dissabte, 10 de gener del 2015

Què escric avui?

Aquest any 2015 que acaba de nàixer -tan menut i ja tan pocavergonya- només fa que portar-nos males vibracions i males notícies. L’acabem de començar i ja hem hagut de rebre i comentar aquesta mala notícia de la salvatjada de París  tacada amb sang innocent. Mal començament i massa males notícies per un any acabat d’estrenar…

Aquí a casa nostra els polítics que s’haurien d’entendre tampoc s’acaben d’entendre. Amb alguns ja no cal comptar-hi perquè ja hem vist que des de sempre només saben fer el titella (i és que són titelles de veritat perquè els seus fils els mouen des de Madrid)  Els que de veritat compten no s’entenen i jo no sé si només és per fer el paperot, per fer veure qui els té més grossos i marcar una mica de paquet, o si realment tota aquesta mena de  comèdia és de veritat i si és només un sainet o si a fi de comptes tot acaba en drama. Esperem que sigui simplement una espècie de novel·la de suspens d’aquelles que justament són bones perquè creen expectació i angoixa, però que al final es lliguen caps, es descobreix l’assassí i tothom queda content. Està bé crear una mica d’intriga, però els nostres polítics potser es passen una mica. I em refereixo als polítics que de veritat sembla que creuen en això que tanta gent somiem, que veiem que es pot aconseguir i que se’n diu independència. No sóc d’aquells que es pensen que arribarà demà mateix i que servirà per lligar els gossos amb llonganisses; sinó que més aviat sóc dels que creuen que simplement som a l’inici d’un camí llarg i feixuc però que, justament per això donarà els seus fruits, i podrem viure millor tots plegats. Però penso que hem iniciat un camí que ens cal fer junts i ben decidits. és el moment de fer pinya i és el moment que es farà cert allò de que “la unió fa la força”. Ja vindran prou obstacles de fora com per posar-nos pals a la rodat nosaltres mateixos.

Per això, a l’hora de posar-me a escriure l’apunt d’avui, he hagut de pensar una mica què calia escriure o comentar. Podia parlar altre cop de política o de males notícies… Els que teniu la paciència de llegir-me,  ja veieu que parlo una mica de tot i generalment sempre miro de comentar alguna cosa de les que passen, a vegades simplement com a reflexió en veu alta d’allò que jo penso. Fora dels blogs especialitzats en algun tema concret (alguns d’ells molt ben escrits i seriosos), veig que n’hi ha una bona majoria que són més superficials –aquest és un d’ells- i que serveixen més per desfogar les manies, les neures o les fòbies que cadascú té, que no pas per una altra cosa. I he arribat a la conclusió que no em cal escriure més sobre males notícies perquè els diaris ja en van prou plens…

Per això he pensat, a l’hora de triar el tema d’avui, que tornaria a reflexionar en veu alta sobre el que vull que sigui el meu blog i, ja que comencem un nou any, si cal continuar-lo o no. Alguna vegada m’han dit com m’ho faig per escriure tant i tant sovint i la resposta és que de temes sempre n’hi ha i que la principal dificultat, en definitiva, és més aviat la de triar. Normalment tinc un munt de temes actuals o guardats en una carpeta. A vegades es fan vells i ja no serveixen. Els llanço a la paperera i tal dia farà un any.. Però a vegades em serveixen com a punt de reflexió per un tema actual o intemporal. Perquè tenim la sort de que hi han temes que no es fan mai vells. Ja els filòsofs grecs hi pensaven; hi van seguir pensant a l’Edat Mitja i seguim pensant-hi i parlant-ne ara. Perquè jo considero que un blog com el meu ha de ser això: un lloc on parlar dels temes que es parlen en família, amb un amic o amb qualsevol desconegut. Un blog serveix per compartir opinions i perquè tothom hi pugui dir la seva, si li ve de gust.

I potser repetiré el que ja he dit alguna altra vegada; però a mi el blog em serveix per fer una parada de tant en tant, asseure’m a pensar una mica i fer l’intent –no sempre reeixit- d’expressar allò que penso. Un blog ajuda a observar, a garbellar, a aprendre, a escriure, a dubtar i una cosa que jo valoro molt: a rebre opinions semblants o diverses -cada cop menys, per cert- dels pocs o molts lectors que hom té. De tant en tant rebo una grata sorpresa en forma de comentari o de correu d’alguna persona que no coneixes de res i que diu que et llegeix i t’anima a seguir. Aquesta serà la il·lusió que intentaré mantenir durant aquest any que comença i enviar una gran abraçada als amics que em segueixen.

I també des d’aquest lloc tan humil goso demanar-li al nou any que, si us plau, procuri acabar una mica millor del que ha començat!