dolents, els lladres, els que ho volen espatllar tot i els que no són demòcrates siguin només alguns. Es castiga el que no pot defensar-se perquè no té mitjans i es premia l’amic, el poderós i el que té poder. Els petits furts sembla que siguin més delictes que els grans robatoris. Els uns tenen tots els drets i als altres se’ls neguen tots. Uns partits poden ser investigats, perseguits, registrar les seves seus, tractar-los com a delinqüents (ni el nom de presumptes es mereixen) i a altres no se’ls pot ni tocar. Uns tenen la major part de mitjans de comunicació al seu costat i els altres en tenen ben pocs. I sembla que tot això sigui normal i que ningú sigui capaç de denunciar-ho. Fins i tot la dignitat com a persones i com a poble ens volen negar, però això no ho podem permetre.


Recordem-ho: ENS PODRAN ROBAR MOLTES COSES, PERÒ NO ENS PODRAN ROBAR LA MUSICA.